El terme escac i mat prové del persa, i significa "el rei no té escapatòria, el rei està atrapat". Indica que no hi ha més moviments possibles al tauler de joc. Però el significat d’aquest terme no dóna per mort el rei. Pot pactar amb l’adversari i fer una encaixada de mans, i també pot atrinxerar-se i posar en perill els seus súbdits i el futur del seu regne. Doncs bé, la partida d’escacs entre Espanya i Catalunya és a les portes de l’escac i mat: L’anunci de la data i la pregunta per al referèndum és un claríssim escac al rei (escac al règim del 78), que ha fet oïdes sordes dels reiterats advertiments de perill llançats pel contrincant. Un contrincant, per cert, comandat per la força dels peons de la societat civil i no pas per cap monarca. Fa 7 anys que el contrincant català l’avisa, des que el Tribunal Constitucional va culminar la feina de “cepillado” de l’Estatut aprovat pel Parlament i en referèndum. Tot i que és pura cortesia, perquè les regles del joc no obliguen a fer-ho.
La data i la pregunta és el darrer avís abans de moure la peça clau que condueix a l’escac i mat, la veritable fallida del règim espanyol a Catalunya, quan l'1 d'octubre el Govern posi les urnes per votar sobre la independència de Catalunya amb caràcter vinculant. La possibilitat de pacte és pràcticament inexistent, tenint en compte que el búnquer espanyol fa quatre dècades que mou les fitxes del tauler sense cap altra estratègia que donar per fet que l’adversari no és real, perquè en realitat, les fitxes són del mateix color. I ha estat veritat durant trenta-cinc anys, en què poquíssimes veus han qüestionat l’autonomisme i el ‘café para todos’. Els avisos d’escac i mat han arribat a partir del 2012, fonamentalment, des del carrer. De forma netament pacífica i democràtica.
L’Estat i els partits unionistes encara es pensen que el Govern es farà enrere i el podran humiliar quan li caiguin en tromba querelles i amenaces de tota mena. De fet, parlen amb menyspreu del 9N perquè saben que el Govern va recular i va acabar fent un procés participatiu sense validesa legal. Però Puigdemont no és Mas, l’executiu és plural i des del 2014 ha plogut moltíssim, sobretot al carrer i a les entitats sobiranistes. De por, ben poca. És més, és l’Estat qui està en un carreró sense sortida. Com pensa aturar el referèndum? A punta de pistola, encara que sigui prenent el control dels Mossos? I com explicarà als seus ciutadans que han de viure en un Estat disposat a tot -i tot vol dir tot- per aturar un referèndum? No deu ser fàcil defensar un Estat de la UE que fa passos per restar drets als seus ciutadans com a resposta a alguna acció que vol ampliar aquests drets empoderant la ciutadania.
A 600 quilòmetres de distància, fa la impressió que el règim del 78 té un problema gravíssim. Ja ha perdut la partida passi el que passi. Si deixa votar, serà un Estat en fallida en una part del seu territori, perquè hi haurà una victòria dels valors democràtics sigui quin sigui el resultat. I si el prohibeix per la força, també ha perdut, perquè la seva posició en el context internacional i en termes democràtics quedaria totalment erosionada. És probable que l’1 d’octubre s’acabi la fiesta de quatre dècades d’una falsa transició. La bona notícia per als espanyols és que aquesta derrota inicial la poden convertir en una oportunitat per fer una veritable transició cap a un estat plenament democràtic i modern.
Per cert, els catalans votaran si volen trencar definitivament els lligams amb el règim del 78 i amb la monarquia espanyola hereva del franquisme justament el dia en què els nostàlgics d’aquesta dictadura, amb fundacions subvencionades i partits totalment legals, encara celebren la exaltación del Caudillo. L’1 d’octubre de 1936, la cúpula militar representada en la Junta de Defensa designava Francisco Franco com a cap de l’Estat a Burgos, i en conseqüència, responsable màxim de la guerra contra la legítima República. Ironies de la Història.
Font: elMon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada