Aquesta setmana entrem en territori desconegut. Per primera vegada, les institucions catalanes fan un pas endavant amb la convicció que les pròpies forces, sumades a la mobilització popular, són suficients per afrontar la previsible reacció de l'Estat. Es tracta de la culminació d'un recorregut que arrenca amb la destrucció políticojurídica de l'Estatut, ara fa set anys, i ha continuat impactant en el mapa polític català fins convertir-lo en dos blocs assimètrics en els quals s'enfronten, d'una banda, els partidaris de l'statu quo del 78 i, de l'altra, els independentistes. Amb els comuns en una posició impossible, verbalment contrària al sistema però, en la pràctica, acceptant-lo des de la inacció.
Les estratègies són absolutament contradictòries. El Govern català confia en la legitimitat de la seva posició, refrendada al Parlament i al carrer, i llança un missatge de radicalitat democràtica al món, amb l'esperança que un enquistament del conflicte -amb els riscos que comporta per a l'estabilitat de l'Europa del sud- mogui a un arbitratge extern. De l'altra banda, Madrid confia en la potència de l'Estat, sense demanar a la seva ciutadania res més que una actitud acrítica i passiva. Les elits de Madrid, a més, es creuen amb prou força com per mantenir a ratlla qualsevol intent de negociació.
D'una banda, la gent. De l'altra, el poder. Finalment, el vell debat de l'antifranquisme s'haurà resolt: Al final hi haurà ruptura, perquè, en realitat, la reforma mai no ha estat possible.
Font: elMon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada