És l’hora dels alcaldes insurrectes socialistes. Josep Pallach –al cel dels agnòstics sia- estaria orgullós d’aquesta gent. El referèndum del dia 1 d’octubre col·loca el PSC en fora de joc i accelera les contradiccions entre el socialisme català i el PSOE. Mentre el PP de Catalunya i C’s són portaveus de l’actitud intransigent de Madrid que ha denunciat The New York Times, els càrrecs socialistes no poden actuar amb l’estil marginal que gasten els d’Albiol i Arrimadas, que no tenen cap pes municipal. El PSC és tota una altra cosa, com tots sabem.
No és només la història del socialisme català sota la dictadura, no és només l’arrelament social i territorial del qual gaudeix, no és només la seva vinculació amb la tradició catalanista republicana. És, per damunt de tot, la conversió d’una part significativa de quadres, militants i votants del PSC a l’independentisme. Això marca el nou rumb. Els meus amics més entusiastes i més creatius en la defensa del procés cap una Catalunya independent són persones que han estat llargament vinculades a les sigles que durant molts anys van liderar Joan Reventós i Raimon Obiols. Les sigles de figures com Maria Aurèlia Capmany, Oriol Martorell o Pep Jai.
És un fet que, a dotzenes de pobles i ciutats del nostre país hi trobeu molts expsc treballant dins l’ANC, dins Òmnium, dins de diverses entitats compromeses amb el dret a decidir. Hi són perquè han arribat a certes conclusions, a vegades amb tristor i amb un regust de desengany. Miquel Iceta ho sap, esclar. Pedro Sánchez parla com si no ho sabés, però ser ignorant no és cap excusa per ser arbitrari ni arrogant. Que arran del referèndum hi hagi amenaces contra els alcaldes i els regidors socialistes per part de la cúpula és un fracàs de proporcions monumentals.
Diguem-ho clar. Les bases del PSC no són percebudes –en moltes viles de Catalunya- com un factor contrari al referèndum, al contrari. A més, molts càrrecs socialistes locals mantenen amb l’independentisme una relació dialogant, que no té res a veure amb les posicions oficials dels PSOE ni, per descomptat, amb les consignes que repeteixen els càrrecs populars i de C’s. Núria Parlon –fins ara molt hàbil fent discursos- ha experimentat recentment les dificultats de servir alhora els interessos de Sánchez i els d’un socialisme català que no vol ser extraterrestre. L’alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet volia quedar bé amb tothom però s’ha extraviat en un jardí dialèctic i ha estat advertida des de Ferraz. El PSC està avui més subordinat al PSOE que mai, la qual cosa és paradoxal, atès que Sánchez va guanyar les primàries gràcies, en bona part, al concurs dels militants catalans.
Els alcaldes i els regidors socialistes –molts d’ells- observen el referèndumamb un criteri que té poc a veure amb el d’Iceta i el de Sánchez. És un triomf del sentit comú per damunt de les prohibicions. És un èxit de la democràcia enfront de la por. És una victòria de la Catalunya real, que alguns només esmenten quan els va a favor. És una notícia més important que les maniobres d’Àngel Ros a Lleida. D’altra banda, aquesta actitud també té relació amb la normalitat del dia a dia local, on nombrosos ajuntaments tenen governs de coalició integrats per socialistes i neoconvergents. Comptant-hi Girona, hi ha nou ciutats importants que funcionen amb un bipartit PSC-PDECat (amb o sense membres d’Unió i/o Demòcrates), set amb alcaldia convergent i dues amb alcaldia socialista. Només cal passejar per Terrassa, Mataró, Vic, Vilanova i la Geltrú, Figueres, Olot, Vilafranca del Penedès o Tàrrega (a més d’altres poblacions més petites) per descobrir que el procés no ha trencat aquesta mena de col·laboració política.
Els alcaldes i els regidors insurrectes del PSC són avui una garantia de cara a la celebració del referèndum, són una part indispensable d’un país que vol expressar-se a les urnes amb normalitat. Admirem el seu coratge i la seva coherència com a demòcrates i catalanistes.
Font: NacioDigital.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada