Hi ha gent que fa dies que es dedica a dir que l’estat tindrà una reacció furibunda contra el referèndum, que actuarà amb una resolució i una duresa enormes i que el procés morirà abans d’arribar al primer d’octubre.
A mi em sembla que és una profecia agosarada que té molt poca base fàctica. Entenc que els nervis puguen dur algú a pensar en hipòtesis extremes. I entenc molt millor encara que alguns dels qui no volen el referèndum exageren l’amenaça simplement per veure si ens hi repensem, espantats. Però a mi tot plegat em semblen elucubracions molt voluntaristes. Oimés si com a argument final només ens diuen que l’estat no pot restar plegat de braços.
Que l’estat no voldria restar plegat de braços és segur. Però en política una cosa és voler i una altra de ben diferent poder. Tenim, de fet, l’experiència del 9-N. Ara s’ha posat de moda insinuar que tot havia estat pactat i tolerat. Però ja tenim notícia, pel cap baix, de dos intents d’atac que l’estat va planificar i que no va acomplir. Per què? Doncs l’única resposta sensata és perquè no va poder. Perquè va calcular el risc i va veure que l’atac els creava molt més problemes que no pas els en treia. I ha canviat res, en aquest sentit?
De substancial, no. Sempre que algú em parla de situacions extremes, la meua pregunta és simplement demanar com ho faran. Encara espere que algú m’ho explique d’una manera raonable i creïble.
En el referèndum hi haurà vuit mil urnes. Si han de venir a endur-se-les, hem de pensar que no podran enviar un policia per urna, sinó que en necessitaran molts més. I d’on els trauran? Sumant tots els cossos policíacs de l’estat, mossos inclosos, i suposant que els poguessen dur tots a Catalunya el mateix dia i deixar sense vigilància la tanca de Melilla, la Moncloa, la Sarsuela, ports i aeroports, carreteres, les centrals nuclears, les presons i tot el que vulgueu imaginar, tindrien tirant molt llarg setze efectius per urna. Impossible de fer res, amb això, havent-se de repartir per tot el territori del Principat. Impossible d’enfrontar-se a les cues de milers de manifestants arreu del país en aquestes condicions. Perquè si ho intentassen haurien d’actuar de manera contundent i efectiva, no a mitges. No poden traure unes urnes sí i unes altres no, no els val. Una intervenció en massa contra el referèndum, per tant, s’ha de descartar. I encara més si fem càlculs raonables, pensant que no poden dur tots els policies que tenen.
I aleshores només queda la hipòtesi d’una actuació selectiva contra l’organització del referèndum. Però, novament, l’explicació de què es podria fer i de com ho podrien fer resulta molt poc convincent. Al setembre la cadena d’esdeveniments serà tan elèctrica que l’estat no tindrà capacitat de reaccionar sense provocar un final immediat contrari als seus interessos. La convocatòria anirà seguida de l’11 de setembre, l’11 de la campanya i la campanya de la votació. El país es trobarà mobilitzat de cap a cap i en espera tensa. Originar un incident en eixe moment seria la pitjor idea possible si tenen en el cap guanyar.
Així doncs haurien d’actuar al juliol o l’agost, però això seria com provar de detenir l’aire. Al juliol no hi haurà urnes ni col·legis ni convocatòria ni res de res. Contra què haurien d’anar? Contra el govern? Contra el parlament? I amb quin argument? I amb quin coixí legal? I, sabent com saben ja que el govern no acceptarà de ser inhabilitat pel constitucional, amb quin resultat previsible?
Per tot això, especular amb una acció contundent, en aquestes condicions i sense respondre a aquests interrogants, em sembla un exercici de poca maduresa política i gens útil. I no em serveix d’argument que alguna cosa han de fer, això no és seriós. La pregunta que encara espere que em responga algun d’aquests que van pregonant l’enfrontament és quina cosa podrien fer. I com podrien fer-la. Perquè, per més voltes que hi faig, jo no sé veure-la.
Font: VilaWeb.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada