Crec que n’hi ha que porten set anys dient que el Procés no acabarà bé amb el desig inconfessable que no vagi bé. No és el teu cas, però hi són. Són els mateixos que porten set anys advertint amablement que amb l’expectativa de la independència s’està generant una futura gran frustració. Són els que allí on molts hi posen il·lusió, ells hi veuen perills, dubtes, realpolitik, divisió, por. Són els que insinuen a cada pas que les coses no es fan bé, que es va massa de pressa, que tanta diversitat ideològica no suma, que Europa i el món no permetran res... En fi, els que tot ho veuen com un problema ique, ves per on, no tenen cap solució que no passi per esperar que un dia llunyà hi hagi un canvi a Madrid que permeti una Espanya diferent.
Crec que els mals auguris d’aquests ciutadans demòcrates normalment es disfressen de sàvia i moderada neutralitat. Ells no són independentistes, però tampoc unionistes. I per descomptat no són nacionalistes de res. A vegades sembla que tinguin la subtil missió de deixar clar, per omissió, que el sobiranisme és a les mans d’una colla de bona gent que sense saber-ho i sense voler-ho, ai pobres!, s’han anat radicalitzant. Perquè mira que voler votar en un referèndum sense tenir el permís dels que mai deixaran que facin un referèndum!
Crec que la seva exquisida neutralitat poques vegades la fan servir per desemmascarar cruament l’immobilisme: Espanya és així, senyora, i no canviarem pas ara, oi? Aquesta plaga la donen per descomptada, com un fatalisme. És als il·lusos conciutadans catalans que s’atreveixen a brandar la perillosíssima arma del vot als qui no paren de veure’ls totes les pegues, totes les debilitats, tots els errors, totes les corrupcions, totes les contradiccions. Que hi són, esclar. Però només d’un costat?
Crec que a aquestes persones investides d’una equidistància il·lusòria els falta un poc d’honestedat intel·lectual per reconèixer l’essència del conflicte: per acceptar que, al capdavall, estem parlant senzillament de democràcia. Per acceptar que hi ha una col·lectivitat històrica, la catalana, que reclama decidir lliurement el seu estatus polític, i que ho planteja des d’una majoria absoluta parlamentària (amb el 48% dels vots contra el 39% del no i el 12% del potser). Hi té dret? Sí o no? Aquest és el referèndum íntim i previ que cadascú s’ha de plantejar. Més del 70% dels catalans han dit per activa i per passiva que sí, que hi té dret, que volen dirimir la qüestió en un referèndum, si pot ser pactat (però resulta que pactat no pot ni podrà ser: increïblement, cal remarcar-ho). A l’altre costat hi ha un estat espanyol que simplement nega aquest dret, punt final. De quin costat estan?
Crec que a tots aquests demòcrates els ha arribat l’hora de mullar-se. Suposo que els és emocionalment incòmode. I s’entén. Perquè en aquesta disjuntiva política, com de fet en totes, també hi compten els sentiments i les històries personals. Però cal deixar clar que no es demana a ningú que renunciï a cap identitat, sentiment o ideologia. Simplement, arribats a aquesta cruïlla, es demana a tothom que triï entre una societat pacífica, diversa i profundament democràtica que es vol expressar lliurement a través d’un referèndum o un estat que considera constitucionalment sagrada la seva unitat. Aquesta és la tria essencial.
Crec que tot plegat té un risc, sens dubte. L’aposta per fer el referèndum sense pacte pot sortir malament. Però no perquè es faci malament ni temeràriament des d’aquí, sinó perquè la reacció espanyola sigui la pitjor, és a dir, la que al capdavall ha tingut al llarg de la història: reprimir la llibertat dels seus pobles diversos. Com ho veus, benvolgut Jordi? Què faràs?
Font: ara.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada