Hi ha una pregunta que sovinteja força per part d’alguns tertulians espanyolistes de l’esfera mediàtica catalana envers als seus oponents independentistes. La pregunta té algunes variants, però normalment l’articulen així: “Quan dieu que això va de democràcia, voleu dir que els qui no som independentistes no som demòcrates?" O així: “Considereu que els qui estem en contra de la independència de Catalunya no som demòcrates?” És una pregunta falsa, és clar; una pregunta baratera que revela un parell de coses molt significatives: una, la mala consciència del qui la fa; i l’altra, la manca de reflexió que comporta la seva sola formulació.
La primera, que és de caràcter psicològic, denota dissonància cognitiva. És a dir, l’estat de tensió que suposa per a la persona en qüestió el fet de mantenir de manera simultània dues cognicions psicològicament inconsistents. Aquesta és la raó per la qual, per exemple, hi ha tants fumadors que s’irriten cada cop que algú els recorda l’informe de l’OMS segons el qual el tabac mata set milions de persones cada any al món. Ja ho saben, això, i precisament perquè ho saben no volen sentir-ho. Altrament haurien de respondre’s per què, doncs, tot i saber-ho, no actuen en conseqüència? Per tant, davant la dificultat de justificar-se externament, intenten justificar-se internament. Aquest és el cas dels qui, sabent que prohibir les urnes és incompatible amb la democràcia, pretenen justificar la prohibició emparant-se en la llei. Una llei, ves per on, elaborada per ells mateixos, a la seva mida, per tal de poder seguir dient indefinidament que la llei no ho permet. Talment com el cínic ciutadà blanc que deia al ciutadà negre: “A mi no m’importaria que t’asseguessis al meu costat, a l’autobús, però com que la llei no t’ho permet fes el favor d’obeir i seu al darrere, que és el lloc que et correspon per la teva condició de negre. Si no ho fas, avisaré la policia”. I, és clar, com més obedient i submís era el ciutadà negre més honorable i demòcrata se sentia el cínic ciutadà blanc.
Pel que fa a l’altre element de la pregunta tertuliana a la qual al·ludim, és obvi que denota manca de reflexió i necessitat d’agafar el rave per les fulles per fugir d’estudi. Això es fa especialment palès quan l’opositor al Referèndum pretén que els qui votaran NO i ell són una mateixa cosa. Però no, no són una mateixa cosa. En absolut. Al contrari, entre tots dos hi ha un abisme en termes democràtics. Els primers, a diferència d’ell, no són independentistes, però sí que són demòcrates, i justament perquè en són no conceben altra via per a la resolució de conflictes que la de les urnes. I, per això mateix, si guanya el SÍ, n’acceptaran el veredicte. Així de planers són els fonaments humanístics de les persones veritablement democràtiques.
Els segons es troben als antípodes d’això. Els segons són els qui estan en contra del Referèndum i parlen de legitimitat democràtica de l’Estat espanyol per impedir-lo mitjançant tots els instruments de poder al seu abast, cosa que inclou querelles criminals, inhabilitacions, formació de tribunals polítics, violació de drets fonamentals i persecució de presidents, consellers, alcaldes, funcionaris, ciutadans, empreses i entitats.
Doncs bé, als qui, malèvolament, pregunten: “Considereu que els qui estem en contra de la independència de Catalunya no som demòcrates?”, cal respondre’ls dues coses. La primera és: no feu inútils jocs de paraules per amagar el vostre absolutisme. Cap independentista ha dit mai que els qui votaran NO no siguin demòcrates. I tant que ho són! I el millor exemple, és Joan Josep Nuet, tota una pedra a la sabata per als opositors al Referèndum. La segona cosa és que Catalunya no té cap conflicte amb els votants del NO. El conflicte el generen els qui –des de l’òrbita del Partit Popular, del Partit Socialista i de Ciudadanos– no volen que la gent voti. És a dir, els qui prohibeixen votar, ja sigui SÍ i NO. Aquests són els veritables artífexs del conflicte, els enemics de les urnes, els qui pretenen emmordassar tot un poble i condemnar-lo a ser, no pas allò que vulgui ser, sinó allò que ells volen que sigui. No hi ha, doncs, un bàndol del SÍ i un bàndol del NO. Hi ha el bàndol dels demòcrates i el bàndol dels que no en són.
Font: elMon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada