La societat espanyola ‘està en deute’ amb el PSOE de Felipe González i Alfonso Guerra. En bona mesura, és gràcies a ells que Espanya manté, més de quatre dècades després, un sistema judicial i policial empeltat de franquisme, i sobretot, un llenguatge i un imaginari col·lectiu social en què la por a la repressió judicial i policial, és a dir, les amenaces d’abocar el pes d’un Estat i de les seves clavegueres sobre una determinada població o fins i tot sobre una sola persona, s’accepten encara majoritàriament com un acte de democràcia. En nom de la unitat d’Espanya i del seu passat gloriós. El PSOE d’aquests dos barons de dubtosíssima trajectòria moral i allunyadíssims del socialisme històric que Pedro Sánchez intentarà ressuscitar, va prendre el control de l’Estat el 1982 i es va dedicar a consolidar una Transició que, lluny de pretendre la democratització absoluta de l’Estat com a objectiu prioritari, estava pensada per consolidar poders heretats de la dictadura que garantissin el blindatge d’un règim que ja va néixer corrupte, cosit a mida per a glòria de les elits polítiques i econòmiques disposades a entrar al búnquer –això incloïa els nacionalismes perifèrics-, i legitimat per una monarquia il·legítima.
Sense aquesta ‘feina’ del PSOE, i per descomptat, reforçada i ampliada pel PP, avui, molt probablement el règim del 78 seria història i Espanya seria una democràcia sense escletxes. Però la realitat és que tots dos recullen els fruits de la connivència absoluta pel que fa a una concepció de l’Estat etnicista que posa per davant la bandera abans que la gent. I tots dos es van comprometre a no trencar definitivament amb el franquisme. Han sentit el PSOE demanar perdó pels crims del franquisme o declarar il·legals les lleis franquistes que van permetre executar milers de persones? En absolut, ni en els moments més progres de Zapatero i del 'Govern amic' a Catalunya. Només una llei de memòria històrica incompeta i tímida els separa del PP. I ara que el règim se sent atacat, per primera vegada en dècades, per Catalunya i també per Podemos, és moment de recordar qui mana aquí i de quina legitimitat emana aquest poder.
És aixi que s'explica que ultra-nacionalistes disfressats de socialistes com Alfonso Guerra surtin a denunciar que el PP és massa tou amb algú que posa en perill els seus privilegis. El baró socialista se sent traït pels seus companys de viatge, que ara diu que de no tenen el que han de tenir per intervenir Catalunya per la via de l’article 155 de la Constitució i aturar allò que considera “un atemptat greu contra els interessos d'Espanya”. Bé, el que vol dir en realitat Guerra és que la democràcia que vol exercir Catalunya és un clar atemptat contra els interessos d’un règim podrit de corrupció i autoritari, que no representa els interessos d’Espanya ni dels seus ciutadans, sinó d’una colla d’amics. Els mateixos amics que van teledirigir la Transició i que encara avui aspiren a donar-se copets de complicitat i a fumar un puro a la llotja del Bernabéu, a passar l’estiu en un iot en bona companyia i a enriquir-se en nom de la pàtria. I si pot ser sense tributar, molt millor.
I el més delirant. Alfonso Guerra brama en un article a Tiempo que “resulta patètic contemplar aquest grup de polítics enredats en la teranyina de la corrupció, cercant desesperadament lliurar-se de la justícia espanyola per un procediment insòlit, desconnectant Catalunya d'Espanya per lliurar-se de la presó". Ho diu un baró del PSOE, el segon partit més corrupte d'Espanya, que ha investit president de l’Estat el candidat del partit més corrupte de la història de l’Estat. Pobres militants honestos del PSOE.
Font: elMon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada