Joan Rovira: «Spainspreading»

"El nacionalisme espanyol, espaterrat i orgullós, no ho vol veure, però s’enfronta a un nou 1898"

És a dir, asseure’s espaterrat, al bell mig de la història de la humanitat, amb els dallonses nacionalistes ben espaiosos i exposats (els tenim tan grossos que necessitem dos seients a l’autobús), mentre es proclama la veritat de totes les veritats: Espanya no s’entén sense Catalunya, Catalunya no s’entén sense Espanya. Ho ha dit el nou portaveu socialista, Ábalos, atent a no moure’s ni un mil·límetre del nacionalisme espanyol “hard”. Ho hagués pogut dir Rajoy, exactament el mateix. Una veritat testicular, carregada de testosterona, expressada amb lleugers matisos, amb més o menys mala llet i ràbia.

És el que deien els anglesos de les seves colònies nordamericanes o d’Irlanda. El que deien els emperadors romans sobre el seu imperi. El mateix que deien a França sobre Algèria. I tants i tants altres països i imperis de totes les èpoques: és inimaginable, inconcebible, impensable, que deixem d’existir. La història i la realitat, però, sembla ser que tenien idees diferents sobre la qüestió...

El debat de la moció de censura de Pablo Iglesias i Podemos ha dibuixat perfectament l’escenari polític dels propers mesos. El nacionalisme espanyol (que ja sabem que no existeix, oi?) no deixa espai per a res més que no sigui aquesta mena d’Espanya, segrestada políticament pel borbonisme i pel franquisme, que no pot ni podrà entendre mai cap mena de plurinacionalitat. Ni tan sols el federalisme no els entra al cap. Ni el respecte a altres cultures, ni la justícia en el repartiment dels equilibris de la cosa pública. Espanya només pot ser una, gran i lliure. I madrilenya. Desenganyem-nos.

Això és l’Spainspreading: la idea d’Espanya tendeix inevitablement a espaterrar-se per tota la península. Per això els convé sempre, sempre, ignorar Portugal, Gibraltar o Andorra: són excepcions que no entendran mai. El mateix els passava als romans o als britànics: pensaven que el món era seu per llei divina o natural. Els convenia ignorar com havien anat les coses: el triomfador tendeix a pensar que té algun déu al seu costat i se sorprèn molt quan el derrotat no ho veu igual.

Després del debat de la moció de censura, el perímetre queda clarament definit: la Catalunya inquieta, incòmoda, moderadament rebel, pot esperar, com a molt, una certa comprensió de Podemos i de l’espai social i polític que representa. Posem que un 20% del total, a més d’alguns extrraterrestres repartits més o menys per totes les sensibilitats polítiques. L’Spainspreading suma al voltant del 80% i no es mourà d’aquí. Ens sona d’alguna cosa allò de “antes roja que rota”? Doncs això. La “unidad de destino en lo universal” és un concepte triomfador a Espanya, sòlid com una roca.

I davant d’aquest 80% de Spainspreading hi ha un 50% de Cataloniadreaming. Hauria de ser més? Sens dubte que sí, i no em deixarà de sorprendre la poca visió estratègica que impedeix eixamplar-lo, amb generositat, intel·ligència i sense renúncies. Tanmateix, el 50% del Cataloniadreaming (perquè de moment és un somni que encara ha de xocar amb la realitat) és més del que sembla: inclou els elements més dinàmics, més actius, més potents, de la societat catalana. Jo no menystrindria aquesta meitat, perquè és la que mou i ha mogut el país, la que l’ha preservat, la que no s’ha rendit, la que no es deixa tancar en el marc mental del nacionalisme espanyol…

El perímetre ha quedat ara perfectament fixat, abans de l’estiu, de cara als mesos atzarosos i perillosos de la tardor del 2017. Tothom es va posant al seu lloc (inclòs el rei inexistent i irrellevant) a l’espera d’una batalla democràtica inèdita a Europa, a base de lleis, jutges, fiscals, policies, espies, paraules… i no a garrotades. No és un progrés insignificant, tenint en compte la nostra història recent.

El nacionalisme espanyol, espaterrat i orgullós, no ho vol veure, però s’enfronta a un nou 1898. Del primer en va sortir, trenta anys després, una república. Del segon en poden sortir dues repúbliques, la catalana i l’espanyola. No cal que sigui l’endemà del xoc. Però tampoc no passaran trenta anys: l’Spainspreading té els dies comptats.

Font: elMon.cat