dijous, 26 d’octubre del 2017

TOTHOM AL PARLAMENT, DIVENDRES 27 D'OCTUBRE A PARTIR DE LES 10:30H


Ha arribat el moment! Ara cal defensar la República. Per això, convoquem la ciutadania davant del PARLAMENT DE CATALUNYA DEMÀ divendres 27,

Lloc: Davant del Parlament de Catalunya (Cruïlla de Passeig Picasso amb Passeig Pujades)

Hora: 10:30 h del matí (inicialment era a les 12:00 però l'avancem)

La República ens espera, i l'haurem de defensar!

#FemLaRepública

Assemblea Nacional Catalana

Joan Rovira: «Dos països, dos estats, dues lleis...»

Hi ha països mentals i països legals. Mitja Catalunya viu ja com si s’hagués independitzat d’Espanya fa temps. No és ni la meitat de la població ni la meitat del territori. No és fàcil dibuixar una línia clara, perquè passa pel mig de les famílies, dels grups d’amics, dels pobles i ciutats. Quan viatges per les comarques de l’interior (un terme difícil de concretar, però serveix per entendre’ns), t’adones queel paisatge et diu que allò és només Catalunya: les estelades i senyeres són omnipresents. La realitat és, òbviament, més complexa, però la dinàmica que s’ha imposat és la catalana, la de l’allunyament irreversible d’Espanya.

Un allunyament emocional, vital i polític. Definitiu, si seguim vivint en el marc democràtic europeu, on hi ha marge per a animalades com l’agressió estúpida de l’1 d’octubre, però no per forçar un canvi amb l’únic que ho podria aconseguir: treure l’exèrcit, aplicar tècniques de repressió massives i duríssimes. No ens enganyem: això sempre funciona. Però, ara per ara, és impossible.

Existeix una altra meitat que encara viu a Espanya, en una mena d’aiguabarreig on no sempre està clar on vius. Tampoc no és fàcil per una ratlla definida. Va per barris, per famílies, per edats, per poblacions, per col·lectius o classes socials, per origens... Tampoc no és estrictament la gran Barcelona metropolitana, tot i que aquí és on es fa més evident. És una Espanya de baixa intensitat. No és tan intensa, ni de lluny, com la del sud i del centre, on es troba el nucli dur. És una Espanya confusa, poc espanyola a grans trets. Inclou, òbviament, zones d’independentisme, de catalanisme més suau, d’unionisme raonable, d’espanyolisme folclòric... Una mica de tot. Globalment considerada, aquesta meitat no ho té clar: inclou tots els matisos i tots els extrems en proporcions força igualades.

Salvador Cot: «República o República»

"Madrid no té cap altra perspectiva -descartada la propaganda- que una cronificació del conflicte que se li farà impossible de sostenir a mitjà termini"

El 155 és a tocar. Però la República també. L'Estat espanyol ha obligat els catalans a decidir en una opció binària, com si fos un referèndum. La diferència és que la tria no es fa entre autonomia i independència, sinó entre l'administració directa de Madrid i una futura República Catalana. El règim del 78 no només ha impedit qualsevol via intermèdia, sinó que ha destruït per sempre l'estat de les autonomies. L'oferta de PP-PSOE-Ciutadans és café para todos, menos para los catalanes.

La República Catalana serà molt difícil d'implementar, certament. Però el 155, tant o més. Amb la qual cosa, Madrid no té cap altra perspectiva -descartada la propaganda- que una cronificació del conflicte que se li farà impossible de sostenir a mitjà termini. L'Europa dels estats ha donat un xec en blanc a Mariano Rajoy perquè prengui les mesures que consideri, però no li ha donat temps. Tot el que sigui allargar la crisi acostarà Espanya -cada dia una mica més- al tracte de Grècia.

Una Catalunya espanyola és la del 155. Quatre províncies amb els comptes intervinguts, Zoido manant els Mossos i Soraya Sáenz de Santamaria al capdavant de TV3 i Catalunya Ràdio. Amb Cuixart i Sànchez a Soto del Real. Però des del 12 de setembre de 1714 aquest país té un altre projecte. Quinze generacions ens han permès arribar aquí. Som-hi, doncs.

Font: elMon.cat

dimecres, 25 d’octubre del 2017

Josep Costa: «La por i els riscos de la independència»

«Es tracta, des del punt de vista de l'Estat, de fer que una part significativa d'independentistes renunciï a l'objectiu per por»

Tothom sap que quan es posa en marxa un negoci no es pot esperar que doni beneficis des del primer dia. Són molt pocs els casos en què això passa. Emprendre un negoci suposa assumir una alta probabilitat de començar perdent diners sense la certesa de recuperar-los. És més, el risc de posar-lo en marxa quasi sempre serà més alt com més interessant sigui el negoci. Risc i rendibilitat solen anar de la mà.

Un procés d'independència suposa riscos i incerteses. No crec que ningú ho hagi negat mai. La qüestió és sempre si són assumibles, o si compensen en relació amb les expectatives de beneficis. Per això no sorprèn que en el moment actual, a dies o hores d'una potencial declaració d'independència, sorgeixin dubtes i pors. Si hom té dubtes de poder fer-la efectiva amb èxit, és lògic que també trobi que els riscos no són assumibles.

El govern espanyol, mancat de poder suficient per aturar la independència a la força, ha optat per l'estratègia de maximitzar la por. Ho ha fet sobretot en dos fronts: a) el de la repressió, utilitzant la violència i l'amenaça de represàlies contra tothom, que inclou càstigs aleatoris, abusius i arbitraris per donar credibilitat a les amenaces generalitzades, i b) el del boicot econòmic, pressionant empreses per tal que canviïn de seu o suspenguin inversions o contractes, amb l'objectiu de crear la sensació que el procés cap a la independència arruïnarà el país.

dimarts, 24 d’octubre del 2017

Acte informatiu «155 i ara que?» amb Oriol Amorós, diputat del Parlament de Catalunya, dimecres 25



Et relacionem a continuació la resta d’actes que se celebraran als altres barris del Barcelonès perquè hi puguis trobar el que et vagi millor:

DIMECRES, 25

SantsLocal de la CAL, C/Olzinelles, 11819 h.
L’HospitaletCasino, C/Enric Prat de la Riba, 33719 h.
Sant MartíLa Formiga Martinenca, C/ Mallorca, 58019.15 h.
BadalonaCooperativa la Moral, C/ Güell i Ferrer, 8619.30 h.

Aquesta setmana és molt probable que ens haguem de tornar a mobilitzar i que no ens doni temps d’enviar cap convocatòria per correu electrònic. Connecta’t al nostre canal de Telegram per rebre qualsevol canvi d’última hora i la informació més acurada.

Vicent Partal: «El pànic»

«Potser si ens miràssem aquest canvi sobtat de posició del govern espanyol respecte del 155 com la mostra de pànic desesperat que és en realitat, tots entendríem millor on està la nostra fortalesa»

Que la situació que vivim és transcendental poca gent és capaç de discutir-ho. D’ací a setanta-dues hores ens trobarem amb la campanada final i és lògic i comprensible que els uns i els altres senten una gran responsabilitat, fins i tot que resten aclaparats pel pes de les seues decisions. La vida canviarà divendres: sabent-ho, qui seria capaç d’acostar-s’hi irreflexivament?

Reflexionar sobre això que passa, especialment els qui tenen les responsabilitats més altes, és molt necessari. I s’entén que hi haja dubtes sobre com anar-hi. Espanya ha reaccionat amb pànic. És un error monumental. Però compte, que aquestes darreres hores una part de l’independentisme també en sent, de pànic. I d’això cal que en siguem conscients.

Fa mesos vaig escriure que el 155 era inaplicable i fa setmanes vam explicar tots que no s’atrevien a aplicar-lo, quan el PP oficialment va anunciar que no ho faria. Algú ho pot interpretar com un error d’anàlisi, però crec que es pot raonar d’una manera comprensible. El 155 efectivament era inaplicable i d’ací ve que no l’apliquen. Això que ens proposa Mariano Rajoy no és l’aplicació de l’article 155, com qualsevol jurista afeccionat sap. Això és una altra cosa, fora de la constitució i de les lleis. Per una altra banda, si ho recordeu, quan s’acostava el període mínim de quatre mesos que eren necessaris per a aplicar el 155, Rajoy i els seus van afirmar que no el farien servir. Rajoy és un personatge estrany, però té l’estat al cap i sap que això que ara és a punt de fer el dinamita. És extremadament perillós per a ell i per a Espanya i per això no volia arribar-hi.

Emili Bella: «Nosaltres, el poble»

Posar-se a imaginar com malviurem amb la intervenció, la clandestinitat, les vagues que faran els nostres companys dels mitjans de comunicació públics, els braços caiguts dels funcionaris o la reacció dels Mossos davant les ordres del Pérez de los Cobos de torn és comprar el marc mental del 155. No es donarà cap d’aquests escenaris quan el Parlament declari la independència aquesta setmana si la gent, el poble, surt a defensar personalment les institucions, el país, a defensar-se a ella mateixa, com va sortir a defensar els col·legis, les urnes i la llibertat l’1 d’octubre, plenament conscient dels perills que comportava. Amb la independència, Espanya deixa de regir a Catalunya. La república comença així.


L'anàlisi d'Antoni Bassas: «Ser més forts que el 155»

"Si el teu relat consisteix a pegar, clausurar, destituir i empresonar, tens un problema amb el relat. Si el teu relat és que voti tothom, no tens cap problema amb el relat"

Des que Rajoy va fer sortir el rei a dir “¡a por ellos!” dos dies després de l’1 d’octubre, PP, PSOE i Ciutadans, l’extrema dreta, s’han desacomplexat definitivament en el seu anticatalanisme –que ara ja és oficial, que es pot exhibir–. El rei els hi va donar el seu consentiment per verbalitzar-ho, és la nova normalitat pública: només cal veure a la portada de ‘Tiempo’ els termes deshumanitzadors amb què titula les honorables figures de dos pacífics i honestos lluitadors per a les seves idees, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez.



Enric Vila: «L'ogre decapitat»

La resposta de la premsa a l’anunci de l’article 155 deixa clar un altre cop fins a quin punt l’única cosa que separa Catalunya de la independència és la por. Per intentar ajudar Rajoy, els diaris catalans s’han abocat a denunciar amb dramatisme que l’autonomia està en perill, mentre que els diaris espanyols es dediquen a generar un clima d’amenaça i vexació.

L’Estat intenta histeritzar els partidaris de la independència per fer-los oblidar que, malgrat tot, Espanya és una democràcia consolidada, que celebra eleccions de forma regular. Per intentar aplicar l’article 155 sense perjudicar-se gaire, el PP necessita que els líders independentistes renunciïn a complir les seves promeses; és a dir que traeixin els seus votants.

Com s’ha demostrat des del 2010, sense un dolent a Madrid que faci por, els partits autonomistes perden vots i es van quedant sense arguments. Veient la jugada a través de la premsa, el 155 de Rajoy sembla una operació de propaganda per donar aire a l'antifranquisme folklòric d'Ada Colau i fins i tot per oferir a Puigdemont una sortida èpica alternativa a la declaració d’independència.

Jordi Galves: «La barra d’Espanya»

Ara podem veure l’autèntica cara d’Espanya. I la barra. Ara podem veure com és de gran la mentida que repeteix el Govern de Mariano Rajoy. Per una banda, segons el PP, PSOE i Ciutadans, Carles Puigdemont, el seu Govern i la majoria parlamentària independentista estan al marge de la llei i la proclamació de la República Catalana és clarament un cop d’Estat. Però, atenció, si per ventura, si s’esdevingués que el colpista Puigdemont convoqués eleccions autonòmiques, si anés al Senat a dir que aquí pau i allà glòria, aleshores, senyores i senyors, aleshores, per art de màgia, li tornarien a dir Molt Honorable President i de sobte tornaríem a ser amics i amigues tot ballant la sardana. Aleshores la vida tornaria a somriure amb generositat. Com si en unes noves eleccions autonòmiques l’independentisme no tingués totes les possibilitats de guanyar una altra vegada. Ens inflen el cap amb la llei i la llei, amb l’obediència inexcusable d’una llei que Madrid s’ha fet a mida, ens certifiquen amb tots els impresos i totes les pòlisses necessàries que els jutges espanyols gaudeixen d’una independència política immaculada però, vet aquí, que segons els ministres Dastis i Catalá, si Puigdemont convoqués eleccions autonòmiques, aleshores, miraculosament no s’hauria d’empresonar ningú, no caldria, deixant entendre que, en realitat, qui empresona o deixa d’empresonar, qui decideix en realitat, és la Moncloa.

Miquel Sellarès: «Resistir és vèncer»

El nacionalisme espanyol i el seu Estat, incapaç d’entendre la seva pròpia realitat i veient-se impotent, s’han llançat contra la majoria social de Catalunya amb l’activació de l’article 155. El preludi ja el vam viure amb l’operació de càstig o ràtzia de l’1-0, que no pretenia impedir una votació sinó que va ser una mera excusa per castigar i escalivar els catalans. Per això es van utilitzar forces de la Guàrdia Civil i del CNP de fora de Catalunya per efectuar l’operació repressiva sense contemplacions i sense problemes de consciència. Perquè pensaven que els efectius que treballen a Catalunya i conviuen amb la gent del país des de fa anys no s’haurien avingut, majoritàriament, a utilitzar aquest grau de violència indiscriminada.

Tot estava previst i ben lligat. No va ser fruit de la improvisació que es designés com a cap de l’operatiu repressiu a un colpista, que el 23-F es va oferir voluntari contra l’ordre establert i que encara recorden a Euskadi per la duresa de la repressió amb la qual va tractar-los. Quina necessitat hi havia de posar al capdavant de tot plegat un tinent coronel amb aquest historial quan a la Guàrdia Civil, a Catalunya, hi ha un general que coneix molt millor el territori i la idiosincràsia catalana?

Salvador Cot: «Madrid, contra el 75% dels catalans»

"L'Estat s'ha autocompromès a aplicar mà dura contra uns professionals que, en general, estan orgullosos del servei que donen a una societat que els valora i els reconeix"

"Ningú al PSC vol l'aplicació del 155", diu Miquel Iceta. Descomptats, doncs, els simpatitzants i votants del PSC, el suport a la supressió de l'autogovern quedaria limitat a un 26,5% dels que van votar en els últimes eleccions catalanes del 27S, que és la suma de PP i Ciutadans. És a dir que la coacció de l'Estat té un suport aproximat d'una quarta part dels ciutadans de Catalunya. La resta, hi estan en contra.

Presumiblement, aquesta franja favorable a Madrid deu ser encara més escassa als col·lectius professionals directament atacats per la intervenció de l'Estat. No sembla, per exemple, que hi hagi gaire treballadors de TVC, Catalunya Ràdio o l'ACN que comparteixin la percepció sobre la pròpia feina que tenen Mariano Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría o qualsevouns professionals que, en general, estan orgullosos del servei que donen a una societat que els valora i els reconeix. I això, en un context de suport social molt escàs. Tot plegat una jungla, més que un jardí. Ells ho han decidit.l dels ministres del PP. Entre el personal docent és difícil trobar simpatitzants de la Moncloa, com passa entre el personal sanitari, de seguretat o d'emergències.

En resum, l'Estat s'ha autocompromès a aplicar mà dura contra uns professionals que, en general, estan orgullosos del servei que donen a una societat que els valora i els reconeix. I això, amb un suport social escàs. Entren en una jungla, més que un jardí. Ells ho han decidit lliurement.

Font: elMon.cat

Marcel Mauri: «Jordi Cuixart ens diu que gas i endavant»

Entrevista al portaveu d'Òmnium · 'No hi ha cap més remei que aixecar la suspensió de la declaració d’independència’, diu

Fa una setmana que Jordi Cuixart i Jordi Sànchez són a la presó, a Soto del Real, privats de llibertat per l’Audiència espanyola. Malgrat la dificultat de la situació, es troben bé i els arriben les mostres de suport dels carrers de Catalunya. Així ho han fet saber els familiars i els advocats que els han visitats aquests últims dies. El president d’Òmnium no havia estat mai empresonat, ni durant els pitjors anys del franquisme. ‘Està bé i se sent fort’, explica el portaveu de l’entitat, Marcel Mauri, en aquesta entrevista. La reacció de la societat catalana els reconforta, i això es tradueix, per exemple, en un augment espectacular del nombre de socis de l’entitat: cinc mil de nous només aquesta última setmana.

—Com estan Jordi Cuixart i Jordi Sànchez?
—Estan bé, tot i que en una situació molt complexa. Però són dues persones fortes. Havien previst aquesta situació, s’havien conscienciat que els podia passar això i que podien passar un temps a la presó. Ara que els han anat a veure els advocats i la família i que saben la reacció dels ciutadans, que saben tot això que passa, que no hem afluixat, sinó al contrari, això també els ha donat molta força. En Cuixart participava en debats que fèiem en aquesta mateixa taula en què ens deia: ‘Gas, gas i gas.’ I dissabte vaig demanar a la Txell, la seva dona, què deia en Jordi, i em va respondre que deia: ‘Gas, endavant.’

dilluns, 23 d’octubre del 2017

Núria Bosch: «A l'economia no li agradarà el 155»

És sabut que els agents econòmics volen estabilitat política. La incertesa i la bel·ligerància no els agraden. Per tant, l’aplicació de l’article 155 és previsible que afecti l’economia, però no només la catalana, sinó també l’espanyola i, fins i tot, l’europea.

La violència de l’1 d’octubre ha portat ja conseqüències de caràcter econòmic. Segons el sector turístic, a Barcelona hi ha hagut anul·lacions de reserves ja fetes, la qual cosa pot semblar normal, ja que a ningú li agrada veure imatges de la policia repartint cops de porra als ciutadans. Però el que ha tingut més repercussió ha estat el canvi de seu social d’empreses radicades a Catalunya cap a Espanya.

La majoria d’aquestes empreses han traslladat la seu per raons estratègiques, i molt especialment per evitar un possible boicot dels consumidors espanyols, perquè moltes són empreses d’arrel catalana. A més, les mesures preses pel govern espanyol ho han propiciat. Per tant, una vegada acabat el conflicte, sigui Catalunya un estat independent o no, és molt possible que tornin.

Javier Pérez Royo: «Plou sobre mullat»

Pensar que una societat amb aquesta capacitat de mobilització es pot governar des de l’exterior amb una mena de govern d’ocupació és absurd

Ja sabem què és el 155. Més ben dit, sabem quina és la interpretació de l’article 155 de la Constitució que fa el govern de Mariano Rajoy. Feia setmanes que especulàvem sobre quin contingut i abast podia tenir lacoacció federal prevista al 155, i ja podem deixar de fer-ho, perquè, a més del text de l’article de la Constitució i de l’article del reglament del Senat que regula la tramitació parlamentària d’aquest article, ja disposem d’un document aprovat pel govern espanyol en què es concreten les “mesures necessàries” que a la carta magna simplement s’esmenten sense més detalls.

El govern espanyol ha optat per donar la màxima amplitud i intensitat possible a la llei. En el text remès al Senat per al seu debat i aprovació proposa que s’autoritzi deixar en suspens tot el govern de la Generalitat i deixar reduït el Parlament a la seva “funció representativa” entenent que aquesta funció no inclou les funcions pròpiament parlamentàries, com la potestat legislativa i la potestat pressupostària. No es deixa Catalunya sense Parlament, però es prohibeix que la cambra catalana pugui fer el que justifica la seva presència a l’edifici. Això és el que sabem.
Què passarà a la pràctica?

Iu Forn: «I si l’aplicació del 155 fos inconstitucional?»

Ho ha argumentat en Xavier Arbós, catedràtic de Dret Constitucional, en un article.

1/ Article 155, apartat 2: “El Gobierno podrà donar instruccions a totes les autoritats de les Comunitats Autònomes”. En cap cas diu que es pugui destituir el president de cap autonomia, inclosa la Generalitat, ni al seu govern. Per tant, segons l'article 155 de la Constitució, la decisió de destituir el Govern usant l'article 155 és anticonstitucional.

2/ Mariano Rajoy Brey diu que no ha suspès l'autonomia. Però resulta que l'Estatut d'Autonomia (article 66) diu que és facultat estatutària del president de la Generalitat convocar eleccions i que això forma part del dret a l'autonomia. Si queda clar que no es pot convertir una facultat estatutària del president de la Generalitat en un deure imposat des de fora de l'Estatut, la convocatòria d'eleccions feta per Mariano Rajoy Brey implica anul·lar l'autonomia. I això conculca l'article 155. Per tant, aquesta decisió de Mariano Rajoy Brey també és anticonstitucional.

Jordi Galves: «Que vénen, que vénen»

Si algú encara pensava que la independència de Catalunya ens sortiria de franc, que seria una elegant controvèrsia democràtica entre persones ben educades i civilitzades que prenen el te, ahir va poder veure que no. Espanya marxarà de Catalunya, Espanya perdrà sense remei la seva colònia catalana, però compta marxar d’aquí de la pitjor manera possible. A reculons i venjativament. Espanya vol imaginar que Catalunya és una propietat que li pertany, com ho va ser el Sàhara, com Perejil, i qui diu Pejeril diu una mina, una vinya o un melonar. Que és una simple propietat privada i no un país constituït, que és dels que aquí vivim, la casa dels catalans. L’Estat espanyol estava disposat a tolerar, hipòcritament, les comunitats autònomes i l’exercici de la democràcia a Catalunya sempre que els electors votessin el que ells havien decidit que havien de votar. Tolera l’independentisme i només el considera legítim com a opinió privada, com a utopia irrealitzable i estèril, mentre no posi realment en qüestió la unitat d’Espanya. Tant és que el PSC es consideri un partit nacional català quan tothom sap que només són paraules i poc importa que el PNB, a Euskadi, sigui una formació independentista mentre es mantingui com una nosa latent i remota, entretinguda en la boira.

Lluís Llach, Jordi Orobitg i Roger Torrent: «Carta en defensa de la veritat»

Escrivim això amb l’esperança de contribuir a fer justícia. Una esperança, però, que és més aviat escassa perquè sembla que a aquells a qui pertoca decidir sobre la llibertat de dos companys, la veritat els importa poc. Tanmateix, ens sembla que el més honest i humil servei que podem fer a la defensa dels principis bàsics de la democràcia és relatar tot el que vam viure. Es tracta, potser, d’un exercici de responsabilitat moral.

Dimecres 20 de setembre, des de primera hora del matí i fins entrada la matinada, vam ser davant la seu del Departament d’Economia. Hi érem, com la resta dels milers de ciutadans que també s’hi aplegaven, indignats per la detenció de catorze servidors públics. Ser allà era, en si mateix, un acte de protesta política. I tant! Una protesta del tot legítima. Necessària. Estaven en joc els nostres drets fonamentals. Per això hi érem. Però al mateix temps ens va semblar que, donada la nostra condició de parlamentaris, podíem ajudar en el que calgués per tal que fos una concentració popular, cívica i pacífica. Com ho han estat totes i com també ho va ser aquella.

Laura Pinyol: «Rendir-se no és una opció»

«Venen dies difícils. La por és legítima. L'esperança, necessària»

N’hi diuen retorn a la normalitat quan parlen de la destitució del president de la Generalitat (el 130è d’una institució que data del segle XIII) i de tots els membres del seu govern legítim. N’hi diuen recuperar la legalitat quan el Parlament de Catalunya queda, el més legitimat de la recuperació democràtica que va ser escollit amb una participació del 77,5%, no podrà prendre decisions, ni resolucions, ni fer cap moció de censura ni cap sessió d’investidura. I parlen de democràcia per explicar com la tutela ministerial es farà càrrec de les funcions executives dels departaments; com es fiscalitzaran les finances ja intervingudes; com s’intervindrà els mitjans públics; com es controlaran els Mossos i de quina manera es convocaran les eleccions en un termini que decideixi el president Mariano Rajoy.

D’això en diuen democràcia i respecte al la llei de la Constitució de 1978, a l’empara de l’article 155 que no està articulat i els permet una lectura abusiva i pel boc gros, amb la coartada de ser jutge i part. I insisteixen, sobretot, en que no és una suspensió de l’autonomia, només una presa de control. Ho diuen així els sota signants d’aquest acord ampli al qual ha arribat el govern espanyol, amb el suport incondicional del PSOE i Ciutadans.

Germà Capdevila: «Diguem no»

«En democràcia, no hi ha autoritat sense el consentiment dels governats. No es pot aplicar el 155 a milions de persones o contra la seva voluntat»

El buròcrates de la cort madrilenya es creuen que poden canviar la realitat estampant la seva signatura en un paper. Han dissenyat un pla de acabar amb el problema català que sobre el paper és impecable: prendre el control de tots i cadascú dels àmbits de l'autogovern de Catalunya. Controlar tots els departaments de la Generalitat, anul·lar el Parlament, intervenir els mitjans públics i així resoldre el problema.

Obliden un petit detall, però. En les societats modernes, l'autoritat no es pot exercir sense el consentiment dels governats. Es pot obligar a unes poques persones a fer quelcom, amb coaccions i amb violència, però és absolutament inviable exercir coaccions i violència de manera continuada sobre milions de persones que desconeixen aital autoritat.

Salvador Cot: «Ens arriba Espanya»

"Ara no hi ha cap alternativa a la constitució immediata d'una República Catalana que s'haurà de defensar"

Els catalans hem perdut la democràcia en una decisió abusiva que ni tan sols permet recurs. I el més greu és que el responsable no és el PP, ni tan sols el govern espanyol, sinó tot el règim del 78, que avui s'ha tret l'última careta per deixar al descobert el que és: La successió política de la dictadura franquista. Els tres partits del bloc borbònic envien a Catalunya una administració colonial, que inclou la destitució de tot el Govern legítim, i paralitzen l'acció del Parlament, que queda captiu de les decisions arbitràries del govern del PP.

És la culminació coactiva d'un règim d'essència corrupta, que porta quaranta anys enriquint les seves elits a costa de l'esforç de les classes mitjanes. Rajoy i els seus no s'han cregut mai la democràcia, però fins ara en respectaven les formes. Ja no. Catalunya ha entrat en dictadura; ens arriba Espanya per la Diagonal.

Ara no hi ha cap alternativa a la constitució immediata d'una República Catalana que s'haurà de defensar. Ho faran el PDeCAT i ERC, també la CUP i, sense cap dubte, l'espai polític dels comuns. Hi seran els sindicats i l la societat civil del país, però també hi esperem els millors alcaldes del PSC, els que ja s'han compromès amb la llibertat dels presos polítics i els drets dels ciutadans de Catalunya en general. És el moment de segar cadenes.

Font: elMon.cat

Víctor Alexandre: «Us voldrien Jordi Sacco i Jordi Vanzetti, però no poden»

"Catalunya serà finalment un Estat d’Europa, tenen por del trauma psicològic i inesborrable que aquest fet els causarà"

L’empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart per part de l’Estat espanyol repugna a qualsevol demòcrata. Demòcrata de debò, és clar. És abominable que en el si de la Unió Europea hi hagi un Estat, l’Estat espanyol, que violi de manera tan flagrant i sense cap mena d’escrúpol els Drets Humans. Aquesta barbaritat no és cap sorpresa per als qui per raons generacionals saben que Espanya és capaç d’això i molt més, però per als joves és del tot inèdita. Els joves han vist per televisió o a Internet aquest paroxisme totalitari en altres zones del planeta, però no a la Unió Europea. Ara, però, ja saben què s’hi amaga, darrere el somriure cínic dels governants espanyols i dels tres partits que constitueixen el règim actual: Partit Popular, Partit Socialista i Ciudadanos. Un trident absolutista i supremacista que ha desfermat una violència ferotge contra el poble català i al qual, com si fos un designi diví, li imposa la nacionalitat espanyola fins a la fi dels temps. Quina derrota més amarga, la d’Espanya, que només pot retenir les seves preses a cops de porra i tancant-les entre reixes. I ni tan sols així, perquè les preses li han perdut la por, i la seva pretesa autoritat ha esdevingut un ninot espellifat.

Eduard Voltas: «La carta més arriscada de Rajoy»

"El 155 només té sentit per prendre el control de la situació; si en comptes de prendre’l, el perd, Rajoy haurà perdut tot el seu crèdit"

Acaba la setmana més trista, amb dos homes innocents a la presó i el 155 en marxa. No puc afegir “i la UE mirant cap a una altra banda” perquè no és cert, és evident que la UE ja no mira cap a una altra banda. És obvi que Espanya va guanyant en el tauler oficial de la realpolitik internacional, però també ho és que la roca ha presentat ja esquerdes ben visibles: Bèlgica, Eslovènia, Suècia, Luxemburg, els editorials de la premsa financera més influent... Si tots aquests s’han atrevit a censurar els mètodes del govern espanyol en públic, vol dir que en privat l’olla bull. Europa es debat entre el tancament de files al voltant del soci del club, per una banda, i el perill d’avalar dins de les seves fronteres l’aixafament d’un moviment pacífic massiu que s’expressa a través del vot i dels valors fundacionals de la Unió.

Vicent Partal: «Quaranta anys després, ja som aquí»

«Venim de la república i tornarem a la república. Junts. Com vam resistir junts els colps d'estat del 20 de setembre i les agressions del primer d'octubre»

Avui fa quaranta anys justos que el 125è president de Catalunya retornava a Barcelona per posar la legitimitat de la Generalitat republicana al servei de la transició del franquisme. Era el 23 d’octubre de 1977, encara amb la ‘constitució’ franquista en vigor (els anomenats fueros i les altres lleis fonamentals). Josep Tarradellas havia estat escollit president legítim de Catalunya el 7 d’agost de 1954. L’havien votat els diputats del Parlament de Catalunya escollits pels ciutadans abans de l’entrada de les tropes franquistes al país. El van votar a l’ambaixada que la República espanyola mantenia oberta a Mèxic, gràcies a la generositat i la dignitat d’aquell gran país que mai no va reconèixer la dictadura. La constitució espanyola, aquesta que ara posen d’argument per provar de destruir l’autogovern català, simplement no existia. Amb la qual cosa resulta ben elemental entendre que l’autonomia de Catalunya no pot provenir en cap cas d’ella.

Políticament, Tarradellas no va ser mai sant de la meua devoció. Però jo i –n’estic segur– tothom li deurem sempre respecte per la valentia, la tenacitat i l’orgull amb què va defensar durant els anys més difícils de la dictadura franquista que ell era el representant legítim del poble de Catalunya. Que ho era. Calia una enorme dignitat, fidelitat i confiança en el propi país per a assumir el pes del seu càrrec en la solitud de l’exili de Saint-Martin-le-Beau, pobre, sol i desconnectat de la terra que donava sentit a la seua vida. I ell ho va fer. I amb aquest gest ens va oferir la continuïtat d’una institució que ara pot afirmar per això que no és filla del pacte entre franquistes i demòcrates, que no té una legitimitat derivada de res més que no siga la voluntat tenaç dels catalans de mantenir l’autogovern i la democràcia.

Salvador Cot: «El PSOE no sobreviurà a l'error»

"No només ha quedat al descobert l'essència autoritària del règim del 78 sinó que, sobre aquesta evidència, el bloc dinàstic -PP, PSOE i Ciutadans- ha decidit destruir el que queda d'autonomia política de la societat catalana"

Vertigen a Madrid. És la primera vegada que el govern espanyol s'enfronta a una crisi globalitzada, amb el precedent d'uns abusos policials que han impactat l'opinió pública mundial i dos empresonats polítics que ja formen part de les campanyes d'Amnistia Internacional. No només ha quedat al descobert l'essència autoritària del règim del 78 sinó que, sobre aquesta evidència, el bloc dinàstic -PP, PSOE i Ciutadans- ha decidit destruir el que queda d'autonomia política de la societat catalana.

En aquest context, Madrid ha decidit aplicar unes represàlies que són difícilment comprensibles fora de els seves fronteres polítiques i, sobretot, mediàtiques. L'èxit o el fracàs d'aquesta decisió serà el que farà que se li mantingui -o no- a l'Estat espanyol el suport dels socis europeus. Un retorn ràpid i efectiu a la tranquil·litat mantindria el crèdit a Mariano Rajoy i l'statu quo espanyol, però la cronificació del conflicte deixaria el règim del 78 al llindar d'un abisme profund i inevitable.

Dins del desastre, el PSOE té un futur particularment tràgic. Ha pres una decisió històrica en posar-se al costat de la dreta de tradició franquista contra el catalanisme. En aquest sentit, ha alterat unes aliances que vénen de molt lluny, des d'abans de la Guerra Civil, que van travessar les dictadures espanyoles del segle XX. Un final políticament miserable del que intenten escapar els alcaldes més conscients del PSC.

Font: elMon.cat

Agustí Alcoberro: «Ara toca proclamar la república, sobretot per a poder-nos defensar»

Entrevista a Agustí Alcoberro, cara visible de l'ANC d'ençà que Jordi Sànchez va ser empresonat dilluns acusat de sedició

Avui fa una setmana que l’historiador Agustí Alcoberro (Pals, 1958) va ser escollit vice-president de l’ANC, dos dies abans que Jordi Sànchez fos empresonat a Soto del Real acusat de sedició. D’un dia per l’altre, literalment, s’ha convertit en la cara visible de les mobilitzacions ciutadanes juntament amb Marcel Mauri, d’Òmnium, que viu la mateixa situació. Sap on s’ha ficat, explica, i ens recorda que a 16 anys ja va ser empresonat a la Model. Opina que és molt important mantenir el nivell de mobilització i, sobretot, no normalitzar l’empresonament dels presos polítics.

—Heu pogut parlar amb Jordi Sànchez?
—No. Hi parla la família de manera més o menys regular i jo conec el seu estat per ells. Està bé, està serè. Ara esperem que en els dies vinents es formalitzi el règim de visites, al qual només podran accedir unes poques persones, durant poca estona, els caps de setmana. Aquest cap de setmana probablement ja podrà rebre la primera visita.

—Havent parlat amb el seu advocat, Jordi Pina, quant temps espereu que estigui en presó preventiva?
—No ho sabem. És una situació tan atípica i extraordinària que és impossible aventurar cap esdeveniment. De fet, en el viatge d’anada perquè en Jordi es presentés a l’Audiència, en Pina ens va explicar els diferents horitzons i hipòtesis, i els vam estudiar tots. Però, en confiança, jo crec que ningú no preveia la detenció sense fiança. Per tant, es fa molt difícil de saber què passarà. Amb la llei a la mà, la detenció sense judici es pot prolongar quatre anys.

Vicenç Partal: «Prepareu-vos per defensar la llibertat divendres al vespre»

«Espanya, fent miques la seua constitució, ens ha posat en una situació que, des del punt de vista internacional, ens és la més favorable de totes: la del ‘darrer remei’»

Aquest divendres, segons que ha pogut saber VilaWeb, el Parlament de Catalunya farà una sessió extraordinària que no pot tenir cap més objectiu ni final que la proclamació immediata de la independència i la posada en marxa de la república catalana. Serà, volgudament, una sessió en paral·lel a la sessió del senat espanyol on el PP pot aprovar, si cal amb els seus vots i prou, el decret que Mariano Rajoy ha preparat amb una visió ben particular del que li permet fer l’article 155 de la constitució espanyola. Aquest decret és un cop d’estat que va molt més enllà d’allò que seria prudent fins i tot per a ell, com ho demostren les reaccions de socialistes catalans i de les Illes, a la vista del lamentable paper que han tingut el PSOE i Pedro Sánchez, i Miquel Iceta, més en concret.

No crec que a hores d’ara siga necessari explicar de quina manera aquest decret ni tan sols és legal d’acord amb el contingut de la constitució espanyola mateixa. El professor Marcel Mateu ho explica de manera magnífica en aquest article. Sí que voldria, però, apuntar dues coses.

Marcel Mateu: «El seu 155 els pot acabar sortint per la culata»

Anàlisi jurídica del professor de dret constitucional Marcel Mateu: «Per posar en funcionament algunes d’aquestes mesures caldrien diverses complicitats que no necessàriament podran aconseguir»

El govern del president Rajoy ha decidit liquidar completament l’autonomia de Catalunya i ha aprovat un nou Decret de Nova Planta fent-se un article 155 a mida. S’ha donat un xec en blanc, saltant-se la constitució i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. El govern del PP, amb la complicitat del PSOE i de Ciudadanos, ha destruït radicalment el sistema autonòmic de manera unilateral, canviant alguns dels pilars que fonamentaven l’edifici autonòmic, i ha liquidat el poc que quedava d’autonomia política. Perquè, de fet, ja fa unes setmanes que amb l’eufemisme de la intervenció econòmica de la Generalitat havien deixat tocat de mort el caràcter polític de l‘autonomia, i ara l’han rematat, retorçant l’article 155 de la constitució fins a fer-li dir allò que literalment no diu.

divendres, 20 d’octubre del 2017

La influència creixent de les mobilitzacions independentistes sobre l’economia espanyola

L'economista Miquel Puig explica la importància del dia 26 d'octubre i com les mobilitzacions poden afectar l'estat espanyol

El procés independentista té una clara relació amb l’economia catalana, espanyola i europea. Això ha estat tema d’anàlisi des de fa molt de temps. Ahir mateix, la prima de risc espanyola va pujar quan es va saber que el govern Rajoy tenia previst d’aplicar l’article 155. Just quan s’anunciava un consell de ministres a Madrid per suspendre l’autonomia catalana, la prima va passar de 117 punts a 127. Els inversors s’allunyen una mica més de l’estat espanyol. Un dels darrers a parlar d’aquest lligam entre política i economia ha estat l’economista Miquel Puig. En un debat recent a TV3, va posar damunt la taula la importància del dia 26 d’octubre i va posar en relleu les conseqüències econòmiques que tenen per a Espanya les imatges dels independentistes ocupant els carrers de Barcelona. La influència de les mobilitzacions independentistes sobre l’economia espanyola, la va explicar així:

Pere Cardús: «La trampa de les eleccions: una jugada d’estat (espanyol)»

El govern espanyol vol que l'independentisme accepti de parar-se el parany per a poder deixar-lo fora de joc

El referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre, les agressions policíaques d’aquell dia, les amenaces judicials i polítiques de l’estat espanyol (article 155), la declaració d’independència i la suspensió posterior, i l’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez han sacsejat l’actualitat política catalana més que no havíem pogut imaginar i preveure. El tauler de l’estratègia de les parts en conflicte canvia constantment. Els fulls de ruta s’adapten a cada novetat i cada moviment demana un mínim consens dels actors de l’independentisme. Els requeriments del govern espanyol al president Puigdemont són un factor més que poden abocar a un desenllaç o a un altre. Observem les circumstàncies en què ha aparegut el rumor sobre un pla per a convocar eleccions avançades en lloc d’aixecar la suspensió de la declaració d’independència.

Ja fa temps que es cou
Convocar unes eleccions avançades és una idea que ha anat sortint en les pàgines dels diaris des de fa mesos. Els detractors del dret d’autodeterminació han estat els principals instigadors d’aquesta hipòtesi com a fórmula per a allargar la situació dins un marc autonòmic i evitar el desenllaç. D’eleccions plebiscitàries, ja se’n van fer unes que va guanyar amb claredat l’independentisme. De fet, la idea d’unes eleccions ja es va fer córrer amb força com a alternativa al compromís del referèndum, cada vegada que hi havia alguna discordança entre els partits independentistes.

Dissabte 21 d'octubre, concentració “En defensa dels drets i les llibertats”


Les entitats unides a la Taula per la Democràcia convoquen la ciutadania per manifestar-se "en defensa dels drets i les llibertats".

La concentració tindrà lloc dissabte, 21 d’octubre, a les 17.00 h a Passeig de Gràcia amb capçalera al Carrer d'Aragó.

Acció directe pacifica número 1: LA FORÇA DE LA GENT, avui divendres 20 d'octubre

Arriba la PRIMERA ACCIÓ. És hora de demostrar que la FORÇA DE LA GENT NO TE LÍMITS, que la suma de CADASCÚ DE NOSALTRES pot canviar-ho TOT.

Avui DIVENDRES, 20 d'octubre, durant tot el matí

Ves a un dels 5 principals BANCS i retira la quantitat que vulguis en efectiu. No ho oblidis: són els teus diners!

Si ets client de BANC SABADELL o CAIXABANK, expressa el teu desacord amb la decisió de traslladar la seu social fora de Catalunya.

Fes el que vulguis amb aquests DINERS: fes la compra setmanal, un donatiu a una ONG, regala't un caprici o, senzillament, guarda'ls per a un altre dia. Volem una economia catalana dinàmica!

Nosaltres oferim DIÀLEG i l'Estat espanyol ha respost amb l'empresonament de JORDI SÀNCHEZ i JORDI CUIXART. SOM MILIONS i actuant tots junts, PACÍFICAMENT i CÍVICA, farem sentir el nostre CLAM!

PASSA-HO! : #LaForçaDeLaGent

Assemblea Nacional Catalana

dimarts, 17 d’octubre del 2017

Jordi Sànchez: «Camí de la llibertat»

Article del president de l'ANC, Jordi Sànchez, després de quedar en presó sense fiança

El camí de la llibertat no és sempre fàcil. Però quan es fa amb tanta gent és sempre agradable. L'actuació de l'Audiència Nacional ha arribat en un moment on algú potser ha pensat que podria ser determinant per capgirar la voluntat d'un poble expressada a les urnes.

L'estat espanyol ha rebutjat una i mil vegades els camins de la política i el diàleg. Avui mateix ho ha fet a la invitació del president Puigdemont a donar una oportunitat al diàleg en els propers dos mesos.

Espanya és un estat fort i té tots els mecanismes de poder per intentar imposar la seva veritat. Ho vàrem veure l'1 d'octubre, com ho havíem vist abans. I certament el camí escollit pels governants espanyols ens posa molta pressió, ens causa dolor i ens obliga a ser conscients de cada pas que fem. Però nosaltres tenim el poder de la voluntat de la ciutadania, imbatible, si ens mostrem amb la mateixa perseverança.

MANIFESTACIÓ NACIONAL: LLIBERTAT JORDIS, avui dimarts 17 d'octubre #LlibertatJordis

Per la Democràcia i la República, LLIBERTAT JORDIS! Avui dimarts 17 d’octubre us convoquem:

A les 12 h CONCENTRACIONS de protesta davant dels llocs de treball.

A les 20 h CONCENTRACIÓ NACIONAL AMB ESPELMES a Barcelona per reclamar la llibertat dels presos a l'avinguda DIAGONAL des de pg. de Gràcia fins a Francesc Macià

Porta la teva espelma

Estigues atent a la gran acció de dimecres.

Assemblea Nacional Catalana

Iu Forn: «L’Estat ha dinamitat el diàleg»

Avui l’Estat ha pres una decisió. I ara l’Estat haurà d’assumir i afrontar les conseqüències d’aquesta decisió. Polítiques i ciutadanes.

Però abans, l’argument que sosté l’afirmació que ha estat l’Estat qui ha pres la decisió, violant d’una manera flagrant la separació de poders. Miri aquest piulada i observi la data en què va ser feta:


Si fa quatre dies ja es donava per descomptat el que succeiria avui, vol dir que la decisió estava presa. I, el més greu, tothom que remena les cireres a Madrit (concepte) ja la sabia. Veurem com afronta l’Europa democràtica aquesta evident vulneració de l’estat de dret.

Anem ara a les conseqüències polítiques. Quan els tempos per afrontar la situació havien dividit l’independentisme, quan les esquerdes eren evidents, la presó de Sánchez i Cuixart uneix i reforça el moviment i hi afegeix els comuns i el PSC, que ja han condemnat les detencions. En aquest moment PP i Ciutadans es queden sols i aïllats al Parlament. I al país. Entre tots dos, una alcaldia.

Vicenç Villatoro: «Llibertat!»

EN UNA DEMOCRÀCIA no hi pot haver presos polítics. No pot haver-hi gent a la presó per haver exercit democràticament els seus drets: el d’opinió, el de reunió, el de manifestació... Democràcia i presos polítics és un oxímoron, una contradicció en els termes: si hi ha una cosa és que no hi ha l’altra. I Jordi Cuixart i Jordi Sànchez són en aquests moments presos polítics. Potser no són els primers, però són segurament els casos més obvis, més inequívocs i més inexcusables. Les imputacions són per delictes polítics, i extremadament forçades. La seva defensa ja no és tan sols la defensa de la independència o de la dignitat de Catalunya, és la defensa de la democràcia, sense fronteres. Molta gent ja ho va entendre el 20 de setembre. I ho entén també avui, més enllà de la seva actitud davant de la qüestió catalana. Per tant, ara el debat és sobre quines formes de resistència civil pacífica, de protesta democràtica, es poden articular a més de les declaracions per respondre a aquests fets. Avui, penjar pels carrers la paraula “Llibertat” no és una demanda genèrica i encara menys un lema poètic ( J’écris ton nom! ). És una exigència democràtica amb noms i cognoms: és, d’entrada, també, la llibertat d’unes persones concretes. Llibertat!

Font: ara.cat

Salvador Cardús: «Poder contra dignitat»

És indignant que la demanda de diàleg dirigida a Puigdemont s’assembli tant a un “No els facis enfadar, que hi sortiràs perdent”

A mesura que ha crescut la tensió política s’ha fet més clara la naturalesa profunda del conflicte. Vull dir que els cops de porra de l’1-O no van ser resultat d’un excés o d’un descontrol, sinó l’expressió extrema i crua del comportament del maltractador que condiciona un tracte aparentment cordial a la docilitat de la víctima. O de l’amo, que pot arribar a estimar l’esclau sempre que es resigni a la seva condició d’inferioritat. És indignant, doncs, que l’actual demanda de diàleg, dirigida al president Puigdemont, s’assembli tant a un “No els facis enfadar, que hi sortiràs perdent”.

TANMATEIX, la intensitat dels fets, l’atenció que reclamen i la rapidesa amb què queden superats poden fer perdre la perspectiva d’anàlisi. I, en aquest sentit, és necessari insistir en el fet que la petició -i l’oferta- de diàleg no pot obviar ni les condicions en què és possible, ni el necessari reconeixement que es deuen les dues parts. No s’ha de confondre dialogar per resoldre un conflicte amb pactar les condicions d’una rendició.

Antoni Bassas: «L’Estat l’està fent massa grossa»

ELS EPISODIS de violència van desembarcar als nostres carrers l’1 d’octubre, i les empreses que han portat la seva seu social fora de Catalunya ho fan gràcies a un decret generós darrere el qual s’amaguen totes les pressions imaginables per disminuir l’economia catalana. Ahir Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, líders de l’ANC i Òmnium, van ser empresonats, i a dos responsables dels Mossos, un cos policial de nivell europeu (tot i els bloquejos perquè no tinguin més efectius ni accés directe a informacions internacionals sensibles), se’ls han aplicat mesures judicials cautelars. Les mentides sobre Catalunya van que volen. I llavors ens preguntem si ens en sortirem. Si continua aquesta cursa enfollida de càstig, qui no se’n sortirà serà l’estat espanyol a Catalunya. Al segle XXI no es pot governar sense el consentiment dels governats.

Font: Ara.cat

Salvador Cot: «Error colossal de Madrid»

"En política, la prepotència és poc aconsellable i menys encara quan es combina amb la humiliació de l'adversari. Madrid ha aconseguit que la independència passi de convenient a imprescindible"

Per si encara quedés algú que confiés en no sé què d'una comissió al Congrés, l'empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart dóna un cop de porta a la possibilitat d'una progressió del diàleg. Per entendre la dimensió real d'aquesta provocació, només cal llegir l'article en què Xavier Vidal-Folch, director adjunt d'El País i unionista fervent, demanava a l'Audiència Nacional que no enviés a la presó a ningú perquè una acció com aquesta aniria "en favor de la causa del dislate segregacionista". La majoria dels diccionaris tradueixen dislate per disbarat o barrabassada. Doncs bé, ara el dislate ja és una realitat. I l'han fet ells.

L'Estat continua fent política amb la coacció. Tant, que ara ha pres dos ostatges amb la intenció d'intimidar i, amb posterioritat, negociar penes baixes a canvi de l'acceptació de la derrota per part de les institucions catalanes. Un abús que no tindrà l'efecte que busquen perquè els mateixos Sànchez i Cuixart s'han encarregat de denunciar la maniobra, ells mateixos, en sengles missatges en video. Òbviament, com escriu Vidal-Folch, la causa "segregacionista" es veurà afavorida. Han comès un error colossal.

En política, la prepotència és poc aconsellable i menys encara quan es combina amb la humiliació de l'adversari. Madrid ha aconseguit que la independència passi de convenient a imprescindible. Sànchez i Cuixart són ciutadans de la República Catalana. Tornaran aviat.

Font: elMon.cat

Llibertat Jordis! Els volem al carrer!

«A partir d’aquesta nit, ells, la seua llibertat, són també un objectiu de la nostra lluita»

L’Espanya del 2017 ha dictat ordre de presó contra Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, dos dirigents polítics i socials catalans que no han fet res més sinó encapçalar les grans mobilitzacions d’aquests darrers anys per la independència de Catalunya. Són presos polítics. Dos presos polítics perseguits a l’Europa del 2017 per un estat autoritari que ha demostrat que és capaç de violar la seua llei per tal de condemnar-los amb una interlocutòria que no resisteix ni la mínima anàlisi tècnica.

Sànchez i Cuixart són dues persones estimades, respectades i reconegudes. I ho són molt més enllà dels cercles independentistes, com s’ha vist de manera immediata així que s’ha sabut que entraven a la presó. En ells, molts de nosaltres hi hem vist i hi veiem el bo i millor del nostre país. Són gent que de manera voluntària ha esmerçat hores i més hores de la seua vida amb la sola voluntat d’ajudar la nostra societat a entendre el gran problema que tenim i encoratjar-la a resoldre’l. Són dues persones amb una vida feta, sense cap necessitat d’embolicar-se en política, que s’han posat generosament al servei de la societat catalana i la defensa dels seus interessos. Dues persones que han avantposat els interessos de tots als interessos personals.

diumenge, 15 d’octubre del 2017

Més èxits de l'octubre


La Declaració d'Independència, una urna i un llibre de signatures han estat els grans protagonistes de la Festa de la Tardor d'avui. Un èxit de gent, que, sumat al de la posada en comú d'ahir, ens han confirmat el retorn de la il·lusió i la determinació a assolir el nostre objectiu. Gràcies a tots els que heu vingut, perquè heu fet possible un altre cap de setmana històric!






Endavant, República!
Junts ho farem possible!
Equip de Coordinació

Josep Costa: «La resistència de les institucions catalanes contra el 155 pot ser molt alta»

Entrevista al jurista i professor de teoria política sobre l'aplicació de l'article 155 contra Catalunya

Aquesta setmana vinent, el govern espanyol definirà les mesures que pensa prendre per a intervenir competències de la Generalitat en aplicació de l’article 155 de la constitució. És un terreny inexplorat fins ara, i presenta molts dubtes sobre la capacitat real (i fins i tot legal i constitucional) que té el govern espanyol, amb l’aval de la majoria del senat, d’intervenir parts essencials de l’autogovern català. Què pensen fer per ‘tornar a l’ordre constitucional’? Davant un govern que té la determinació d’aplicar el mandat de la ciutadania del referèndum del primer d’octubre, l’executiu de Rajoy no tindrà cap més remei que recórrer a la força per mirar d’imposar les possibles mesures que tingui al cap, segons que explica en aquesta entrevista Josep Costa, jurista i professor de teoria política de la UPF.

—Què pot passar més enllà de dilluns?
—El 155 ja s’ha activat, i el primer pas és fer aquest requeriment perquè no es pot prendre cap mesura sense haver-lo fet abans. Després, el govern espanyol proposarà les mesures necessàries i el senat, amb el reglament, ja preveu una mica com ha d’anar. S’ha de crear una ponència per a discutir-ho, i tothom dóna per fet que es poden esmenar les mesures proposades, o es poden aprovar parcialment i no total. Hi ha un marge de discussió parlamentària; hi ha un primer debat en la comissió de comunitats autònomes en el senat, previ al debat i votació al ple, i s’entén que la Generalitat pot comparèixer en aquest procediment abans de l’aprovació per majoria absoluta de les mesures.

Agustí Alcoberro, escollit nou vice-president de l’ANC

El nou vice-president ha instat Puigdemont a proclamar la independència de Catalunya 'com més aviat millor'

Agustí Alcoberro, ex-director del Museu d’Història de Catalunya, ha estat escollit nou vice-president de l’Assemblea Nacional Catalana, en substitució de Natàlia Esteve, que fins ara ocupava el càrrec. Alcoberro ha estat escollit, amb més de dos terços dels vots, en la reunió d’aquest matí del secretariat nacional. L’ANC ho ha comunicat en un piulet:


L’ANC ha instat el govern ‘a tancar com més aviat millor el camí començat’ cap a la constitució de la república catalana. Així ho ha dit en un manifest que ha llegit el nou vice-president de l’entitat des de Sant Cebrià de Vallalta (Maresme), un dels municipis víctima de la violència de la policia espanyola el primer d’octubre. Alcoberro ha destacat el paper de la gent pera fer possible l’1-O i ha enviat un missatge al govern: ‘Gràcies a gent com la de Sant Cebrià de Vallalta vam votar, vam guanyar i ara, amb els resultats a la mà, proclamarem la independència’, ha dit just després d’haver estat escollit.

Toni Soler: «L’esperit de l’1 d’octubre»

DIÀLEG. Fins i tot en els dies més primaverals del Procés he advertit que derrotar l’Estat és molt difícil, i que cal pensar quins objectius són irrenunciables i quins no. Però no tinc cap base per pensar que Madrid voldrà parlar de res que no sigui quina part de l’autonomia podem conservar, quines sentències són afinables, i coses d’aquestes que els governs parlen amb els delinqüents habituals. Si es produís el miracle que el govern espanyol s’avingués a parlar de política (encara que sigui de broma, cosa probable si qui ho demana és el PSOE), a mi m’agradaria deixar clares algunes condicions prèvies. Jo no parlaria de res mentre els responsables de l’operació de càstig de l’1 d’octubre, començant per Enric Millo, no hagin dimitit. Tampoc no ho faria mentre no es portés a judici els agressors, així com els difamadors polítics i mediàtics que acusen els metges de manipular les xifres de ferits. A més, exigiria que quedessin sense efecte tots els processos judicials que hi hagi oberts contra els responsables del 9-N i de l’1-O. Mentre hi hagi un català represaliat pel Procés, no hi haurà transacció digna de ser considerada.

Iu Forn: «Rajoy està disposat a assumir un Vietnam (metàfora)?»

Tant parlar de l'article 155 de la Constitució i, què diu exactament? Mirem-nos-el:







Exactament diu això. I res més. I partir d'aquí, el procediment d'aplicació d'aquest article està regulat per l'article 189 del reglament del Senat. El Gobierno ha de proposar a la cambra les mesures que pensa aplicar i en un parell o tres de dies les aprovaria la majoria absoluta del PP. Perfecte. Però, de quines mesures estem parlant? Els que hi entenen diuen que la cosa pot anar des del control de les finances de la Generalitat a dissoldre el Parlament, passant per la destitució del President. I també diuen que en cap cas poden suprimir ni suspendre l'autonomia.

A veure, un servidor no és constitucionalista ni entén un borrall de lleis, però sé llegir. Justet, però fins aquí hi arribo. I el text no parla en cap cas d'una sola mesura concreta. Les que aventuren els experts són això, una aventura, pura especulació perquè l'article no s'ha aplicat mai. Diu que "es podran adoptar les mesures necessàries per obligar -la autonomia- al compliment forçós" de les seves obligacions. I "mesures necessàries" va des de fer pessigolles als peus a tots els catalans sediciosos fins a bombardejar-los amb napalm, passant per enviar-nos la tuna. I aquí és quan hem d'analitzar quines possibilitats reals té Mariano Rajoy de fer què i quines conseqüències poden tenir les seves decisions.