Un allunyament emocional, vital i polític. Definitiu, si seguim vivint en el marc democràtic europeu, on hi ha marge per a animalades com l’agressió estúpida de l’1 d’octubre, però no per forçar un canvi amb l’únic que ho podria aconseguir: treure l’exèrcit, aplicar tècniques de repressió massives i duríssimes. No ens enganyem: això sempre funciona. Però, ara per ara, és impossible.
Existeix una altra meitat que encara viu a Espanya, en una mena d’aiguabarreig on no sempre està clar on vius. Tampoc no és fàcil per una ratlla definida. Va per barris, per famílies, per edats, per poblacions, per col·lectius o classes socials, per origens... Tampoc no és estrictament la gran Barcelona metropolitana, tot i que aquí és on es fa més evident. És una Espanya de baixa intensitat. No és tan intensa, ni de lluny, com la del sud i del centre, on es troba el nucli dur. És una Espanya confusa, poc espanyola a grans trets. Inclou, òbviament, zones d’independentisme, de catalanisme més suau, d’unionisme raonable, d’espanyolisme folclòric... Una mica de tot. Globalment considerada, aquesta meitat no ho té clar: inclou tots els matisos i tots els extrems en proporcions força igualades.
Diguem que és una Espanya difusa, un país no gaire entusiasta de l’espanyolitat però acostumat a ser espanyol, amb arrels espanyoles, amb tendències molt antigues...
I ara, sobre aquest mapa, probablement hi afegirem dos països legals. Una Espanya que per la força de les lleis (i dels mitjans per imposar-les) està decidida a utilitzar totes les eines que Europa li permeti per impedir que la Catalunya sentimentalment dual esdevingui un país legal. Tindrem dos Estats, dues lleis, una resistència, unes forces d’ocupació. I sens dubte, apareixeran encara més víctimes, en un sentit molt ampli però no menys dramàtic: gent castigada durament per la trituradora, l’escarment necessari perquè la por s’imposi i els rebels i els tebis prefereixin humiliar-se, rendir-se.
Una vegada més, tampoc no serà fàcil fer la línia que separarà les dues realitats. Però aquesta serà, justament, la clau del futur: si la línia és permeable, si sabem mantenir la voluntat de ser un sol poble, sense messianismes, empassant-nos moltes contradiccions, s’anirà dibuixant una altra línia. No la que està definida per la major o menor intensitat de la catalanitat o l’espanyolitat, sinó la de la llibertat i la democràcia enfrontades a l’autoritarisme.
Aquesta segona línia és la que porta, tard o d’hora, a deixar de tenir dos estats o dues lleis i a fondre’ns en un país tan heterogeni com es vulgui, però cada vegada més decidit a intentar construir un país millor que el que deixem enrere. Això s’haurà de concretar, d’alguna manera, en un pacte, que pot tenir moltes formes abans de convertir-se en una constitució.
Ara encara vivim, mentalment, instal·lats en el pacte mental de la Catalunya autonòmica i no hem tingut temps per construir-ne un d’alternatiu. La independència, sola, no és prou pacte per sortir de l’empat entre el país sentimental i el legal. Caldrà pactar més coses, caldrà processar les dures experiències d’aquests mesos i les que vindran. Caldrà que es faci evident, per a una creixent majoria, que el 155 és el passat, tot allò que està condemnat a desaparèixer. Aquesta serà la clau per començar a fer el que encara no hem ni tan sols esbossat, i que és imprescindible per obrir una nova etapa, en paral·lel a la resistència, la paciència, la persistència i tota mena de fórmules cíviques per aguantar l’envestida: el pacte entre les dues meitats. Quan estigui fet, serà imparable.
Font: elMon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada