Que la situació que vivim és transcendental poca gent és capaç de discutir-ho. D’ací a setanta-dues hores ens trobarem amb la campanada final i és lògic i comprensible que els uns i els altres senten una gran responsabilitat, fins i tot que resten aclaparats pel pes de les seues decisions. La vida canviarà divendres: sabent-ho, qui seria capaç d’acostar-s’hi irreflexivament?
Reflexionar sobre això que passa, especialment els qui tenen les responsabilitats més altes, és molt necessari. I s’entén que hi haja dubtes sobre com anar-hi. Espanya ha reaccionat amb pànic. És un error monumental. Però compte, que aquestes darreres hores una part de l’independentisme també en sent, de pànic. I d’això cal que en siguem conscients.
Fa mesos vaig escriure que el 155 era inaplicable i fa setmanes vam explicar tots que no s’atrevien a aplicar-lo, quan el PP oficialment va anunciar que no ho faria. Algú ho pot interpretar com un error d’anàlisi, però crec que es pot raonar d’una manera comprensible. El 155 efectivament era inaplicable i d’ací ve que no l’apliquen. Això que ens proposa Mariano Rajoy no és l’aplicació de l’article 155, com qualsevol jurista afeccionat sap. Això és una altra cosa, fora de la constitució i de les lleis. Per una altra banda, si ho recordeu, quan s’acostava el període mínim de quatre mesos que eren necessaris per a aplicar el 155, Rajoy i els seus van afirmar que no el farien servir. Rajoy és un personatge estrany, però té l’estat al cap i sap que això que ara és a punt de fer el dinamita. És extremadament perillós per a ell i per a Espanya i per això no volia arribar-hi.
Però ho ha fet. Forçat. Forçat sobretot pel rei. És el rei qui desencadena el punt on som. Desconcertat, no sé si rabiós, per allò que va veure a Barcelona durant la manifestació contra l’atemptat gihadista. No ens enganyem: el seu discurs televisat és l’origen i la justificació del canvi de ritme i de voluntat del primer ministre espanyol. Això, i evidentment el pànic que sent la Moncloa per allò que veu al carrer.
Rajoy interioritza la derrota, alarmat pel pànic en veure la reacció contra el colp d’estat del 20 de setembre, sabent que els seus serveis d’intel·ligència no van ser capaços de trobar ni una urna i adonant-se –el primer d’octubre– que dos milions i mig de catalans estan disposats a suportar tots els colps de porra imaginables. Això que ara en diuen el ‘155 dur’ naix després de constatar nítidament que la resistència nacional de Catalunya, de la seua gent, és molt més forta que no es pensava, és enorme. Rajoy es convenç, o el convencen, que, per això mateix, mesures que no tinguen un abast desorbitat, de tipus dictatorial, no faran ni pessigolles als catalans i ens perdran. És aleshores que, arrossegat pel pànic de veure que efectivament Catalunya es convertirà de seguida en una república independent, se sent obligat a improvisar un atac, emparat nominalment en el 155, però que va molt més enllà, tot i que ell sap bé que no li garanteix res.
Per això aquests dies a mi em sorprèn molt la reacció de segons qui. Hi ha gent que em parla del 155 com si ja ens haguessen guanyat, com si no es pogués fer res per a aturar-lo, com si no tinguéssem capacitat per a derrotar-lo. I jo continue dient que la pregunta no és si aplicaran el 155, sinó com pensen aplicar-lo. Com pensen aplicar-lo, vull dir, d’una manera efectiva. Què es pensen que poden arribar a aconseguir, en realitat, més enllà de les decisions simbòliques.
Potser si ens miràssem aquest canvi sobtat de posició del govern espanyol respecte del 155 com la mostra de pànic desesperat que és en realitat, tots entendríem millor on està la nostra fortalesa. Aplicar el 155 contra dos milions i mig de catalans insurrectes, contra nosaltres, és una tasca no titànica sinó impossible. Directament impossible. Encara que puguen obtenir alguna victòria parcial, encara que ens puguen fer mal en això o allò. Simplement, no tindran capacitat d’acomplir-ho si nosaltres els resistim al carrer amb la mateixa força amb què hem resistit aquestes setmanes. Potser faran mal al president, al govern o al parlament, ja ho veurem això, però no podran desmantellar això que ja hem vist repetidament al carrer. I en canvi ells hauran de demostrar ara que controlen un territori que ni controlen ni podran controlar. I això sí que és una tasca ben complicada.
Hi ha membres del govern i del parlament que es pensen que no es pot superar el 155. Ho pensen i ho exterioritzen en els cercles més tancats i decisius. M’ho han dit a mi. Segurament en una reacció de pànic, espill de la que viu Rajoy. Entenc que els sobrepasse la responsabilitat i la por de dur el país a una situació difícil. Ho respecte i tot. Crec, estic segur, que hi ha gent que suporta ara mateix una pressió inhumana. Però em sembla evident, dit tot això, que la rendició no és cap opció per a una part ja molt substancial del país, en la qual m’incloc. I sospite, crec, que si la constatació que això és així és la raó del pànic que demostra Rajoy aquesta hauria de ser també la raó principal que els hauria de moure a ells per a tirar endavant: la gent, disposada a tot. Simplement això.
Font: VilaWeb.cat
The task is simple — one of unyielding, total resistance. In my view, the Central Governments aims go far beyond just a so-called 'restoration of legality', its aim is nothing less than the destruction of Catalonia as an Autonomous Community — a golden opportunity to 'recentralise', dismantle Catalonia's education model and a long list of other things recalling the Franco years. Put baldly, this is a battle that Catalonia cannot afford to lose. Independence is no longer a choice — it a question of survival and a moral imperative.
ResponEliminaPart of this battle will be of an economic nature. If Spain's economy can be destabilised to the point where it threatens repayment of the bail-out and the survival of the Euro, the EU may re-think its uncritical support of Rajoy.
Catalonia has allies abroad. Let her use them wisely.