divendres, 30 de desembre del 2016

Pere cardús: «És el poble, estúpids (o la cançoneta dels comuns)»

«De polítics que viuen d'aguantar la pastanaga, sempre n'hi haurà. Viuen d'aguantar la pastanaga i dels problemes mai no resolts de la gent»

‘Catalunya es constitueix en una república de dret, democràtica i social.’ Si algú volia una declaració unilateral d’independència, aquí la té. Aquest és l’article primer de la llei de transitorietat jurídica que Junts pel Sí i la CUP han preparat per a ser aprovada el dia que convingui. En principi, això serà el juny o el juliol d’aquest 2017 que som a punt d’estrenar. Però la realitat posa els fulls de ruta al seu lloc i tot és força imprevisible.

Sí, sí. La realitat és la cosa més tossuda que hi ha. Pots barallar-t’hi. Pots mirar de canviar-la. I fins i tot pots negar-la. Però al final s’acaba imposant sense gaire esforç. És tan tossuda que per moltes estratègies que tinguis per dominar-la, tan sols la pots interpretar. Allò que ara se’n diu fer-ne un relat. No cal quedar-se amb el recent Lakoff. Val més anar als clàssics i recuperar algunes observacions fetes amb la teoria de la construcció social de la realitat de Berger i Luckmann i la idea de legitimació.

Però tampoc no cal anar ara per aquestes branques (interessantíssimes). Ningú no pot defugir els relats. Però hem de fer una mica l’esforç d’analitzar elements, dades, conductes i treure’n conclusions pròpies. I això, a Catalunya i en el context actual, ens portaria inevitablement a refusar aquesta història esgotadora de seduir o convèncer els comuns per fer el camí cap a la independència.

dijous, 29 de desembre del 2016

Junts pel Sí i la CUP presenten la llei de transitorietat: ‘Catalunya es constitueix en república’

La negociació del contingut de la llei ha estat portada amb secretisme durant l'últim mig any

Junts pel Sí i la CUP han arribat a un acord polític global sobre el contingut la Llei de Transitorietat. Aquest acord, que us avançava dimarts VilaWeb, és el resultat de més de mig any de debat, portat amb el màxim secretisme, en què s’ha treballat sobre l’articulat de la llei i que dóna compliment del termini establert en el debat de política general del parlament. L’objectiu d’aquesta llei s’expressa en l’article 1 del text: ‘Catalunya es constitueix en una República de dret, democràtica i social’, sumat a la voluntat de garantir la màxima seguretat jurídica en la transició a la república, un cop realitzat i guanyat el referèndum sobre la independència.

La llei conté els següents epígrafs:

Preàmbul

1. Disposicions generals, nacionalitat i territori;
2. La successió d’ordenaments i d’administracions;
3. Els drets i els deures;
4. El sistema institucional;
5. El Poder Judicial i l’administració de justícia;
6. Les finances;
7. Referèndum d’independència;
8. El procés constituent;
9. Disposicions finals i d’inaplicació.

La llei dota i habilita les institucions públiques catalanes de les eines per a fer possible el referèndum. Junts pel Sí i la CUP miren ara d’incorporar si més no Catalunya Sí que es Pot en la preparació i convocatòria del referèndum. Per aquest motiu, aquest epígraf de la llei es troba encara pendent de concretar.

Isidor Marí: «Unilateralitats i referèndums»

És ben estrany que en el debat polític les veus institucionals catalanes hagin perdut de vista l'origen del conflicte actual entre Catalunya i l'Estat espanyol, i es limitin a parlar de la necessitat de fer un referèndum, preferiblement acordat, per conèixer quins és la voluntat democràtica dels ciutadans de Catalunya sobre el seu futur. Aquest oblit és el que permet que els representants de l'Estat mantinguin la pretensió que són les institucions de Catalunya les que volen trencar unilateralment el marc constitucional. La realitat és exactament inversa.

Ho ha explicat bastant clarament el professor de dret constitucional Javier Pérez Royo. La legitimitat del pacte constitucional entre l'Estat i una nacionalitat històrica com Catalunya es fonamenta en la doble aprovació de l'Estatut proposat pel Parlament, primer per les Corts espanyoles i després, en referèndum, pel plebiscit favorable del poble de Catalunya.

L'Estatut que el Parlament de Catalunya va presentar a les Corts l'any 2005 amb un suport amplíssim era la proposta de renovació del pacte constitucional. El 2006, després de severes retallades a les Corts, l'Estatut va ser sotmès a referèndum i aprovat en plebiscit --sense gens d'entusiasme, és cert-- pels ciutadans de Catalunya.

Vicenç Villatoro: «Idees il·legals»

FA ANYS, UN DIARI de Madrid entrevistava el cantant cubà Pablo Milanés, que no es pot definir precisament com un anticastrista, i li preguntava per un dissident empresonat pel règim de Fidel. Milanés va respondre amb una frase que el diari va destacar i que es va entendre com un principi bàsic de la cultura democràtica: “ Las ideas se discuten y se combaten, no se encarcelan”. En alguna declaració posterior diria que hi va afegir: “ Las ideas se combaten con ideas”. Doncs aquests principis tan bàsics i elementals resulta que són aplaudits i compresos quan es parla de Cuba (i em sembla molt bé) i en canvi es busquen mil maneres rocambolesques de matisar-los quan es parla d’Espanya. El sistema polític espanyol ha declarat il·legals algunes idees. Els jutges i els policies, que tenen per missió fer complir les lleis, persegueixen les coses il·legals. Però el veritable problema és l’estructura política que ha pensat, al contrari que Milanés, que hi ha idees il·legals, que contaminen amb la seva il·legalitat fundacional tota acció que es faci en la seva defensa, per pacífica que sigui. La frase que va dir Milanés la va dir per Cuba, però pensant que tenia validesa universal. I per això el van aplaudir, també, els qui ara no la compleixen.

Font: ara.cat

Roger Cassany: «Ous sediciosos»

«És per tot això i per més coses que dimarts al vespre, a Vic, entre la gentada que hi havia a la concentració de suport a en Joan, s’hi respirava, a més d’una emocionant solidaritat, l’agonia d’un viatge en el temps caduc i lúgubre, massa vegades repetit»

Hi ha un regidor a Vic que diu de fa temps que els ‘moros són els enemics de Catalunya, d’Espanya i d’Occident’. És el mateix regidor que el 2013, en un debat televisiu en directe, va amenaçar un regidor d’Esquerra Republicana de trencar-li les cames. El mateix que el 2011 va agredir una jove en un míting; el mateix que el 2009 fou condemnat per haver agredit un menor; el mateix que va fer dimitir una regidora perquè tenia un xicot subsaharià; el mateix que fou denunciat pel seu fill per violència domèstica; el mateix que l’any 1978 havia entrat a militar a Fuerza Nueva i el mateix que durant els anys vuitanta deia que a Vic s’hi vivia millor quan Franco era viu.

Pere Torres: «Una qüestió, certament, de democràcia»

"Els demòcrates ens hem de preguntar sincerament si els catalans podrem viure en una democràcia de qualitat sense aconseguir abans la independència"

Com que encara tinc un cert component d'ingenuïtat, em sorprenen els articles d'alguns opinadors espanyols que es queixen de la passivitat de la Unió Europea davant les derives antidemocràtiques d'Hongria i Polònia. Em sorprenen perquè hi ha molts elements de coincidència amb el que passa a Espanya, sense que això mereixi el mateix comentari de preocupació per part d'aquests articulistes.

A Catalunya hem vist la detenció de polítics per haver expressat pacíficament el rebuig de la monarquia o la defensa de la independència, hem vist l’enjudiciament de membres del govern català per convocar una consulta ciutadana sense efectes jurídics, hem vist el processament de la presidenta del Parlament per permetre que els diputats debatin un tema incòmode a l’estat, hem vist la ignominiosa irrupció de secretaris judicials a la seu del Parlament requerint a diputats que abandonin el Ple per a notificar-los un nou advertiment judicial, hem vist un jutge apartat de la seva feina per haver redactat en el seu temps lliure un esborrany de constitució catalana, hem vist prohibir a un col·legi professional que participi en una taula d’entitats polítiques i cíviques pel dret a decidir, hem vist arxivar denúncies contra un ministre disposat a afinar falses acusacions...

CCN: «Carta abierta a los promotores de la Zona de Actividades Logísticas (ZAL) de Ciudad Real»

[Respuesta a la notícia de El Diario.es «Quién hay detrás del aeropuerto de Ciudad Real y cuáles son sus planes»]
Estimados:

El Cercle Català de Negocis está a favor del desarrollo económico de todas las regiones españolas. No tenemos nada que decir al respecto. Sin embargo, no es creíble que ningún estudio de viabilidad ni ningún plan de empresa justifique una inversión tan colosal en el negocio logístico de Ciudad Real, por la simple razón que Castilla la Mancha no genera demanda suficiente. España está repleta de infraestructuras en las que varios estudios de viabilidad les habían otorgado una demanda inexistente (buena parte de los aeropuerto -incluido el de Madrid-Barajas-, autopistas radiales de Madrid, trenes de alta velocidad…) sin que nunca se haya desprendido ninguna responsabilidad, ni jurídica ni política. Las grandes consultoras siguen cobrando millonadas para realizar previsiones que nunca se cumplen. El mismo aeropuerto de Ciudad Real es uno de esos proyectos. Y sin embargo se siguen proyectando, y a todos ellos se les atribuye unos rendimientos imposibles. A estas alturas, ¿cuántos operadores logísticos internacionales están instalados en Ciudad Real? ¿Cuántos están interesados ​​en establecerse?

Además no es creíble que ningún estudio de viabilidad justifique un centro logístico aeroportuario en Ciudad Real, cuando hay un proyecto muy similar en Arganda del Rey, Madrid. ¿O es que sus estudios de viabilidad no analizan la competencia presente y futura? Claro que si no han tenido en cuenta el efecto de la competencia sobre su negocio, es comprensible que tampoco hayan considerado el “pequeño” inconveniente de hacer la mayor terminal de contenedores marítimos del Sur de Europa en un lugar en el que ni siquiera hay mar.

Ramón Cotarelo: «El problema el tenen ells»

"No hi haurà prou furgons policials ni trens per traslladar milers d'independentistes a l'Audiència Nacional, imitació del Tribunal d'Ordre Públic de Franco"

El nucli del discurs de Felip VI la nit de Nadal, el menys vist de la història d'aquests missatges, va ser que la democràcia descansa sobre el compliment de la llei. En la seva curtesa mental, el monarca no arriba a veure que està repetint com un lloro les paraules de Rajoy, el representant de la dreta neofranquista més obstinat. O potser sí, i li sembli molt bé posar la corona al servei de la perpetuació d'una teoria i una pràctica autoritàries i antidemocràtiques.

Perquè, com sap tothom, excepte un grapat de franquistes governants, la democràcia no sorgeix de la llei sinó de la voluntat del poble de la qual, al seu torn, sorgeix la llei. Si el contrari fos veritat, a Espanya seguiria governant Franco, encara que fos des del més enllà. En certa manera, és el que està passant.

El discurs real tot just vetllava el seu contingut amenaçador per als que no acatin aquests postulats autoritaris. Molt especialment, els independentistes catalans. Són ells els destinataris de l'ordre-amenaça de complir la llei. Una llei iniqua i injusta en el cas de Catalunya, sotmesa a la tirania d'una majoria espanyola fundada en una Constitució, utilitzada com a arma de part i que, en el fons, ningú respecta.

dimarts, 27 de desembre del 2016

Albert Royo: «Les claus d'un reconeixement»

A les portes d'un 2017 decisiu, el referèndum i les causes judicials contra polítics han consolidat el procés en una agenda internacional convulsa

La diplomàcia catalana confia que la seva feina de formigueta doni fruit a mitjà termini

Des que la manifestació de la Diada del 2012 va fer saltar l'independentisme a l'agenda internacional, la diplomàcia catalana, ja sigui des de la secretaria d'Afers Exteriors i la UE (ara amb conselleria pròpia) o el Diplocat, ha recorregut un llarg camí per fer entendre el procés a l'exterior, un fet clau per a un eventual reconeixement. La inestable conjuntura internacional no ajuda a fer que el cas es consolidi a les agendes i Catalunya pugui fer sentir la seva veu amb profunditat davant de diplomàcies que tenen conflictes molt més greus de què ocupar-se, si bé això es mira de girar en positiu argumentant que és ara que cal actuar, abans que arribi el xoc de trens. A les portes d'un any decisiu i amb uns processos judicials, això sí, que tornen a posar els focus sobre el país, aquestes són les deu claus de volta.

1. Quin relat es dóna sobre el punt on som?

Mònica Sellarès: «El TC; àlies el "Catalunya exprés"»

A mi que tinc claríssim que el Tribunal Constitucional és un tribunal totalment polititzat, i que fa anys que penso que ha perdut tota mena de credibilitat democràtica, no em va sorprendre que aquest suspengués, ahir, les ponències parlamentàries de les tres lleis de desconnexió alhora que estimava parcialment el recurs del govern espanyol i tombava,

també, una part de la llei d'acció exterior del govern català. Ah! i per acabar-ho d'arrodonir ahir es va donar a conèixer que el judici a Artur Mas, Irene Rigau i Joana Ortega es celebraria a principis de febrer.

No em diran senyors que això no és diligència!. D'això se'n diu deixar la feina feta abans de marxar de vacances!. El problema aquí que la diligència vers Catalunya només la vivim en relació amb el Tribunal Constitucional i les seves decisions exprés i no a l'hora de solucionar o almenys alleugerir el greuge que viu Catalunya pel que fa a nivell d'inversió de tot tipus. Llavors l'únic que se'ns ofereix és "diàleg" encapçalat per Soraya Saénz de Santamaria i Enric Millo. Cal afegir res més?

Salvador Cot: «Urnes o arnes»

"Els comuns han de decidir si donen suport al Regne d'Espanya o a la República Catalana i si acompanyen les urnes o es queden amb les arnes del Tribunal Constitucional"

La repetició de les eleccions a l'estat espanyol va eliminar, definitivament, qualsevol possibilitat de referèndum pactat a l'escosesa. El resultat, després de mig any de bloqueig, va reforçar el PP i va deixar clara la resistència del PSOE, a més de desmentir les enquestes que atorgaven un gran creixement a Podem/Esquerra Unida. Ni sorpasso, ni república, ni referèndum. I de Catalunya ja se n'ocuparà la vicepresidenta.

Per acabar de bloquejar-ho tot, el suport del PSOE a la investidura de Mariano Rajoy va visualitzar un gran bloc de règim, Ciutadans inclosos, que fa impossible qualsevol canvi substancial en l'engranatge polític espanyol. Al Parlament de Catalunya i el Congrés dels Diputats s'hi asseuen majories enfrontades i incompatibles, almenys a mig termini.

Per tot plegat, negar-se a posar data al referèndum equival a eternitzar l'anomenat processisme, només per la conveniència partidista dels comuns. Són ells els que han de decidir si donen suport al Regne d'Espanya o a la República Catalana i si acompanyen les urnes o es queden amb les arnes del Tribunal Contitucional. Urnes o arnes; passat o futur; democràcia o autoritarisme. Queden només uns mesos per decidir-ho tot.

Font: elMon.cat

Suso del Toro: «¿Catalunya? Derrotada»

No engañan a nadie, nadie se quiere engañar tampoco. Un objetivo de la práctica totalidad de las fuerzas políticas españolas, dentro y fuera del parlamento, es derrotar a Catalunya; negar eso es parte de la guerra política psicológica. No ha habido diálogo democrático y se ha llegado hasta aquí, lo que la sociedad catalana afronta ahora es la concepción de la política como una guerra por otros medios. Carl Schmitt encajó muy bien en la cultura política dominante en España: el militarismo.

La derrota de Catalunya se pretende por asfixia y la duración del combate está calculada: menos de un año. “Dentro de un año las cosas estarán más tranquilas que hoy”, dijo hace unos días el Presidente del Gobierno refiriéndose a Catalunya. Naturalmente, no indica que vaya a haber un diálogo o una negociación, se refiere a que el proceso político catalán será derrotado. Pero esa victoria no sería posible por parte de un partido o un gobierno en solitario; es cierto que el PP no tiene límites políticos, pero sus maniobras van acompañadas de la complicidad y la colaboración de todo un bloque de intereses.

Hemos vivido un par de años marcados por el proceso catalán, la crisis económica y la sucesión en la Corona, que asustaron a los amos de España. Pero han reaccionado y hoy se está fraguando un gran pacto entre los poderes económicos, el IBEX, y los dos grandes partidos estatales sobre algunos asuntos clave del estado; uno de ellos, un pacto de hierro, es la derrota del catalanismo y de la demanda de soberanía sobradamente expresada por la sociedad catalana. Las demás fuerzas políticas comparten en mayor o menor medida esa posición y nadie se va a desmarcar ante el electorado español, nadie.

‘Operació Catalunya’: el mapa d’una trama amb origen a La Moncloa

L'estat ha posat en marxa tots els seus efectius, els legals i els no legals, per intentar aturar l'independentisme català


La filtració de la conversa entre el ministre d’Interior espanyol, Jorge Fernández Díaz, i el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso, va mostrar com s’utilitzaven les institucions de l’estat contra l’independentisme. Des de l’ús d’una unitat dedicada a actuar contra els polítics independentistes, fins a fiscals que ‘ho afinen’ i línia directa amb diaris disposats a publicar noticies poc fiables. L’anomenada ‘operació Catalunya’ comença el 2012, després de l’11-S i el viratge ideològic de CDC.

La ‘policia patriòtica’ contra l’independentisme

El 6 de juliol d’enguany el comissari José Manuel Villarejo reconeixia als jutjats l’existència d’una unitat de policia dedicada a incriminar els polítics independentistes i el seu entorn. Fins aquell moment el Ministeri d’Interior espanyol ho havia negat sistemàticament.

El 2012, El País ja publicava l’existència d’aquest grup de policies, emparats per dirigents del govern, que tenien per objectiu elaborar informes contra els líders del procés. Els informes eren anònims i utilitzaven dades reals, barrejades amb dades sense verificar i fins i tot fonts anònimes, sense contrastar, i en molts casos falses. Els documents eren filtrats a mitjans afins per aconseguir ressò mediàtic i pressionar per obrir una investigació judicial.
Aquest grup, conegut per policías patrióticos, funcionaven en secret dins el propi cos i era format per una trentena d’agents de la Unitat d’Afers Interns i la Unitat de Planificació de la Direcció Adjunta Operativa (DAO). Més enllà de no signar informes, no hi havia control de les actuacions, s’eludien les lleis i s’extralimitaven les seves competències.

dilluns, 26 de desembre del 2016

Pere Cardús: «El combat del 2017: esteu a punt?»

«Si l'estat espanyol vol aturar-nos, s'haurà d'arriscar molt. Molt! Haurà d'empresonar molta gent. I així i tot, no ho aconseguirà»

La democràcia no es negocia. Tanquem l’any amb un propòsit ferm i diàfan. L’any que ve serà l’any de la democràcia catalana. Es portarà a la pràctica amb tota la força i tota la dimensió. La independència no serà un compte de resultats, ni un balanç, ni un passar comptes, ni un pla d’inversions, ni un pla de pensions. Almenys no serà únicament tot això. Posarem tots els arguments damunt la taula. Perquè hi són i són molt rotunds i concloents. Explicarem totes les oportunitats d’obrir un nou escenari per Catalunya. I, malgrat que tot això hi ajudarà, no serà el factor determinant.

L’any que ve és l’any del xoc. Del gran xoc democràtic. A Catalunya instal·larem la trinxera més gran de combat democràtic d’Europa i bona part del món. Construirem un dic de contenció de l’autoritarisme, el populisme i la ‘dictatova’. I cadascú es posarà al costat que vulgui d’aquesta trinxera.

Jo voldré la independència per moltes raons. Històriques, de benestar, econòmiques, de salut mental, lingüístiques, culturals, de justícia… Algú altre triarà només algunes d’aquestes raons. O hi haurà qui en tindrà unes altres. Però la batalla serà la democràcia. I a un costat hi haurà els qui creuen que la democràcia obeeix la llei. I a l’altre costat hi haurà els qui creiem que la llei obeeix la democràcia.

Albert Royo: «El govern espanyol sembla que vol legitimar internacionalment mesures dures per al futur»

Entrevista al secretari general del Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya

Si res no canvia, el 2017 serà l’any decisiu del procés. Amb el referèndum marcat de color vermell al mes de setembre, el procés d’internacionalització que s’hagi fet fins llavors serà clau perquè la comunitat internacional validi el seu resultat. A banda del departament d’Afers Exteriors de Raül Romeva, en aquest terreny hi treballa el Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya (Diplocat). Aquest consorci públic-privat s’encarrega de la diplomàcia pública, és a dir, establir diàleg amb actors estrangers per donar a conèixer el cas català. Una feina de formiga que en aquest darrer any ha començat a donar els seus fruits. Un exemple són les mostres de suport a Carme Forcadell sorgides en diferents parlaments europeus dies abans que la presidenta del Parlament anés a declarar al TSJC. En aquesta entrevista amb el secretari general del Diplocat, Albert Royo, parlem, sobretot, del ressò que té el procés a l’exterior, com s’observa el referèndum de portes enfora i en quins països desperta més simpatia el cas català. Entre moltes altres coses.

- A Europa se li acumulen les carpetes sobre la taula: Brexit, crisi dels refugiats, auge de populismes… Amb aquest escenari, tot fa pensar que el procés no és l’assumpte que genera més preocupació a 
- És cert que el context internacional és molt més complex que fa uns mesos. Això comporta, no pas un canvi d’estratègia per part nostra, però sí la capacitat de poder modular els missatges que passem. Estem denunciant a nivell internacional un conflicte democràtic que pot ser vist, si vols, com un problema amb un punt frívol quan al davant tens uns atacs terroristes, tens un genocidi com el que hi està havent a Síria, tens una crisi de refugiats amb centenars de morts a la Mediterrània… Per tant, hem de ser capaços de passar aquest missatge nostre empatitzant amb la contrapart i també, assenyalant que la manera d’evitar aquest conflicte entre Catalunya i Espanya degeneri en una crisi de dimensions continentals, és actuar ara. Un procés unilateral de totes totes tindrà una transcendència que anirà més enllà de Catalunya i Espanya.

Vicent Partal: «L’alternativa és la submissió»

«La degradació de la relació entre l'estat espanyol i Catalunya redueix molt les possibilitats de cap referèndum acordat i, en conseqüència, de cap alternativa a la unilateralitat»

La convocatòria del Pacte Nacional per la Transició Nacional obre avui el camí de concreció del referèndum d’autodeterminació que es farà, a tot estirar, el setembre del 2017. La Generalitat, tant el govern com el parlament, han donat proves evidents que estan disposats a fer aquest referèndum, preferiblement d’acord amb l’estat, però si no pot ser, unilateralment. Aquesta és la clau principal i alhora el gran element de discussió. Hi ha qui veu en aquesta decisió d’unilateralitat un actitud inacceptable, però a hores d’ara ja han ensenyat el llautó massa voltes. O per ventura no és unilateral també dir que no de tot i prohibir qualsevol opció, la que siga, que incorpore el referèndum?

A més, l’acord per a fer aquest referèndum i dilucidar el futur de les relacions entre Catalunya i Espanya per mitjà del vot directe dels ciutadans és molt ampli. Infinitament més ampli a Catalunya que no un possible acord per a impedir-lo. Totes les enquestes coincideixen a dir que entre els ciutadans del Principat els partidaris de votar per resoldre el conflicte voreja el 80%. I, atenció, perquè a la resta de l’estat espanyol la xifra ja arriba a un 40%.

dimecres, 21 de desembre del 2016

Vicent Sanchis: «El dia que se sàpiga tot»

La intervenció de la justícia espanyola en la denominada “operació Catalunya” ha estat exemplar. És a dir, un gran exemple de la irrupció del govern de l'Estat en el poder judicial. A Espanya, des que Alfonso Guerra va proclamar la mort de Montesquieu, la separació entre els quatre grans poders ha estat una broma macabra. Jorge Fernández Díaz n'és la constatació i la continuació. Les cintes que demostren que va conspirar amb el director de l'Agència Anticorrupció de Catalunya han estat arxivades per ordre del jutge de guàrdia. De guàrdia pretoriana. Però aquest episodi, sent com és com un cabàs, no és més que una baula en una cadena d'agressions que afecten tota l'estructura de l'Estat. Ahir vam saber que el CNI, a les ordres de Soraya Sáenz de Santamaría, va contractar l'“expert en reputació online” Alejandro de Pedro per “millorar la imatge dels polítics espanyols i de les administracions de l'Estat a Catalunya”. Enorme eufemisme. Per “millorar” la dels uns o per empitjorar la dels altres? Tot això, amb fons públics, no cal dir-ho. La contractació s'ha fet pública per la implicació de De Pedro en la denominada “causa Púnica”, una peça més de la corrupció del PP. L'Estat no és una màquina sense fissures i sovint les bregues internes poden més que no les grans raons. Tot això són espurnes del mateix foc. La part més bèstia arribarà el dia que se sàpiga tot, començant per la implicació de l'Agència Tributària en l'acolloniment de grans contribuents catalans suspectes de desafecció.


Jordi Grau: «L'Estat, a la desesperada»

Gairebé hi podrien posar oficina, al Parlament de Catalunya, pels agents i secretaris judicials que, en nom de la judicatura o del Tribunal Constitucional o de qualsevol de les corretges de transmissió del govern espanyol, han de venir dia sí, dia també a advertir que s'han obert procediments judicials contra els parlamentaris de la mesa que han permès parlamentar al Parlament. Sembla cosa de broma, però no ho és. De la mateixa manera anem sabent com s'utilitzen els diners dels fons reservats espanyols per combatre l'independentisme a Catalunya. Fins i tot pagant trols perquè parlin bé de la unitat d'Espanya a les xarxes i, especialment, en resposta als qui es declaren independentistes. Això ho investigaran? Tant és, no ho faran o acabarà en no res com hi va acabar la indagació a Fernández Díaz per les seves converses, o les investigacions a qui amenaça de mort càrrecs electes catalans. No ve d'ara, ja li va passar a Carod-Rovira.

En tot cas, l'Estat està caduc però té múscul i sap defensar-se quan es veu amenaçat. I ara, després d'anys de fotre's de tot el que els sonava a independentisme, han vist des de Madrid que sí, que allò de què els alertaven els seus a Catalunya no és cosa de quatre o d'un president Mas embogit. I ara van a totes. Això no és cap novetat, era d'esperar, i suposo que la gent que és al capdavant del govern català i dels que treballen per convocar el referèndum i, sobretot, dels que treballen per l'endemà del referèndum, ho tenen clar. Ha arribat l'hora de la veritat. Aviat farà un any que Puigdemont va ser escollit president, va demanar divuit mesos i va dir que després tot quedaria a les mans dels catalans. Ara, amb la via judicial oberta, l'Estat vol collar els càrrecs electes i també els funcionaris. És a dir, el bastó. Mentrestant, han tret també la pastanaga, preparen el cove per posar-hi quatre peces de peix i han tret de l'armari el famós raspall que tenen guardat per quan els visiten els catalanets. Però fan tard, és temps de pans i no de molles. I l'Estat va a la desesperada perquè el temps i la raó li van en contra.


Esteve Vilanova: «Florentino sempre guanya»

Florentino Pérez va comprar, per una pesseta l'acció, una constructora catalana que amb el temps, i els amics, s'ha transformat en una de les empreses constructores més grans: ACS. A més, és el president del Real Madrid, un club sobre el qual tothom sap que la seva llotja de presidència, plena de VIP, és un lloc ideal per fer-hi negocis amb aquests coneguts, i amics, que hi conviuen. Empresaris, polítics i alts executius i alts funcionaris de l'Estat s'apleguen en un recinte reduït, ideal per a les confidències. I ja saben que les oportunitats entre canapè i canapè són grans. Florentino Pérez no és el prototip d'empresari que vull per al meu país, perquè bona part del seu èxit es deu a l'oportunitat de tenir contactes amb els governants i facilitats per apel·lar al BOE, i no vull ser gaire més explícit. De vegades hi ha coincidències que expliquen tot el que dic. Resulta que en tres dels escàndols més sonats dels darrers temps, en tots, hi havia involucrat, i beneficiat, Florentino Pérez. Deuen recordar el cas Castor, propietat en un 66,67% d'ACS, i, si no recorden quin és, es tracta d'aquell dipòsit “estratègic” de gas natural que s'havia que construir davant de les costes del Montsià i el Baix Maestrat, entre Catalunya i el País Valencià, al mar Mediterrani. Quan es va començar a injectar el gas, un seguit de terratrèmols, algun de 4,2 graus en l'escala Richter, van alertar la població i, després de comprovar que els estudis no s'havien fet prou bé, el govern va aturar el projecte. Cal dir que aquest projecte inicialment havia d'anar dins dels límits de Catalunya, però, amb els impediments que hi posava la Generalitat per manca d'informació, el govern espanyol el va traslladar una mica més al sud, al territori del País Valencià. Com que l'empresa tenia l'aval de l'Estat, aquest va haver de pagar immediatament 1.350 milions d'euros d'indemnització, que ens seran carregats en còmodes terminis en els rebuts energètics durant una bona pila d'anys. Aquests dies l'Estat espanyol, juntament amb el francès, ha hagut de rescatar l'empresa que va fer el túnel del Pertús construït per a la connexió del TAV. També Florentino Pérez era el propietari de la part espanyola i el cost que el govern de l'Estat haurà de pagar seran uns 557 milions d'euros. I per això, si era poc, també l'Estat s'ha de fer càrrec de les autopistes que rodegen Madrid, i també avalades per l'Estat. Segons l'associació de les grans constructores Seopan, la factura serà d'uns 5.500 milions d'euros.

Rajoy va aprovar 52 normatives que imposen el castellà quan governava en funcions

El castellà es va establir com a obligatori en sectors com l’empresa, l’esport i l’ensenyament

La Plataforma per la Llengua constata que ni tan sols estant en funcions, el govern de l’Estat no ha parat d’aprovar normatives i disposicions que imposen el castellà i deixen de banda qualsevol altra llengua, fins i tot en aquells territoris en les quals són pròpies, com és el cas del català a Catalunya o al País Valencià. Aquesta conclusió s’extreu de l’informe "Novetats legislatives del BOE en matèria lingüística durant el govern en funcions de Mariano Rajoy", elaborat per l’ONG del català, i que mostra l’actitud impositiva del castellà en detriment del català fins i tot en un període de govern en funcions, moment en què s’entén que l’administració ha d’evitar prendre decisions d’importància ideològica.

L’informe exposa que l’Estat espanyol ha assumit la imposició única del nacionalisme castellà tan plenament que pren decisions polítiques de caire discriminatori com a mers tràmits de caràcter tècnic i burocràtic. El document, fonamentat en la legislació publicada al BOE durant el govern en funcions des del desembre de 2015 fins a l’octubre de 2016, estudia els àmbits de la documentació, la imatge, el dret d'informació, l'ensenyament, l'etiquetatge i els requisits en la normativa i detecta fins a 52 decisions que imposen el castellà, cosa que demostra que aquesta llengua s’imposa com a requisit en tràmits i gestions quotidianes dels ciutadans i deixa de banda qualsevol tracte similar amb el català, que queda com a opcional o traduït.

Més de 100 normes que imposen el castellà en un any

Jordi Sànchez: «Si no hi ha acord amb l’estat sabem que els comuns no fallaran»

Entrevista al president de l'ANC, que respon a les crítiques de Jordi Borràs

El fotoperiodista Jordi Borràs va provocar un esclat d’indignació dins la direcció actual de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), quan, en una entrevista a VilaWeb, criticà al paper de l’entitat d’ençà de la sortida de Carme Forcadell. Borràs deia que l’entitat havia deixat d’empènyer i es dedicava a acompanyar partits i institucions en el camí de la independència. També es demanava: ‘Per què no es fan les propostes interessants que té l’entitat damunt la taula?’ El president de l’entitat, Jordi Sànchez, respon en aquesta entrevista a les inquietuds de Borràs i es defensa de les crítiques. A més, demana confiança en els partits i el govern i espera que els comuns no fallaran si no es pot fer un referèndum acordat amb l’estat espanyol.

- L’ANC ha passat d’empènyer a acompanyar partits i institucions?
- En absolut. Si analitzem el darrer any i mig, veurem que els tres esdeveniments més importants que hi ha hagut en relació amb el procés –el 27-S amb els acords unitaris i la llista de JxSí, la garantia d’un govern el 9 de gener que evitava unes noves eleccions i la incorporació del referèndum al full de ruta–, no s’haurien aconseguit sense l’acció de l’Assemblea. En aquests tres moments hi va haver una actuació decisiva de l’ANC. De la gent del secretariat i dels socis. Recordo la consulta que es va fer al juliol preguntant sobre la intervenció de l’Assemblea per a garantir una llista conjunta. I recordo també la consulta que vam fer sobre la inclusió del referèndum al full de ruta.

dilluns, 19 de desembre del 2016

Pere Joan Cardona: «República i salut per a tothom»

Catalunya ha aconseguit reduir a només 40 minuts el temps que triga un pacient amb ictus des del moment que arriba a l'hospital fins que se li aplica el tractament d'urgència. Això ha fet que l'Organització Mundial de la Salut (OMS) vulgui exportar el model català a tota la Unió Europea. Catalunya també és el primer sistema sanitari europeu que pot detectar la immunodeficiència combinada greu als nounats, una terrible malaltia genètica també coneguda com a “nens bombolla”. Són dos exemples de com les administracions catalanes, quan tenen llibertat suficient, poden ser referència al món.

Desgraciadament, fins i tot en salut, un àmbit teòricament transferit a la Generalitat, l'Estat boicoteja totes les iniciatives catalanes. Per començar, amb una política devastadora de retallades que obliga les comunitats autònomes a assumir la responsabilitat de la inversió en Salut i Educació, mentre altres partides estatals com Defensa s'han mantingut gairebé intactes.

De fet, els contraris a la independència fan gala d'un cinisme inaudit quan neguen les qualitats del nostre sistema sanitari, o fan encara una cosa més greu: gosen actuar contra l'estat del benestar i la cohesió social per defensar la seva idea d'unitat (“les hemos destrozado el sistema sanitario”). Si no se'n surten, és gràcies als milers de professionals que, malgrat l'escanyament pressupostari i les dificultats en les inversions, cada dia es lleven i treballen amb dedicació i sacrifici per servir els seus conciutadans i garantir-los un dels millors sistemes sanitaris del món.

Vicenç Villatoro: «No estem empatats»

ÉS MOLT INTERESSANT l’enquesta que ha publicat aquest cap de setmana El Periódico sobre un referèndum sobre la independència de Catalunya. Però discrepo d’algunes de les interpretacions que se n’han fet. S’ha dit que les dades de l’enquesta presenten una Catalunya empatada, dividida en dues meitats. Això sembla força cert quan es parla de quants votarien que sí (el 48,9 per cent) i quants que no (el 40,3 per cent). Però aquesta pregunta va una pantalla per davant de la realitat. El referèndum no ha estat ni convocat. Per a mi, el debat actual és quanta gent a Catalunya vol un referèndum d’independència i quanta no. Segons l’enquesta, un 35 per cent vol un referèndum si és pactat, un 49,6 el vol fins i tot si no és pactat i només un 13,8 per cent no el vol en cap cas. Per tant, en la qüestió central i més actual, quants catalans creuen que la sortida desitjable a la situació actual és que hi hagi un referèndum vinculant d’autodeterminació, no tan sols no hi ha empat sinó que el resultat és espectacular. Un 84,6 per cent ho vol. Un 13,8 per cent no ho vol. Opinió pública espanyola i europea: si un 84,6 per cent dels catalans demana un referèndum, pot el govern espanyol il·legalitzar-los, no pactar-lo, no respectar-lo?

Font: ara.cat

Víctor Alexandre: «La llibertat d’expressió no és delicte, el delicte és prohibir-la»

"Un Estat sòlid, d’arrels profundes i segur de si mateix és refractari a aquesta mena de manifestacions"

Qui vulgui una prova il·lustrativa de l’immens complex d’inferioritat de l’Estat espanyol, en té una de ben diàfana en la criminalització i persecució malaltissa i sistemàtica de les persones que cremen fotocòpies dels seus símbols, ja sigui la bandera, el monarca o la Constitució. Un Estat sòlid, d’arrels profundes i segur de si mateix és refractari a aquesta mena de manifestacions. La consciència de la seva força el fa infrangible al vituperi. Si és un Estat cínic, fins i tot pot respondre amb un somrís. I si és democràtic, ho accepta com un exercici natural de la llibertat d’expressió i com un preu a pagar per la seva condició d’Estat. Els ciutadans no són un ramat de bens com els que apareixen al final de L’àngel exterminador, de Buñuel, els ciutadans no són micos ensinistrats per a dipositar una papereta en una urna cada quatre anys i tot seguit restar muts. De ciutadans, n’hi ha de moltes menes. I tots, absolutament tots, tenen dret a expressar el seu rebuig al poder de la manera que jutgin pertinent, sempre que la seva acció no comporti agressions a persones o destrucció de bens aliens. Cremar una fotocòpia, tant si reprodueix la cara del rei d’Espanya com la del rei de la selva, no pot ser mai delicte en un Estat de dret.

Martí Gironell: «Antidemocràtic»

"Quan s’entesten a dir que no és un assumpte de números; que és una qüestió moral, m’encenc encara més"

Quan sento i, sobretot, llegeixo que la democràcia i les seves suposades majories independentistes no confereixen legalitat ni legitimitat al referèndum, m’encenc. Quan s’entesten a dir que no és un assumpte de números; que és una qüestió moral, m’encenc encara més. Estarem d’acord que el respecte a la llei, per injusta que sigui, constitueix un dels valors fonamentals de la noblesa però és que el govern del PP ens ha demostrat que n’és ben poc de noble i que no en té gens ni mica de moral.

Perquè només els vull recordar que la moral- que se la posen a la boca constanment- tracta de les accions humanes sobre la bondat i la maldat. I de maleses n’han perpetrat i tolerat una bona colla com perquè ara ens vulguin venir a donar lliçons de legalitat, legitimitat i, fins i tot, de democràcia. Ells que viuen en un permanent, feble i delicat equilibri democràtic. Diu el professor Àngel Castiñeira que per entendre la fortalesa d’un sistema polític s’ha de relacionar intrínsecament legalitat, legitimitat i legitimació. En els sistemes democràtics, és l’adhesió majoritària dels ciutadans, la legitimació, la que atorga validesa a les normes imperants , la legalitat, i al compliment dels criteris de justícia i eficiència esperats del poder institucional –executiu, legislatiu, judicial i constitucional– la legitimitat. Sense aquesta adhesió moral dels ciutadans, el sistema legal i institucional s’enfonsa.

Una enquesta d’El Periódico dóna una majoria clara a la independència en un referèndum, fins i tot en cas de RUI

Els partidaris del 'sí' s'imposarien amb el 48,9% dels vots, el 'no' aconseguiria el 40,3 · Només un 13,8% està en contra d'una consulta

Una nova enquesta, publicada pel diari El Periódico, dóna una victòria clara al ‘sí’ a la independència en cas de celebrar-se un referèndum. Els partidaris de la ruptura amb l’estat espanyol aconseguirien el 48,9% dels vots, en canvi, els contraris només tindrien el 40,3% dels suports.

A més, l’enquesta detalla que un 84,6% de la població està a favor de la celebració d’una consulta, tan sols el 13,8% no aniria a votar si es convoqués. D’altra banda la celebració d’un referèndum unilateral (RUI) també té un suport majoritari entre els enquestats (49,6%).

La via unilateral

El diari desgrana el suport per partits en cas de fer-se un RUI. En aquest sentit, la CUP (92,3%) i ERC (92,2%) són els partits que es decanten més per la unilateralitat. Els segueixen el PDECAT (75,4%) i En comú Podem (60,6%).

Josep Huguet: «Radiografia.es»

Les elits de l'espanyolisme a Catalunya tenen un triple origen. D'una banda hi ha les nissagues autòctones de propietaris rurals i del capitalisme financer o subordinat al BOE, que saben perfectament que, en qualsevol escenari d'autodeterminació, perdran els seus privilegis. Perquè la independència és una revolució democràtica i social on perdran poder els sectors emparentats amb l'oligarquia espanyola, alguns cacics rurals i molts pijos castellanitzats entre les famílies rendistes de Pedralbes. Per a ells una Espanya unida és el millor antídot contra una Catalunya roja.

Hi ha també alguns hereus de la gent que formà part de les forces d'ocupació del 1939, que se situaren en les àrees de la justícia, la policia, l'ensenyament o fins i tot la sanitat. Per sort, molts descendents d'ells s'han afegit a la catalanitat i a les causes democràtiques. Però hi ha una important minoria que segueix el comportament marcat per l'ADN ideològic dels antecessors i continuen ocupant llocs de decisió en la tecnoburocràcia. Aquests ni tan sols reneguen del comportament polític dels seus pares o avis, sinó que en són continuadors directes. Es dediquen a preservar sense complexos el llegat de Franco.

Hi ha, finalment, tot un sector de professionals procedents de la immigració espanyola humil que han experimentat a Catalunya l'ascensor social, situant-se a llocs de responsabilitat en àmbits públics o d'empreses privades. Però que, degut a una identificació malaltissa amb una sola de les seves components culturals, l'espanyola, menystenen l'altra. No toleren, per exemple, que l'hegemonia lingüística i cultural espanyola a Catalunya, per raons històriques i demogràfiques, no es traslladi també a una hegemonia política i social espanyolista. Veuen, perplexos, com una majoria política i social àmplia, formada, per tant, per gent de tradicions culturals i identitàries diferents, opta pel dret a decidir i, en bona part, per la independència. Els encanta viure a Catalunya, sobretot si no hi queda gent amb mentalitat catalana.

diumenge, 18 de desembre del 2016

Vicent Sanchis: «El gran ridícul»

El govern i les institucions d'Espanya han lligat en els darrers anys un discurs que ells consideren coherent. Allioli consistent, però pudent. La legalitat –vénen a dir en resum triomfal–, per sobre de tothom, per sobre de qualsevol consideració, per sobre de qualsevol representant polític. El problema –el seu problema– és que, com a divisa, això pot funcionar poc o molt, però no és creïble quan la legalitat és com l'espanyola i quan la llei xoca contra la voluntat majoritària dels contribuents que la paguen o contra principis bàsics. Principis tan bàsics com la llibertat d'expressar-se, de debatre políticament o, més bàsica encara, de votar en pau quan la majoria ho vol. Això a Espanya no s'entén. La lògica dominant, que és la dels poders, no ho entén. No ho vol entendre. En realitat, aquesta actitud tot just si entela una posició de domini d'una majoria que se sent nacional contra una minoria que també se'n sent. De domini que es vol absolut i d'humiliació constant. A Espanya és inconcebible que els catalans se sentin una nació i que aquesta nació vulgui viure'n a part. A part d'ells. Però fora, no. A fora els grans i pomposos principis fundacionals espanyols no els afecten gens. Senzillament, perquè no són espanyols. I, si són demòcrates, se'n fan creus. Aquest és el gran avantatge de la causa catalana. I aquest és el gran avantatge de Carme Forcadell contra tots els tribunals espanyols. Davant el món el govern espanyol està fent el gran ridícul. Un gran error que pagaran car.


Marina Llansana: «Tots retratats»

Espanya és aquell país on un ministre conspira per destrossar la sanitat pública de més de set milions de persones i queda impune, mentre la presidenta d'un Parlament democràtic s'ha d'enfrontar a un tribunal per haver permès debatre i votar en seu parlamentària.

Espanya és aquell país on el director de l'Oficina Antifrau (un càrrec públic que té com a missió lluitar contra la corrupció) conspira per difamar i obrir causes judicials sense fonament contra dirigents catalans i no li passa res, mentre sí que es denuncien cente- nars d'ajuntaments i alcaldes per no respectar símbols constitucionals. És aquell país on no s'han jutjat mai els franquistes que van signar penes de mort, i en canvi es llança la Fiscalia General i l'Advocacia de l'Estat contra càrrecs electes i institucionals per haver complert amb el mandat de les urnes.

Per sort, Catalunya és aquell país on la gent no es queda de braços plegats i surt al carrer amb fred i en dia laborable per fer costat a la presidenta del seu Parlament.

Catalunya és aquell país on la gent no acota el cap, que s'uneix per defensar la democràcia.

Carme Forcadell: «Un Parlament amb totes les veus»

Divendres vam viure una enorme anomalia democràtica. Que la presidenta d’un Parlament, sigui qui sigui, hagi d’anar a declarar davant d’un tribunal per un debat i una votació parlamentària, mostra les mancances democràtiques d’un estat amb greus problemes per acceptar la seva pluralitat interna i per encarar els conflictes polítics de l’única manera que es poden resoldre: políticament.

El que succeeix no és un problema d’una persona, ni tan sols d’un moviment polític: és un problema democràtic de primer ordre. Per això són cada vegada més les veus que s’alcen contra aquesta imparable judicialització. A Catalunya, a l’Estat i, tal com mostren les darreres reaccions de diputats britànics, suïssos, italians o alemanys, entre d’altres, també a Europa.

És necessari que aquest consens al voltant de la defensa de drets fonamentals es mantingui i s’ampliï; com també cal que el màxim de representants polítics a l’exterior estiguin amatents als atacs antidemocràtics que s’estan produint a l’Estat.

Totes les persones que tenim responsabilitats polítiques sabem que, en aquesta etapa apassionant que viu el nostre país, podem veure’ns involucrats, molt a pesar nostre, en processos judicials que resulten incomprensibles a ulls de moltes persones. I precisament perquè ho sabem, no té sentit lamentar-nos-en ni un sol segon.

Salvador Cot: «La reformeta constitucional»

"El sistema polític espanyol és tan fràgil que ni tan sols els serà possible fer una reforma aparent, per més controlada i inofensiva que sigui"

A Madrid, els senyors Mariano Rajoy i Javier Fernández (el de la gestora) han pactat els límits d'una possible reforma constitucional. I estan d'acord en què, sobretot, no s'ha de debatre ni la independència ni tan sols la possibilitat de reconèixer el dret a decidir de Catalunya o el País Basc. Tampoc no es pot parlar -diuen Rajoy i Fernández- de la monarquia ni de les seves funcions. En definitiva, el PP i el PSOE han pactat que només es pugui parlar de qüestions secundàries com la reducció dels aforaments dels càrrecs electes i, potser, del sistema electoral espanyol.

Naturalment, és una reforma que està pensada per no canviar res. O, almenys, res substancial. Però el sistema polític espanyol és tan fràgil que ni tan sols els serà possible fer una reforma aparent, per més controlada i inofensiva que sigui. La Constitució del 78 està molt bloquejada i requereix majories excepcionals, dissolució de les Corts i unes altres majories excepcionals per fer gairebé qualsevol canvi. És a dir que en algun moment PP i PSOE es veuran obligats a convocar un referèndum que reforci la credibilitat de la seva reformeta i serà en aquell instant el règim del 78 s'exposarà a un fracàs descomunal.

dissabte, 17 de desembre del 2016

Jofre Llombart: «El rescat de Catalunya»

"No es tracta de si Catalunya ha de ser independent o no, simplement es tracta de saber quantes persones ja els hi va bé això i quantes volen rescatar Catalunya d’Espanya"

Aznar somiava amb una Espanya de 60 milions d’habitants, membre del G-8 i que fos un puntal mundial gràcies al lideratge de la cultura castellana. Per fer arribar a aquí calia una Madrid proporcional a aquest ambiciós somni: una metròpoli de 10 milions d’habitants que fes de contrapunt, directament, a Londres, Nova York o Tòquio com a ciutats puntal del món.

Perseguint aquest deliri es va dibuixar un mapa d’AVE’s amb una Madrid al centre i hiperconnectada amb tot. I també una teranyina d’autopistes lineals i radials. Lineals per (igual que el tren de gran velocitat) fer fàcil i ràpid arribar a LA capital. I radials per poder garantir-ne la fluïdesa. De la mateixa manera que a Catalunya la B-20 és la Ronda de Dalt, la B-30 l’autopista per esquivar Barcelona a través del Vallès i la B-40 el quart cinturó; a Madrid també se’n van anar dissenyant i construint amb la mateixa idea concèntrica. Hi ha la famosa M-30, i també la M-40. Però també està fet un tram de la M-50 i fins i tot es va arribar a dibuixar la M-60. Amb un parell de diferències respecte Barcelona. La primera: Madrid no té mar i aquestes autopistes circumdants són completament circulars. I segon: la intenció inicial era que Madrid absorbís tota la trama edificada, és a dir que el terme municipal aniria des de la Puerta del Sol als confins de la M-60, és a dir una megaurb en què, de punta a punta hi hauria uns 40 quilòmetres. Comparat amb Barcelona seria com si la ciutat anés de la plaça Sant Jaume a Granollers.

Capitalisme a l’espanyola: l’estat paga als amos de les autopistes rescatades a Madrid l’equivalent a deu anys d’inversions a Catalunya

L'històrica discriminació pels peatges de les autopistes posada de relleu per aquesta nova arbitrarietat del govern espanyol

El rescat de les autopistes en fallida ha estat una de les noticies de la setmana. L’Estat assumirà la gestió per evitar que aquestes siguin liquidades i tancades al transit. Principalment es tracta de les autopistes radials de Madrid, però també hi ha d’altres com la circumval·lació d’Alacant. La construcció i fallida posterior d’aquesta infraestructura inviable contrasta amb reivindicacions històriques dels Països Catalans, com són el corredor mediterrani, la fi de les autopistes de peatge o una rodalia en condicions.

Què ha passat amb les autopistes?
El que ha passat amb aquestes autopistes és que les empreses que van realitzar l’obra, amb capital privat, es van declarar en fallida en no cobrar el que els hi pertocava. Fet pel qual van ser compensades amb la concessió de l’explotació dels peatges.

Els càlculs aleshores es van fer amb una previsió erràtica del transit que hi circularia, tenint en compte un cost excessiu de les obres, i sobrevalorant molt el preu de les expropiacions, que dels 388 milions calculats inicialment va passar a 2.250 milions. En les expropiacions es van veure beneficiades famílies molt significades com la Franco i la Serrano Suñer, entre d’altres, famílies que ja van fer un gran negoci a costa de l’estat.

divendres, 16 de desembre del 2016

Jaume Marfany: «Confiança en l’ANC»

Article de l'ex-membre del secretariat de l'entitat Jaume Marfany, en resposta a les declaracions crítiques que va fer Jordi Borràs en una entrevista de VilaWeb

Jordi Borràs és un excel·lent professional. Els seus dos darrers llibres són un fidel reflex del seu treball fotoperiodístic d’investigació i, tal com diu el periodista Andreu Barnils en el pròleg d’un dels seus llibres: ‘En molts casos les seves fotografies expliquen més coses que no pas molts texts escrits.’

Llegeixo en l’entrevista que li fa VilaWeb amb motiu de la presentació dels seus darrers llibres algunes crítiques a l’actuació de l’ANC aquests darrers dos anys. No és la primera vegada que les sento en boca de persones que no coneixen les interioritats de l’Assemblea i que, com no pot ser de cap més manera, jutgen mitjançant la seva particular visió de la realitat o per versions interessades de tercers.

És cert que els partits –determinats partits– han intentat sempre controlar o influir en les decisions de l’Assemblea, sobretot a partir del 2013, quan l’ANC esdevé una organització forta i poderosa, l’organització clau per a garantir l’èxit del procés d’independència.

L'anàlisi d'Antoni Bassas: «Espanya cita a declarar la democràcia»

"Ahir, en l’acte de suport a la plaça de Sant Jaume, l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau va dir que si es jutjava Forcadell s’estava jutjant tot un poble. Jo encara diria més: s’està jutjant la democràcia"

La presidenta del Parlament, Carme Forcadell, ha anat a declarar avuidavant el jutge com a conseqüència de la querella presentada per la Fiscalia per un presumpte delicte de desobediència i prevaricació perquè va permetre que el ple del Parlament votés les conclusions de la comissió d'estudi del procés constituent.

Forcadell podria enfrontar-se a una possible inhabilitació, perquè la justícia li pot obrir judici, com ja ha decidit fer contra Mas, Ortega i Rigau pel 9-N.

Forcadell ha arribat a la seu del tribunal caminant des del Parlament, acompanyada pel president Puigdemont, el vicepresident Junqueras, l’expresident Mas, els expresidents del Parlament Rigol i Benach, i per diputats, entre els quals, Lluís Rabell, i a la porta l’esperava una concentració.

Era una concentració estelada, però els fets d’aquest de matí desborden l’objectiu de la independència. El que la justícia ha fet és un pas més cap a la criminalització de les idees en democràcia. Això d’avui és, purament i simplement, una vergonya.

Espanya, aquell país en què conspirar contra adversaris polítics no és delicte

El Tribunal Suprem va arxivar ahir la querella presentada contra l’exministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz pel Partit Demòcrata i per l’exalcalde Xavier Trias per les converses que va mantenir amb el llavors director de l’Oficina Antifrau, destapades per Público, on tots dos conspiraven per involucrar polítics sobiranistes en escàndols de corrupció. “Això la fiscalia t’ho afina” o “Els hem destrossat el sistema sanitari” són frases que ja han passat a la història de la infàmia de l’estat espanyol, però es veu que per a la justícia espanyola no hi ha cas.

Els arguments del tribunal són sospitosament calcats dels de la Fiscalia, que recordem que depèn orgànicament del govern, i van des de dir que no es pot autentificar la veracitat de les gravacions fins a assegurar que no estan relacionades amb la comissió de cap delicte en concret. Alguna cosa falla en l’ordenament jurídic espanyol quan un ministre i un càrrec públic dedicat a la lluita anticorrupció, que disposa per tant d’informació confidencial i sensible, poden parlar obertament de filtrar informacions a la premsa o d’obrir causes judicials sense fonament contra adversaris polítics sense que això tingui cap conseqüència penal. De fet, en qualsevol democràcia mínimament madura, querella al marge, Fernández Díaz hauria d’haver dimitit per dignitat just en el moment en què es van fer públiques les converses. Però el que va passar va ser el contrari: el PP el va defensar i, com que fer-lo repetir en el càrrec era excessiu, van pretendre col·locar-lo a la presidència de la comissió d’exteriors del Congrés.

Forcadell: «El que ha passat avui és inconcebible en democràcia. Mai no hauria d'haver succeït»

La presidenta del Parlament, Carme Forcadell, ha insistit avui que està "en joc la democràcia", ha advertit que s'està atacant la institució del Parlament i el que representa, "el debat i la paraula". "El que ha passat avui és inconcebible en un Estat realment democràtic, mai hauria d'haver succeït", ha denunciat.

Forcadell ha fet una contundent intervenció davant dels mitjans després de la declaració al TSJC on està investigada per haver permès la votació de les conclusions de la comissió d'estudi del procés constituent. "És hora de la política, no dels tribunals", ha subratllat en denunciar la greu deriva judicialitzadora a l'Estat espanyol.


Eric Herrera: «El referèndum ho trenca tot»

«Depenent de la reacció de l'Estat, el referèndum podria convertir-se automàticament en una declaració unilateral d'independència»

El referèndum d'independència que el president Puigdemont amb la majoria parlamentària volen portar a terme és la pedra angular de tot plegat. No en tingueu cap dubte. El referèndum és l'afer que més trenca els fonaments de la idea d'Espanya, és el detonador final de tota quanta mentida sostinguda des de fa dècades -i segles. El referèndum vinculant, pactat o no, que Catalunya vol fer d'aquí a un any és la solució neta i definitiva al problema territorial que, alhora, desemmascara totes les famílies polítiques que viuen en el sistema i del sistema autonòmic espanyol. Per això és tan important que la societat i els mateixos polítics catalans se'l creguin fins a les seves últimes conseqüències.

Malgrat que encara hi ha algunes reticències de certs sectors de l'independentisme, el referèndum sortosament s'ha imposat en el full de ruta sobiranista després d'entendre, finalment, que és l'única eina en el context actual d'Occident que pot esberlar pactes estàtics, presidents i estats fins ara indestructibles. Per diversos motius a Europa i al món, aquest sistema és cada vegada més popular, hi ha una onada de referèndums que obren un nou panorama democràtic en el si de les societats avançades, que veuen el plebiscit com el millor instrument per intervenir directament en els afers polítics que concerneixen als propis ciutadans. Ara els referèndums són mainstream, van a missa, estan a l'ordre del dia del món democràtic i civilitzat, i Catalunya n'ha d'aprofitar el valor actual. En aquest sentit, mentre res s'espatlli a nivell planetari, el vent ens bufa a favor. Si fem un referèndum amb totes les conseqüències, quin estat democràtic que l'ha practicat prèviament tindrà els nassos de fer-ne cas omís? D'això se'n diu política de fets consumats, amics meus.

dimecres, 14 de desembre del 2016

Actes en suport de Carme Forcadell, dijous 15 i divendres 16 de desembre

El pròxim 16 de desembre, la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, ha estat citada a declarar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Per aquest motiu, us convoquem per donar-li suport amb un missatge clar. Ella va ser escollida democràticament per representar el poble de Catalunya i estarem al seu costat, especialment quan sigui cridada a declarar per un suposat delicte de desobediència al Tribunal Constitucional.

Per aquest motiu ens concentrarem:

• Dijous 15 de desembre a les vuit del vespre (20.00 h), davant de l’Ajuntament de Barcelona, a la plaça de Sant Jaume, on es llegirà un manifest.

Si vols anar-hi amb la nostra territorial, quedem al punt habitual, Gaudí/Provença, a les set del vespre (19.00 h). Sigues puntual, sisplau, perquè es preveu una gran afluència de gent.

• Divendres 16 de desembre a les nou del matí (9.00 h), acompanyarem la presidenta a les portes del TSJC, situat al passeig de Lluís Companys, 14-16, de Barcelona.

Si vols anar-hi amb la nostra territorial, quedem al punt habitual, Gaudí/Provença, a les vuit del matí (8.00 h).

La Marató: tots tenim un costat bo, o molt bo, diumenge 18 de desembre. T'esperem!

Danses, jocs, xerrades i actuacions amb molta solidaritat

Com cada any, la nostra territorial torna a participar activament en La Marató per recaptar fons per a la recerca mèdica, enguany, contra els ictus i les lesions medul·lars i cerebrals traumàtiques.

En aquesta edició, quatre grups de diferents llocs del món ens oferiran les seves danses tradicionals:

  • Gergiovden, de Bulgària.
  • Asociación Cultural Alma Peruana i Chalanes de Barcelona, del Perú.
  • Esbart Gaudí i Sardanes de l’ANC Sagrada Família, de Catalunya.

A més, diversos jocs pensats per a les famílies i una xerrada sobre aquestes malalties formaran part de l’acte.

Els Gegants del nostre barri també hi participaran activament!!

Com pots fer un donatiu?

Col·labora amb La Marató recuperant una part de la nostra història recent: pots adquirir un lot de material divers de l’ANC o, si et vas quedar sense la samarreta d’alguna de les edicions de l’11-S, ara la pots aconseguir amb un gest solidari!

També hi podràs participar jugant al penjat, a la tómbola o en diverses activitats infantils, jocs per a tota la família amb la finalitat de recaptar fons per a La Marató.

D’altra banda, una professora de manualitats ofereix braçalets, fermalls i clauers artesans, fets pels seus alumnes, perquè els puguis presumir tot mostrant la teva solidaritat.

I no hi faltaran les tradicionals guardioles per passar-les entre la gent!

(La recaptació de totes les activitats es destinarà íntegrament a La Marató de TV3.)

És per això que, un cop més, et demanem la teva ajuda, perquè caldrà atendre la paradeta, els jocs solidaris, els grups dansaires, el racó de l’orador i les guardioles. La nostra Marató tindrà lloc al carrer de la Marina, davant del Temple, d’11 a 14 h, aproximadament. I, després, anirem tots junts a descarregar la furgoneta al local i ens hi quedarem per celebrar el Nadal i l’Any Nou amb un dinar de germanor. T’hi apuntes? Fes-ho al Doodle que hi ha al comunicat que has rebut per correu.

Vicent Partal: «Quan es trencarà la legalitat?»

La insistència a preguntar quin dia es trencarà la legalitat espanyola és o bé un error conceptual, possiblement fruit del desconeixement sobre el full de ruta, o bé una eina interessada, destinada sobretot a sembrar la confusió.

Arran de les detencions d’aquests dies, gent diversa coincideix a fer una pregunta que aparentment és complexa però que té una resposta més senzilla que no sembla: quan es trencarà la legalitat espanyola?

Preguntar això és, implícitament, qüestionar-se la credibilitat del procés, però aquests dies s’hi afegeix un altre interrogant: com podem esperar que els mateixos mossos que avui no són capaços de fer la viu-viu per la crema d’un retrat demà toleraran el trencament de la constitució espanyola. Ara mateix tot s’hi val per a escampar el dubte, i aquestes darreres hores podem observar aliances insòlites a l’hora de fer-ho. Per això val més deixar clar quin mecanisme s’aplicarà.

És fonamental d’entendre el concepte central de tot plegat: no es trencarà cap legalitat, sinó que es passarà ordenadament d’una legalitat (espanyola) a una de nova (la de la república catalana). Hi ha un dia, previst al full de ruta, en què el Parlament de Catalunya aprovarà la llei de transitorietat. Aquesta llei ha de regular d’una manera provisional els elements estructurals del nou estat i les clàusules generals per a garantir, des del primer moment, la completesa de l’ordenament jurídic del nou estat i la continuïtat i la successió ordenada d’administracions: és a dir, el pas oficial del regne d’Espanya a la república catalana. De resultes de l’aprovació d’aquesta llei, el Parlament de Catalunya deixarà sense efecte la legalitat espanyola al Principat i la canviarà un minut després per la nova legalitat republicana, per mitjà d’una successió ordenada. Com tantes vegades s’ha fet a tot el món, com per exemple es féu quan s’aprovà la llei de la reforma política durant la transició espanyola, que va permetre de passar de la dictadura a la democràcia, sense trencar res. En aquest context, invocar el trencament de la legalitat, com si això fos un tòtem, simplement no té sentit. Un parlament legítimament constituït aprovarà una llei que substituirà les lleis en vigor per unes de noves. No es trenca res, per tant. Però –i aquest és el fet important– res no resta igual.

Modest Guinjoan: «Empresariat i independència»

Els contraris a la independència veuen amenaces on els partidaris veuen oportunitats

Un dels actius més importants que té Catalunya a l’hora de valorar la seva capacitat de reeixir si esdevé un estat sobirà és el seu teixit productiu, i de manera específica l’empresarial. El país compta amb 182.000 microempreses (d’1 a 9 treballadors), 25.000 petites empreses (de 10 a 49 treballadors), 4.500 de mitjanes (de 50 a 249 treballadors) i una mica més de 800 de grans (més de 250 treballadors). En conjunt, dóna feina a 2,5 milions de persones i no cal dir fins a quin punt aquest teixit és bàsic, per les rendes que genera i perquè fa possible a l’Estat la prestació de serveis de tot tipus i la inversió pública.

Com veu l’empresariat un escenari d’independència? El 2012 es van realitzar dues enquestes a pimes sobre la viabilitat i la conveniència d’esdevenir un estat. Molt majoritàriament ho veien viable, i més de la meitat ho veien desitjable, per sobre d’altres opcions. Llàstima que no hi ha més enquestes específiques com aquelles. M’aproximaré al tema partint en part del que publiquen els mitjans, i sobretot del que percebo en els múltiples contactes que mantinc amb empresaris i del que escolto que diuen en fòrums diversos.

Quim Torra: «L'angúnia de seguir a Espanya»

Anar a parar a l'Audiència Nacional per cremar unes fotos del Rei! Però què és això? Sincerament, fa angúnia continuar un dia més en aquest estat espanyol. Però per respecte a nosaltres mateixos, simplement»

El procés cap a la independència de Catalunya ha fet qüestionar els fonaments de la restauració monàrquica del 1975 i els resultats són senzillament esgarrifosos: l'estafa de la transició ha emergit amb tota la putrefacció acumulada de 40 anys.

Ha estat plantejar el dret dels catalans a decidir lliurement i democràticament el seu destí i adonar-se'n no només que els principis fonamentals de la democràcia no es tenen avui en compte a l'Estat, sinó que són amenaçats també drets fonamentals com la llibertat d'expressió. Anar a parar a l'Audiència Nacional per cremar unes fotos del Rei! Però què és això? Sincerament, fa angúnia continuar un dia més en aquest estat espanyol. Però per respecte a nosaltres mateixos, simplement.

El sistema ha fet fallida. El rei va nu i ho sabem. A pesar dels "dialogistes" de cartró pedra d'última hora i de les forces tel·lúriques del terceraviïstes, ho sabem. En aquest moment, són irrellevants les forces del no. S'han convertit en un forat negre. La defensa a ultrança de l'establishment a Catalunya i de l'statu quo és avui la mateixa bandera per la qual treballen i s'esforcen –i a fe que s'esforcen– des del PSC a Fomento del Trabajo Nacional. Curiosa coincidència. O no tan curiosa. Sempre han estat amatents a córrer a atendre la crida de SOS que els adreça elpuente aéreo per evitar que res canviï, que la colònia no s'esvaloti, que la decadència progressi fatalment.

dimarts, 13 de desembre del 2016

Joan Serra Carné: «Operació rescat»

«Es tracta de rescatar l'"statu quo". El primer puntal era assegurar la investidura de Rajoy; el segon, desgastar l’àmplia i heterogènia majoria favorable al referèndum»

La política espanyola ha viscut un any de bloqueig, que la pràctica majoria dels analistes han atribuït al diabòlic repartiment d'escons que van decidir les urnes i a la negativa d'uns i altres a prioritzar la governabilitat per davant dels interessos partides. A Espanya, pocs han fet la lectura que la possibilitat d'una terceres eleccions s'explicava, sobretot, per l'apartheid aplicat al sobiranisme català, estigmatitzat des que el procés ocupa la centralitat del debat a Catalunya. Comptant amb els independentistes, qui tenia ganes de sumar obtenia una majoria solvent. Però com que aquesta majoria exigia contrapartides com escoltar i fer propostes més valentes que invocar una reforma de la Constitució difusa, el vell bipartidisme espanyol va decidir obviar qualsevol alternativa. Per això governa el PP. Per això el PSOE és la seva crossa, esllanguit i desorientat.

I de la nova legislatura n'ha emergit una campanya de màrqueting més que un full de ruta polític. L'anomenada "operació diàleg", parida per la Moncloa i convenientment publicitada, no és res més que la necessitat del govern de Mariano Rajoy de convèncer l’opinió pública, domèstica i forana, que qui dialoga és l’executiu espanyol i que qui ha optat per la unilateralitat és la Generalitat. Se li va escapar divendres passat al ministre de l'Interior, Juan Ignacio Zoido, quan va dir que s’havia d'"imposar el diàleg". No hi ha diàleg si és imposat. Per dialogar es necessiten dos interlocutors, en un pla d'igualtat. I el pla d'igualtat que demana Catalunya és la bilateralitat quan es parla del procés.

Jose Rodríguez «Trinitro»: «Venim a dialogar»

«Venim a dialogar per negar-vos, amenaçar-vos, posar la por al cos, perquè sapigueu que si no obeïu i us rendiu això tindrà conseqüències»

Catalans indepes, els del poder de l'estat hem vingut. Us ensenyarem que és el diàleg. No volíeu parlar? Doncs, ara ho farem. Primer de tot parlarem amb les forces unionistes, les nostres, els catalans amb seny, els catalans d'ordre. Només escoltem el que ens diguin aquests catalans, no el que vosaltres penseu. La vostra versió no ens importa. Sou una colla de rondinaires que només feu que qüestionar el nostre sistema que tant ens ha anat bé per a tothom.

Venim a dialogar. Us explicarem que la Constitución Española es troba forjada en diamant i granit, que no es pot canviar. És igual que ens expliqueu que els catalans i els espanyols haguessin votat un catàleg de mobles el 1978 si això servia per sortir-ne de la dictadura. La Constitución és un bé de Déu, un llegat de les forces del bé i no és qüestionable. Fins i tot no és qüestionable que a la pràctica no sigui modificable.

Venim a dialogar. Us explicarem que dos milions de catalans sou uns tarats sense remei, que l'únic que podeu fer és rendir-vos i que si ho feu potser us deixarem mantenir l'autonomia de joguina. Us dialogarem per a què us rendiu, us humilieu, abandoneu la lluita i us rendiu a l'evidència.

Salvador Cot: «El Majestic no tornarà»

"Carles Puigdemont ha enterrat públicament -per si encara calgués- el peix al cove i les seves propietàries, la Puta i la Ramoneta. No hi ha marxa enrere, no hi ha camí del mig, no hi ha especulació"

"Un Majestic 2.0 és inacceptable" ha dit un president convergent davant d'un teatre Romea ple a vessar. Així de clar. Carles Puigdemont ha enterrat públicament -per si encara calgués- el peix al cove i les seves propietàries, la Puta i la Ramoneta. No hi ha marxa enrere, no hi ha camí del mig, no hi ha especulació... Puigdemont ha estat clar com mai no ho havia estat un president de la Generalitat, en el sentit que el referèndum es pot guanyar o perdre i, fins i tot, la reacció de l'estat -abans i després- pot ser temible, però també és cert que la sobirania és irrenunciable. Per això el Majestic ha passat de definir un èxit conjuntural a un fracàs estructural, en termes històrics.

En qualsevol cas, està molt clar que els diners no seran el que decideixi el futur institucional de Catalunya, entre d'altres raons perquè fa molt de temps que ja no n'hi ha. Però, tot i així, els que gestionen l'estat continuen ancorats en els paràmetres antics, els que definien un catalanisme polític especulatiu i controlable. Des de Madrid es veu la Catalunya de sempre, per més que a Barcelona faci molt de temps que ningú no la trobi a faltar.

Puigdemont diu que "la solució és política o no ho és", per a qui ho vulgui entendre. I, mentrestant, la vicepresidenta del govern espanyol, despreocupadament, se'n va de rebaixes. La història d'Espanya l'han escrit els irresponsables.

Font: elMon.cat

Vicent Partal: «21, 22 i 23»

«Després de tot això que ja hem passat, crec que no seria ni sensat ni just de perdre de vista on som i sobretot on serem d'ací a deu dies»

El procés d’independència on som immersos jo diria que ha tingut quatre fases. La primera va del 10 de juny de 2010 a l’11 de setembre de 2012. La segona comença aquell dia i dura fins al 27 de setembre de 2015. La tercera anirà del 27-S a la setmana vinent i la quarta, més curta encara, començarà probablement dijous o divendres de la setmana entrant i s’acabarà, ‘a tot estirar’, al setembre.

És evident que abans de la sentència de l’estatut, abans que l’estatut i abans que el franquisme i abans que la república del 1931 al nostre país ja hi havia independentisme. I és especialment remarcable la tasca i la feina que molta gent i organitzacions diverses van fer per la independència en el període anterior a la sentència contra l’estatut. Tanmateix, espere que no resulte estranya la línia divisòria que trace per a fer la cronologia. Sense tot allò que es va fer abans no hi hauria independentisme, però crec indiscutible que hi ha un abans i un després de la sentència contra l’estatut. Que allà comença tot, tot això que vivim avui.

dilluns, 12 de desembre del 2016

Jordi Sànchez: «Diàleg fins al referèndum»

El 1961 Luther King i 47 manifestants van ser detinguts per agenollar-se i pregar davant l’Ajuntament de Birmingham; incomplien les prohibicions de manifestar-se. L’endemà King va llegir a la presó la carta de vuit importants religiosos blancs no racistes: “Reconeixem la natural impaciència de la gent que sent que les seves esperances triguen a fer-se realitat. Però estem convençuts que aquestes manifestacions són errònies i inoportunes. Quan un creu que vulneren els seus drets, hi ha un procediment establert i cal dialogar, abandonar els carrers”. King hi va respondre: “Tenen molta raó de cridar al diàleg. En realitat, aquest era l’objectiu de tot el nostre moviment. La no-violència de les nostres actuacions ha provocat una crisi tal i tanta tensió que els qui havien refusat constantment el diàleg ara es veuen impel·lits a demanar-lo”.

Com es connecta aquesta història amb la Catalunya actual? La resistència a admetre el referèndum com a solució sembla que ja no és tan unànime. Van apareixent declaracions que són escletxes, com les veus amb influència que qüestionen l’statu quo negacionista del referèndum, la incomoditat quasi insostenible al PSC, les declara­cions d’Inés Arrimadas i l’ofensiva dels dirigents polítics espanyols volent apropiar-se el relat del diàleg. De fet, em diuen que en certs ambients de la capital de l’Estat s’ha instal·lat el pessimisme pel que fa a les seves expectatives de veure com en el seu llenguatge es desinfla el “suflé català”. Sembla, doncs, que a Madrid toca rec­tificar.