"Els demòcrates ens hem de preguntar sincerament si els catalans podrem viure en una democràcia de qualitat sense aconseguir abans la independència"Com que encara tinc un cert component d'ingenuïtat, em sorprenen els articles d'alguns opinadors espanyols que es queixen de la passivitat de la Unió Europea davant les derives antidemocràtiques d'Hongria i Polònia. Em sorprenen perquè hi ha molts elements de coincidència amb el que passa a Espanya, sense que això mereixi el mateix comentari de preocupació per part d'aquests articulistes.
A Catalunya hem vist la detenció de polítics per haver expressat pacíficament el rebuig de la monarquia o la defensa de la independència, hem vist l’enjudiciament de membres del govern català per convocar una consulta ciutadana sense efectes jurídics, hem vist el processament de la presidenta del Parlament per permetre que els diputats debatin un tema incòmode a l’estat, hem vist la ignominiosa irrupció de secretaris judicials a la seu del Parlament requerint a diputats que abandonin el Ple per a notificar-los un nou advertiment judicial, hem vist un jutge apartat de la seva feina per haver redactat en el seu temps lliure un esborrany de constitució catalana, hem vist prohibir a un col·legi professional que participi en una taula d’entitats polítiques i cíviques pel dret a decidir, hem vist arxivar denúncies contra un ministre disposat a afinar falses acusacions...
Que les institucions catalanes estiguin sotmeses a un tutelatge permanent dels tribunals, exercit amb un ardor i una celeritat desconeguts en altres causes, és impropi d’una democràcia. De fet, l’atribució de capacitat punitiva al Tribunal Constitucional –que és el súmmum d’aquest despropòsit– ha representat un salt considerable cap a una critarquia preocupant.
Algú podria escudar-se en el fet que tots aquests fets estan vinculats a un projecte de secessió que les institucions espanyoles tenen l’obligació d’evitar. No negaré que puguin sentir-s’hi obligades, però la qüestió és si aquest fi els permet de saltar-se els valors democràtics que haurien de regir totes les actuacions dels poders públics. La resposta dels demòcrates hauria de ser negativa, de manera clara i contundent. Domina, però, el silenci còmplice. Mostrar-se comprensiu amb aquesta mena de suspensió dels valors democràtics quan es tracta de combatre l’independentisme és una actitud cega –o encegada– que impedeix d’adonar-se que, un cop superats certs límits, ja no hi ha aturador.
O és que no foren detinguts uns titellaires a Madrid per representar una obra política? O és que no s’ha aprovat una llei mordassa que retalla la llibertat d’expressió i de manifestació a tothom? O és que la judicialització de la política no abasta cada vegada terrenys més amplis?
Observem un retrocés dels valors democràtics al món occidental: és, probablement, l’únic aspecte en què Espanya ha estat capdavantera. I els opinadors autòctons callen; prefereixen girar la seva mirada cap a Polònia o Hongria. Els motiva més patir fins ara per si la ultradreta guanyava la presidència austríaca o patir a partir d’ara per si ho fa a la francesa.
Ada Colau ha justificat la seva presència als últims actes sobiranistes amb un bon argument: "Ara no és qüestió d'independència sinó de democràcia." Ho comparteixo. Per això, crec que els demòcrates ens hem de preguntar sincerament si els catalans podrem viure en una democràcia de qualitat sense aconseguir abans la independència. Tant la història com els fets més recents ens adverteixen que, molt probablement, no.
Font: elMon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada