Font: ara.cat
- Inici
- Qui som
- Com participar-hi
- El barri
- Actualitat
- Arguments
- Arguments/Dubtes (vídeos)
- Arguments/Dubtes (textos)
- Especial Indults
- Especial Finançament D+1
- Especial Estat centralitzat
- Especial Català perseguit
- Especial Dèficit fiscal
- Especial Atur a Espanya
- Especial Catalunya i Europa
- Especial Aranzels
- Especial Estafa del FLA
- Especial Prima de Risc
- Especial Espanya
- Especial Espoli fiscal
- Especial Pensions
- Especial Atur
- Especial Sostre dèficit
- Especial Impostos
- Fons documental
- Recomanem
dimarts, 6 de desembre del 2016
VicençVillatoro: «Adéu, Constitució»
EL 27 DE JUNY DEL 2010 el Tribunal Constitucional va declarar inconstitucional una part substantiva de l’Estatut de Catalunya que s’havia aprovat amb el vot dels ciutadans de Catalunya. Ens deia així que hi havia una contradicció entre el que cabia dins de la Constitució i el que volien els ciutadans de Catalunya. Recordo que estàvem parlant, llavors, de l’Estatut, no de la independència. Recordo també que era un Estatut votat en referèndum, no la decisió d’un govern o d’un Parlament. Aquell dia se’ns va dir: com que el que diu la Constitució i el que volen els catalans és incompatible, es tracta que els catalans canviïn el que volen, en cap cas de canviar la Constitució. I va ser un error. Perquè una Constitució no és un dogma religiós ni l’expressió d’una ciència jurídica indiscutible, sinó l’expressió d’un consens acceptat pels ciutadans i l’establiment d’unes normes per arbitrar la discrepància. Amb aquella decisió -no d’un tribunal, d’un estat- es trencava el consens a Catalunya i no s’oferia cap via per arbitrar la discrepància. Aquell dia, com havia fet Joan Maragall a l’ Oda a Espanya en constatar que Espanya havia desaprès a escoltar i entendre els seus fills, alguns vam dir el que repetim avui: adéu, Constitució.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada