Enric Vila : «Descafeïnar el referèndum»

És divertit veure com Espanya i França comencen a reaccionar amb Catalunya com un assassí en sèrie que es trobés per sorpresa una víctima, ressucitada i eixerida, en el dinar de Sant Esteve o de Nadal. Si el Parlament de Catalunya no tingués rellevància i el Tractat dels Pirineus no fos reversible, París no es molestaria a demanar, en boca d'un ministre, que es respectés la sobirania nacional de França quan els nostres polítics parlen del dret a l'autodeterminació del Rosselló.

A Espanya, el referèndum encara produeix més inquietud. Si es pogués prohibir, el PP no parlaria de la reforma de la Constitució, ni s'oferiria a fer "gestos amb el català", després de dedicar una dècada a intentar tornar a posar les bases del seu esllanguiment definitiu. A diferència del que va passar en els segles XVII i XVIII, els catalans i els castellans estan en el mateix bàndol de la història. Això fa que l'ocupació del Principat sigui més difícil de justificar i dissimular.

Fernando Ónega publicava ahir un article admetent que la situació de Catalunya és l'únic motiu que justifica la reforma constitucional. L'articulista recordava que només un dels 948 municipis del Principat va celebrar la diada de dimarts i encara amb protestes i discussions. Segons Ónega, el problema d'Espanya "és que Catalunya va donar suport a la Constitució del 1978 amb el 90 per cent dels vots –cinc punts més que Madrid–" mentre que el dia 6 les pancartes deien "aquesta constitució no ens representa".

En realitat el problema és més gros. El problema és que els espanyols ja no tenen força per mantenir la unitat de l'Estat militarment, però tampoc no tenen coratge per assumir les conseqüències que suposa admetre que els catalans van votar el text del 1978 per por de tornar a ser massacrats. Si els partits catalans no són conscients que amb el referèndum han guanyat la posició en el ring, la troca s'anirà embolicant. Si el 1936 Espanya va esclatar a causa de la gana i l'analfabetisme, aquesta vegada bé es podria col·lapsar a causa d'un fet tan senzill, però tan difícil d'acceptar pels castellans, com que l'ocupació de Catalunya ja no és sostenible.

És probable que l'Operació Diàleg i el reformisme Constitucional s'acabin utilitzant per intentar integrar el resultat del referèndum en un debat més ampli de caràcter espanyol. Podria ser que l'Estat mirés de descafeïnar el dret a l'autodeterminació exactament igual que el 1978 va descafeïnar la condició nacional de Catalunya convertint-la en nacionalitat. L'estratègia necessitaria la complicitat de Miquel Iceta i d'Inés Arrimadas, que fa uns dies ja va deixar caure, per sorpresa de tothom, la seva disposició a votar en un referèndum que tingués el vistiplau espanyol.

Soraya Sáenz de Santamaria i els seus catalans encapçalen la primera fase d'un intent de dissimular que el Referèndum ja és una concessió al diàleg que Barcelona fa a Madrid, després d'una història ignominiosa. Ara que la Unió Europea necessita combatre l'extrema dreta per assegurar-se l'estabilitat no és el millor moment perquè Brussel·les descobreixi que té una nació ocupada dins del seu propi territori. I menys quan el missatge que s'anirà consolidant després de la victoria de Trump és que la democràcia no funciona si la vitalitat dels territoris no preval davant dels interessos creats pels mercats i les institucions llunyanes i extractives.

Font: elNacional.cat