Pere Torres: «Independències recíproques»

"Si ho mirem amb perspectiva de futur, ni els catalans ni els espanyols ens podem permetre que fracassi ara aquesta operació"

L’estat de les autonomies fou la confluència puntual de dues visions incompatibles de la realitat política d’Espanya. D’una banda, aquella que està sincerament convençuda que només hi ha un poder real, el que s’exerceix des de les institucions estatals, però que va acceptar delegar fragments a les comunitats autònomes per tal de minimitzar les veus reivindicatives en un moment delicat. De totes maneres, tenia clar que la delegació no era definitiva, havia de ser tutelada i es podia recuperar quan convingui. La major part del pensament polític espanyol gira al voltant d’aquest paradigma.

A l’altre costat, tenim aquells que, amb la mateixa sincera convicció, entenen que Catalunya és el subjecte polític rellevant i que les competències estatutàries no són una delegació del poder centralsinó una devolució d’un poder que correspon a la societat catalana. Es va acceptar una devolució parcial en ares a fer possible una transició a la democràcia i a la modernitat que es considerava un objectiu prioritari. De totes maneres, aquesta devolució tampoc no era contemplada –des d’aquest altre paradigma, majoritari al pensament polític català– com a definitiva sinó com un primer pas que s’hauria d’eixamplar progressivament.

Fou el resultat, doncs, d’una excepcional conjunció astral, propiciada també per dues pors –la d’aquells que temien que la dictadura es perpetués si les exigències eren excessives i la d’aquells que els espantava una mena de revolta social que els escombrés si les concessions eren ridícules.

Amb un punt de partida així, era impensable que aquesta avinença persistís i es consolidés. Molt aviat es va veure que el govern central volia limitar la capacitat de decisió autonòmica –la LOAPA és del 1982! I, molt aviat, es va detectar la incomoditat de les institucions catalanes amb les costures estatutàries i les ganes de superar-les com fos –TV3 és del 1983! Han passat gairebé quaranta anys i les visions confrontades s’han refermat. Cadascuna és coherent en els seus plantejaments, troba els seus arguments d’una lògica indiscutible i creu que l’aplicació de la tesi contrària seria catastròfica per a la seva visió d’Espanya o de Catalunya, segons el cas.

No és, doncs, un conflicte entre bons i dolents, entre els que tenen la raó i els que no la tenen. És l’explosió inevitable entre dues visions incompatibles, dominant cadascuna al seu àmbit territorial.De fet, aquest és un dels factors que explica que siguem nacions diferents.

(Vull fer un aclariment en aquest punt: malgrat el distanciament que procuro mostrar en aquesta descripció, la meva posició ideològica no és neutral. Participo plenament de la visió que ha sostingut històricament el catalanisme, avui transformat en sobiranisme.)

La topada entre visions incompatibles no ens és exclusiva. Pot observar-se a molts conflictes territorials irresolubles al món –alguns sotmesos a situacions dramàtiques d’enfrontaments armats. Per això, hi ha elements suficients per a no confiar en solucions duradores de compromís entre les parts mentre mantenguin les respectives visions. Els acords sempre tindran una durada curta perquè la inestabilitat els és intrínseca.

Quines solucions hi ha? En teoria, la ideal seria que una de les visions canviés i acollís les premisses de l’altra. Fa 150 anys que el catalanisme ha intentat canviar Espanya amb totes les estratègies imaginables. El fracàs és rotund, radical. No hi ha cap motiu raonable per a confiar que sorgirà una fórmula impensada que ho aconseguirà en el futur. També l’espanyolisme ha intentat fer canviar Catalunya –sovint amb mètodes més barroers i cruents– i tampoc no se n’ha sortit. El seu fracàs és igual de rotund i les seves expectatives d’èxit, igual d’insignificants.

Per això, només hi ha dues opcions reals. La primera és que les institucions espanyoles tornin a sucumbir a la temptació d’imposar les seves tesis per la força –encara que sigui judicial en comptes de militar. Aleshores, podran aplicar la seva visió, però serà novament una solució en fals: només rebran l’aquiescència d’aquells catalans que ja els agrada anar a Madrid a fer de pidolaires i a rebre hipòcrites raspallades, però la confrontació ressorgirà més endavant. La segona és que es produeixi l’única innovació disruptiva viable, que és la independència catalana.

La primera opció no seria bona per a Catalunya, evidentment, però tampoc no ho seria gens per a Espanya. La segona, en canvi, podria ser positiva per a totes dues perquè suposaria l’emancipació recíproca i la possibilitat d’emprendre nous camins sense el llast que cada part representa per a l’altra. Per això, és tan important fer-la possible, la qual cosa exigeix fer-la amb la paciència, la perseverança i, sobretot, la intel·ligència necessàries perquè surti bé. Crec que, si ho mirem amb perspectiva de futur, ni els catalans ni els espanyols ens podem permetre que fracassi ara aquesta operació.

Font: elMon.cat