El govern i les institucions d'Espanya han lligat en els darrers anys un discurs que ells consideren coherent. Allioli consistent, però pudent. La legalitat –vénen a dir en resum triomfal–, per sobre de tothom, per sobre de qualsevol consideració, per sobre de qualsevol representant polític. El problema –el seu problema– és que, com a divisa, això pot funcionar poc o molt, però no és creïble quan la legalitat és com l'espanyola i quan la llei xoca contra la voluntat majoritària dels contribuents que la paguen o contra principis bàsics. Principis tan bàsics com la llibertat d'expressar-se, de debatre políticament o, més bàsica encara, de votar en pau quan la majoria ho vol. Això a Espanya no s'entén. La lògica dominant, que és la dels poders, no ho entén. No ho vol entendre. En realitat, aquesta actitud tot just si entela una posició de domini d'una majoria que se sent nacional contra una minoria que també se'n sent. De domini que es vol absolut i d'humiliació constant. A Espanya és inconcebible que els catalans se sentin una nació i que aquesta nació vulgui viure'n a part. A part d'ells. Però fora, no. A fora els grans i pomposos principis fundacionals espanyols no els afecten gens. Senzillament, perquè no són espanyols. I, si són demòcrates, se'n fan creus. Aquest és el gran avantatge de la causa catalana. I aquest és el gran avantatge de Carme Forcadell contra tots els tribunals espanyols. Davant el món el govern espanyol està fent el gran ridícul. Un gran error que pagaran car.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada