dissabte, 28 de febrer del 2015

L'ANC inicia el camí per votar i guanyar la independència el 27S

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha iniciat aquest divendres 27 de febrer, a set mesos del 27 de setembre, el camí per guanyar la independència i construir un país nou, més just i democràtic. Ho ha fet a Cornellà amb 2.000 persones que han omplert la Fira a 27092015: On tot Comença , un acte per explicar accions del pla d’actuació destinats a ampliar la majoria social favorable a la independència.

Al discurs de cloenda, la presidenta de l’ANC, Carme Forcadell, ha refermat que el “27S votarem en unes eleccions plebiscitàries per construir la república catalana”. “Ni estem cansats ni ens aturarem fins aconseguir la independència”, ha afirmat, per afegir que “cada cop som més” i que “estem vivint el projecte més il·lusionant i engrescador d’Europa”. Forcadell ha deixat clar que la independència “és l’única oportunitat de canvi, l’únic projecte engrescador i radicalment democràtic”. La presidenta de l’Assemblea ha demanat als representants polítics “que actuïn amb sentit d’estat [...] no volem més pèrdues de temps ni entrebancs, no volem més desacords i entrebancs”. Forcadell ha deixat clar que les del 27S no seran unes eleccions “normals”, sinó que seran les “definitives, votarem i guanyarem la independència”.


David Ros: «Per què votarem el 27S? Les raons econòmiques»

Necessitem un estat per a poder administrar racionalment els impostos que generem entre tots.

Perquè amb els nostres impostos i cotitzacions tenim garantides les pensions des del primer dia de la independència; no seria així si seguíssim a Espanya; podrem pagar els serveis de sanitat, educació i benestar; podrem pagar totes les estructures d’estat necessàries i fer aquelles infraestructures que el país necessita.

Els proveïdors podran cobrar puntualment.

Pels estudis que hem fet sabem que Catalunya és, junt amb Suïssa i Alemanya, un dels tres únics països d’Europa, on l’any 2015, els ingressos que tindríem com a estat són suficients per a mantenir els serveis i pagar les infraestructures. També sabem que serà un estat financerament solvent, dos nivells més solvent que el País Basc i Navarra, quatre nivells més que Espanya i set nivells més que la Catalunya actual.

Les empreses, al poder competir millor en una economia globalitzada, podran generar activitat econòmica i podran generar ocupació (podran generar ocupació).

Podran fer-ho perquè no tindrem un estat en contra sinó a favor de prendre les decisions de política econòmica que ho afavoreixin, i en definitiva, podrem garantir com a país una societat més cohesionada.

Avui, tot i la crisi, Catalunya és la segona regió d’Europa en inversions industrials, després del Regne Unit; és la primera regió de l’Europa continental, fet que demostra la visió que té de Catalunya bona part del món econòmic i també la confiança que genera la manera com estem fent el nostre procés.

divendres, 27 de febrer del 2015

Concentració «Per la llibertat d'expressió i en defensa del jutge Vidal» dissabte 28 de febrer



Si ets de Sagrada Família, ens trobarem a les 11h a Gaudí-Provença per anar-hi junts.


Eduard Voltas: «Plebiscit»

«Es més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla, que no pas que el TC reconegui el dret dels catalans a decidir el seu futur»

Ara que volen que els nostres fills tornin a resar a l'escola i reconeguin que no poden assolir la felicitat sense Déu si volen aprovar, deixeu-me que grati en la meva cultura religiosa per retratar el moment polític. Perquè aquesta setmana m'ha vingut al cap unes quantes vegades aquell passatge del Nou Testament. "Jesús digué als seus deixebles: us asseguro que difícilment un ric entrarà al Regne del Cel. Més encara: és més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla, que no pas que un ric entri al Regne de Déu" (Mateu 19, 23-30)

Aquesta setmana ha tornat a quedar clar, per exemple, que és més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla, que no pas que el TC reconegui el dret dels catalans a decidir el seu futur polític lliurement (sentència anul·lant la consulta del 9N).

Que és més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla, que no pas que els partits espanyols acceptin Catalunya com a subjecte polític (resolucions del Debat de l'Estat de la Nació).

Que és més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla, que no pas que Espanya sigui realment l'estat aconfessional que proclama la seva Constitució (publicació al BOE del demencial curriculum de l'assignatura de religió).

dijous, 26 de febrer del 2015

Tots amb el judge Santiago Vidal

Sembla imminent la resolució de l'expedient que el Consell General del Poder judicial té obert contra en jutge Santiago Vidal per haver participat en la redacció d'un projecte de constitució per a la futura República Catalana.

No podem restar indiferents davant d'aquest atac a la llibertat d'expressió i per això us anunciem que si, com ens temem, la resolució és condemnatòria, cosa que podria implicar l'expulsió de Santiago Vidal de la carrera judicial, les territorials de l'ANC del Barcelonès convocarem una concentració pel dissabte següent a les 12 del migdia davant de la Delegación del Gobierno, carrer Mallorca cantonada Llúria.

Us n'informarem, però com que és possible que ho haguem de fer amb poc marge de temps, us ho anticipem perquè estigueu preparats.

Tots hi som cridats!

Comissió de Comunicació
ANC- SFxI

Viver Pi-Sunyer: «No farem un salt al buit. Està tot pensat i preparat»

El comissionat per la Transició Nacional explica el disseny jurídic de la desconnexió

El comissionat per la Transició Nacional, Carles Viver Pi-Sunyer, ha explicat avui que "ara hem de concretar les mesures per assegurar que no farem pas un salt al buit. No continuarem fent informes, amb els que ja s’han fet ara durem a terme la part executiva". "Està tot pensat i preparat per fer la desconnexió", ha detallat en una entrevista a 'El matí de Catalunya Ràdio'.

Viver Pi-Sunyer ha detallat que "quan es produeixi la desconnexió demanarem l’ingrés a la Unió Europea dient que assumirem els seus principis des del primer moment". El Banc Central Català"no el crearem fins que no siguem independents perquè, si no, seria inconstitucional i nosaltres ens mourem sempre dins la legalitat".

Estructures d'Estat

"Seran poques les estructures que podrem anar implementant ja, i poc potents, perquè ens hem de moure dins la legalitat. Això sí, podem crear ja una Agència de la Seguretat Social, molt embrionària, que unifiqui i coordini en un únic centre les competències de Benestar i Família, Empresa i Ocupació, i Sanitat", ha dit.

"Tot això ja s’està fent. És una de les mesures que estarà feta abans del 15 de juliol. La Hisenda Pròpia també s’està fent ja, perquè està dins la legalitat". "El 90% les han de fer els departaments de la Generalitat. L’altre 10% ho puc fer jo a partir de l’Institut d’Estudis Econòmics, que per això ha passat al departament de Presidència", ha argumentat el comissionat.

Joan Tardà: «Pot semblar llarg, però és a tocar!»

De vegades pot semblar que el camí no fa baixada, però no és cert. El que estem fent a Catalunya, el que està protagonitzant la societat catalana és extraordinari. Cert també que no és pas cosa senzilla fer possible un escenari que permeti construir un nou país i començar de nou per tal de bastir un Estat, la nostra República, que possibiliti socialitzar la riquesa i gaudir d’una democràcia d’excel•lència en la qual els poders polítics no estiguin supeditats als poders financers. De fet, si l’empresa no fos titànica, ben segur que altres generacions que ens han precedit, possiblement més valentes i sacrificades que no pas nosaltres, ja haurien assolit l’objectiu.

I que quedi clar, hi ha a Catalunya qui mira de sabotejar el procés. En podríem dir l’oligarquia, és a dir els poders econòmics que durant tants anys han viscut prou bé gràcies al BOE per poder acumular beneficis i que s’han casat de totes totes amb l’oligarquia espanyola. Tenen diners, i molts, i pressionen, compren, financien. Ara, el darrer objectiu és crear un estat d’ànim general per fer creure que el “procés” s’ha diluït i que s’està fonent. Compten, és clar, amb opinadors i tota mena de tertulians que actuen per encàrrec, ben peixats. No ens ha d’estranyar pas. Era previsible.

Quim Torra: «Desvotar el 9N»

"No votar la independència seria pitjor que perdre la votació"

No som res. Literalment. Catalunya no és res, res que pugui decidir per ella mateixa, ni tan sols una consulta. Tot anul.lat, i és que com es pot pretendre que res decideixi sobre alguna cosa? El TC es limita a aplicar allò que és una veritat universal a l’Estat espanyol: Espanya una.

Just constatada per enèsima vegada aquesta inexistència, l’amic Pere Carles, company d’Òmnim, es plantejava: “I ara haurem de desvotar?”. I suggeria un lema pel 27S: “El 27 S, vine a desvotar amb nosaltres!” Em sembla magnífic, m’apunto a desvotar. Perquè per Espanya tant és si votes com si desvotes, res no serà mai acceptat, perquè res no pot ser mai acceptat per qui ho és tot. Hem superat l’estadi colonial, ja no som ni una colònia, som res.

Cinc anys d’històriques manifestacions, i ara podem afirmar que els milers de catalans que col·lapsaven la Via Catalana feien el turista, que a la Diagonal o la Gran Via s’hi van plantar 2 milions de persones àvides per comprar a les botigues i que el 9N no va existir. Us semblava haver anat a votar? Aquelles fotos que molts de vosaltres guardeu, de debò que creieu que van existir? Aquella emoció que sentiu encara, us penseu que us va succeir? Doncs no, no vau fer res, ni les fotos existeixen, ni vau sentir res perquè no sou res. Com se us pot ocórrer, catalans, voler decidir alguna cosa?

Aquesta és la història que s’explicarà a Espanya, de la mateixa manera que s’explica lo bé que va anar la desfeta de 1714 pels catalans. I si volem canviar-ho, només hi ha una via, sentir-nos majoria, guanyadors, líders del país i fundadors d’un nou estat.

dimecres, 25 de febrer del 2015

Xerrada «Viabilitat d'una Catalunya independent» amb Modest Guinjoan, el 27 de febrer


L’ANC inicia la cursa pel 27S a l’acte “On tot comença”, aquest divendres 27 de febrer

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) marcarà el punt d’inici del camí decisiu cap a les eleccions del 27 de setembre, en què els catalans i catalanes podran votar sobre la independència, a l’acte nacional 27092015: On tot comença.

L’acte es durà a terme el divendres 27 de febrer a les 20:00 hores a la Fira de Cornellà (C Tirso de Molina, 34)

Volem que ens acompanyis per començar amb força i impuls aquesta nova etapa. L’aforament és limitat, inscriu-t'hi a:

www.assemblea.cat/27f2015

Comptem amb tu! És l’hora de somriure, és l’hora de guanyar!

Viver i Pi-Sunyer ho ha de deixar tot a punt per a la desconnexió

Artur Mas ha exposat aquest dimarts els passos que seguirà el seu govern fins que es dissolgui el Parlament el proper agost. Són deu punts alguns dels quals ja es coneixien, com ara el de la creació de les delegacions a l'Àustria i Itàlia, i el reforç a Brussel·les mitjançant la figura d'Amadeu Altafaj. El més rellevant dels nou restants pel que fa al procés, però, és la creació del comissionat per a la creació d'estructures d'estat, un òrgan personificat en Carles Viver i Pi-Sunyer. El també president del Consell per a la Transició Nacional (CATN), serà l'encarregat de coordinar totes les accions per a desenvolupar les estructures d'estat que en teoria s'han de preparar abans del 27S. És a dir, de deixar-ho tot preparat per a desconnectar d'Espanya si la tardor vinent hi ha una majoria independentista al Parlament.

Viver i Pi-Sunyer haurà de fer, en primer lloc, un 'inventari' de les estructures d'estat disponibles ara i identificar què s'ha de fer per a la constitució d'estructures d'estat. No obstant això, aquest dimarts l'executiu català ja li ha marcat part del camí: impulsar el desplegament de la hisenda pròpia i dissenyar la seguretat social catalana.

Pel que fa el primer punt, el govern diu literalment que cal reforçar "tots els elements que permetin l'assumpció de la plena sobirania fiscal", així que presentarà el nou model d'Administració tributària per Catalunya, crearà el Consell Fiscal de Catalunya, l'Oficina Catalana de Fiscalitat Internacional, iniciarà la construcció del cens fiscal de Catalunya i començarà a explorar com haurien de ser les Duanes de Catalunya en un futur de sobirania fiscal. Pel que fa al segon, l'equip de Mas recomana a Viver i Pi-Sunyer que treballi per definir un nou model de Seguretat Social i dissenyar l'Administració d'aquesta per garantir, passi el que passi, la percepció d'atur i pensions als catalans.

Marta Lasalas: «I Catalunya?»

Quan Rajoy va assegurar ahir al migdia que no permetrà que es posi en dubte la unitat d'Espanya, els diputats del PP van esclatar en un aplaudiment. Una interrupció en els pocs més de tres minuts que el president del govern espanyol va dedicar a Catalunya en el discurs inicial del debat de política general. El temps necessari per desqualificar el 9-N, que va titllar d'esdeveniment propagandístic sense legitimitat democràtica ni efecte polític –aleshores, per què la querella contra Mas, Ortega i Rigau? Rajoy va insistir en “la disposició permanent a parlar” i va advertir que no permetrà que “es pretengui violar” el que diu la Constitució. Poc més de tres minuts –per no dir res– en un discurs d'hora i mitja d'autobombo.

La cosa no va millorar amb l'aparició del líder de l'oposició. Pedro Sánchez va introduir una gairebé imperceptible pinzellada sobre Catalunya “com a símptoma” de la falta de projecte de país del PP. Com si el procés català no fos més que un esternut d'una persistent grip autonòmica que pateix l'executiu popular.

El 9-N més de 2.300.000 catalans van votar en un procés participatiu sobre la independència de Catalunya i el 27 de setembre es pretén celebrar unes eleccions de caire plebiscitari. Qualsevol observador podria concloure que aquest tema hauria de ser present al cara a cara entre els dos principals partits espanyols. Però PP i PSOE, esgarrifats per l'alè de Podem i Ciutadans que els escalfa el clatell, no creuen necessari abordar-lo. Han conclòs que només hi tenen a perdre, entrant en aquest vesper, i que val més dir-se el nom del porc per qualsevol altre tema. Catalunya no existeix en el seu debat. Conclusió: o bé PP i PSOE tenen una absoluta confiança en el poder d'autodestrucció del sobiranisme català, o bé són tots plegats una colla de frívols. O totes dues coses alhora. Impressionant, però del tot previsible.


dimarts, 24 de febrer del 2015

AVV Sagrada Família «Grup de conversa en català» a partir del 16 de març


Víctor Alexandre: «Atzagaiades dels al·lèrgics a la llibertat»

"No fa gaire, Ana Pastor, ministra espanyola de Foment, també es va voler afegir a aquest joc dels disbarats dient que 'és difícil enraonar amb algú que vol fer una consulta'"

Ignoro si existeix en algun lloc del món un museu de l’atzagaiada, però si no existeix caldria crear-lo perquè és fascinant la quantitat de barbaritats que s’han arribat a dir i que es diran al llarg de la història. Només amb el material polític, el gènere humà ja podria fornir uns quants palaus. És veritat que hi ha moments de major i de menor intensitat, d’acord amb els esdeveniments, però, en general, la producció és constant. El procés català, concretament, ha propiciat una allau gegantina d’atzagaiades que en el futur, a més de ser negades pels seus autors, provocaran que els seus descendents s’amaguin sota les pedres cada cop que hom en faci esment. La senyora Alícia Sánchez-Camacho, en aquest sentit, ja fa temps que és en si mateixa una font inesgotable d’atzagaiades. Són tan hilarants, que té garantida una bona carrera professional com a humorista a Espanya, país on diu que anirà a raure perquè no podria suportar viure en una Catalunya independent. És la mateixa al·lèrgia que pateixen Albert Boadella o Félix de Azúa. Tan bon punt n’arrepleguin tres o quatre més ja podran crear una associació d’al·lèrgics a la llibertat i addictes a l’absolutisme.

No fa gaire, Ana Pastor, ministra espanyola de Foment, també es va voler afegir a aquest joc dels disbarats dient que “és difícil enraonar amb algú que vol fer una consulta”. Déu n’hi do, la frase. Val la pena analitzar la ideologia que es requereix per dir una cosa així, perquè, per fer-ho gràfic, es tracta de la reacció de l’amo que s’irrita en veure que el captiu només pensa a alliberar-se malgrat que ell, que és un amo benvolent, estaria disposat a negociar el nombre de grillons de la cadena. Com a amo, pot entendre que el captiu li demani una cadena més llarga –el captiu, ja se sap, té el vici de la queixa–, però troba ofensiu que la vulgui segar. No li entra al cap que els captius puguin decidir si s’estimen més la captivitat o la llibertat.

Agrupació excursionista "Catalunya", sortida matinal al turó de Montcada l'1 de març


dilluns, 23 de febrer del 2015

Quim Torra: «I fins al 27-S, què?»

El 10 de novembre passat, fa només tres mesos,The Times obria en portada sobre la votació per la independència de Catalunya del dia abans, amb les paraules següents: “Milers de catalans voten amb esperança la separació d'Espanya.” Un titular perfecte, i no només pel “milers” o el “separació d'Espanya”, sinó sobretot per l'“esperança”. Certament, la revolució dels somriures s'ha basat en l'esperança d'un país nou, millor, més just i més pròsper. I per això en aquests mesos que tenim fins al 27-S ens cal, més que mai, recuperar-la, combinant-la amb l'ambició, l'audàcia i el compromís que ens van portar al 9-N.

Hem anat passant pantalles, falcant cada avenç com a punts de no retorn. Ens queda la darrera, prèvia al big bang, la del referèndum impossible segons l'Estat espanyol, que hem hagut de tunejar d'eleccions. Tenim el pitjor dels instruments, d'acord, però en tenim un. I malgrat tot, l'important és el concepte revolucionari que suposa: votarem per decidir si ens constituïm en una República de Catalunya. El caràcter plebiscitari del 27-S no és negociable. Si el 27-S els catalans no el convertim en un plebiscit, res del que ha passat aquests darrers anys no haurà tingut sentit.

L'amic Roger Buch va escriure fa poc un article magnífic en què proposava cinc objectius claus de l'independentisme fins a aquella data. Seguint la seva idea, l'aprofito per suggerir:

1. Tenyir el país d'independència, convertint les eleccions municipals en la primera volta del 27-S. Guanyar tots els regidors i alcaldes sobiranistes possibles. L'AMI –que s'ha demostrat una eina clau– ha de multiplicar els seus efectius.

2. Govern de concentració: l'endemà de les municipals, el president Mas hauria de nomenar un govern, amb consellers d'ERC, orientat a preparar les eleccions del 27-S. Seria un senyal que situaria immediatament el plebiscit al centre del debat, alhora que enviaria un missatge clar a la comunitat internacional, tot generant un ambient d'entusiasme –i confiança en la unitat– entre les bases que donen suport al procés.

diumenge, 22 de febrer del 2015

Toni Soler: «La platocràcia (II)»

NOVA POLÍTICA. A Espanya, la gran ficció de l’anomenada “nova política” és la creença que l’establishement s’està veient derrotat per corrents populars que estan bastint una nova hegemonia des de baix.

El cert, però, és que tot el que està passant políticament a Espanya no hauria tingut lloc sense la benedicció de la premsa majoritària (i per tant, de les grans empreses que la mantenen viva amb crèdit i publicitat).

Els minuts de televisió són caríssims i quan un polític apareix en un plató de manera reiterada mai no és casualitat. La Sexta ha convertit Pablo Iglesias en un líder de masses gràcies a donar-li hores i més hores de televisió, i en les condicions atmosfèriques més propícies (sempre l’encaren amb aquell feixistoide d’Eduardo Inda, que fa bo a qualsevol).

Com a resultat, Podemos té expectatives de vot increïblement altes sense haver-se hagut de desgastar. En molts municipis on no té ni agrupació local, les enquestes li donen l’alcaldia. Aquesta mena de democràcia vertical, en què el líder mediàtic irradia l’activitat i el missatge de tot el partit (perquè les bases, com qui diu, no existeixen) és just el contrari de l’assemblearisme popular que –teòricament- hauria de defensar.

Per què la Sexta –es a dir, el desaparegut José Manuel Lara- va encimbellar Iglesias? Per fer mal al PSOE? No ho sé, però ara és evident que estan corregint el tret. Tenen un nou mirlo blanco.

EL CIUTADÀ. Albert Rivera és un hàbil polític que es va fer lloc al Parlament de Catalunya per mèrits propis (i certes aliances econòmiques, però això no té res d’original). Després, la seva oratòria i el seu anticatalanisme desacomplexat li van obrir les portes de les teles espanyoles, esdevenint el nostre ambaixador i portaveu a Madrid. Ell i el seu pico de oro són els responsables que molts espanyols pensin que aquí vivim en un règim de terror.

dissabte, 21 de febrer del 2015

Germà Capdevila: «27-S, el fracàs del sobiranisme»

Qui no recorda les setmanes anteriors a la Via Catalana, quan tots els altaveus asseguraven que seria impossible d'aconseguir? Molts independentistes s'ho van creure, i fins i tot va haver-hi campanyes per omplir els trams més fluixos. El resultat va ser que en molts llocs es van fer dues, tres o quatre vies paral·leles per poder encabir tota la gent que s'hi va mobilitzar. L'any següent, el mantra era que no podríem mantenir la tensió mobilitzadora any rere any, per la qual cosa la gran V a Barcelona tenia tots els números per punxar. Fer una manifestació quilomètrica, i a sobre amb la gent ordenada per colors? Una idea esbojarrada condemnada al fracàs. Ho deien els unionistes, però també independentistes que queien en el parany desmobilitzador. Tanmateix la V va ser un altre immens èxit col·lectiu. El 9-N, després d'anades i vingudes, també tenia totes les de perdre. “Si no es mobilitzen un milió i mig de persones, serà la fi del procés”, deien. Doncs dos milions llargs, desobeint tribunals i amenaces. Ara tornarem a veure la mateixa estratègia desplegada per terra, mar i aire, perquè saben que aquest cop va de debò. Hi haurà un Parlament amb un mandat democràtic explícit de fer la independència. Per això ens bombardejaran fins a l'extenuació amb el discurs del globus que es desinfla, del procés esgotat i de l'apoyaré 2.0 de Podemos. Nosaltres ens ho mirarem amb un somriure sota el nas, i amb el vot a punt pel 27-S.


Jaume Marfany: «27F – 27S: L'efecte papallona»

"Una papallona que, amb el seu aleteig, agita l'aire de Pequín avui, pot desencadenar en una tempesta el mes que ve a Nova York." Aquesta frase de l'escriptor i periodista James Gleick és coneguda popularment com "l'efecte papallona", que exemplifica metafòricament que qualsevol petita qualsevol petita pertorbació, o error, en les condicions inicials del sistema pot tenir una gran influència sobre el resultat final.

Ja fa setmanes que el calendari de l'ANC presenta tres dates marcades en vermell: 24 de maig, 11 de setembre i 27 de setembre. Tres dies estretament lligats perquè tot el que passi,tot el que ja està passant, a partir d'avui influirà de manera decisiva en cadascuna d'aquestes dates i, encara més, en el procés posterior al 27S.

L'Assemblea ha convocat un acte important per al proper divendres 27 de febrer. Serà l'acte de rellançament de l'Assemblea després d'uns mesos dedicats a una tasca de caire més intern, més discret, una feina que s'ha mogut més dins de la cuina que no pas en el menjador principal i que alguns han volgut desprestigiar.

Per guanyar el 27S, l'Assemblea ha de tornar a liderar el procés de forma decidida i ferma. Liderar a través de la il•lusió i el convenciment. Liderar a través de propostes i accions. Liderar a través d'un missatge clar i contundent.

Els tres grans eixos del nou Pla d'Actuació aprovat centren l'activitat de l'Assemblea: incidència política (nacional i internacional), incidència social i mobilització social. Aquests grans eixos seran el marc en què s'encabirà i desenvoluparà l'acte del 27 de febrer. Uns mesos en què caldrà remarcar i deixar ben clar que no hi haurà progrés social sense independència, perquè la independència és l'autèntica revolució del canvi polític, econòmic i social.

divendres, 20 de febrer del 2015

Salvador Cot: «El país on el feixisme desgrava»

"Sento en la meva sang la gratitud per la seva confiança i en el meu cor l'admiració total que va suscitar en mi la seva immensa talla d'estadista". La frase es refereix a un dels dictadors més sanguinaris d'Europa: Francisco Franco. Però no es va escriure en temps de la dictadura, sinó ara mateix. Pot llegir-se -amb el conjunt del text hagiogràfic- en la web de la Fundació Nacional Francisco Franco, una entitat que l'estat espanyol reconeix legalment com una associació que es dedica a fer una "activitat benèfico-docent i cultural" i és per això que els donatius que rep impliquen desgravacions fiscals que van entre el 25% i el 35% de l'import cedit i que, tal i com ells mateixos anuncien, poden arribar fins el 75 per cent. Amb tot plegat munten actes d'exaltació feixista on s'homenatgen individus perseguits per la justícia internacional com José Utrera Molina, exministre de la dictadura i autor del text que encapçala aquest article.

Òbviament, en un estat on les lloances a Franco desgraven a Hisenda no és d'estranyar que PSOE i PP es neguin a il·legalitzar cap dels grupuscles falangistes i nazis que actuen de forma descarada cada cop que els sembla oportú. Per això els falangistes són capaços d'atacar la seu de la Generalitat a Madrid i, l'any següent, manifestar-se davant la porta amb total tranquil·litat. Al contrari, són ells els qui exigeixen que s'actuï contra el president de la Generalitat.

Per això em sembla una bona idea la proposta de Joan Tardà en el sentit que la futura República Catalana inclogui el deure constitucional de perseguir els criminals feixistes, inclosos els espanyols. I per això desitjo una llarga vida a personatges com Utrera. Vull que ho vegin.


dijous, 19 de febrer del 2015

Divendres, 27 de febrer, xerrada-debat al Centre Cívic

Les conseqüències econòmiques de tenir un estat propi són incertes. També ho són les conseqüències de continuar formant part d’Espanya. Tanmateix, és inqüestionable que una Catalunya independent seria econòmicament viable: avui dia seria el desè país de la Unió Europea en termes de PIB per capita, just per darrere de Finlàndia i per davant del Regne Unit, i el quinzè en termes de població, per davant de Dinamarca o d’Irlanda. És igualment indiscutible que un estat propi tindria més recursos per a finançar els diferents serveis i inversions que demanem els ciutadans, perquè tots els recursos que ara marxen cap als fons de solidaritat es podrien utilitzar a Catalunya i en benefici dels seus ciutadans. (Font: Colectiu Wilson)

El divendres 27, a la Sala d’Actes del Centre Cívic Sagrada Família (Provença, 480), tindrem l’oportunitat d’escoltar Modest Guinjoan i debatre com es pot aspirar a una societat cohesionada i pròspera, prenent com a referència vuit països europeus de dimensions comparables a Catalunya, que són dels més avançats del món socialment i econòmicament. De tots, el nostre país pot treure’n lliçons útils per a sortir de la difícil situació en què es troba.

Escoltar propostes concretes és tenir la informació necessària per a quan ens toqui pronunciar-nos. No hi podeu faltar!

Comissió de Comunicació
ANC- SFxI

Joan Ma. Tresserras: «Les arrels del present»

Amb un somriure modest i prudent, però convençut i confiat, adoptem el nou compàs. I el nou calendari post 9-N: primer, municipals de maig; després eleccions al Parlament al setembre. No; no hi ha una aturada del procés ni del moviment sobiranista. No hi ha retrocés ni desinflament. Només canvi de ritme. Tot just una pausa per respirar; per prendre alè. Per posar en evidència la fragilitat de la política quan no hi ha l’impuls i l’energia de la gent. Per greixar les organitzacions i actualitzar els arguments. Per fer la feina discreta de cada dia sense pirotècnia. Per fer normal l’hegemonia assolida i no haver de dir a cada moment que allò que s’acaba de fer ha estat històric. Per acumular forces i deixar que la política institucional faci la seva tasca. Per anar forjant la majoria política i el mandat democràtic del setembre.

Durant la dècada final del segle passat, a Catalunya, tot i la sacsejada olímpica, es va fer perceptible la progressió de l’anomenatindependentisme tranquil. L’expressió havia estat encunyada abans, però descrivia bé la lenta emergència del sobiranisme i el seu progressiu reconeixement. Una taca d’oli que s’escampava amb parsimònia, però persistia. S’havien desfet els últims dubtes atàvics sobre el caràcter democràtic i pacífic de l’aposta independentista. La seva vocació -aleshores semblava quimèrica- era fer-se majoritària. Alguns joves procedents de les files del Moviment de Defensa de la Terra (MDT) o de la Crida a la Solidaritat havien crescut i transferien retalls de les seves concepcions i conviccions a diversos camps professionals o al món associatiu i institucional. L’independentisme anava guanyant presència social. De fet, la brutal repressió que van patir molts independentistes arran dels Jocs del 1992 no va fer sinó demostrar que l’independentisme ja era un factor fonamental de la política catalana. Minoritari però actiu i pacient. Constant. Una proposta política global. Pensar actuant; actuar pensant.

El CCN adverteix que el fons de reserva de la Seguretat Social espanyola quedarà a 0 abans d’acabar el 2017

Entre 2012 i 2014 Espanya ha disposat de 32.648 milions d’euros del fons de reserva de la Seguretat Social, un 35,2% del total, amb la finalitat d’adquirir les emissions del seu propi deute davant l’aversió al risc dels inversors. És a dir, Espanya s’està finançant a costa de les prestacions dels contribuents quan no pot adjudicar el seu deute en els mercats internacionals. El recurs a aquesta pràctica no és excepcional i, en qualsevol cas, contravé la legislació espanyola. La normativa vigent obliga a la diversificació de les inversions realitzades amb diners provinents del fons de reserva de la Seguretat Social, i obliga també, a destinar les inversions en productes de baix risc. Espanya incompleix les dues normes en destinar el 87% de la inversió a adquirir deute públic espanyol.

Aquesta pràctica posa en greu perill la viabilitat del sistema de pensions espanyol. Mantenint l’actual ritme de disposicions, l’any 2017 el fons de reserva de la Seguretat Social s’haurà extingit definitivament. A l’actual ritme, Espanya només podrà aguantar dos anys i mig més. I el que és pitjor, l’Estat espanyol ja no tindrà amb què finançar-se. El col·lapse del sistema de pensions serà inevitable si d’ara a aleshores no es generen prous llocs de treball que permetin revertir la situació de dèficit del sistema públic de pensions.

Amb aquest sistema d’autofinançament, a més de diferir els problemes en el temps, es difereix el risc d’impagament de l’economia espanyola al propi Estat espanyol. És a dir, una vegada vencin els pagaments del deute, Espanya no podrà complir amb sí mateixa les obligacions financeres del Tresor Públic. Així, no es podrà evitar la fallida, però en cas que arribi es limitarà la seva afectació als creditors internacionals.

dimecres, 18 de febrer del 2015

Albert Pont: «Qui reconeixerà una Catalunya independent?»

L’incombustible Margallo ha estat l’encarregat de projectar la imatge d’una Catalunya vagant per l’espai sideral durant generacions, per manca de reconeixement internacional. En el seu moment, l’ocurrència va tenir prou ganxo mediàtic, no per catastròfica i apocalíptica, si no per còmica. Això és el que passa quan en comptes d’arguments sòlids, es simplifica el discurs fins el punt que en queda un simple eslògan tronat. Amb tot, Margallo continua insistint en la idea que ningú reconeixerà una Catalunya autoproclamada independent i, que conseqüentment, no podrem aplicar els tractats internacionals avui vigents en el nostre territori; entre ells 130 tractats que permeten el lliure comerç. Per tant, els nostres ciutadans i les nostres empreses perdrien els seus drets a l’estranger. Tot un despropòsit que des de les nostres institucions no es rebat amb prou contundència.

L’article 2.b de la Convenció de Viena de 1978 defineix la successió d’Estats com «la substitució d’un Estat per un altre en la responsabilitat de les relacions internacionals d’un territori». Tot seguit, defineix «l’Estat predecessor» i «l’Estat successor». El primer és aquell que ha estat substituït com a responsable de les relacions internacionals d’un determinat territori i, el segon, és el que el substitueix. Fora de la terminologia sempre empallegosa de la diplomàcia pública, no sembla massa complicat d’entendre. En el nostre cas Espanya serà l’Estat predecessor i Catalunya l’Estat successor. Finalment, la convenció defineix «el moment efectiu de la successió» com la data a partir de la qual Espanya deixarà de representar a Catalunya en les nostres relacions internacionals. Tanmateix, no especifica quin ha de ser aquest moment: la data de la proclamació, la data del referèndum d’autodeterminació… al llarg de les últimes dècades, en cada cas de secessió s’ha adoptat una opció diferent.

Carme Forcadell: «227 dies»

Tenim 227 dies per incrementar el vot independentista entre aquells sectors de la societat catalana indiferents, incrèduls o desconeixedors dels beneficis que comporta tenir un estat propi. Tenim 227 dies per parlar amb els que tenen dubtes raonables i legítims sobre aquest procés. Tenim 227 dies per guanyar la independència i per explicar per què és l'única sortida digna i viable per als ciutadans i ciutadanes d'aquest país.

Hem d'explicar els beneficis de la independència a aquells que ens acusen de voler fer només un canvi de banderes, tot i que, ben mirat, pel sol fet de canviar la bandera ja tindríem molt més recursos dels que ara tenim. Tots aquests diners en forma d'impostos que marxen a Madrid es quedarien a Catalunya, tindríem entre setze mil o deu mil milions d'euros més, segons qui ho compti, per millorar la vida dels ciutadans, per tenir més bons serveis, per ajudar els que més ho necessiten, per augmentar el benestar de tots.

Guanyar les eleccions del 27 de setembre depèn, únicament i exclusiva, de la nostra capacitat per explicar el nostre projecte als nostres conciutadans, cal parlar amb tothom; cal parlar amb els incrèduls que pensen que no és possible canviar res, perquè l'Estat espanyol no ens ho permetrà i dir-los que, segurament, fa tres anys també pensaven que sortint al carrer no podríem canviar res i, ara, estem immersos en el procés de canvi més important i profund dels últims 40 anys.

Cal parlar amb els indiferents, els que creuen que la independència no els interessa perquè hi ha coses més importants, preguntem-los-hi com pretenen resoldre aquestes coses més importants sense els instruments i les eines necessàries. Com pensen resoldre aquestes coses més importants sense canvis profunds en l'estructura de l'estat. O és que pensen que l'Estat espanyol les resoldrà?

Martí Anglada: «Si el 27-S va bé, hi haurà segur negociació Catalunya-Madrid-Brussel·les»

"Alemanya ha fet estudis que busquen solucions perquè si arriba el cas Catalunya no hagi de sortir de la UE", assegura el delegat a França i Suïssa de la Generalitat

Sense titubejar, Martí Anglada ha afirmat aquest vespre a Barcelona que si a les eleccions del 27 de setembre s’imposen els partits independentistes amb més del 50% dels vots “hi haurà segur una negociació amb Madrid i Brussel·les” per acordar la secessió. “Encara que hagin de portar el govern espanyol agafat de l’orella”, ha reblat el veterà periodista expert en internacional i actualment delegat a França i Suïssa de la Generalitat. “A Europa ho tenen clar. Saben que el problema existeix i es pregunten fins on arribarem els catalans. Projecten escenaris a l’espera dels comicis. Només depèn de nosaltres”, ha indicat Anglada.


En un acte organitzat per l’ANC a la sala Tradicionàrius de Gràcia, plena amb gairebé 200 persones, presentat per Martí Estruch, Anglada ha volgut subratllar que avui parlava a títol personal i no com a representant del govern a l’exterior. Potser per això s’ha deixat anar i ha ofert un discurs intens i sense embuts. Segons el periodista, cap dels grans països europeus, encapçalats per Alemanya i França, “no posen ni posaran pals a les rodes” al procés sobiranista. “No és que vulguin la independència ni que l’empenyin, però no en són hostils”, ha garantit, i ha comentat que el continent viu amb “estupefacció” la inacció del govern espanyol.

dimarts, 17 de febrer del 2015

Empar Moliner: «El seu país no és tan petit...»

Divendres a la Cadena SER diversos tertulians indignats parlen de Grècia: “És que és molt fàcil establir mesures antiausteritat quan els diners són dels altres”, diu un, aproximadament. “És que hem de recordar que els diners de Grècia també els hi ha deixat Espanya...”, diu una altra, aproximadament. És una idea que es repeteix en moltes tertúlies: “Ara el govern grec pensa readmetre els funcionaris acomiadats, però si es poden permetre aquest, diguem-ne, luxe, és perquè paguen o han pagat els altres. I pagar els luxes dels altres a ningú no li agrada, sobretot quan també la balla magra”.

Els sento i ric, perquè justament aquesta sensació que tenen de cornuts i pagar el beure és la sensació dels catalans independentistes amb Espanya. Però quan es tracta de Catalunya pagant a Espanya en diuen “solidaritat”. Jo també m’indigno com ells quan sento el president de la Junta d’Extremadura, José Antonio Monago, que diu que tornarà la paga extra als funcionaris de la seva comunitat. Amb quina pasta? Com és que té superàvit? Quan la solidaritat sempre va en la mateixa direcció i és obligatòria, llavors ja no és solidaritat, és tribut.

Els tertulians que es queixen que Grècia fa el que fa perquè Espanya paga diran que no és el mateix. Que Catalunya ha de seguir aportant el que aporta en solitari (no demanen el mateix a altres comunitats riques d’Espanya) i rebent el que rep perquè formem part del mateix país, i entre paisans ens hem d’ajudar. És molt lògica la idea. Només hem de saber, ja que els que ajudem som nosaltres, si estem d’acord en els límits mentals d’aquest país. El meu és Catalunya. El seu és Espanya. La meva prioritat és solucionar els problemes dels catalans primer de tot, perquè són la meva família. Em resulta tan il·lògic aportar diners per pagar la paga extra dels funcionaris d’en Monago com aportar diners per pagar la readmissió dels funcionaris d’en Tsipras.

Font: ara.cat

Víctor Alexandre: «L’atac a les ‘ambaixades’ catalanes»

"El govern català obre oficines a l’exterior perquè les oficines espanyoles no sols no satisfan els interessos de Catalunya, sinó que hi van en contra"

L’obertura de les delegacions catalanes a Roma i a Viena, que s’afegeixen a les que ja tenim a Brussel·les, París, Londres, Berlín i Washington/Nova York, ha tret de polleguera el govern espanyol i ha reaccionat com era d’esperar: menyspreant Catalunya, negant-li el dret a comunicar-se amb el món per si mateixa i amenaçant amb l’ús de tots els aparells de l’Estat per tancar-les. Com més insegur és un govern, més repressiu es mostra. “Si la Generalitat vol presència a fora, la convidem a fer servir les ambaixades d’Espanya”, ha dit Alícia Sánchez-Camacho, que, cada dia, amb el seu carret, reparteix la propaganda que li ordena Madrid per les bústies catalanes. I aquesta propaganda diu que les oficines del govern de Catalunya a l’exterior envaeixen competències de l’Estat, que els catalans, com a menors d’edat que som, no podem anar sols pel món, que necessitem que se supervisi tot allò que fem o diem, i que “obrir ambaixades en plena crisi no té cap sentit, ja que el que cal és centrar-se en els problemes reals dels ciutadans”. En el manual del nacionalisme espanyol sempre hi apareix això dels “problemes reals dels ciutadans”. Deu ser per això que esmerça tanta energia a perseguir els ajuntaments que no pengen la bandera espanyola al balcó, i que requisa estelades en estadis de futbol tot apallissant les persones que les porten.

dilluns, 16 de febrer del 2015

Núria Bosch: «Difondre la independència»

En el procés cap a la constitució de Catalunya com un estat independent s’ha passat molt temps parlant del procediment per arribar-hi, però encara no s’ha fet una difusió extensa dels beneficis que comportaria la independència. És cert que han aparegut moltes contribucions (llibres, articles de premsa) fetes per experts que tracten el tema, principalment des del vessant econòmic -és a dir, que analitzen la viabilitat econòmica del nou estat-, però no s’ha fet cap campanya informativa a gran escala des d’institucions públiques o organitzacions socials sobre els possibles beneficis.

Cal que els ciutadans arribin al 27-S amb la màxima informació sobre el tema. Els que estem convençuts que els beneficis de la independència superen amb escreix els costos fem el possible per divulgar-ho per escrit i en forma de xerrades o conferències. El problema és que a aquests actes només hi vénen els ja convençuts de la bondat de la independència. S’ha de fer arribar el missatge a tothom, però particularment als indecisos i als que tenen por, moltes vegades causada pels contraris al procés que llancen missatges negatius sobre les conseqüències de la independència. I això només es pot fer mitjançant una gran campanya informativa. Cal difondre els beneficis de la independència, tot i que sense defugir-ne les dificultats. En aquest sentit, els informes del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN), que han estat elaborats amb el màxim rigor tècnic, són una bona font informativa. Caldria donar-los gran difusió.

Hi ha molts arguments a favor de la independència. Ara bé, els de caràcter econòmic poden tenir una especial rellevància per als ciutadans que no són sensibles a altres arguments de caire lingüístic, històric o cultural -que, tot i això, poden ser tant o més importants que els econòmics.

Quins són els punts essencials que ha d’incloure la campanya informativa des d’un punt de vista econòmic?

Paradetes informatives, dissabte 21 i diumenge 22 de febrer

Què esperes per a venir a col·laborar-hi?

Dissabte, 21: Intensiu a Sant Adrià, al matí de 10 a 3. (Ja us direm com quedem)

Diumenge, 22: Al matí, d'11 a 2, a l'avinguda de Gaudí (Gaudí / Provença)

diumenge, 15 de febrer del 2015

Esteve Vilanova: «Espanya és un estat d'excepció?»

Aquesta oportunitat que ara tenim els catalans de fer un país propi i fer-lo sobre bases noves és tan apassionant que desaprofitar-la sense haver-ho intentat seria vergonyat per la nostra generació. Cada dia és més urgent la necessitat de canviar la nostra història perquè pensar el nostre futur dins d'aquesta Espanya, que no té cap voluntat ni possibilitat de reformar-se, és descoratjador. Hem començat a veure com els “nous” partits, així que s'atansen al poder, comencen a agafar la caspa dels vells i quan es tracta de Catalunya, ja no hi ha diferències.

Un dels principis importants de qualsevol país seriós és la separació de poders i que l'estat de dret funcioni correctament. El fet de ser un país previsible és un gran motor de l'economia, perquè els inversors i les empreses que exposen els seus diners necessiten tenir seguretat jurídica. Des que Alfonso Guerra es vanagloriava de la desaparició de Montesquieu, sense que ningú amb seny s'espantés, hem anat perfeccionant aquest país unitari actual. La separació de poders ve de tant lluny com de l'antiga Grècia, i era una fórmula de contrapesos per evitar el poder absolut. I va ser el 1748 que Montesquieu, amb la seva obra L'esperit de les lleis, qui va crear la divisió de poder en tres branques independents: la legislativa, l'executiva i la judicial. Precisament aquesta pulcritud en la independència és la prova del cotó fluix de tota democràcia i, fora d'aquí, podem dir-ne com es vulgui, però la democràcia moderna grinyola molt.

La pregunta que ens hauríem de fer és si l'Espanya actual és un estat d'excepció. Si ho és, i tot i sonar molt malament que hàgim d'acceptar-ho, seria una mica esperançador, puix que voldria dir que estem en un període transitori d'excepcionalitat però amb l'objectiu d'arribar un dia a la consolidació democràtica; però em temo que ja ens hem instal·lat en aquesta fórmula confortable de democràcia, en què el poder executiu té escassos poders controladors i compensatoris. La disciplina de vot dels diputats, per exemple, és un anacronisme que molt sovint sotmet el legislatiu als interessos de l'executiu. I em penso que cap català pot defensar honestament que el judicial no estigui a les ordres dels interessos de l'executiu. L'espectacle de la fiscalia amb la querella penal contra el president Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau evidencien fins a quin punt hi ha dependència.

dissabte, 14 de febrer del 2015

L’ANC se suma a la ILP contra els desnonaments i la pobresa energètica

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) signarà aquest dilluns 16 de febrer un acord amb els impulsors de la ILP Habitatge: contra els desnonaments i la pobresa energètica, per tal de col·laborar amb la recollida de signatures i aconseguir superar les 50.000 necessàries per a que s’accepti a tràmit.

La ILP, promoguda per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), l’Aliança contra la Pobresa Energètica i l’Observatori DESC; pretén que “el Parlament aprovi noves polítiques d’habitatge i pobresa energètica que facin front a aquesta emergència social”.

L’ANC se suma a la iniciativa, en coherència amb el seu Full de Ruta, per començar ja el canvi real que suposarà aconseguir un país nou, més just i democràtic.

Carlos Macías, de la PAH, Maria Campuzano, de l’Aliança contra la Pobresa Energètica, i Carme Forcadell, presidenta de l’ANC, signaran l’acord el proper dilluns 16 de febrer a les 11:30 hores a la seu de l’Assemblea (C/ Marina, 315 Barcelona).





dijous, 12 de febrer del 2015

Convocatòria d’ASSEMBLEA GENERAL de la Territorial Sagrada Família per la Independència el dimecres 25 de febrer. T’hi esperem!

El dimecres 25 de febrer, a les 7 de la tarda, a l’Espai 210 (C/ de Padilla, 210), tindrà lloc l’Assemblea general ordinària de la Territorial Sagrada Família per la Independència (ANC-SFxI) amb el següent ordre del dia:
  1. Informe de les activitats 2014. Presentació i aprovació si s’escau.
  2. Estat de comptes tancat el 31.12.2014. Presentació i aprovació si s’escau.
  3. Presentació del Pla d’actuació 2015.
  4. Torn obert de paraules.
L’assemblea és l’ocasió per a retrobar-nos i posar en comú les propostes d’actuació immediates; per això t’animem a participar-hi.

L’assistència és oberta als socis, adherits i simpatitzants, i limitada a l’aforament del local.

Comissió de Comunicació
ANC-SFxI

Caja a Rivera: «Entre todos, devolveremos al catalán a su situación anterior a 1978»

La guerra contra la llengua catalana, malgrat que no ha obtingut els èxits esperats, continua sent un objectiu de l’estat i dels partits unionistes

Utilitzar la llengua com a arma per dividir el catalans política i culturalment i anorrear el català és l’objectiu de Ciudadanos i el PP, amb l’ajut de l’estat. La notícia que va publicar aquest dilluns el directe.cat ha tingut un fort impacte a la xarxes socials per l’odi que desprèn l’estratègia contra la llengua catalana i pels termes que s’utilitzen en el document del president de Convivència Cívica Catalana, Francisco Caja, al líder de Ciudadanos, Albert Rivera, i per que posa en evidència una conxorxa de l’estat i dels partís unionistes per dividir la societat catalana segons la llengua d’origen i per la intenció de violentar la societat catalana. Cap líder polític que es consideri demòcrata podria acceptar els termes en que s’expressa Caja

Reproduim la missiva de Caja a Rivera que explica el perquè de tot plegat:

Albert,

Como veo que tienes el mv desconectado, te quiero enviar esta reflexión para que estés más tranquilo. Claro que depende de nuestra capacidad de convencer a más padres. Hacemos lo que podemos, Albert. Cuesta mucho que los padres se muevan. Tantos años de inmersión han creado una inercia y los padres ven muy violento "marcar" a sus hijos así. Para el año 2013-2014 creo que podemos contar con varios miles de padres en esto. La FAES y DENAES nos han prometido ayuda. Ya te cuento. Por cierto, ya sé que no estás de acuerdo, porqué tu no buscas más amplios acuerdos con Alicia. Pero creo que, estratégicamente, el momento de noquear al catalán y devolverlo a las masías vendrá con la evolución del momento político. Porque estos van en serio. -Es evidente que Mas y ERC van a llegar a un acuerdo para su aventura secesionista. Y creo que el momento llegará rnmediatamente después de la suspensión de la autonomía. O sea que tampoco tendremos que esperar tanto. Creo que una deriva independentista se podrá descarrilar fácilmente desde el Estado, con o sin intervención militar. No nos van a dejar tirados a los defensores de España. Entre todos, devolveremos al catalán a su situación anterior a 1978. Es decir, matarlo de hambre y despojarlo del "prestigio" que ha obtenido a costa del castellano. Incluso si la secesión fuera adelante, pienso que el tema de la lengua sería una herramienta formidable para fulminar el nuevo "estado" resultante.

Albert Sánchez Piñol: «¡Sí al museo militar!»

Ahir (8-2-2015) La Vanguardia no va publicar l'article del diumenge d'Albert Sánchez Piñol. El fet va esdevenir polèmica al vespre a la xarxa perquè la web del diari del grup Godó havia arribat a publicar-lo durant una estona, a la matinada, i després va desaparèixer. Se'n fa ressò Bernat Puigtobella a Núvol en aquest article: hi explica que un lector,@RafaelCubi, va arribar a capturar-lo i el va publicar a Tumblr. I l'article, titulat irònicament 'Sí al museu militar!', ha corregut com la pólvora (vilaweb.cat)

A continuació podeu llegir l'article d'en Sanchez Piñol.

El señor Ricardo Álvarez-Espejo, teniente general del ejército, ha propuesto recientemente que se cree un Museo Militar en Barcelona, objetivo que considera “ambicioso e irrenunciable”. Nuestra opinión es que ya era hora que el ejército hiciera una propuesta que pudiera ser muy acogida por la sociedad catalana. Estamos seguros de que el señor Álvarez-Espejo se dejará asesorar, en una amable colaboración entre las fuerzas armadas y mundo civil.

Para empezar sería muy interesante que el Museo Militar dedicara una galería a las masacres que el ejército ha cometido históricamente contra la población civil catalana. Por ejemplo, escogiendo una entre tantas, los hechos de Cambrils de 1640, cuando después de un breve asedio la plaza se rinde a las tropas castellanas. Incumpliendo todos los pactos, el ejército masacró a más de setecientos cambrilenses.

Muy apropiada y visual sería una sección que se titulara: “Bombas sobre Barcelona”, donde se detallaran todos los bombardeos que el ejército español, y sus aliados, han perpetrado históricamente contra la capital catalana. Difícilmente encontraríamos otro caso de una urbe bombardeada tantas veces, y tan salvajemente, por el mismo ejército que supuestamente tenía que defenderla. Digo que sería una sección muy visual porque se podrían incluir croquis y gráficos de la devastación urbana y humana, así como modelos de los proyectiles empleados, que incluirían desde la arcaica balística del siglo XVII hasta las modernas bombas de fragmentación de la guerra civil española.

Quim Torra: «Última pantalla: passar de "votar" a "guanyar"»

Quan en el llunyà 10 de novembre "The Times" obria en portada sobre la votació per la independència de Catalunya del dia abans, ho feia amb les paraules següents: "Milers de catalans voten amb esperança la separació d'Espanya". Sempre he trobat que va ser un dels millors resums d'aquella jornada. Ens cal, més que mai, tornar aquella esperança, al compromís i al que jo en dic "la lluita contra el sofà".

Aquests propers mesos, ens hi va la vida. I la responsabilitat de cada un de nosaltres és immensa, atès que només depèn de cadascú de nosaltres.

En aquest escenari de cruïlla nacional, el més important és entendre que som en un punt de no retorn on hem falcat, amb sang, suor i llàgrimes, cada una de les etapes que hem superat. Ens queda la darrere, la del referèndum impossible segons l'estat espanyol, que hem de "tunejar" d'eleccions. El de menys són les llistes, l'important és la categoria: votarem per decidir si ens constituïm en una República de Catalunya.

Certament, blindar el caràcter plebiscitari del 27S és vital. Seria ja no una falta de respecte a nosaltres mateixos, sinó una burla a la nostra dignitat com a poble, que el 27S no el féssim, els ciutadans i els partits, plebiscitari. Res del que hauria passat aquests darrers anys no tindria sentit. Ens abocaria una cosa pitjor que el fracàs, ens condemnaria a no poder resistir la mirada dels nostres fills.

Però fins el 27S, què?

L'amic Roger Buch ha escrit recentment un brillant article sobre el que ell considera que haurien de ser els 5 objectius claus de l'independentisme fins aleshores. No podia estar-hi més d'acord. Seguint-lo a ell, suggereixo:

dimecres, 11 de febrer del 2015

L'ANC perfila un argumentari basat en l'experiència real per a esvair dubtes sobre la independència. Ajuda'ns a millorar l'argumentari

L'Assemblea Nacional Catalana (ANC), a través de la seva comissió de Discurs i Missatge, ha implementat una nova eina per tal d'interaccionar amb els socis, simpatitzants i col·laboradors de l'entitat a fi de conèixer la seva experiència personal a peu de carrer davant els dubtes i les pors que expressen els catalans i les catalanes envers el procés d'independència de Catalunya.

En aquest sentit, l'ANC ha habilitat un formulari per tal de descobrir aquelles incerteses, crítiques o comentaris més freqüents sobre el procés català i els arguments que se solen usar per a donar-los resposta. El buidatge final servirà per a perfilar un discurs més precís i sòlid i, al mateix temps, adaptat a l'experiència real en la tasca comunicativa, les xarxes socials, el material o les paradetes informatives.

Isidor Marí: «El desànim creix just abans de la victòria»

És cert: el procés sobiranista es troba en un (altre) moment d'incertesa. Un moment especialment preocupant, ho hem de reconèixer.

Però reconèixer les dificultats d'ara no ens hauria de fer perdre de vista la importància de la trajectòria col·lectiva que hem seguit i el valor que tindrà que sapiguem aconseguir els nostres objectius. Els mèrits i els esforços del camí que hem fet, i els atractius i els avantatges de la societat sobirana i justa que podem construir.

Altres veus n'han parlat amb encert: hem de recordar els moments d'entusiasme o fins i tot d'eufòria que hem viscut col·lectivament en les grans concentracions o mobilitzacions dels darrers anys, però ara segurament no és el moment de l'eufòria, sinó de reactivar la feina sistemàtica i persistent que ens ha de permetre arribar al gran entusiasme final.

El desànim que sembla haver-hi pot tenir explicacions, tant per les febleses o vacil·lacions internes dels protagonistes del procés com per les ofensives de desgast que contínuament arriben des de fora. Però que sigui explicable no fa que sigui admissible o que ens hi hàgim de rendir. De cap manera.


Al contrari: hem de saber que en un esforç llarg i continuat és justament abans d'aconseguir la victòria que el desànim es fa més insuportable. El corredor de fons, el muntanyista que aspira a coronar el cim, els grups humans que lluiten durament per superar les adversitats, tots aquests processos de gran dificultat comporten un desgast que genera el màxim cansament i els màxims dubtes just abans d'aconseguir l'objectiu. I és precisament aleshores quan resulta imprescindible persistir amb més energia que mai: perquè valorem l'esforç que s'ha fet i perquè valorem la transcendència de l'èxit.

Carles Boix: «Ens en sortirem?»

Dijous, mentre m’esperava per pagar uns setrills nous (un dels fills havia trencat el de l’oli) en un petit comerç davant del Mercat de la Llibertat, a Gràcia, vaig acabar parlant amb un altre client sobre això que tots hem acabat anomenant el “procés” (una expressió que, per la seva vaporositat i les seves ressonàncies kafkianes, desespera, amb tot la raó, l’amic Jordi Graupera). En un tres i no res, sense gairebé cap preàmbul, el meu interlocutor va disparar la pregunta que sempre he temut més: “Ens en sortirem?” Durant mig segon, el “procés” va quedar suspès d’un fil invisible, aturat per una força que semblava depassar-nos a ell, a mi i a tots.

“Ens en sortirem?”... Certament no és la primera vegada que m’han plantejat aquesta qüestió. Fins ara, o, per ser més precisos, fins Nadal, amb una barreja de convenciment intern, indignació i càlcul. De convenciment perquè és evident que, per molta recuperació econòmica que hi hagi (i que, en tot cas, serà d’una tebior absoluta), no marxar d’Espanya és abocar el país a un declivi lingüístic, cultural, econòmic i polític inexorable. D’indignació davant del tracte bel·ligerant, tocat de menyspreu, incomprensió i silenci, amb què ha estat rebut a Espanya el clam català a favor d’un referèndum. Viure en una gàbia i a sobre haver de sentir (des de Madrid però també d’uns quants periodistes i acadèmics catalans) que la gàbia no existeix és una cosa absolutament bèstia i indigerible. De càlcul perquè la nostra història ens diu que la correlació de forces ens ha estat normalment desfavorable, que sempre hem hagut d’anar amb compte.

Aquest cop hi havia, a la pregunta, un quart component: un cert desànim, una certa soledat. Les tensions partidistes de tota la tardor fins al gener han fet, indubtablement, molt mal. Els nostres polítics, per raons diverses (de concepció programàtica, de tàctica política, de química personal), no han estat a l’altura del moment. Però, també, perquè els catalans hem volgut, erròniament, idealitzar-nos idealitzant “el procés”: desitjàvem la màxima pulcritud en el mètode; exigíem el sotmetiment absolut dels polítics a l’objectiu de la sobirania; esperàvem que tot es faria imitant l’ordre pautat de la Via i de la V. Les expectatives eren tan altes que la brutalitat de la política ha sacsejat la confiança, ingènua, d’una part dels ciutadans.

dimarts, 10 de febrer del 2015

Jaume Marfany: «Comandar el procés»

Des que es va celebrar la primera de les consultes sobre la independència, el 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt, el projecte independentista no ha parat de créixer i de sumar-hi adeptes. No cal que fem un repàs de com ha respost la població catalana a totes les crides que s'han anat succeïnt durant aquests darrers anys. La gent, la força de la gent, ha quedat més que palesa una i altra vegada. Una gent que s'ha quedat afònica de tant cridar unitat i independència.

Després de la gran V de l'11 de setembre i, sobretot, de la gran demostració de força i convenciment del 9N, ningú no podia esperar un escenari com el que hem hagut de viure durant els dos darrers mesos de l'any. Un escenari de pobresa política que, malauradament, no sembla presentar de moment cap propòsit d'esmena.

Els milions de persones que ens hem mobilitzat durant els darrers anys i que som –que ningú ho oblidi-- les que hem empès el procés fins al 9N, sentim a hores d'ara, una barreja de sentiments que passen sobretot per la perplexitat, la indignació o la decepció. Observem, atònits, el panorama polític de baix nivell que ens toca viure i com els partits polítics només tenen la mirada posada a guanyar les eleccions municipals.

Quan tothom esperava que aquests partits, mitjançant les eleccions plebiscitàries, acabessin la feina començada i emprenguessin amb determinació el camí de la independència, assistim a un retorn inesperat a l'autonomisme en el món de la política. Això no fa més que evidenciar que, des de l'ANC, després del 9N, hem comès algun error que cal assumir.

dilluns, 9 de febrer del 2015

Ramir De Porrata-Doria: «La fase d’execució del procés cap a la independència»

"Gaudim i acollim les discrepàncies polítiques com un aspecte normal i positiu. Volen dir que estem veritablement construint l’Estat Català"

Des del seu inici fins el 9N, el procés sobiranista ha viscut la seva primera fase. Aquesta primera fase ha tingut un únic objectiu: donar la veu als catalans a través d’una consulta. I aquesta fase, que podem anomenar fase de la consulta, va culminar amb el gran èxit del 9N.

A partir del 9N, però, hem entrat en una nova fase: la fase d’execució. Una fase que el Cercle Català de Negocis ja vam apuntar fa dos anys i mig.

La fase d’execució és aquella en la que es comença a executar el procés d’independència. És la fase on es defineixen i construeixen infraestructures d’Estat, on es desplega una Hisenda catalana, on s’estableixen contactes amb altres Estats pel reconeixement internacional, on es perfila una Constitució catalana, on s’estructura una futura Seguretat Social catalana, i sobretot, on s’executen les accions necessàries per proclamar l’Estat Català.

Es tracta, doncs, d’una fase totalment diferent a la fase de la consulta. No hi ha un únic objectiu, sinó múltiples. No hi ha un sol camí, sinó múltiples. No hi ha una sola decisió (SI+SI, SI+NO, NO), sinó múltiples. I per tant, és lògic, natural i fins i tot positiu que en aquesta fase hi hagi discussions, diferències de parer i discrepàncies entre els partits sobiranistes.

Catalunya té una gran pluralitat política. I a més, els catalans van decidir amb el seu vot que volien que el procés sobiranista fos impulsat per varis partits, i no un de sol. Per tant, és absolutament lògic que els partits discuteixin sobre com executar la independència, el procés polític més valent, ambiciós i rupturista que ha encarat Catalunya en els darrers 300 anys. Un partit sobiranista d’esquerres tindrà una visió diferent que un partit sobiranista de dretes sobre la Constitució catalana, sobre l’estructuració del nou Estat, sobre el model tributari i sobre el procés de proclamació de la independència

diumenge, 8 de febrer del 2015

Antoni Vives: «Santiago Vidal: jutjar la llibertat»

Segueixo amb un gran estupor el judici al qual s’està sotmetent el jutge Santiago Vidal. Mentiria si digués que no pensava que l’Estat pogués arribar a tant, però no em pensava que ho fes posant en joc tanta credibilitat, ni amb el suport inesperat dels que més que fixar-se en el gra se centren en la palla.

Ho dic perquè durant tota aquesta setmana passada he llegit comentaris sobre la bondat o no de la iniciativa del jutge de redactar un projecte de Constitució catalana. Aquests comentaris s’han creuat amb la valoració del que li passa al jutge al si del Consell General del Poder Judicial, i de tot plegat sembla que qui en surt perdent més és el senyor Vidal. “A qui se li acut”, vénen a dir uns. “No havia de ser tan ingenu”, diuen els altres. “Ell ja sabia on es ficava”, semblen dir tots. Els comentaristes segueixen la veta de la inoportunitat de la redacció d’un text abans que no tinguem constituït un Parlament que obertament propugni la separació d’Espanya. També és comuna l’acusació al jutge i als seus companys d’atorgar-se una representativitat que no tenen, la qual cosa fa que la redacció del projecte constitucional esdevingui, segons ells, una mena de repte a la qualitat democràtica del procés.

Tot plegat em té del tot astorat. El judici paral·lel que fem en el nostre país a persones benintencionades que dediquen part del seu temps lliure i dels seus coneixements a dotar de gruix teòric el procés cap a la independència em sembla absolutament fora de lloc, més quan, volent o sense voler, empenyen el senyor Vidal als braços dels seus inquisidors. Perquè tota la tesi orquestrada pels qui jutgen el jutge es basa en una idea fonamental: la llibertat de consciència del jutge, i per tant el seu exercici a través d’una activitat privada, té el límit de la valoració política que en facin ells. És a dir: no n’hi ha prou respectant la Constitució i les lleis; ni exercint exemplarment la funció de servei públic per a la qual Vidal es va preparar, va guanyar legalment una plaça, i que desenvolupa, repeteixo, de manera exemplar segons reconeixen els mateixos informes interns del Consell... A més, cal que s’alineï amb posicions polítiques que no són les seves, però que sí que són les de la majoria dels membres del Consell. En realitat és com si els jutges, pel fet de ser-ho, esdevinguessin ciutadans sotmesos a una doble tutela constitucional: a la que estem sotmesos tots els espanyols, ens agradi o no ser-ne, que té com a límit no saltar-se la llei; i a la que des d’ara sabem que estan sotmesos els jutges, que consisteix a no saltar-se la llei, ni les indicacions ideològiques d’unes quantes persones que penso que clarament s’extralimiten en l’exercici de les seves funcions per raons polítiques.

dissabte, 7 de febrer del 2015

Germà Capdevila: «Únics culpables: nosaltres»

Un cop més (ja en són tants que és impossible recordar-los tots), la maquinària de l'Estat espanyol ens ajuda a tornar a despertar-nos després d'un parell de mesos de refredament del procés català cap a la independència. I en treure'ns la son de les orelles, ens hem descobert avançant, fent feina, tot i les campanyes d'intoxicació interessades a fer-nos creure que “ha baixat el suflé”. La realitat és que ja hem interioritzat que el 27-S decidirem sobre la independència de Catalunya, i donarem un mandat democràtic concret i explícit al Parlament per trencar amb Espanya. Per això ja estem treballant en l'endemà. Hem començat a discutir com ha de ser la constitució del futur estat, per exemple. I si algú estava distret i no se n'havia assabentat, l'Estat s'ha cuidat de fer-ne la màxima difusió nacional i internacional amb l'insòlit expedient d'expulsió del jutge Santiago Vidal. Un altre exemple: el govern català ha ampliat la projecció diplomàtica del país amb dues noves delegacions a Roma i Viena, i la voluntat d'obrir-ne de noves arreu del món. Una altra vegada, la campanya promocional va ser a càrrec del ministre García-Margallo, que –amb un esforç intel·lectual notable– va advertir a la premsa estrangera que “les delegacions s'obren pel desig de crear miniambaixades pròpies d'un estat sobirà”. De veritat, si no aconseguim la independència, en serem els únics culpables. Mai no podrem dir que l'Estat no ens ho va posar fàcil.


Onze de Setembre del 2015: Vols fer la teva proposta? T'esperem el 12 de febrer

En els darrers anys, a l’ANC hem aprofitat la celebració de la Diada Nacional de Catalunya per a fer visible el procés d’alliberament que tenim en marxa.

Per al 2015 no havíem previst res d’especial, atès que el nostre full de ruta marcava un temps més ràpid a partir de la consulta del 9-N, però les circumstàncies actuals les coneixem tots.

Per a guanyar el 27 de setembre, cal fer una darrera mobilització que sigui encara més plena de contingut polític i més nombrosa que les anteriors.

Hem de preparar una crida a la societat perquè s’hi sumi amb tota la seva diversitat, feta d’anhels de justícia social, regeneració democràtica i un projecte inclusiu que engresqui tothom.

Per això et convidem el dijous 12 de febrer, de les 7 a les 9 del vespre, a una sessió de pluja d’idees que ens permeti de presentar una proposta col·lectiva, tal com ens demana el Secretariat Nacional de l’ANC.

Agrairem que ens confirmis si hi podràs assistir o que, en cas contrari, ens facis arribar d’una manera sintètica la teva proposta a sagradafamilia@assemblea.cat.

Cordialment,

Comissió de Comunicació
ANC-SFxI


divendres, 6 de febrer del 2015

Pere Macias: «Les mentides de Rajoy»

«S'ha de reconèixer la capacitat de persuasió del partit de la dreta espanyola amb missatges ben simples i nítids que llencen mitjançant la plèiade de mitjans que controla»

La línia argumental del PP en relació amb Catalunya és ben clara: davant de l'aventurisme sobiranista del president Mas, cal formular polítiques concretes destinades a afavorir el creixement econòmic. Mentre que des de la Generalitat s'esmercen tots els esforços en el "procés", el Govern de l'Estat treballa amb gran intensitat en actuacions que faran sortir de la crisi els catalans. Guió Arriola, una vegada més. Com el de "o nosotros o el caos" aplicable al front de Madrid.

S'ha de reconèixer la capacitat de persuasió del partit de la dreta espanyola amb missatges ben simples i nítids que llencen mitjançant la plèiade de mitjans de comunicació que controla amb mà de ferro la sempre eficaç vicepresidenta Sáenz de Santamaría. A partir d'aquest guió, la visita de Rajoy a Catalunya de dissabte es va dedicar a la fiscalitat. El PP abaixa impostos, mentre que la Generalitat i l'Ajuntament, governats pels separatistes, no paren d’apujar-los, ergo el “business friendly” és l'Estat i no pas aquestes administracions. Apa! I a repetir la cançoneta a veure si els catalans som prou babaus per creure’ns-ho.

La realitat està ben lluny del missatge popular. Qui més ha apujat la pressió fiscal en aquesta legislatura ha estat el govern central. Pujada de l'IVA, pujada de l'IRPF, dels impostos especials i eliminació de desgravacions a l'impost de societats. Amb un resultat quantificable: Montoro ha aconseguit recaptar 40.000 milions addicionals malgrat les penúries econòmiques de les empreses i sobretot de les famílies. I, a més, la totalitat d'aquesta suma s'ha destinat a les arques estatals. Ni un euro per millorar el finançament de les comunitats autònomes o dels ajuntaments, abocats uns i altres a aplicar grans retallades en les polítiques socials per sobreviure a l'asfíxia premeditada i vergonyosa dissenyada per La Moncloa. I com a cirereta, per aparèixer com els salvadors de la pàtria, l'invent del FLA, el préstec que fa l'Estat a les comunitats per resoldre la seva manca de liquiditat. Cal remarcar que és un préstec que, com tots els crèdits, ha de ser retornat mensual i religiosament amb interessos que, fins el darrer més d'octubre, eren superiors al cost del diner per a la hisenda espanyola. No només no ens proporcionen recursos, sinó que fan negoci amb les nostres dificultats de tresoreria: Cornuts i a pagar el beure!

Eduard Voltas: «Probablement»

«El procés no només no s'ha desinflat, sinó que està més encarat a barraca que mai»

Coses que probablement passaran d'aquí al 27-S (i no necessàriament en aquest ordre):

Probablement, les eleccions andaluses catapultaran la figura de Susana Díaz com a única dirigent socialista capaç de guanyar el PP i Podemos. El flanc sud del PSOE es reforçarà mentre els probablement desastrosos resultats municipals del PSC reduiran al mínim el seu pes dins del socialisme espanyol.

Probablement, les eleccions municipals i els pactes de govern posteriors a cada municipi faran créixer el nombre de ciutats i pobles adherits a l'Associació de Municipis per la independència (AMI). Avui en són 710 de 947.

Probablement, CDC farà un congrés de refundació per deixar anar llast (corrupció) i clarificar l'objectiu nacional (independència). Probablement en surti una nova marca política.

Probablement, ERC ampliarà visiblement el seu espai sociopolític sumant col·lectius i persones rellevants de l'esquerra nacional.

Probablement, amb tensions, estira-i-arronses i nervis d'última hora, CDC, ERC i CUP acordaran un full de ruta per a l'endemà del 27-S i el convertiran en l'únic punt compartit dels seus programes electorals. Probablement en la resta de temes xocaran molt durament.

Albert Pont: «Resposta al Ministre Margallo»

Recentment el Ministre d’Exteriors G. Margallo ens ha honrat amb una breu i fugaç visita a les colònies aprofitant el sepeli d’un dels seus capitostos. Tanmateix, en les seves aparicions públiques Margallo no ha donat explicacions pel fet que Espanya no està afrontant el procés català amb la mateixa maduresa i consciència democràtica amb la que Anglaterra i Canadà han afrontat processos de secessió semblants. Potser sigui per que ningú li ho ha preguntat. És més, entenem que ha desaprofitat una valuosa oportunitat per fer un mínim gest d’autocrítica sobre les relacions del govern espanyol amb Catalunya i sobre els desencadenats polítics i econòmics del procés. En lloc d’això, Margallo ha abusat novament del discurs de la por, malgrat que de por ja no en fa a ningú.

I tanmateix, hi ha coses que mereixen alguns aclariments. En primer lloc, les seves apreciacions sobre el reconeixement d’Estats són incorrectes. El reconeixement d’Estats no és un acte constitutiu. Ho era quan el Sr. Margallo estudiava les oposicions a la carrera diplomàtica; però des d’aleshores fins ara el Dret Internacional no ha parat d’evolucionar. Actualment, es considera que el reconeixement d’Estats és un acte polític en el que es reconeix una realitat preexistent. En qualsevol cas, allò que depèn del Consell de Seguretat de les Nacions Unides no és el reconeixement internacional de Catalunya, si no la seva admissió a l’ONU com a membre de ple dret. És cert, però, que Catalunya haurà de treballar molt bé la seva admissió i l’obtenció del seu reconeixement. Però en això tenim una bona mà. Només cal saber jugar les nostres cartes. Ho dic per que els Estats creditors del deute només podran reclamar a Catalunya una part del deute d’Espanya si prèviament han reconegut la seva independència. El mateix passa amb les organitzacions internacionals. Catalunya només haurà d’assumir una part les obligacions financeres d’Espanya a partir del moment en que sigui acceptada com a membre de ple dret. No abans.

dijous, 5 de febrer del 2015

Jaume Marfany: «Eleccions municipals i independència»

Si alguna cosa bona pot tenir l’acord Mas-Junqueras és que disposem de 8 mesos perquè l’independentisme guanyi de manera inqüestionable les eleccions del 27 de setembre.

Aproximadament a la meitat d’aquest camí, tenim una etapa molt important que també hem de guanyar : les eleccions municipals.

Més enllà dels temes pròpiament municipals, que també son de gran importància per a cada municipi i per a tots els seus ciutadans, aquestes eleccions han de ser una nova i renovada plataforma de llançament del procés d’independència català. Han de servir per visualitzar d’una forma rotunda que la unitat d’acció entre societat civil i les seves institucions més properes és la punta de llança que ens ha de portar a la gran victòria del 27 de setembre.

Després del gran èxit del 9N cal seguir demostrant a tothom que, en aquest país, quan la població exerceix el seu dret a vot, aquest es dirigeix sempre en un sol objectiu: independència.

El 24 de maig, caldrà mobilitzar totes les sensibilitats socials i polítiques de l’independentisme. Haurem de convertir també aquestes eleccions en un plebiscit que mostri clarament la voluntat majoritària d’independència dels ciutadans i ciutadanes d’aquest país.

Quim Torra: «La República Catalana liberal, socialdemòcrata o alternativa»

"Sumar nous municipis a l’AMI és la gran prioritat"

S’ha produït aquests darrers dies, una explosió atòmica de constitucions catalanes. No és fantàstic? Per una altra banda, l’ANC té en marxa “El país que volem”, Òmnium i gairebé totes les entitats sobiranistes van publicar “El clauer”, se succeeixen les presentacions sobre temes econòmics, socials o polítics sobre el nou país que tindrem, els partits polítics avancen les seves propostes municipals i nacionals, dibuixant el futur. Anem pel bon camí, els dels arguments, el debat i el contingut sobre el que significa guanyar l’Estat català. Anem deixant enrere el tortuós camí de “com ho podrem fer”, substituint-lo pel “per què ho fem”.

A vegades, la fragmentació independentista pot provocar a algú una certa desorientació, desànim, pessimisme. Les bronques partidistes habituals sovint aterren els esperits més confiats. Però quan això passa cal enarborar per damunt de tot la bandera del sí i oblidar-se de tota la resta. Per arribar a la República Catalana liberal, socialdemòcrata, socialcristiana, alternativa o fins i tot anarquista cal, abans que res, proclamar-la.

Només ens uneix el sí, la voluntat de transformar-ho tot, de constituir-nos en un nou país, de deixar de ser quatre províncies espanyoles, de fer la revolució dels somriures, la República de Catalunya, i això, tanmateix, ens fa enormement forts, gairebé invulnerables. No cal coincidir en massa cosa més, només en la voluntat de ser lliures i de votar Sí. Hauríem de ser capaços de trobar aquest mínim comú divisor. I més enllà d’aquí, endavant les diferents propostes ideològiques. Jo estic expectant perquè liberals, republicans i alternatius em sedueixin. Què pot ser millor pels meus fills, viure en una Catalunya liberal o socialista? Però “liberal” i “socialista” són adjectius, “Catalunya”, la “República de Catalunya” és el substantiu.