divendres, 6 de febrer de 2015

Albert Pont: «Resposta al Ministre Margallo»

Recentment el Ministre d’Exteriors G. Margallo ens ha honrat amb una breu i fugaç visita a les colònies aprofitant el sepeli d’un dels seus capitostos. Tanmateix, en les seves aparicions públiques Margallo no ha donat explicacions pel fet que Espanya no està afrontant el procés català amb la mateixa maduresa i consciència democràtica amb la que Anglaterra i Canadà han afrontat processos de secessió semblants. Potser sigui per que ningú li ho ha preguntat. És més, entenem que ha desaprofitat una valuosa oportunitat per fer un mínim gest d’autocrítica sobre les relacions del govern espanyol amb Catalunya i sobre els desencadenats polítics i econòmics del procés. En lloc d’això, Margallo ha abusat novament del discurs de la por, malgrat que de por ja no en fa a ningú.

I tanmateix, hi ha coses que mereixen alguns aclariments. En primer lloc, les seves apreciacions sobre el reconeixement d’Estats són incorrectes. El reconeixement d’Estats no és un acte constitutiu. Ho era quan el Sr. Margallo estudiava les oposicions a la carrera diplomàtica; però des d’aleshores fins ara el Dret Internacional no ha parat d’evolucionar. Actualment, es considera que el reconeixement d’Estats és un acte polític en el que es reconeix una realitat preexistent. En qualsevol cas, allò que depèn del Consell de Seguretat de les Nacions Unides no és el reconeixement internacional de Catalunya, si no la seva admissió a l’ONU com a membre de ple dret. És cert, però, que Catalunya haurà de treballar molt bé la seva admissió i l’obtenció del seu reconeixement. Però en això tenim una bona mà. Només cal saber jugar les nostres cartes. Ho dic per que els Estats creditors del deute només podran reclamar a Catalunya una part del deute d’Espanya si prèviament han reconegut la seva independència. El mateix passa amb les organitzacions internacionals. Catalunya només haurà d’assumir una part les obligacions financeres d’Espanya a partir del moment en que sigui acceptada com a membre de ple dret. No abans.

En segon lloc, l’article 4 del TUE (constitutiu de la UE) fa una referència a la integritat dels Estats, però en cap cas justifica l’expulsió automàtica del territori secessionat d’un Estat membre. La interpretació que fa el Sr. Margallo és prevaricadora perquè aquest supòsit no existeix ni implícita ni explícitament en el Tractat de la UE. No existeix perquè en el seu redactat no es va considerar un cas de secessió dins la UE, com tampoc es va considerar la sortida voluntària de la UE per part d’un territori, com va ser el cas de Groenlàndia i la CEE. L’aplicació dels tractats de la UE i de tota la seva legislació a Catalunya estarà garantida per aplicació unilateral, ja que Catalunya compleix tots els requisits necessaris perquè actualment ja es un territori de la UE.

Tal i com estableix el llibre blanc del procés per a la transició nacional publicat pel Consell Assessor per a la Transició Nacional, en el pitjor dels casos, l’aplicació dels tractats constitutius de la UE i de tota la seva legislació a Catalunya estaria garantida per aplicació unilateral. No dependria, per tant, de la voluntat de cap altre Estat. Tanmateix, aquest no és l’escenari més provable.

Naturalment, Catalunya haurà de negociar les condicions de la seva admissió com a membre de ple dret, en el supòsit que es desestimi l’admissió automàtica. Però això no impediria la plena continuïtat dels tractats en aquelles àrees en les que Catalunya compleixi els criteris d’admissió. En la resta d’àrees la desconnexió entre l’administració catalana i l’espanyola es farà gradualment. Per tant, comparar el cas de Catalunya amb Turquia és un esplèndid exercici de cinisme.

Tercer, les referències a la successió dels tractats comercials amb els EUA, actualment en procés de negociació, i amb altres Estats, denota un profund desconeixement (quan no, malvolença) dels mecanismes de transmissió dels tractats en casos de successió d’Estats. Els tractats multilaterals son transmesos a l’Estat successor (en aquest cas Catalunya) mitjançant una simple notificació de successió que ha d’adoptar la forma escrita. Dita nota entra en vigor en el moment de la seva recepció per part de la resta de parts contractants del tractat. Per tant, la continuïtat en l’aplicació dels més de 130 tractats comercials està més que garantida, ja que el Dret Internacional preveu mecanismes d’adopció automàtica dels tractats no constitutius d’organismes internacionals. Ara bé, cal que la Generalitat conegui tots i cada un dels tractats i prepari amb temps la seva transmissió. És una qüestió que demana temps i paciència. Però res més.

Pel que fa a les suposades incerteses que el procés sobiranista pugui ocasionar en l’economia catalana, el ministre Margallo ha obviat el fet que l’Estat espanyol ha tergiversat la informació relativa a les inversions estrangeres a Catalunya tal i com el CCN va denunciar fa uns dies, seguint les declaracions del conseller Puig. Les inversions estrangeres a Catalunya no s’han reduït un 45% com pretén el Sr. Margallo si no que han augmentat un 35% en el darrer trimestre de 2014. En qualsevol cas, segueixen mantenint una tendència a l’alça des de l’inici del procés amb pics superiors al 300% tal i com el CCN apuntava en una recent declaració.

Finalment, voldria aprofitar per convidar al Sr. Margallo a explicar als ciutadans espanyols les implicacions de la independència de Catalunya per a la personalitat jurídica de l’Estat espanyol i per l’assumpció del seu deute, ja que, al meu entendre, l’aplicació del principi de continuïtat dels Estats al que Espanya s’acull per mantenir la seva permanència als organismes internacionals, també s’hauria d’aplicar en l’àmbit de l’assumpció del deute públic espanyol. I això és una pasta gansa.

Albert Pont
President del Cercle Català de Negocis


Font: ccncat.cat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada