divendres, 21 d’abril de 2017

Conferència «Per una reactivació econòmica i cultural, menys atur» amb Elisenda Paluzie, el 25 d'abril


Salvador Cot: «Cohechópolis»

"Quantitats ingents de diners durant dècades han convertit Madrid en un règim on la corrupció és sistèmica i ho amara tot i a tots, des dels líders polítics fins als fiscals, passant pels periodistes que donen lliçons"

Les llàgrimes de cocodril d'Esperanza Aguirre han intentat colorejar de rosa el fangar madrileny en què regna el PP, amb el suport felipista de Susana Díaz i la seva cort extractiva. Quantitats ingents de diners durant dècades han convertit Madrid en un règim on la corrupció és sistèmica i ho amara tot i a tots, des dels líders polítics fins als fiscals, passant pels periodistes que donen lliçons, cada dia, des de les tertúlies de tots els canals, inclòs el d'Isabel II.

Un cop es van esquerdant les soldadures de l'artefacte institucional queden al descobert milers i milers de converses telefòniques que recullen, impúdicament, el repartiment i la desvergonya de les elits que han governat -i continuen fent-ho- la perllongació política del franquisme tardà. Són les trames encapçalades per la gran trama, el PP, i pel Sobresueldos, en feliç definició/descripció de Ramón Cotarelo, el periodista més agut -i tossut- de la capital del regne. La cirereta del pastís arribarà amb Mariano Rajoy jurant dir tota la veritat i només la veritat (ai!) en un judici vinculat a la corrupció del seu partit. Cohechópolis, que diria un italià. Pobres i dissortats contribuents.

En fi, només una ratlla per consolar els catalans unionistes, que deuen estar perplexos davant les seves televisions, que no són TV3. Que les elits de Madrid hagin creat un sistema cleptocràtic no detrau ni un gram de legitimitat al seu projecte polític, ni a les persones que, honestament, el defensen. Una salutació democràtica.

Font: elMon.cat

Bajona i Gafarot: «No es pot construir un Estat sense tenir un projecte de política de defensa»

En el llibre "Política de defensa i Estat propi" onze experts responen a la pregunta sobre si una Catalunya independent hauria de tenir una política de defensa pròpia

David Bajona (Barcelona, 1971) i Marc Gafarot (Palamós, 1975) són dos dels autors del llibre "Política de defensa i Estat propi" (Editorial Base). Al llibre, els onze experts que hi participen raonen els motius pels quals un Estat independent no podria prescindir d’una política de defensa, interconnectada amb la resta dels països que pertanyen al bloc occidental. En aquesta entrevista, Bajona aposta per un model de forces armades "català, voluntari i professional", i Gafarot diu que "no es tracta de reproduir vicis, sinó de servir de la millor manera possible a la defensa i salvaguarda del territori català i com aquesta defensa es posa a disposició de l’espai europeu, atlàntic i també mediterrani".

A què fa referència exactament el terme "política de defensa"?

David Bajona: És la part de la política d’un país que ha de tractar com es dissenya i gestiona tot allò que concerneix a la seva pròpia defensa. Ha de pensar de quins instruments i capacitats militars es dota per poder-se defensar. Però no només es tracta d’això, sinó que també ha d’incloure una pota amb la diplomàcia, amb la cooperació, i tot l’àmbit econòmic que té a veure amb aquesta política de defensa. Des de fa uns 30 anys una altra peça clau és la ciber-defensa, tot allò que concerneix a la defensa de l’espai cibernètic del país i a les seves necessitats en termes de xarxes i tecnologia de la pròpia defensa.

Inauguració espai verd Lepant-Aragó, dissabte 22 d'abril


Vicent Partal: «Espanya: el circuit de la cova»

«Si hi ha ningú que vulga canviar de veritat l'estat espanyol, que tinga clar que la primera cosa que hauria de fer és combatre l'espanyolisme i desarticular-lo»

La detenció d’Ignacio González, ex-president de Madrid, i tot allò que ha vingut al darrere ens ha ofert aquestes darreres hores un retrat magnífic de l’Espanya actual i del projecte espanyol.

Primer de tot, és una confirmació que el PP controla i governa l’estat amb l’objectiu bàsic de nodrir i enfortir una trama de polítics i empresaris que en trauen profit directe: quan cal, per al partit, i, si et descuides, per a les butxaques de cadascú. Fa temps que molta gent diem que el PP s’hauria d’il·legalitzar, perquè les pràctiques demostrades ja fan, si més no, sospitar que no és que siga corrupte aquest o aquell, sinó que ho és el partit com a tal. I, tanmateix, crida l’atenció que el partit més corrupte d’Europa continue guanyant eleccions. Per a anar alimentant el circuit del ‘capitalisme del Bernabéu’, amb empreses regulades i inflades artificialment a còpia de contractes públics. Unes empreses que, alhora, esdevenen part de la trama i que es deixen utilitzar per a subvencionar amb opacitat un sistema mediàtic que, al seu torn, justifica i legitima les polítiques del PP i amenaça tothom qui no hi combrega –si convé, amb dossiers falsos fabricats per unitats de la policia!

Pere Cardús: «Polítics que m’agraden i polítics que no»

«Si tot això és cert, quina és l'estratègia correcta? Evitar el relat sobre el conflicte o preparar la ciutadania per a aquest relat o per aquesta possibilitat de conflicte?»

Hi ha moltes coses que es podrien dir del numeret de la setmana passada entre els dos partits del govern. Es fa difícil de decidir quin dels dos ha fet més el ridícul. Però no tinc gens d’interès a allargar un incident que ja ha estat comentat i analitzat del dret i del revés. Tan sols em serviré d’una qüestió que em va bé per a fer una reflexió que, com veureu, ens portarà més enllà de l’anècdota.

En aquesta conversa de cafè, el dirigent del PDECat David Bonvehí va dir que, si el procés fracassava, caldria trobar un candidat autonomista per a les pròximes eleccions. Com he dit, no entro a valorar l’encert d’aquesta mena de reflexions cinc mesos abans d’un referèndum sobre una cosa tan poc circumstancial com la independència de Catalunya. M’interessa, d’aquest comentari de cafè, una manera d’entendre la política que amaga.

dijous, 20 d’abril de 2017

Conferència «Teoria i pràctica del referèndum» amb Gerard Gómez i Josep Costa, el divendres 21 d'abril

Aquest divendres 21 d’abril, a les 19.30 h, a l’escola Fructuós Gelabert (Sardenya, 368), el jurista i politòleg Josep Costa i el diputat al Parlament pel JxSí Gerard Gómez del Moral ens explicaran la legalitat i la legitimitat del referèndum i de la proclamació d’independència, tant des del punt de vista jurídic com polític.

Tens dubtes? Tens por? Tens reticències? Vine, pregunta el que vulguis als ponents i esvaeix la boira del dubte i la por amb les respostes que et donin!

Convida familiars, amics i coneguts, sobretot els que siguin més reticents a l’hora de creure en la legalitat i la legitimitat del referèndum i la DUI!

A la mateixa sala, ja podràs comprar el llibre de Sant Jordi per regalar a qui vulguis o regalar-te’l!!

T’hi esperem!

Endavant, República!

Equip de Coordinació

El 29 d’abril, l’AGO a Granollers!

Tot just acabem d’engegar la campanya pel Sí al Referèndum, després que els Sí gegants s’escampessin per tot el territori català aquest cap de setmana. Enfilem, doncs, el tram final cap a la República Catalana! Vine a l’Assemblea General Ordinària de l’ANC, que enguany se celebra a Granollers, per saber de primera mà quin serà el full de ruta per a les properes setmanes.

A més, podrem gaudir d’un bon dinar amb els companys i companyes d’altres territorials, un dinar de germanor per celebrar la feina feta i la que farem.

Estem organitzant un autocar per anar-hi plegats, juntament amb els companys de Fort Pienc. T’hi apuntes?

Per reservar lloc, menú i plaça d’autocar, omple els formularis que has rebut en els comunicats sobre l’AGO, en què trobaràs tota la informació que necessites.

Gràcies per fer-ho possible!!

Endavant, República!

Equip de Coordinació

Puja al tren de la República el 30 d’abril!

Els rajos de sol es filtren mandrosament entre les fulles dels til·lers i els plàtans, enlluernen els veïns que passegen, tots mudats, per l’avinguda. L’aire s’omple amb la flaire de les viandes que es venen a les paradetes i el so de crits i rialles dels infants que juguen i corren arreu, perquè aquest no és un diumenge qualsevol de primavera, aquest és un diumenge de Festa Major.

Mentre continuen el seu passeig, de sobte, els vianants es troben sota la marquesina de la nova estació de la Sagrada Família, on el tren de la República s’espera per sortir. Homes i dones anunci caminen per l’andana i s’aturen, de tant en tant, per fer petar la xerrada amb la gent mentre, al seu voltant, companys reparteixen fullets i somriures. El cap d’estació anuncia la propera sortida del tren i el revisor anima els veïns a passar per la taquilla a recollir el seu bitllet. El mosso transporta al seu carretó l’equipatge dels passatgers que van omplint els vagons amb els seus anhels i desitjos per un futur que construïm entre tots, perquè en aquest tren tothom hi té el seu lloc. Mentrestant, els infants s’entretenen dibuixant i pintant-se el rostre mentre enlairen globus plens d’il·lusió i d’alegria. Els viatgers més decidits es fan una foto de record als comandaments de la locomotora, perquè el tren de la República el condueixen tots els seus passatgers.

Jofre Llombart: «La joven historia de un viejo país»

Cataluña siempre ha sido tierra de oportunidades y lo vuelve a ser especialmente ahora, si construye su propio Estado

Jofre Llombart. Periodista

Sería muy difícil hacer una versión real de la película Ocho apellidos catalanes. Como centenares de miles de catalanes, yo no serviría, no los tengo. Mi abuela era de Aragón. Uno de mis bisabuelos de La Rioja. Otro, de Andalucía. Tenía familia en Elche. Todos acabaron viniendo a Cataluña, lo cual, generación tras generación demuestra que es una tierra de oportunidades y de acogida. Históricamente, Cataluña siempre ha sabido superar los retos que se le han ido planteando, pero especialmente cuando ha liderado ella misma este reto: la Revolución Industrial es un buen ejemplo de ello.

Ahora Cataluña está demostrando que también es capaz de superar una crisis y de liderar otro reto. A pesar de que el ministro Margallo pronosticó que el simple hecho de discutir sobre la independencia traería pobreza a Cataluña, nuestro país ya crece económicamente a un ritmo superior al del Estado. Es aquí donde se invierte más capital extranjero de toda la península, y la tasa de desempleo juvenil, aun siendo muy alta (32 %), es sensiblemente más baja que la media española (42 %). Ahora Cataluña tiene un nuevo reto: el de decidir si quiere tomar las riendas de su destino. En el año 1949, cuando nació mi padre, la ONU tenía 59 países miembros. Actualmente tiene 193. ¿Pero no habíamos quedado que vivíamos en la época de la globalización? ¡Y tanto! Pero la historia nos demuestra, cada vez más, que cuanto más próximos están los gobiernos a sus ciudadanos, más ágil, competitivo y lleno de oportunidades es ese nuevo país.

Jaume Rocabert: «Serem lliures»

Segons el pare del liberalisme clàssic, el filòsof i metge anglès John Locke, conegut com un dels més influents pensadors del Segle de les Llums, va proclamar que en democràcia “l'objectiu de la llei és preservar i perllongar la llibertat!” Una màxima que, dissortadament, no entenen ni apliquen aquells que han estat alliçonats en l'escola del franquisme, com és el cas dels polítics del PP, el PSOE i C's, així com els magistrats del TC i del CGPJ, o els membres de la Fiscalia General de l'Estat. Per ells, la democràcia comporta a la ciutadania “someterse al imperio de la ley”.

Que els dirigents europeus actuals no estan a l'altura, és ben conegut; com tampoc hi estigueren el 1985, en relació amb Espanya, quan van fer els ulls grossos acceptant per bona la discutible transició de la dictadura a la democràcia, ja que l'Espanya borbònica d'aleshores, com la d'ara, mai ha deixat de ser franquista i cada cop s'assembla més a la Turquia d'Erdogan o de qualsevol país on és inexistent la separació de poders i on se sotmeten despòticament els opositors. És per això que, darrerament, l'han catalogat de país tercermundista i un dels pitjors d'Europa, ja que l'establishment elegeix els magistrats del TC per poder judicialitzar allò que caldria resoldre políticament. Amb la qual cosa es produeixen un reguitzell d'ingerències que els permet aplicar o desobeir la llei, segons els convingui. Una infame inèrcia, que també apliquen quan es tracta de normes o lleis provinents d'Europa.

Ferran Espada: «El perquè de tot plegat»

La proximitat del termini fixat per celebrar el referèndum a Catalunya motiva una allau d'auguris. Sobretot si prevaldrà la imposició de l'imperi de la llei, és a dir de la força, per part de l'Estat. Amb posicions que van des del rebuig total de l'unionisme més recalcitrant fins a falses equidistàncies amagades rere argumentacions legalistes. Però una societat de profundes arrels democràtiques, fins i tot des de la discrepància amb el govern, hauria d'estar reflexionant profundament sobre la motivació del referèndum. Perquè el que d'aquí a sis mesos tindrem damunt la taula és l'atribució als catalans i les catalanes del seu dret a decidir. Es decidirà sobre si hi ha una majoria perquè Catalunya esdevingui un estat. Un projecte difícil i molt complex. Però l'única via que ha deixat l'expulsió constitucional del 2010 dels catalans –de tots, dels que van votar a favor i en contra de l'Estatut–. Perquè no podem oblidar que la sentència del TC va deixar Catalunya sense un estatut connectat a la democràcia ciutadana convertint-lo en un simple text jurídic imposat, i va clarificar que la darrera forma política triada pels catalans, amb l'acord de la majoria dels espanyols representada en el Congrés, no hi cap en una Constitució encongida per un tribunal fet a imatge i semblança del PP i el PSOE. Es fa difícil d'entendre que un partit com el PSC, un dels actors fonamentals d'aquell democràtic pacte estatutari, hagi abandonat la defensa de la sobirania de la ciutadania trepitjada per un depauperat tribunal. Al setembre hi haurà referèndum o referèndum perquè una societat democràtica no es pot permetre ajornar sine die la restitució de la sobirania ciutadana arrabassada brutalment el 2010. I la qüestió de fons rau en si els demòcrates que van estar compromesos amb l'Estatut poden restar impassibles, amb somriure sorneguer, davant el boicot a una consulta a la ciutadania que suposarà el restabliment del dret de decisió furtat amb el manllevat Estatut.


Conferència «República econòmicament viable» amb Miquel Puig, el 27 d'abril


Albert Carreras: «Entre el sí i el no»

L’Estat i els partits nacionalistes espanyols demostren, dia sí i dia també, que no hi ha cap espai per a una tercera via

Encara que estiguem immersos en discussions sobre com procedir a realitzar el referèndum sobre la independència de Catalunya, no hem de perdre de vista que l’essencial és què votar en aquest referèndum. L’estat espanyol, amb la seva actitud, està donant contínuament raons perquè Catalunya vulgui ser un estat independent de la Unió Europea. Tanmateix, les enquestes no detecten un increment clar dels partidaris de votar sí. Tot i que s’ha consolidat el pas a l’independentisme d’aproximadament la meitat dels catalans, no queda clar quin seria el resultat de la votació.

Què ofereix l’estat espanyol als ciutadans de Catalunya? Un mal tracte econòmic, un mal tracte empresarial, un pèssim tracte polític, un permanent insult inversor, un arbitratge sempre parcial i l’evidència que sempre serem vistos com un problema per a l’Estat. Tanmateix, sembla que molts ciutadans encara prefereixen aquesta perspectiva.

Envia'ns el teu vídeo i guanya un iPad «República, digues la teva!»


Ramón Cotarelo: «No hi ha marxa enrere»

"Les coses han canviat molt a Catalunya precisament perquè no han canviat res a Espanya"

Ja està clar que el "prucès", del que tanta burla fan els nacionalistes espanyols, és la qüestió més important que afecta avui a l'Estat. Ho és des de fa anys, però aquest i els seus regidors semblen assabentar-se ara, quan la situació ha arribat a un punt de confrontació i ruptura per l'obstinada negativa de l'Estat a negociar. Ningú en el fons vol l'enfrontament, però l'Estat fa gala de no voler evitar-ho, confiant que aquesta inflexibilitat serà suficient per dissuadir els independentistes de la seva pretensió d'un referèndum.

És una actitud no només inflexible sinó també poc intel·ligent del govern central i d'amplis sectors de l'anomenada oposició. Tant que comença a estendre l'alarma, dins i fora d'Espanya, on se segueix el procés amb expectació creixent, ja que es tracta d'un país important de la UE de segon ordre polític, però amb pes. I a la Unió no li agraden els conflictes.

Salvador Cot: «Madrid, democràcia turca»

El referèndum es farà perquè no hi ha alternativa. O, millor, dit, serà forçós fer-lo perquè l'alternativa està, exclusivament, en mans de Madrid i l'Estat mantindrà la mateixa actitud intransigent que ha exhibit fins ara. A mesura que s'acosti el mes de setembre, el llenguatge de les elits madrilenyes s'endurirà encara més i a Barcelona, al final, no quedarà ningú amb esma de defensar que és possible un acord raonable amb l'Estat en el futur. Si es nega l'arrel, que és la interlocució, el diàleg es fa impossible.

Així les coses, tot indica que l'Estat buscarà el xoc, convençut que té les de guanyar. I pot bloquejar moltes coses, des de la imposició, això és obvi. Però serà això el que li retornarà la legitimitat perduda entre la societat catalana? Quin percentatge de ciutadans d'aquest país -unionistes inclosos- estarà d'acord amb aquest ús de la força contra les urnes? Com s'ho faran per passar per damunt de les decisions de les institucions democràtiques catalanes i, simultàniament, mantenir que respecten l'autogovern de Catalunya? De quina manera justificaran internacionalment una reacció autoritània, a la turca, contra un país que reclama exactament el mateix que Escòcia? No hi ha respostes perquè no s'ho pregunten.

Tot i tots es preparen per a una tardor decisiva. No hi haurà marxa enrere.

Font: elMon.cat


Sopar - Tertúlia amb Jordi Sànchez, el 26 d'abril


Xavier Díez: «Per què tenim pressa?»

«Sóc conscient de les dificultats, tot i que també he arribat a la conclusió que els riscs de la independència són menors que la certesa dels danys de la dependència»

A mesura que el calendari avança, la campanya del no a la independència no arrenca, sinó que més aviat sembla prendre la forma de ‘fem servir tàctiques dilatòries’. En unes circumstàncies en què resulta difícil de formular arguments que sedueixin per mantenir l’status quo, la intel·ligència unionista fa servir estratègies més elaborades que podrien resumir-se en ‘no hi ha pressa’, ‘ampliem la base social independentista’, ‘supeditem la República Catalana a una de social, ecològica, transgènere, respectuosa amb la diversitat i que inclogui, si cal, els Mínions, sempre que abans hi hagi una fraternal República Espanyola que ens espera amb els braços oberts’. En una traducció culta, podríem inferir que se’ns demana que ajornem el referèndum a les ‘calendes gregues’. Articles recents, com els de la meva admirada Marina Subirats, o posicions recents de molta gent que aprecio, aplegada al voltant dels comuns, semblen evidències que la gran esperança unionista és no fer servir ni tribunals, ni repressió, ni virulència verbal, sinó desmoralitzar l’adversari a còpia d’eternitzar el procés.

Vicent Partal: «No ens quedarem aturats com si res, no?»

«Enfront de l'immobilisme total i absolut de l'estat, seria una incongruència i una greu irresponsabilitat no preveure una fórmula clara i nítida que impedesca la paràlisi forçada del procés»

Oriol Junqueras va participar ahir en un acte organitzat pels companys del Punt Avui. Hi conversà amb l’economista Xavier Sala i Martín, que en un moment determinat va explicar què faria ell en el cas que no es pogués fer el referèndum. Va dir que caldria proclamar la independència unilateralment, d’acord amb el resultat del 27-S. L’aplaudiment, com explica Pere Cardús en la seua crònica, va ser eixordador. I Junqueras aleshores s’hi va agafar per explicar que el programa de Junts pel Sí incorpora una clàusula que també ho recull –ben bé no és això, però s’hi acosta molt.

La polèmica ha esclatat de seguida. I alguna gent sembla que s’ha sorprès per l’aparició d’una ‘notícia’ que cal aclarir que era escrita i publicada de fa anys. Concretament, n’és l’origen la pàgina 230 del Llibre Blanc de la Transició Nacional, en l’apartat ‘El procés constituent’, que es va fer públic el 14 de juliol de 2014. Aviat farà tres anys, doncs. I, com recorda Junqueras, també en el programa electoral de Junts pel Sí es pot trobar un text de les mateixes característiques.

diumenge, 16 d’abril de 2017

Suso del Toro: «Vae victis!»

És necessari sentir-se respectat per viure una vida digna? És imprescindible la dignitat personal? No parlo d’emocions sinó de relacions de poder, de viure en una situació d’equilibri en què un té llibertat per prendre decisions. Parlo d’una vida no sotmesa a les relacions d’amo i esclau.

A Espanya en general no hi ha una veritable llibertat de premsa i molta gent viu tancada en la bombolla que crea la Brunete mediàtica: pensen que el que els expliquen és “la realitat”, però a Catalunya hi ha altres mitjans i la possibilitat de contrastar les seves informacions i opinions. Sent així, tenint coneixement de com tracta l’estat espanyol la ciutadania catalana, ¿es pot ser ciutadà de Catalunya i no saber-se humiliat ni sentir-se ofès?

Aquella campanya de les 400.000 signatures contra l’Estatut i, realment, contra els catalans va culminar en la recent visita del president del govern central al territori que queda al nord-est de Madrid. No va ser una visita a Catalunya, una nacionalitat històrica amb un govern autònom, sinó una visita a les seves províncies, i per això no va reconèixer en el protocol l’existència del president de la Generalitat. Envoltat d’empresaris madrilenys i del Pont Aeri, va prometre una pluja de milions i un corredor mediterrani que no existien. Tan sols no va defraudar a qui va renunciar per endavant tant al sentit de la realitat com al dret a ser tractat amb respecte. Qui compra aquestes mentides a hores d’ara, venint de qui venen, mereix sospita.

Toni Soler: «No serà bonic»

ABANS. Fa pocs anys Alfredo Pérez Rubalcaba s’admirava pel procés sobiranista. “ Tienen épica, ética y estética ”, confessava, enlluernat per les successives Diades. El moviment popular reunia els millors adjectius de catàleg, els que tots recitàvem com a cotorres: democràtic, cívic, pacífic, transversal, inclusiu. En aquells anys d’empenta, em vaig veure envoltat de votants del PSC, d’ICV i de CiU acollint la bona nova independentista. Era tot massa ètic, èpic i estètic per resistir-s’hi. Àngel Ros defensava el dret a decidir, CDC propugnava la ruptura constitucional i Ada Colau votava sí-sí a la consulta del 9-N. Després, el govern espanyol va entendre que la cosa anava de debò i van començar els problemes. I amb els problemes, els dubtes. I ens vam adonar que el Procés, per a uns, no havia estat més que una simpàtica rebequeria, o una eina de pressió, que van secundar perquè la creien innòcua. I per als comuns el Procés ha estat l’ariet amb què desgastar els partits del sistema, a base de mobilitzacions populars gratis. Ara el Procés té problemes, justament perquè va de debò, i els oportunistes matisen, reculen o citen Tarradellas. Però les seves fotos a la Via Catalana estan penjades en el núvol.

Conferència «Teoria i pràctica del referèndum» amb Gerard Gómez i Josep Costa, el divendres 21 d'abril


Jordi Cabré: «Hi haurà referèndum»

Només que es posin vostès a pensar en una absència de referèndum aquest any, i el que comportaria a nivell polític, històric, d’inestabilitat social, d’expectatives de futur, fins i tot de càlculs partidistes, veuran clarament que aquesta opció no és realista. És normal exhibir prudència, moderació i fins i tot por en aquest moment “just abans del salt endavant” (el títol del nou llibre de Fèlix Riera, que demana una reconsideració total d’absolutament totes les posicions), però no crec que aquestes manifestacions siguin realistes. Es disfressen de realisme i de racionalitat, sí, però si se sinceren amb ells mateixos crec que hi trobaran un botó irracional, perfectament humà i comprensible, que s’anomena por. Por, o dubte, o vertigen. Només faltaria.

Escoltem tothom, més que mai. Escoltem també les hipòtesis llençades per David Bonvehí davant del que podria succeir en el futur (opció A, opció B, opció C), sense veure-hi tant partidisme com responsabilitat de qui gestiona un partit important o central: al capdavall, en una democràcia els projectes els fan els partits i només els partits. També el referèndum que celebrarem enguany, en un procés que ja s’ha cobrat diverses inhabilitacions (totes, subratllo totes, del PDeCAT). Els partits fan les coses i el referèndum es farà, i es farà gràcies a tots els partits que integren Junts Pel Sí o donen suport al govern. Que a més a més tothom ho faci a la seva manera, i el PDeCAT tingui un perfil diferenciat dels altres partits fins i tot en la manera de pensar sobre els passos a seguir, és perfectament normal. El full de ruta comú, però, és un de sol i és compartit. I ara hi afegeixo que ja és inevitable. No hi ha marxa enrere. Es marqui tant de perfil de partit com es vulgui marcar (que perfecte), el que segur que ja no es pot canviar és el deure i la determinació de fer que els catalans votin aquesta qüestió enguany. “Home, però així no”, diuen alguns. Mirem-nos-ho:

Les principals recomanacions de la Comissió de Venècia per als referèndums

El codi de bones pràctiques d'aquest òrgan consultiu del Consell d'Europa és una referència per al referèndum català

El codi de bones pràctiques sobre referèndums elaborat ara fa deu anys per la Comissió de Venècia és citat freqüentment com un document de referència, també en el cas del referèndum català. El president de la Generalitat mateix, Carles Puigdemont, l’ha esmentat diverses vegades per indicar que, entre aquestes recomanacions, hi ha la de no fixar un mínim de participació perquè la votació sigui vàlida, fet que evitaria que un possible boicot d’una de les parts tingués cap efecte. Però què més diu aquest codi?

El quòrum
És recomanable de no estipular cap quòrum de participació mínima ni cap quòrum mínim d’aprovació, perquè pot fer que els opositors a la proposta que se sotmet a referèndum s’abstinguin en compte de votar-hi contra. L’estudi cita un exemple per fer-ho més clar: ‘Si el 48% és favorable, el 5% contrari i el 47% s’absté, el percentatge opositor podria deixar de participar per imposar el seu punt de vista, encara que sigui una minoria’. A més, la seva absència en la campanya tendeix a fer créixer l’abstenció. Fomentar tant l’abstenció com la imposició del punt de vista d’una minoria no és saludable en una democràcia. D’una altra banda, si el referèndum guanya per una majoria insuficient per a arribar al percentatge requerit, es genera una situació política estranya, ja que la majoria sentirà que ha estat privada de la victòria sense cap raó justa.

dijous, 13 d’abril de 2017

Josep Costa: «Espanya fa exactament allò que no ha de fer per evitar la independència»

‘Secessió o secessió’ és el títol del llibre que Josep Costa posa sobre la taula amb un “dilema existencial” de la classe dirigent espanyola: “Ha de triar entre salvar la nació o salvar l’Estat”. Un assaig que analitza el cas català des d’una teoria de la justícia

Josep Costa és professor de teoria política i autor del llibre Secessió o secessió (A Contra Vent Editors i la Fundació Josep Irla). La seva tesi és clara: sosté que la negativa de l’Estat a reconèixer la seva plurinacionalitat fa legítima la independència de Catalunya.

Hi ha un dret general a la secessió?

Independitzar-se quan es vulgui no és un dret universal però en democràcia no es pot evitar si la gent ho vol. És la tesi menys compartida a l’acadèmia perquè pot conduir a una fragmentació sense límits del poder polític si un grup, de forma espontània, pot decidir canviar les fronteres. Però a la vida real no hi ha moviments secessionistes absurds.

La seva tesi és que la secessió unilateral és legítima si un estat no acomoda les minories nacionals.

El dret a la secessió i el dret a l’autodeterminació no són el mateix. Un poble es pot autodeterminar sense canviar les fronteres existents perquè el règim polític amb què es troba és permeable a les seves demandes. Si no és així és, sí, la secessió és legítima.

Carme Forcadell: «Quan el Govern es va comprometre a fer el referèndum ja coneixia les dificultats»

Entrevista a la presidenta del Parlament, que s’enfronta a dues causes judicials pel procés i a unes sessions parlamentàries cada vegada més tenses

La presidenta del Parlament, Carme Forcadell (Xerta, 1957) s’enfronta a dues causes judicials pel procés i a unes sessions parlamentàries cada vegada més tenses.

Com porta la pressió de la justícia?

Amb tranquil·litat. Faig el que he de fer com a presidenta del Parlament. Ni les amenaces ni les intimidacions faran que m’aparti un mil·límetre de defensar la llibertat d’expressió dels diputats.

Quan creu que hi haurà sentència?

No controlo els temps, però s’han acumulat els dos casos i em perjudica. En el meu cas han anat més de pressa del normal.

El Parlament viu plens molt tensos i se l’ha acusat de parcial.

Estic molt tranquil·la. A una presidenta del Parlament no se li pot demanar que renunciï a la seva ideologia, però sí que sigui equànime. Jo ho soc, no afavoriré mai un determinat grup. El meu objectiu és que al Parlament s’hi pugui parlar de tot.

Josep M.Vázquez: «A mi, qui em pagarà la pensió?»

L'Estat espanyol està obligat a pagar les pensions de tots els treballadors que han cotitzat en el seu sistema de seguretat social, tant si viuen Catalunya, a altres indrets d'Espanya, o a qualsevol país del món, i no les pot deixar de pagar en cap territori, ni molt menys com a represàlia per l'eventual independència de Catalunya o per la ideologia dels pensionistes.

Les legislacions espanyola i europea obligarien l'Estat espanyol a seguir pagant les pensions dels catalans, fins que hi hagi un acord de repartiment d'actius i passius entre Catalunya i Espanya.

Si l'Estat espanyol deixés de pagar les pensions, ja fos com a represàlia per la independència o per manca de tresoreria, o fins i tot si amenacés de fer-ho, estaria reconeixent Catalunya com a Estat sobirà davant la comunitat internacional, i renunciaria a les contrapartides que podria obtenir en una negociació.

Festa Major 2017!!!

Ja torna a ser aquí la Festa Major del barri de la Sagrada Família!! Com cada any, la nostra territorial participa en els actes d’aquesta festa perquè formem part del barri, perquè el volem millorar i ens en sentim partícips.

Farem una xerrada, unes activitats al carrer i soparem amb els nostres veïns i veïnes.

Xerrada el 21 d’abril

El proper divendres 21 d’abril, a l’escola Fructuós Gelabert (Sardenya, 368), Josep Costa, jurista i politòleg, i Gerard Gómez del Moral, diputat al Parlament pel JxSí, ens donaran la seva visió jurídica i política sobre la legalitat i la legitimitat del referèndum i de la proclamació d’independència. Vine i pregunta als ponents els dubtes que tinguis! De passada, ja podràs comprar el primer llibre de Sant Jordi!


El 30 d’abril, puja al tren de la República!

Vine a deixar el teu missatge, escrit o en un dibuix, al tren de la República i fes-te una foto! Diumenge, 30 d’abril, a partir de les 11, sota la pèrgola de l’avinguda Gaudí, t’espera la propera estació: República Catalana!



Vols fer-te una foto de futur amb la teva família, els teus amics o només tu? Emmarca’t i guarda aquest record en una foto!


A la font, al punt habitual de Gaudí/Provença, hi trobaràs una paradeta amb activitats infantils i un aperitiu al migdia. I si vols renovar l’estelada, porta’ns la vella i te’n regalem una de nova!

Si vols participar-hi com a voluntari, apunta’t al formulari que has rebut en els comunicats sobre la Festa Major, en què trobaràs més informació sobre els nostres actes. I recorda que el 29 d’abril hi ha el sopar de Festa Major!

T’hi esperem!

Endavant, República!

Equip de Coordinació

El 29 d’abril, tothom a Granollers! V Assemblea General Ordinària


Enguany, l’Assemblea General Ordinària de l’ANC se celebra a Granollers! Cal anar-hi si vols saber de primera mà quin serà el full de ruta, preparat entre totes les territorials, per encarar aquest darrer tram cap a la República Catalana, i també per resoldre entre tots les esmenes vives pendents.

A més, podrem gaudir d’un bon dinar amb els companys i companyes d’altres territorials, un dinar de germanor per celebrar la feina feta i la que farem.

Estem organitzant un autocar per anar-hi plegats, juntament amb els companys de Fort Pienc. T’hi apuntes?

Per reservar lloc, menú i plaça d’autocar, omple els formularis que has rebut en els comunicats sobre l’AGO, en què trobaràs tota la informació que necessites.

Gràcies per fer-ho possible!!

Endavant República!

Equip de Coordinació

ANC i Òmnium: entitats multades injustament

L’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural hem rebut una nova sanció de 90.000 euros de l’Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD), que se suma a l’embargament, ara fa pocs dies, de 240.000 euros. L’estratègia és aplicar-nos sancions excepcionals per tal d’ofegar-nos econòmicament per aturar el referèndum. En menys d’un mes, cada entitat ha estat sancionada per un import de 330.000 euros.

Ens multen per tenir una base de dades inoperativa als Estats Units durant el període de temps en què s’estava definint el nou protocol internacional sobre dades allotjades en aquell país. De bases de dades com aquestes, en tenien moltes altres empreses d’activitats diverses. Garantim que hem complert rigorosament la normativa vigent a cada moment. Insistim que torna a ser una multa política i, per tant, no la reconeixem i hi recorrerem fins a les últimes conseqüències.

Tres detalls jurídics et poden servir per jutjar quina és la situació amb plena independència de criteri:

1. Òmnium i l’ANC són les primeres entitats que han estat sancionades per l’AEPD com a conseqüència de la Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) de 6 d’octubre de 2015, sentència que invalidava una decisió de la Comissió Europea de l’any 2000 sobre els requisits per al tractament de dades als Estats Units.

Agustí Alcoberro: «Els pecats originals de la monarquia»

Les coses que comencen malament –en continuïtat d’una dictadura feixista- acostumen a acabar malament

Agustí Alcoberro, professor d’Història Moderna a la Universitat de Barcelona

S’ha dit que la Segona Restauració Borbònica que s’inicia el 1975 obeeix en última instància a dues legalitats i a dos personatges. D’una banda, la Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado, de Francisco Franco; de l’altra, els Decrets de Nova Planta de Felip V, el primer Borbó. Aquests són els seus pecats originals.

La Ley de Sucesión, aprovada per les Corts franquistes el 1947, definia l’Estat espanyol com un regne, confirmava el caràcter vitalici de Franco com a «caudillo de España y generalísimo de los ejércitos» i li conferia l’atribució de nomenar el seu successor, que ho seria a títol de rei. El futur monarca havia de ser «varón y español, haber cumplido la edad de treinta años, profesar la religión católica, poseer las cualidades necesarias para el desempeño de su alta misión y jurar las leyes fundamentales, así como lealtad a los principios que informan el Movimiento Nacional». La llei va ser ratificada en referèndum, amb els resultats habituals aleshores: una participació del 88,6 % i un vot favorable superior al 95 %.

Pere Torres: «Catalunya, camp de proves»

"Potser el govern més antichavista del món –el de Rajoy– impulsa les mateixes mesures que els chavistes"

Molts ciutadans espanyols veuen que la resposta de les institucions estatals al procés independentista català ultrapassa els límits propis d’un estat democràtic. Tanmateix, creuen honestament que el desafiament català a la seva concepció d’Espanya és tan brutal que potser s’han de passar per alt aquests excessos. Els desagraden però els poden arribar a justificar.

No és el cas, en canvi, dels que promouen aquesta estratègia d’hostilitat. A més de combatre la secessió de Catalunya, no s’estan d’aprofitar l’ocasió per a reconduir l’exercici de la democràcia cap a un marc més restrictiu, més ajustat al seu concepte de llei i ordre, hereu del pensament franquista. L’agenda visible és la defensa acèrrima de la unitat d’Espanya; l’oculta, esporgar certs “excessos” de la llibertat per tal que ningú no sacsegi el poder instituït.

Vicent Partal: «Impossible, improbable, inevitable»

«Per això aquestes darreres hores hem vist que la batalla és en el punt culminant. El pas de probable a inevitable ens el juguem ara mateix, aquests dies»

Les coses primer semblen impossibles. És aquell moment en què creure o afirmar que passarà el que tu voldries que passàs simplement desafia la lògica. Fins al punt de paralitzar-te. Els impossibles se somnien generalment en silenci i en soledat. Pertanyen al regne de la fantasia, més que no pas a la realitat social que t’envolta.

Però si d’alguna manera la soledat i el silenci es trenquen i se socialitzen, potser arriba un moment que allò que es veia impossible passa a ser vist com a improbable. Tècnicament, la diferència és ben escassa, però emocionalment no. ‘Improbable’ ja atorga alguna possibilitat a allò que abans no en tenia cap. I el somni que abans es gaudia, o se sofria, solitàriament passa a ser una cosa a construir col·lectivament. L’esforç agafa valor, en aquest context. Perquè la improbabilitat es pot tombar convencent la gent, un a un. I si es fa bé, allò que era impossible temps enrere passa d’improbable a inevitable.

dilluns, 10 d’abril de 2017

Jaume Oliveras i Costa: «Nivell baix»

Un Estat que no deixa expressar lliurement els seus ciutadans i es nega sistemàticament al diàleg fa dubtar del seu nivell democràtic. Si a més judicialitza absolutament la política i es dedica a inhabilitar persones elegides i nega el dret a les urnes, el dubte democràtic es mostra amb evidència.

Darrerament, l'escalada de l'administració espanyola contra els polítics independentistes catalans qüestiona el comportament dels qui interpreten les lleis com a refugi de l'autoritarisme més barroer, negant l'exercici de la subtil negociació i les ganes del pacte. S'imposa la raó de la força contra la força de la raó; i així anem.

En l'actual moment es fa més necessari que mai intentar trobar l'entrellat d'un conflicte que ha arribat al xoc de voluntats i ha entrat en un atzucac. Però, negant el dret a decidir i les formes vàlides i sempre aconsellables de les urnes, és impossible trobar una sortida al conflicte. Tot està per fer i tot és possible, però el rellotge corre i el temps s'esgota. És necessari construir ponts, i el Constitucional no és la solució al conflicte.

J.M. Solé i Sabaté: «PPiròmans PSOEcials»

El govern del PP, amb el suport de C's i el PSOE, està duent el conjunt de l'Estat espanyol a un carreró sense sortida. No solament pel cas de la proposta de la ciutadania catalana de voler decidir el seu futur mitjançant un referèndum, el fet democràtic més natural del món, sinó també per l'abdicació permanent de la defensa dels seus propis principis ideològics. Això és des de no defensar els postulats d'una dreta democràtica al nivell de les dels països de l'Europa occidental, des de fer front a les reformes estructurals administratives del país, fins a escoltar i defensar els drets salarials i laborals dels treballadors.

Han fet un ‘totum revolutum' de confusió precisament els qui haurien d'aportar direcció i mesura. El bipartidisme sobre el qual es basava la Transició democràtica és, amb l'ajut dels majordoms de C's, el principal responsable de prostituir la funció mediadora del Tribunal Constitucional, de desacreditar a nivell de taverna l'anomenat Tribunal Superior de Justícia de Catalunya convertint-lo en un tribunal repressiu ideològic “a” Catalunya. El problema, hom diu, neix amb l'escàndol d'anul·lar l'Estatut votat el 2006. L'arrel del problema és més llunyà en el temps i més profund en la consciència de l'ànima governamental espanyola. Neix quan Catalunya, més complexa socialment que la resta de la societat espanyola, deixa de pensar que els seus problemes polítics, les seves necessitats materials, culturals i ideològiques s'han de solucionar des d'Espanya, i creu que han de ser els mateixos catalans que han de decidir totes les facetes de la seva vida col·lectiva. És a dir, en el naixement del catalanisme polític. Un catalanisme que es forja amb la Renaixença, basat en la llengua i l'economia, i que esclata per lucidesa col·lectiva veient el fracàs del 1898.

Narcís Oliveres: «Què es va pactar i qui?»

En l'argumentari espanyol contra el procés independentista figura l'afirmació que la Constitució va ser un pacte. L'origen pactista de les constitucions és una teoria antiga. Si l'espanyola és pactada, qui la va pactar? La democràcia fa de la voluntat del poble la font del poder i li atribueix el constituent. Qualsevol pacte suposa, almenys, dues parts, i un pacte constitucional també suposa l'existència de diverses unitats polítiques, cadascuna de les quals conté el subjecte d'un poder constituent. La sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut del 2006 declarava en el punt primer la manca d'eficàcia jurídica de les expressions “Catalunya com a nació” i “realitat nacional de Catalunya”, no la reconeixia com a subjecte de poder constituent.

Com podia pactar qui no existia? Qui no existeix no pot participar, i en no participar no pot pactar. A Alianza Popular, que després es va convertir en PP, no tothom va estar d'acord amb el text constitucional, és a dir, amb el pacte constitucional. Si hi va haver pacte és evident que respecte a Catalunya hi ha hagut un reiterat incompliment constitucional. L'article 2, per exemple, no només reconeix, sinó que garanteix el dret a l'autonomia de nacionalitats i regions. L'autonomia no comporta només l'atorgament de competències; comporta la possibilitat d'exercir-les, i qui és víctima d'un incompliment de pacte, via asfíxia econòmica, no el pot donar per trencat?

Vicenç Villatoro: «Qui ho tasta no ho deixa»

DIUEN QUE això de la independència és una cosa horrorosa que porta els països a vagar per l’espai sideral. Però no deu ser pas tan dolenta quan tots aquells que l’han tastat no tenen cap intenció aparent de deixar-la. Al món hi ha llocs on hi ha gent, majoritària o minoritària, que demana fer un referèndum per independitzar-se. No em ve al cap un lloc on hi hagi hagut moviments poderosos per tal de redependitzar-se. La reunificació alemanya no era ben bé això: no era renunciar a la independència per part de la RDA, sinó superar una divisió imposada des de fora. Hi ha moviments al món per millorar relacions amb l’antiga metròpoli, però no per tornar-s’hi a integrar: a Cuba per tornar a ser Espanya, a Irlanda per tornar a ser la Gran Bretanya o a Noruega per tornar a ser Suècia. Redependitzar-se no sembla un objectiu gaire popular. En la democràtica Gran Bretanya els independentistes escocesos demanen ara un referèndum, després de perdre l’anterior. ¿El demanarien els unionistes si fossin ells els qui l’haguessin perdut? No sé per què, però em sembla que no. Hi ha moviments per impedir les independències. Però quan n’han tastat el gust, a tothom li fa molta mandra tornar a dependre. Fins i tot als que s’hi oposaven.

Font: ara.cat

diumenge, 9 d’abril de 2017

Víctor Alexandre: «Gibraltar contra Espanya»

"No hi ha gibraltarenys ni catalans (ni hi havia argentins, peruans o cubans), només espanyols nascuts a Gibraltar o a Catalunya. Heus aquí la derrota d’Espanya"

És interessant observar com tot allò que fem a la vida, per circumstancial que sembli, retorna a nosaltres d’una manera o d’una altra, fins i tot quan ja ens n`havíem oblidat, cosa que té la seva lògica atès que cadascuna de les accions que portem a terme incideix sempre en la vida d’altres persones que, al seu torn, actuaran en conseqüència. La història és molt caparruda i força procliu a demanar compte als seus actors. Aquest és el cas d’Espanya que, tres-cents anys després, cau ara presonera de la seva pròpia supèrbia i dels tripijocs que va dur a terme per tal de mantenir Catalunya sotmesa sota la seva corona.

Ves per on, una qüestió al marge d’aquells fets, com és el Brexit, ha esbombat arreu del món el contingut d’un tractat, el Tractat d’Utrecht, que, més enllà d’estudiosos, d’historiadors i d’especialistes internacionals, la major part de la ciutadania mundial desconeixia: la nació catalana no és una nació jove, la nació catalana té mil anys d’història i la seva caiguda a mans de Castella, avui dita Espanya per dissimular, va ser fruit d’un intercanvi de cromos. Per poder sotmetre Catalunya, Castella/Espanya necessitava que els britànics deixessin sol el Principat, altrament no el podria vèncer. No era pas el mateix assetjar Barcelona amb 40.000 homes contra 5.500 que enfrontar-se a l’imperi britànic.

dissabte, 8 d’abril de 2017

Manel Larrosa: «​La impossibilitat de seduir amb Rodalies»

«Madrid ha gaudit durant la democràcia d'inversions ferroviàries enormement més altes que Barcelona»

Resulta que l'“operació Catalunya” del govern espanyol ara es proposa millorar la seva imatge fent alguna inversió en Rodalies. Hem de fer notar, però, que les Rodalies de Madrid s'han construït durant la democràcia, amb més de 65 quilòmetres de noves vies i un munt d'estacions, fent una metròpoli de cinc milions d'habitants. A Barcelona, en canvi, només es van construir, fa trenta anys, els 17 quilòmetres de la línia Mollet-Papiol, concebuda per a mercaderies.

Amb tot, la gran concentració d'inversió a Madrid no ha aconseguit distanciar-se en resultats de Barcelona. Entre ambdues ciutats hi ha una permanent relació del doble d'usuaris a Madrid respecte a Barcelona, però a còpia de grans inversions allà, i sense aquí. Els trens de Rodalies, a Barcelona, han perdut pes respecte a Ferrocarrils de la Generalitat (FGC) i fins i tot respecte al bus interurbà, perquè ha abandonat la seva responsabilitat regional.

Per si no fos prou, però, a Madrid la inversió s'ha vist acompanyada de l'Alta Velocitat. El nombre de viatges ha augmentat en llarga distància, consolidant la marginació de la mitjana distancia (MD). Sabem que les línies de MD a Tortosa, Riba-roja, Puigcerdà, Lleida,... estan absolutament desateses. Doncs resulta que, en termes de MD, Barcelona és la capital del regne amb el 39% del total de viatgers (i fa una dècada havia superat aquesta proporció). La MD explica la galàxia de ciutats catalanes, i el seu abandonament és un atac al país.

Jofre Llombart: «Tots els problemes són iguals però hi ha problemes que són més problemes que els altres»

"No és que Catalunya no s’ocupi dels problemes reals de la gent, és que fins que no sigui un estat no ho podrà fer de debò"

“Tots els animals són iguals, però alguns animals són més iguals que d'altres.” La revolta dels animals. George Orwell

Encara avui se senten veus que acusen l’independentisme d’haver-se oblidat dels “problemes reals de la gent”. És una crítica recurrent en què habitualment qui la pronuncia defuig la fàcil rèplica: la independència es demana, bàsicament, per solucionar de manera més ràpida, efectiva i propera els problemes reals de la gent. Catalunya ja tenia una solució de país per la pobresa energètica, però el TC la va tombar. Catalunya ja tenia una solució per evitar desnonaments però el TC ho va tombar. El govern espanyol i fins i tot un grup parlamentari del Congrés (el PSOE) pot paralitzar els pressupostos de la Generalitat. Aquesta és la sobirania real. I és per no dependre de la voluntat del TC o del govern espanyol de torn que molta gent, amb els seus problemes reals, s’ha fet independentista. Un mateix govern espanyol que s’entesta en prometre una i una altra vegada que ara sí resoldrà el problema real de la gent. De la gent que va amb Rodalies i que encara no acaba de resoldre.

dijous, 6 d’abril de 2017

Raúl P. Ruíz: «Me siento español y quiero votar»

No debemos negar la posibilidad de mejorar en Cataluña por el mero hecho de sentirnos españoles

Raúl P. Ruíz, director industrial

¿Por qué hemos de sentirnos traidores de nuestra propia persona por pensar que Cataluña podría llegar a ser una nación con voz propia?

Soy una persona sin patria, puesto que nunca me he sentido ni catalán ni andaluz. Como tantos otros, no soy más que un hijo de inmigrantes andaluces, nacido en Cataluña. Como a tantos otros, se me ha inculcado desde pequeño el sentimiento anticatalán desde mi propia casa.

Estas vivencias hacen que se generen unos sentimientos en mi interior a los que ya no puedo renunciar. No obstante, todos nos debemos el derecho a la reflexión, lo que nos aboca inevitablemente a un dilema moral, pero no debemos de negar la posibilidad de mejorar por el mero hecho de sentirnos españoles.

Fotomaton «Vinguis d'on vinguis fes broma. Potser és delicte?», diumenge 9 d'abril


Carles Bertran: «La viabilitat de les pensions en la nova República catalana»

"El debat no és en la viabilitat del sistema de pensions o en la garantia dels drets reconeguts a les persones, sinó en com garantim i fem més eficient aquest sistema"

Un dels temes que més discrepància ha generat i que més han estat manipulats pels adversaris de la independència de Catalunya ha estat la viabilitat del sistema de pensions, però també l’amenaça de l’impagament de les pensions per part de l’Estat espanyol en cas de declarar-se la independència de Catalunya.

Es evident que qualsevol país necessita d’un sistema de protecció social per garantir la cohesió social i la prosperitat. En el nostre cas, ens trobem davant d’un model de repartiment –i per tant de solidaritat intergeneracional- ja que el treball de les persones joves serveix per pagar les pensions de les persones jubilades, que amb el seu esforç i sacrifici van ajudar a tirar endavant el país i van contribuir, amb les seves lluites i reivindicacions, a fer que els que avui treballin ho facin en millors condicions.

En aquest sentit, cal tenir en compte que el problema fonamental és a la partida dels ingressos i no a la de la despesa. Això posa de manifest la importància del model productiu, perquè allò essencial és que hi hagi més actius que passius, però també que les cotitzacions siguin raonablement altes. Per tant, la clau de volta de la seva sostenibilitat és en el mercat de treball. I la pregunta que ens hem de fer és si volem un model econòmic com l’actual, amb sectors intensius en mà d’obra i baixa productivitat, amb una gran temporalitat i precarietat laboral, reducció de salaris, trajectòries professionals intermitents... o per contra, apostem per un mercat de treball de qualitat, amb sectors productius, eficients i innovadors? Aquest és un repte cabdal que la nova República Catalana haurà d’afrontar.

Pere Cardús: «Conseqüències imprevistes de la independència de Catalunya»

«Espanya entrarà en una fase de desintegració estructural, de pèrdua de credibilitat (més encara), d'incapacitat reactiva i de blocatge institucional.»

Els independentistes del Principat, concentrats com és lògic a assolir l’objectiu, hem desplegat aquests últims anys un gran ventall d’arguments i càlculs dels beneficis de l’estat català lliure. Hem assajat totes les hipòtesis que hem sabut sobre les conseqüències de la independència entre la població, els seus sectors, l’economia, les infrastructures… Aquells que diuen que no s’ha explicat com seria la Catalunya independent són uns mentiders compulsius o uns folls absoluts.

L’objectiu de la independència és, per damunt de tot, la millora de les condicions de vida dels ciutadans de Catalunya. També d’aquells que votaran contra la independència o que ni tan sols voldran participar en el referèndum. Després, n’hi ha molts més, d’objectius. Alguns són més importants per a uns; alguns altres són més importants per uns altres. Per mi, la llengua, la cultura, l’ensenyament i la qualitat democràtica són fonamentals.

dimecres, 5 d’abril de 2017

Iu Forn: «Afinar, millor que prometre diàleg i inversions»

Operació Catalunya, Operació Menina o com en vulguin dir. Al final ha quedat demostrat que el més efectiu és allò de tota la vida de “puntada al paladar i la pilota passa però el davanter no”. La cara amable de la propaganda és molt bonica i queda molt bé, però quan tens la mala sort d'encarregar-li a Pepe Gotera i Otilio i aquests dos te la construeixen amb parets de paper i en arenes movedisses, la probabilitat de fracassar és del 348%. O més.

L'Operació Diàleg va començar forta. Passat Reis vam ser bombardejats per terra, mar, xarxes i premsa amiga amb la mà estesa d'una colla de bellíssimes persones oferint tant de diàleg que si hagués estat sucre, Catalunya sencera hauria patit una epidèmia de càries mai vista.

Problema? De seguida va arribar la realitat. I va fer-ho servida en sashimi, o sigui, crua. Llàstima, perquè mira que van dedicar-hi diners, gent i esforços. Total, que l'Operació Diàleg va acabar com l'aplicació anomenada Periscope, que semblava que era el futur i ara ja ningú la recorda.

Roc Casagran: «A cagar, la legalitat!»

«Allò que és legítim sempre té molta més força que allò que és legal. Allò que és legítim venç els anys i les fronteres, i ens convida a una reflexió molt més profunda i exportable»

La legalitat. Què és legal i què no és legal. Legal, il·legal, alegal i el meu avi en patinet. Legalismes per aquí, legalismes per allà. Passar d'una legalitat a l'altra. I etcètera. Pesats! Un martelleig constant i embafador, un debat estèril, una lluita perduda. Fins al capdamunt, de tanta legalitat!

Ens equivoquem de mig a mig si l'argumentació sobre el dret a l'autodeterminació de Catalunya gira al voltant de la legalitat. Bàsicament perquè aquí sempre hi guanyaran ells. No ens amaguem en subterfugis i afrontem l'escomesa de cara, mirant-la de fit a fit, sense por.

L'estat espanyol jugarà a aquesta carta fins que li ho permetem. Mobilitzaran jutges, posaran la (seva) Constitució com a garant de la unitat, utilitzaran les lleis com més els convingui, ens denunciaran... Diguéssim que ja és el que van fent, però fa tot l'efecte que la qüestió ha d'anar creixent en aquesta línia. Vindran (i ja venen) inhabilitacions, vindran (i ja venen) citacions per comparèixer davant del jutge, vindran (i ja venen) detencions... I tot el que ha de venir.

Margallo explica l’obsessió de la Moncloa per tancar les portes a Catalunya a l’exterior

'El partit es juga a l'exterior, perquè si es jugués a Espanya n'hi hauria prou de prohibir les coses', ha dit l'ex-ministre d'Afers Estrangers

L’ex-ministre d’Afers Estrangers José Manuel García-Margallo ha explicat avui que la lluita contra l’acció exterior de la Generalitat és una prioritat del govern espanyol. En una entrevista al programa ‘Espejo público’, ha dit: ‘El partit es juga a l’exterior, perquè si es jugués a dins [l’estat espanyol], n’hi hauria prou de prohibir les coses. El problema és la repercussió que tenen les coses a fora.’

L’ex-ministre ha reconegut ‘l’esforç gegantí’ que fa la Generalitat per a internacionalitzar el procés i l’obsessió de la Moncloa a tancar totes les portes possibles. ‘A mi, d’ençà del primer dia, m’ha semblat que no tenia el dret, sinó l’obligació, de contrarestar aquest esforç explicant quines eren les raons d’Espanya’, ha dit.