Els independentistes del Principat, concentrats com és lògic a assolir l’objectiu, hem desplegat aquests últims anys un gran ventall d’arguments i càlculs dels beneficis de l’estat català lliure. Hem assajat totes les hipòtesis que hem sabut sobre les conseqüències de la independència entre la població, els seus sectors, l’economia, les infrastructures… Aquells que diuen que no s’ha explicat com seria la Catalunya independent són uns mentiders compulsius o uns folls absoluts.
L’objectiu de la independència és, per damunt de tot, la millora de les condicions de vida dels ciutadans de Catalunya. També d’aquells que votaran contra la independència o que ni tan sols voldran participar en el referèndum. Després, n’hi ha molts més, d’objectius. Alguns són més importants per a uns; alguns altres són més importants per uns altres. Per mi, la llengua, la cultura, l’ensenyament i la qualitat democràtica són fonamentals.
Però, més enllà d’aquests objectius i de les conseqüències concretes de la independència entre els ciutadans i les institucions del Principat, hi ha conseqüències geostratègiques que potser no hem comentat prou. Em refereixo als efectes que tindrà la independència del Principat en la resta dels Països Catalans.
És evident que cada territori té les seves dinàmiques i el seu procés històric. Que la maduració de l’estat de consciència no és el mateix al País Valencià, a la Franja, a Catalunya Nord, a Mallorca, a Eivissa o a Menorca. I és també una evidència que a tots aquests territoris hi passarà allò que els seus ciutadans vulguin que hi passi. Però hi ha factors que em fan pensar que més aviat que no pas tard hi haurà una aproximació a la idea d’independència i de confederació.
Partim d’una realitat: l’espoliació fiscal, la manca d’inversions, l’asfíxia econòmica, el menyspreu de to colonial, la humiliació de les promeses incomplertes… Tot això són elements que, posats sobre un mapa, dibuixen una silueta perfecta dels Països Catalans que sempre havien traçat els independentistes abans del procés. Actualment, els Països Catalans sostenen econòmicament l’estat espanyol. Catalunya, les Illes i el País Valencià són les tres comunitats més espoliades de totes. I són també potències econòmiques de primera magnitud. De fet, són el motor econòmic productiu de l’estat espanyol.
Per tant, què se’n farà d’Espanya quan el Principat emprengui el vol? Crec que, per raons econòmiques, però també de projecte, de desgast i emocionals, Espanya com a projecte es descompondrà. Serà molt difícil de mantenir el funcionament actual de l’estat, especialment en l’aspecte econòmic. Per tant, entrarà en una fase de desintegració estructural, de pèrdua de credibilitat (més encara), d’incapacitat reactiva i de blocatge institucional. No desitjo cap d’aquestes conseqüències. Però, tal com actuen, no veig cap més situació que aquesta.
I la següent qüestió és: quina ciutadania amb una mica de consciència d’identitat diferenciada (per poca que pugui ser en alguns racons) voldrà quedar-se a salvar l’invent que l’ha maltractada des de fa decennis? Què passarà pel cap dels ciutadans d’Elx, d’Alaior, de Tamarit de Llitera, des Mercadal, de Borriana o de Sant Mateu d’Albarca quan comparin les expectatives i les primeres passes del Principat ja lliure i la situació d’Espanya? Quin camí voldran emprendre? A quin bàndol voldran ser? Especialment, i per més que soni estrany, penso en les zones limítrofes de la Franja i el Principat que actualment ja comparteixen serveis com ara la sanitat i, en alguns casos, l’educació. Cosa que també passa una mica a la Cerdanya.
Lectura a banda demana el cas de Catalunya Nord. Però crec que els efectes d’un territori que se sent i se sap ‘sud de l’estat francès’, amb totes les conseqüències que això implica, també seran importants. Si bé la situació de la llengua i de la consciència més política viu encara hores massa baixes, la consciència de ‘catalanitat’ molt estesa pot ser un pòsit que tingui efectes sorprenents en cas d’independència al sud. No tinc gaires dubtes que la mirada de molts nord-catalans (que encara s’adreça al seu nord) pot virar completament d’ací a uns quants mesos o pocs anys.
Que no s’exalti ningú. No parlo pas de processos fàcils ni automàtics. Tampoc no parlo d’integracions cegues ni de reunificacions simples. Però sí que trobo molt complicat o, fins i tot, gens probable que territoris clarament maltractats per l’estat espanyol i l’estat francès no visquin un sorprenent desvetllament de la consciència quan puguin comparar el nou actor internacional amb el lloc depriment on hauran romàs situats. En aquest sentit, ara que parlem de processos constituents, crec que seria bo de tenir prevista alguna disposició o algun article de la constitució de la República Catalana que preveiés la incorporació o l’establiment de relacions prioritàries i privilegiades amb la resta dels Països Catalans.
Font: VilaWeb.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada