Toni Soler: «La batalla de les emocions»

CEO. De forma absolutament incoherent, els sectors contraris al referèndum han sortit en tromba a aplaudir l’aparent bona salut del no (quatre punts d’avantatge enfront del sí ). Dic que és incoherent perquè, si un està contra el referèndum, el sentit del vot dels ciutadans li hauria de semblar irrellevant. Cal matisar, en primer lloc, que una cosa és estar en contra de la independència i una altra de ben diferent votar-hi en contra en un referèndum si l’única alternativa és el manteniment de la situació actual, cosa més que probable. De fet, les dades del CEO mostren una amplíssima disposició a votar en la consulta, amb permís de l’Estat o sense, i una victòria clara del sí. Un resultat que és poc fiable si tenim present que molts vots negatius es podrien quedar a casa responent a un boicot unionista. Però no és agosarat pensar -digueu-me optimista- que molts altres vots negatius esdevindrien afirmatius si el referèndum fos pactat, cosa que allunyaria la perspectiva d’un xoc de trens. La por al conflicte institucional és una de les fortaleses del no ; per això l’estat espanyol es passa el dia amenaçant.

INCERTESES. En resum: hi ha massa variables per fer una predicció clara. Seria absurd negar, però, que l’independentisme no ha esvaït les incerteses que dissuadeixen una part dels seus votants potencials, i a més hi ha febleses internes que erosionen la seva base, com ara les desventures judicials de l’antiga CDC i els recels que desperta el maximalisme de la CUP. Aquesta suma de factors impedeix l’expansió del sobiranisme en un context que li hauria de ser propici: el govern català administra una conjuntura econòmica favorable, els seus líders -Puigdemont i Junqueras- són els més valorats i les perspectives de canvi a Espanya semblen remotes. Tant li fa l’amplíssim suport al referèndum, que és una victòria tàctica de l’independentisme: els blocs del sí i el no no es mouen, cosa que ens indueix a pensar que el factor identitari té un pes decisiu en l’arrenglerament de l’electorat català. De tal manera que, cada cop que un líder sobiranista acusa l’estat espanyol, certs votants catalans se senten també acusats, i reaccionen a la defensiva. ¿Són menys que fa 10 anys? Probablement. Però són prou perquè hi reflexionem.

EXCLUSIÓ. El bloc sobiranista està intentant fer un intel·ligent viratge discursiu, buidant-se de contingut patriòtic i defensant valors més universalitzables com la democràcia, la república i el benestar dels ciutadans. Però l’exhibicionisme simbòlic i emocional dels últims anys, per bé que pacífic, ha despertat la por a l’exclusió en sectors fortament espanyolitzats o simplement híbrids. Així tenim una gran massa de catalans que se senten exclosos per l’Estat, i una altra massa de catalans que tenen por que un futur estat català els exclogui per motius sentimentals o d’origen. Els que estem convençuts que Catalunya pot ser -i ha de ser- més plural que l’Espanya autonòmica, més respectuosa amb les identitats compartides, tenim molts deures pendents. La batalla és més emocional del que ens pensàvem, i és possible que ni el corredor mediterrani ni el dèficit fiscal decantin la balança.

Font: ara.cat