David Bajona (Barcelona, 1971) i Marc Gafarot (Palamós, 1975) són dos dels autors del llibre "Política de defensa i Estat propi" (Editorial Base). Al llibre, els onze experts que hi participen raonen els motius pels quals un Estat independent no podria prescindir d’una política de defensa, interconnectada amb la resta dels països que pertanyen al bloc occidental. En aquesta entrevista, Bajona aposta per un model de forces armades "català, voluntari i professional", i Gafarot diu que "no es tracta de reproduir vicis, sinó de servir de la millor manera possible a la defensa i salvaguarda del territori català i com aquesta defensa es posa a disposició de l’espai europeu, atlàntic i també mediterrani".
A què fa referència exactament el terme "política de defensa"?
David Bajona: És la part de la política d’un país que ha de tractar com es dissenya i gestiona tot allò que concerneix a la seva pròpia defensa. Ha de pensar de quins instruments i capacitats militars es dota per poder-se defensar. Però no només es tracta d’això, sinó que també ha d’incloure una pota amb la diplomàcia, amb la cooperació, i tot l’àmbit econòmic que té a veure amb aquesta política de defensa. Des de fa uns 30 anys una altra peça clau és la ciber-defensa, tot allò que concerneix a la defensa de l’espai cibernètic del país i a les seves necessitats en termes de xarxes i tecnologia de la pròpia defensa.
Per quin motiu han volgut entrar en aquest debat amb el llibre?
Marc Gafarot: Hi ha molts motius, però un és precisament el fet que parlar d’un Estat propi són paraules gruixudes. No es tracta de fer una mica més del que s’ha fet a nivell de política autonòmica dins del marc espanyol, sinó de fer un salt qualitatiu a nivell molt gran, i sobretot en àrees on el marc autonòmic no hi arriba, com afers exteriors i política de defensa. El llibre és una innovació important, perquè trenquem alguns falsos mites que giren al voltant de la política de defensa. Si Catalunya vol ser un Estat independent ha de fer aquesta adaptació a matèries tan sensibles i crucials en el món actual. Quan vas pel món parlant sobre un hipotètic Estat català, una de les qüestions que emergeix ràpidament és quina política de defensa tindria. A nosaltres el discurs bonista o pacifista ens pot semblar molt bé i molt necessari, perquè no volem la guerra ni el conflicte, però el món és el que és, i els nostres veïns ja ens reclamen fer els deures en aquestes matèries tan sensibles.
Bajona: Hem fet el llibre perquè és necessari. El país està en una situació de maduresa respecte al projecte de construir un Estat propi i no es pot construir sense tenir un projecte en política de defensa. La missió del llibre és obrir el debat sobre quina política necessitarà una Catalunya independent, perquè el debat sobre si cal o no una política de defensa és sobrer, i no es correspondrà amb la realitat de tenir un Estat propi.
I per quin model de política de defensa aposten vostès?
Bajona: Qualsevol model de política de defensa ha de contemplar les especificitats del país i, per tant, ha de tenir una certa base territorial. Ha de ser un model on la participació en les forces de defensa sigui voluntària. També crec que ha de ser un model modern, professional, que tingui la capacitat d’absorbir tota la tecnologia i innovació que siguem capaços d’adoptar. Si apliquem una nova política de defensa tindrà l’avantatge de partir de zero i, per tant, construir unes forces de defensa on no s’hagin d’acumular herències del passat. En resum: aposto per un model català, voluntari i professional.
Gafarot: Hi estic totalment d’acord. No es tracta de reproduir vicis, sinó de servir de la millor manera possible a la defensa i salvaguarda del territori català i com aquesta defensa es posa a disposició de l’espai europeu, atlàntic i també mediterrani. La virtut que té el llibre és que enceta un debat i que no és un llibre tancat. És un punt de partida.
El llibre parteix de la base que Catalunya ha de tenir sí o sí una política de defensa.
Gafarot: Sens dubte. Europa i Estats Units demanen als Estats més capacitat, més recursos, més implicació, etc. La UE vol passar de ser un poder tou a un de més dur. Si Catalunya vol esdevenir un Estat independent dins de la UE, haurà d’acceptar aquesta cura de realisme.
És, per tant, un requisit perquè Catalunya sigui reconeguda com a país independent?
Gafarot: Sí, això pensem els autors del llibre. Hi ha diferents opcions, però presentar-nos al món com una hipotètica Costa Rica o un país que no té política de defensa, és un servei molt flac al que estem fent per l’assoliment de l’Estat català independent.
Bajona: No seríem creïbles. Hi ha un problema de credibilitat quan s’explica a actors internacionals importants que Catalunya no tindrà política de defensa. Cal necessàriament tenir unes forces de defensa adequades per defensar aquest Estat, que vol dir defensar les persones que hi viuen i vetllar perquè el territori no pateixi cap agressió. Però també cooperar amb els altres Estats en pla d’igualtat, en el sentit que complim amb el primer requisit de tot Estat que és garantir i controlar el nostre propi territori i assegurar que no serem un problema pels altres. El que necessitarem segur seran unes forces de defensa per implementar la defensa, perquè el que no podem ser és un forat negre de seguretat. Les forces de defensa han de ser militars i professionals, tot i que podem tenir una discussió sobre si podria ser un model no professional, o sobre si la política de defensa passa per estar a l’OTAN o no. El que no necessitem és una no política de defensa i enganyar a la gent dient que Catalunya pot ser un Estat independent estant indefensa.
Gafarot: A més, la defensa efectiva del territori català a càrrec de l’Estat espanyol és una realitat. Als Estats europeus, la situació actual d’una Catalunya dins de l’Estat espanyol en matèria de seguretat i defensa ja els hi va bé. Per tant, o oferim una alternativa que en el pitjor dels casos és igual a la que tenim ara, o malament. Si anem cap a una no-política és la millor manera per garantir el no reconeixement de Catalunya.
Sovint també s’apel·la al cost que tindrien unes forces armades catalanes...
Bajona: Ara de mitjana estaríem pagant uns 2.050 milions d’euros anuals. És a dir, que els catalans es gasten més de 2.000 milions d’euros en la política de defensa espanyola. S’apropa a l’1% del PIB català. Per tant, no es pot dir que quan siguem independents haurem de patir una despesa astronòmica en defensa que farà que s’agafin recursos de necessitats socials, perquè ara ja l’estem suportant i d’alguna forma es demostra que el país ho pot assumir. D’altra banda, una Catalunya independent milloraria econòmicament i, per tant, és perfectament sostenible un esforç econòmic en defensa. I aquest esforç no és una despesa neta, sinó una inversió. Primer, perquè proporciona seguretat al país, i segon, perquè la despesa es converteix en inversió quan les indústries construeixen equipament, quan empreses participen en projectes de recerca, etc. La política de defensa també és una eina per exercir una certa política econòmica i fer que el país optimitzi la despesa.
Gafarot: I, a més, generaria ocupació. Actualment no hi ha massa catalans que formin part dels diferents cossos de les forces armades espanyoles.
I quina despesa suposaria tenir un exèrcit català?
Bajona: Depèn del model que s’esculli, la despesa hauria de passar de quasi l’1% del PIB a l’1,5% o arribar fins el 2%. Catalunya es pot permetre perfectament una política de defensa com l’espanyola, però cal decidir coses com si Catalunya vol esdevenir un país molt actiu en termes internacionals i, per tant, s’ha de plantejar que les forces de defensa tinguin un paper internacional fort o si s’han de limitar a garantir la seguretat del país i poca cosa més. En funció de tot això variaria la despesa.
Quants efectius caldria que tingués un exèrcit català?
Bajona: Uns 20.000. Aquesta seria una mida relativament petita però que ens permetria desplegar capacitats en els 360 graus del que serien les necessitats de la defensa. Seria una mida sostenible pel país en termes econòmics i demogràfics.
Una possibilitat seria la militarització dels Mossos d'Esquadra?
Gafarot: Es una opció allunyada de la realitat. Els països que menys defensen la democràcia són els que barregen la política de defensa i la política de seguretat. D’altra banda, per enfocar i arribar bé a tots els potencials perills que poden afectar una societat com la catalana, dotant de més recursos a un cos policial com els Mossos queda molt curt. En el món actual el grau de tecnificació és tan alt, que o estàs al cas de les darreres innovacions o malament. A banda d’això, una cosa és la seguretat interior, que és molt necessària, i una altra cosa és la seguretat del territori i de les fronteres que van més enllà, així com participar en una política de defensa i seguretat que va més enllà del propi territori -Europa, la Mediterrània, missions de pau, etc.-. Barrejar dos conceptes com seguretat i defensa és molt temerari.
Bajona: És bàsicament una mala idea. Els que fan aquesta proposició han parlat amb algun Mosso per veure si vol això? Jo sí ho he fet, i als professionals de la seguretat no els sembla una bona idea perquè prou feina tenen com per afegir més càrrega de competències a la seva feina. D’altra banda, els Mossos són policies, i fan el que diuen els jutges, i espero que ho continuïn fent en un Estat independent. Per tant, com s’ho fa algú per defensar i aplicar l’ús de la força preguntant a un jutge? Això és impossible. I llavors què fem, desconnectem la policia dels jutges? Em sembla una mala idea. La funció militar i policial han d’estar separades en un Estat de dret. És una sortida que només busca esquivar el debat.
Una Catalunya independent hauria de formar part de l’OTAN?
Gafarot: Catalunya forma part de l’OTAN en tant que és una part integrant de l’Estat espanyol. Aquest és un debat necessari, perquè si el poble de Catalunya es vol autodeterminar ha de poder decidir també sobre les seves aliances internacionals. Hi ha vasos comunicants entre l’aliança atlàntica -que va néixer abans que la UE- i la UE i la política de seguretat exterior comuna. Hi ha casos de països de la UE que formen part d’un club però no de l’altre, però d’entrada no es veu excessivament fàcil que ens puguem vincular a la Unió Europea i desvincular-nos de l’OTAN.
Vostès, doncs, són partidaris que una Catalunya independent formi part de l’OTAN?
Bajona: Jo sí. Vull que Catalunya formi part de l’Aliança Atlàntica i que formi part de la UE. Però fora de l’OTAN i de la UE també hi ha vida, i si les circumstàncies ens porten a no ser-hi, podem existir com a Estat independent formulant polítiques adequades al fet de no ser-hi. D’altra banda, l’OTAN funciona molt bé com una cooperativa, en la qual tots els socis posen un esforç per garantir la seguretat comuna, i això permet accedir a capacitats que hi ha països que no poden tenir. Es guanyaria, doncs, també en termes de pura eficiència tècnica. Hi ha dos nivells: el del que és òptim i el del que és necessari. Tenir política de defensa és necessari.
Gafarot: A més, jo penso que si no hi ha dualitat UE-OTAN, el nostre reconeixement no esdevindrà necessari, sinó que ens costarà més.
Font: elMon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada