«No deu ser pas fàcil de conviure amb tanta acidesa estomacal. Això seu és un mal viure. Hi ha alguna cosa que els posa molt nerviosos...»Aquests dies mirava amb preocupació els comptes de Twitter dels caps de files de Catalunya Sí que es Pot. Amb preocupació perquè pensava que no deu ser pas fàcil de conviure amb tanta acidesa estomacal. Això seu és un mal viure. Hi ha alguna cosa que els posa molt nerviosos i no acabava d’esbrinar què devia ser.
Primer vaig pensar que hi havia un pacte secret en la política catalana fora de l’abast de ciutadans i periodistes pel qual era obligatori que algú fes el paper de Duran i Lleida. I que al començament de legislatura potser es fa un sorteig –també secret– per decidir qui seran els diputats que hauran d’aprendre el paper i actuar amb la perfecció màxima. Pensava que potser els havia tocat a ells dos, de representar aquesta figura de l’indefinit que envesteix fort els valents que decideixen de fer una passa endavant, una actitud que els posa en evidència a ells, que queden una passa enrere.
Però aviat vaig entendre que no podia ser. Que seria massa casualitat que hagués tocat el mateix paper a dos diputats del mateix grup i amb càrrecs tan destacats. Havia de ser alguna altra cosa. Vaig repassar les seves històries, les que es desprenien de les entrevistes i els reportatges publicats fins ara, per si trobava un tomb dramàtic que justifiqués aquesta agror que gasten contra la voluntat sobirana de decidir el futur del país. Pensava que potser algun fet biogràfic podia explicar aquesta actitud més agressiva que la dels polítics més unionistes de tots.
Però tampoc no vaig saber trobar-hi res. No hi havia cap greuge ni res que pogués donar sentit a la situació actual. Havia de ser alguna altra cosa. Com podia ser que aquest duet hagués estat el pregoner més entusiasta de la campanya d’El País contra Lluís Llach? Tots dos saben perfectament qui és Llach i quin és el seu compromís amb la democràcia i el respecte dels drets i les llibertats de les persones. Com pot ser que s’hagin esborrat les empremtes dactilars de tant repiular porqueria contra Llach?
No sé si trobaré mai l’explicació d’aquesta actitud. Compto que hi ha una explicació raonable que, quan la trobi, diré: ‘Com és que no hi havia pensat?’ Suposo que algun dia trobaré una explicació que em permeti d’entendre per què persones que s’han passat la vida reivindicant que s’ha de donar la veu al poble ara fan costat als qui volen impedir-ho. Suposo que podré entendre per què un demòcrata d’esquerres vol donar tot el poder contra la veu del seu poble a un president autoritari com Rajoy. Suposo que entendré també per què aquest enyorat militant republicà defensa que cal adaptar-se sempre a les regles de joc d’una monarquia hereva de la dictadura. Suposo que entendré per què Rabell i Coscubiela són considerats els adversaris més ferotges de l’independentisme al parlament.
Algun dia he pensat que era per gelosia. Perquè l’independentisme ha fet una revolució democràtica i social que ells no han sabut engegar. Una revolució que, per acabar-ho d’adobar, ha sumat el compromís i, fins i tot, el lideratge d’un espai polític que havia ocupat Convergència fins fa un any. I, per ells, això és més fort que no els projectes, les coherències amb els principis, les conviccions i les idees. No poder suportar que Convergència els hagi passat al davant en un procés d’això que ara s’anomena ‘apoderament popular’.
Rabell i Coscubiela s’haurien pogut afegir a la revolta democràtica en lloc de posar entrebancs al procés. Rabell i Coscubiela haurien pogut ser coherents amb la trajectòria política històrica de l’espai que representen al parlament. Com es pot ser d’una candidatura anomenada ‘Catalunya Sí que es Pot’ i després passar-se els dies dient ‘no es pot’, ‘no es pot’, ‘no es pot’…?
Jo crec que la majoria sobiranista pro-democràcia del parlament està en condicions encara d’acollir aquest sector que representen Rabell i Coscubiela i deixar enrere tot aquest període de males digestions i agrors excessives. La independència la faran els primers, els que ja hi eren fa quaranta anys, i els últims que hi arribin. Si ho volen, i ja no els queda gaire temps, també la poden fer els Rabell i Coscubiela. Vinga, va!
Font: VilaWeb.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada