dissabte, 31 de gener del 2015

Especial «Orientacions lingüístiques»

La llengua ha estat sempre un dels pilars fonamentals de la nostra pervivència com a poble. No n’hi ha prou, però, de comunicar-nos habitualment en català; l’hem de parlar i escriure bé, sense interferències, sobretot els qui ens adrecem al públic.

Com es posen la data i l’hora per a anunciar una activitat? Hem de dir flyer o carpa? Quan hem d’escriure Estat i quan, estat?

Aquest document, elaborat pensant en el llenguatge que fa servir l’ANC en comunicats i actes diversos, ens resoldrà els dubtes.


dijous, 29 de gener del 2015

Informe Col·legi d'Economistes: «L'estat propi, molt solvent»

Un informe del Col·legi d'Economistes considera que, amb la independència, Catalunya passaria de l'actual “bo porqueria” a ser un país de solvència notable UE Destaca com a més improbable la sortida de la UE i l'euro

En les classificacions internacionals sobre la qualitat creditícia i la solvència, Catalunya se situa avui entre els països del que es qualifica com a “bo porqueria” (BB), on la inversió és especulativa, com Costa Rica, Guatemala i Hongria. Això impedeix a la Generalitat accedir autònomament i directa als mercats financers internacionals i fa que depengui de les decisions financeres del govern espanyol i de les transferències de fons d'aquell per mitjà del fons de liquiditat autonòmic (FLA) o del pla de pagament a proveïdors (PPP).

La raó principal és que la Generalitat no disposa del poder fiscal i la gestió pròpia dels recursos que genera la seva economia. Un informe presentat ahir i elaborat pel Col·legi d'Economistes de Catalunya (CEC) conclou que una Catalunya independent escalaria set esglaons en la classificació internacional i se situaria amb un notable (A+) entre els països forts per complir els seus compromisos financers. Sortiria de la zona del bo porqueria i entraria de ple en el grup de països en què resulta rendible i segur invertir. L'informe, realitzat pels economistes Joan Elias i Joan Maria Mateu amb la col·laboració d'altres, analitza amb la metodologia de l'agència Standard & Poor's el risc sobirà d'un estat català integrat a la Unió Europea i la zona euro després d'una sortida pactada de l'Estat espanyol.

Eric Herrera: «Vostè, indecís»

«Vostè, indecís, que és castellanoparlant i potser encara veu amb recança aquest procés d'alliberament que li han venut identitari»

Un cop ha acabat el vodevil de les llistes i la treva s'ha imposat entre els dos grans partits del sobiranisme, ara per fi podrem començar a parlar de política amb majúscules i treballar incansablement per fer el salt més important de la història d'aquest país. Ara la intel·ligència, l'estratègia, la resistència i la sang freda s'hauran d'imposar per sobre d'hiperventilacions i de psicodrames. Per dir-ho d'una altra manera, comença la feina de la política institucional, ara és l'hora dels grans polítics. Concórrer amb llistes separades sota uns punts en comú ha estat un gran encert, i reconec que el fet de convocar les eleccions per al mes de setembre, sobretot després de l'acarnissament de les últimes setmanes, és l'opció més òptima per encarar millor unes eleccions que seran decisives. Tenim 8 mesos per convèncer els indecisos que manquen -que n'hi ha molts encara!- i, sobretot, per esclarir d'una vegada el panorama polític català. Ara ja podem dir que les velles putes i ramonetes han acabat el seu show a Catalunya, perquè caldrà que tothom ensenyi definitivament les seves cartes. Nosaltres, des del convenciment fort, el que hem de fer a partir de ja, sense descans, és explicar per què aquest país serà millor si d'una vegada per totes pot autogovernar-se de veritat. Jo, doncs, començo...

Vostè, indecís, que amb tota la racionalitat del món mostra paüra per uns esdeveniments que no sap com acabaran, i pateix per la seva pensió o pel seu sou de funcionari, vull dir-li, per començar, que amb 16.000 milions d'euros cada any de més que surten de Catalunya i no tornen, un pressupost que equival al pla Obama del 2009 per salvar l'economia americana, el nostre país podria assegurar de sobres els seus serveis socials bàsics. Vostè em dirà, però, que tots els polítics són igual de dolents siguin d'aquí o de fora i que, en conseqüència, també malgastaran aquests diners. Servidor li respondrà que vostè té moltíssimes raons per pensar així, però que la qualitat de benestar d'un territori depèn bàsicament per la capacitat de produir riquesa i exportació dels propis ciutadans sense que un govern que està a 600 quilòmetres de la realitat del país s'emporti els diners per invertir-los en llocs erms que no reverteixen en la pròpia economia. Vostè ha de donar una oportunitat als polítics catalans de fer-ho bé o d'equivocar-se, el drama actual és que no hi ha llibertat sense tuteles per fer-ho malament, perquè les grans decisions venen marcades des de fora.

Quim Torra: «I tant que són plebiscitàries!»

"Només depèn de nosaltres, dels electors, del poble de Catalunya"

L’anunci del president Mas de convocar les eleccions del 27S, d’acord amb el pacte assolit amb ERC, amb la intenció política que fossin plebiscitàries, ha obert també la porta a l’enèsima discussió bizantina que hem de suportar.

Com és sabut, en els últims dies de l’imperi romà d’Orient, quan els turcs ja assetjaven Constantinoble, els polítics i intel.lectuals bizantins es dedicaven a discutir sobre l’apassionant món del sexe dels àngels, enlloc de preparar la defensa de la ciutat davant del previsible atac enemic. El 29 de maig d’aquell any, la ciutat era conquerida, Constantí XI moria en la defensa i el seu cap decapitat era embalsamat per a gaudi de Mehmet II, el Conqueridor, el Gran Turc. El rei Alfons el Magnànim, preocupat per l’esfondrament dels regnes cristians, havia seguit una política d’intervenció a l’Orient, a Bòsnia, a Albània i finalment a Constantinoble mateix. Més de 200 soldats catalans van col.laborar a la defensa de la ciutat. La guarnició catalana era liderada per Pere Julià. Segons alguns historiadors, “tingueren l’honor de ser els darrers a sucumbir en el recinte emmurallat”.

No sé, potser és per aquest fet que se’ns ha empalmat als catalans a l’ADN aquestes boges ganes d’endinsar-nos en discussions que no porten enlloc, o que si en porten a algun és al desastre.

Les eleccions del 27S són i seran plebiscitàries. Punt i final. Només faltaria! No portem tots plegats aquests anys com per haver arribat fins aquí i que ara no només ens faltéssim al respecte, sinó que ens burléssim de nosaltres mateixos si no li sabéssim donar aquest caràcter plebiscitari – constituent.

dilluns, 26 de gener del 2015

Paradeta informativa, diumenge 1 de febrer

Què esperes per a venir a col·laborar-hi?

Diumenge, 1: Al matí, d'11 a 2, a l'avinguda de Gaudí (Gaudí / Provença)

Iu Forn: «Hi ha més catalans que independentistes»

No és la primera vegada que Mariano Rajoy utilitza una frase que els seus ideòlegs intenten convertir en marca-concepte per ser excretada en una tertúlia on calgui munició fast food. I la frase és: “Hi ha molts més catalans que independentistes”. Analitzem-la.

La frase sempre serà certa perquè encara que fossin independentistes el 100%, mai podran ser més que el total. Com a molt els mateixos, però és impossible ser més. Entenent, esclar, que Rajoy es refereixi a independentistes catalans. Si parla d’independentistes en general, llavors sí, perquè s’hi inclourien els madrilenys, els tibetans o els austrohongaresos. Però crec que no és el cas. De la mateixa manera que hi ha més catalans que calbs catalans, més catalanes que dones catalanes que s’han operat els pits o més catalans i catalanes que catalans i catalanes que mengen calçots. Per tant, afirmar que hi ha més catalans que independentistes catalans és com dir que el sol surt per l’est i, per estar a l’altura, mereix una resposta del tipus: “Ah, molt bé. I?” Perquè pot ser que hi hagi 100 catalans i 99 siguin independentistes, una realitat que confirmaria la frase de Rajoy, sí, però que estaria als antípodes de l’imaginari que ell pretén instal·lar. En tot cas, la millor manera de saber la xifra és preguntar-ho. Llàstima que per evitar que això passi els ideòlegs de Mariano Rajoy van crear una altra frase cèlebre: “És que no puc fer-ho, perquè la llei no ho permet”, a la qual posteriorment van afegir un “No puc ni vull” provocat per la terrible descoberta que els va significar adonar-se que les lleis es poden canviar.

Font: ara.cat

Quim Torra: «L'independentisme mata»

L'agost del 2013, el diputat del PSC Xavier Sabaté piulava: “Ningú no es pregunta a la Catalunya anestesiada per què tantes morts a les platges? Avui 2 morts més. I el govern? Ah! Prepara la cadena.” Una setmana després, insistia: “Ahir un nou mort a la platja. Celebro que el govern se'n preocupi per fi”, tot acompanyant el tuit amb un linka una notícia de l'ACN on s'explicava que Interior i Sanitat dissenyarien un pla per lluitar contra els ofegaments d'ancians. Ara fa un parell de setmanes, el Sr. Sabaté hi tornava: “El desgovern del senyor Mas i del senyor Junqueras mata”, arran de la polèmica per la mort d'un veí de Tarragona el dia de Nadal. El Sr. Iceta va córrer a donar-li suport. Un cop, mira tu, no sé; però dues vegades no deixen opció: sembla clar que pel Sr. Sabaté, l'independentisme mata. Els independentistes, obsedits, anestesiats, zombis mutants, actuant bojament, presos d'uns irreparables danys mentals psiquiàtrics, acabem matant d'una manera o altra. La tesi portada a l'extrem és impressionant: mai no serem independents perquè ja haurem estat tots aniquilats pels independentistes.

Com hem arribat aquí? Com un diputat del Parlament de Catalunya és capaç de dir aquestes monstruositats? Però abans de respondre, primer resolguem totes aquestes morts. Poques hores després de la piulada dels ofegats del 2013, els dos bussejadors alemanys desapareguts, presumptament morts perquè el govern preparava la cadena, apareixien sans i estalvis. Encara corprèn més conèixer el cas del mort denunciat pel diputat del PSC pel mal funcionament del servei d'hemodinàmica del Joan XXIII. Resulta que, segons va informar Albert Pereira per Twitter, aquest servei, que ara funciona 12 hores/7 dies, funcionava 9h/5d quan va ser creat, el 2009. Gairebé la meitat d'hores. I com es preguntava en Pereira, “qui governava el 2009 (només 45 hores d'hemodinàmica)? Sí, el tripartit. I qui era el delegat del govern a Tarragona? En Xavier Sabaté. Doncs si maten els qui tenen un servei obert 84 hores a la setmana, quins criminals no serien els qui l'hi tenien només 45 hores, no?”. La demagògia és un artefacte perillós, que tendeix a explotar en els moments més imprevistos.

Jaume Marfany: «Que el partidisme no ens faci traïdors»

Manllevant Jordi Grau i alhora Jordi Carbonell: “Que el partidisme no ens faci traïdors”

Diuen que els homes no podem fer dues coses alhora i crec que als partits polítics els passa una cosa similar. En aquests moments, doncs, són incapaços de treballar per dos objectius a un mateix temps i el que estan fent és prioritzar. No cal dir que, ara per ara, guanyar les municipals és el seu principal objectiu.

Les eleccions avançades, malgrat semblar una contradicció, s’han endarrerit. I a hores d’ara més d’un desitjaria que l’ANC entrés en una crisi interna profunda. O bé, com a mal menor, que ens dediquéssim exclusivament a dinamitzar i mobilitzar la societat l’11 de setembre. Més d’un voldria que la feina de l’Assemblea es limités simplement a això i que deixéssim que la política la facin els polítics.

L’Assemblea fa nosa i d'aquí provenen alguns dels intents de desprestigiar-la. Només heu de veure les darreres filtracions interessades a la premsa. La unitat d’acció, la real i no la que es fa només amb paraules, sembla no interessar, és tan incòmoda i fa tanta nosa com ho pot fer l’ANC.

No hem arribat fins aquí, no hem arribat tan lluny perquè el procés caigui ara exclusivament en mans dels partits polítics, i menys quan alguns semblen anteposar els seus propis interessos als del país. L’Assemblea som un actor principal, conjuntament amb altres organitzacions i forces polítiques, en tot aquest procés i en cap cas abandonarem aquesta posició que hem mantingut en els darrers dos anys.

dissabte, 24 de gener del 2015

Germà Capdevila: «Construir la independència»

Els historiadors que d'aquí a 50 anys escriguin la crònica de la independència segurament posaran cada líder polític en el seu lloc. Els que van posar al davant la necessitat d'assolir la plena sobirania tot col·locant en un segon terme les legítimes aspiracions polítiques, i els que no van poder fugir de la dinàmica partidista de curta volada ni assumir les renúncies necessàries. Mentrestant, tornem a l'any 2015. Estem més a prop de la independència del que no somiaven fa quatre o cinc anys. Tanmateix, hem de mantenir la pressió ciutadana per evitar que el cicle electoral que comença ens faci perdre el nord. La feina que tenim al davant fins a les eleccions plebiscitàries –que ho seran, agradi o no al Sr. Duran– és molta i és molt important, però no cal posar-nos més nerviosos del compte. És cert que, com més avancem la feina de muntar les estructures del nou estat, més fàcil serà la transició entre la comunitat autònoma que deixarem enrere i la república que volem ser. Ara bé, molts estats es van construir del no-res sobre unes bases molt menys sòlides que les nostres. Cal que tothom comprengui i tingui clar –aquí i allà– que els catalans hem decidit ser independents i que res ni ningú no podrà aturar-nos. Farem servir les properes eleccions del 27 de setembre per atorgar un mandat clar al Parlament per assolir la independència. Si els nostres representants no fan la feina encomanada, senzillament els reemplaçarem per altres que ho facin.


divendres, 23 de gener del 2015

Joan Iglesias: «Amb la independència Catalunya és imparable»

El responsable del disseny del model de gestió de la Hisenda catalana assegura que Catalunya podria pagar-se el pressupost d'un estat capdavanter i les millors polítiques públiques

El director del programa per a la definició d'un nou model d'administració tributària de Catalunya, Joan Iglesias, ha remarcat que hi ha "infinitat d'estudis" que demostren que Catalunya té ja "capacitat suficient avui per pagar el pressupost d'un estat capdavanter, unes institucions de govern pròpies i unes polítiques públiques avançades i alineades amb les dels millors estats" del seu entorn. Iglesias ha participat en un acte de l'ANC per esvair dubtes sobre la hisenda pròpia. La presidenta de l'Assemblea, Carme Forcadell, ha cridat a eixamplar la base social de la independència fins al 27-S i ha apuntat que ara toca defensar l'acord entre CiU i ERC malgrat no ser el seu.

Catalunya té superàvit

Iglesias ha remarcat que ell no és el constructor de la hisenda pròpia catalana, perquè aquesta ja existeix des del moment que hi ha uns contribuents catalans que paguen els seus impostos. La seva feina, ha continuat, és dissenyar el model de gestió d'una Catalunya que recapti i administri tots els seus impostos. Però abans de res, ha garantit que un estat català no només seria viable econòmicament, sinó que tindria unes polítiques públiques com les dels millors estats del món en aquest sentit, perquè ja avui està fet superàvit entre el que aporta i el que rep, i aquí ha sumat el pressupost de despesa de la Generalitat, el dels ajuntaments i la imputació de despesa dins dels Pressupostos Generals de l'Estat.

El model espanyol és un fracàs

Dit això, cal ara establir, ha explicat, quin model de gestió vol Catalunya per al seu sistema fiscal. Partint del model espanyol, ha criticat que es basi en la persecució de l'infractor però que alhora tingui grans nivells de frau fiscal. "Aquesta lluita contra el frau l'estan guanyant o l'estan perdent? Perquè porten 35 anys i la guardiola segueix buida. Massa sistema d'èxit no és", ha ironitzat.

dijous, 22 de gener del 2015

Debat Aleix Sarri i «la Unió Europea en perill» el 5 de febrer



No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

Miquel Strubell: «Cap endavant!»

L'home del carrer, que no està sotmès a les diatribes que corren per les xarxes socials --moltes d'elles d'aparença fratricida (o nacionalment suïcida)-- sap que el 27 de setembre hi haurà eleccions al Parlament de Catalunya. Si habitualment posa la televisió espanyola, creurà que es tracten d'unes simples eleccions autonòmiques (i, per tant, haurem de preveure que el PP no farà campanya a favor de la unitat d'Espanya!)

Per contra, si habitualment veu la televisió catalana, sabrà que es tracten de les eleccions més transcendentals dels darrers 300 anys (bé, durant la major part d'aquest temps no hi va haver eleccions!) perquè si la majoria dels votants es manifesten a favor de les opcions que defensen la independència, recuperarem la nostra completa sobirania amb o sense l'aquiescència del Gobierno de torn, al final d'un procés curosament democràtic que mereixerà el beneplàcit de la comunitat internacional.

Si viu a Catalunya instal·lat en una actitud colonial, conformat amb la una, grande, libre i el justo derecho de conquista, se sentirà còmode votant per les opcions contràries a la independència, i més si es deixa endur per una curiosa (si no ridícula... però no gens innocent) apel·lació identitària segons la qual podria perdre la seva nacionalitat!

Si li preocupa el futur dels seus fills, i voldria que el fruit fiscal del seu esforç laboral revertís en benefici de la comunitat, en hospitals, en escoles, en carreteres i en benestar social, en lloc d'esfumar-se en costosíssimes vies d'alta velocitat que mai seran rendibles, o en construir submarins que no suren, o en apuntalar el subdesenvolupament crònic d'uns territoris, que potser no van poder oferir cap futur a molts electors catalans (o els seus avantpassats), aleshores votarà una de les opcions sobiranistes.

Quim Torra: «Empaperar l’arxiu de Salamanca»

"I ara, el lladre demana que se li torni el botí que va robar a cop de pistola"

Fa uns mesos, l’”Asociación Salvar el Archivo de Salamanca”, que impulsa el Sr. Policarpo Sánchez, va començar una campanya que va acabar en un manifest demanant que la Generalitat “retornés els centenars de milers de documents” que manté il.legament en el seu poder. Posteriorment, aquest manifest va rebre el suport de tots els partits polítics espanyols: PP, PSOE, IU, UPyD, Ciudadanos, VOX, Foro Asturias, ‘Seguí por Valencia’ i URCL.

Aquesta setmana, el nou director general de Belles Arts i Arxius i Biblioteques d’Espanya, Sr. Miguel Ángel Recio, en plena sintonia amb el Sr. Policarpo Sánchez, ha dit que ja ho ha reclamat formalment a la Generalitat. “Es tiempo de que Cataluña devuelva los papeles de Salamanca sin dueño”, titulava l’ABC, en l’entrevista que li dedicava.

Pausa. Respirin. Tot això que vostès han llegit, increïblement, és veritat. El Sr. Policarpo Sánchez existeix, i també una Asociación Salvar el Archivo de Salamanca, i també que tots els partits espanyols li donen suport i que el secretario de Archivos de España en reclama la devolució.

Forma part del festival en el que vivim. Hi ha qui ha tornat a lamentar-se d'aquesta enèsima burla, de l’escarni sistemàtic. Personalment, fa anys que he deixat de fer-ho, renunciant a intentar entendre com i perquè actuen així els espanyols. Per mi és un misteri, com les migracions de les papallones del Canadà o l'aparellament dels calamars. Aquestes coses passen i ja està. Les papallones migren, els calamars s’aparellen i els Sr. Policarpo Sánchez i Miquel Ángel Recio i tots els partits polítics espanyols volen que retornin els papers que els feixistes van saquejar en la invasió per a l’alliberament nacional – de la seva nació- de Catalunya. La natura és així.

dimecres, 21 de gener del 2015

«L’endemà»: diumenge, 25 de gener, a les 6 de la tarda. T'hi esperem!

Hem començat el 2015 amb l’excel·lent notícia que CiU i ERC, per l’exigència i el neguit de la gran majoria sobiranista encapçalada pels màxims representants de l’ANC, Òmnium i l’AMI, finalment han aconseguit arribar a un pacte de gran transcendència política per a desenvolupar les estructures d’estat que són del tot imprescindibles i convocar tots els catalans a escollir, el 27 de setembre, en unes eleccions de caràcter plebiscitari, el nou Parlament que ha de portar Catalunya a la independència de l’Estat espanyol.

S’obre, doncs, una etapa històrica en la qual hem d’aspirar a sumar en aquest acord, molt abans del 27S si és possible, les altres forces polítiques sobiranistes i democràtiques perquè, junts i en plena campanya electoral, fem arribar el missatge alt i clar, que l’única opció real per a esdevenir una societat lliure, digna, progressista, justa i cohesionada socialment és la independència.

Però aquesta gran empresa, com hem vist i patit en les darreres setmanes, no ha de ser solament responsabilitat dels nostres polítics; és sobretot la voluntat i el compromís de tot un poble mobilitzat per a dir prou a l’espoli sistemàtic de la nostra economia i a una corrupció institucional còmplice que l’ha fet possible; prou a les retallades en les prestacions socials que posen en perill l’estat del benestar i fan patir molta gent i, per damunt de tot, un Sí ben gros per a poder donar un futur molt millor a tots els ciutadans de Catalunya, sense distinció de l’origen de naixement, llengua, sexe o cultura religiosa.

És imprescindible que siguem molts els qui ho vulguem, com més millor, perquè el futur comú serà el que decidirem entre tots, tant els qui estem convençuts de la independència com l’única opció de millora, com la dels qui per motius diferents tenen dubtes, pors, en desconfien o encara hi són indiferents i creuen que tot això de la política no fa amb ells.

Per a fer un pas més en la direcció de sumar-hi aquests ciutadans, el proper diumenge dia 25 de gener hem organitzat una sessió de cinefòrum a les 6 de la tarda, a l’Escola Marillac, amb la projecció de pel·lícula L’endemà. La directora, Isona Passola, per mitjà de diàlegs entretinguts i actuals entre joves, planteja de manera senzilla i oberta els dubtes, els sentiments profunds i contradictoris que tenen molts ciutadans com ells sobre la independència, i també alguns convidats coneguts donen respostes molt adients dintre de les seves àrees d’expertesa.

Després de la projecció, és previst que els assistents que ho desitgin puguin fer preguntes, expressin la seva opinió i debatin amb els altres presents.

I a tots els convençuts us volem demanar que ens doneu un cop de mà i vingueu acompanyats d’algun amic, veí, company de treball o familiar que sapigueu que té dubtes sobre la independència i no n’està convençut del tot. Aquest sessió és dirigida a tothom, però la volem dedicar molt especialment a ells, perquè tinguin l’opció de reflexionar i, lliurement, decideixin optar per acompanyar-nos en la causa de la construcció de la nova República catalana.

Equip de Coordinació
ANC- SFxI



Carme Forcadell: «27S2015»

La història es repeteix, el dia 12 de desembre del 2013 el president de la Generalitat, acompanyat de tots els líders polítics que donaven suport al dret de decidir, va comparèixer al Palau de la Generalitat per anunciar la data i la pregunta de la consulta. Aquella data i aquella pregunta no eren les desitjades, ni les proposades, ni les defensades per l'Assemblea Nacional Catalana, però les vam assumir per responsabilitat, perquè la unitat dels sis partits polítics catalans que donaven suport a la consulta, simbolitzada en aquella foto històrica, tenia una força extraordinària davant del país i davant del món.

No podíem dir que no a un pacte entre els partits demòcrates, els que posen la voluntat dels ciutadans, expressada al carrer i a les urnes, per davant d'una constitució obsoleta, redactada i aprovada sota la vigilància de l'exèrcit. No podíem obrir una escletxa entre la societat civil i els partits polítics catalans que hauria estat molt difícil de tancar i que ens hauria impedit treballar, conjuntament, pel nostre objectiu comú: una Catalunya socialment més justa.

El 27 de setembre tampoc no era la nostra data, però sí que és una data que ens permet continuar el procés, que ens permet avançar cap a la independència i guanyar temps per fer la nostra feina, la feina que ens vam proposar des del mateix moment que vam néixer: eixamplar la majoria social, explicant els beneficis d'un estat independent.

És veritat que es podria dir que no tenim gaire èxit amb les nostres propostes o que no es fa gaire cas de les demandes de l'ANC o, fins i tot, es podria posar en dubte la nostra eficàcia. Doncs tot al contrari, si no hagués estat per la força de la gent, la força que ens doneu tots vosaltres, no hauríem tingut cap data, ni la del 9-N ni la del 27-S.

Signa a favor del jutge Santiago Vidal


A causa de la persecució que està tenint el jutge Santiago Vidal per participar en un projecte de Constitució per a Catalunya, s’ha engegat una campanya de suport consistent a enviar un missatge electrònic a favor seu.

Entre els primers signants hi ha Quim Torra, Sílvia Bel, Eduard Hugh, Albert Sánchez Piñol, Xavier Sala i Martín, Carme Forcadell, Ventura Pons o Muriel Casals.

Per a simplificar l’operació, aprofitem la feina que han fet els companys de l’ANC del Vallès Occidental. Aquí teniu l’enllaç; només cal posar-hi el nom i l’adreça electrònica i polsar ENVIAR.


dimarts, 20 de gener del 2015

Paradeta informativa, diumenge 25 de gener

Què esperes per a venir a col·laborar-hi?

Diumenge, 25: Al matí, d'11 a 2, a l'avinguda de Gaudí (Gaudí / Provença)

Víctor Alexandre: «El cas Santiago Vidal»

"Talment com en les dictadures, tota activitat privada que no concordi amb la ideologia del règim està tipificada com a delicte"

El cas del jutge Santiago Vidal, que el govern espanyol, mitjançant els òrgans judicials, pretén inhabilitar per haver participat en la redacció d’una Constitució catalana, és una mostra fefaent de fins a quin punt l’Estat espanyol és una democràcia totalitària. Talment com en les dictadures, tota activitat privada que no concordi amb la ideologia del règim està tipificada com a delicte i els qui la practiquin s’exposen a patir càstigs que els afectaran tota la vida. Situats en aquest punt, és una sort que siguem al 2015 i no pas al 1940. En aquella època, per una acusació com l’esmentada, els qui manaven haurien convidat el jutge Vidal a fer turisme pel Camp de la Bota. Ara, en canvi, les depuracions són molt més civilitzades. I també més profilàctiques. Ara ningú no s’embruta les mans. Ara, com en les mascarades de luxe, les depuracions tenen un caràcter solemne, amb molta barba blanca i altíssims tribunals, tant altíssims que només Déu hi arriba estirant una mica el coll.

No és gens estrany que cada cop hi hagi més catalans que vulguin marcar distàncies amb l’Estat espanyol. Ningú no vol viure en un Estat que conculca les llibertats bàsiques i que criminalitza, persegueix i castiga els ciutadans desafectes al règim. El 19 de desembre passat, Santiago Vidal va haver de viatjar a Madrid per declarar davant el Consell General del Poder Judicial espanyol sobre el terrible crim d’haver-se dedicat a redactar una Carta Magna catalana en les seves hores lliures, i ara, per tant, ja tot és a punt perquè sigui llançat a les flames del foc purificador. Hi ha tres opcions: suspendre’l de feina i sou durant tres anys, allunyar-lo de Catalunya aplicant-li la pena de desterrament –com si fóssim al segle XVI– o l’expulsió de la carrera judicial. Ho sabrem aviat, ja que en els règims dictatorials el principal delicte és pensar, i Vidal ha comès precisament aquest delicte: pensar. El pensament és el més gran enemic de l’Estat. Per això tota persona que no sols s’ho permet, sinó que empeny els altres a fer-ho, esdevé una cèl·lula subversiva que amenaça l’estabilitat del poder i ha de ser depurada. Polvoritzada.

Jaume Marfany: «Som un actor polític»

Durant les darreres setmanes, els independentistes hem estat convivint amb una estranya barreja de sensacions. Els dies han anat transcorrent enmig de la perplexitat, la decepció, la impotència, la indignació... Finalment, el dimecres 14 de gener, l'acord va arribar i, el mateix dimecres al vespre, vam poder escoltar com els dos actors principals d'aquest trist serial que ha durat setmanes ens n'explicaven l'abast.

Volíem l'acord o, millor dit, el necessitàvem, per acabar d'una vegada amb aquest maleït carreró sense sortida en què havíem entrat i que amenaçava el propi procés d'independència. L'acord era imprescindible perquè la unitat d'acció de l'independentisme començava a esquerdar-se per diferents bandes.

Aquest acord té aspectes negatius? I tant! Aquest no és l'acord que demanava l'Assemblea, ni pel que fa a la data, ni en la forma, ni en com s'ha desenvolupat, ni tampoc perquè no ens mostra cap full de ruta perfectament tancat i acordat. És, a més, un acord només entre dos partits que sembla oblidar la transversalitat del moviment independentista.

Ara bé... tenim el que tenim i, el principal és que tenim ja una data: 27 de setembre. Des de l'Assemblea hem après que mirar enrere, que les mirades al passat només ens poden servir per aprendre dels errors que hàgim pogut cometre. Des de l'Assemblea sabem que, per damunt de tot, cal mirar endavant, més enllà de l'horitzó. Ens cal, sempre, dirigir la mirada cap al futur. No mirarem enrere... Disposem de 8 mesos per poder treballar de manera més intensa si cal en el nostre principal objectiu: ampliar la majoria social favorable a la independència. Disposem de 8 mesos per assegurar la victòria de l'independentisme en les properes eleccions.

1’4 milions de persones denuncien a organismes internacionals l’actitud antidemocràtica del Govern espanyol pel 9N

1.386.628 ciutadans i ciutadanes de Catalunya i 3.703 càrrecs electes van signar el passat novembre del 2014, coincidint amb la celebració de la consulta sobre la independència, una denúncia contra l’actitud antidemocràtica del Govern espanyol envers el dret a decidir dels catalans. La recollida de signatures va ser promoguda per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Òmnium Cultural, l’Associació de Municipis per la Independència, CDC, UDC, ERC, ICV, EUiA i la CUP; i es va dur a terme el mateix 9 de novembre a les portes dels col·legis electorals, en el cas de la denúncia ciutadana; i del 5 al 9 de novembre, en el cas de la denúncia dels càrrecs electes.

Les signatures ciutadanes acompanyen i donen suport a les signatures de denúncia dels càrrecs electes del país als diferents parlaments on hi ha representació catalana, als consells comarcals i als ajuntaments de Catalunya. Aquesta recollida va fer-se del 5 al 9 de novembre amb la implicació de l’AMI i l’Associació Catalana de Municipis (ACM).

Des del 9 de novembre, l’ANC ha estat la responsable de la logística i de la digitalització de tota la documentació. Els fulls de signatures s’han organitzat per municipis, per facilitar-ne la classificació i numeració posterior. S’ha fet també una acta notarial amb els textos de les denúncies i els fitxers amb tots els fulls de recollida de signatures, digitalitzats i convenientment ordenats i relacionats.

L’acta notarial i les signatures digitalitzades es lliuraran de manera oficial i solemne a les Nacions Unides, al Parlament europeu, a la Comissió europea, al Consell d'Europa i a l’OSCE.

Denúncia i crida a “garantir” el dret a decidir dels catalans

Al text de denúncia s’afirma que l’Estat espanyol “vulnera el dret del poble català a decidir el seu futur polític i li impedeix l’exercici de la democràcia mitjançant qualsevol sistema de consulta reconegut internacionalment”. A més, a l’escrit se sol·licita a les instàncies internacionals a les que es dirigiran les signatures que “duguin a terme les actuacions necessàries per garantir que el poble català pugui decidir, democràticament, el seu futur polític”.

dilluns, 19 de gener del 2015

Josep Maria Loste: «El 27-S : una feinada que s’ha de fer bé»

A hores d'ara, a les diferents tertúlies de les ràdios i televisions de l’altiplà castellà -també a les seves diverses sucursals- així com en els articles de premsa (en paper i digital) patim descaradament una estratègia de mortificació i menyspreu de la nació catalana; és a dir, contra tot el que significa el procés d’alliberament nacional de Catalunya. I això va in crescendo: és un moviment irracional, de manipulació de tota mena de dades socials i estadístiques (ni se’n parla dels 16.500 milions d’euros d’espoli fiscal d’ençà de 1986) que pretén escindir la qüestió social i la qüestió nacional catalana, quan és el mateix combat i, el més important, no s’esmenta el problema de debò: que “l’status quo” actual implica, pel 100% dels ciutadans de Catalunya, la precarietat més absoluta. Aquesta tàctica és un atac directe contra la democràcia en majúscules; és a dir, contra les ànsies i els anhels de dignitat i llibertat nacional del poble de Catalunya. Per altra banda, fins i tot en els debats i tertúlies de TV3 ( cosa inexplicable) i ja no diguem en els de 8TV, els tertulians nacionalistes espanyols també són abundants, i molt tergiversadors.

Com es pot compensar i equilibrar tot això ? Doncs no hi ha dubte, fent molt d’activisme social al carrer i, alhora, amb cartes, articles i escrits -diàfans i pedagògics- a la premsa en paper, a la premsa digital i, sobretot, a les xarxes socials. Així mateix, si és possible, a la premsa europea i internacional, sobretot en llengua anglesa i francesa. En aquest moviment cívic a favor de la sobirania plena i la justícia social -per fer un país més net, més just, més pròsper i més eficient- tots hem de posar el nostre granet de sorra, ja que se'n ha girat una feinada esgotadora -que s’ha de fer molt bé- en vista al 27-S.


Modest Guinjoan: «Arguments de l’unionisme a la Gran Bretanya i a Espanya»

Després que es convoqués el referèndum sobre la independència d’Escòcia, el març de 2013, l’unionisme britànic va anar desgranant les previsibles conseqüències econòmiques negatives de la separació. Ho va fer amb més precisió un cop es va conèixer el llibre blanc de la independència, Scottish future. Agafant el que va dir el prestigiós The Economist un es pot fer una idea bastant precisa del debat econòmic que hi havia obert. L’argumentari del saberut setmanari anglès girava bàsicament al voltant de sis punts. Ara que el procés català té a l’horitzó les eleccions del 27 de setembre, convé que contrastem aquests punts amb el cas espanyol enfront del procés català.

Primer: el petroli del mar del Nord. The Economist estenia dubtes sobre l’abast dels beneficis del petroli que pregonaven els independentistes escocesos, argumentant bàsicament que les millors reserves ja havien estat explotades, que molts camps quedaran secs en la propera dècada, que obrir-ne de nous seria cada vegada més car i requeriria preus de mercat més elevats i que l’economia escocesa estaria molt concentrada en un sol sector (un 18% del seu PIB), per cert de preus molt volàtils. A Catalunya no hi ha petroli i l’economia està molt diversificada; l’argumentari unionista no té cap recorregut en aquest àmbit.

Segon: la lliura com a moneda. La proposta escocesa de mantenir la lliura com a moneda es veia com una temeritat. Significava aplicar una unió monetària sense una unió política i fiscal (com la zona euro) i requeria establir acords amb un Londres ressentit. L’alternativa d’utilitzar la lliura sense un acord amb el Banc d’Anglaterra deixava òrfena Escòcia davant de possibles problemes monetaris; l’alternativa, crear una nova moneda pròpia, era un trasbals ple d’incerteses i de riscos. Els tres dubtes plantejats els haurien subscrit la major part d’economistes del món. A Catalunya hi ha l’euro i, sigui integrats a la UE o no, l’euro continuaria essent la moneda. No participar en el BCE és considerat un cost menor.

diumenge, 18 de gener del 2015

Els deures del Govern fins al 27-S

L’executiu de Mas, auditat per ERC, ha de culminar l’esquelet de la Hisenda pròpia i la Seguretat Social

La fotografia de dimecres al vespre al Palau de la Generalitat, que il·lustra l’actualització del pacte CiU-ERC per transitar cap a les eleccions del 27 de setembre, obliga el Govern a accelerar la gestació de les estructures d’estat que han de permetre vertebrar una futura Catalunya independent. En la compareixença en què va posar data als comicis, Artur Mas es va comprometre a culminar aquest treball legislatiu. Conscient de la pressió dels republicans, que penetraran en l’entramat del Govern per vigilar el desplegament de les estructures d’estat, Mas té l’exigència de concretar elements cabdals, com la Hisenda pròpia i la Seguretat Social catalana, prioritats ja incloses en el pacte d’estabilitat que convergents i republicans van rubricar el desembre del 2012. En el procés cap a la cita electoral de la tardor, Mas també prioritzarà la legislació catalana per davant de l’espanyola, com en l’àmbit educatiu. El curs que ve començarà desobeint la controvertida llei orgànica per a la millora de la qualitat educativa (Lomce).

1. Una administració tributària a mig fer

El president de la Generalitat va recordar dimarts que s’han complert el 67% dels acords de l’acord d’estabilitat, però ERC mantindrà el marcatge al Govern per accelerar les estructures d’estat. Els republicans han inclòs vuit lleis o reformes en les esmenes parcials a la llei d’acompanyament dels pressupostos, i la culminació de la Hisenda pròpia hi figura amb majúscules. ERC insta l’executiu català a enviar en el termini de tres mesos un projecte al Parlament per regular la gestió, liquidació, inspecció i recaptació dels tributs suportats a Catalunya. La incorporació d’independents al Govern a proposta d’ERC -Oriol Junqueras ha lamentat en més d’una ocasió que CiU podria haver avançat més en aquesta legislatura- pretén contribuir a desplegar el que queda pendent en aquesta matèria.

Tributs de Catalunya, el punt de partida de la futura Agència Tributària i que coordina les estructures fiscals de la Generalitat i les diputacions, encara està en una fase incipient. Tot just aquest desembre la Generalitat va iniciar el procediment per treure a concurs el programa informàtic de la Hisenda pròpia, amb l’objectiu que arribi “a un escenari de gestió completa que inclogui la recaptació executiva i la inspecció” de tots els tributs. Tampoc ha passat encara el debat a la totalitat el projecte de llei d’ordenació dels cossos tributaris d’adscripció exclusiva a l’Agència Tributària de Catalunya, ja que es va presentar al Parlament aquest desembre.

dissabte, 17 de gener del 2015

Víctor Alexandre: «L'enganyifa de la reforma constitucional»

«Per Catalunya, que ja ha decidit que marxa d’una casa en ruïnes, la promesa d’emblanquinada de parets només pot ser motiu d’hilaritat»

Ves per on, Mariano Rajoy n’ha tingut prou amb unes poques frases per demostrar fins a quin punt la proposta de reforma de la Constitució espanyola del Partit Socialista, com a eix del seu programa electoral, és una gegantina mentida. No, no és que els socialistes no vulguin fer-hi retocs. Sí que en volen fer, però només aquells que permetin que tot continuï exactament igual. Per això no els poden dir, perquè si ho fan la riallada a Catalunya serà tan forta que arribarà al despatx madrileny de Pedro Sánchez. El senyor Sánchez sap que les engrunes poden ser acceptades per un poble submís que ha fet una rebequeria, però mai per un poble adult que està treballant per la seva independència. I com que ho sap –encara que es faci el desentès– fonamenta la seva estratègia en una simple frase –“reforma de la Constitució”- sense explicitar en què consisteix.

Les preguntes desemmascaradores al PSOE podrien haver partit de qualsevol formació independentista, però resulta que les ha fet el govern del Partit Popular i són aquestes: “Volen un Estat federal? El volen simètric o asimètric? Defensen el blindatge en llengua i ensenyament? El model de finançament implicarà nous pactes fiscals? Es derogarien els que ja hi ha? Què vol dir reconeixement dels fets diferencials?” Les formacions independentistes, òbviament, haurien estat molt més incisives, però també és cert que aquestes sis preguntes són més que suficients per posar en evidència la fal·làcia socialista. Un fal·làcia que es fonamenta, a més, en el fet de saber que cap reforma constitucional no és possible, per tramposa que sigui, sense el suport del Partit Popular. I és que, per defugir el compromís i aconseguir que una enganyifa pugui reeixir, no hi ha res com prometre la lluna en un cove, si el cove depèn d’un tercer.

En tot cas, per a algú com Catalunya, que ja ha decidit que marxa d’una casa en ruïnes, la promesa d’emblanquinada de parets només pot ser motiu d’hilaritat. Això, tanmateix, no evitarà que, tard o d’hora, quan Catalunya ja no hi sigui, Espanya es vegi obligada a reformar de debò la seva Constitució. Articles com el 2n i el 8è, propis de règims absolutistes, són inadmissibles en col·lectivitats democràtiques.


Liquidar les competències de seguretat de Catalunya i Euskadi

Sáenz de Santamaría, vicepresidenta del govern, i el ministre Fernández Díaz, ambdós caps de la seguretat, la intel·ligència i les clavegueres de l'Estat, han aprofitat la conjuntura internacional després dels atemptats a França i Bèlgica per escombrar cap a casa i redissenyar una política de seguretat "nacional" que es pot instrumentalitzar per afrontar reptes de seguretat i crisi, i també possibles situacions complicades institucionalment a Catalunya i Euskadi.

CEEC · I tot això ho poden fer sense haver de recórrer a les mesures excepcionals que preveuen les lleis actuals.

El president Rajoy podrà assolir el comandament de Mossos i de l'Ertzaintza liquidant d'aquesta manera les competències de seguretat integral d'aquestes dues nacions. L'Estat recentralitza en seguretat adduint que l'amenaça del gihadisme és una bona coartada per deixar més en pilotes, encara, les policies nacionals de Catalunya i Euskadi.

Avui l'Estat ja controla centralitzadament la ciberseguretat, la seguretat marítima, la seguretat aèria i la seguretat financera, així com també el medi ambient, l'energia, els transports i les telecomuniaccions.

Davant d'aquesta ofensiva ¿quines infraestructures d'Estat pot construir la Generalitat en totes les matèries indicades? L'Estat està a l'ofensiva. Reaccionaran Catalunya i Euskadi davant d'aquesta recentralització?

Té Catalunya una política de seguretat nacional? Hi ha algú que, amb sentit d'Estat, hi pensi? Mentrestant, milers de membres dels cossos de seguretat i emergències catalans estan perplexes.


Salvador Cot: «Angoixa a Madrid»

No es pot negar la imaginació del règim del 78 a l'hora d'amenaçar els catalans amb tota mena de malediccions en cas que qüestionin l'autoritat de Madrid. Des de gihadistes passejant-se per Barcelona com si fossin a cal sogre fins a multinacionals desmantellant a corre-cuita enormes plantes de producció. El ministre García-Margallo va augurar un estat català vagant per l'espai sideral i, ahir mateix, la vicepresidenta Sáenz de Santamaría dibuixava un futur miserable per als pensionistes catalans. Tot això amb el Barça jugant-se la Lliga Catalana contra el Sant Andreu i els catalans ficant-se per l'orella les ampolles de cava del Penedès rere una tanca com la que ells han muntat a Melilla...

Només hi ha una maledicció amb la qual no amenacen mai: ni se'ls acudeix predir que els partits unionistes guanyaran les eleccions. De fet, vist des de Madrid, el panorama és desolador. A Catalunya, el PP està a punt d'entrar en la marginalitat política i hi ha enquestes que el col·loquen ben a prop de l'últim lloc al Parlament; el PSC ha deixat de ser alternativa no ja al govern de la Generalitat, sinó a la major part dels ajuntaments catalans, i Ciutadans està lluny del seu millor moment, sempre per sota de la ratlla dels vint diputats. Pel que fa a Podem/Podemos, tot indica que es convertirà més en una molèstia a Madrid o València que no pas en una solució a Catalunya.

Les urnes de destrucció massiva són el 27 de setembre i, eliminats els tancs, no els queda cap monstre disponible per atemorir una societat que fa temps que ha pres el comandament del propi futur. En definitiva, que aquests vuit mesos es faran bastant més llargs i angoixants a Madrid que no pas a Barcelona.


Conferència «Estructures econòmiques del nou Estat català» el 22 de gener



No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

Heribert Padrol: «Els independentistes d’última hora»

Hi ha arguments que només sentir-los fan que una alarma soni dintre meu. És com quan un sent una nota dissonant, que desafina profundament i que, per tal motiu, la captes encara que no vulguis, encara que no estiguis plenament atent al que s’està dient.

Em refereixo a la poca credibilitat argumental o d’actuació que, segons alguns, tenen els “nous independentistes”. Sí, ja sé que en aquestes últimes setmanes s’han dit moltes coses poc afortunades per part de tuitaires i opinadors de diferents sensibilitats dins del món polític i social implicat en el procés català. Tothom hi ha dit la seva i l’ambient de tensió i la mateixa dinàmica de la negociació han ajudat a fer que es diguin coses no gaire meditades. És millor no donar voltes a moltes de les coses que s’han expressat i intentar mirar cap endavant de manera intel·ligent i constructiva.

Però la referència a la frase “què ens han de venir a explicar aquests independentistes d’última hora!” crec que mereix una reflexió, perquè és un argument perillós i perjudicial per al procés en si.

El motiu és obvi: quan una persona es fa membre d’un club, legítimament aspira a tenir els mateixos drets que els socis que ja hi eren. I si no és així t’ho haurien de dir abans d’entrar-hi per poder decidir què fer. La decisió encertada seria la de no entrar-hi, perquè aquests tipus de restriccions no posen en relleu res de bo pel que fa al col·lectiu que les estableix. Tenen un puntet, com a mínim, de classista o sectari.

Cal tenir també present que un moviment democràtic i pacífic com és el procés que viu Catalunya basa el seu èxit en la capacitat d’integrar i il·lusionar, amb perspectiva de futur, una majoria de la població. I això demana incorporar tots els “nous independentistes” que es pugui. Està molt clar, almenys per a mi, que l’atribució d’inferiors nivells de qualitat d’opinió a les persones que passen a formar part ara del procés dificultaria l’eixamplament de la seva base social.

Comunicat de l'ANC sobre l'acord Mas-Junqueras

Arran de l'acord del 14 de gener entre el president de la Generalitat de Catalunya i el líder del primer partit de l'oposició, amb la presència de l'Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural i l'Associació de Municipis per la Independència, el Secretariat Nacional de l'Assemblea expressa que:

Amb l'acord que han assolit el president de la Generalitat i el cap de l'oposició tenim una data per al referèndum definitiu: les eleccions. El 27 de setembre s'ha convertit en el nou horitzó en el qual hem d'abocar els nostres esforços per garantir-ne el caràcter constituent i, des de l'Assemblea, hem treballat per fer possible aquest acord que ens porti a culminar el nostre procés polític amb èxit.

Cal dir que aquest no és l'acord que demanava l'Assemblea, ni pel que fa al calendari, ni en la forma, ni tampoc mostra un full de ruta perfectament travat i tancat, però ara ens toca guanyar les eleccions de la independència. I per això des de l'Assemblea treballarem per aconseguir dues coses: d'una banda, sumar més forces polítiques a l'esmentat acord per a la transició nacional i, d'altra banda, incorporar més persones a la majoria social per la independència.

Des de l'Assemblea no creiem en els intents de reformar un Estat caduc. Volem crear un Estat nou, perquè és l'única manera de tenir totes les eines que ens han de permetre fer front a les emergències socials, econòmiques i democràtiques que patim.

Tenim molta feina i un objectiu engrescador. Ara toca tornar a treballar plegats per fer de les properes eleccions al Parlament de Catalunya les nostres eleccions decisives.

Secretariat Nacional de
L'Assemblea Nacional Catalana

divendres, 16 de gener del 2015

Muriel Casals: «Hem cedit en la data perquè l’important era que es fes d’acord»

Per què dimecres sí que va ser possible el pacte i no abans?

No ho sé, suposo que els acords entre polítics que tenen un mateix objectiu però recorreguts diferents i organitzacions amb interessos no coincidents necessiten una maduració. I ahir va ser possible. També cal dir que havia arribat el límit de temps d’ensenyar les discrepàncies en públic. Els ciutadans ja ens ho miràvem amb una certa angúnia i també enuig.

En què ha cedit Òmnium en aquestes negociacions?

Hem cedit en una cosa important: la data. Havíem insistit molt en el fet que les eleccions amb caràcter plebiscitari havien de fer-se abans de les eleccions municipals. En això ens havíem posat bastant ferms, però, al final, sempre hem dit que, més que el mecanisme concret de com es faria i quan es faria, l’important és que això es fes d’acord.

Però han cedit per la unitat o han cedit perquè els han convençut?

Una mica les dues coses. Però és bo que hi hagi un acord i tinguem el calendari fixat. Permet organitzar-nos i treballar per la independència.

Però li han donat algun argument que l’hagi convençut?

No hi ha arguments forts per dir que el setembre és millor que ara. Jo crec que el que convenç és veure que hi ha un acord de no-agressió, i una de les coses que ens feia por de les municipals és que fos una confrontació molt dura entre sobiranistes. En aquests moments jo crec que hi ha d’haver confrontació ideològica, però no hi ha d’haver una confrontació que faci posar en dubte que anem junts amb un objectiu.

Jaume Marfany: «Hi ha acord... Les meves sensacions»

Hi ha acord....

Durant aquestes darreres setmanes, hem treballat molt perquè els polítics arribessin a una fórmula d'acord que pogués acabar amb aquest maleït impàs que amenaçava el propi procés d'independència.

Durant les darreres setmanes, els independentistes hem estat convivint amb una estranya barreja de sensacions. Hem anat passant els dies entre la perplexitat, la decepció, la tristesa, la indignació, la impotència...

Hi ha acord...

La primera sensació que vaig tenir ahir escoltant el president Mas va ser una sensació agre-dolça. Volíem l'acord. Era imprescindible perquè la unitat d'acció de l'indendentisme començava a esquerdar-se per diferents bandes.

Hem arribat fins aquí gràcies a la unitat d'acció. El que ha diferenciat el moviment independentista dels darrers anys en relació al de dècades anteriors és que ha sabut trobar la fórmula que ens ha permès la gran unitat, profundament transversal, a l'entorn d'un sol objectiu. Aquest valor l'hem sabut transmetre a determinades forces polítiques i també a les institucions. Només podem guanyar si continuem per aquest camí.

Hi ha acord...

Sensació dolça de l'acord pel que significa de voluntat de recuperar aquesta unitat que perillava. Sensació dolça de l'acord perquè sabem que tenim una data en què ens jugarem el futur del país. Sensació dolça de l'acord perquè, per primera vegada, he sentit parlar de Full de ruta comú i acordat. Aquest Full de ruta en què l'Assemblea va centrar, des del primer moment, tots els seus esforços, malgrat la mentida que han mirat d'escampar alguns mitjans i gent interessada, intentant fer creure que a l'ANC només li preocupaven les llistes, les candidatures i els noms.

dijous, 15 de gener del 2015

Xevi Xirgo Teixidor: «Disculpes acceptades»

De la compareixença d'ahir del president Mas, a banda de felicitar-me'n per tots i cadascun dels acords (no en tinguin cap dubte que són d'una gran transcendència), em quedo sobretot amb les primeres frases de la seva intervenció. “En primer lloc, els demano disculpes perquè aquestes darreres setmanes no han estat les millors”, va dir ahir el president. Si els he de ser sincer, si Mas no arriba a fer aquest reconeixement de tot plegat, de tot l'espectacle innecessari d'aquests darrers dies, segurament tot el que hagués dit al darrera molts ho haguéssim posat en quarantena. Ens haguéssim estat preguntant, just acabada la compareixença de Mas i de Junqueras, fins quan s'aguantaria tot plegat. Les disculpes fan creïble l'acord. Em quedo amb les disculpes que ahir va demanar Mas i amb les disculpes que just després va demanar també Oriol Junqueras pel que ha passat aquests darrers dies. I em quedo sobretot en què, a banda de les disculpes, el mateix president va reconèixer que el govern i el principal grup de l'oposició han de refer altra vegada la confiança. I això només es pot fer, com va dir Mas, tornant a l'acord del principi de legislatura, reinstaurant la confiança mútua, fent que la cultura de l'acord sigui un hàbit i establint un sistema de treball conjunt. La compareixença de Mas i Junqueras va reinstaurar ahir no només la confiança entre ells i les seves bases sinó, sobretot, la confiança de la societat catalana cap a ells. Els darrers dies milers de catalans s'havien sentit decebuts, perplexos, davant el sense sentit d'algunes picabaralles partidistes i estèrils; m'atreviria dir que alguns havien arribat a pensar que sí, que finalment donaríem la raó a Aznar. No ha estat així. I era només així que ens en podem sortir; amb confiança mútua i ara sense dilacions. Perquè ara ja només queden vuit mesos per guanyar-les, aquestes eleccions. Mas, Junqueras: ens mereixíem les disculpes. Disculpes acceptades. Però no hi tornin. I ara, per feina.


Guia per entendre l'acord Mas-Junqueras


CiU i ERC dibuixen un escenari que ha de permetre actuar de forma unitària des de la diversitat

Passaven pocs minuts de les tres de la tarda del dimecres quan els representants del sobiranisme civil arribaven al Palau de la Generalitat amb “ànim” d’aconseguir una entesa. Quatre hores més tard, Artur Mas compareixia davant dels mitjans per explicar un acord amb set claus que permetia dues coses: refer la unitat sobiranista i, de passada, posar data al referèndum definitiu en forma d’eleccions plebiscitàries. Fins al 27 de setembre, lloc en el calendari dels futurs comicis, Mas i Oriol Junqueras s’han compromès a treballar per tenir preparades les estructures necessàries per garantir l’èxit de l’estat independent en cas de victòria del sobiranisme a les urnes. “Ara toca guanyar”, es van conjurar els dos dirigents després de la cita a Palau. Aquesta és una guia per entendre l'acord que els ha de permetre actuar de forma unitària des de la diversitat.

Estabilitat

Final de legislatura plàcid sense govern d'unitat

En primer lloc, l’acord inclou un compromís tàcit de “reafirmar” l’entesa de legislatura que el president de la Generalitat i el líder d’ERC van signar el 19 de desembre del 2012 i que els republicans consideraven trencat des que Mas va fer marxa enrere en la convocatòria original del 9-N i va apostar pel nou format del procés participatiu. D'aquesta manera, Mas s'assegura un final de legislatura plàcid que ha de pivotar en la capacitat d'entesa entre els dos socis.

A la reunió es va abordar la possibilitat de l'entrada d'ERC al Govern, però al final la fórmula pactada va ser que experts designats pels republicans s'integraran en els diferents departaments per col·laborar, i vigilar, el compliment dels acords. Canviar el Govern per només vuit mesos hauria tensat les relacions entre CDC i Unió, entre altres inconvenients, i Mas es va decantar per no fer cap crisi.

dimecres, 14 de gener del 2015

Projecció de la pel·lícula L'ENDEMÀ i col·loqui posterior el 25 de gener


Jaume Marfany: «Acord, eleccions i independència!»

La gent ja no entén res.

La gent es pregunta.... ¿com és possible que un procés que ha costat tant d’esforç i treball fer-lo arribar fins aquí s’encalli en una negociació entre dues persones, per molt alt que sigui el càrrec que ostentin?

La gent es pregunta com és que l’ANC no ha fet res? Perquè l’ANC no ha actuat encara?

És cert que l’Assemblea s’ha mantingut en un aparent segon terme durant aquestes darreres setmanes. Després del 9 de novembre el procés l’havien de tirar endavant els polítics, perquè el pas següent i decisiu depèn estrictament del fet que hi hagi eleccions avançades.

A la gent, sobretot a la nostra gent, li pot semblar que l’ANC ha mantingut una actitud passiva en aquest escenari de negociacions polítiques. Res més lluny de la realitat. No ens és possible clarificar ni entrar en detalls sobre la feina que ha fet l’Assemblea durant aquestes setmanes. La discreció, la responsabilitat i el respecte a tercers ens autoobliga, de moment, a mantenir un silenci prudent. Us puc assegurar, però, que ha estat una feina ingent i que, n’estem segurs, contribuirà de manera important que el procés d’independència avanci i es desenvolupi amb seguretat i rapidesa.

Ha arribat, però, el moment en què, com a organització, ja no podem restar en silenci ni un minut més. L’acord ha d’arribar ja. Les eleccions s’han de convocar ja.

Paradeta informativa, diumenge 18 de gener

Què esperes per a venir a col·laborar-hi?

Diumenge, 18: Al matí, d'11 a 2, a l'avinguda de Gaudí (Gaudí / Provença)

Junts podem!

Antoni Bassas: «No, president els que estem atònits som nosaltres»



Font: ara.cat

dilluns, 12 de gener del 2015

L’ANC inicia la campanya «Acord, eleccions i independència»

L’entitat prepara accions de menor a major intensitat en funció del desenvolupament de les negociacions

La data fixada perquè s'arribi a un acord és dijous 15 de gener

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) inicia una setmana clau per tal d’aconseguir un acord que permeti la celebració d’unes eleccions de caràcter plebiscitari abans de les eleccions municipals. Sota el nom ‘Acord, eleccions i independència’, l’Assemblea durà a terme diverses accions i mobilitzacions que s’aniran desenvolupant en funció del ritme i avenços en les negociacions.

Aquest vespre, l’ANC promourà una piulada massiva a les 20:30 hores, així com una cassolada una hora més tard, a les 21:30 hores, que es repetiria fins dijous si no hi ha acord. Precisament, el dijous 15 de gener és la data marcada per l’ANC perquè arribi l’acord que faciliti la celebració de les eleccions.

Si no fos així, l’Assemblea preveu convocar per dijous mateix concentracions arreu del territori; i prepara una mobilització de major intensitat el diumengesi l’acord continués sense arribar.

Consulta al territori
A més, el Secretariat Nacional de l’Assemblea va decidir en el darrer plenari celebrat el 10 de gener iniciar un procés de consulta, dirigit especialment als seus associats, simpatitzants i col·laboradors, per tal de decidir quin ha de ser el posicionament de l'ANC, tant si s'arriba a un acord, com en el cas no desitjable que aquest acord no es produeixi.

Si hi ha acord, la consulta servirà per definir quin ha de ser el grau d'implicació i de compromís de l'organització en aquestes eleccions. Si no hi hagués acord, la consulta serà el punt de partida per fer públic el posicionament i la proposta d'actuació a curt termini de l'Assemblea.

dissabte, 10 de gener del 2015

Miquel Puig: «Madrid és més eficient?»

Em conviden a opinar a la televisió sobre el projecte de pressupostos de la Generalitat. Una altra participant deixa caure que la Comunitat de Madrid està gestionada d’una manera més eficient que la Generalitat, i que la prova és que no té dèficit, com sí que en té aquesta. Replico que Madrid es beneficia de l’efecte capitalitat, que supleix l’acció del govern autonòmic en molts camps.

Em sembla evident que l’argument de la meva interlocutora és extremadament feble: d’acord amb això, Extremadura, que arrossega un dels deutes autonòmics més baixos, hauria estat una de les comunitats gestionades de manera més eficient, encara que els treballadors públics representin un 24% del total. Perquè el lector se’n faci una idea: a Catalunya aquesta proporció és del 12,5%.

Ara bé, una cosa és que l’argument de l’altre sigui feble i una altra que el meu sigui sòlid. Ho és? ¿Fins a quin punt el dèficit català respon a un model financer que no és equitatiu? És impossible respondre amb certesa a aquesta mena de preguntes, perquè l’actual model institucional es caracteritza per l’obscurantisme. Però em veig amb cor de presentar un exemple en defensa del meu argument. Em refereixo a l’esforç en recerca i desenvolupament.

Analitzant els pressupostos de la Comunitat de Madrid per al 2014, descobrim que destinaven a aquest concepte un total de 40,6 milions d’euros. Els de la Generalitat hi dedicaven 443 milions. Per cada euro de la Comunitat de Madrid, la Generalitat n’hi posa 11. És important destacar que, com que Catalunya i Madrid tenen un PIB igual de gran, aquesta enorme diferència ho és en termes absoluts i també en termes relatius.

divendres, 9 de gener del 2015

Bernat Dedéu: «Es posaran d’acord»

Hem passat lustres reclamant una política de país normal, amb els seus conseqüents avantatges i misèries i, quan tenim dos líders que la practiquen al límit, tot déu plora el refredament del procés. Sincerament, no entenc la malenconia dels meus conciutadans: la política catalana gravita actualment en dos polítics extraordinaris, potser els millors que han tingut CiU i ERC, que es troben negociant un full de ruta per guanyar la independència. Potser no disposen de la mateixa estratègia per arribar-hi (les dues, sigui dit, defensables amb pros i contres), potser són dues persones amb estils i dèries heterogènies… i tots els potser que us plaguin. Però les seves diferències tenen l’objectiu clar: la victòria. Al seu torn, car són polítics, el Molt Honorable i el seu possible successor es barallen pel país, però també per sobreviure i liderar la Generalitat. Mas i Junqueras negociegen, i això -en els països normals- vol dir que els dos juguen a seduir-se, a acariciar-se i també a enganyar-se. I és normal que s’enfadin, i és comprensible que l’escomesa d’un provoqui la ira de l’altre. Per molt que pesi a podemistes, guanyemistes i adolescents, la política no té les mateixes dinàmiques que la societat. Fer manis de tots a una és ben fàcil: però l’estatisme és un afer on es reparteixen poder i recursos.

L’enemic de l’independentisme no són les comprensibles rabietes entre Mas i Junqueras ni els recels entre CiU i ERC. Els nostres rivals són un primer secretari del PSC que encara somia amb regals competencials de Susana Díaz, són una presidenta del PP català que un dia va imaginar un finançament singular pel país… amb l’èxit que tothom ha pogut contrastar, són un partit de ciutadans que en intentar desembarcar a la política espanyola han entès ben bé com es paga el fet de ser catalans a Madrid, són uns clowns que reclamen l’abolició del copagament sanitari i que no volen finançar les mútues (si ets votant de Podemos, mira’t el seu programa de sanitat, aplica’l a Catalunya i resa un parenostre…). Aquests són els enemics del procés, que a mi personalment m’espanten ben poc, i no pas que Mas i Junqueras no tinguin el mateix full de ruta. Als Estats Units, mentre es negocien pressupostos, es pot arribar fins i tot al tancament del govern durant setmanes. I aquí, a Catalunya, per quatre reunions d’on se surt amb mala cara ja ens fotem tots histèrics. No volíeu normalitat, companys? Doncs aquí la teniu. Mas, Junqueras, Fernández: no em puc imaginar un procés independentista en millors mans. No em puc imaginar tantes sensibilitats diferents abraçades en un mateix seny. No em puc imaginar un futur millor.

Es posaran d’acord. Ja ho veureu.


Projecció de la pel.licula L'ENDEMÀ i col.loqui posterior el 12 de gener



No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

dijous, 8 de gener del 2015

2015, l’any decisiu

El 2014 ha estat un any extraordinari per al sobiranisme. La V de l’Onze de Setembre va ser una manifestació grandiosa de la voluntat dels catalans d’assolir la independència i una expressió alegre i esperançada en la construcció d’un país nou. El 9 de novembre, 2.300.000 catalans van sortir al matí decidits a votar, desafiant la prohibició obstinada i antidemocràtica del Gobierno de España i donant a tot el món una imatge de civisme i determinació, amb llargues cues de ciutadans que esperaven el seu torn per votar, que es convertí, a més, en un gran acte de desobediència civil. S’ha fet molta feina i molt ben feta. Moltes gràcies a tots per les hores dedicades i pel vostre compromís.

Tot això ja és història. Ara estrenem el 2015, i en aquest nou any els catalans tindrem el repte d’escollir el Parlament i el govern de concentració que haurà de dur a terme la transició nacional per a passar de ser una comunitat autònoma de l’Estat espanyol a esdevenir un nou país independent: la República catalana. I tots nosaltres estem cridats a participar-hi il·lusionadament com a protagonistes de primera fila, en la mesura de les nostres possibilitats.

Però no podem restar convençuts que tot està fet i només cal convocar eleccions i anar a votar. Haurem de passar per les urnes sí, però en unes eleccions de caràcter plebiscitari, i el resultat del conjunt de forces inequívocament sobiranistes haurà d’obtenir la majoria més àmplia possible en vots i en diputats. Dit d’una altra manera, hem d’aconseguir dels ciutadans de Catalunya el mandat democràtic incontestable que legitimi l nou Parlament per a declarar la independència quan ho cregui més oportú, però sempre que sigui a curt termini.

Per tant, i malgrat tot el treball fet fins ara, encara se’ns gira molta feina. Alguns opinadors professionals i certes enquestes a càrrec d’algun mitjà de comunicació alerten que el sobiranisme ha tocat sostre, que no creix, i fins alguns creuen que retrocedeix, impulsat per l’onada emergent d’esquerres espanyolitzadores amb promeses de regeneració que donaria noves expectatives als federalistes i a tots els qui volen que les coses canviïn però sense haver d’arribar a la independència, és a dir, als indecisos que encara dubten que la independència sigui l’única opció i creuen que Espanya es pot arreglar.

Haurem de modificar i obrir més el nostre discurs per a arribar-hi, fent-lo més entenedor i generant la confiança necessària perquè facin el pas decisiu que els falta. Alguns els tenim a prop nostre: aquell veí, amic, company de treball o familiar, o aquells catalans que van arribar fa molts anys i que viuen al Baix Llobregat, Badalona, Santa Coloma, Sabadell... i també al nostre barri, que no veuen l’estelada com a símbol seu i no poden acceptar que de vegades se senti a dir «Espanya ens roba» perquè allà hi viuen familiars seus, que coneixen molt bé i estimen, i estan convençuts que no han fet res que mereixi aquesta afirmació. I necessitem que se sumin a la nostra causa, i han de comprendre que també és la seva!

Comencem el mes de gener amb força i ple d’activitats. Preparem paradetes informatives per al diumenge 11 i els caps de setmana del 17-18, 24-25 i 31 de gener - 1 de febrer. El dimecres 14 de gener tindrem xerrada, a les 7 de la tarda, al Centre Cívic «Les pensions i la necessitat d’una Catalunya independent», a càrrec de l’Àlex Furest, de la Sectorial d’Economistes, i el diumenge 25, a les 6 de la tarda, a l’Escola Marillac del carrer de Sicília, 249, cinefòrum, amb la projecció de la pel·lícula L’Endemà amb la presència d’Isona Passola i servei gratuït de ludoteca infantil de 6 a 9 per als assistents amb fills de 3 a 12 anys. Veniu a veure la projecció acompanyats, almenys, d’un indecís!

Molt bon any 2015!

Equip de Coordinació
ANC-SFxI

L’ANC supera els 40.000 socis

L’entitat independentista arrenca el 2015 amb més de 80.000 persones comptant socis, col·laboradors i simpatitzants

L’Assemblea Nacional Catalana comença l’any superant la xifra de 40.000 membres de ple dret (socis). En concret, ja en té 40.132que, sumats als 39.946 col·laboradors i simpatitzants, conformen una massa social superior a les 80.000 persones. En un comunicat, l’entitat independentista ha explicat que “per tal de mantenir la seva independència política i econòmica, l’ANC no rep subvencions de cap tipus, i es finança gràcies sobretot a les quotes i donatius dels seus adherits”.

Segons l’ANC, “el nombre de socis, simpatitzants i col·laboradors de l’ANC constata la força i el dinamisme de la societat civil per avançar en el procés cap a la independència”, i recorda que “l’Assemblea assoleix aquesta xifra menys de tres anys després de la seva constitució, el 10 de març del 2012. Des d’aleshores, l’entitat ha tingut un creixement exponencial, demostrat principalment amb les tres grans mobilitzacions amb motiu de la Diada Nacional dels anys 2012, 2013 i 2014”.

Finalment, el comunicat conclou: “Amb la força de la gent, l’ANC pretén convertir aquest 2015 en l’any definitiu per a la independència”.


Quim Torra: «Viatge al centre del sobiranisme»

"El poble vol serenitat, un nivell de crits raonable, bon humor, i una histèria continguda"

Sura en l'ambient un estat de desassossec, de pansiment i malastrugança. Jo, que tinc una tendència exacerbada cap al pessimisme, no em costa gens veure les coses negríssimes, en perpetua tendència a empitjorar. Sempre he estat un fan absolut de Leoncio León i Tristón.

Amb aquests antecedents, doncs, el més lògic és que acompanyés la desfilada mortuòria amb què alguns han situat ja el procés, camí del nínxol corresponent. El panorama, superficialment parlant, sembla la tempesta perfecta pel naufragi del vaixell d'Ítaca. Però si anem al fons, si mirem enrere, si mirem els darrers cinc anys passats, si ens aturem un segon a recordar el 9N, veurem que les coses canvien, que hi ha motius clars per a l'esperança i per a seguir avançant endavant, sempre endavant, cap a la independència de Catalunya.

La travessa del desert va acabar amb els convergents a l'oasi del poder i el tripartit al desert de l'oposició. L'independentisme va fer un pas de gegant: tant Convergència com ERC van renovar-se i, sobretot, van adaptar-se al nous ismes del segle XXI que marcaran el nostre país: pluralisme i independentisme. Ambdues forces van passar a ocupar el centre polític del país, marcat pel sobiranisme. En els extrems van situar-se l'unionisme i el federalisme (des d'ICV a UDC).

Debats ANC, parlem del llibre «La revolució tranquil.la» el 12 de gener



No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

Jaume Marfany: "Si cal, estem preparats"

No van venir amb el nou any, ni tampoc ens la portaran els Reis. La tan esperada convocatòria d'eleccions avançades es fa esperar molt més del que caldria. El temps, però, s'acaba i, en no més de 15 dies, la incògnita s'haurà d'haver desvelat.

Sempre he mantingut el convenciment que hi haurà un acord entre les principals forces polítiques que permetrà celebrar aquestes eleccions avançades de caràcter plebiscitari. Sempre he dit que la clau de tot radica en un acord unitari a l'entorn del full de ruta que ha de marcar el procés postelectoral i de transició cap a la independència. El què volem fer amb aquestes eleccions que ens permet aparcar, si més no momentàniament, el conflictiu com.

Malgrat aquest meu convenciment, detecto que entre tos aquells que, ara fa prop de dos mesos, vam desafiar l'Estat espanyol i vam anar a votar el 9N, es comença a escampar una desagradable, però coneguda sensació. Aquesta gent, que som la que durant els darrers 5 anys ha estat empenyent el procés d'independència fins a situar-lo a tocar de l'objectiu, intuïm que, una vegada més, el procés sembla encallar-se quan se situa en el terreny dels partits polítics. I a tots nosaltres, que hem estat i som els autèntics protagonistes del procés, a tots plegats se'ns fa molt complicat entendre tot el que està passant.

Potser ha arribat el moment de recordar a més d'un per què i com hem arribat fins aquí. El perquè és ben clar: ens ha manat un sol objectiu, aconseguir la independència. El com hi hem arribat és fàcilment demostrable: la força de la gent i la unitat d'acció basada en la transversalitat. El procés d'independència d'aquest país és força singular i no té comparació possible. És un procés que ha anat de baix a dalt, que ha estat empès per la gent, per la societat civil organitzada i que ha aconseguit esdevenir majoritari gràcies a la seva profunda transversalitat.