dimarts, 29 d’abril del 2014

Festa major: "Activitats esportives solidàries per a tota la família", diumenge 4 de maig


Xerrada "Raons per la independència" el 6 de maig



No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

Comunicat de l’Assemblea Nacional Catalana en relació a l’1 de maig

CATALUNYA NOU ESTAT D’EUROPA. MÉS JUST, MÉS PRÒSPER I MÉS SOLIDARI

Durant el transcurs dels darrers anys Catalunya ha perdut bona part del seu teixit productiu, l’atur ha arribat al vergonyós percentatge del 25 % sent dels més alts de la Unió Europea, s’ha incrementat la precarietat laboral, la pobresa i el dolor s’ha instal·lat en moltes de les llars catalanes, molts joves han de marxar del país per cercar el seu projecte de vida.

Aquest és el devastador panorama social d’aquest 1r. de maig, el qual s’emmarca en el context de la convocatòria d’unes eleccions europees el proper 25 de maig i en ple procés per exercir el dret a l’autodeterminació el 9 de novembre.

Avui la política i les institucions es troben subordinades als dictats d’una economia globalitzada i governada per institucions poc compromeses amb els valors socials d’una societat més justa i equilibrada com el Banc Central Europeu, el Fons Monetari Internacional o la Comissió Europea. Es fa necessària la implicació de la ciutadania per construir un nou paradigma social i nacional superador d’aquesta realitat i posi els canvis necessaris a l’abast de la gent.

L’ANC està compromesa amb els anhels de llibertat del país, perquè estem convençuts que des de l’exercici de la llibertat podrem afrontar de millor manera els reptes d’una Catalunya socialment més justa i econòmicament més pròspera.

T'interessa conèixer l'Assemblea nacional de joves independentistes ANJI? aquest dissabte 3 de maig


Els detalls de l'esborrany de constitució catalana, per Santiago Vidal

Entrevista al jutge de l'Audiència de Barcelona · Un grup d'experts prepara un document constitucional que serveixi de base per al nou estat català

El diari El Mundo publicava diumenge una informació sobre allò que anomenava 'la constitució secreta de Catalunya per al 2014', un esborrany de constitució per a un nou estat català que un grup de deu experts prepara des de fa mesos. El jutge de l'Audiència de Barcelona Santiago Vidal, que forma part d'aquest grup, va confirmar ahir l'existència del document, encara inacabat. Però en aquesta entrevista matisa una part de la informació publicada per El Mundo i l'amplia. Dóna detalls concrets d'alguns dels articles d'aquest document que, hi insisteix, no és el resultat de cap encàrrec oficial: ni de cap institució ni de cap partit. Això sí, explica que parteix del suggeriment d'un grup de diputats de partits diversos. Avisa d'entrada que no pot explicar tota la informació, per prudència i per rigor professional, però sí que parla de lleis hipotecàries i de limitació de mandats, per exemple. També preveu que no hi hagi tribunal constitucional, sinó una sala del poder judicial centrada en les garanties constitucionals, formada per membres elegits pels ciutadans... I remarca que el nou text 'no té res a veure amb la constitució espanyola'.

- Aquesta constitució ha estat un encàrrec d'algú?
- No, no és cap encàrrec, ni de la Generalitat ni del parlament. Ni de cap partit polític en concret. Ho dic perquè el periodista d'El Mundo que va publicar la informació deixava entendre que era un encàrrec de CiU i d'Esquerra, i això no és cert. No hi ha hagut cap encàrrec oficial de ningú. Ara, no ha estat només una iniciativa pròpia, de deu eixelebrats. Alguns diputats dels partits polítics sobiranistes, el mes de gener passat ens van fer aquest suggeriment. És a dir, que féssim un primer document per a ajudar-los com a experts, un primer esborrany o document de base de la hipotètica futura carta magna de la república catalana.

dilluns, 28 d’abril del 2014

Xerrada "Fora o dins de la UE?" el 30 d'abril



No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

Vinguin d’on vinguin, el sobiranisme creix compassat

Catalunya és terra d’acollida. El que som els catalans avui en dia és, en part, el reflex d’un marasme de cultures que al llarg de la història han confluït en aquest territori. El que vulguin ser els catalans en el futur és una cosa que s’ha de decidir entre tots, independentment de la procedència. Tot i aquest consens, què pensen els catalans en funció del seu origen? Quins són els sentiments i preferències sobre la qüestió territorial?

Mitjançant les enquestes del Centre d’Investigacions Sociològiques del govern espanyol podem veure com l’origen de la persona és un factor clau a l’hora de determinar com de catalans se senten els individus, així com quin és el seu model d’estat preferit. Els sondejos constaten que les persones nascudes a Catalunya i amb dos pares catalans són els que se senten més exclusivament catalans, seguit dels nascuts al país amb un pare català, dels nascuts a Catalunya amb els dos pares de fora, i finalment dels nascuts fora del país. En relació a la preferència territorial, els més partidaris de la independència són, altre cop, els fills de pares catalans i així amb el mateix ordre fins a arribar als nascuts fora de Catalunya.

Ara bé, quina ha estat l’evolució temporal dels sentiments catalans i de les preferències territorials en els últims anys? ¿La irrupció del discurs sobiranista en els últims temps ha despenjatdeterminats sectors de la població amb arrels fora de Catalunya? ¿Som davant d’un procés de fragmentació social, com des de l’espanyolisme fa temps que es pretén pregonar?

Capacitat de suma sobiranista

Doncs bé, l’anàlisi de les dades no sembla donar suport a aquesta hipòtesi. El sentiment de catalanitat ha crescut de manera moderada durant els últims anys, però lluny de ser un increment focalitzat en un únic grup de la població ha estat homogeni per a totes les persones independentment de quin sigui el seu origen, i s’esmena així el discurs de la “fractura social” a causa del procés cap a l’estat propi.

Pere Cardús: "El risc de tenir un estat propi"

Hi ha poques coses que desitgi més que tenir un estat per als catalans. Ara mateix tenim dos estats que ens van en contra. Ni França ni Espanya no ens convenen gens ni mica. Són estats que s'han forjat en el convenciment de la nostra desaparició com a poble. I no ho han pas aconseguit. La ineficàcia del seu esforç és ben visible. Bé, a la part que resta sota domini francès es nota una miqueta més, però no pas gaire més que a segons quins punts del País Valencià, les Illes, la Franja i el Principat. Sí, ja sabem que l'estat francès ha estat una mica més eficaç en la liquidació dels pobles i llengües del seu territori administratiu.

Però fixem-nos que els catalans hem aconseguit d'arribar a la situació actual contra tots els pronòstics. Ho he dit alguna altra vegada: la qüestió catalana, quan s'estudiï amb una certa distància temporal, serà considerada un autèntic miracle. Però, com ens ho hem fet per arribar fins aquí? És clar que l'explicació ha de considerar molts factors diferents. La cosa és complexa i no vull que ningú m'acusi de simplificar massa. Però estic convençut que hi ha un factor predominant: una societat civil forta, rica i extensa. De fet, aquesta característica de la societat catalana no me la invento pas jo; s'ha explicat manta vegada en estudis sociològics fets a casa nostra i a l'estranger.

Per què tenim una societat civil tan forta? La resposta de segur que també demana molts matisos i moltes més explicacions que no donaré ara. Però penso que hem teixit aquesta societat civil forta perquè no teníem estat propi, sinó que en teníem dos a la contra. És a dir, l'absència d'estat va fer desenvolupar en els catalans una estratègia de subsistència consistent a reforçar els lligams entre la gent del poble per fer front comú. I no parlo tan sols de societat civil política o reivindicativa, sinó d'entitats culturals, socials, econòmiques, veïnals, etc. És a dir, hem creat les nostres xarxes de protecció i benestar enfront de l'hostilitat d'aquells que en teoria ens les havien de facilitar.

diumenge, 27 d’abril del 2014

Els catedràtics d'institut alerten que la LOMCE elimina la història del país de les escoles

Els continguts de les matèries troncals es defineixen des de Madrid, sense marge per a les comunitats autònomes

La història del nostre país no té espai per ser ensenyada a les escoles, segons el currículum que el ministeri d'Educació pepara per quan entri en vigor la LOMCE, la nova llei d'Educació promoguda pel ministre Wert. El primer esborrany d'aquesta nova llei defineix el 100% dels continguts de les matèries troncals, cosa que no deixa cap marge a les comunitats autònomes per a afegir-hi continguts. L'esborrany no especifica quantes hores cal dedicar a cada assignatura troncal, però en detalla tant els continguts que la història dels Països Catalans no hi cap.

El president de l'Associació Nacional de Catedràtics d'institut, l'ANCABA, Felip de Vicente, que ja ha fet un primer informe sobre l'esborrany de currículums que ha elaborat el ministeri, ha explicat a Catalunya Ràdio que només hi ha dues solucions si es vol continuar explicant la història del nostre país a les escoles: 'Incrementar molt les hores d'aquesta matèria, al màxim possible, i afegir temes d'història de Catalunya. I l'altra, evidentment, és reduir els continguts que ha posat l'estat, incomplir aquests continguts, reduir-los i introduir més història de Catalunya.'

A més, els catedràtics d'institut consideren que els currículums del ministeri estan tècnicament mal fets, entre altres coses, perquè no deixen marge als professors per fer pràcticament res i exigeix als alumnes estudiar continguts poc adients a l'edat de primparia, com per exemple haver de conèixer les funcions de jutges, magistrats, del Tribunal Suprem o analitzar la constitució de Cadis. L'esborrany de currículums es troba ara en període d'exposició pública fins al 3 de gener. La Generalitat, de moment, encara no s'hi ha pronunciat.

Font: VilaWeb

Concentració "Independència = Drets laborals i socials" l'1 de maig


divendres, 25 d’abril del 2014

Vicent Partal: "La majoria a manipular"

El concepte de 'majoria silenciosa' és --ho ha estat sempre-- un dels conceptes polítics més perillosos. Simplement per la capacitat manipuladora que enclou. En la definició, el silenci és una analogia de la no-expressió. I si no hi ha expressió, qui pot 'escoltar-la' i decidir que una majoria vol una cosa? Quin argument empíric pot usar ningú per a demostrar que aquells que callen en realitat volen dir una cosa determinada, siga quina siga?

Per això la idea de la majoria silenciosa és magnífica per a dues classes de polítics, els mentiders o manipuladors i els perdedors. I encara més per a aquells que són totes dues coses ensems.

Ahir al Parlament de Catalunya Alícia Sànchez-Camacho va voler presentar un acte que havia omplert un cinema de Barcelona com la representació d'una pretesa 'majoria silenciosa', que segons ella va contra la independència. Feia trampa, com sap tothom. Una trampa extremadament barroera. Desesperada. Però, com que té el nivell que té, feia una trampa que se li pot girar en contra ben fàcilment.

Perquè la trampa de la 'majoria silenciosa' només té alguna possibilitat allà on la majoria efectivament és silenciosa. Si vius en una societat callada de debò la manipulació pot funcionar. Però el cas és que la societat catalana no ho és gens, de callada. I per això qualsevol pot confrontar la senyora Camacho o bé amb l'enorme capacitat mobilitzadora de l'independentisme o bé amb els resultats electorals. És tan senzill com posar les dades sobre la taula. I amb les dades sobre la taula, qualsevulla que ella trie, es trobaria obligada a parlar, si de cas, de 'minoria silenciosa', que no té res a veure amb això que ella vol vendre. Perquè la majoria ha parlat i parla amb una claredat que no deixa cap mena de dubte.

Però al final l'argument és molt simple: si els seus són majoria, com és que ni ella ni els seus --de l'extrema dreta al búnquer 'pscialista'-- no tenen la majoria del parlament? No cal ni que conteste, que la resposta ja la sabem.

Font: VilaWeb

Salvador Cot: "Benvolguts unionistes:"

M'alegra especialment que comenci a organitzar-se la societat civil de l'espai unionista. Com és obvi -igual com passa a Escòcia, per exemple- hi ha arguments seriosos per inclinar-se pel vot negatiu. De fet, el més important és tenir en compte que tant els que proposen anar cap a un estat propi com els que tenen per projecte quedar-se a Espanya ho fan moguts per la recerca del bé comú, no pas per perjudicar els altres.

Ara bé, perquè el debat sigui seriós i honest cal que els arrenglerats amb l'unionisme respectin unes mínimes regles de joc. I la principal és que totes dues opcions han de tenir les mateixes possibilitats de realitzar-se políticament. I això implica que els espanyolistes, als quals els pressuposo una total vocació democràtica, no poden utilitzar la força de l'estat com a garantia de victòria del seu projecte de Catalunya per la via dels fets. No es pot obrir un debat honest si el final anunciat és un Madrid locuta, causa finita.

I una segona observació, des de la cordialitat. L'independentisme dibuixa una relació diàfana entre Catalunya i Espanya com a estadi final d'un itinerari polític. Però no tinc gens clara quina és la relació jurídica i política que proposen els unionistes. Aparentment, el PP opta per mantenir Catalunya com a autonomia de règim comú però, per contra, sembla que Ciutadans i el PSC reclamen un sistema federal. Hi ha alguna proposta mínimament articulada? En cas contrari, hi serà?

En fi, sóc conscient que l'unionisme arriba tard a aquest debat i que encara està en fase d'articulació. En qualsevol cas, benvinguts si són honestos. Però, si us plau, si només es tracta d'aplaudir el que faci l'estat, no ens facin perdre el temps.


Francesc Puigpelat: "Espanya ens roba?"

A la presentació de Societat Civil Catalana, que aspira a ser com l’ANC unionista, hi va haver tota mena de discursos i discursets, amb infinitat de matisos, no en debades l’associació aixopluga tot l’unionisme, des dels ultradretans de Vox fins a gent d’un PSC a qui ja és quasi indestriable del PSOE. Tots junts i ben barrejats, en un poti-poti que només aplega el “no” al sobiranisme, sense cap proposta concreta. És clar: és impossible fer propostes que acontentin els involucionistes de Vox i UPyD, els immobilistes del PP i els federalistes cosmètics del PSOE.

Una de les intervencions més gracioses va ser la d’un tal Josep Ramon Bosch, de Santpedor, que va proclamar que “Espanya no ens roba, Espanya ens estima”. Si un llegeix els opinadors unionistes, s’adona que el lema “Espanya ens roba” és el que més els cou. Hi fan tots esment, des de Joaquim Colla fins a José Antonio Zarzalejos, titllant-lo de populista, de fals i de demagògic. En certa manera, tenen raó: la literalitat de l’”Espanya ens roba” no és certa, i la sentència té el problema de l’excés de simplificació. El dèficit fiscal de Catalunya es pot explicar d’altres maneres més precises, és clar.

Ara bé: per què té tant d’èxit una simplificació tan, en certa forma, barroera? Aquí és on els unionistes s’haurien de mirar a l’espill i fer autocrítica. Aquí és on se’ls veu el llautó. I és que si l’”Espanya ens roba” funciona tan bé, és simplement perquè l’absolut obscurantisme dels diferents governs espanyols, del PP o del PSOE, hi ha contribuït decisivament. Repassem els fets: el 1997, José María Aznar es va comprometre amb CiU a publicar les balances fiscals, però mai no va complir la seva promesa. El 2006, Zapatero les va publicar, per primer i última vegada, amb uns resultats molt negatius per a Catalunya. Des d’aleshores, ja no es van tornar a publicar.

dijous, 24 d’abril del 2014

Divendres comença la Festa Major Solidària. Estàs a punt?

Un any més, la Coordinadora d’Entitats del barri ha preparat un programa molt ampli d’activitats per a la Festa Major que, en l’edició d’enguany, incorpora un valor solidari a favor de l’Associació Can Roger, que té com a objectiu ajudar els veïns i veïnes del nostre barri que avui més ho necessiten.

En el programa oficial de la Festa Major s’han marcat amb la fulla verda de Can Roger totes les activitats solidàries amb aquest projecte, entre les quals trobaràs dues de les que organitza la nostra entitat. Ens referim al Ball Solidari del dissabte 26 d’abril, a ritme de swing, i al Circuit Esportiu Familiar del diumenge 4 de maig.

I aquest divendres 25 d’abril, a partir de 2/4 de 7, al Centre Cívic, fem la nostra aportació a la commemoració del Tricentenari amb una recreació històrica a càrrec dels Miquelets de Catalunya, la projecció del curmetratge Vèncer o morir i una conferència debat sobre la Guerra de Successió amb Francesc Serra, historiador especialista en aquest tema.



Gaudiu com mai de la Festa Major!

Equip Coordinació
ANC-SFxI

dimecres, 23 d’abril del 2014

Josep-Lluís Carod-Rovira:"Qüestió de mesos"

Mai, en els darrers cent anys, Espanya no ha acceptat cap de les iniciatives d'autonomia política tal i com venien de Catalunya, tant se val si eren elaborades pels parlamentaris catalans a Madrid, acordades pel Parlament de Catalunya o aprovades pel poble català en referèndum. El NO permanent a qualsevol proposta catalana, al marge de si a Espanya manava la dreta o l'esquerra, en monarquia o en república, ha constituït un tret identitari de la política espanyola, per damunt d'ideologies, sigles i èpoques.

Ara ha tornat a passar el mateix, després de la nova anada d'una delegació parlamentària a les corts espanyoles a defensar-hi la posició majoritària a Catalunya. Res a fer, com sempre. La resposta sempre és la mateixa i roman invariable, amb el pas dels anys. Per voluntat del PP i del PSOE, el tren del dret a decidir ha tornat a descarrilar un cop comprovat que era incompatible amb l'ample de via espanyol, com sempre. Ara, però, el govern actual ha deixat clar que el seu NO era triple: no al diàleg si aquest incorporava la possibilitat d'una consulta, no a delegar a la Generalitat la competència de consultes i, finalment, no a la reforma constitucional que podria fer-ho possible.

Així les coses, és obvi que les diverses possibilitats previstes per a permetre l'expressió democràtica de la voluntat catalana, a través d'una consulta o referèndum, van caient una rere l'altra, com en un castell de cartes. No hi sé veure altra sortida, com ja fa temps que sostinc, que no sigui utilitzar l'únic recurs democràtic que correspon en exclusiva al president català i no, en canvi, a l'espanyol: convocar eleccions al Parlament de Catalunya. De la mateixa manera que, si el president Mas signa el decret de consulta d'acord amb la futura llei catalana, s'equivocarà el president Rajoy prohibint-la, sobretot per la imatge antidemocràtica que adquirirà davant l'opinió pública internacional, a l'inrevés pot ser també un error.

Toni Soler: "Traducció simultània"

ESPANYA. Veure joves amb esvàstiques cremant una estelada, o policies espanyols atonyinant un jove al crit de “Te vas a enterar, catalán de mierda ”, no és un espectacle que m’apassioni, però té la virtut de la sinceritat descarnada. De vegades resulta més irritant el continu joc retòric que practica l’espanyolisme polític per maquillar la seva veritable cara i els seus objectius. Per amagar Espanya, sobretot. Ben mirat, per què se n’amaguen, d’Espanya? Per què s’autoanomenen ciutadans, o convivencia cívica catalana, o -més risible encara-societat civil catalana? Per què un falangista de tota la vida com Josep Anglada va decidir protegir-se sota l’equívoca denominació Plataforma per Catalunya? ¿Tan malament està la marca Espanya? Potser caldrà que arribi un Mundial de futbol perquè els espanyolistes disfressats de cosmopolites es treguin la careta, com ho fan els aficionats que, amb tot el dret del món -el mateix dret que voldríem tenir nosaltres-, surten a expressar la seva alegria quan la seva selecció té un èxit. De fet, el 2010 Albert Rivera va tenir allò que se’n diu un arrebato i va aparèixer al Parlament català brandant una samarreta de la roja. Des d’aleshores, però, no fa altra cosa que intentar curar-nos dels mals del nacionalisme. I si li pregunten si creu que Catalunya és una nació, ell respon que no és “creient”. Ho fa des d’aquest país neutre sense himne ni bandera que ell anomena “l’estat de dret”. El més curiós del cas és que l’elisió sistemàtica del mot Espanya, fins no fa gaire, era un dels defectes del cànon lingüístic catalanista, que ens ha portat a dir ridiculeses com ara “L’escriptor X és un referent de la cultura estatal”. Assumim-ho, tots plegats: es diu Espanya. Es-pa-nya. Tant costa de dir?

Dídac Boza: "No fan por, no se'n surten"

«No se'n surten amb les amenaces, ni amb l'actuació poc dissimulada dels aparells anomenats “d'intel·ligència" de l'Estat»

Una de les pel·lícules programades per les televisions catalanes en aquestes passades dates de Pasqua recreava en la ficció la vida de Karol Józef Wojtyła abans de convertir-se en el Papa Joan Pau II. Quan el relat televisiu recordava els darrers anys del règim prosoviètic a Polònia, un dels personatges del telefilm –figurava que era un dels alts responsables de seguretat del govern de Varsòvia- va pronunciar la frase clau: “Si deixem que s'acostumin a no tenir por estarem perduts”. Salvades totes les distàncies i comparacions històriques, "és exactament això", vaig pensar, abstraient-me de la història i del personatge que ocupaven la pantalla.



El pols polític i social entre Catalunya i Espanya es troba ara justament en aquell punt crític que tant amoïnava l'alt càrrec la Polònia comunista. L'Espanya immobilista intenta que els catalans se sentin atemorits davant tota la infinitat d'adversitats que, segons insisteixen, comportaria un estat català independent. De fet, arriben a insinuar que fins i tot la simple idea de la independència pot ser perillosa. “Van per molt mal camí”, ha arribat a dir el ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, sobre l'Assemblea Nacional Catalana. Però, ai las! Ni la societat civil, ni una àmplia majoria de la representació política i institucional de Catalunya dóna signes de pànic o d'angoixa.



Actes de la Festa Major "Curtmetratge, debat, ball i esport" el 25 i 26 d'abril i 4 de maig


Pas endavant de l’esport català en el suport a la independència

Ja s’ha posat en marxa la campanya L’Esport per la Independència, que recull el suport d’esportistes a la Catalunya independent. L’objectiu és aconseguir el màxim nombre d’adhesions al manifest impulsat per la sectorial d’esportistes de l’ANC i la Plataforma ProSeleccions Esportives Catalanes. Les adhesions poden ser d’esportistes de nivell o amateurs i es poden fer al lloc web www.esportindependencia.cat. En aquest espai es publicarà cada setmana una nova entrevista a un personatge de referència de l’esport català que doni suport a la campanya. A més, el web també recull totes les informacions i imatges que relacionen l’esport amb la reivindicació sobiranista i conté un espai destinat a difondre els beneficis de la independència per a l’esport.

Durant la campanya es portaran a terme diverses accions. Per exemple, es faran xerrades informatives per tot el país, a través de clubs i altres entitats locals, per explicar les conseqüències per a l’esport d’una Catalunya independent.

La campanya vol reivindicar les idees expressades en el manifest que van fer públic l’ANC i la Plataforma ProSeleccions fa un any. Un manifest que denuncia la greu crisi econòmica i política que viu l’esport català i reclama, un cop més, la necessitat de tenir un estat independent. L’esport català pateix una manca absoluta de poder polític real i és per això que la independència és presenta com l’única via per capgirar aquest fet.


Jofre Llombart: "Ara sí que hi ha fractura?"

"Vagi per endavant que el que passa és que ni ara ni aleshores hi havia aquesta fractura social"

Posem, sent molt generosos, que hi ha un 55 per cent de catalans favorables a la independència i que n’hi ha un 45 que hi estan en contra. Obro parèntesi: no hi ha manera de saber-ho perquè no es permet fer un referèndum per saber-ho. Tanco parèntesi. El cas és que els partidaris del NO a la independència, enlloc d’expressar arguments a favor de la unió amb Espanya es destaquen per tres idees bàsiques: no contemplar la possibilitat de votar, advertir dels suposats riscos que comportaria aquesta independència i –un dels més nous- assegurar que aquest debat genera i generarà fractura social.

D’independentistes n’hi ha hagut tota la vida, pràcticament des que existeix Catalunya. Hauran estat més o hauran estat menys. S’hauran fet veure més o hauran viscut aquesta idea en la clandestinitat. Mai hi ha hagut la possibilitat de comprovar-ho perquè mai s’ha autoritzat a preguntar una cosa tan simple a la ciutadania. Estarem d’acord doncs, que el millor termòmetre del sobiranisme és comprovar quin suport van tenir els partits que portaven l’Estat propi al programa electoral als passats comicis del 2012. Una simple suma de CiU, ERC i CUP dona 74 diputats sobre 135, 87 si hi incloem Iniciativa. Van ser un 58% dels vots i més 2.100.000 de votants. Els partits contraris a la consulta i a la independència PSC, PP i C’S van sumar un 35% i 1.200.000 vots. De vegades convé recordar aquestes xifres perquè de moment és la radiografia més exacta que hi ha. Per tant, tornant a l’origen d’aquest article, suposar que hi ha un 55-45 de partidaris/contraris a la independència és ser molt generós.

dimarts, 22 d’abril del 2014

Salvador Cot: "Un sol home, però no un home sol"

"Hem d'aïllar el president de la Generalitat, donar opcions als més assenyats del seu partit", aquesta frase concentra el nucli de l'estratègia del govern espanyol respecte a Catalunya. L'autor és un ministre "que passa per ser un moderat a La Moncloa" i la citava aquest diumenge l'actual director d'El Mundo, Casimiro García-Abadillo. El titular de l'article no podia ser més explícit: "Missatge a Mas: Perd tota esperança de negociació".

Clar i castellà, el que intenta l'estat és aconseguir un cop de palau dins de CiU, un moviment intern que escapci el Govern i el partit. Com a premi, el nou líder obtindria alguna contrapartida: "En el marc del finançament autonòmic es poden pactar algunes coses", continua dient el ministre anònim i moderat, "però sempre dins del Consell de Política Fiscal i Financera". És a dir, que algú acabi amb Artur Mas i, després, li donarem una mica d'oxigen financer. Res més.

En definitiva, Madrid no es mourà ni un mil·límetre perquè l'objectiu prioritari és liquidar Artur Mas. Només parlaran amb els que s'avinguin a col·laborar en la seva caiguda. I això, sentint-ho molt pel president, és una bona notícia. Mas és un sol home, però no un home sol. Al final, quan s'adonin que el seu problema va molt més enllà d'una persona, Catalunya ja estarà a tocar del món.


Víctor Alexandre: "La criminalització d’Artur Mas"

"L’absència d’Artur Mas a Madrid els ha aixafat la guitarra. Ho tenien tot previst per convertir aquella cambra en una ensarronada"

El govern espanyol continua sense pair que no fos Artur Mas qui anés al Congrés espanyol el 8 d’abril passat a presentar la proposta de transferir a la Generalitat les competències per convocar referèndums. De covard en amunt, li han dit de tot. I no només ho ha fet el Partit Popular, també s’hi ha afegit l’altre braç de la pinça nacionalista espanyola que és el Partit Socialista. “Un polític ha de ser valent i donar la cara”, ha dit Pere Navarro. I és que l’absència d’Artur Mas a Madrid els ha aixafat la guitarra. Ho tenien tot previst per convertir aquella cambra en una ensarronada que permetés humiliar públicament el president de Catalunya i ja es fregaven les mans només de pensar-hi. Però Mas no va caure en el parany, perquè, com tots nosaltres, ja havia estat testimoni del tracte vexatori que va rebre Juan José Ibarretxe en presentar-hi el seu projecte per al País Basc. Un projecte, per cert, que no era independentista.

Artur Mas, per tant, va prendre una decisió intel·ligent. En tenia dos motius, si més no. D’una banda, el fet que el rebuig de Madrid estigués garantit i l’acte fos un simple tràmit; de l’altra, l’evidència que quan el president d’un país pateix una humiliació pública és tot el seu país qui es veu humiliat, cosa que en el cas català sempre provoca un plaer morbós en els abanderats de l’autoodi. El pla que havien ordit PP, PSOE i UPyD tenia com a objectiu enterrar el procés català, acabar amb la carrera política d’Artur Mas i provocar una frustració col•lectiva a Catalunya que empenyés el país a pidolar les engrunes ofertes per Alfredo Pérez Rubalcaba en el seu discurs. Però l’absència de Mas va fer que el pla se n’anés en orris. És cert que tenien allà els representants de tres partits sobiranistes que ocupaven el seu lloc, però no era pas el mateix. Això fa que l’espanyolisme no sols no hagi aconseguit cap dels seus propòsits sinó que, de retruc, hagi enfortit encara més el procés que maldava per afeblir.

Àlex Furest: "Vagarà per l'espai exterior una Catalunya independent?"

És una evidència que els esforços emprats pel Gobierno de España i en particular pel seu Ministre d’Afers Exteriors, el Sr. Garcia Margallo al llarg dels ja gairebé dos darrers anys han estat absolutament balders i inútils a l’hora de vèncer l’activitat d’uns quants milers d’activistes catalans disseminats per tot el món. I és que l’objectiu del poble català de votar per a decidir col·lectivament el seu futur no pot ésser aturat amb una recualla d’arguments retòrics, imperialistes i passats de moda absolutament. Donat que Espanya ha assumit que l’argument del greuge i el maltractament econòmic que presenta Catalunya és absolutament irrebatible (aquest tema ha estat força debatut, però hi tornaré en un article proper), l’Estat ha començat a variar l’estratègia: ja fa un temps que tota l’artilleria estatal es concentra preferentment en un dels arguments de la por: el del no reconeixement internacional d’una Catalunya independent. El mateix García Margallo ho deixà ben clar a mitjans del mes de març: “una Catalunya independent vagarà per l’espai exterior sense reconeixement internacional”. Cal recórrer a una dosi important de “carcamalitat intel·lectual” en paraules de l’apreciat Martí Anglada per a fer una afirmació d’aquestes característiques. Donat que durant el mes de març he tingut l’oportunitat d’escoltar i debatre en diferents ambients amb l’esmentat Martí Anglada i en Carles Boix (membre del Col·lectiu Wilson), tot seguit us n’exposo les idees principals a la vora del ressò internacional del procés i alguns escenaris possibles.

Des de la Diada del 2012 el món observa Catalunya, ens observa. El Gobierno de España pretén castigar-nos als catalans dia sí i dia també amb els suposats “silencis” de les diplomàcies internacionals respecte al nostre contenciós, però la realitat és que aquests silencis són un bon senyal, donat que el fet que els estats no prenguin posició a favor d’un estat en un tema tan rellevant com un contenciós relatiu al seu desmembrament, significa una posició d’“esperar i veure”. Cal recordar que els estats mostren sovint solidaritat entre ells, per tant el fet que no ataquin un procés clar de secessió com el nostre cal valorar-lo com un èxit importantíssim, màxim tenint en compte la nostra migrada maquinària diplomàtica.

dilluns, 21 d’abril del 2014

Jordi Creus: "Tirar pel dret"

Avui els proposo un viatge virtual fins a la Barcelona de mitjan segle XIX. Imaginin-la circumscrita als actuals Raval, al barri Gòtic, al de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera –un territori vint vegades inferior a l'actual– i poblada per prop de 190.000 persones. I imaginin totes aquestes persones tancades rere unes muralles del segle XIV i que els obliguen a malviure amuntegats en l'ambient irrespirable dels seus carrers estrets i pestilents. Les epidèmies –i els conflictes socials– se succeeixen, mentre els sectors més dinàmics de la ciutat demanen la demolició d'unes muralles que, des del final de la guerra de Successió, no serveixen per protegir la població sinó per reprimir-la. Però aquestes peticions sempre troben o la negativa del govern de Madrid o un desesperant silenci administratiu. Per això, l'agost del 1854, en plena epidèmia de còlera, el consistori barceloní decideix tirar pel dret i començar a enderrocar les muralles. Davant d'aquesta política de fets consumats, l'executiu espanyol envia el permís. Lliure d'aquesta cotilla, Barcelona pot deixar enrere el seu passat i encarar un futur marcat per la construcció de l'Eixample i l'Exposició Universal del 1888. Un temps més tard, amb el decret d'agregació que la regent Maria Cristina signa tal dia com ahir del 1897, els fins llavors municipis de Sants, Gràcia, les Corts, Sant Andreu de Palomar, Sant Gervasi i Sant Martí de Provençals s'integren a la capital catalana (posteriorment també s'hi uneixen Horta i Sarrià), fins a dibuixar una fesomia de la ciutat més aproximada a l'actual. Barcelona va tirar a terra les muralles i va guanyar un demà diferent. Sens dubte, una lliçó per als dies fascinants que ens toquen viure 160 anys després. Amb noves legislacions que fan intocables uns altres murs que no ens deixen créixer com a poble. Uns murs que també han quedat obsolets i que caldrà enderrocar sense esperar un permís que sabem que mai no arribarà.

Font: elPuntAvui

diumenge, 20 d’abril del 2014

Ferran Requejo: "Legitimitat democràtica i 9-N"

En el disseny d’algunes democràcies hi ha problemes, sovint d’arrel històrica, que estan mal resolts en el seu disseny institucional o en el seu funcionament pràctic. El tema clau no és, òbviament, la legitimitat dels estats de dret en general, que avui resulta indiscutible, sinó quin tipus d’estat de dret resulta més legítim i adequat en un context democràtic determinat.

Un aspecte decisiu de la qualitat d’algunes democràcies és la regulació del seu caràcter plurinacional. Quan hi ha nacions minoritàries permanents, és a dir, quan hi ha minories nacionals que sempre seran minories demogràfiques en un estat, la legitimitat liberal-democràtica i l’experiència pràctica apunten que han d’estar protegides de les decisions de les majories. Es tracta d’una derivació del tema clàssic del perill de la “tirania de la majoria” que, en un sentit més general, obsessionava teòrics com Tocqueville, Otto Bauer, Bertrand Russell o Isaiah Berlin. La discussió normativa i institucional de les democràcies (i del federalisme) s’ha refinat molt en les dues últimes dècades. Avui no es pot parlar d’aquests temes amb la lògica decimonònica que encara apliquen alguns partits liberals, conservadors o socialistes. A partir dels mateixos valors democràtics, els drets col·lectius, la divisió de poders, les solucions institucionals i els procediments no poden ser del mateix caràcter si es tracta de democràcies uninacionals o plurinacionals.

La situació actual a Catalunya està presidida per les deficiències mostrades per l’estat de dret espanyol en la regulació de la seva plurinacionalitat interna. Es tracta d’un problema estructural, històric, en el qual el desenvolupament pràctic de l’estat de les autonomies ha fracassat estrepitosament.

dissabte, 19 d’abril del 2014

Conferència debat: "Guerra de Successió: el destí de tot un poble" el 25 d'abril


Francesc Canosa: "De Rafel Martín a Gaudí"

"Els catalans som com una Sagrada Família que no s'acaba mai, on no s'acaben mai les agressions"

Novament gràcies. Gràcies al ministre Jorge Fernández Díaz vam saber que moltes famílies catalanes no van poder celebrar el Nadal juntes per culpa de la consulta. Quan alguns van intentar anar a casa dels seus familiars es van trobar amb cases atrinxerades, bunqueritzades: fortificacions inexpugnables. Alguns herois van poder penetrar i el que va passar dins ja forma part de la Història de les Grans Batalles Bèl·liques Universals. Faccions familiars amb llança flames d'escudella davant d'altres que disparaven obusos de carn d'olla. A l'aire torrons F-16 atacaven vaixells destructors de cava que es defensaven amb míssils mar-aire. Gràcies per dir-nos la veritat. Ara esperem que el ministre també ens digui la veritat sobre l'apallissament, els insults, la detenció, i la retenció que ha denunciat un aficionat barcelonista durant el partit Barça-Madrid a Mestalla. Això és el que diu Rafel Martín que va fer la policia espanyola. I no hi havia cap motiu aparent. Ell creu que és perquè duia una estelada. Es veu que així el van saludar: "Te vas a enterar, catalán de mierda".

Si tot això és veritat el ministre ens ho explicarà amb pèls, senyals i foses nasals. Com ha fet amb altres casos en els quals s'ha vist implicada la policia: informes falsos, filtració de fotos de jutges catalans, Ceuta.... Vaja, com també ho estan fent tots els mitjans de comunicació espanyols informant dia, migdiada, i nit sobre els fets que revela Martín. Esperem la veritat. De fet l'esperem des de fa molt temps.

Salvador Cot: "Que es barallin"

El catalanisme polític no ha de defugir la tercera via, al contrari, l'ha d'exigir, perquè els ciutadans d'aquest país han de tenir claríssim en quines condicions es quedarien a Espanya en cas d'optar pel no. A més, l'oferta ha de ser consensuada i tenir la viabilitat política i institucional assegurada. Així que el PP, el PSOE, UPD, Esquerra Unida i Ciutadans tenen l'obligació d'arribar a un acord, respectat per tots els actors, sobre quina ha de ser la relació futura entre Catalunya i Espanya. Són ells que s'han de reunir tantes vegades com faci falta i són ells els que han de buscar una posició conjunta. I, a partir d'aquí, caldrà que decideixin les institucions de Catalunya i, en darrer terme, el poble català.

És clar que també pot passar que, a diferència de les forces sobiranistes, l'unionisme sigui incapaç de posar-se d'acord internament. Però si es dóna això, quedarà clar que l'espanyolisme és un guirigall incapaç de reformar res. Per tant, en aquest supòsit, l'oferta als ciutadans de Catalunya es limitarà a decidir entre l'emancipació nacional i una comunitat autònoma de règim comú en les condicions actuals.

El que no ha de fer el catalanisme és caure en el parany de sempre, que és entrar amb una proposta pròpia en una negociació incerta en què els diversos actors de l'Estat es mouen a voluntat i pacten el que els convé en el moment en què els convé. L'articulat d'un nou Estatut no ha de sortir de Barcelona, sinó de Madrid. I si no n'hi ha cap, s'haurà d'interpretar que l'statu quo és el màxim que estan disposats a concedir.

Federalisme? Reforma de la Constitució? Nou sistema de finançament? D'acord, que ho pactin entre ells i que ordenin als seus delegats al Tribunal Constitucional que aquella oferta s'ha de mantenir. I mentre això no passi, cal anar avançant en la construcció d'un nou estat. Aquesta vegada, el problema el tenen ells.

Font: elPuntAvui

Quico Sallés: "La por reverencial"

Espanya és estranya en moltes coses. Les seves elits polítiques utilitzen el concepte de por reverencial per bastir un Estat. Un Estat que, fins i tot, ha ocupat el lloc que la religió ha anat abandonant.

La por, però, té uns requeriments estètics necessaris. La por ha de ser sinistra per ser creïble. La por ha de ser exercida amb seguretat i arrogància i sense ironia. La por, al capdavall, necessita d'un marc veracitat que no menyspreï la intel·ligència d'aquells que han de ser atemorits.

Per això, la por espanyola fracassa. Robinson Crusoe o l'espai sideral o l'advertència que serem condemnats a la misèria més cruel no és por, ni amenaça, sinó el retrat d'un Estat decrèpit que sense adonar-se fa riure aquells que vol atemorir. Tant riure com els legionaris que es passegen per Badia amb un Crist a les esquenes. Si aquesta por segueix així, ni el temor dels Déus retindrà res.


Oriol Vidal-Aparicio: "'¡Miedicas!' (Un canvi d’estratègia)"

Fa mesos que tenia al cap d'escriure aquest article titulat '¡Miedicas!', una paraula castellana que sempre m’ha fet molta gràcia. D’entrada deixeu-me aclarir que el mig insult aniria dirigit als polítics espanyols que ens neguen als catalans la possibilitat de fer un referèndum sobre l’estatus polític que preferiríem per a Catalunya. El raonament, evidentment, és que si ens neguen aquesta possibilitat és perquè tenen por que el resultat d’aquest referèndum sigui favorable a la independència. M’atreviria a dir que ja fa temps que aquest raonament ha deixat de ser una simple hipòtesi i que avui és ja una teoria sòlida i contrastada: ningú no dubta que, si els grans partits espanyols tinguessin la certesa que una gran majoria dels catalans votaria a favor de continuar formant part d’Espanya, seria altament probable que autoritzessin un referèndum sobre la qüestió.

Ja fa més d’un any, Francesc Homs va dir a Mariano Rajoy que si estava tan segur com deia que hi havia una majoria de catalans favorables a continuar a Espanya, fes possible la consulta per dilucidar-ho. Alguns mitjans van ser molt explícits en la lectura dels fets. Jo mateix, en un article dedicat a Mariano Rajoy, vaig voler posar de manifest la incoherència del seu discurs, perquè ha negat sistemàticament que la majoria dels catalans vulgui marxar d’Espanya mentre s’oposava a demanar-nos l'opinió:

«Rajoy parla d’un suposada 'voluntad mayoritaria de vivir juntos'. Sobta que s’hi refereixi quan precisament el govern espanyol (aquest i els anteriors) està dedicant (ha dedicat) els esforços més obstinats a negar-nos als catalans (i als bascos, i a qualsevol que ho pregunti) la possibilitat de mesurar, de quantificar aquesta voluntat. De quina voluntat majoritària parla, senyor Rajoy? Què li sembla si la mesurem a través d’un referèndum? No? Però per què no? De què té por? Si tan segur està d’aquesta 'voluntat majoritària de viure junts', quantifiquem-la [...]. Què li donarà més arguments que la força dels vots?»

Paradetes informatives del cap de setmana de FESTA MAJOR, dies 26 i 27 d'abril

Ja pots venir a signar el teu vot per la independència.

Què esperes per a venir a col·laborar-hi?

Dissabte, 26: Al matí, d’11 a 2:  Plaça Sagrada Família, mercat de 2ª mà.

Dissabte, 26: A la tarda, de 5 a 9: Swing al c/Marina.

Diumenge, 27: Al matí d’11 a 2 (Gaudí/Provença)

Junts podem!

divendres, 18 d’abril del 2014

Veni, Vidi, Vici

  • Quan parlen amb un rictus malhumorat, demostrant menyspreu i amenaçant-nos amb l’apocalipsi , davant d’un discurs pausat, calmat, conciliador, dialogant, propositiu…
  • Quan invoquen una constitució dictada amb remor de sabres, inamovible, sacralitzada, davant el desig inajornable d’alliberar-se del jou de tres segles d’intent permanent de genocidi…
  • Quan saben que no poden acabar el conflicte amb el periòdic bombardeig cada mig segle, ni amb els tancs entrant per la Diagonal i saben que nosaltres ho sabem i ja no els tenim por…
  • Quan volen fer creure que tot és fruit de la ment trastornada d’un líder polític i tots tenim ben clar que això és un mar de fons inaturable…
  • Quan pensen que tot és qüestió d’esperar, deixar passar el temps, que es podreixi la situació i nosaltres tenim consciència que hi som molt a prop, que persistirem i no estem disposats a deixar passar aquesta ocasió històrica…
  • Ells ja han perdut!


  • Si vam reaccionar davant una sentència humiliant sortint al carrer, passant pel davant de polítics i autoritats indecisos i contemporitzadors, que discutien per la pancarta mentre cridàvem Independència…

Melcior Comes: "Llops internacionals"

 “Ara apel·len a una lletra superior, a la dels Tractats de la Unió”

Ara toca decidir-se: ‘Senyora, a qui creurà, a mi o als seus propis ulls?’. Aquesta és l’actitud davant de l’últim informe del Consell Assessor sobre el nostre futur en el si o fora de la Unió europea. Tothom sap com funcionen les coses; el realisme polític, el cinisme que presideix les relacions internacional el comprèn tothom…: ¿i per què? Perquè les relacions internacionals són el que més s’assembla a la llei de la jungla.

En la societat dels individus pot acabar pesant la llei moral, l’acord i la llei escrita, però no en la societat dels estats…: aquí preval l’interès, la força, els fets consumats, i d’altra cosa no parla la crisi de Crimea, per posar només un exemple. Res del que passa a Ucraïna és possible des del punt de vista de la legalitat: però mirin vostès si és real o no. I com està reaccionant la Comunitat Internacional. És tan real que fa feredat; i seria ben còmic que algú digués que no ‘és real’ perquè no és legal; o a l’inrevés, com potser dirien els buròcrates de la Unió europea.

Si hi ha una cosa que entén tothom és això; la societat internacional és hobbesiana: l’estat és un llop per a l’estat —l’estat és un llop per a la nació sense estat—, molt més que no “l’home és un llop per a l’home”, un adagi que desmenteixen totes les cues dels supermercats. En les relacions internacionals preval un criteri poc moral, i gens de respecte a la llei internacional, que només és una declaració d’intencions, un programa.

Què els passarà, als funcionaris de l’estat en una Catalunya independent?

Entre 20.000 i 30.000 treballadors de l'administració de l'estat podran ser incorporats en la nova administració catalana

La independència de Catalunya implicarà obligatòriament la substitució de l’administració estatal espanyola per l’administració catalana en aquells serveis i competències que ara té reservades el govern espanyol. Aquesta obvietat ens porta a preguntar-nos què els passarà, als treballadors que s’ocupen actualment d’aquests serveis i competències de l’estat, els funcionaris estatals, després de la independència. L’estat espanyol tenia a mitjans de 2013 més de vint mil funcionaris a Catalunya --21.377, concretament--. Aquest dubte no quedarà resolt fins que es produeixi la negociació de partició. Si no hi ha negociació perquè l’estat espanyol es nega a reconèixer el nou estat, la decisió sobre aquests més de vint mil funcionaris estatals serà dels dirigents encarregats de bastir la nova administració catalana.

Quines propostes s’han fet fins ara?

Diversos documents i entitats han fet propostes sobre la situació dels funcionaris de l’estat espanyol en un futur estat català. El portal ElClauer.cat, impulsat per catorze entitats de referència de la societat civil, dedica una pregunta a la qüestió: ‘En quina situació quedarien els funcionaris de l'estat espanyol que treballen a Catalunya en un futur estat català?’ I dóna una resposta: ‘Aquesta és una de les qüestions que seran objecte de negociació entre el nou estat independent català i l’estat espanyol un cop aconseguida la independència. En el procés constituent caldrà aclarir el traspàs dels funcionaris que depenen de l’administració espanyola a la catalana, que també pot incloure baixes i altes personals voluntàries.’ I posa un exemple: ‘La manera com es van incorporar agents de cossos policíacs espanyols a l’estructura dels Mossos d’Esquadra quan es va crear la policia catalana.’

dijous, 17 d’abril del 2014

Salvador Cot: "Europa no és tan espanyola"

Anant a l'essència, a hores d'ara el nucli del debat és si l'estat espanyol tindria, o no, força suficient per prendre represàlies severes i duradores contra una República Catalana constituïda al marge de la legalitat espanyola. En aquest sentit, el Madrid polític i mediàtic afirma, des d'un menysteniment una mica impostat, que la Constitució del 78 és suficient per arrossegar els estats europeus cap a una exclusió punitiva de l'estat català. Normalment ho argumenten en base a un suposat temor dels grans estats europeus a un possible efecte d'emulació en cadena.

Aquesta previsió té dos problemes. El primer, que només se sosté subordinant els interessos generals dels països europeus a uns principis que emanen únicament de la legislació espanyola. Cada estat té una estructura legal diferent i no necessàriament s'ha de considerar que les peculiaritats jurídiques internes siguin d'aplicació universal. D'altra banda, pensar que Espanya té capacitat de veto a voluntat depassa de molt les possibilitats reals de la diplomàcia de Madrid.

El segon apriorisme és que el temor espanyol a la desmembració és generalitzable a la resta d'estats europeus. Un supòsit reduït a l'absurd pel referèndum escocès, acceptat pel govern de Londres sense la més mínima oposició internacional. A més, enlloc de França o Alemanya hi ha una majoria sobiranista enfrontada a Berlin o París, ni és previsible que es pugui conformar a mitjà termini.

En definitiva, Madrid espera que Brussel·les li resolgui el problema. Però la realitat és que Europa no és tan espanyola com ells la veuen.


Josep Andreu: "Si no podem votar, hi haurà tanta pressió a les municipals que semblarà un 14 d'abril"

Josep Andreu, batlle de Montblanc i vice-president de l'Associació de Municipis per la Independència (AMI), va dir això en l'última assemblea general de l'ANC: 'Si ens impedeixen de votar, que sàpiguen que en les pròximes eleccions municipals, si el resultat electoral és favorable a les forces que volem una nació lliure, als batlles i regidors no els tremolaran ni les cames ni el pols per tornar a fer allò que va fer el poble de Catalunya: proclamar la República des de tots els ajuntaments.' En aquesta entrevista de VilaWeb, Andreu explica el significat d'aquelles paraules.

- La proclamació de la república catalana el maig del 2015 és el pla B?- Sí, si no ens deixen fer el referèndum --que ja és el cas--, si no ens deixen fer la consulta --com ja diu el govern espanyol--, si fins i tot ens priven de fer unes eleccions al parlament convocades pel president de la Generalitat, perquè diuen que són plebiscitàries. Hi haurà tanta pressió a les municipals que esdevindran 'de facto' unes eleccions plebiscitàries, esdevindran alguna cosa molt semblant al 14 d'abril. Nosaltres volem que ens deixin votar, estem a disposició del president de la Generalitat i farem mans i mànigues des dels ajuntaments per tenir les urnes preparades i tot el dispositiu electoral que depèn dels municipis. Suposo que no arribaran al punt de convocar eleccions municipals a tot l'estat espanyol i prohibir-les a Catalunya.

- I com es podrien organitzar unes municipals en clau plebiscitària?
- Si passés això, si no ens deixessin votar, el 25 de maig de l'any que ve hi hauria efervescència política, a Catalunya. Molta gent que avui dia no té gaire interès en la política municipal s'hi implicaria, perquè ja s'entendria que no únicament serien eleccions municipals. Arribats a aquest cas ja miraríem de fer el que correspongués. Fos com fos, hi hauria una pressió extraordinària al carrer. I jo veig que això potser passarà, però no veig pas un Alcalá Zamora ni un Azaña a Madrid.

dimecres, 16 d’abril del 2014

Jaume Sobrequés: "Som un país ocupat"

Hem pogut llegir darrerament infinitat d'arguments favorables al dret a decidir i a la independència de Catalunya, que han tingut dos tipus de suport: un de racional i un altre de sentimental. En el primer s'hi compten motius econòmics, jurídics, constitucionals, basats en el dret internacional i en els drets humans, en els principis de la democràcia, en el fet que tota nació té dret a constituir-se en estat propi, etc. Són arguments incontestables i que sovint ja han estat esgrimits per polítics, activistes d'institucions nacionals, periodistes, intel·lectuals, juristes, organitzacions patronals i sindicals i per un incomptable teixit associatiu escampat arreu del país. Els arguments sentimentals són més simples, però no menys contundents: volem ser independents perquè aspirem a recuperar la dignitat que ens han intentat arrabassar; perquè ho sentim així; perquè desitgem viure, nosaltres i els nostres fills, en un país lliure; perquè aspirem a autogovernar-nos; perquè rebutgem la humiliació de la qual ens han volgut fer víctimes; perquè ens sentim més catalans que cap altra cosa; o perquè no volem ser espanyols. És possible, però, que capficats en solidificar aquestes bases de la nostra voluntat independentista, n'hàgim oblidat una de capital importància i que ha estat, al llarg dels darrers segles –almenys des de principi del segle XIX –, la que ha donat ales als moviments independentistes i d'alliberament nacional, aquella que, en les darreres dècades, ha estat el motor fonamental que ha portat a la formació de nous estats.

L'argument al qual em vull referir és el que diferencia Catalunya d'altres regions històriques que també experimenten un diferencial econòmic important entre allò que aporten i allò que reben de l'estat del qual formen part. Pels seus trets nacionals també tindrien dret, bé que no s'ho han proposat fins ara, a reivindicar més quotes de sobirania. Ara bé, ni han estat un país independent ni han estat víctimes d'una invasió militar que hi hagi posat fi. Per fer comparacions cal només, doncs, cercar estats sobirans que ho hagin estat durant segles i que hagin viscut una invasió militar que hagi posat fi a les seves estructures polítiques, i que no siguin avui països independents. D'aquests estats ja no n'hi ha tants. Els que van tenir una ocupació violenta gairebé tots –tots?– ja han assolit la independència i són estats propis. No és, encara, el cas de Catalunya, que va ser víctima, a principi del segle XVIII, de la invasió militar del exèrcits francocastellans i va ser assimilada de manera violenta a un estat aliè. Els exèrcits esmentats i l'estat que aquests van crear van anorrear tots els elements propis d'aquell estat català: el seu govern, la Generalitat de Catalunya, vigent des de mitjan segle XIV; les corts, plenament constituïdes des del segle XIII; el dret públic i les constitucions que regulaven, des del segle XIII també, la vida política del país; la moneda amb què es feien les transaccions econòmiques; l'organització territorial (vegueries) i local (el Consell de Cent, per exemple); la llengua amb què els ciutadans d'aquell estat s'expressaven; o les universitats on s'educaven els seus fills. Aquells exèrcits van mantenir de manera permanent l'ocupació militar del país i van donar suport a l'espoli fiscal avui vigent. Són encara, als nostres dies, d'acord amb allò que diu la inefable Constitució Espanyola, la “garantia” per evitar la secessió d'una part de la sagrada unitat de la pàtria, espanyola, és clar.

Jofre Llombart: "Defallir per la via federalista"

"El PSOE és conscient de la dificultat i dels tempos d’aquesta reforma. El que passa és que queda un mes i mig per les eleccions europees"

Cada dia hi ha una nova prova del cotó per constatar l’autenticitat de la proposta federalista dels socialistes. La última és molt simple: preguntar al PSOE si en un estat federal, Catalunya tindria capacitat de convocar referèndums. Si la resposta és que sí, no s’entén que la setmana passada votés no. Si la resposta és que no, llavors el que hem de fer és preguntar-nos quina mena de federalisme impedeix als estats que en formen part convocar referèndums.

Convindria recordar que una reforma de la Constitució (almenys les que no es poden fer a cop de telèfon des de Berlín) implica fer el següent: crear una comissió mixta de diputats al Congrés i al Senat que redacti la nova Constitució. Suposant que aquest grup, format majoritàriament per diputats del PP i del PSOE, es posin d’acord, sotmetrien el text a votació. Només passa a la següent pantalla si després ho aproven dos terços del Congrés i dos terços del Senat, és a dir, el PP i el PSOE (tots dos) hi han de votar a favor.

Tan bon punt s’aprova aquest text federal super-xulo, les Corts queden dissoltes i es convoquen eleccions generals. A tot l’Estat. “El futuro de Catalunya lo deciden todos los españoles”. D’aquestes eleccions en surt una nova composició del Congrés i del Senat que ha de tornar a votar el nou text. I clar, novament cal que dues terceres parts del Congrés i dues terceres parts del Senat tornin a aprovar la nova Constitució. Bé, ara ja sí, oi? No. El text resultant s’ha de sotmetre a referèndum que han de votar tots els ciutadans de l’Estat. “El futuro de Catalunya lo decidimos todos los españoles”. I això només per tocar la Constitució, si es volgués fer alguna llei ad hoc per Catalunya caldria estendre-ho uns tràmits més.

Astrid Bierge: "No ens volen però ens voldran"

"La pregunta que ens hauríem de fer és: què és més car -econòmicament, socialment i culturalment-, sortir de la UE o quedar-nos a Espanya?"

Ja ha tornat a sortir la Comissió Europea a dir que si Catalunya esdevingués independent passaríem a ser un tercer estat respecte la UE i que per tant els tractats no s’aplicarien al nostre territori. O sigui, que ens fotrien al carrer. Hem de reconèixer que el raonament, tot i no estar escrit enlloc, és lògic. La UE és una organització d’estats, no de ciutadans. L’estat català seria un estat nou i per tant caldria tractar-lo com a tal. La bona notícia és que, perquè el raonament de la CE es materialitzés, primer caldria que la UE reconegués Catalunya com un nou estat. És obvi que si no ens considerés un nou estat no podríem ser expulsats. O sigui que si arribem al punt de ser expulsats, voldrà dir que ja som reconegudament independents. Arribats a un punt tan agradable, el que vingui després serà pa i nous comparat amb el que haurem hagut de passar.

Estem massa obsessionats amb la Unió Europea. Les enquestes reflecteixen un alt grau de preocupació sobre la possibilitat de ser expulsats. I no ho entenc. La pregunta que ens hauríem de fer és: què és més car -econòmicament, socialment i culturalment-, sortir de la UE o quedar-nos a Espanya? Per començar, l’únic que sabem del cert és que els costos que ens representa formar part d’Espanya són caríssims, difícilment superables. La independència també tindria un preu, és clar. Ni entraríem automàticament a la UE, ni tindríem automàticament 16.000 milions al calaix ni seríem automàticament un estat molt més eficient que l’espanyol. Ara bé, encara que quedéssim fora de la UE per sempre, és molt poc probable que haguéssim de renunciar a l’euro i a la lliure circulació de persones i mercaderies, que són els plats més suculents del menú europeu i que Espanya no tindria el poder de vetar. El món funciona per interessos econòmics, i a Europa no li interessaria per res que la independència de Catalunya tingués uns costos econòmics evitables. Per tant, el fantasma de l’aïllament absolut només és una amenaça de pinxo barat.

dimarts, 15 d’abril del 2014

Ja fem la festa major... del 2014!

Aquest any és molt especial, i per moltes raons. El 2014, l’Any de la Consulta –així, amb majúscules, per important i transcendent–, serà quan proclamarem als quatre vents la nostra sobirania. La demostrarem l’Onze de Setembre al matí, cada municipi davant del seu ajuntament, a prop dels nostres representants, perquè tot el món sàpiga que estem junts, units i preparats per a fer el gran pas. I a la tarda, tots cap a Barcelona!, on formarem una gran V, que s’estendrà per la Diagonal i la Gran Via de les Corts Catalanes per a confluir a la plaça de les Glòries Catalanes. Val a dir que el nostre barri tindrà l’honor de formar part d’aquesta V, símbol de la Voluntat (de ser), el Vot (la democràcia) i la Victòria (la llibertat). I finalment el 9 de novembre exercirem aquesta sobirania.

A la nostra territorial ja volem escalfar motors en aquesta festa major que ja truca a la porta. Per això hem cregut convenient proposar uns actes que ens lliguin amb l’esperit d’aquest any tan especial.

El primer acte, que tindrà lloc el divendres 25 d’abril, al Centre Cívic, a 2/4 de 7 la tarda, serà la nostra modesta aportació a la commemoració del Tricentenari, perquè no hem perdut la Voluntat de ser. Hi haurà la projecció del curtmetratge Vèncer o morir, dels Miquelets de Catalunya, una recreació històrica sobre l’exèrcit català de 1714, seguida de la conferència Guerra de Successió, el destí de tot un poble, de Francesc Serra, doctor en història i expert en la Guerra de Successió, que ens aclarirà per què aquest conflicte va marcar el destí del nostre poble. Al final podreu preguntar al ponent tots els dubtes que tingueu sobre el tema.

El segon acte, que es farà el dissabte 26 d’abril al carrer de la Marina, davant del temple de la Sagrada Família, a les 7 de la tarda, és l’alegria, la festa, el ball, la Victòria: una classe oberta de balls amb molta marxa, el xarleston i el lindy hop, per a aprendre a ballar per a quan sigui l’hora de celebrar-la.

El tercer acte, que tindrà lloc a la cruïlla dels carrers de Provença i de la Marina el 4 de maig, a les 11 del matí, és el més familiar de tots: un circuit d’activitats esportives per a tothom, una de les quals us convidarà al Vot, un vot molt especial, perquè serà solidari: 1 € = un xut = un gol a la crisi, un gol a favor de la creació de Can Roger (http://assoccanroger.blogspot.com.es/), un projecte impulsat per set entitats del barri per a ajudar els veïns que més ho necessiten.

Per acabar, us comuniquem que aviat farem una crida al voluntariat necessari per a organitzar tots aquests actes.

No podran res davant un poble unit, alegre i combatiu!

Us hi esperem!

Equip Coordinació
ANC-SFxI

Carme Forcadell: "Ara ens en sortirem"

Durant els propers mesos, especialment d'aquí a la consulta del 9 de novembre, haurem de vèncer molts obstacles, ens trobarem molts esculls que haurem de prevenir. Molts ens vindran de fora, però n'hi haurà que vindran de les nostres files. La falta d'autoestima, la desconfiança en la nostra pròpia força i en la nostra capacitat de mobilització i organització poden ser un escull en el nostre camí. I com que això ho saben els nostres adversaris s'estan multiplicant, i cada vegada seran més, les veus que diran que, malgrat que tenim raó i que cal fer canvis en les relacions entre Catalunya i Espanya, la independència és tan difícil i complicada que és preferible buscar altres sortides avantatjoses per a les dues parts.

No us ho cregueu. El més difícil gairebé ja ho hem fet, hem recuperat i refermat la confiança en nosaltres, en la nostra pròpia força. L'Onze de Setembre de 2012 no només vam demostrar que érem molts els que volíem un estat lliure i sobirà, sinó que vam canviar un govern, ajudats per l'Estat espanyol, és cert, en negar-se a dialogar sobre el pacte fiscal, però sense la nostra manifestació històrica no hauria estat possible. I ara hi tornarem, tornarem a provocar canvis qualitatius i transcendents i serà més fàcil, perquè tenim la majoria dels nostres parlamentaris compromesos en el procés. En aquell moment no disposàvem ni de la complicitat del govern, ni d'una majoria parlamentària tan compromesa en la consulta i en la construcció d'un nou estat com ho està ara.

Tenim més força que mai i més capacitat de mobilització que mai, perquè ara ja sabem que ho podem fer, que som capaços d'organitzar actes tan simbòlics, grandiosos i espectaculars com la Via Catalana, que passarà a la història com un dels actes més emblemàtics del procés d'independència. Aquests dies hem tingut l'oportunitat de reviure-la amb la publicació de la gigafoto, que ens ha permès retrobar-nos i recordar els moments més emotius d'aquella històrica jornada. L'Onze de Setembre del 2012 vam demostrar que som molts, l'Onze de Setembre del 2013 vam demostrar que som capaços d'organitzar-nos, que som capaços d'assolir qualsevol repte que ens proposem i enguany, el 2014, ha arribat l'hora de decidir, de demostrar que som capaços d'exercir la nostra sobirania, la sobirania que va aprovar el nostre Parlament el passat 23 de gener, i que estem preparats per exercir-la.

Suso de Toro: "Su Constitución, ¿nuestra cárcel?"

Cuando dicen "la Constitución lo impide" reconocen que la Constitución es un obstáculo para solucionar los problemas

Desde lo ocurrido el pasado martes en el Congreso, creo que la sociedad catalana en su conjunto entiende que el Estado español definitivamente no la reconoce y la niega. Lo que allí se dijo y se votó ya es pasado, todos hemos entrado ya en la siguiente fase de un proceso que no va a desaparecer mágicamente. El próximo día 23 de abril uno o dos millones, qué más da, de personas saldrán a las calles de una ciudad europea para proclamar su propósito colectivo, decidir la forma de Estado bajo la que quieren vivir.

Esa será la verdadera contestación catalana a lo ocurrido ayer en las Cortes, y no lo que digan los partidos. Dirigentes de partidos estatales recuerdan con ufanía los azotes que propinaron a Ibarretxe cuando llevó a las cortes su plan de autogobierno. Creo que Mas debiera haber ido a esas cortes acompañando a los diputados defensores de la proposición de ley del Parlamento catalán, pero es comprensible que se haya ahorrado una previsible humillación. El sistema político actual es una máquina organizada para destruir la discrepancia al sistema político e ideológico del bipartidismo monárquico, las voces que incordian la pax española vigente son ahogadas en cuanto se puede. Se difundirán los cortes pertinentes de las intervenciones y las cabeceras madrileñas sentenciarán para toda España.

Conferència "Església, Autodeterminació i independència" el 26 d'abril



No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

Catalunya independent: quatre hipòtesis sobre la UE i tres alternatives

El Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) va presentar ahir un nou informe (pdf) al govern català, que tracta sobre les vies d'integració a la Unió Europea d'un eventual estat català. Aquest sisè informe, presentat públicament pel president del CATN, Carles Viver i Pi-Sunyer, recull quatre possibles hipòtesis: que una Catalunya independent continués formant part de la UE; que l'estat català en sortís però preveient un procés de reintegració ràpid i mantenint l'aplicació del dret europeu mentre durés; una adhesió ordinària com qualsevol territori que hi demana la integració; i l'exclusió. També exposa tres alternatives d'acords internacionals per a connectar Catalunya amb l'entorn geopolític. Us en fem un resum amb fragments extrets del document.

Quatre hipòtesis sobre la UE

1. Permanència

«En el moment de la seva constitució i de notificar-la a la UE, el nou estat català continua integrat sense interrupció a la Unió. Atès que es tracta d'un territori que ja forma part de la UE i que la seva població gaudeix de la ciutadania europea i del dret europeu, no és obligat a sortir de la UE i a sol·licitar des de fora la integració. Les institucions de la UE seleccionen, interpreten i apliquen les regles procedimentals dels tractats de manera que sigui possible que les adaptacions que cal introduir, en el dret originari i derivat de la Unió, es produeixin tot garantint la permanència del nou estat dins de la UE.»

«Aquesta és la hipòtesi que millor s'adequaria als interessos de Catalunya. Per fer-ho possible, el Parlament de Catalunya hauria d'adoptar una decisió que explicités voluntat de continuar pertanyent a la UE. La decisió del parlament hauria de contenir el compromís amb els valors i l'ideari europeus; també hauria de manifestar el compliment per part del nou estat dels requeriments polítics, jurídics i econòmics que exigeix la Unió per als estats que en formen part.»

Xerrada "Eines jurídiques pel nou estat" el 28 d'abril



No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

Xerrada "9N: Catalunya vers un país normal" el 28 d'abril



No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

Xerrada "La història esborrada de la Nació Catalana" el 30 d'abril



No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi