La Generalitat xifra el dèficit fiscal el 2014 en 16.570 milions d'euros

Aquesta dada representa el 8,4% del PIB català, un percentatge quatre dècimes per sobre del de 2013. La Generalitat denuncia que Catalunya rep menys del que li correspondria per pes de població

La Generalitat va xifrar el dèficit fiscal de Catalunya amb l'administració central de l'Estat en 16.570 milions l'any 2014, el que representa un 8,4% del PIB català, i va estimar el del 2013 en 15.493 milions, equivalent al 8% del PIB, segons el càlcul realitzat pel Govern català destituït amb el mètode de flux monetari. Si es pren com a referència l'altre mètode de càlcul de la balança fiscal, el de càrrega-benefici, el dèficit fiscal seria d'11.590 milions el 2014, equivalent al 5,9% del PIB català, i d'11.477 milions el 2013, fet que suposa igualment el 5,9% del PIB català d'aquell any.

Xavier Sala i Martín: «La culpa és dels separatistes»

De les 3.000 empreses que van demanar el canvi de seu social, ara mateix i segons dades de la conselleria d’Economia, només 332 han finalitzat el procediment de canvi

A la seva obra mestra 1984, George Orwell descriu el funcionament d’un estat distòpic que intenta controlar el pensament dels seus ciutadans. Una de les eines predilectes d’aquesta dictadura és el que anomena la neollengua, que consisteix a dir les coses exactament al revés de com són realment. Per exemple, l’estat parla del “ministeri de la Veritat” per referir-se al ministeri que censura i manipula la informació, del “ministeri de la Pau” per parlar del departament que s’encarrega de la guerra, del “ministeri de l’Amor” per al·ludir els que es dediquen a la tortura i del “ministeri de l’Abundància” per referir-se al que es dedica a gestionar l’escassetat.

Espanya està vivint un episodi d’utilització de la neollengua que Orwell trobaria fascinant. Amb més de 900 imputats per corrupció i tot de gent morint “accidentalment” dies abans d’haver de declarar davant del jutge, el Partit Popular és, amb tota seguretat, el partit més corrupte d’Europa. Però cada dia veiem els seus líders oferint sermons sobre la necessitat que “tothom ha de complir la llei”.

Albert Carreras: «Promeses de benestar falses»

Tota la població catalana està pagant l’agressivitat del nacionalisme espanyol, també els votants unionistes

Si les campanyes electorals tendeixen a ser ocasions en què es pot dir qualsevol mentida, la que ara estem vivint supera tot el que podíem esperar. Un exemple: hi ha candidatures -com la de Ciutadans- que prometen millorar les polítiques de benestar finançant-les amb els estalvis en “estructures d’estat”. Que ningú no s’enganyi: aquestes estructures, com ara lesambaixades, eren baratíssimes.

Com més avança la intervenció que el Partit Popular està fent del govern de la Generalitat, més descobreix que les famoses estructures d’estat que veritablement preocupaven a Madrid eren molt barates, fins i tot gratuïtes. Eren hores extres no retribuïdes fetes per alts càrrecs, funcionaris i empleats públics entusiastes. Eren serveis públics -com l’exterior- que totes les comunitats autònomes tenen, però la Generalitat hi creia, en lloc de fer-los servir com a prebendes per col·locar-hi amistats. Eren una informació plural i de qualitat en lloc d’una informació teledirigida. Eren una actitud mental i un gran acord col·lectiu, però sense costos per a les finances públiques. Doncs sembla que la gran política social del que a les enquestes és el partit unionista preferit pels electors es limita a això: estalviar les estructures d’estat. Meravella que el puguin votar ciutadans -mai més ben dit- que estarien més interessats a millorar les polítiques socials.

Jordi Goula: «Cada any ‘regalem’ a l’estat espanyol el doble del nostre pressupost de salut»

La Generalitat intervinguda ha fet públic que el dèficit fiscal del 2014 amb l’estat espanyol fou de 16.570 milions d'euros, un 8,3% del PIB

Quan, dilluns passat, la Generalitat –intervinguda, per cert– va fer públic el dèficit fiscal del 2014 amb l’estat espanyol, que puja 16.570 milions –un espectacular 8,3% del PIB– no vaig poder estar-me de fer un piulet. ‘No entenc com, amb aquesta xifra al davant, hi ha gent que vota partits que la volen perpetuar. Que no veieu què podríem fer a Catalunya amb aquests diners en educació, sanitat i infrastructures per a tots?’ I, al cap d’una estona, vaig rebre la resposta d’una noia que em va fer rumiar. ‘És que molta gent no sap què és el dèficit fiscal’, deia. I vaig pensar que potser tenia raó. I si és així, els qui sí que ho sabem no tenim perdó de no haver-ho explicat millor i amb més contundència a la ciutadania. Com pot ser que la gent no sigui conscient de què representen, per al seu benestar, els 45 milions d’euros que donem cada dia a fons perdut? Què hem fet malament entre tots?

És ben curiós que ens passi això ara, que, després de tants anys de negar-ho, l’estat ja admet el dèficit. Segons Ángel de la Fuente, el dèficit fiscal català el 2014 se situava en poc menys de 10.000 milions, i fa un temps el PP extremeny avisava que una ‘quota’ com la basca per a Catalunya faria perdre 16.000 milions a la resta de comunitats autònomes de règim comú. Bé, ja és molt que ho acceptin quan han passat dos anys només des que en Borrell deia que eren 3.000. Bé, sembla que de mica en mica –dins la guerra de xifres– es va acceptant que el ‘dèficit fiscal’ no és un invent català.

Xevi Xirgo: «Sobretaules»

Temps enrere, l’any 2014, l’exministre Fernández Díaz (sí, sí, el del FernándezDíazGate) es va mostrar “entristit” perquè, va dir, hi havia hagut famílies catalanes que no s’havien pogut reunir per Nadal per culpa del procés independentista. “Conec famílies que han preferit no celebrar el Nadal juntes per no discutir”, va dir aleshores Fernández Díaz. I es va muntar un sidral. L’altre dia vaig entrevistar el flamant número tres de la llista del PSC a Barcelona, Ramon Espadaler, i em va dir que sí, que quan Fernández Díaz ho va dir no tenia raó, però que ara sí que hi ha famílies que discuteixen per culpa del procés. I em vaig quedar preocupat. Jo no en conec, de famílies que hagin discutit per aquest tema. O que per aquest tema, vull dir, discuteixin més del que discuteixen, per exemple, per l’escola pública o privada o per l’herència de l’avi. Però vaja, si ho diuen Fernández Díaz i Espadaler, potser valdria la pena, ara que s’apropa Nadal, que les famílies pactessin veure’s igualment ni que sigui parlant d’altres temes. I jo els en proposo un de ben entretingut. Ve a ser una mena de Trivial, i es tracta que a la sobretaula, tot de cop, algú tregui el tema de les pensions i proposi que tots plegats endevinin què cobraran quan es jubilin, si és que ja no ho estan. Ho dic bàsicament perquè aquests dies, per poder pagar l’extra de Nadal als pensionistes, l’Estat ja ha hagut de demanar un crèdit. I això quan el 2011, fa res, a la guardiola de les pensions hi havia acumulats 66.000 milions d’euros, a banda de 28.000 milions més en interessos. Saben què en queda, sis anys després? Res de res. L’Estat els dirà que encara hi ha 8.100 milions, però això és una mica mentida si es té en compte que fa quatre dies va demanar un crèdit complementari de 10.000 milions per pagar l’extra de Nadal. Una vergonya de gestió, vaja, que el govern del PP justifica amb la crisi econòmica. Segur? Els experts sostenen que això no s’aguanta, que cobrarem pensions, sí, però que seran ridícules; que cap al 2030 l’import s’haurà retallat un 25% en relació amb l’actual i que cap al 2050 la reducció ja serà d’un 30%. S’hi atreveixen, aquest Nadal, a calcular la seva pensió? Provin-ho. No hauran de discutir per l’independentisme i tindran una sobretaula ben distreta. No. No cal que em donin les gràcies. Agraeixin-ho a la gestió del PP.

Font: elPuntAvui.cat

Berta Roig Relloso: «El dèficit fiscal»

Segons els càlculs de la Generalitat, el 2014 el dèficit fiscal va arribar al rècord de 16.570 milions d’euros, el 8,4% del PIB català. És una xifra que surt de comptabilitzar els ingressos i les despeses sobre la base del mètode del flux monetari, és a dir, que adjudiquen aquesta despesa en aquell territori on efectivament es fa. El govern sempre ha defensat que aquest és el càlcul que millor captura l’impacte d’estímul de la despesa pública sobre un territori, si bé l’equip de treball del ministre Montoro ho rebatrà de mil maneres. De fet, l’equip d’Hisenda, liderat per l’economista i director de la fundació d’estudis Fedea, Ángel de la Fuente, va rebutjar ja parlar de les famoses “balances” i ho va reconvertir en un fred Sistema de cuentas públicas territorializadas. Segons aquest, el dèficit fiscal català el 2014 se situava en poc menys de 10.000 milions. A partir d’aquí es pot tenir la temptació d’endinsar-se en una guerra de xifres, de justificar quin es el càlcul bo i mirar de desprestigiar l’altre. No és la intenció. Però precisament avui em sembla interessant recordar la dada que recollia el CSIC en un informe elaborat al setembre per experts poc sospitosos de ser captius de les tesis del govern català. S’hi assenyalava que introduir una mena de cupo basc per a Catalunya requeriria una aportació addicional de recursos al sistema comú de 16.000 milions d’euros. Oi que quadra força?

Font: elPuntAvui.cat

Expansión: Conceder un 'cupo catalán' costaría 16.000 millones más al año

Modest Guinjoan: «Les torres de La Caixa continuen al mateix lloc i les caves de Codorniu, també»

Entrevista al president de la comissió d'economia del Col·legi d'Economistes, que desmenteix les prediccions catastròfiques que fan algunes patronals i partits

Aquests darrers dies veiem com patronals i partits exposen xifres de previsions econòmiques molt negatives per a Catalunya. La majoria, atribuïdes al canvi de seu social de moltes empreses arran del decret aprovat pel govern espanyol i arran de la situació política. L’últim de fer-ho va ser Foment del Treball, que dimarts va parlar de la possibilitat que algunes companyies deslocalitzessin els centres de producció. En vista de tot això, ahir el Col·legi d’Economistes va qualificar aquestes previsions d’agosarades. En parlem amb el president de la comissió d’economia del col·legi, Modest Guinjoan. És del parer que fer prediccions d’aquesta mena no fa sinó escampar alarma i que amb l’onada de canvis de seu social que hi ha hagut es confon el ciutadà.

—Per què és tan agosarat de dir que pot haver-hi deslocalitzacions d’empreses arran de la situació política?
—Perquè és una incògnita, no sabem què passarà. Vivim en un entorn d’incertesa política i no sabem cap on aniran els diferents actors polítics ni quines reaccions tindran uns i altres. Per tant, predir que marxaran empreses creiem que és tant com dir que a partir d’ara no vindrà cap més turista alemany. Respectem les opinions de tothom, però no hi ha cap base adequada per a fer afirmacions alarmistes.

Josep Huguet: «Rajoy, caga tió»

«Per Europa, Espanya és un malalt amb respiració assistida a qui se li ha acudit maltractar el cor, el seu motor econòmic, Catalunya, precipitant la seva fallida»

Espanya està en temps de descompte. De Guindos sap que el gener que ve el Banc Central Europeu deixarà de comprar la meitat del deute que adquiria fins ara.

L'any passat el Banc Central Europeu va comprar 93.514 milions d’euros de deute públic d'Espanya; l'equivalent a gairebé al 50% de tot el deute emès i tres vegades el que va augmentar l'endeutament. Per tal de no acumular una quantitat excessiva, el consell de govern del BCE s'ha imposat la limitació de no tenir més d'un 33% del que s'ha emès per un mateix país. Però ja ha arribat a aquest límit. Així la dependència de l'economia espanyola de la política monetària del Banc Central Europeu (BCE) és cada vegada més gran. La primavera passada la dependència era de 250.834 milions d’euros. El percentatge d'Espanya en la política de compres del Banc Central Europeu és del 13%, molt per sobre del pes del Banc d'Espanya en el capital del BCE, que se situa en el 8,8%. L’acceleració d’aquesta dependència comporta creixents riscos de vulnerabilitat per a l’economia espanyola.

A aquest panorama del deute hi podem afegir el de la fallida de la caixa de pensions espanyola. Un Informe sobre aportacions de Catalunya a la Seguretat Social (1995-2010) de la Generalitat departament Economia i coneixement (2012) ja indicava que Catalunya sola tindria un saldo positiu de 3.384 €/persona, equivalent a un 12,7% PIB de Catalunya. Mentre que Espanya sense Catalunya tindria un saldo negatiu de -2.228 €/persona, equivalent 10,1% del PIB.

Josep Costa: «La por i els riscos de la independència»

«Es tracta, des del punt de vista de l'Estat, de fer que una part significativa d'independentistes renunciï a l'objectiu per por»

Tothom sap que quan es posa en marxa un negoci no es pot esperar que doni beneficis des del primer dia. Són molt pocs els casos en què això passa. Emprendre un negoci suposa assumir una alta probabilitat de començar perdent diners sense la certesa de recuperar-los. És més, el risc de posar-lo en marxa quasi sempre serà més alt com més interessant sigui el negoci. Risc i rendibilitat solen anar de la mà.

Un procés d'independència suposa riscos i incerteses. No crec que ningú ho hagi negat mai. La qüestió és sempre si són assumibles, o si compensen en relació amb les expectatives de beneficis. Per això no sorprèn que en el moment actual, a dies o hores d'una potencial declaració d'independència, sorgeixin dubtes i pors. Si hom té dubtes de poder fer-la efectiva amb èxit, és lògic que també trobi que els riscos no són assumibles.

El govern espanyol, mancat de poder suficient per aturar la independència a la força, ha optat per l'estratègia de maximitzar la por. Ho ha fet sobretot en dos fronts: a) el de la repressió, utilitzant la violència i l'amenaça de represàlies contra tothom, que inclou càstigs aleatoris, abusius i arbitraris per donar credibilitat a les amenaces generalitzades, i b) el del boicot econòmic, pressionant empreses per tal que canviïn de seu o suspenguin inversions o contractes, amb l'objectiu de crear la sensació que el procés cap a la independència arruïnarà el país.

Núria Bosch: «A l'economia no li agradarà el 155»

És sabut que els agents econòmics volen estabilitat política. La incertesa i la bel·ligerància no els agraden. Per tant, l’aplicació de l’article 155 és previsible que afecti l’economia, però no només la catalana, sinó també l’espanyola i, fins i tot, l’europea.

La violència de l’1 d’octubre ha portat ja conseqüències de caràcter econòmic. Segons el sector turístic, a Barcelona hi ha hagut anul·lacions de reserves ja fetes, la qual cosa pot semblar normal, ja que a ningú li agrada veure imatges de la policia repartint cops de porra als ciutadans. Però el que ha tingut més repercussió ha estat el canvi de seu social d’empreses radicades a Catalunya cap a Espanya.

La majoria d’aquestes empreses han traslladat la seu per raons estratègiques, i molt especialment per evitar un possible boicot dels consumidors espanyols, perquè moltes són empreses d’arrel catalana. A més, les mesures preses pel govern espanyol ho han propiciat. Per tant, una vegada acabat el conflicte, sigui Catalunya un estat independent o no, és molt possible que tornin.

La influència creixent de les mobilitzacions independentistes sobre l’economia espanyola

L'economista Miquel Puig explica la importància del dia 26 d'octubre i com les mobilitzacions poden afectar l'estat espanyol

El procés independentista té una clara relació amb l’economia catalana, espanyola i europea. Això ha estat tema d’anàlisi des de fa molt de temps. Ahir mateix, la prima de risc espanyola va pujar quan es va saber que el govern Rajoy tenia previst d’aplicar l’article 155. Just quan s’anunciava un consell de ministres a Madrid per suspendre l’autonomia catalana, la prima va passar de 117 punts a 127. Els inversors s’allunyen una mica més de l’estat espanyol. Un dels darrers a parlar d’aquest lligam entre política i economia ha estat l’economista Miquel Puig. En un debat recent a TV3, va posar damunt la taula la importància del dia 26 d’octubre i va posar en relleu les conseqüències econòmiques que tenen per a Espanya les imatges dels independentistes ocupant els carrers de Barcelona. La influència de les mobilitzacions independentistes sobre l’economia espanyola, la va explicar així:

Oriol Amat: «El trasllat de seus i l’impacte econòmic de la independència»

L’aposta per la independència de bona part dels catalans té moltes causes, i la dignitat i el desig d’ésser són probablement els factors més importants. Però no podem oblidar els aspectes econòmics. Ara mateix cal tenir present que l’estat espanyol està prenent mesures contra Catalunya que generen costos no desitjats, com l’extrema violència de la policia espanyola, que no és bona ni per a la inversió estrangera ni per al turisme. Tot el món ho ha vist i no s’oblidarà en molt de temps. Tampoc són una bona notícia les pressions a les empreses perquè traslladin seus fora de Catalunya: el trasllat de seus té un impacte més psicològic que real, ja que els serveis centrals, les persones i les instal·lacions no es mouen. En la majoria dels casos, com el dels bancs, per exemple, també intenten frenar els boicots de clients de la resta d’Espanya. En tot cas, l’impacte del canvi de seu en la recaptació impositiva és gairebé nul. Els clients no notaran cap diferència.

Un altre tema és que hi ha casos en què les empreses que traslladen seus prioritzen el curtterminisme dels seus accionistes i mostren dèficits de responsabilitat social corporativa en relació amb la comunitat. En la majoria dels casos, el canvi de seu no té cap avantatge. Ho acaba de dir, per exemple, el president de la Cambra de Comerç Francesa a Barcelona, Philippe Saman, que ha explicat en una entrevista a France Info que el missatge que ell transmet a les empreses que representa és que no hi ha “cap motiu per moure la seu fora de Catalunya”. Saman deixa clar que si la llei canvia, els empresaris faran com sempre: s’adaptaran.

Albert Marcet: «L’1-O i les balances fiscals»

Havia d’escriure un article per a l’ARA sobre les conseqüències fiscals de la independència, tenint en compte el que passés l’1-O. Ha quedat clar que l’avantatge més evident de la independència seria protegir-nos de policies que venen de fora a pegar-nos, però intentaré acomplir l’encàrrec igualment.

Hi ha dos conceptes de dèficit fiscal: balança per fluxos monetaris (d’ara endavant, FM) i per càrrega-benefici (CB). FM suma els impostos pagats a Catalunya, i en resta la despesa pública en territori català. És al voltant d’un 8% del PIB.

La balança CB hi afegeix els beneficis que els catalans obtenen per despeses que el govern central fa fora de Catalunya. Es diu que és al voltant d’un 5%. És una aplicació de l’“anàlisi cost-benefici” que avalua amb criteris raonables quant i a qui beneficien els béns públics. Per exemple, l’Ajuntament de Barcelona podria fer servir l’anàlisi CB per decidir si és millor construir un parc a Horta o a Sants.

Un equip del ministeri d’Economia calcula laboriosament les balances per CB en totes les autonomies. Ells diuen que CB és una tècnica científico-objectiva i que FM no té sentit. És ben al contrari.

Josep Ginesta i Vicente: «El futur de les pensions»

És professor i professional català de les relacions laborals, seguretat social i gestió de persones a les organitzacions. Màster en negociació i influència a la Universitat de Califòrnia-Berkeley. Ha estat director de recursos humans de la Universitat Oberta de Catalunya. Actualment és secretari general de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya.

El futur de les pensions forma part de l’agenda política i econòmica a tots els països desenvolupats. Per raons socials, atès que les pensions donen resposta majoritàriament a les necessitats de persones vulnerables que ja no poden treballar. Però també per raons econòmiques, ja que els sistemes de pensions públics a la UE garanteixen ingressos a gairebé una quarta part de les llars. Si no existís, el daltabaix econòmic seria de proporcions considerables.

Quan pensem en la seva viabilitat i en la seva utilitat, no podem abstreure’ns del que les pensions signifiquen en termes de relació entre generacions. El tractament de les pensions comporta indefectiblement posar sobre la taula quin valor volem donar com a societat a les generacions del passat. A aquelles que varen fer reeixir aquest país des de la misèria fins a situar-lo com un país regió capdavanter.

Josep Maria Vázquez Zacarías: «Els llocs de treball com a conseqüència de la independència»

Doctor en administració i direcció d’empreses per la Universitat Ramon Llull. Màster en administració i direcció d’empreses per Esade, i llicenciat en economia per la Universitat de Barcelona. Consultor d’empreses i professor a l’IQS School of Management. Ha estat empresari. Ha exercit funcions directives en empreses catalanes i internacionals. Ha assessorat multinacionals i empreses d’àmbit espanyol i local. Ha liderat projectes per a la CE i per a administracions públiques.

La república catalana, amb els recursos que genera, podrà atendre la construcció de les infraestructures necessàries, la sanitat i l’educació, i dotar de professionals l’administració del nou estat. Per fer-ho, es crearan llocs de treball que es justifiquen en detall en el document Aproximació als llocs de treball de la independència, que podeu obtenir a economistes.assemblea.cat.

Es preveuen tres nivells de llocs de treball:

- Directes, que es finançaran amb recursos de la Generalitat, contractats directament (com infermeres o funcionaris) o empreses contractades (obra pública).

- Indirectes, a conseqüència de la demanda de productes i serveis per l’augment de l’activitat del mateix govern o de les empreses contractades. Per exemple, serveis de manteniment o de transport.

- Induïts, per les variacions en la demanda de llars i consumidors que, per la nova activitat econòmica, disposen de més ingressos.

Josep Maria Forné: «El canvi que fem és per millorar el benestar de les persones»

Adonem-nos que el Departament de Benestar Social o d’Afers Socials, és un dels departaments que, en les administracions, canvia sovint de nom. Respon a preses de posició ideològiques que no són balderes. Sota el nom que sigui, qualsevol bon govern ha de pretendre el benestar dels seus ciutadans. El benestar és un concepte que l’utilitarisme generalitza al socialitzar l’hedonisme. La recerca de plaer, en bona part entès com a evitació del dolor i com a objectiu vital de les persones, se socialitza al proposar-lo com a objectiu polític i al dir que cal buscar-lo per a quants més i com més millor.

El benestar té en si mateix una dimensió política. Si voleu podem dir-ho a la inversa, la política no pot deixar de tenir com a objectiu el benestar de les persones. Les quatre principals vies per les quals s’ha de promoure aquest benestar són: la salut, l’ensenyament, la promoció de l’autonomia personal i l’atenció social i l’oferiment de rendes a través del treball, pensions o altres formes (garantida, de garantia, o de ciutadania). La malaltia, la ignorància, la incapacitat i la manca de recursos són font de dolor. L’estat, com a conjunt d’institucions que organitzen la societat, ha de procurar salut i ensenyament, i ha de garantir l’autonomia personal i rendes a les persones, oferint així benestar. Per fer aquest oferiment necessita capacitat de decisió i recursos econòmics. Capacitat de decisió per ser responsable de les seves polítiques, i recursos econòmics per poder-les sufragar i executar.

Oriol Amat: «El dèficit fiscal de Catalunya»

Catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra i director del màster en direcció financera de la UPF Barcelona School of Management. És diputat de Junts pel Sí al Parlament de Catalunya. És president de l’ACCID i de la comissió de comptabilitat del Col·legi d’Economistes. Va ser conseller de la CNMV (2011-2015). Ha codirigit els llibres ‘Economia de Catalunya’ i la monografia de la ‘Revista de Catalunya’ sobre l’impacte econòmic de la independència.

L’economia catalana millora dia a dia i creix més que la d’Espanya i que la de la Unió Europea. Però la Generalitat passa penúries. La clau d’aquesta contradicció està en el dèficit fiscal i es pot quantificar amb la balança fiscal.

Què és la balança fiscal?

La balança fiscal serveix per mesurar la diferència entre la despesa que el govern central realitza a Catalunya i els ingressos fiscals que n’obté. Com que les despeses són menors que els ingressos, hi ha una aportació neta catalana i, per tant, un dèficit fiscal.

Amadeu Altafaj: «Catalunya, futur pol d’estabilitat i prosperitat a Europa»

Periodista de formació, va exercir nou anys de corresponsal europeu per a diversos mitjans a Brussel·les. Des de l’any 2004, i fins al 2014, va treballar a la Comissió Europea. Des del gener de l’any 2015, és el representant del govern de la Generalitat davant la Unió Europea.

La futura república catalana té potencial per esdevenir un alumne avantatjat a la classe de l’euro, així com un pol de prosperitat i d’estabilitat financera al sud d’Europa. I això no ha passat desapercebut als ulls d’observadors i analistes econòmics internacionals.

La majoria d’economistes no qüestionen la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent, fins i tot en els escenaris de més estrès polític en què l’estat d’origen, Espanya, rebutgés reconèixer el nou estat i fer una transició ordenada dins la Unió Europea. Els interrogants se situen més aviat en la viabilitat del que romandria de l’economia espanyola –inclosos els comptes públics, el repartiment i la titularitat del deute públic– si el trencament fos abrupte.

David Ros i Pere Miret: «L’endeutament de la República Catalana»

Pere Miret: Llicenciat en ciències econòmiques per la UAB, màster en anàlisi econòmica i finances per la UAB i MBA per Esade. Especialitzat en macroeconomia i mercats financers, ha treballat com a analista econòmic i financer en importants serveis d’estudis econòmics. David Ros: Interventor de l’administració local amb habilitació estatal, ho ha estat a l’Ajuntament de Sabadell i tresorer al de Sant Cugat del Vallès. Ha estat professor de màsters d’Esade, de la UAB, de l’Escola d’Administració Pública i de l’Instituto Nacional de Administración Pública.

La Catalunya independent naixeria amb un endeutament situat entre el 50% i el 75% del seu producte interior brut (PIB), molt per sota de la mitjana de la UE (83,5% del PIB). Així, el deute català actual més el que s’heretés del Regne d’Espanya seria assumible per l’economia catalana en el marc d’un nou estat i amb un estalvi d’entre un 30% i un 52% en relació amb la situació actual dins de l’Estat espanyol.

En canvi, la Catalunya autonòmica ha de suportar un deute superior al 105% del seu PIB: el deute propi més el 19,6% del deute net de l’Estat espanyol, que correspon a la part del deute estatal que paguem els catalans amb els impostos.

Pere Miret: «Amb el nou estat, bones perspectives de creixement»

Llicenciat en ciències físiques amb grau el 1977 per la UAB, llicenciat en ciències econòmiques, branca general, el 1982 per la UAB, màster en anàlisi econòmica i finances per la UAB i MBA per Esade. Especialitzat en macroeconomia, treballa com a analista econòmic i financer del 1986 al 2013 en importants serveis d’estudis econòmics. En aquesta etapa anticipa la crisi de la pesseta del 1992, la caiguda de les accions tecnològiques el 2000, l’esclat de la bombolla immobiliària espanyola el 2008 i la baixada dels tipus d’interès internacionals a mínims històrics després de la Gran Recessió.

Prestigiosos economistes com els premis Nobel G. Becker, E. Kydlan i J. Stiglitz van defensar la viabilitat econòmica de l’Estat català. K. Rogoff, ex-economista en cap de l’FMI, va dir que la Catalunya independent seria “un dels països més rics del món”. També la majoria dels economistes catalans pensem que les perspectives econòmiques de la República Catalana són bones i oferirà un major benestar als ciutadans catalans. Tanmateix, sembla que encara hi ha qui ho dubta.

Potser hi influeix les prediccions apocalíptiques de la majoria de mitjans espanyols, dominats pel poder financer i econòmic espanyol. El mateix president del govern espanyol, Mariano Rajoy, el mes de maig passat va afirmar que el producte interior brut (PIB) català cauria un 30% en cas d’independència. Bé, almenys d’alguna manera reconeix que la independència és possible.