Quan, dilluns passat, la Generalitat –intervinguda, per cert– va fer públic el dèficit fiscal del 2014 amb l’estat espanyol, que puja 16.570 milions –un espectacular 8,3% del PIB– no vaig poder estar-me de fer un piulet. ‘No entenc com, amb aquesta xifra al davant, hi ha gent que vota partits que la volen perpetuar. Que no veieu què podríem fer a Catalunya amb aquests diners en educació, sanitat i infrastructures per a tots?’ I, al cap d’una estona, vaig rebre la resposta d’una noia que em va fer rumiar. ‘És que molta gent no sap què és el dèficit fiscal’, deia. I vaig pensar que potser tenia raó. I si és així, els qui sí que ho sabem no tenim perdó de no haver-ho explicat millor i amb més contundència a la ciutadania. Com pot ser que la gent no sigui conscient de què representen, per al seu benestar, els 45 milions d’euros que donem cada dia a fons perdut? Què hem fet malament entre tots?
És ben curiós que ens passi això ara, que, després de tants anys de negar-ho, l’estat ja admet el dèficit. Segons Ángel de la Fuente, el dèficit fiscal català el 2014 se situava en poc menys de 10.000 milions, i fa un temps el PP extremeny avisava que una ‘quota’ com la basca per a Catalunya faria perdre 16.000 milions a la resta de comunitats autònomes de règim comú. Bé, ja és molt que ho acceptin quan han passat dos anys només des que en Borrell deia que eren 3.000. Bé, sembla que de mica en mica –dins la guerra de xifres– es va acceptant que el ‘dèficit fiscal’ no és un invent català.
No, no us explicaré les complicacions de com calcular la balança fiscal. Per això aneu a Google i busqueu què diu en Sala i Martín, que ho explica molt bé. Però sí que potser cal donar alguna dada més. Posar-hi referències. Per exemple, el document esmentat de la Generalitat diu: ‘De mitjana en tot el període (1986-2014), el dèficit fiscal de Catalunya en el mètode del flux monetari se situa en un 8,0% del PIB i mostra poques divergències entre els anys. Els màxims es produeixen l’any 1993 i el 2002 amb saldos superiors al 10% del PIB i les xifres mínimes el 1986, el 1998, el 2001 i el 2012, amb dèficits fiscals inferiors al 7% del PIB.’
He fet números –una simple suma dels ‘dèficits’, no us penseu– i m’he adonat que els diners que hem ‘regalat’ a l’estat del 2002 al 2014 són més o menys uns 200.000 milions. Sí, és una xifra gairebé igual a la del PIB català. Què vol dir això? Doncs que ens hem passat un any, dels últims tretze, treballant íntegrament per fer més gran el ‘regalet’ a l’estat. Vist així, sembla encara més fort, oi?
Però veiem més coses. Si eliminem les operacions de la Seguretat Social, que no són discrecionals, els ingressos que els catalans aportem a l’estat representen un 19% del total que rep, la qual cosa representa un pes similar al pes català al PIB estatal, i, en canvi, el percentatge de les despeses que es fan a Catalunya es redueix brutalment fins, només, al 8,3% del total que es fan a Espanya –la meitat del pes que té la nostra població, què us sembla?– de manera que el diferencial dels ingressos respecte a les despeses se situa al voltant dels 10 punts.
Però anem a dades més concretes. Sabeu quin és el pressupost català de salut per al 2017? Doncs són 8.750.5 milions d’euros. I el d’educació? Són 5.684 milions d’euros. I el de la protecció social? Són 1.960 milions. Ens queixem de llistes d’espera, que hi ha gent als passadissos dels hospitals? Per què en comptes de protestar a la Conselleria de Salut no pensem que des de Madrid li donen els nostres diners amb comptagotes? I els barracons on han d’estudiar encara molts nanos? Si fa no fa, igual. Aneu comparant aquestes xifres amb els més de 16.000 milions que hem aportat a fons perdut?
Potser que en parlem una mica més, d’això, perquè tots plegats ens fem una idea més clara de què significa aquesta xifra i com a Catalunya ens anem guanyant un estat del benestar –per a nosaltres i els nostres fills– molt millor del que ens permeten els qui reparteixen els diners entre comunitats autònomes des de Madrid.
Font: VilaWeb.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada