Sembla una ximpleria haver-ho de recordar, però cada vegada que el sobiranisme ha ‘demanat’ un referèndum, ho ha fet partint de la base que n’acceptaria el resultat. Qualsevol resultat, cosa que també hauria de ser òbvia. Pel que fa als ‘indepes’, entenem que si guanyava una opció que no era la nostra, ens hi hauríem de posar fulles, si aquesta era la voluntat majoritària de la gent. I és clar que perdre el referèndum no implicaria abandonar la lluita, però l’única lluita que admetríem és la que es regeix per allò que algú va anomenar ‘la força de la raó’ contra ‘la raó de la força’. Perquè vèncer sense convèncer només és sostenible per la força, i aquest no és el nostre estil. Podem tenir molts defectes, però aquest sí que no: per a copiar el model espanyol no ens hauria calgut tanta molèstia.
Si ens atenem a les regles de joc de les democràcies avançades, ja no cal dir al dret d’autodeterminació, el problema no és pas a les files de l’independentisme. El problema és que, a Catalunya, la contesa sobirania-subjugació es dirimeix entre dues cultures democràtiques ‘diferents’, per dir-ho suau. Això de la ‘cultura democràtica’ va quedar exemplificat per sempre amb el referèndum pactat d’Escòcia: tothom va entendre que el Regne Unit –sense constitució, ell– tenia una cultura democràtica ‘diferent’ que el Regne d’Espanya i la seua constitució, la seua inquisició i la raó de la força bruta.
Un referèndum pactat entre Escòcia i el Regne Unit va ser possible perquè les cultures democràtiques dels partidaris del sí i del no coincidien: ambdues entenien que havien de respectar el resultat de les urnes, fos quin fos. Aquesta cosa tan natural, a Catalunya és impossible en la mesura que Espanya, amb les seues armes, figurades i literals, no necessita respectar cap regla democràtica per a validar res, i els seus acòlits a Catalunya, que hi comparteixen ‘cultura democràtica’, tampoc. El 155, que no és altra cosa que el ‘qué pone en tu DNI’ passat pel congrés, és la seua manera de vèncer sense haver de convèncer: allò que pots mantenir per la força, per què t’has de molestar a posar-ho a votació. Si fins i tot els equidistants hi suquen pa en dues llesques, mentre puguin esgarrapar quatre vots i mantenir el bloqueig del ‘ni tu ni jo’.
Per tant, una mica de raó sí que tenien els que deien que ‘això tracta de democràcia’. Amb l’avantatge per la part dels que no saben perdre que els ‘indepes’, quan guanyem, tampoc no sabem guanyar. Perquè el 27-S vam guanyar, senyores, amb les regles democràtiques de les eleccions; i l’1-O vam tornar a guanyar, senyores, amb les regles democràtiques dels referèndums; i el 21-T amb ‘t’ de trampa, hi tornarem, amb les regles obscures de les trampes: amb la nostra gent processada a milers; amb els nostres candidats perseguits, segrestats, exiliats; amb les nostres institucions ocupades, amb el monstre mediàtico-político-judicial espanyol abocat en l’operació de deshumanització més bestial de la història europea recent, i aquí no passa res. De moment.
Si els ‘equidistants’ fessin tants escarafalls per la ‘legalitat’ dels abusos contra els catalans com van fer el 6 i 7 de setembre, si ploressin tant per les garanties del 21-T com per les del primer d’octubre, potser podríem començar a creure’ns que ‘ni DUI ni 155’. Però mentre s’entretenen fent mítings que ja eren antics el 2015, que si PP, convergència i el tres per cent, la vulneració de drets a Catalunya no té més oposició que la ‘indepe’, i, com ja és habitual, entre ‘indepes’ ens ho haurem de fer. Per descomptat, unilateralment: a naltros ens hi va la vida.
Guanyar, dèiem, contra tot això. Contra el feixisme que hem despertat de la migdiada, segons els aliats fraternals, que com més fraternals siguin més aniran pel camí de ser residuals a Espanya. Guanyar la trampa que ens han parat, diuen, entre Espanya i ‘Europa’. Si és cert que el 21-T l’ha forçat la UE, si la UE ha forçat Espanya a l’exercici de la democràcia, només ho podem destapar guanyant, guanyant-los a tots dos. Ço és: que Espanya hagi de mostrar a la UE sense cap pudor –de què li hauria de venir, ara– que no és capaç de respectar un mandat democràtic ni per obligació, i que la UE hagi de mostrar al món que ho consent com ho està consentint ara. Si és que el tracte no era un altre, si és que la (inter)mediació no pretenia, en última instància, salvar la cara d’un dels dos. La curiositat, des d’aquesta columna, la tenim en la mateixa mesura que la malfiança.
Donada la ‘cultura democràtica’ d’Espanya, una cosa la tenim segura: el 22-D continuarem patint la mateixa vulneració de drets que patim ara, però aquesta vegada amb el món pendent, que en l’era dels estats d’opinió no és poca cosa. Hem d’aprofitar la trampa del 21-T per internacionalitzar les mancances de la ‘democràcia’ espanyola i, si s’escau, les del projecte europeu, amb la incògnita que al club d’estats encara li quedi un bri de vergonya pels seus. En tot cas, el 21-T no s’acaba el món, i això de les eleccions només acaba de començar. Per als cansats que bufen, que no bufin tant: ens n’haurem d’atipar, de guanyar a les urnes, per fer valdre i consolidar la República, que ni la més polida de les autodeterminacions no s’activa prement un botó. Així que no ens pot venir d’una votació, ara, ni ens podrà venir de deu si cal. Però ara respirem fondo i anem a pams: primer salvem el parany del 21-T i després continuem per on ho havíem deixat.
Font: VilaWeb.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada