dilluns, 30 de novembre del 2015

Víctor Alexandre: «La covarda suspensió de l'Autonomia de Catalunya»

El terme 'Autonomia', en l'àmbit polític, és un eufemisme de subordinació, de dependència. La prova és que els pobles veritablement autònoms mai no es defineixen si mateixos com a 'autonòmics'. Es defineixen com a 'Estat'. Estat independent. El regim autonòmic espanyol, per tant, no és res més que una pura i simple descentralització administrativa que pot ser eliminada sempre que a l'Estat li vingui de gust. Per entendre'ns, l'autonomia és una mera distinció que l'Estat espanyol fa als territoris bon minyons que responen "sí, senyor amo" cada cop que Madrid els ordena alguna cosa. És, per dir-ho ras i curt, un certificat de bona conducta que els pot ser arrabassat tan bon punt gosin pensar per si mateixos i qüestionar l'autoritat de la llotja del Bernabéu, que és el punt de confluència de tota l'oligarquia nacionalista espanyola i de tots els poders de l'Estat.

Però Catalunya, que és una nació que pensa per si mateixa, ha iniciat un procés per treure's del damunt el jou espanyol i esdevenir un poble lliure com puguin ser-ho Suïssa, Dinamarca o Suècia, i la llotja del Bernabéu ha enfollit. En part és comprensible, perquè l'espoliació de Catalunya constitueix un dels pilars bàsics i més substanciosos de l'Estat. Però hi ha també l'element supremacista, és a dir, el rebuig visceral a la diferència, la inferiorització del diferent, la criminalització del qui no està disposat a renegar de si mateix per sotmetre's a cap supremacia identitària. I aquest és el punt on ens trobem i que es resumeix en poques paraules: hi ha un poble que vol ser amo de la seva vida i hi ha un Estat que li diu que l'amo de la seva vida és ell. A partir d'aquí s'engeguen dos mecanismes antagònics que forçosament comporten un conflicte polític que només pot acabar amb el sotmetiment i la residualització de Catalunya o amb la seva llibertat. I atès que la primera opció és un suïcidi, la segona esdevé una necessitat.

Marc Bataller: «Keep calm»

Avui és un d'aquests dies en què cal demanar tranquil·litat i que la gent, abans de dir res, s'ho pensi tres segons o tres minuts. Que respiri profundament si ho necessita. Però, sobretot, que no perdi les esperances ni punxi la pilota. El procés no està mort després de les votacions d'ahir de la CUP. L'acord sembla més lluny, cert, però tampoc és una quimera. Ara no hem de perdre els nervis. S'ha de continuar confiant en la cintura de les formacions independentistes, que l'últim que volen és decebre la ciutadania. I si finalment s'han de convocar eleccions, al març caldrà tornar a les urnes amb el cap ben alt i dir que potser s'ha perdut una batalla però no la guerra. El procés és fort i no hi ha marxa enrere.


Núria Bosch: «Suspensió de l’autonomia financera»

La Generalitat està actualment gairebé sense autonomia financera, després de la seva suspensió de facto per les mesures preses pel govern espanyol. La situació és greu. Això ha estat possible perquè la major part dels ingressos de la Generalitat depenen d’una manera o altra de la voluntat del govern estatal.

¿D’on provenen aquests recursos que ens han de transferir des de Madrid? On s’originen? Doncs òbviament s’originen a Catalunya i provenen dels impostos que paguem els catalans. No ens donen res que prèviament no hàgim pagat. Una part important tenen l’origen en els recursos generats a Catalunya pels grans impostos: el 50% de l’IRPF, el 50% de l’IVA i el 58% dels impostos sobre consums específics van a parar a la Generalitat. Aquests recursos sols ja representen el 63% dels seus ingressos no financers d’acord amb el pressupost del 2015. Ara bé, com que qui gestiona aquests tributs és el govern espanyol a través de l’Agència Estatal d’Administració Tributària, és aquest qui li ha de transferir els recursos mitjançant un sistema de bestretes que s’atorguen amb periodicitat mensual.

Una altra part, el 22% dels ingressos no financers de la Generalitat, es donen en forma de subvencions. Així doncs, el 85% (63% més 22%) dels recursos no financers del govern català han de ser transferits per l’Estat. Per tant, la dependència financera de la Generalitat respecte a l’Estat és total.

A més a més, com que els recursos de què disposa la Generalitat són insuficients per fer front a totes les seves necessitats de despesa, s’ha d’endeutar. Aquest és un problema general de totes les autonomies perquè el seu sistema de finançament està mal dissenyat i pateix moltes deficiències. El crèdit els hi dóna l’Estat a través del denominat FLA (fons de liquiditat autonòmic), ja que no poden accedir als mercats financers per falta d’ingressos propis, que és el que els donaria solvència.

diumenge, 29 de novembre del 2015

Suso del Toro: «L’Espanya dissenyada: la ‘Retransició’»

La Transició va ser una operació d’estat, organitzada conjuntament amb els EUA, per evitar que la societat decidís lliurement i per fer que el poder seguís sota control. Llavors es va fer amb acords als despatxos i amb la pistola de l’exèrcit sobre la taula; els partits, un cop legalitzats, van signar el que els van oferir. Ara està en curs una altra operació semblant, però les pistoles i els tancs d’ahir són avui els mitjans de comunicació.

Primer es va sondejar la possibilitat d’un govern de coalició dels “dos grans partits”. La resposta a això va ser, després que s’apartés Zapatero, que Felipe González reprengués el control i la tutela per forjar l’acord. Era una resposta a la defensiva i tan evident que no va tenir gaire recorregut; la població no s’ho empassaria, encara que sempre serà una possibilitat a tenir en compte. Els amos del casino van fer el següent pas: calia deixar que s’incorporessin al joc polític un parell de convidats. Brisca, tuti o mus, el que compta és conservar la propietat i el control del joc. És una operació profunda que demana delicadesa, canviar els jugadors en una partida que fa dècades que es juga. Per fer-ho fa falta prestidigitació: a la vista del públic però sense que es vegi.

Es tracta de conservar els consensos que hi havia sota els pactes de la Transició reformant alguna llei que afecta el sistema electoral i algun article de la Constitució. Pel que fa a aquest procés català que ho està qüestionant tot, la posició és clara: ni aigua i que s’asfixiïn allà dins. La relació de pedaços legals ja està redactada en aquests moments, no hi haurà un Snowden que ens els filtri, i aquests pactes els firmaran en el seu moment els jugadors als quals es permet remenar les cartes a la taula.

Jofre Llombart: «Fuga d'empreses madrilenyes pel procés independentista de la Comunitat de Madrid»

Sona estrany, oi? Perquè és fals: a Madrid no hi ha cap procés independentista. Però sí tenen fuga d'empreses. I molta més que a Catalunya on sí que hi ha aquest procés. Entre el 2011 i el 2014 (els pitjors anys de la crisi i els de creixement del procés) van marxar de Catalunya 2.650 empreses. Però és que de Madrid en van marxar 4.102, temeroses, m'imagino, de la deriva independentista propiciada per la rupturista Esperanza Aguirre, que era qui governava durant aquest període. Només el 2014 (l'any del 9N), 987 empreses establertes a Catalunya van canviar de seu fiscal. Però van fer el mateix 1.388 companyies amb seu fins aleshores a Madrid. Amb una diferència: aquestes 987 empreses representaven un 0,38% de les empreses catalanes mentre que les 1.388 de Madrid representaven el 0,6%, és a dir, quasi el doble.

Davant d'això algú pot pensar que són dades que acaben el 2014 i que ha estat aquest 2015 (amb el trascendental 27S pel mig) quan s'ha notat aquesta hipotètica fuga d'empreses. Bé doncs, per positivar les xifres i no parlar només dels que se'n van, entre gener i setembre s'han creat 14.000 societats mercantils, un 5% més que del gener al setembre del 2014. Més dades: la inversió d'empreses estrangeres a Catalunya durant els sis primers mesos de l'any ha estat de quasi 2.000 milions d'euros, és a dir, el triple que durant el mateix període de l'any passat. És més: de cada quatre euros que s'han invertit a l'Estat espanyol, un ha anat a parar a Catalunya i els altres tres se'ls han repartit la resta dels territoris.

De Catalunya en marxen empreses, sí. I també n'arriben. Fent sumes i restes, el saldo és positiu: Catalunya és capaç d'atraure més empreses que no pas en perd. Si es compara el moviment d'empreses entre Catalunya i les altres comunitats autònomes, Catalunya sempre en surt guanyadora. Excepte en un cas: amb Madrid, sí. Però cal fer un parell d'aclariments bàsics. El primer és força conegut; les facilitats fiscals que Madrid pot oferir a les empreses i que s'assemblen bastant més a una barra lliure que a les limitacions que pot oferir una Generalitat que amb prou feines pot pagar a les seves farmàcies. És en aquest context on s'expliquen casos com el de Derby Hotels, que en cap cas ha citat el procés com a motiu per traslladar la seu fiscal de Catalunya a Madrid.

divendres, 27 de novembre del 2015

David Marin Rubio: «Placebo»

El conflicte polític entre Espanya i Catalunya és de difícil solució perquè els primers ho veuen com un problema d'anatomia i els segons com un conflicte de parella. A Espanya creuen que és un disbarat que el pàncrees prengui la decisió de voler separar-se de la resta del cos i anar-se'n a un apartament de lloguer, mentre que a Catalunya molt pocs entenen, llevat d'alguns casos de masoquisme mòrbid, que una dona maltractada hagi de quedar-se per la força en una relació en la qual fa temps que la llei, el poder i un sistema metabòlic abusiu van substituir, si és que mai va existir, l'amor. Amb aquestes visions tan diferents del conflicte, és impossible que se solucioni de manera consensuada.

Vist des de Catalunya, i sospito que des de molts altres racons del món, la clau és el reconeixement de l'altra. I mentre Espanya no reconegui la societat catalana com una realitat pròpia, tan real com ho és la societat espanyola, no hi haurà solució pactada. Ningú no dialoga amb el seu pàncrees, de la mateixa manera que Rajoy no negocia mai sobre sobirania. En tot cas, si el pàncrees insisteix a demanar el divorci, Rajoy hi enviarà anticossos i un munt de fiscals i d'interventors econòmics a veure si atura la infecció. Malgrat el risc evident de col·lapsar tot el sistema limfàtic i democràtic espanyol, cal reconèixer a Rajoy, almenys, una certa coherència mèdica.

Tot al contrari que els que encara basteixen el federalisme com a teràpia per al conflicte. Si fossin realment federalistes, reconeixerien primer el dret de l'altra part no només a existir amb entitat pròpia, sinó a poder decidir lliurement quin serà el seu futur, agradi o no aquesta decisió. Però el suposat federalisme del PSOE, i encara més el de Cs, no es mou de la visió d'un Estat d'anatomia indivisible en el qual algunes vísceres han de ser reordenades per tal de redreçar el sistema, retornar a una situació de salut i poder continuar alimentant la resta del cos: la senyora vol divorciar-se, però ja li passarà amb una mica de placebo.


Pere Torres: «Per què diuen que les empreses fugen de Catalunya?»

Començo a estar tip de la cantarella que les empreses marxen de Catalunya i que les inversions s’aturen. Tot per culpa, evidentment, del sobiranisme. Des del 2012 que es va repetint sense que les dades ho acompanyin, però és lògic que hi insisteixin: els rumors fan molta feina quan es pretén introduir una idea, sobretot si és falsa.

¿S’ha observat aquests últims anys una disminució de la inversió estrangerai de l’interès dels inversors per Catalunya? En absolut. ¿S’ha detectat una fugida d’empreses superior a l’habitual abans de l’eclosió sobiranista? Tampoc.

¿No s’ha produït cap canvi, doncs? Sí, algun n’hi ha hagut. Hem patit, per exemple, que destacats membres del govern central insinuïn a inversors que els aniria millor instal·lant-se fora de Catalunya. Hem rebut travetes de cert personal d’ambaixades i d’oficines de l’ICEX a la nostra tasca de suport a les empreses catalanes que s’internacionalitzen i de captació d’inversions (també cal dir que n’hi ha molts que actuen amb professionalitat i responsabilitat i cooperen de manera correcta i cordial). I ens consten moltes gestions diplomàtiques perquè representants econòmics d’altres governs no ens rebin. En definitiva, les dificultats que hagi pogut tenir el rol públic de suport a la internacionalització de l’economia catalana no han vingut ni d’un procés democràtic exemplar ni dels recels d’empresaris o governs estrangers; procedeixen de l’hostilitat dissimulada però activa del govern espanyol.

Tot això s’ha contrarestat gràcies a la tasca de la gent que treballa per a les oficines exteriors de comerç i inversions de la Generalitat, a l’ànim i la gosadia de les nostres empreses -sobretot, petites i mitjanes-, al suport de molts catalans ben posicionats arreu del món i a la simpatia de bona part dels que han rebut pressions inapropiades.

dijous, 26 de novembre del 2015

Carles Ribera: «La Catalunya autònoma és morta»

Aquesta operació de xantatge prepotent i barroer del fons de liquiditat autonòmica (FLA) i la maniobra sostinguda d'ofegament econòmic contra la ciutadania catalana és la prova definitiva que la Catalunya autònoma és morta. Morta i a punt de rebre sepultura en la fossa comuna de la història.

La intervenció dels comptes, que són el nervi de qualsevol acció pública, és el desmantellament sense contemplacions d'un règim d'autogovern que aquest país ha tingut durant trenta-cinc anys i que, avui, amb tota la cruesa s'està comprovant que formava part del gran engany sobre el qual es va apuntalar la transiciógattopardiana espanyola d'aparentar canviar-ho tot perquè tot continués igual. Es va fer creure (i molts s'ho van creure, incauts o resignats) que Catalunya tenia autogovern quan en realitat únicament disposava d'una delegació de funcions depenent de la concessió d'una gràcia discrecional de Madrid. Avui l'ordeno y mando ha deixat les finances de l'executiu català a la intempèrie. Fins i tot la fórmula magistral del cafè per a tothom va ser una mentida. Engiponada per diluir el fet diferencial, s'ha vist que, si cal retirar el cafè només a un, la resta, españoles todos, continua a la seva.

En resum: durant tres dècades i mitja, mentre Catalunya s'ha comportat disciplinadament com una regió, se li ha deixat fer veure que era una nació. Ara que vol actuar com un país, se l'amorra com una colònia.

L'autonomia és morta i hi ha dues vies de futur. La fàcil, esdevenir un racó espanyol maltractat fiscalment, finançat de manera insuficient i agredit lingüísticament i culturalment per un nacionalisme supremacista. La desitjable, accelerar el full de ruta, amb serenitat però amb determinació, per aconseguir que els catalans puguin viure com a ciutadans de primera en un estat de primera i no pas reclosos en un estat presó. La solució continua a les urnes i al Parlament, sempre que es combini la força suficient amb la capacitat d'entesa necessària. Només aspirant a tot s'evitarà acabar en el no-res.


dimecres, 25 de novembre del 2015

Vicenç Villatoro: «No conec cap independentista que ho hagi deixat de ser»

En els últims quatre anys un nombre molt gran de ciutadans de Catalunya, fins a arribar potser a la majoria, s’han convençut que Espanya no és ni serà l’estat que els catalans necessiten per defensar els seus interessos, el seu benestar i la seva identitat. La major part d’aquests ciutadans creien fins fa un temps que Espanya no era aquest estat, en aquell moment, però que ho podia arribar a ser, després d’algunes reformes profundes. Ara s’han convençut que no ho serà perquè no ho vol ser. Doncs bé, d’aquests ciutadans no en conec ni un que s’ho hagi repensat. Que fa sis mesos cregués que la independència era una necessitat o una solució i que ho hagi deixat de creure. Entre altres coses perquè en aquest període el govern espanyol ha actuat més aviat per convèncer que no vol ser l’estat dels catalans que no pas per convèncer que ho podria arribar a ser. Per tant, avui conec independentistes desinflats, decebuts, emprenyats, crítics... Que no veuen clar el que s’està fent o que estan molestos amb alguns dels actors del procés. Però que continuen sent en tot cas independentistes. Latents. I la immensa majoria, disposats a tornar a ser actius tan aviat com vegin un horitzó abastable.

Font: ara.cat

Empar Moliner: «Marxar corrents»

Xavier Domènech, el candidat d’En Comú Podem, li va dir al Bassas aquestes paraules, quan ell li va preguntar què havia votat el 9-N: “No vaig votar per un tema administratiu. Hauria votat sí-sí. No sóc independentista però crec que Catalunya ha de ser reconeguda com a subjecte plenament sobirà”.

No intentem endevinar la causa administrativa -potser tenia el carnet caducat- i diguem-li que no ser independentista, com ell, és la cosa més normal del món, de la mateixa manera que el que és normal és no ser feminista, no ser gay friendly, no ser animalista, no ser partidari del quilòmetre zero. Quan hem de reivindicar la independència, el feminisme, el gayfriendlyisme, l’animalisme o el quilometrisme zero, vol dir que les coses no són normals. En un planeta on no torturessin el Toro de la Vega no caldria que hi hagués animalistes, i n’hi hauria prou amb els amants dels animals. En un planeta on l’Estat Islàmic no violés nenes ni tragués sang a les velles per als seus soldats, no caldria ser feminista, només caldria estar orgullosa de tenir mugrons (dos). I en un estat independent, esclar, no caldria que hi hagués independentistes, perquè seria tan absurd com declarar-se vegetarià sent un conill. No ser independentista, doncs, però creure que Catalunya ha de ser reconeguda com a subjecte plenament sobirà és el que ens passa a la majoria. I ara, a més a més, ho trobem urgentíssim. Estem intervinguts. Hi ha una mena de Charles Montgomery Burns, l’amo de la central nuclear de Springfield, que en tant que ministre d’Hisenda d’Espanya ens diu que només ens tornarà l’escarransida part de la pasta que li enviem si li demostrem que no la gastem en “qüestions identitàries”. Com? No només no respecta el criteri dels representants de la majoria de catalans, sinó que fa veure que és almoina. Em fa pagar quatre drons per al seu exèrcit a preu d’or i em vigilarà les fotocòpies que faci a Catalunya Ràdio per si de cas són d’una estelada. Sí, Domènech, hem de marxar com més aviat millor.

Font: ara.cat

Jaume Marfany: «Si us plau, sentit d'Estat»

Sabíem que passaria. Sabíem que el primer atac contundent de l'Estat espanyol contra el procés d'independència es produiria a través de les finances de la Generalitat. Les "condicions especials" que el govern de l'Estat imposa per prestar diners del fons de liquidat autonòmic (FLA) suposen, tal com ja s'ha manifestat des de diversos àmbits polítics i econòmics, una intervenció en tota línia de les finances de la Generalitat.

Per si no n'hi havia prou, el ministre Montoro hi ha posat encara més condicions: la Generalitat no rebrà els diners de l'FLA fins que no "compleixi" les noves condicions imposades divendres passat des del Consell de ministres espanyol.

Fins aquí res que no poguéssim esperar. Ara bé, aquest cop tan dur per a l'escassa autonomia catalana ens agafa encara sense govern. Mentre l'Estat espanyol actua tal com era de preveure, als catalans ens agafa en una, cada vegada més preocupant, situació d'inestabilitat política. Una inestabilitat que genera incertesa, dubtes i inseguretat, no només en àmbits polítics, sinó també en els econòmics i, sobretot, entre la pròpia societat civil.

L'Estat espanyol, tal com li pertoca, actua amb un clar "sentit d'Estat". La raó d'Estat és un aspecte primordial per a tots els partits polític espanyols. Ho han demostrat en moltes ocasions, la darrera, quan els líders del PSOE, C's i Podemos van ser cridats a la Moncloa per tractar del "perill" que representa la independència de Catalunya. Tots, absolutament tots, s'hi van presentar perquè l'Estat està per damunt dels partits.

dimarts, 24 de novembre del 2015

Tian Riba: «La rectificació»

La cosa va així. Catalunya, els ciutadans, tenim un dèficit fiscal crònic. És a dir, paguem més impostos que el que rebem en forma de serveis. Quan va arribar la crisi i Brussel·les va ordenar limitar l'endeutament de les administracions, el govern espanyol el va centrifugar. És a dir, va obligar a retallar despeses a les comunitats, les que paguen l'estat del benestar, i Madrid es va quedar la major part de la capacitat d'endeutament. Total, que la Generalitat, mal finançada, va deixar de tenir accés als mercats per demanar diners. I aleshores, tot i que amb els impostos dels seus administrats la Generalitat –insisteixo: qui paga escoles i hospitals– no ho necessitaria, el govern espanyol va dir que ja ens deixava... els nostres propis diners. Ens els deixava. Perquè se'ls hi han de tornar. I la major part amb interessos. I va dir que ens els deixava, amb un instrument que es va dir FLA, sempre que es destinessin a partides finalistes. Però ara, a més, el govern espanyol ha decidit que la Generalitat i només la Generalitat haurà d'informar mensualment de totes les seves despeses, siguin amb el FLA o no. O sigui, que la Generalitat ja estava intervinguda, però ara estem davant d'una suspensió de facto de l'autonomia. Sense pietat. Un escàndol que vergonyosament justifiquen el PSC o Catalunya Sí que es Pot. És clar. No ens hem portat bé. I, a sobre, els instal·lats, la generació que ha viscut millor que cap altra, a costa dels seus fills –o, millor dit, dels fills dels altres– ara demanen una rectificació. I qui carai se suposa que ha de rectificar? Dos milions de votants? Les classes mitjanes i populars fartes de ser espremudes com una mamella i que a sobre els diguin insolidàries? Els qui han volgut canviar l'statu quo perquè, és clar, els han enredat des de TV3? Aquests han de rectificar? Doncs em sembla que, per moltes ganes de revenja, el seu món de superioritat moral i intel·lectual ja no existeix.


Marta Rojals: «Tu no ets res»

Per tal de fer-nos entendre, els ‘indepes’ hem comparat fins a l’extenuació la relació Catalunya-Espanya amb un matrimoni fallit, que ja només se sustenta en termes de domini i abús diguem-ne patriarcal. Podríem ser més moderns i referir-nos a una parella, però el detall dels papers és important: en cas de separació, no n’hi ha prou que una faci un cop de porta i s’endugui les maletes: hi ha un contracte pel mig que cal invalidar, molta paperassa per signar i, total, que pot passar que el cònjuge que no s’hi avé no vulgui comparèixer mai a la cita amb l’advocat. Però com que som moderns, ara sí, tots entenem que el fet que un hom no vulgui el divorci no és cap raó per a evitar-lo. Més o menys és això, repetit cent milions de vegades.

Un símil tan senzill, que simplement va de drets entre iguals, als ‘indepes’ ens costa d’entendre que no s’entengui. I ara que ens han suspès l’autonomia, com que ens considerem iguals amb qui ens l’ha suspesa, ens veiem metafòricament lligades en una cadira, amb la cara plena de mans i el salari segrestat per qui repeteix que és pel nostre bé i que ens estima tant, però que hem de ser bones xiquetes. Que ens comportem, que no fem més el ridícul, que mira aquell senyor que t’està mirant, què pensarà, de tu. Màrius Carol ens ho advertia ahir, en una tertúlia, amb un argument nou: ‘Els atemptats situen la seguretat davant el gihadisme com una prioritat, és impossible trobar suports en aquests moments.’ Estigueu-vos a casa, no ens maregeu més amb les vostres criaturades insignificants.

L’unionisme és paternal, no ens sorprèn pas i no cal anar-li amb comparacions igualitàries: sempre serem menors d’edat, eterns tutelables. No n’esperem cap comprensió tampoc ara, quan ens trobem lligades a la cadira, amb dues voltes de corda als canells, buscant mirades còmplices entre els passavolants. Perquè les busquem, desesperadament, i goita, potser ara que no ens podem ni bellugar, que estem desposseïdes del control de la nostra autonomia, trobarem els ulls dels qui es volien mantenir al marge del conflicte, en coses de parelles no ens hi hem de ficar. Perquè, diuen, entre ells hi haurà còmplices, que de fet ja hi són, més a prop que lluny, però que hem de ser bones xiquetes… Perquè es tracta de sumar, i per a sumar hem de plaure, perquè si no, qui serà que ens voldrà estimar?

dilluns, 23 de novembre del 2015

Oriol Junqueras: «Un gran acord no només és necessari, és imprescindible»

Dies de fressa i soroll, de dubtes i incerteses, de nervis i especulacions com els que vivim no ens haurien de fer oblidar que hem guanyat i que allò que ara toca és defensar la victòria a les urnes i la seva legitimitat. El somriure que hem d'exhibir és el dels que se saben guanyadors, el dels que saben que hem fet el primer pas, un d'imprescindible, el que obre la porta de bat a bat a construir la República Catalana.

A mi, com a qualsevol ciutadà, m'agradaria ja disposar del govern de transició cap a la República Catalana funcionant a ple rendiment, d'un govern que transformi en accions reals el pla de xoc social acordat. D'un govern al servei de tots, plenament operatiu, i ferm en la voluntat d'obrir el procés constituent que ens permeti negociar amb el govern espanyol la independència i culminar una legislatura de 18 mesos amb un referèndum constitucional. Estem en un atzucac, cert. Però tinc el convenciment que aquest govern hi serà. I hi serà perquè és necessari que hi sigui. Però per fer tot el que hem de fer cal anar més enllà. No és suficient només votar la investidura, cal garantir un acord que garanteixi que al Parlament hi haurà una majoria estable lleial al govern de Catalunya. Això és necessari per a qualsevol govern, i en el nostre cas encara més, perquè necessitem ser forts davant un Estat en què els dos grans partits, PP i PSOE, més Ciutadans, s'han conjurat per impedir que la voluntat de la ciutadania catalana pugui reeixir. Faran tot el que està a les seves mans per recentralitzar l'Estat i per lligar Catalunya de peus i mans a l'arbitri del govern espanyol.

És en aquesta fase que estem. Tenim el mandat democràtic. I el tenim malgrat que ens han impedit votar tal i com ens agradaria: en un referèndum amb tots els ets i uts. El mandat democràtic existeix malgrat la campanya de la por desfermada pel govern espanyol i els aparells de l'Estat, malgrat les amenaces de la gran banca a expenses d'un govern que no ens estima i que ens ho demostra cada dia prenent decisions que perjudiquen tots i cadascun dels ciutadans d'aquest país, parlin la llengua que parlin i hagin nascut on hagin nascut. El mandat democràtic hi és malgrat que ens han volgut intimidar amb l'exèrcit, malgrat l'allau de declaracions que la diplomàcia espanyola va arrencar (a saber a quin preu) durant la campanya electoral de mandataris europeus. El mandat hi és sobreposant-nos a una campanya barroera en què ha intervingut l'Estat, sense manies ni reserves, per condicionar el vot dels més febles, dels jubilats, dels aturats, dels immigrants o torpedinant el vot exterior. I tot i així, les urnes han parlat alt i clar a favor que el futur de Catalunya el decideixin els catalans. És evident que tenim molts motius per somriure i per estar molt orgullosos de tot el que estem fent i de com ho estem fent.

Xerrada «Resolem dubtes i parlem de pensions» el 26 de novembre


Vicent Partal: «No és el finançament, és la democràcia»

Quan els ciutadans voten per tenir un govern, amb el seu vot decideixen que aquest govern tinga unes característiques determinades. Això passa en totes les eleccions democràtiques del món. Ningú no vota un president, un batlle o uns diputats perquè apliquen de manera mecànica un pressupost, i encara menys perquè es limiten a fer de gestors. Els votes perquè tenen unes idees que a tu et semblen interessants o millors que no les dels altres i que vols que les apliquen en la gestió del dia a dia.

La política es fa sobretot amb els pressuposts: dediques més diners a això que a allò, prioritzes aquest aspecte sobre aquell altre, poses l’èmfasi en tal projecte i no en tal altre. Sense pressupost no hi ha política. Sense poder de decisió no hi ha govern. Els ciutadans votem un govern perquè, amb el pressupost, millore la nostra vida en la línia que creguem oportuna.

En qualsevol país democràtic del món, en qualsevol, aquesta és la regla d’or de la política. Els valors, les idees, els projectes, queden reflectits en el pressupost. Un pressupost és un esborrany del futur que vas votar i llegir-lo és desxifrar la veritat, o la mentida, d’un projecte polític. Sense pressupost, simplement, no hi ha política.

Per això el govern espanyol ha travessat una línia molt gruixuda i greu quan ha decidit que la Generalitat de Catalunya no podrà decidir què fa amb els diners del FLA. Molta gent ha denunciat que la mesura, de fet, posa fi a l’autonomia, però la cosa és molt pitjor que això, perquè la decisió del govern espanyol invalida de fet la democràcia a Catalunya.

Mirem-ho d’aquesta manera: els ciutadans el 27-S voten un govern i una majoria parlamentària perquè volen que s’aplique un programa que porta a la independència, i la reacció de l’estat és intervenir els comptes públics per evitar que el govern faça servir els diners que li corresponen en la línia que els ciutadans li han demanat. Per a les coses que els ciutadans li han reclamat que faça. De què serveix, doncs, votar?

Xerrada taller: «Reinicia Catalunya – Procés Constituent – Primers passos» el 25 de novembre

El dimecres 25 de novembre, a les set del vespre (19 h), a l’Espai 210 (Padilla, 210),  l’entitat Reinicia Catalunya ens explicarà el seu projecte de convenció constitucional i com enfoca les diferents fases del procés constituent. Reinicia Catalunya és una entitat impulsada per l’Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural, Súmate, El País que Volem i Parlament Ciutadà, entre d’altres.

Tot seguit, farem un primer debat en grups sobre el procés constituent, per fer-nos una idea de quins àmbits ens són més interessants per tractar, i passarem a posar en comú les conclusions.

Tot plegat ens servirà d’assaig per als tallers que farem al llarg del 2016 per anar debatent els setanta temes en què està estructurat el projecte del procés constituent.

Reinicia Catalunya té pensat participar en nuclis de debat arreu del país. En poblacions grans, com Barcelona, s’establiran en àrees d’uns 50.000 habitants. El nostre barri, amb 55.000, ha de ser un d’aquests fòrums de discussió del Procés Constituent.

dissabte, 21 de novembre del 2015

Jofre Llombart: «La llei del més fort»

"Hi ha 37 sentències del TC en què s'ha donat la raó a la Generalitat i estan pendents de compliment. Però és clar, els qui es passen l'estat de dret per l'arc de triomf són els independentistes"

El Parlament va aprovar ahir la creació d'un registre de parelles estables per facilitar, entre altres coses, que si un dels dos es mor l'altre membre pugui cobrar la pensió de viudetat. Això, abans, ja era possible a Catalunya: ni tan sols calia que la parella fos de fet, només calia acreditar un temps de convivència en comú. Però resulta que una sentència del Tribunal Constitucional va tombar aquesta manera de fer catalana. I per tant, perquè una parella estable pugui tenir els mateixos drets que una de casada han d'estar inscrites en un registre creat expressament. És això el que va aprovar ahir el Parlament: la creació d'aquest registre per evitar problemes a aquestes persones.

Aquest exemple ben recent serveix per explicar fins a quin punt el govern espanyol ha reimplantat el centralisme i ha buidat de poder als governs mal dits autonòmics: Catalunya ni tan sols pot decidir com gestiona els drets de les persones que han decidit viure en comú sense passar ni per l'església ni per l'ajuntament. És per coses així, i no pel fervor patriòtic de posar l'estelada a cada rotonda del país, que dos milions de persones (mínim) creuen que és millor tenir un nou estat abans que confiar en la reforma de l'actual.

I és que també existeix una mena de bonisme que fa el joc a la intransigència de l'Estat espanyol i que consisteix en presentar el procés de desconnexió com un caos legal que portarà Catalunya a una mena de selva on ningú farà cas a l'autoritat, amb saquejos, pillatges, cotxes saltant-se els semàfors en vermell i brètols posant el vidre al contenidor gris en lloc del verd. Potser el que ha fallat és l'etiqueta escollida, desconnexió, però el procés és en realitat de substitució: no és que no es desobeeixin les lleis, així en genèric, sinó que de manera paulatina s'aniran substituint les lleis espanyoles per les catalanes. Sempre hi haurà una seguretat jurídica i saltar-se un semàfor en vermell continuarà sent motiu de multa encara que el sistema polític sigui el d'una república catalana, una monarquia espanyola o un consell de monjos budistes.

divendres, 20 de novembre del 2015

Joan Tardà: «Que el sectarisme no ens faci traïdors»

«¿De què serviria aconseguir un suport per a la conformació del Govern si al cap de poc temps apareguessin tota mena de dificultats internes a l’hora de bastir les parets mestres del nou estat?»

En l’imaginari del catalanisme han arrelat les paraules de Jordi Carbonell pronunciades l’11 de setembre de 1976 a Sant Boi quan just s’albiraven les llibertats: “Que la prudència no ens faci traïdors”. Aleshores, en un context de manca de drets democràtics, amoïnava als antifranquistes el preu o la penyora que caldria pagar a les forces reaccionàries perquè s’avinguessin a no posar impediments insalvables.

En 2015, en un context de democràcia consolidada, apel·lar a la prudència (o subliminalment a la por) no s’escau per raó que la mesura de tot, ara però no pas aleshores, rau en la legitimitat del mandat democràtic nascut a les urnes. I el resultat del 27-S, emparat en una alta participació, fou clar. De fet: ens comptàrem tots i totes.
I acte seguit els independentistes vam complir amb els electors amb el debat i aprovació de la resolució que fixà el que, el com i el quan del que cal per assolir el procés constituent de la República. Fins aquí, doncs, feina feta i prou bé.

És per això que, de la mateixa manera que ens enorgullim de la perseverança en la mobilització, que ens ha permès viure la situació actual, no hem d’estar-nos de combatre qualsevol mena de defalliment o desànim (estimulat altrament pels mitjans de comunicació espanyols) davant de les dificultats polítiques que cal anar superant per veure signat un acord entre Junts pel Sí i les CUP. Una entesa que aspira, certament, a fer-se realitat com abans millor, però sobretot ha de ser el més estable possible.

dijous, 19 de novembre del 2015

Pere Cardús: «Hi haurà acord»

Els setanta-dos diputats independentistes volen per damunt de tot la independència de Catalunya. N’estic més que convençut. N’estic segur. A més, saben que hi ha dipositades més de dos milions d’esperances a les seves mans. I als seus caps. No hi ha ni un dels setanta-dos diputats que si pogués no pitjaria un botó perquè la independència fos una realitat. D’aquests setanta-dos diputats, n’hi ha de moltes menes. N’hi ha que fa quatre dies que es miraven l’independentisme per damunt l’espatlla. N’hi ha que eren independentistes quan ser independentista era una excepció. N’hi ha que volen la independència per a fer un país semblant a Dinamarca. N’hi ha que volen fer un país que encara no ha vist mai ningú. N’hi ha que tenen per prioritat la recuperació del control públic de tots els serveis. N’hi ha que pensen que cal una administració tan prima com sigui possible.

Tots pensen en el benestar de la gent. Tots volen el millor per a tothom. D’això també n’estic convençut. Cap dels setanta-dos diputats no és al parlament per a fer-se ric, ni per interessos opacs. Tots tenen raons. Ningú no té la veritat. Tots hi arriben carregats d’arguments. Tots tenen les seves veritats.

Si els deu de la CUP no són una peça homogènia, encara ho són menys els seixanta-dos de Junts pel Sí, que provenen de quatre o cinc partits diferents. També hi ha molts independents, que no responen a les consignes ni a les instruccions d’un partit. Les tradicions polítiques d’uns i altres són ben diferents. Les edats, també.

Tot això, encara que en moments com l’actual ho puguem percebre com una dificultat, és la gran riquesa de l’independentisme. De fet, és la raó que l’ha fet majoritari. Potser és cert que la diversitat afegeix complexitat a la presa de decisions. Però també les enriqueix.

dimarts, 17 de novembre del 2015

Veiem la frustració i la comprenem

Veiem la frustració i la comprenem. Precisament ara que tenim l’aval democràtic per tirar el procés endavant, i que el govern espanyol –amb els seus braços executiu, legislatiu, judicial i mediàtic- agafa aire per llançar-se sobre nosaltres, els partits que han obtingut la majoria parlamentària independentista no es posen d’acord. La il·lusió de la societat civil, implicada a través de les entitats sobiranistes no es veu traduïda a les decisions polítiques. El vot que moltes persones han donat a un partit en el qual fa poc temps no confiaven, ara es veu traït.

Quan el 2009 l’independentisme es va treure la son de les orelles amb les primeres consultes populars d’àmbit municipal, el govern de Zapatero estava desbordat per la crisi econòmica. El 2011 va guanyar Rajoy i es va instal·lar en el tancredisme(paraula que prové de “Don Tancredo”: el joc que es basa en pensar que si quan un brau vé corrent cap on ets et quedes quiet i no fas res, no et veu, i passa de llarg). A Catalunya feiem manifestacions de participació monstruosa (“multitudinàries” es queda curt) i capgiràvem les dinàmiques dels partits polítics fent petar els dits. Les enquestes dibuixaven una majoria independentista claríssima. Tot semblava fàcil. Ja ens ho deien, ja, que hi hauria moments difícils. Però els vèiem tant lluny!

I els moments difícils van arribar. La tardor de 2013, quan es negociava la data i la pregunta de la consulta. Poca gent hi confiava, però hi va haver acord. L’octubre de 2014, quan la consulta perillava i es va haver de buscar una solució. Poca gent hi confiava, però hi va haver acord. El gener de 2015, quan es debatia si calia o no calia convocar eleccions. Poca gent hi confiava, però hi va haver acord. El juliol de 2015, quan es parlava de fer una llista unitària. Poca gent hi confiava, però hi va haver acord.

L’ANC convoca una mobilització ciutadana per donar suport a les institucions i demanar unitat, el 22 de novembre

L’Assemblea Nacional Catalana convoca a una concentració aquest diumenge 22 de novembre (12.00 del matí al Passeig dels til·lers dins el Parc de la Ciutadella) i fa extensible la crida a les seves Assemblees Territorials i a tota la ciutadania per fer visible el suport ciutadà al Parlament de Catalunya, escollit democràticament en les eleccions del 27 de setembre.

VEURE MAPA

Els membres de la territorial quedarem al lloc habitual de l’avinguda de Gaudí amb Provença, a les 11 del matí per anar-hi plegats.

Tal i com ja es va anunciar la setmana passada –recordem que l’acte estava previst pel passat 15 de novembre però es va haver d’ajornar-, des de l’ANC es vol fer especial èmfasi en el doble objectiu de la convocatòria: d’una banda expressar el suport públic de la societat civil a les seves institucions, al Parlament de Catalunya i a la resolució aprovada dilluns passat, davant els atacs per part dels organismes de l'Estat espanyol i, de l’altra, demanar unitat als 72 diputats per tirar endavant el procés.

En aquest sentit, volem recordar el document aprovat pel Secretariat Nacional el passat dissabte 14 de novembre, i fet públic aquesta setmana, amb el posicionament polític de l’Assemblea davant l’escenari actual: Declaració de Vilanova.

Junts ho farem possible!

Equip de Coordinació
SFxI

Germà Capdevila: «Monarquia o República»

«O ens posem d'acord i avancem en la creació de la República Catalana o ens quedem amb una monarquia restaurada sobre els fonaments del règim franquista»

L'exaltació dels valors republicans és un dels elements més presents en les declaracions dels líders i les manifestacions dels ciutadans que aquests dies intenten refer-se del cop execrable del terrorisme a París.

És una bona oportunitat per valorar l'opció única i irrepetible que els catalans tenim al davant. Després d'una victòria històrica i d'aconseguir una majoria absoluta independentista incontestable al Parlament, hem de fer una tria que definirà el país que viurem i que deixarem als nostres fills i néts.

La tria és senzilla: Monarquia o República. O ens posem d'acord i avancem en la creació de la República Catalana o ens quedem amb una monarquia restaurada sobre els fonaments del règim franquista, sense divisió efectiva de poders i amb una democràcia de baixa intensitat.

No perdonarem que els nostres líders no entenguin la dimensió històrica del moment. No hi ha cap justificació per no establir un ordre de prioritats en les seves demandes. No hi ha cap raó que ens pugui fer entendre que és millor la monarquia espanyola que una República catalana, per més imperfecta que sigui, i per més complicat que sigui el període de transició fundacional. No podem encallar-nos en el color de les parets o en l'estil dels mobles quan encara no tenim les claus del pis.

dilluns, 16 de novembre del 2015

Marina Llansana: «20-N: tots a la Model»

En la primera intervenció del debat d'investidura que va fer el president Artur Mas, va dir textualment que l'Estat espanyol té “tics i reflexos predemocràtics” i aquesta afirmació va ser la que més va encendre els ànims a les tertúlies de Madrid. Mas ho havia refermat dient que es tracta d'un Estat que pretén inhabilitar o empresonar aquells que pregunten l'opinió de la ciutadania, però aquest és només un petit exemple de la llarga llista d'arguments que podríem posar sobre la taula per demostrar la falta de cultura democràtica de l'Estat espanyol.

De tots els arguments, al meu entendre el més escruixidor és la manera com l'Estat ha tractat el seu passat dictatorial. Divendres farà quaranta anys de la mort de Franco –quaranta!– i encara ningú no ha demanat perdó per res, no s'han jutjat els franquistes –emparant-se en una llei d'amnistia que va ser una estafa democràtica–, i els qui van tenir responsabilitats durant la dictadura han ocupat durant anys cadires molt ben retribuïdes en consells d'administració de grans empreses. I encara més greu: els judicis franquistes segueixen vigents avui en dia, i les famílies de les víctimes –des de Companys fins a Puig Antich– han hagut d'anar fins a l'Argentina a buscar justícia.

Aquest divendres, 20-N, a les set de la tarda, davant de la presó Model de Barcelona, Òmnium Cultural, l'ANC, la Comissió per la Dignitat, la Fundació Justícia i Pau, Drets i una trentena d'entitats memorialistes ens criden a demanar justícia pels crims del franquisme en un acte unitari que hauria de ser de masses. I si l'Estat espanyol no vol fer justícia, arranquem almenys el compromís de les forces polítiques catalanes que la república catalana serà capaç de fer el que no ha fet mai Espanya: passar comptes amb un passat totalitari, jutjar el franquisme –i els franquistes– i reparar les víctimes i els seus familiars.


Comunicat de l'ANC: «Fem la República, declaració de Vilanova»

El període iniciat amb les eleccions al Parlament de Catalunya del 25 de novembre de 2012 i culminat amb les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre d’enguany ha significat un canvi molt important de la política catalana. L’àmplia majoria sobiranista ha donat la legitimitat democràtica al Parlament per iniciar el procés cap a la nova República Catalana. Un any després de l’històric 9N del 2014, l’independentisme ha demostrat, a les urnes, al carrer i a l’escenari internacional, la seva determinació i fortalesa.

L’aprovació per majoria absoluta en el Ple del Parlament de Catalunya el passat 9 de novembre de 2015, de la Declaració de l'inici del procés de creació d'un estat català independent en forma de república, representa l’acompliment del mandat democràtic sorgit de les urnes i el primer acte de sobirania del Parlament de Catalunya.

La Declaració i l’Annex de mesures aprovades requereixen un govern fort i cohesionat per iniciar i fer efectiu el desenvolupament dels punts acordats, que signifiquen posar les bases per millorar el benestar dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Així mateix, proclama l’obertura d’un procés constituent ciutadà, participatiu, obert, integrador i actiu per tal de preparar les bases de la futura constitució catalana i insta el futur govern a adoptar les mesures necessàries per fer efectives aquestes declaracions, entre d’altres, iniciar en el termini màxim de trenta dies la tramitació de les lleis de procés constituent, de seguretat social i d’hisenda pública.

Des de l’inici la resposta de l’Estat Espanyol ha estat l’atac, amb tots els seus recursos institucionals i mediàtics, mostrant la manca d’una sortida política i dialogada als anhels de la majoria de la ciutadania de Catalunya. En aquest camí hem de preveure que l'Estat espanyol, tot i passades les eleccions del 20 de desembre, en lloc de fer cas de les reiterades crides al diàleg, segueixi entestat en resoldre un conflicte polític amb l'aplicació reduccionista i repressiva de la seva constitució, la llei del tribunal constitucional i la "llei mordassa".

dijous, 12 de novembre del 2015

L'Assemblea convoca una mobilització per donar suport a les institucions i demanar unitat, diumenge 15 de novembre



L'Assemblea ajorna la mobilització prevista per demà en solidaritat amb els fets de Paris




L'ANC organitza una mobilització ciutadana per expressar el suport públic de la societat civil al Parlament de Catalunya després de l'aprovació de la resolució dilluns passat i en previsió dels possibles atacs per part dels organismes de l'Estat espanyol.

En aquesta mobilització, on també es demanarà unitat als 72 diputats per tirar endavant el procés, l'ANC també farà públic el seu posicionament respecte a la situació política actual.

La mobilització tindrà lloc a Barcelona el diumenge dia 15 a les 12 del migdia al Passeig dels Til·lers del Parc de la Ciutadella.

L'ANC fa una crida a tota la ciutadania per fer visible el suport ciutadà al Parlament de Catalunya, escollit democràticament en les eleccions del 27 de setembre.

Els membres de la territorial quedarem al lloc habitual de l’avinguda de Gaudí amb Provença, a les 11 del matí per anar-hi plegats.

Junts ho farem possible!


Equip de Coordinació
SFxI

Tot a punt per al CORRELLENGUA 2015, el dissabte 21 de novembre

La Comissió Organitzadora del Correllengua 2015, composta per deu entitats i de la qual també formem part, us proposa tot un seguit d’activitats per a continuar donant suport un any més a la difusió de l’ús de la llengua i a la promoció de la cultura popular.

A partir de les 11 del matí, tot estarà a punt per a gaudir d’activitats infantils, tallers de manualitats, jocs i espai de contacontes, i tallers de sardanes, per a totes les edats, així com exhibició de ball de bastons i de colles sardanistes.

Al migdia, vermut, lectura del manifest (enllaç) i, a continuació, paella popular, que permetrà recollir fons per a l’Assemblea per la Pediatria al Fort Pienc, que malda per reobrir el servei de pediatria al seu barri.

I a la tarda, jocs de llengua i concert final amb el grup FERA FEROTGE, que versiona cançons de l’enyorat Ovidi Montllor.

La festa necessita el vostre caliu i hi sou convidats.

Defensem allò que és nostre!

Equip de Coordinació
ANC-SFxI

VÍDEO Marta Rovira: «Tenim a les nostres mans l'oportunitat de les oportunitats i no la podem deixar escapar»

dimecres, 11 de novembre del 2015

Jaume Sobrequés: «Catalunya és una colònia d'Espanya»

Afirmar que Catalunya és una colònia d'Espanya sembla, àdhuc pels nacionalistes més compromesos, una exageració dialèctica. És un concepte que l'independentisme no ha assumit de manera habitual, com s'ha posat de manifest en els programes de les eleccions del passat 27 de setembre.

L'anàlisi històrica comparativa dels trets que van caracteritzar el colonialisme del segle XVI al segle XX permet tipificar la realitat catalana contemporània com a inequívocament colonial.

Quins són aquests trets? Per començar, els exèrcits de la metròpoli ocupen sense cap dret un país que fins aleshores era sobirà. Catalunya va ser ocupada pels exèrcits de Castella entre 1705 i 1714. El Principat era aleshores un estat independent integrat en una confederació, la Corona d'Aragó. Recordem l'ocupació d'Amèrica, Àfrica o Àsia en els segles del colonialisme. Constatem l'existència de la bandera espanyola a la façana de Capitania, testimoni irrefutable de l'actual presència de l'exèrcit espanyol a Catalunya.

En segon lloc, la potència invasora destrueix les institucions del país ocupat i hi imposa el control militar. Des del decret borbònic de Nova Planta de 1716 és allò que ha succeït amb Catalunya. Els períodes autonomistes no han estat res més que un lenitiu a la força d'ocupació militar.

En tercer lloc, la potència ocupant organitza l'espoli econòmic de la colònia. Recordem el drenatge de l'or americà cap a Castella després de la conquesta. És allò que ha succeït amb Catalunya. Des de l'impost borbònic del cadastre al segle XVIII fins als setze mil milions anuals de dèficit fiscal dels darrers temps, Catalunya ha estat, durant tres-cents anys, un país espoliat per Espanya.

dimarts, 10 de novembre del 2015

Impacte a la premsa internacional: ‘Comença el trencament amb Espanya’

Com tots els dies clau del procés sobiranista català, la premsa internacional també s’ha fixat avui en la declaració independentista aprovada pel Parlament de Catalunya. Ho demostra el diari econòmic britànic Financial Times, que incloïa la notícia destacada a la portada del matí. ‘Els diputats del parlament català voten sobre el trencament amb Espanya‘, es deia al titular. A l’interior s’afegia: ‘La campanya independentista catalana camina cap a una nova fase potencialment perillosa.’

Just després de la votació, la notícia sobre ‘l’aprovació del procés de trencament amb Espanya’ no ha trigat gens a aparèixer en molts mitjans, o bé a actualitzar-se en els que ja n’havien publicades prèvies pròpies o d’agència (AFP, AP…).

Us n’oferim un recull de titulars:

The Wall Street Journal: Catalonia Lawmakers Approve Resolution for Secession Process From Spain (‘Els diputats catalans aproven una resolució en favor del procés de secessió d’Espanya’)

The New York Times: Catalonian Lawmakers Approve Plan for Secession From Spain (‘Els diputats catalans aproven un pla de secessió d’Espanya’)

BBC News: Catalonia independence: Parliament votes to start secession from Spain(‘Independència de Catalunya: el parlament vota de començar la secessió respecte d’Espanya’)

Bloomberg: Catalan Assembly Votes to Start Secession Process Defying Rajoy (‘El parlament català vota per iniciar el procés de la secessió desafiant Rajoy’)

Vicenç Villatoro: «No és veritat que l’Estat estigui fent el que li toca»

Sento dir que l’estat espanyol, davant de la proclamació del Parlament, com davant de tot el procés català, està fent el que li toca, el que no té altre remei que fer: obligar a complir les lleis. Certament, la funció de tot estat en tots els temps ha estat fer complir les lleis (encara que fossin lleis injustes). Però un estat democràtic no es pot limitar a fer complir la llei. L’estat espanyol potser està fent el que li toca com a estat, però no el que li tocaria fer, a més a més, com a estat democràtic: quan detecta un malestar en una part molt important de la població, segurament majoritària, s’ha de preguntar d’on ve, de quin greuge neix, quines en són les causes. La funció de les lleis no és aturar ni ignorar, encara menys sufocar el malestar (un terme molt desafortunat del ministre Margallo). Un estat autoritari sufoca i prou. El que li toca a un estat democràtic és també escoltar, entendre, intentar solucionar, no sufocar. Fer complir les lleis, però també ser capaç de canviar les lleis per resoldre els problemes. I això no ho està fent Espanya. Ni ho ha fet. Algú em dirà que no es pot escoltar a qui vol marxar. Però és que potser es vol marxar perquè no s’ha volgut escoltar.

Font: ara.cat

Germà Capdevila: «Propera parada: Ítaca»

«Hem fet el primer pas, el que implica desfer les amarres per sortir del port, però encara hem de fer tota la travessia»

Segurament encara no en som prou conscients de la transcendència del pas que el país va fer ahir. Només la distància que ens donara el temps ens permetrà apreciar la magnitud de la decisió democràtica que ahir va prendre el Parlament de Catalunya, executant el mandat democràtic atorgat per les urnes el 27-S.

Que el vertigen no ens faci perdre el nord, però. Hem fet el primer pas, el que implica desfer les amarres per sortir del port, però encara hem de fer tota la travessia. No serà fàcil i els entrebancs seran múltiples, tot i que cap d’ells serà tan greu com per enfonsar la nau. L’única cosa que ens cal és una determinació insubornable de tirar endavant, peti qui peti.

Les independències americanes ens serveixen d’exemple de quin procés ens espera. Des de l’inici del procés fins a la independència efectiva sempre hi ha un període complicat i ple d’incerteses, i l’actitud espanyola sempre és de rebuig frontal a acceptar la nova realitat.

Argentina va manifestar la seva voluntat de trencar amb Espanya el 1810. La independència definitiva es va declarar sis anys després, el 9 de juliol de 1816. Entremig, en van anar bastint el que avui diríem "estructures d’estat". Es va abolir l’esclavitud, es va derogar la inquisició, es va decretar la llibertat de premsa i un munt de lleis i institucions van ser creades fins arribar a bastir un estat nou, el 1816.

Estic convençut que nosaltres serem capaços de fer el mateix procés en els propers 18 mesos. Superarem les dificultats que ens posaran des de fora i les que ens creem nosaltres mateixos, i ben aviat podrem parlar de tu a tu amb totes les nacions del món.


Vicent Partal: «Aquesta victòria és vostra»

No tinc més remei que dir que ahir va ser un dia històric. Ho diré amb la boca petita, perquè l’adjectiu comença a estar gastat, però és així perquè de fet, tots plegats, aquest dies anem escrivint la història. L’escrivim des de fa cinc anys i l’escrivim, com se sol escriure quan és veritat i no un recurs literari, a batzegades. Però al mateix temps l’escrivim amb una fermesa i un èxit difícil de discutir. Quan ahir el PP va desplegar les banderes al parlament no vaig poder evitar de pensar que era el símbol perfecte de tot això que passa. Abans érem nosaltres que desplegàvem banderes i ells que escrivien lleis. Ara tot s’ha girat i són ells que han de dedicar-se a la propaganda mentre nosaltres, pas a pas, anem bastint el país que volem. Ara des del poder.

Sempre és difícil de mirar més enllà del dia a dia. Però aquest segon 9-N després del primer 9-N exigeix i reclama una mirada ampla. De record i d’agraïment. De record i agraïment a aquells pocs que a Arenys de Munt van decidir que havia arribat l’hora de votar. A la gent del MAPA, Josep Manuel Ximenis, Jordi Bilbeny, Carles Mora, entre més… De record i agraïment als qui van impulsar les onades de consultes arreu del Principat: Alfons López Tena, Uriel Bertran, Alfred Bosch a Barcelona i tanta i tanta gent de tots els colors polítics en cada poble i a cada vila. De record i agraïment als qui van fundar l’ANC convençuts que el país trobaria la manera de tirar endavant: Enric Aïnsa, Pere Pugès, Miquel Sellarès i Miquel Strubell, els quatre primers. Amb la quarantena d’activistes que de seguida els van agombolar. I amb els set mil que es van ajuntar al Palau Sant Jordi el març del 2012. Avui és un dia per a recordar també els esbojarrats que van creure possible el 2013 d’ocupar 400 quilòmetres de carreteres i tota la gent que va fer possible la manifestació més impressionant de la història moderna del nostre país. Amb Carles Santos i Lluís Llach unint Vinaròs amb Alcanar, amb Xavier Rubert de Ventós al Pertús i Marina Comas a Amposta, amb Carme Forcadell agafant les darreres mans, les de Muriel Casals i Josep Maria Vila d’Abadal, sobre l’escenari de la plaça de Catalunya. Avui, un any després, és el dia per a recordar el 9 de novembre de 2014 que marcarà per sempre un abans i un després a Catalunya. Per a recordar els milers i milers de voluntaris que el van fer possible. Per a recordar la gent que va creure-hi quan tot semblava perdut. I també, amb els seus errors però sobretot amb els seus encerts, per a reconèixer i agrair que Artur Mas, Oriol Junqueras, Joan Herrera i David Fernàndez van negociar i treballar fins a no poder més perquè tinguéssem urnes i poguéssem expressar-nos en llibertat.

diumenge, 8 de novembre del 2015

Forcadell: «Arribaré on sigui. No tinc por»

La vicepresidenta del Govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, va assenyalar divendres directament “sense cap mena de dubte” la presidenta del Parlament, Carme Forcadell (Xerta, 1957), com a objectiu de qualsevol actuació de l’executiu espanyol “jurídicament i políticament” si la Cambra catalana “ignora” la providència del TC en relació a la proposta de resolució de JxSí i la CUP. La presidenta assegura a El Nacionalque tirarà endavant allò que decideixin els diputats i retreu a Santamaría les seves declaracions, que considera amenaces al Parlament.

Dilluns el Parlament vota la proposta de resolució pactada entre JxSí i la CUP…
Sí. És una declaració d’inici de procés.

I quina creu que serà la reacció de l’Estat espanyol?
Crec que ho portaran al Tribunal Constitucional, perquè ja ho han dit. Això és un conflicte polític, però l’Estat espanyol en comptes de resoldre-ho políticament, ho resol jurídicament. Ho portarà al Constitucional com ha fet amb tantes coses. Si l’Estat espanyol hagués intentat resoldre políticament els problemes polítics no seríem on som.

Sáenz de Santamaría l’ha assenyalat com a principal responsable. Se sent amenaçada?
Més que sentir-me jo amenaçada, el que em sembla que s’amenaça és la democràcia i la sobirania del poble. Això sí que és preocupant. La presidència del Parlament, i el Parlament, com a legítim representant de la sobirania, haurien de ser objecte d’especial respecte i protecció per la resta de poders constituïts.

Què li sembla el to que ha utilitzat la vicepresidenta espanyola amb vostè?
Podem discrepar, podem fins i tot estar profundament en desacord. Però per molt accentuada que sigui la discrepància política, no està renyida amb el respecte i la cordialitat.

Actes de suport a l’inici del procés de creació de l’estat català independent

Dilluns, dia 9 de novembre, a les 10 h, farem un seguiment del ple des de davant mateix del Parlament, on s’instal·larà una pantalla gegant i sonorització. Després de l’aprovació de la declaració, cap al migdia, tindrà lloc un acte de suport al contingut aprovat i per reclamar un acord de govern que la tiri endavant.

A la tarda, us convoquem a la plaça de la Vila de Gràcia, a dos quarts de vuit del vespre (19.30 h). Els que no hi vagin directament, quedarem a dos quarts de set (18.30 h) al lloc habitual de l’avinguda de Gaudí amb Provença.

En funció dels esdeveniments de la setmana, estem preveient més accions, de les quals us anirem informant puntualment per tots els canals de comunicació (correu, blog, whatsapp, Twitter...).

Units fem la força!

Equip de Coordinació
SFxI

La creació del ‘principi d’efectivitat’, el gran canvi en la política catalana a partir de demà

La decisió d'invalidar les sentències del Constitucional espanyol inaugura la nova legitimitat del futur estat català

Demà el parlament de Catalunya aprovarà una resolució que proclama que les decisions del Tribunal Constitucional espanyol deixen de ser legals en territori català. Amb aquest pas el procés polític català entra en un nou rumb de col·lisió amb la legitimitat de l’estat i de construcció per tant d’una legitimitat alternativa.

Fins ara el parlament de Catalunya havia aprovat diverses declaracions, la Declaració de Sobirania i el Dret a Decidir la més important d’elles, que contravenien la legalitat espanyola però que no tenien conseqüències pràctiques.

La celebració del 9-N, contra dues sentències del Tribunal Constitucional espanyol, va ser el primer acte de sobirania real de Catalunya, que l’estat no va ser capaç d’impedir. Per això és tan important. Ara, però, s’inicia una nova fase en la qual la desobediència a les institucions de l’estat queda consagrada per l’obediència al mandat democràtic expressat a les urnes el 27 de setembre.

L’acord que es sotmetrà demà a votació al parlament detalla, en canvi, amb molta minuciositat quines decisions dels tribunals espanyols deixaran de tenir valor a Catalunya, a partir del moment de la votació. Amb això els representants de la voluntat popular catalana hauran trencat de manera efectiva amb la legalitat espanyola ja que una part de la mateixa no podra aplicar-se.

Un nou estat, que comença a aparèixer de fet

‘L’existència d’un estat no és una qüestió jurídica sinó de fets’. Aquesta formulació, amb matisos petits, es repeteix una vegada i una altra des del punt de vista del dret internacional sempre que es posa sobre la taula la proclamació d’un nou estat, especialment si aquesta proclamació és discutida per l’estat al qual pertanyia aquell territori.

Marina Llansana: «Sis setmanes sense acord»

Ja fa un mes i mig que vam anar a les urnes a votar, temps suficient perquè els partits sobiranistes haguessin trobat la manera de gestionar els resultats de les urnes, que al cap i a la fi és la seva feina. Però no ha estat així i, sis setmanes després del 27-S, seguim amb la mateixa incertesa de la nit electoral: i què passarà, ara? La ciutadania ja ens fem càrrec de la complexitat del nou mapa polític, i majoritàriament hem estat molt respectuosos durant un mes i mig, però això no vol dir que no assistim amb angoixa, tristesa i una incipient indignació a aquestes sis setmanes de no-govern.

Amb motiu de la publicació d'un llibre que he fet conjuntament amb el jutge Santi Vidal he tingut darrerament l'oportunitat de fer actes a diferents ciutats del país i comprovar que el desconcert entre els sobiranistes és creixent, i que s'estén la sensació del “nosaltres hem fet els deures” (manifestacions, cues per votar en urnes de cartró, concentracions a places o a la porta del TSJC, bustiades i tot el que ha calgut) i ara els toca a ells posar-se d'acord si volen estar a l'altura. Si no es posessin d'acord estarien decebent les expectatives –i els somnis– de molta gent de bona fe.

Estic convençuda que això acabarà en pacte, per sort sempre ha estat així. Però mentrestant vivim moments històrics tan excepcionals com anòmals, com el que viurem demà quan el Parlament aprovarà la declaració més rupturista dels darrers tres-cents anys d'història sense tenir un govern que pugui afrontar l'immens repte que aquesta declaració comporta. I entrem de ple en una campanya electoral on els partits sobiranistes tindran com a principal punt del programa polític defensar un govern… que encara no existeix. Si hem esperat tres-cents anys és cert que ara no ve d'una setmana. Però sisplau, líders sobiranistes, no ens abaratiu el somni.


dissabte, 7 de novembre del 2015

Vicenç Villatoro: «Quan parlen de diàleg volen dir parlar-s’ho entre ells»

Vaig sentir, amb esperança i sorpresa, diversos dirigents polítics espanyols — des de Carmen Chacón fins al president Rajoy — dient que el problema català s’havia d’enfocar i resoldre a través del diàleg. Ho vaig trobar fantàstic. Finalment! Fins que vaig acabar entenent el que volien dir: diàleg entre ells, no pas amb les institucions catalanes o amb els sectors sobiranistes. Tractar la qüestió catalana amb diàleg volia dir cridar a la Moncloa Pedro Sánchez o Rivera — potser també d’altres, però en cap cas el president Mas, posem per cas — per consensuar com enfrontar-se a les pretensions sobiranistes. Diria que quan Ban Ki-moon parlava de resoldre el conflicte català amb diàleg no es referia a això. I per a qualsevol que no comparteixi els axiomes ideològics d’on neix la frase, diàleg vol dir una altra cosa: dialogar amb l’altre, escoltar-lo, negociar, no pas compartir estratègies dins del mateix bàndol. Quins són els axiomes? El menysteniment absolut de l’altre, la renúncia al concepte de negociació i considerar que hi ha una política de primera (nacional, en diuen) i una de tercera (regional o autonòmica). Diàleg entre els de primera per veure què han d’imposar als de tercera.

Font: ara.cat

Junts pel Sí i la CUP amplien l’acord sobre la declaració independentista

Concreten alguns dels punts en què el futur govern haurà d'obeir exclusivament la llei catalana

Junts Pel sí i la CUP han registrat un annex a la resolució independentista que es votarà dilluns per concretar alguns dels punts en què el futur govern només haurà de complir la legislació catalana. L’article 8 de la resolució ja instava l’executiu a ‘complir exclusivament el mandat del parlament a fi de blindar drets fonamentals que puguin estar afectats per les decisions de les institucions de l’estat espanyol’. Ara concreten que, per exemple, el govern executarà les mesures que inclou la llei contra la pobresa energètica, suspesa pel Tribunal Constitucional espanyol; no aplicarà la llei Wert; donarà suport als ajuntaments perquè no apliquin la llei espanyola de racionalització de l’administració pública; facilitarà l’asil ‘al màxim nombre’ de refugiats, més enllà de les decisions del govern espanyol; i renegociarà el deute de la Generalitat per tal de reduir-lo.

Segons la resolució, el futur govern també garantirà el reallotjament dels desnonats; evitarà que ningú es vegi privat de la cobertura sanitària, sigui quin en sigui l’origen i la classe social; desobeirà part de la llei de seguretat ciutadana; i es regirà per la llei catalana d’igualtat efectiva de dones i homes per regular el dret d’avortament.

‘Aquest document és la prova palmària que la independència ha de servir per a garantir els drets de les persones per a poder viure millor’, ha dit Jordi Turull, president del grup parlamentari de Junts Pel Sí. Turull ha registrat l’annex al costat del president del grup parlamentari de la CUP, Antonio Baños, i de més membres dels dos grups parlamentaris.

Vicent Partal: «Per què és tan important el ple de dilluns?»

La reacció desproporcionada de l’estat espanyol i dels partits unionistes a la convocatòria del ple de dilluns, en què s’ha de votar la declaració sobre la desconnexió, indica que aquesta convocatòria concreta té la màxima importància. Però crec que en general no som conscients de l’abast del que hi passarà, i de fins a quin punt serà fonamental. Per això m’agradaria referir-m’hi amb detall.

Espanya ha situat el debat sobre la independència de Catalunya –si més no, l’hi ha volgut empènyer– en el terreny de la legalitat. Però Espanya sap que, al món, el principi que impera en els processos d’independència no és mai el de la legalitat, sinó el de l’efectivitat. Quan hi ha fets consumats, ningú no es pregunta quina legislació hi ha portat, sinó com adaptar-se a la nova realitat. Quan els espanyols, amb l’habitual manca de coherència, afirmen rotundament que cap constitució no reconeix el principi d’autodeterminació, en el fons deixen clar quin és el principi rector de la societat internacional. Si cap constitució no reconeix el principi d’autodeterminació, però, en canvi, constantment apareixen nous estats que tothom reconeix, això només pot voler dir que la legalitat prèvia té un paper secundari i que allò que compta és el principi d’efectivitat. És a dir: aquest nou estat existeix o no? Controla el seu territori o no? Em convé entendre-m’hi o no?

Legalment, a l’hora de reconèixer un estat, la definició que preval és aquella de Jean Bodin, que diu que és un ens jurídic capaç d’imposar en tot moment les seues lleis a tot el seu territori. De manera que si combinem aquests dos elements hem d’entendre que la votació de dilluns és escac i mat. I per això van de bòlit mirant d’evitar-la com siga.

dijous, 5 de novembre del 2015

Jofre llombart: «Victòria»

Amics lectors que teniu més anys: quina d'aquestes dues coses recordeu més del triomf de Jordi Pujol el 1980? Que va guanyar o que va ser president amb el 27% dels vots? I del Felipe González del 1982, quina imatge en tenim? Que va arrasar amb majoria absoluta, oi? Bé, doncs va obtenir, oh casualitat numèrica, el 48% dels vots, just el mateix que el que ara han assolit Junts pel Sí i la CUP. Pujol va aconseguir els acords parlamentaris pertinents i va muntar TV3 sense respectar la legalitat espanyola del moment fins que la política de fets consumats va portar el govern espanyol a crear un marc legal ad hoc i del qual després, per cert, es van beneficiar les televisions autonòmiques d'arreu de l'Estat. A Madrid, els socialistes van aprovar el que van voler des del 1982 fins al 1993, anys en què van gaudir de la majoria absoluta sense arribar mai al 50%. La següent majoria absoluta va ser la d'Aznar el 2000 (44%) i la de Rajoy el 2011 (també el 44%). A Barcelona, Ada Colau és alcaldessa i governa amb el 25% dels vots. En tots aquests casos, però, com en tota democràcia, la victòria no s'executa el dia que es guanyen les eleccions, sinó el dia en què es veu qui mana, qui prendrà les decisions, agradin o no. Per tant, la victòria de l'independentisme del 27-S no es visualitzarà fins que no mani. Només cal veure què ha provocat el primer acord conjunt: la declaració independentista ha suscitat que Rajoy cridi a consultes tots els líders espanyols i una activació en mode prealerta del Tribunal Constitucional. I no és casualitat que el que es vulgui impedir sigui la simple votació al Parlament, allà on, precisament, es visualitza qui té la majoria, qui mana. Si es continua pactant, es continuarà fent. I si es continua fent es continuarà guanyant. Potser mai una victòria havia depès tant dels seus guanyadors.


dimecres, 4 de novembre del 2015

CORRELLENGUA 2015 el 21 de novembre. T'hi esperem!

En aquests moments de gran trascendència històrica, la nostra territorial ha cregut oportú implicar-se en la Comissió Organitzadora del Correllengua 2015, que se celebrarà el dissabte 21 de novembre.

En el Correllengua s’hi fan un seguit d’activitats que, d’una manera lúdica, festiva, participativa i transversal, contribueixen a la difusió de l’ús de la llengua i a la promoció de la cultura popular. Cada any la festa del Correllengua recorre els Països Catalans i, quan arriba al nostre districte, se celebra alternativament al Fort Pienc i a la Sagrada Família.

Amb el suport i l’impuls de la CAL (Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana / http://www.cal.cat/qui-som/), en cada edició s’homenatja algú amb una trajectòria pública de compromís i lluita a favor de la nostra llengua. Enguany recordarem l’enyorat Ovidi Montllor, una de les figures més rellevants per al país, artista i lluitador, creador i treballador, i defensor incansable de la llengua catalana i de les classes populars.

Anoteu a l’agenda, doncs, la data del 21 de novembre i estigueu atents a la informació que anirem publicant: caldran uns quants voluntaris i molts participants. Us hi apunteu?

Equip de Coordinació
ANC-SFxI

Reyes: «Que l'Estat digui el que vulgui, nosaltres complirem el mandat que tenim»

Entrevista al diputat de Junts pel Sí i president de Súmate, que assegura que les negociacions amb la CUP "van molt bé". "No hi haurà eleccions"
Eduardo Reyes (Còrdova, 1951) va arribar a Catalunya quan tenia nou anys. És president de Súmate, l'entitat d'independentistes castellanoparlants. Va ser el número 6 de la llista de Junts pel Sí a les eleccions al Parlament del 27-S, i fa just una setmana que és diputat.

S'esperava uns dies tan agitats en el seu debut com a diputat?Agitats per a alguns. D'altres estem menjant-nos les ungles. Hauríem d'estar treballant ja pel bé de la societat, i encara no podem. Hi ha un grup parlamentari que encara no s'ha constituït, i fins que no hi hagi una investidura i un govern, no podrem fer tot el que volem fer. Al Parlament no hi ha gaire moviment, encara.

Entitats com Súmate, l'ANC i Òmnium han passat de tenir un gran protagonisme al carrer a tenir-lo ara també al Parlament. Com ho estan vivint?Ni la Carme Forcadell ni jo hem treballat mai al carrer amb la finalitat d'ara ser diputat. Hem fet feina al carrer per sortir d'aquesta crisi, per sortir del sistema espanyol, i per donar suport a Catalunya per sortir-nos-en. Les circumstàncies, la gent, han obligat a fer el pas. Perquè dins del Parlament podem fer encara molt més per al procés, més enllà de transmetre el que vol la gent. Per això estem aquí.

Carme Forcadell ha assegurat que es tiraran endavant els tràmits perquè la resolució de JxSí i la CUP es voti al ple, previsiblement, dilluns que ve. S'esperaven la reacció unionista de voler impugnar-ho tot?No entenc la reacció que prenen alguns partits que diuen que són de l'oposició. Realment l'única cosa que fan és posar traves a començar a treballar perquè es pugui funcionar bé. Catalunya no pot estar en stand by.

dilluns, 2 de novembre del 2015

Carles Mundó: «Apagar el foc amb benzina»

La declaració política per iniciar el procés per a la constitució de la república catalana, presentada al Parlament per Junts pel Sí i la CUP, ha encès totes les alarmes a Madrid. Sense matisos, els grans partits espanyols reconeixen obertament que el desafío catalán és el principal problema que avui té Espanya. Rajoy ha optat per l'immobilisme i ha situat aquest repte polític en un carreró sense sortida. Ho ha fiat tot a les decisions dels tribunals i ha aconseguit el seguidisme del PSOE i Ciutadans. Ha optat per apagar el foc amb benzina perquè la seva estratègia és assetjar l'independentisme sobre la base de prohibir, anul·lar, suspendre, negar, inhabilitar i qui sap si també empresonar. És evident que aquesta és una estratègia perdedora, que pot donar algun rèdit electoral a curt termini però que no farà desdir centenars de milers d'independentistes de les seves legítimes aspiracions. El principal antídot per posar fi als independentistes és la independència, i aquesta és una qüestió que només poden resoldre les urnes. Ni el Codi Penal ni el Tribunal Constitucional poden donar una resposta política ni esborren del mapa dos milions de catalans per art de màgia. A més d'això, la maquinària per deslegitimar el procés polític de Catalunya continua ben greixada i funciona dia i nit. D'una banda, continuen dient que la majoria absoluta del Parlament, sorgida de les urnes, no és legítima ni democràtica i, d'altra banda, intenten confondre la independència amb la corrupció. No es pot negar que aquest discurs pot desencantar més d'un indecís, però és evident que tots els ciutadans estarem satisfets de veure que aquells que s'hagin omplert les butxaques aprofitant-se dels seus càrrecs són jutjats i condemnats, però no deixarem de ser independentistes perquè hi hagi persones corruptes, igual com els ciutadans espanyols no deixaran d'estimar Espanya per la corrupció dels seus governants. Voler resoldre el principal problema polític que té Espanya renunciant a fer política és una estratègia perdedora i amb data de caducitat.