dijous, 23 de març de 2017

Diumenge que ve, 26 de març, es farà el darrer «Sardanegem» d’aquest trimestre, que ja no tornarà fins al maig

Aquest mes d’abril ve força carregat, i entre Setmana Santa, la Diada de Sant Jordi, la Festa Major de la Sagrada Família i el pont del 1r de Maig, serà difícil disposar de prou voluntaris per ballar sardanes i obrir la paradeta. Així doncs, guardem forces per participar en les activitats de la Festa Major: el 21 d’abril farem una xerrada amb Joan Tardà a l’Escola Fructuós Gelabert i el 30 d’abril serem a l’avinguda Gaudí amb un munt d’activitats.

El taller de sardanes, però, continuarà al maig, si no hi ha cap canvi, perquè és una activitat que ens porta força gent i ens dóna l’oportunitat de convidar col·lectius de procedències diverses, a més d’internacionalitzar el procés.

Aquest diumenge serà l’últim del trimestre. Aprofita’l i vine! T’hi esperem!

Moltes gràcies!
Endavant República!!
Fem futur!!!

Equip de Coordinació


Blogger Tricks

Sobre la xerrada de transparència..., o no

Encarant la recta final cap a la República Catalana, un tema cabdal que cal tractar amb la fermesa necessària per no repetir esquemes indesitjables és, sens dubte, el de la corrupció. La transparència, doncs, ha de ser una eina primordial per eliminar qualsevol indici de mala praxi en el nou país, especialment en l’Administració pública i el món polític.

Amb aquesta idea, la nostra territorial va preparar la xerrada sobre la transparència que es va fer el divendres passat, 17 de març. Els ponents Jordi Foz, secretari de Transparència de la Generalitat, i Jaume Asens, quart tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, moderats per Karma Peiró, directora del diari Nació digital, havien d’explicar als assistents de quins mecanismes disposen les nostres administracions actuals per eradicar la corrupció, i si s’esqueia, fer conèixer com es faria en la nova República Catalana.

Ara sabem què fa la Generalitat per posar filtres i tallafocs a la corrupció més desaforada; però de què fa l’Ajuntament per aturar-la, no se’n va parlar. I de la República Catalana, només un alè per tirar-la endavant sense esperar reformes en un Estat difícils d’aplicar. Gust agredolç, perquè el públic –poc nombrós– volia saber com les nostres administracions posaran fi al règim estatal del 1978, imposat per una oligarquia corrupta que encara governa, i com funcionarà una part de la nova República.

Joan Coma: «La independència com a oportunitat»

Podem construir una República catalana que reforci els vincles amb la resta de pobles de l’Estat espanyol i ajudi a democratitzar-lo

Joan Coma, sociòleg i regidor de l’Ajuntament de Vic

La independència de Catalunya, per si sola, no és garantia de res. El món és ple d’estats que no tenen res a veure amb allò que volem esdevenir. Allunyem-nos, doncs, de predicadors acrítics que s’adrecen a nosaltres venent-nos la independència com una mena de fórmula màgica que tot ho cura. Es tracta, això sí, d’una oportunitat per acabar amb el règim del 78 i intentar canviar-ho tot. Que en l’independentisme –com arreu– hi hagi venedors de fum no vol dir que la independència només pugui ser fum. La independència de Catalunya serà, sobretot, allò que les persones progressistes d’aquest país en facin.

Amb la mal anomenada transició es va instaurar l’encara vigent règim del 78. Aleshores –i donades les circumstàncies– molta gent progressista hi va dipositar part de la seves esperances. Tanmateix, sense un veritable procés de ruptura, difícilment es podia passar de l’absoluta foscor del règim franquista a la claror republicana que s’anhelava i mereixíem. Tot lligat i ben lligat des de i pels de dalt, revestiren de modèlica una transició que donava continuïtat a unes elits i estructures de poder que, per tal de mantenir-se, no podien oferir res més –ni menys– que una democràcia de molt baixa intensitat. Continuisme blanquejat per les urnes. Avui, malgrat l’emergència de forces polítiques que creien poder, el règim del 78 continua sumant pràcticament tres quartes parts del Congrés espanyol. La ruptura democràtica de Catalunya amb l’Estat espanyol és, ara mateix, l’única hipòtesi de canvi que queda en peu amb possibilitats de qüestionar, des de baix, l’actual sistema. Podem construir una República catalana que reforci els vincles amb la resta de pobles de l’Estat espanyol, fraternitzi amb les seves classes populars i enforteixi els projectes alternatius que s’hi donen. Perquè trencar amb el 78 implicaria, sobretot, un sisme per a les elits dominants d’arreu.

Saoka Kingolo: «Interés nacional también por los derechos humanos»

De la exitosa campaña en defensa de los refugiados podemos extraer que las necesidades de las personas son universales, como el derecho de las naciones a vivir en libertad

Saoka Kingolo, agente intercultural

En Cataluña se está hablando mucho de la crisis de los refugiados y de las respuestas que se esperan de las autoridades españolas y catalanas. El dinamismo de nuestra sociedad no nos permite quedarnos al margen, más bien es necesario aprovechar la ocasión y plantear a fondo nuestros compromisos en defensa de los derechos humanos y de las causas humanitarias.

Sabemos que España no tiene demasiada voluntad de acoger refugiados; se salta los acuerdos de la Unión Europea y condena a miles de personas y familias a situaciones de vulnerabilidad, expuestas al tráfico humano. Cataluña ha manifestado reiteradamente tanto su voluntad como su disposición de acoger con responsabilidad.

La plataforma de entidades Casa Nostra, Casa Vostra ('nuestra casa, vuestra casa') ha conseguido hacer oír la voz de los catalanes de puertas adentro y hacia afuera. Extraemos de este éxito social que las necesidades personales, cuando son de carácter universal, constituyen el fundamento de todas las luchas comunitarias, como la del derecho de una nación a vivir en libertad. De ello se desprende que los derechos colectivos comulgan naturalmente con los derechos individuales que se pueden defender indistintamente.

Tertúlies amb Gràcia «Un país per a tothom» amb Oriol Amorós, Bel Olid i Ruben Wagensberg, el 27 de març


Toni Postius: «Diàleg? Quin diàleg?»

L’inici de l’actual legislatura espanyola, després de mesos d’inacció legislativa per les eternes negociacions per assolir la investidura de Mariano Rajoy, va venir presidit per un mantra que s’ha demostrat fal·laç. El diàleg. La vicepresidenta plenipotenciària Soraya Sáenz de Sanatamaría obria despatx a Barcelona i es nomenava Enric Millo, una cara amable comparat amb la seva antecessora, com a nou delegat del Govern a Catalunya. El govern del PP, per primera vegada, semblava que mirava de contraposar alguna cosa al relat de les forces independentistes, que representem la majoria absoluta al Parlament de Catalunya i que tenim l’encàrrec democràtic d’avançar en el procés fins a culminar-lo.

Però ben aviat s’ha vist que dins d’aquell bonic embolcall no hi havia res. La capsa del diàleg està buida. No hi ha cap intenció real de parlar. Només era un eslògan, una marca que pretenia agafar la bandera de les bones maneres, del tarannà democràtic, de la mà estesa... Però quan es tracta de passar del titular al contingut, resulta que no hi ha res de res i que si la intenció és parlar de referèndum, doncs ja no cal que parlem de res perquè aquest tema no es pot ni plantejar.

Això sí, l’Operació Diàleg va acompanyada de l’Operació Inhabilitació, que es veu que deu ser la forma com consideren que tindrem l’oportunitat de parlar: davant d’un jutge, acusats de desobediència, prevaricació i el que convingui, i convenientment condemnats perquè serveixi d’escarment als que pretenguin fer una passa més a partir d’ara. Així dona gust dialogar! Tot plegat és un error de grans dimensions per part de l’Estat, en la línia dels que porten cometent des que el poble de Catalunya ha posat en marxa el procés. No s’adonen que a cada gest repressiu, la resposta és una major determinació per culminar amb èxit el camí que hem dibuixat. I tampoc no veuen que els països del nostre entorn comencen a qüestionar en veu alta el que està fent l’estat espanyol.

dimarts, 21 de març de 2017

Josep Pinyol i Balasch: «Jo acuso Sr. Eugeni Gay»

Jo acuso el Sr. Eugeni Gay, que encapçala el manifest "El derecho al servicio de las libertades", de ser responsable de que Catalunya no es regeixi per l'Estatut d'Autonomia que van votar els ciutadans en referèndum l'any 2006, que va seguir de manera escrupolosa els procediments legals per a la seva elaboració al Parlament català i al Congrés de Diputats.

Jo acuso al magistrat que va signar la sentència del Tribunal Constitucional de vulnerar l'article 152.2. de la Constitució espanyola que estableix: "Una vegada hagin estat sancionats i promulgats els respectius estatuts, només podran ser modificats mitjançant els procediments que ells mateixos estableixin i mitjançant referèndum entre els electors inscrits en els censos corresponents".

Jo acuso al vicepresident d'aquell Tribunal d'imposar a Catalunya un Estatut que no pot portar altre nom que el de "Estatut de la Prevaricació". Perquè l'article de la C.E. citat no els permetia modificar l'Estatut aprovat en referèndum. Si considerava determinats articles anticonstitucionals havia d'ordenar la repetició de tot el procediment i sotmetre'l de nou a referèndum.

Jo acuso a l'antic membre del T.C. de no haver denunciat les maniobres i pressions que el Partit Popular i el Govern espanyol van exercir sobre el Tribunal Constitucional en forma de recusacions, de no renovació dels magistrats amb el seu mandat vençut, etc. durant els quatre anys que van durar les deliberacions.

Germà Capdevila: «Sense por»

«El president Puigdemont l'ha encertat: els catalans hem perdut la por. Les amenaces de l'Estat ja no tenen cap efecte desmobilitzador»

Durant l'acte de commemoració dels 40 anys del retorn del 125è president de la Generalitat, Josep Tarradellas, l'actual president, el 130è, va resumir en una frase la clau de l'èxit d'un procés de construcció nacional que només pot acabar amb el naixement de la República: la Catalunya actual està alliberada de la por.

Quan un moviment social i polític aconsegueix una hegemonia com la que ha assolit el sobiranisme a Catalunya, només la por fer fracassar els seus objectius. No és el cas de la majoria independentista del Parlament, que representa la voluntat dels milions de catalans que des de fa anys es mobilitzen per reclamar la independència.

És per això que, mentre s'insisteix en la voluntat d'assolir un acord, el govern català continua avançant per fer realitat el mandat democràtic atorgat el 27-S. Perquè les amenaces polítiques i la repressió judicial cada dia que passa tenen menys efectes dissuasius.

Vicent Partal: «Cal reconèixer el comportament dels contraris a la independència»

«Crec que tenim davant un fenomen molt més interessant: crec que la gran majoria dels contraris a la independència assumeixen dignament el debat democràtic, reconeixen el conflicte i esperen el dia que es puga votar»

Diumenge unes quantes organitzacions van convocar una manifestació contra la independència amb el lema ‘Aturem el cop separatista’. La manifestació va ser un fracàs, malgrat els intents de manipulació de la premsa unionista. Només cal fer un colp d’ull a les xifres de manifestants que els organitzadors mateixos van fer públiques després de mobilitzacions equivalents del 2012 i el 2013. Aleshores van arribar a parlar de 160.000 manifestants (tot i que la guàrdia urbana només n’hi veia 6.000). Despús-ahir els mateixos que veien 160.000 manifestants rere seu el 2013 van dir que n’hi havia 16.000. No cal dir res més: ells mateixos ens diuen que diumenge eren un 10% dels que eren el 2013 (tot i que la guàrdia urbana, igualment, només n’hi veia 6.000).

És evident que els contraris a la independència de Catalunya no són tan pocs i això em sembla especialment significatiu. Per una banda, és raonable de pensar que hi ha molta gent que no vol la independència però que tampoc no vol barrejar-se amb aquesta gent que convoca les mobilitzacions. El to de les manifestacions, els gests, de segur que hi tenen molt a veure. Des dels aplaudiments a la sinistra comissaria de la Via Laietana a l’exhibició sense manies de banderes franquistes, hi ha tot un reguitzell de situacions que, segurament, dissuadeixen molta gent d’acudir-hi.

dilluns, 20 de març de 2017

Conferència «Cap al referèndum. Els beneficis de la República Catalana» el 4 d'abril


Eduard Voltas: «Una obligació eterna»

"Per primera vegada en la història no poden utilitzar la força militar, i aquí rau el gran i suprem factor diferencial: aquest cop guanyarà el més intel·ligent"

Juraria que va ser a Albert Sánchez Piñol a qui li ho vaig escoltar o llegir: els catalans sí que som espanyols, el problema és que Espanya va morir al 1714 i el que ha vingut després no és Espanya, és Castella. A mesura que avança el procés, la frase ressona amb més i més força en el meu cap, i il·lumina a la perfecció no només els darrers 300 anys d’història, sinó també, i sobretot, l’actualitat.

Certament, el 1714 culmina un procés d’apropiació indeguda del concepte Espanya per part de Castella. Abans de l’apropiació, Espanya és la suma voluntària de nacions peninsulars que pacten d’igual a igual i conserven la seva sobirania. Després de l’apropiació, una de les nacions utilitza la seva majoria demogràfica i superioritat militar per fer-se seu l’estat i construir una hegemonia basada en la dominació: Catalunya perd la sobirania i com a molt pot aspirar a l’autonomia, que és una cosa que el poder central (la nació hegemònica) pot concedir i també pot treure.

David Fernàndez: «És quan flipen que es veu clar»

Amb els anys, tampoc els fantasmes del règim i els enemics interiors no han canviat gaire: són els de sempre

“ Totes les coses han estat dites ja,
però com que ningú no escolta,
cal tornar a començar contínuament ”

André Gide, Le Traité du Narcisse (1891)

El primer que vaig pensar quan vaig sentir Patxi López dient que això que passa a Catalunya “és una bogeria que cal aturar” va ser que ho havia dit sortint d’alguna festa boja en algun pis turístic il·legal de Barcelona. O que havia triat l’estàtua de Franco al Born, destituïda i per terra, com a únic interlocutor polític. En tot cas, tampoc va aclarir com pensava aturar-ho, malgrat que els darrers dies són prolífics en la barra lliure repressiva i en la pirotècnia expeditiva de la foguera inquisitorial: que si 155 de suspensió, que si 116 de setge, que si “afusellar tots els partidaris del referèndum” -el 80% del país-, tal com acaba de suggerir, en banal ironia criminal, una tertuliana episcopal a la catòlica 13TV. Més moderadament militar s’ha mostrat el president de Freixenet per tal de disciplinar un jovent desafecte: que torni, somos novios de la muerte, el servei militar obligatori. Corprenedor, això de l’ operació diàleg -pura seducció política i arguments de pes militar- cada dia encisa més. En la rifa del garrot, escassa novetat per constant històrica, sempre rebrem. Ordres contra urnes: aquest és el pa que s’hi dona.

Albert Botran: «L'esperit de la ruptura»

La nostra República independent naixerà d'una ruptura democràtica. És a dir, per la força de les urnes quedaran derogades les lleis que la majoria de la nostra societat consideri obsoletes, i s'hi sobreposarà un nou ordre que serà debatut i decidit a través d'un procés constituent. Convé recordar aquesta afirmació tan diàfana quan, per efecte de la guerra psicològica de l'Estat i els seus aliats, alguns independentistes es refugien en arguments que eludeixen aquest element rupturista i recorren a la idea del trànsit de la llei a la llei.

És comprensible que vulguem donar seguretat a una societat que haurà de saltar la paret. Necessitem ser molts a les urnes, i al carrer, i per tant tots els arguments que es refereixen als sectors mereixen ser escoltats. Però això no ens pot fer perdre de vista que la desobediència (tant la civil com la institucional) i la ruptura democràtica estan a la base de la majoria de progressos polítics moderns. I el millor exemple és el precedent de la Generalitat republicana, que no hauria existit sense la ruptura del 14 d'abril del 1931. Anirem de la llei a la llei... passant per una ruptura. Perquè és evident que la nova llei, la que emani del Parlament de Catalunya però no atengui les limitacions dels tribunals espanyols, no serà reconeguda per l'Estat. I s'obrirà un conflicte entre legalitats, per bé que el conflicte de fons serà de legitimitats.

Joan Rueda: «A vostè, votant del no»

Els companys dels diferents mitjans que treballen al Parlament descriuen una gran situació de tensió. Tensió entre els grups partidaris de la independència i els de l'statu quo. Tensió real, que es palpa, però tensió més que normal si es té en compte que Catalunya és al més a prop que ha estat en els darrers 300 anys d'aconseguir la fita de la independència. Aquí tocaria repetir aquella frase que si algú s'havia pensat que seria fàcil... Mentrestant, alguns mitjans no paren de bombardejar-nos amb notícies en clau electoral, i interpreten aquesta tensió com corredisses cap a unes altres autonòmiques. Obvien que el govern del país el forma una aliança entre la dreta i l'esquerra nacionalista (rar) que té el suport extern d'un grup anticapitalista (més rar encara) i que això només és possible per un objectiu final comú, la independència.

No ha de fer por que hi hagi alguns responsables de l'independentisme que estarien més còmodes en el pacte i que, si no n'hi ha, posarien el fre de mà. Tampoc que altres puguin manifestar recances a tenir clar que la resposta de l'Estat està més que escrita i que les inhabilitacions de Mas, Ortega i Rigau (i Homs en breu) és una broma respecte al que vindrà. Tot és normal. Al final, però, els quadres de tots aquests partits tenen clar que si fallen a la societat catalana en aquests moments i tot plegat acaba amb unes eleccions anticipades, s'hauran de dedicar a jugar a la botifarra al bar... perquè a fer de polítics, segur que no.

Toni Brosa: «Sobirania»

Repeteix com un lloro Mariano Rajoy que no hi pot haver referèndum a Catalunya perquè la sobirania és una, indivisible i espanyola; així ho diu la Constitució de 1978, les set que l'han precedit des de 1812 i, per descomptat, les Leyes Fundamentales del franquisme. Tots i totes hereves i obedients seguidores dels Decrets de Nova Planta, que és el primer lloc on la sobirania va ser una, indivisible, espanyola per obra i gràcia de Felip V, rei absolut, que podia permetre's el luxe d'apel·lar al “dret diví”, i en el cas català al dret de conquesta, per autoproclamar-se “font de tota sobirania”. Aquest és, els agradi o no, l'origen d'aquesta sobirania indivisible que cap espanyol de bé gosaria qüestionar. Fraga era més honest que Rajoy quan afirmava: “Catalunya es tierra conquistada”. Tampoc no mentien els mapes polítics d'Espanya de 1852, que diferenciaven la “España incorporada o asimilada” (Catalunya, València, Balears i Aragó) de la “España uniforme i constitucional”. I què dir d'Espartero quan reconeixia que “por el bien de España es conveniente bombardear Barcelona al menos una vez cada 50 años”. Ell ho va fer dos cops (1842-43) i Franco també (1938). I abans que ells, Felip V durant un any sencer (1713-14). Abans d'allò, Catalunya tenia Constitució pròpia i era sobirana en quasi tot: parlament, dret, justícia, legislació, govern, economia, moneda, fiscalitat, duana, comerç, llengua i fins i tot diplomàcia. De tant en tant, algú des d'Espanya recorda amb entusiasme immobilista que catalans i espanyols ja fa més de 500 anys que estem junts, però sempre s'estalvien la part de la història que no els interessa i que no ensenyen a les seves escoles. Junts tan sols per la unió dinàstica dels respectius reis, però ni units, ni indivisibles, ni uniformes, ni sotmesos, ni dependents. Això va arribar més tard i per la força. Des de llavors ningú no ha preguntat aquí i, per descomptat, ningú no ha corregit allà. Tots són molt demòcrates i respectuosos dels drets, però la democràcia se'ls fa massa gran i incomprensible quan es parla de Catalunya. Llavors es limiten a fer seus el dret diví, el dret de conquesta i el de tirar bombes, si convé.


Antoni Bassas: «Referèndum és convivència»

CRIDAR CONTRA la independència en nom de la convivència dona per fer un rodolí de manifestació que expressa una por poc o gens fonamentada, a la vista de com de pacífiques estan sent les relacions a Catalunya. I qualificar de “cop” un projecte polític que intenta que tothom pugui votar en un referèndum ja es veu que no s’aguanta. Normalment, els colpistes, el primer que fan és emmordassar a tothom. Què més voldria el sí que el no s’expressés a les urnes. El referèndum dona a tothom l’oportunitat de passar de la manifestació al vot. És l’expressió màxima de convivència: es debat, es vota i s’accepta el resultat. Just tot el contrari del que vol aconseguir la guerra bruta de l’Estat i les inhabilitacions de càrrecs electes per posar urnes.

Font: ara.cat

Quim Torra: «L'unionisme, marxa fúnebre sense arguments»

«​L'independentisme busca el per què, l'unionisme en té prou en agitar l'espantall del com»

La manifestació d'aquest diumenge de l'unionisme va aplegar uns milers de ciutadans, sí. Qualsevol comparació amb les xifres de mobilització que aconsegueix l'independentisme dóna diferències abismals, i deixa els dependentismes fora de lloc. Més interessant que les xifres, en canvi, és analitzar els arguments dels manifestants. Però, esclar, caldria trobar-ne. I aquest és el punt essencial de la qüestió: l'unionisme s'ha refugiat en el sentimentalisme i dóna per perduda la batalla dels arguments ("Aturem el cop", "Soy español" "Esta es nuestra policía" (davant de comissaria), "Artículo 155, ya!", etc.).

És hora que encara hàgim d'escoltar un sol argument per seguir un dia més a Espanya que no sigui el de la por, la legalitat o l'expulsió al cosmos o a illes desertes (quan excepcionalment algú ha posat una dada sobre la taula, vegi's Josep Borrell, els contraarguments des de la part independentista han estat demolidors -via Xavier Sala i Martín, per exemple).

Per què creu l'unionisme que ens convé seguir a Espanya? Que ho argumenti, que miri de convèncer-nos. Per exemple, com podem millorar la gestió sanitària, seguint a Espanya o tenint tots els controls econòmics dels nostres recursos des de la república catalana? El contrast de parers a la societat catalana hauria de ser aquest, debatre sobre les xifres, els valors i les idees. L'única trampa del debat sobre la independència és que no hi hagi hagut debat, que no ens hàgim pogut centrar en la categoria i els continguts. L'únic cop que s'ha produït és aquest: atrinxerats en el “no es pot votar” i en "visques" a la guàrdia civil, l'unionisme s'ha autoapartat del debat i es reclou en l'anècdota fúnebre ("Artículo 155 ya!"). És lògic: en un debat amb arguments, el perden; en un no debat, en una bronca sobre si podem o no podem votar, aquí l'unionisme en té prou amb aferrar-se al "resistiré", el TC i la llei.