dissabte, 18 de novembre de 2017

Antonio Baños: «L'Estat controla l'administració, però no la gent ni el territori»

El periodista i portaveu de Súmate assegura que"ens han envaït" i que "els comitès de defensa de la República són l'aparició de la Resistència"

L'exdiputat assenyala que "ha quedat demostrat que la CUP tenia raó en tot"

Antonio Baños Boncompain (Barcelona, 1967) és periodista i portaveu de Súmate. Ha estat diputat de la CUP al Parlament, càrrec al qual va renunciar després de discrepar amb la formació de l'esquerra independentista quan van rebutjar la investidura d'Artur Mas.

Fill d'un carboner de Sant Andreu, d'una família que es va instal·lar al barri al segle XIX, d'ànima llibertària, va col·laborar a la mítica revista àcrata Ajoblanco i ha format part d'un grup de rock and roll, Los Carradine. Està convençut que Catalunya està guanyant el pols a l'Estat i adverteix del risc que els partits sobiranistes acabin claudicant davant d'un escenari autonomista.

- Mig Govern a la presó, el president a l'exili, fiança a la presidenta del Parlament i a la mesa per evitar la presó... I eleccions el 21-D.

- Tot aquest escenari corrobora que aquestes eleccions no són legítimes i no els hi podem donar aparença de normalitat. Hem de participar-hi i anar a guanyar, però hem d'explicar aquest marc mental i no podem fer un míting, com proposava l'altre dia Elisenda Alamany (Catalunya en Comú), parlant de recuperar l'agenda social. Agenda social de què? Fem eleccions a una institució que no existeix, la Generalitat, o que està tancada per ordre governativa, com és el Parlament. No podem fer una campanya parlant de l'agenda social si els diners els té Montoro.

Blogger Tricks

Ferran Requejo: «Estat de dret, eleccions, Brussel·les»

En una democràcia avançada tant Lamela com Maza podrien ser jutjats per prevaricació

1. Estat de dret soscavat. Molts ciutadans europeus i americans assisteixen estupefactes aquests dies a uns comportaments de les institucions espanyoles que els llibres de text associen a estats no democràtics. Dreta reaccionària, monarquia autoritària, cultura política dictatorial... Els noms i adjectius referits a l’estat espanyol tendeixen a esgotar-se aquests dies en bona part dels mitjans de comunicació internacionals. I tot això es dona en el si d’una Unió Europea cansada, malalta, moralment decepcionant.

En el front judicial, les actuacions de la fiscalia i de l’Audiència Nacional passaran als annals de les facultats universitàries com a exemples de comportaments que qualsevol estat de dret ha d’evitar. D’una banda, la “rebel·lió” no ha estat mai un delicte que s’hagi de dirimir a l’Audiència Nacional. A més, la fiscalia i la jutge Lamela s’han pràcticament inventat els delictes aplicats al cas dels consellers del Govern i als presidents de l’ANC i Òmnium, establint que hi ha hagut “violència” en els fets, contra qualsevol evidència empírica. Ho han fet forçant fins a l’extrem la interpretació dels articles i conceptes inclosos al Codi Penal.

Tiant Riba: «Estat d'excepció»

En qualsevol país, el govern del PP estaria contra les cordes. A Espanya, no. A Espanya els partits del règim volen mantenir el negoci amb la complicitat política, mediàtica, judicial i empresarial.

Envia el teu suport als nostres legítims governants i als presidents d'ANC i Òmnium empresonats injustament per l'Estat Espanyol

Enviem moltes cartes als nostres presos, ells i elles ho agrairan. Aquí teniu les adreces. No oblideu posar el remitent, sinó no els les entreguen! #Llibertatpresospolitics



Josep Costa: «Les eleccions plebiscitàries del 21-D»

Que ni el govern espanyol tenia previst convocar eleccions el 21-D ho demostra el fet que el decret de normes complementàries que les regula es va publicar una setmana després de l’anunci, quan normalment és al dia següent. Per això, no és estrany que dues setmanes després d’aquesta convocatòria improvisada encara no s’hagin ressituat totes les peces. El marc és substancialment nou, i no només pel fet que els candidats amb més opcions de guanyar siguin a la presó i a l’exili.

A mi, de moment, aquestes eleccions em segueixen recordant molt les celebrades al País Basc l’any 2001. Aquelles les va convocar anticipadament el lehendakari Ibarretxe quan la ruptura de la treva d’ETA va fer col·lapsar el pacte de Lizarra. Els constitucionalistes (concepte que es varen inventar en aquell context, per cert) varen desplegar una campanya molt agressiva, un “acoso y derribo” en tota regla, contra el nacionalisme basc. I varen fracassar de manera rotunda. Ibarretxe va guanyar, amb un mandat molt sòlid per posar en marxa la consulta sobiranista.

Va ser Mayor Oreja, el candidat del PP en aquelles eleccions, qui va encendre primer els llums d’alarma davant la convocatòria del 21-D. “Compte que pot acabar semblant el referèndum que no volem”, va dir, i “compte que jo vaig perdre”, se li va entendre. Ara no són pocs els que dubten que la millor estratègia per al bloc del 155 sigui anar a les urnes amb l’eslògan “A por ellos”. Al País Basc, també es pensaven que acabarien fent fora els nacionalistes del govern i el resultat va ser exactament el contrari.

divendres, 17 de novembre de 2017

Salvador Cardús: «Bombardejar amb mentides»

La visibilitat del crim fa que hom surti massivament al carrer per condemnar-lo

Sense voler menystenir gens ni mica la gravetat de les porres ni de les reixes, ara mateix la pitjor arma que hem de témer de l’adversari és la mentida. Al capdavall, la brutal repressió policial de l’1-O, més enllà dels cops, va posar al descobert que l’Estat estava disposat a arribar fins on fos per impedir que es conegués quina era la voluntat dels catalans. Aquesta va ser la virtut d’aquella violència: la seva visibilitat. Les porres no van enganyar, i, per molt que es dissimulessin a Espanya i que hagin decretat secret d’estat l’operatiu policial, l’opinió pública internacional no va poder ser enganyada. I passa el mateix amb l’empresonament o l’exili del nostre govern. Violentar un govern elegit democràticament és una barbaritat política i jurídica difícil de qualificar, sí. Però la visibilitat del crim fa que es converteixi en un crit de denúncia tan potent que, malgrat tanta decepció, hom surti massivament al carrer per condemnar-lo.

EN CANVI, el més perillós de la mentida és que condueix a l’engany, i que és molt més difícil fer-la visible, denunciar-la i sobretot rebel·lar-s’hi. I ara som just en aquest punt de la guerra política que viu el nostre país: tots els aparells de l’estat espanyol s’han abocat a recórrer a la mentida sistemàtica per vèncer el 21-D. És a dir, guanyar la batalla d’unes eleccions il·legítimes a les quals sembla que no queda més remei que concórrer i que, prenent la iniciativa, els ha permès triar el camp i l’hora de la batalla.

Paraules de Jordi Sànchez dictades aquest matí des de la presó de Soto del Real

Benvolgut/uda,

Vull agrair-te tot el suport i estima que cada dia, i ja en fa 31, en molts moments del dia percebo de tanta i tanta gent com tu.

La solidaritat ens ha fet més forts, i la repressió els fa més dèbils moralment als ulls del mon. Malgrat la duresa de la situació que vivim, els qui estem empresonats o a l’espera de la decisió de la justícia belga, estem clarament decidits a continuar. No hem renunciat ni renunciarem mai a construir un país lliure en democràcia i en absoluta llibertat. Aquest és el meu compromís. Ho ha estat des de sempre i ho continuarà sent en el futur.

Avui fa 2 anys i mig que vaig ser escollit president de l’Assemblea. Durant aquest temps he tingut l’honor de representar-vos, un orgull immens.

Els carrers han escoltat milions de veus per reclamar una vegada i una altra la democràcia i la llibertat. Les nostres ciutats s’han desbordat amb milions de mirades il·lusionades en un futur que és ben nostre i que defensarem tantes vegades com calgui amb la intensitat que vam defensar les urnes el passat 1 d’octubre.

El paisatge de les nostres ciutats, pobles i carrers, ha quedat per sempre més impregnat dels colors del nostre sí a la república que tan forts ens ha fet aquests darrers mesos. Un sí que va desbordar les urnes en una jornada on la nostra dignitat com a ciutadans i com a poble que aspira a ser lliure va quedar preservada per la història per sempre més.

Albert Carreras: «L’autocrítica de qui i per què»

¿Fa autocrítica el nacionalisme espanyol per la seva agressió contra l’Estatut o la seva manca d’empatia cap a les queixes catalanes?

Estem immersos en una allau de titulars, articles d’opinió i declaracions que creen un ambient d’autocrítica generalitzada sobre els fets derivats del Procés i també sobre l’independentisme català. És una característica ben nostra: quan alguna cosa no ens surt prou bé, immediatament busquem culpables externs o interns, però molt especialment ens culpabilitzem a nosaltres mateixos. Amb angoixa, ens fem preguntes com per exemple si hem seguit la voluntat dels catalans o els hem enganyat, si hauríem d’haver anat avançant sense terminis o hem corregut massa obsessionats per les dates que marcàvem o ens marcaven, si hem fet la feina per exercir la independència i la República o no hem fet els deures, si havíem de ser més clars i explicar que vam poder aguantar l’1 d’octubre però no estàvem preparats per parar els embats violents i repressius de l’estat espanyol... i tot un reguitzell de reflexions més que ens tenallen.

A l’altra banda -l’Estat, els partits nacionalistes espanyols i l’opinió publicada o emesa espanyola-, contràriament, no fan cap reflexió autocrítica. Jo esperaria -és un dir- que des dels mitjans generosament finançats per l’Estat i per l’Íbex-35 es felicités els polítics catalans independentistes que fan autocrítica i que argumenten que van decidir no anar més enllà perquè no volien exposar la ciutadania a la violència desfermada de l’estat espanyol, els nivells de la qual no podien imaginar. No. El que diuen són variants del “ ¡A por ellos! ” Pretenen explotar el que consideren el seu èxit -o així ho volen fer veure- i destruir definitivament l’enemic. D’enemics, parlen, amb tota tranquil·litat. Parlen de nosaltres, ciutadans amb la plenitud dels nostres drets.

Bel Zaballa: «Tenim futur perquè tenim memòria»

«Si som aquí, és per la gent, ànima i motor, que no ha fallat ni una sola vegada. I per això no podem sinó guanyar»

Ho dèiem poques hores després de la proclamació feta pel Parlament de Catalunya. Que l’havíem suada, que alguns l’havien sagnada, que molts s’havien trencat la cara per la República, i que un cop proclamada, restava la tasca més difícil: defensar-la. I això fem des d’aleshores, com havíem fet abans, des de l’1-O, i el mateix 1-O, i també abans, mesos abans, anys abans, dècades. Per tots els qui hi havien dedicat tota la vida i força, per nosaltres, pels qui han de venir. Perquè ens la mereixem. Ens la devem. Perquè no hi ha cap possibilitat de futur digne, si no.

I ara arriben d’alguna banda exigències d’autocrítica i, au, de quatre grapes. Com si no en féssim ni en tinguéssim. I quan les exigències arriben de part d’alguns que han mantingut comportaments còmplices amb l’exercici de l’opressió, freguen l’insult.

Perquè aquí hi ha uns opressors i uns oprimits, no podem perdre-ho de vista ni mig segon. O és que hem oblidat com s’ha acarnissat l’estat, i el bloc del 155, amb nosaltres?

dimecres, 15 de novembre de 2017

Vicent Partal: «Qui enganya qui? Cinc preguntes amb resposta»

«Clar i català: cerquen la manera que no aneu a votar perquè saben que si hi van tots els independentistes, ells no hi tenen res a fer»

Aquestes darreres hores assistim a una enorme campanya de desprestigi de l’independentisme, l’anomenada #MediaStorm, basada a afirmar que el govern va enganyar la ciutadania quan li va dir que la independència era possible. Agafant-se a frases descontextualitzades de polítics sobiranistes, i manipulant-les, s’intenta crear la impressió que en realitat el procés independentista ha estat una farsa i que no hi havia res preparat. Això no és cert i només pretén alterar l’estat d’ànim dels votants.

El fet és que estan preocupats pel que van veure dissabte a Barcelona i temen que, malgrat l’enorme repressió abocada contra Catalunya des del setembre, l’independentisme guanye les eleccions encara per més marge que el 27-S. En aquestes circumstàncies és de manual que si volen evitar-ho no en tenen prou, amb els seus vots. Avui l’única manera d’aconseguir que no guanye l’independentisme és rebaixant el nombre de votants sobiranistes –o bé a còpia d’inhabilitacions i prohibicions, que és una cosa que no hauríem de descartar, o bé a còpia d’erosionar el moviment. I per ací va tot això que veiem i el que veurem més endavant. Clar i català: cerquen la manera que us desencanteu i no aneu a votar perquè saben que si hi van tots els independentistes, ells no hi tenen res a fer.

Miraré d’explicar-me responent cinc preguntes.

1. Un poc de sentit comú, primer: si tot era una farsa, com és que es va proclamar la independència?
Ja ho sé que la pregunta és gairebé de parvulari, però la manipulació ha arribat fins a aquest extrem. Com pot ser una farsa fer allò que havien promès que farien? Si es va proclamar la independència –com es va fer–, aleshores on és l’engany? Que la victòria encara no és completa? I qui diu que s’haja acabat, això, i que els independentistes hàgem perdut? És senzill: ho diuen els qui deien que això no passaria. Ho diuen els qui deien que els polítics catalans no s’atrevirien a fer el pas. Ho diuen els qui deien que l’independentisme no guanyaria les eleccions. Ho diuen els qui deien que no hi hauria referèndum. Ho diuen els qui van contra la independència i fan servir qualsevol excusa per oposar-s’hi. I la pregunta és quina credibilitat tenen precisament ells per a fer acusacions de farsa i engany?

Llaç de llum a la plaça Sant Jaume «Un mes sense els Jordis», demà dijous 16 de novembre


Omplim Brussel·les: guia de la manifestació del 7 de desembre en defensa de la República


Vols, autocars, cotxes compartits, horaris... us n'oferim tota la informació sobre la mobilització

‘Omplim Brussel·les’ és el lema de la manifestació convocada el dijous 7 de desembre a la capital europea, a les onze del matí.

Lloc

Ara com ara no s’ha decidit el lloc on es farà la concentració, impulsada des de fa dies mitjançant les xarxes socials. És una iniciativa ciutadana assumida ja per l’ANC i Òmnium Cultural com una acció més per a internacionalitzar el procés d’independència i denunciar la repressió de l’estat espanyol. A més de la concentració del matí, hi haurà un acte polític a la tarda en un recinte tancat, encara per definir.

Comunicació i coordinació entre els assistents

Desintoxicació: Què ha dit realment Puigdemont a Le Soir sobre ‘una altra solució’ que no sigui la independència?

Uns quants mitjans espanyols i catalans han agafat el titular sense context i l'han mostrat com un pas enrere del president

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha concedit una entrevista al diari belga Le Soir, que porta aquest titular: ‘És possible una solució diferent que la independència.’ Alguns mitjans espanyols i catalans han interpretat aquestes declaracions com una ‘reculada’ del president, com un pas enrere. Però què ha dit realment Puigdemont? Què més ha dit? Quin és el context en què ho ha dit, que permet d’entendre el significat d’aquesta frase?

Durant l’entrevista, el periodista Jurek Kuczkiewicz qüestiona que l’independentisme pugui renunciar al seu objectiu i pregunta: ‘Una altra solució que no sigui la independència és possible?’ Puigdemont respon que sempre és possible, però avisa que ell mateix ho ha intentat sense aconseguir-ho: ‘Jo he estat independentista durant tota la meva vida i he treballat durant trenta anys per obtenir un altre encaix de Catalunya dins Espanya. Hem treballat molt per a això. Però va arribar Aznar, mentor de Mariano Rajoy, i va barrar aquest camí.’

Desintoxicació: Què ha dit realment Tardà sobre la majoria social independentista i com s’ha manipulat

El diputat d'ERC ha fet unes declaracions que han estat presentades com un pas enrere del republicà

Joan Tardà ha fet unes declaracions avui al matí després d’haver registrat una petició al congrés espanyol per a una comissió d’investigació de la violència policíaca de l’1-O. Ha parlat de la perspectiva d’una majoria independentista el 21-D. D’aquestes declaracions, fetes per a diverses agències de notícies, n’ha sortit una frase que ha esdevingut titular: ‘Sabeu per què encara no som independents? Doncs perquè encara no hi ha hagut una majoria de catalans que així ho vulgui.’ I això, en un dia ple de titulars que diuen que l’independentisme ‘reconeix que no estava preparat’ per a la independència, ha acabat transmetent el missatge que Tardà qüestiona que hi hagi la majoria social necessària, que ha fet un canvi de discurs. Alguns dels titulars que s’han difós han estat: ‘Tardà diu ara que no hi ha una majoria social a favor de la independència’ i ‘Tardà: “No som independents perquè no hi ha prou majoria social a favor”.’

Però aquest fragment és molt curt. En quin context la diu, aquesta frase? Escoltar la declaració sencera permet d’entendre que Tardà creu que cal que la majoria independentista ha de ser ‘perseverant’ i que el 21-D és en aquest sentit ‘una oportunitat’. El govern no estava preparat i no ho va dir a la gent?, li han demanat. I ell ha respost que això no havien dit això, sinó que no estaven disposats a deixar la societat catalana sota la violència que podia venir de l’estat espanyol.

Salvador Cot: «Tenim els polítics més compromesos d'Europa»

"Quin polític del PP, el PSOE o Ciutadans posaria en risc la seva llibertat i el seu patrimoni pel seu compromís amb els electors?"

Aquest país ha demostrat, amb fets, que és capaç de generar uns dirigents polítics amb prou honradesa i determinació com per, si cal, anar a la presó per tal d'acomplir un mandat electoral. Hi ha poques societats al món que tinguin aquest privilegi i cap d'elles és Espanya, per descomptat. Quin polític del PP, el PSOE o Ciutadans posaria en risc la seva llibertat i el seu patrimoni pel seu compromís amb els electors? Els presos polítics catalans -i els exiliats- han dignificat Catalunya de la mateixa manera que a nivell internacional han deixat la Marca España al lloc que li correspon.

És això el que han de valorar els electors. Per primera vegada en moltes dècades, els ciutadans d'aquest país podran votar uns noms que incorporen compromís i valentia a la papereta. Des d'un punt de vista ètic, tant se val quines siguin les sigles dels electes. Tots ells hauran de sortir de la presó -o retornar de l'exili- amb l'honor, indiscutible, que els intentaran furtar des de Madrid.

L'Estat espanyol ha guanyat temps, només això. Al capdavall, les eleccions del 21 de desembre esdevindran una oportunitat per triar entre les opcions que s'han compromès per una Catalunya rica i plena i les que han defensat una classe dirigent madrilenya ufana i superba. Ens veiem a les urnes.

Font: elMon.cat

Carta de Junqueras a la militància d’ERC: «Puigdemont també és el nostre candidat»

Benvolgudes, benvolguts

Fa dies que rumio fer-vos arribar un missatge. Primer, perquè us enyoro a tots. Segon, perquè vull compartir algunes reflexions. I tercer, perquè us vull agrair tot el que heu fet fins avui, sovint de manera sorda i constant, sense lluïment. Allò que heu fet, des de les bambolines, ha estat el somriure més dolç de milions de catalans.

El moment bé s’ho val. Som en una conjuntura molt complexa. Hem recorregut un camí impressionant, hem fet passes de gegant i hem posat Catalunya en el mapa d’Europa i del món. També és veritat que només això és insuficient i que no hem culminat la feina. Però el primer pas per a ser reconeguts és que es conegui la nostra realitat. I, en aquesta qüestió, hem aconseguit un èxit esclatant. També en el de l’autoafirmació i, alhora, de la visibilització d’un Estat postfranquista dominat per les elits de sempre.

És imprescindible continuar amb la voluntat de sumar i sumar per disposar d’una veritable palanca de canvi polític i social, sempre amb generositat, amb una comunió de sensibilitats per posar-les totes al servei d’una societat justa i neta i d’un país que avui acarona la idea de ser una República. I poder exhibir un partit de gent honrada i honesta no és mai menor. No ens hauríem de cansar de dir-ho sempre i a tothora: 85 anys d’història i ni un cas de corrupció. I no serà perquè no ens han buscat. Tant és així que han intentat, el mateix Ministeri de l’Interior, fabricar proves en contra nostra. I ni així. La gent d’ERC ens podem equivocar –no som immunes als errors– però el que no hem fet mai és posar la mà a la caixa. És transcendental que la nostra també sigui una força ètica. Aquesta és la nostra legitimitat per denunciar la indústria de la corrupció que és avui el PP. La corrupció a Catalunya també ha fet mal a les files del sobiranisme –per molt que hagi estat maximitzada i explotada sense rubor per l’Estat– i ha neutralitzat una basa molt important davant d’aquest Estat, que ha rebatut la seva corrupció estructural apel·lant a la corrupció a Catalunya, per poca que fos.

Ramón Cotarelo: «Els últims cops de cua»

"El govern espanyol ha forçat la intervenció de la UE a favor seu segons els seus corruptes costums, subornant indirectament els seus mandataris"

No podent valer-se de l'exèrcit, com sempre ha fet, el nacionalisme espanyol ha decidit emprar tots els seus altres recursos en contra de Catalunya. Tots i en tota la seva potència perquè intueix que aquesta última confrontació és decisiva. Si el 21-D guanya una altra vegada l'independentisme i ho fa folgadament, Espanya haurà entrat a la història com a record.

El govern espanyol ha forçat la intervenció de la UE a favor seu segons els seus corruptes costums, subornant indirectament els seus mandataris amb premis "Princesa d'Astúries, doctorats Honoris Causa en submises Universitats i gestos similars. I tot i això, només ha aconseguit vacil·lants suports i l'incondicional del desacreditat Juncker.

Ha tret el Rei en dues ocasions amb gest feréstec i verb amenaçador. No els ha importat aprofundir en el desprestigi de la Corona lligant-la a un argument de part, d'imposició i falta de diàleg, gràcies a l'enèsim Borbó que, com tots, és incapaç de distingir entre regnar i donar suport a una dictadura o recolzar-se en ella.