dimarts, 19 de setembre de 2017

Iu Forn: «L’equidistant desenequidistat»

Hi ha molts catalans, potser centenars de milers, potser alguns milions, que no són indepes. Una part d'ells se senten totalment espanyols i, ni volen renunciar a ser-ho, ni accepten que això ho puguin decidir els catalans. Una altra part d'aquests catalans se senten absolutament espanyols, però volen poder decidir-ho. I després hi ha una part que no s'han mullat gaire fins ara (tenen tot el dret) i que argumenten estar farts tant dels del sí com dels del no. Han estat batejats com els equidistants. Tot i que perfectament podrien ser anomenats “equidistants pel no”, perquè d'equidistants pel sí no n'hi ha.

Doncs bé, aquesta part de la societat catalana passa per un moment complicat. És com si fossin del Barça, de l'Espanyol o del Girona i assistissin com a espectadors a un Getafe-Alabès (per dir alguna cosa). En principi, un equidistant pur no va a favor de ningú, simplement mira el partit. Però si un dels dos equips comença a repartir puntades sense que l'àrbitre faci res, si li regalen tres penals i pugen al marcador cinc gols marcats en orsai, arriba un moment que l'equidistant no té més remei que posar-se a favor de qui està patint la injustícia flagrant. Perquè l'equidistància depèn d'on poses la línia. I al principi de la partida, pels equidistants aquesta línia estava al mig. Però cada dia que passa, és més complicat ser a la banda del no, fins i tot per als seus equidistants. Per què? Perquè la línia s'està movent cap a indrets molt estranys. Exemples?

Blogger Tricks

Carles Boix : «Juncker i el PSOE»

Des que vaig arribar a Princeton, he tingut l’oportunitat d’entaular-me “en petit comitè” amb diversos polítics europeus de pas per la universitat. Per estricte ordre alfabètic: Almunia, Amato, Barroso, Fischer (Joschka), Prodi, Rehn (Olli), Van Rompuy, Weber (Alex; expresident del Bundesbank).

Alguns em van semblar admirables. D’altres, tirant a repugnants. Un grapadet, superbs. Tots, llevat d’un, amables. Alguns, d’esquerres. Una part, de dretes. La resta, instal·lats en el centre més gris. Tots, però, compartint la mateixa característica sense excepció: ser uns superprofessionals de la política, perfectament informats sobre la correlació de forces del moment, avesats a calcular totes les jugades (pròpies i dels competidors) del tauler institucional i mediàtic amb molta antelació i fèrriament disciplinats en l’ús de la paraula a l’arena pública (on sempre hi ha algun periodista interessat a fer servir cada mot en contra del polític per tenir més lectors). Això no pot pas sorprendre ningú. Per arribar al cim de les institucions europees, cal passar un procés de selecció darwiniana ferotge. Tanmateix, alguns opinadors ho obliden, naturalment quan els convé.

David González: «En veu baixa»

Mentre Mariano Rajoy feia el seu sinistre míting d’arrencada de la campanya del no en un hotel de Barcelona aquest divendres, dos funcionaris de la Guàrdia Civil, dos empleats el sou dels quals també el paguen els “independentistes” —és a dir, els ciutadans residents a Catalunya partidaris de la independència que, exactament igual que els que no la volen, contribueixen ara per ara amb els seus impostos al sosteniment de la Hisenda del Regne d’Espanya—, dos guàrdies civils, dic, vestits de païsà, trucaven a la porta de la redacció d'El Nacional per notificar a la direcció i l’empresa editora per ordre de la jutgessa que el diari no pot publicar publicitat del referèndum de l’1 d’octubre. I que, en cas de fer-ne cas omís, els responsables del mitjà podrien incórrer —assenyala l’escrit judicial— en responsabilitats penals.

Mentre els dos guàrdies feien la seva feina, nosaltres continuàvem fent la nostra: és a dir, informant els lectors en temps real que teníem la Guàrdia Civil a casa com acabaven de tenir-la El Punt Avui i Vilaweb i després Racó Català i Nació Digital. La propera vegada podria ser que el nivell de suspensió de fet de les garanties constitucionals que el govern de Mariano Rajoy ha començat a aplicar a Catalunya per parar el referèndum de l’1 d’octubre, el més semblant a un Estat d’excepció encobert que s’ha declarat a Espanya des de la mort del dictador Francisco Franco, hagi pujat un grau més... i a la pantalla d’El Nacional us aparegui el símbol de l’institut armat —la corona reial, l'espasa i el feix de líctor entrellaçat amb la destral— com a nou administrador del web, tal com ha començat a passar als sites del referèndum del Govern i les entitats sobiranistes.

Maria Vila Redon: «No és la legalitat, és la unitat d’Espanya»

«Si han de recórrer a pràctiques il·legals per defensar la legalitat, és que la legalitat els importa més aviat poc»

No fa ni dues setmanes que es va aprovar la llei del referèndum i ja hem vist jutges prohibint actes polítics, la guàrdia civil registrant impremtes, el ministre d’interior vantant-se de confiscar unes planxes d’impressió, el president del govern felicitant-se de requisar cartells, el fiscal general de l’Estat enviant citacions a 741 alcaldes, la guàrdia civil entrant a mitjans de comunicació i identificant-hi periodistes, la fiscal en cap de Barcelona querellant-se contra una sindicatura electoral a qui el Tribunal Constitucional primer havia requerit informació, funcionaris de correus intervenint correspondència privada, pàgines web clausurades i policies identificant ciutadans amb cartells. Totes aquestes accions no només no es duen a terme per fer complir cap legalitat –cap d’aquests fets perseguits és delicte- sinó que a més a més són il·legals.

En altres ocasions, en què el mínim signe de repressió per part de l’estat espanyol s’acollia com una excusa per no tirar endavant allò a què els nostres polítics s’havien compromès, aquest article hauria estat victimista. Ara, amb milers de persones il·legalment apercebudes per la justícia -i les que vindran-, és més aviat el retrat d’una resistència que fa caure totes les màscares mentre l’Estat branda “la legalitat” buidant-la de sentit i contravenint-la dia a dia.

Germà Capdevila: «L'erosió»

«El marc constitucional va ser destruït amb la sentència de l'Estat. Ara van més enllà i directament dissolen la democràcia»

Em permeto manllevar per aquest article el títol del magnífic llibre de l'Antoni Martí Monterde, per descriure un procés que l'estat espanyol va començar a viure a partir de la sentència de l'Estatut de 2010 i que en aquestes darreres setmanes s'ha accelerat de forma vertiginosa. En veure que no podran impedir el referèndum de l'1-O, han desfermat un espiral repressiu que acabarà per carregar-se la democràcia espanyola.

El Tribunal Constitucional, amb una composició viciada, amb membres de mandat caducat i vacants no cobertes, va fer una voladura controlada del pacte constitucional de la Transició, sense preveure les conseqüències. El poble de Catalunya es va sentir majoritàriament ultratjat i va accelerar un procés embrionari sorgit de la consulta d'Arenys de Munt. La resta és història coneguda, però d'aleshores ençà Catalunya va quedar subjecta a un Estatut inconstitucional, car no va ser referendat per la voluntat dels seus ciutadans.

Quim Torra: «Treu les teves urpes de les nostres urnes»

«Però sobretot que sàpiga Sepharad que en la independència de Catalunya no només ens hi va el cor, ens hi va la vida»

Amb aquest títol vaig publicar un article dies abans del 9-N i, si m'ho permeten, el torno a utilitzar. Em sembla més adient que mai.

Tinc un enorme, creixent i volcànic emprenyament, enuig i cabreig. I més ganes que mai de decidir, d’arribar fins al final i de votar l'1-O. Les contragaranties que està utilitzant l'estat espanyol han fet bones les garanties catalanes. Ara sí que ja és irrenunciable posar un vot a una urna l'1-O, perquè ja no és tan sols un referèndum vinculant, anar-hi és el mínim respecte que ens devem a nostres mateixos. Tinc un vot i no tindré por a utilitzar-lo, com van dir aleshores els meus amics Ganyet i Calvís, i com tornen a dir aquests dies. Exactament.

I que sàpiga Sepharad que els homes no poden ser si no són lliures, que no renunciarem a res, que hi hem estat, hi som i hi serem, que estem més decidits que mai, que el “problema” es la solució, l’única possible, l'exercici del dret d'autodeterminació del poble de Catalunya. Hem baixat -per fi- de la roda on rodàvem sense parar. Ara ja només ens cal obrir la porta de la gàbia. A cada insult, més campanya; a cada amenaça, més democràcia; a cada multa, més actes; a cada querella, més suport. I és que Sepharad ha de saber que els catalans no podem ser si no votem l'1-O, que la nostra gratitud per tots els qui s’estan deixant la pell per aconseguir-ho és infinita, al president, al govern, a les forces que impulsen el bloc democràtic a favor de la consulta, als diputats que hi han votat a favor, als alcaldes!, (que important l'AMI!), a la valentia dels dels ajuntaments catalans que senzillament han estat conseqüents amb el mandat de la terra, a tots els funcionaris que són al seu lloc. I amb ells, i per ells, als voluntaris, a l’ANC i Òmnium, i a tota la societat civil compromesa. A tots, moltes gràcies.

Arturo Puente: «I Espanya va triar la força»

«S'ha acabat apostant per la resposta dura al referèndum per respondre al clima polític a Espanya, però no està exempta de riscos»

Mariano Rajoy és un polític hàbil. Hi ha molta gent que no s’ho creu, això, o que no s’ho ha cregut durant molt de temps. I aquest és precisament un dels grans actius del president espanyol. Però la seva principal fortalesa no és aquesta sinó la capacitat de llegir el sentit comú de l'electorat espanyol, entès com les preferències polítiques no només del seu electorat, que és ampli, sinó també d'un part del país que potser mai el votaria però que tendeix a refugiar-se en posicions de consens.

Divendres passat Rajoy va pronunciar un discurs que és un exemple paradigmàtic d'això. Va ser a Barcelona, ​​davant la plana major del seu partit a Catalunya, i només unes hores després que el seu govern anunciés la supressió de l'autogovern econòmic com a mesura extraordinària davant la sortida de les institucions catalanes del marc constitucional.

Josep Huguet: «Defensant les garrofes»

«Sáenz de Santamaria s’ha convertit en la icona de la guerra de l’Estat per terra mar, aire i clavegueres contra Puigdemont, Junqueras i els catalans que volen votar»

Soraya Sáenz de Santamaria s’ha convertit en la icona de la guerra de l’Estat per terra mar, aire i clavegueres contra Puigdemont, Junqueras i la majoria de catalans que volen votar. Es branda molt la bandera espanyola i la constitució, però analitzant el perfil biogràfic de tots els ministres i alts càrrecs del Govern i del personal dirigent de les institucions de l’Estat es veu com predomina la carrera funcionarial en els aparells de l’Estat o els seus entorns.

Darrerament ha estat notíca doblement el Tribunal de Comptes. Tant per les seves actuacions confiscatòries (o sigui anticonstitucionals) sobre el patrimoni d’una desena de càrrecs polítics i funcionarials de la Generalitat per haver organitzat una consulta de botifarrada, com la qualificava el mateix Rajoy. Com, ha estat notícia, per l’estudi que demostra el grau elevat d’endogàmia dels membres del Tribunal.

Vicent Partal: «Sort dels serens»

«Guanyarem perquè la nostra força és impressionant i no la pots tombar amb jutges ni amb policies. Visiblement impressionant»

Divendres de la setmana passada, mentre la Guàrdia Civil es presentava a VilaWeb per lliurar-nos un requeriment del TSJ que ens demanava que deixàssem de fer la feina que fem i que continuarem fent, uns quants redactors d’aquest diari entrevistàvem a palau el president de la Generalitat.

Enmig de l’entrevista, vaig rebre la trucada que em va avisar de què passava. I òbviament ho vaig comentar. El cap de premsa del president, Pere Martí, també va rebre la confirmació que els guàrdies civils visitaven al mateix temps la redacció dels nostres germans del Punt Avui. Per un moment, l’entrevista es va interrompre. Però Puigdemont va mirar el mòbil i va somriure: ‘Nosaltres, a la nostra. Continuem l’entrevista…’, va dir.

La serenitat que transmet el qui abans d’un mes sembla que serà el primer president de la república catalana és impressionant i crec que ja ho deveu haver notat: ‘Nosaltres, a la nostra.’ El govern de Catalunya té una feina a les mans, que és posar les urnes, i la farà perquè sap com fer-la i perquè no perd els nervis arran de les provocacions ridícules del règim. Aquesta serenitat és, de fet, allò que desconcerta totalment i encrespa unes forces repressives que es veu que encara no han entès que els cartells no són metralladores, sinó una cosa infinitament molt més perillosa i impossible de desarmar.

Oriol Izquierdo: «Per què votaré que sí»

«Votaré que sí, en resum, perquè m’ho diu el cor, perquè m’hi porta el cap i perquè ho reclama el ventre»

Ens hem passat tant de temps i hem dedicat tantes energies a defensar la legitimitat del referèndum i a denunciar la inconsistència dels arguments en contra que gairebé ens hem oblidat de parlar de la pregunta que se’ns planteja i de com hi respondrem. Ho faré avui, en aquest últim mail obert quinzenal abans de l’1 d’octubre. Serà la meva modesta aportació a la campanya del sí.

Votaré que sí, d’entrada, per raons emocionals. Jo, no sé per quin motiu, sempre, d’ençà que tinc ús de raó, m’he sentit català i alhora he sentit que no era espanyol. No hi he pogut fer res –tampoc no volia fer-hi res!–: és un fet incontrovertible digui el que digui aquest accident administratiu, que ara es revelarà conjuntural, anomenat DNI. En el meu cas, doncs, l’emoció no té cap mèrit, però estic segur que votar que sí és compatible amb molts altres sentiments. Perquè no se’ns demana un vot identitari, sinó que escollim entre dues opcions: fundar una nova república o continuar essent només una autonomia. Sé del cert que molts, siguin d’on siguin i se sentin d’on se sentin, entendran que la república donarà moltes més oportunitats de present i de futur que aquesta trista descentralització retallada que patim del postfranquisme ençà. I saben que la separació d’Espanya no comporta deslligar ningú dels vincles personals i familiars que pugui tenir i voler mantenir amb qualsevol altre terra, amb qualsevol altra identitat (ja sigui espanyola, extremenya, eslovena, amaziga, coreana o etc. i etc.). Banalitza la identitat qui juga amb aquesta mena de xantatge sentimental.

Les tres consignes de Lluís Llach per als dies que manquen abans del referèndum

El diputat de Junts pel Sí va participar ahir en un acte que va aplegar més de quatre-centes persones a Palafrugell

El diputat de Junts pel Sí Lluís Llach va anar ahir al vespre a Palafrugell perquè la delegació d’Òmnium l’havia convidat a un acte. A la sessió, a la qual van assistir més de quatre-centes persones, Llach es va mostrar convençut que el dia 1 d’octubre es podria votar a tot Catalunya. També va dir que si l’estat espanyol impedia les votacions del referèndum al parlament no li tremolarien les cames per a declarar la independència. A més, va recordar als assistents que els dies que mancaven per al referèndum serien molt durs i difícils i que calia encarar-los amb determinació i sense perdre el to que del moviment independentista.

‘Necessitarem tota la mobilització de la gent’, va dir el diputat independentista. Va denunciar la involució democràtica de l’estat espanyol i el fet que encara mantingués la mentalitat i les pràctiques del franquisme. ‘Són neofranquistes’, va dir. Va assenyalar que no era un problema del PP sinó de l’estat espanyol –’que està podrit’–, i que això ho demostrava la posició del PSOE en relació amb les vulneracions de drets i llibertats d’aquests dies i amb l’aplicació del 155 de manera encoberta.

Martí Estruch Axmacher: «Les tres batalles del conflicte catalano-espanyol»

«A Catalunya, l'estratègia de 'tot és referèndum i com que diem que el referèndum és il·legal ho liquidem tot' és massa bèstia i massa barroera»

Descartada per tothom la solució bèl·lica, mal que sigui per motius tècnics més que no pas de conveniència, el conflicte catalano-espanyol es dirimeix actualment en tres grans batalles.

La primera és la batalla política. Aquesta batalla la guanya Catalunya per incompareixença de l’adversari. L’estat espanyol no s’ha destacat mai per les polítiques constructives envers Catalunya. Allò que Franco, i alguns abans d’ell, volien destruir i fer desaparèixer, en democràcia es convertí en el conegut intent de diluir la qüestió catalana pel sistema del cafè per a tothom. Fins que el cafè ha resultat imbevible.

Les cinc mentides més grosses de la campanya del no

Us oferim els arguments i les fonts que podeu fer servir per desmuntar les mentides més habituals

En el debat sobre el referèndum i el procés cap a la independència, l’unionisme ha difós algunes afirmacions que són mentides, unes mentides fàcils de contrastar. Us oferim les cinc més gruixudes i els enllaços que us serviran per a demostrar a qualsevol que són falsedats.

1. El referèndum és un delicte i és il·legal

Això és mentida. Deixant de banda el fet que el referèndum és emparat per la Llei del Referèndum d’Autodeterminació del Parlament de Catalunya, fins i tot amb el codi penal i l’ordenament jurídic espanyols fer un referèndum no pot ser considerat delicte.

Ací trobareu l’article primer del títol preliminar del codi penal espanyol. Diu: ‘No serà castigada cap acció ni omissió que no sigui prevista com a delicte per llei anterior a la seva perpetració.’

La convocatòria d’un referèndum no tan sols no ha estat definida com a delicte al codi penal, sinó que s’ha palesat –tant al congrés com al Tribunal Constitucional espanyols– que no ho és. El PP va canviar el codi penal per mitjà de la llei d’arbitratge, el 2003, per provar d’encausar el president basc. Aquesta reforma del codi penal va ser anul·lada pel Tribunal Constitucional i també pel congrés a iniciativa del primer ministre d’aleshores, Rodríguez Zapatero.

2. El dret d’autodeterminació no existeix enlloc del món

Monòleg a càrrec de Toni Albà «Ser o no ser catalans», el 21 de setembre



divendres, 15 de setembre de 2017

Anònim WhatsApp: «Carta de un español indignadísimo»

Por prudencia (y miedo) no voy a revelar mi identidad. Solamente comentar que soy un madrileño, orgulloso hasta hace poco de mi españolidad inherente a la condición de ciudadano de la capital de este país. Ejerzo como profesional de derecho en una de las multinacionales del sector más importantes de Europa.

Mi indignación absoluta ha explotado a partir de una evidencia muy reciente, tan reciente como ayer. En una noche tormentosa en la que no he podido dormir, he decidido levantarme y escribir esta carta para expresar el porqué de esta indignación sobrevenida. Una indignación sobrevenida que, después de reflexionarlo con detenimiento, no es tal: lo que escribo a continuación es la espoleta de una bomba con diez razones de fondo que confirman que mi indignación, inconscientemente, viene de muy lejos. Me explico:

La principal, la que ha colmado el vaso, ha sido la torticera manipulación que hoy todos, repito, todos los diarios de Madrid, han realizado referente a una explosivas declaraciones de Juncker en Euronews. Soy bilingüe castellano-inglés porqué estudié más de 5 años en Londres y he vivido en el extranjero más de 10. Las declaraciones de Junker están colgadas en la web, en una web que es accesible por cualquier persona que tenga conexión a la red. Más del 90% de la población española. Y no están escondidas; sus declaraciones tienen miles y miles de retuits y likes desde innumerables perfiles de Twitter, de Facebook y de Youtube. En ellas, textualmente y sin ninguna manipulación, el Sr. Juncker responde ante una pregunta de un youtuber que “La UE reconocería un sí en un referéndum de independencia en Cataluña”. Eso es lo que dice, tal cual. Pues bien, como decía, toda la prensa de Madrid esconde en sus portadas y en sus titulares estas declaraciones tan absolutamente relevantes. Y digo “absolutamente relevantes“ por provenir, nada más y nada menos, del presidente de la Unión Europea. Y “absolutamente relevantes” porque provocarán un giro copernicano en el proceso que nos lleva al 1 de Octubre.

Ante tal atropello informativo, tiro del hilo de cómo hemos podido llegar hasta aquí. Como decía, por diez razones. Mejor dicho por 10 mentiras, diez grandes mentiras que nos hemos tragado como un sapo. Ahí van:

Andreu Pujol i Mas: «Mori la democràcia»

La setmana passada la vicepresidenta d’Espanya va declarar que el Parlament de Catalunya havia donat una “puntada de peu a la democràcia” i que els representants polítics catalans “s’acosten als règims dictatorials”. Perquè, com tots sabem, els règims dictatorials el que fan és reflectir en la seva acció de govern allò que la majoria de la cambra parlamentària, escollida per sufragi universal, decideix. Perquè les dictadures acostumen a passar la pilota a la ciutadania perquè triï quin futur vol per al seu país. Perquè els sàtrapes d’arreu del món es caracteritzen per comprometre’s a convocar eleccions si veuen que el seu projecte no té un suport suficient. Perquè els totalitaris sempre han estat coneguts per donar veu a totes les opcions als mitjans de comunicació públics i privats. Perquè les tiranies, ho sap tothom, es basen en l’escalf de la societat civil i no en la coerció judicial i policial. Perquè els dèspotes solen donar les mateixes oportunitats de vèncer als seus partidaris i als seus detractors.

Odei Etxearte: «L’Estat perd el control»

Cap avís, requeriment, notificació, ni querella presentada va evitar ahir que els partits i les entitats independentistes obrissin la campanya electoral de l’1-O amb un acte multitudinari al Tarraco Arena. “On són les paperetes? Les paperetes on són?”, cantaven amb un somriure burleta milers de persones. L’Estat espanyol ha optat per intentar aturar el referèndum amb una bel·ligerància extrema que amenaça drets fonamentals, evidencia la fragilitat de la democràcia d’Espanya i complica l’empatia de la Unió Europea amb Madrid, tot i els interessos compartits. A Madrid semblen ignorar que el nombre de persones investigades i detingudes serà inversament proporcional a l’efecte perseguit. La desobediència, com més massiva, menys punible és. Però si una cosa es demostrava a Tarragona és que, en realitat, les totpoderoses institucions de l’Estat no poden exercir la força bruta amb la impunitat que voldrien. I és per això que no van poder prohibir els actes d’inici de campanya d’arreu del país. L’Estat demostrava que ni amb mesures coercitives pot controlar ara mateix Catalunya. Els catalans a l’estranger ja voten, s’ha fet el sorteig dels membres de les meses, hi ha més de 47.000 col·laboradors, la web de l’1-O és oberta. “Estem fent el míting il·legal més important de la història d’aquest país”, etzibava Jordi Sànchez. A Rajoy no li deuen quedar ungles per mossegar-se. Com respondrà ara?