diumenge, 30 d’abril de 2017

Germà Capdevila: «Coscubiela, a Venècia»

La suposada indefinició en relació amb el referèndum de CSQP –la coalició que uneix ICV, EUiA i Podem, però no els comuns, un detall no menys important– havia arribat a un punt que vorejava el ridícul, sobretot per la defensa d'un referèndum acordat que tothom sap que és impossible mentre Espanya sigui Espanya. Aleshores Joan Coscubiela ha tingut la pensada d'idear una alternativa discursiva per superar el parany del permís de l'Estat per votar (que ja no es creuen ni els seus), i ha proclamat amb solemnitat que cal que la Generalitat demani l'empara de la Comissió de Venècia. És més, ha assegurat que, si s'aconsegueix la intervenció d'aital òrgan consultiu del Consell d'Europa, la seva formació política donarà suport al referèndum d'autodeterminació. És com dir que ho farà si plou durant un mes seguit al Sàhara. La Comissió de Venècia només actua a instància dels estats, i fins i tot si infringís aquesta norma i decidís emetre un dictamen sobte el cas català, sense cap dubte defensaria la posició espanyola, perquè al Consell d'Europa manen els estats. Coscubiela ho sap i vol provocar aquest fet, per poder dir que el referèndum unilateral no es pot fer i que és impossible.

Blogger Tricks

Jordi Grau: «Acostant-nos al referèndum»

Tot avança inexorable cap a la confrontació democràtica amb l'Estat. El president Puigdemont, amb el suport del govern i amb la majoria independentista al Parlament de Catalunya, convocarà el referèndum abans de marxar de vacances, segons li va confirmar a Miquel Iceta en seu parlamentària i a preguntes del portaveu d'un partit que havia estat clau a Catalunya i que camina cap a la irrellevància si no es desfà del seguidisme d'un PSOE que pot acabar com els socialistes francesos. Què farà l'Estat? La gran pregunta. Tal i com estan ara mateix les coses, l'Estat farà tot el que pugui per evitar el referèndum. Què vol dir això? Doncs tot el que pugui perquè han de dissimular com el tenen, el seu Estat, amb un govern sustentat per un partit investigat per corrupció per totes les bandes, que cobrava sobresous i del qual es va descobrint cada dia més que algú ha practicat allò que Eduardo Zaplana predicava quan encara era alcalde de Benidorm i el van enxampar a les cintes no acceptades pel jutge del cas Naseiro, on se l'escoltava dir que estava a la política per forrar-se. Que els escorcolls a can Pujol i la detenció del fill gran es fan per amagar tot el que passa al PP, ho saben fins i tot els més afins. Cosa que no vol dir que no hi hagi brutícia en els negocis del fill gran i de la mare Ferrusola. Però Pujol, que no va ser mai independentista, és ara un home gran que potser ni farà servir aquells dossiers que diuen que tenia, aquells que si es sacsejava la branca podien fer caure l'arbre. Si es pensen que l'independentisme és Pujol, s'equivoquen. Ara s'han adonat que això de la independència no és cosa d'en Mas i quatre més, i s'han acollonit. Ara es lamenten de no haver escoltat Millo i haver-se refiat de Duran i Lleida. Aquest home els ha fotut a tots i s'ha enfonsat sol. Ara ja saben que la independència fa camí i que no s'aturarà ni acusant Lluís Llach de feixista. Ara són ells els que s'han de preguntar què faran per aturar allò que és inaturable.


Marina Llançana: «Externalitzar el referèndum»

És una bona notícia que finalment el grup parlamentari liderat per Lluís Rabell hagi deixat aparcada la condició que el referèndum hauria de ser pactat amb l'Estat perquè CSQP s'hi pugui sumar. I és que després de les querelles, les inhabilitacions, les suspensions de lleis al TC i la lamentable operació Catalunya, seguir esperant que el govern espanyol d'un dia per l'altre s'avingués a acordar data i pregunta era impensable fins i tot per al més optimista.

És bo, doncs, que CSQP s'apunti al referèndum o referèndum, però ara posa una condició tant o més difícil de complir que l'anterior: que el plebiscit tingui l'aval previ de la Comissió de Venècia, l'òrgan del Consell d'Europa que dirimeix assumptes constitucionals. Coincideixo amb el grup de Rabell i Coscubiela que això seria ideal; no hi ha res millor que poder convocar els ciutadans a les urnes amb l'aval d'un organisme europeu com aquest, i més veient com les gasta el govern espanyol a l'hora de garantir els drets democràtics de la ciutadania.

Toni Soler: «Sense tercera via»

MIRATGES. Hi ha d’haver alguna bona raó per la qual gent tan diversa, de l’esquerra llibertària a la dreta més rància, repeteixi als quatre vents que la convocatòria del referèndum és un exercici d’escapisme pueril que acabarà quan un dels dos protagonistes de l’aventura -ERC o el PDECat- tingui el coratge d’assumir-ne el fracàs. Sí, hi ha una bona raó per defensar aquesta tesi, i és la por de perdre el control del relat polític. Per desgràcia, el referèndum només satisfà els independentistes. El sol fet de dur-lo a terme es consideraria una victòria. Per a tots els altres, l’autodeterminació és un maldecap en què tenen molt a perdre i poc a guanyar. Per tant, els uns faran el que puguin per impedir-lo i els altres no faran res per garantir-ne l’èxit. Si a això hi sumem les incerteses legals i la indiferència internacional, és obvi que el full de ruta té molts factors en contra. Però si el govern aconsegueix, malgrat els obstacles, obrir els col·legis electorals i posar-hi les urnes, una part de la batalla estarà guanyada. Perquè enfrontar-se a la gent que vota no ve de gust a ningú. I aquesta pot ser la guspira que mobilitzi els uns, tregui la son de les orelles als altres, i arrossegui per terra el crèdit democràtic de l’Estat.

Jordi Creus: «Soraya i Susana»

«La història d’Europa i del món ens han demostrat que el referèndum és la millor solució per donar resposta a problemes polítics»

“No hi haurà referèndum perquè Espanya és una democràcia”. Així de contundent va ser la resposta de Soraya Sáenz de Santamaría a una pregunta del senador Miquel Àngel Estradé aquesta mateixa setmana. Per tant, la vicepresidenta contraposa el referèndum, màxima expressió de la sobirania popular, amb la mateixa democràcia. Talment com ho va fer fa uns mesos l’actual delegat espanyol a Catalunya, Enric Millo, quan va afirmar que “els referèndums consoliden i accentuen els conflictes”. Vaja, que les urnes no serveixen per arreglar problemes, sinó per fer-los més grans.

La presidenta de la Junta d‘Andalusia tampoc es va mossegar la llengua: ahir mateix, en un col·loqui de Tribuna Barcelona, Susana Díaz va deixar anar que ni ella “ni cap demòcrata pot acceptar que es vulgui desconnectar Catalunya de la resta d’Espanya” (ni que una majoria de catalans així ho decideixin, afegeixo jo). Res de nou, fa un temps, Alfonso, el germà de Juan Guerra, en un article a la revista Tiempo, ja oposava el dret a decidir amb democràcia i demanava obertament la suspensió de l’autonomia catalana.

Ferran Casas: «Venècia i la diferència amb el 9-N»

«La diferència amb el 9-N no la marcarà la comissió de Venècia. Ho farà la participació i la voluntat del Govern d'aplicar el resultat»

El marge de maniobra per als "comuns" és cada cop més estret. Fins ara, tant el grup parlamentari de Catalunya Sí que es Pot (CSQEP) com el nou partit que lidera Xavier Domènech -on a més d'ICV, EUiA i el Podem "no oficial" hi ha, en posició de predomini, la Barcelona en Comú d'Ada Colau- han fet mans i mànigues per no moure's de l'ambigüitat en el debat independentista. Defensant el referèndum pactat amb l'Estat (sense posar-hi dates) i les vaporoses "sobiranies compartides" aconseguien fugir d'estudi.

Aquesta estratègia els ha servit per fer la viu-viu des de les eleccions plebiscitàries del 27-S, on l'espai dels "comuns" va pagar la seva indefinició en un escenari de polarització sobre la independència. El Govern va certificar en un acte solemne a Palau el seu compromís amb el "referèndum o referèndum", i Rajoy -a qui els escàndols de corrupció no han retirat els contraforts del PSOE i C's en l'afer català- és una roca. Així les coses, aquest espai polític s'ha vist obligat a moure fitxa en clau propositiva. Ho ha fet Joan Coscubiela, en nom de CSQEP, afirmant que només donaran suport al referèndum si té el suport de la Comissió de Venècia.

Eduard Voltas: «El regal de Pablo Iglesias»

"Amb la moció de censura inviable, l’independentisme es troba amb un regal inesperat de Podemos a màxim cinc mesos del referèndum"

És ben sabut que una de les principals fortaleses argumentals de l’independentisme és l’absència d’un projecte a nivell espanyol que sigui alternatiu i alhora viable. A mesura que el procés ha avançat, s’ha constatat que la tria no és entre la independència i un encaix plurinacional dins d’Espanya, sinó entre la independència i l’immobilisme o, fins i tot, entre la independència i la regressió democràtica i nacional. Les dues eleccions generals consecutives (desembre 2015 i juny 2016) van servir per certificar que el búnquer del règim del 78 no només es tancava per dalt, sinó també per baix: és el vot popular qui ha donat la grandíssima majoria del Congrés i el Senat a PP, PSOE i C’s.

Jofre Llombart: «Quin és el pla B?»

"Què vol dir actuar amb proporcionalitat? Com s’actua amb proporcionalitat davant de les 2.344.828 persones que, com a mínim, volen votar?"

Article dedicat a Lluís Llach, Pere Cardús i a la llibertat d'expressió.

És la pregunta que qualsevol persona relacionada amb el món independentista acaba rebent: “I si no es pot fer el referèndum, què passarà?”. Ja pots ser conseller, diputat, regidor, soci de l’ANC, o simplement tertulià, director de diari o periodista que cada setmana escriu sobre el tema: tard o d’hora, en un dinar familiar, en una presentació d’un llibre, pel carrer o pel Twitter et caurà un: “i què, què passarà?”

Amb tota la bona intenció del món o també amb una de no tan bona, la pregunta busca trobar una resposta que va des de l’interès real a una crítica velada passant per un intent de conyeta. Sempre que m’hi trobo contesto el mateix: ningú ho pot saber perquè no hi ha cap persona, ni a la Generalitat ni a la Moncloa que pugui controlar tots els moviments que s’esdevindran. Es poden preveure, com un jugador d’escacs, però no hi ha cap persona que controli a la vegada què farà el jugador que porta les blanques i el jugador que porta les negres.

Sala i Martín: «Fins al dia de la independència, David Fernàndez i Junqueras són companys meus»

Entrevista al catedràtic d'Economia de la Universitat de Columbia: 'Alguns voldrien fer una constitució com una camisa de força per instaurar una dictadura d'esquerres'

Xavier Sala i Martín (Cabrera de Mar, 1962) no fa càlculs electorals ni resta pendent dels interessos de cap partit. Per això pot parlar sense manies i dir què pensa. El cap li funciona de pressa i sembla que ja ha rumiat les respostes abans d’haver sentit les preguntes. Demana als dirigents independentistes una actitud que ‘faci trempar’ la gent. Defensa que cal presentar arguments i resoldre dubtes, però d’una manera que activi i mobilitzi els catalans. Recorda que el plebiscit del 27-S es va guanyar i que el govern espanyol ha de saber que, si impedeix el referèndum amb l’ús de la força, la majoria independentista actual declararà la independència tot seguit, sense esperar res més. A banda d’explicar tot això, en aquesta entrevista parla dels efectes de Trump sobre la independència, d’allò que ens ensenya Jefferson a la Declaració d’Independència dels EUA i de com creu que ha de ser la constitució catalana.

-Teniu la impressió que l’independentisme no parla amb prou claredat?
- No sé si aquest és el problema. No crec que sigui una qüestió de parlar més clar o menys. Crec que els màxims dirigents sovint fan coses que fan destrempar. Les eleccions, les votacions i els referèndums no les guanya qui capgira més opinions de l’altre bàndol. La gent que vota una opció tendeix a votar aquella opció. Els canvis es produeixen per la capacitat d’activar o de mobilitzar l’electorat d’uns i altres. Els traspassos de vot són força limitats. I amb la independència passa igual.

Els 10 punts de l’ANC per a saber què passarà d’aquí al setembre

L'entitat preveu diverses mobilitzacions segons la reacció repressiva de l'estat espanyol contra el referèndum

Quin paper ha de tenir l’ANC quan es convoqui el referèndum? Què farà l’entitat davant de les possibles actuacions del govern espanyol? I quina situació preveu després del referèndum? L’ANC es dissoldrà si guanya el sí? Totes aquestes qüestions són damunt de la taula en l’assemblea general que l’ANC fa avui a Granollers, i queden recollides en el full de ruta que s’hi sotmet a votació. En aquest article, resumim en deu punts quines són les claus per a entendre el futur immediat de l’ANC.

1. Quines condicions ha de tenir el referèndum?
La pregunta que proposa l’entitat és la següent, amb resposta binària de sí o no: ‘Voleu que Catalunya esdevingui una república independent?’ No demana que hi hagi cap mínim de participació ni d’aprovació, seguint les recomanacions de la Comissió de Venècia, per evitar un boicot dels partidaris del no. I demana que hi hagi una supervisió internacional de la campanya i de la jornada de votació.

2. La taula de partits i entitats
L’ANC demana que una taula integrada per partits i entitats –batejada com a Òrgan de Coordinació Nacional– condueixi de manera unitària l’estratègia per al referèndum. Ha de servir per a prevenir, en paraules de Jordi Sànchez, que es cometin errors, i blindar-se dels intents d’intoxicació i dels atacs que hi pugui haver per part del govern espanyol i partits unionistes, tant en l’àmbit polític com mediàtic.

divendres, 28 d’abril de 2017

Roger Buch: «Retratar el dèficit democràtic»

«Als diputats i periodistes que ens visiten no cal convèncer-los dels beneficis de la independència dels catalans sinó la naturalesa del règim a què ens enfrontem»

Amb tantes notícies que passen i amb el vertigen del dia a dia, cal aturar-se a recordar alguns fets que han passat aquests darrers dies i que tenen un alt valor simbòlic. Hem vist les imatges del funeral d’Utrera Molina on, els amics falangistes de l’exministre franquista que havia signat la pena de mort de Puig Antich, li retien honors i cantaven el “cara el sol” sense cap mena de vergonya davant la presència del gendre Ruiz Gallardón, que estava portant el fèretre. Si no ho heu fet, val la pena veure el vídeo, les imatges són esgarrifoses per a qualsevol ànima democràtica. No és un crit espontani d’un nostàlgic, és una cerimònia al pur estil falangista: "Franco presente!, José Antonio Presente!, Utrera Molina presente!".

També molt recentment han sortit a la llum les fotografies de la vetlla militar que es va fer fa un mes al general Sanjurjo al cementiri de Melilla en ocasió del trasllat del seu cos des de Saragossa. Aquí no hi ha vídeo, i tot i que s’intenta dissimular dient que era una cerimònia privada, les fotografies no deixen lloc al dubte. Al general que fou dues vegades colpista, se l’ha enterrat com un soldat amb els honors corresponents i amb la presència del president de Melilla. La família demana el trasllat del cos i aleshores l’exèrcit hi col·labora de manera oficial. De puntetes, sense foto oficial però amb soldats uniformats, és a dir amb la col·laboració oficial de l’exèrcit. Els dos fets ens revelen de manera crua que al 1978 no hi va haver ruptura i que el règim actual no va fer tabula rasa amb al feixisme.

Puja al tren de la República el 30 d’abril!

Els rajos de sol es filtren mandrosament entre les fulles dels til·lers i els plàtans, enlluernen els veïns que passegen, tots mudats, per l’avinguda. L’aire s’omple amb la flaire de les viandes que es venen a les paradetes i el so de crits i rialles dels infants que juguen i corren arreu, perquè aquest no és un diumenge qualsevol de primavera, aquest és un diumenge de Festa Major.

Mentre continuen el seu passeig, de sobte, els vianants es troben sota la marquesina de la nova estació de la Sagrada Família, on el tren de la República s’espera per sortir. Homes i dones anunci caminen per l’andana i s’aturen, de tant en tant, per fer petar la xerrada amb la gent mentre, al seu voltant, companys reparteixen fullets i somriures. El cap d’estació anuncia la propera sortida del tren i el revisor anima els veïns a passar per la taquilla a recollir el seu bitllet. El mosso transporta al seu carretó l’equipatge dels passatgers que van omplint els vagons amb els seus anhels i desitjos per un futur que construïm entre tots, perquè en aquest tren tothom hi té el seu lloc. Mentrestant, els infants s’entretenen dibuixant i pintant-se el rostre mentre enlairen globus plens d’il·lusió i d’alegria. Els viatgers més decidits es fan una foto de record als comandaments de la locomotora, perquè el tren de la República el condueixen tots els seus passatgers.

A prop, un grup de fotògrafs ambulants cerca incansablement els millors enquadraments i ofereix a la gent un marc per guardar un bon record d’aquest dia.

Avinguda avall, a l’ombra del fanal modernista d’en Pere Falqués, els veïns fan cua per recollir estelades i pancartes noves per guarnir el barri per als dies històrics que s’acosten i s’alegren l’espera tot guaitant a la pantalla els vídeos que ens recorden tot el que hem fet junts fins ara, juntament amb els retrats de tots aquells que ara mateix s’estan fent fotografies pels voltants.

Després, abans d’anar a dinar, tots plegats compartirem un aperitiu i xerrarem una mica a la cantina de l’estació.

Com tot el que hem fet fins ara, això ho fem possible tots els voluntaris.

Anima’t i vine el diumenge 30 d’11 a 15 h a l’avinguda Gaudí, entre Provença i Rosselló: ens ho passarem molt bé!!!

T’hi esperem!

Endavant, República!

Equip de Coordinació

Assemblea General Ordinària a Granollers, el 29 d'abril

Vine a l’Assemblea General Ordinària de l’ANC, que enguany se celebra a Granollers, per saber de primera mà quin serà el full de ruta per a les properes setmanes.

A més, podrem gaudir d’un bon dinar amb els companys i companyes d’altres territorials, un dinar de germanor per celebrar la feina feta i la que farem.

Estem organitzant un autocar per anar-hi plegats, juntament amb els companys de Fort Pienc. T’hi apuntes?

Per reservar lloc, menú i plaça d’autocar, omple els formularis que has rebut en els comunicats sobre l’AGO, en què trobaràs tota la informació que necessites.

Gràcies per fer-ho possible!!

Endavant, República!

Equip de Coordinació

Modest Guinjoan: «Una oportunitat única contra l’atur juvenil»

Crear el nou Estat català generarà uns 50.000 llocs de treball i podrà fixar un salari mínim que posi fi a sous de misèria

Modest Guinjoan. Economista

El pitjor problema de l’economia en els darrers deu anys ha estat, sense cap mena de dubte, l’alt nivell d’atur. Taxes del 26 % (2013) són un fracàs per un doble motiu: 1) perquè en cap país del món avançat s’hauria permès, i 2) perquè cap país hagués actuat amb la passivitat i la resignació amb que ha actuat l’Estat espanyol. I si per al conjunt de la població activa la taxa d’atur ha estat altíssima, per als joves de menys de 25 anys encara ha estat molt pitjor: el 2013 va assolir a Espanya el dramàtic registre del 55,5 %.

A Catalunya les dades també han estat dolentes, però no tant i han evolucionat millor. Agafant les dades més recents de l’EPA (2016), la taxa d’atur dels menors de 25 anys es va situar en el 34,3 %, (46,7 % a la resta de l’Estat) gràcies a la recuperació econòmica en curs. Però, vaja, estem parlant d’uns nivells que a Àustria, a Dinamarca o a Alemanya, per exemple, haurien provocat un estat d’emergència nacional i un pla de xoc. A Espanya, no: el 2016 encara es conviu amb un atur global del 19,6 %, a Catalunya del 15,7 % i a la resta d’Espanya (sense Catalunya) del 20,4 %.

Jordi Sànchez: «Si hem d’estar a la porta del parlament, defensant-lo, ho farem»

El president de l'Assemblea Nacional Catalana explica amb claredat la situació d'aquests mesos vinents

‘Som a punt de travessar una línia i som molt conscients del que farem’, diu el president de l’ANC, Jordi Sánchez, tres dies abans de l’assemblea general de l’entitat, a Granollers. S’hi aprovarà un full de ruta que té en compte les diverses situacions que es poden presentar des del moment en què es convoqui el referèndum; passi què passi, l’ANC preveu una mobilització permanent. En aquesta entrevista, Sànchez hi parla amb contundència: ‘Els ciutadans haurem d’estar disposats a defensar les institucions amb més força que abans. Si cal, per garantir el referèndum nosaltres serem al carrer. Ho diem sense por, sense mitges tintes.’ I els polítics? ‘Qui no vulgui o pugui fer-ho, qui cregui que no ho pot fer, que plegui. No és obligat de romandre a la primera fila.’

- En el full de ruta que aprovareu dissabte feu una proposta de pregunta per al referèndum? Ens la podeu dir?
- La pregunta que proposem és aquesta: ‘Vol que Catalunya esdevingui una república independent? Sí o no.

- Com hi heu arribat?
- La idea d’independència hi ha de sortir de manera inequívoca. També hi ha una altra cosa clara, que en aquest país no hi ha cap altra idea d’estat que no sigui la república. La pregunta ha de conduir-nos a una resposta binària, a un sí o a un no, perquè ningú no pugui fer interpretacions que refredin les conseqüències d’aquest referèndum.

Pere Cardús: «A la recerca d’una explicació sobre Rabell i Coscubiela»

«No deu ser pas fàcil de conviure amb tanta acidesa estomacal. Això seu és un mal viure. Hi ha alguna cosa que els posa molt nerviosos...»

Aquests dies mirava amb preocupació els comptes de Twitter dels caps de files de Catalunya Sí que es Pot. Amb preocupació perquè pensava que no deu ser pas fàcil de conviure amb tanta acidesa estomacal. Això seu és un mal viure. Hi ha alguna cosa que els posa molt nerviosos i no acabava d’esbrinar què devia ser.

Primer vaig pensar que hi havia un pacte secret en la política catalana fora de l’abast de ciutadans i periodistes pel qual era obligatori que algú fes el paper de Duran i Lleida. I que al començament de legislatura potser es fa un sorteig –també secret– per decidir qui seran els diputats que hauran d’aprendre el paper i actuar amb la perfecció màxima. Pensava que potser els havia tocat a ells dos, de representar aquesta figura de l’indefinit que envesteix fort els valents que decideixen de fer una passa endavant, una actitud que els posa en evidència a ells, que queden una passa enrere.

dijous, 27 d’abril de 2017

Miquel Riera: «I aquí no passa res»

Als hereus del franquisme que governen l'Estat espanyol se'ls està revelant, finalment, la seva cara veritable, i aquesta no s'assembla gens a la dels veritables demòcrates. Tot el contrari. La seva és la dels polítics acostumats al mando y ordeno, a no escoltar gaire, per no dir gens, i a repartir prebendes entre familiars i amics. És una cara que, a més, cada cop fa més pudor. Una forta pudor de corrupció que taca tots els nivells del partit que van crear per poder sobreviure més enllà del règim del general de la veu estrident. Flaire de podrit que desprenen un munt d'exministres, expresidents autonòmics, exalcaldes i exregidors i càrrecs i excàrrecs públics de tota mena –més de vuit-cents– condemnats o investigats per tants i greus delictes que sorprèn, a hores d'ara, que el PP pugui continuar governant l'Estat com si res. Ni tan sols que el màxim responsable i president del govern, cridat a declarar al jutjat per donar explicacions sobre la corrupció de la seva organització, no hagi ni obert boca. Tot el contrari, fa com si no sentís ploure, malgrat que cau un diluvi i trona i llampega.