diumenge, 25 de juny de 2017

Vicenç Villatoro: «L’únic argument»

ELS CATALANS no tenen dret a decidir el seu futur. El que vulguin la majoria dels catalans és absolutament irrellevant a l’hora de decidir aquest futur. Qui té dret a decidir el futur de Catalunya són els espanyols, que són més i tenen els tancs. Aquest és, de fet, l’únic argument de fons contra la celebració d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Es pot sofisticar i amanir amb retòrica jurídica, política, moral o estratègica, però en el fons tot remet a aquest únic i últim argument, que és al cap i a la fi el que diu la Constitució. Per tant, amic lector, si vostè no està d’acord amb les tres frases del començament, és de natural partidari del referèndum. I si el vol pactat, ha de fer-li saber a l’Estat que el vol i que vol que el pacti. I si vostè està d’acord amb les tres frases, li demano només un favor: sisplau, no faci servir llavors expressions com “El que els catalans de veritat volen és...” o “La gran majoria dels catalans estan a favor (o en contra) de...” Si el que volen els catalans importa, preguntem-ho en referèndum i comptem-nos. Si el que volen els catalans no té cap mena d’importància, perquè no són subjecte polític i no tenen dret a decidir res, és més decent no fer-los dir el que volem sense preguntar-ho.

Font: ara.cat

Blogger Tricks

dissabte, 24 de juny de 2017

100 arguments per dir sí a la independència

Quan falten cent dies justos per l’1-O us oferim un centenar de raons de per què Catalunya tindrà moltes més oportunitats amb la independència

Hi ha molts motius tangibles, però també algun de sentimental

Des que va començar el procés, les entitats i els partits independentistes han esgrimit nombrosos arguments a favor d’una Catalunya independent. Arguments que es poden resumir en un de sol –amb un estat propi Catalunya no patiria l’actual espoli fiscal, disposaria de molts més recursos i seria competitiva internacionalment, tant que podria garantir un notable estat del benestar–, però que també es poden desglossar en molts. És el que proposem avui, just quan falten cent dies per al referèndum de l’1 d’octubre. Cent raons, cent motius per dir sí a la independència, sorgits del debat a la redacció d’El Punt Avui, però inspirats també en algunes de les llistes que s’han fet aquests últims anys, les més significatives de les quals són el llibre 100 motius per ser independentista (Cossetània Edicions), de Roger Buch, i la sèrie de tuits 100 motius pel Sí a la independència!, del portaveu de Junts pel Sí al Parlament, Jordi Turull @jorditurull, que trobareu al seu compte. També es poden trobar arguments contundents en els nombrosos estudis fets pel Cercle Català de Negocis (CCN), disponibles a www.ccncat.cat o en el document 175 raons de pes per l’estat propi, publicat per l’ANC.

1.Recuperarem l’estat propi que ens van arrabassar fa 300 anys

Amb la caiguda de Barcelona, l’11 de setembre del 1714, Catalunya va perdre les seves institucions de govern que havia mantingut des de l’època medieval. L’any 1716, amb el Decret de Nova Planta, el rei Borbó Felip V les anul·lava legalment i sotmetia Catalunya a les lleis del poder central. Des de llavors, els catalans només hem gaudit d’autogovern –limitat sempre per les lleis espanyoles– durant la Segona República i des del 1977, quan es va reinstaurar la Generalitat.

Vine a caminar pel Sí, tots els divendres a les 19h al centre de la plaça Catalunya

Consisteix en una trobada de voluntaris, de totes les AT del Barcelonès que ho vulguin.

Cada voluntari ha de portar la samarreta del sí o un domàs penjat a l'esquena i es caminarà durant uns 30 minuts aproximadament i algú farà fotos i vídeos per a difondre per les xarxes i mitjans que es tinguin a l'abast.

L'acció es repetirà cada divendres.

Vicenç Villatoro: «Incompliment de contracte»

L’ESTAT MODERN és moltes coses. També un prestador de serveis. Ser ciutadà d’un estat representa una mena de contracte en què tu pagues els teus impostos i reps a canvi una sèrie de serveis bàsics en sanitat, educació, transports, seguretat... Una de les raons del moviment independentista és que hi ha molts catalans que creuen que el seu contracte amb l’Estat és un mal contracte, que els perjudica. Per tant, negada tota possibilitat de renegociar-lo, en reclamarien la rescissió: no consideren proporcionat el que aporten i el que se’ls torna. Des que ha començat el Procés, molts d’aquests ciutadans tenen la sensació afegida que a hores d’ara l’Estat ni tan sols compleix aquell contracte desavantatjós. Que en termes d’inversions (aturades, alentides o desnaturalitzades), de serveis i també de coses tan greus com la seguretat, l’Estat ha optat per no complir el seu propi contracte amb els ciutadans catalans. Les pegues a la convocatòria de 500 places de mossos d’esquadra alimenten la sensació d’incompliment. L’Estat diu als catalans que no poden rescindir un contracte que els perjudica, i ha negat tota possibilitat de renegociar-lo. I, a sobre, incompleix a favor seu aquest contracte que no permet ni rescindir ni reescriure.

Font: ara.cat

David Fernàndez: «Només criden per veure si ens fan callar»

Proscriure l’autodeterminació, perseguir urnes i equiparar-les banalment amb el colpisme. Qui força què?

“Potser el més repulsiu dels dominadors sigui el fet d’imposar als seus dominats
l’espectacle de la seva mediocritat insoluble”

Joan Fuster

Cent dies justos fins a l’1 d’octubre. I la pulsió demofòbica creix, el discurs de l’amenaça s’aguditza i el soroll de sabres judicials retruny. És l’estratègia despullada de l’Estat, previsible i que es desqualifica sola: la por com a forma autoritària de govern, atiant falsos espantalls com a esquer perquè res no es mogui ni res no passi. Es pensen que atemorir una determinació col·lectiva tan legitimada com poder decidir serà fàcil i creuen que proscriure urnes farà retrocedir la demanda democràtica catalana. Això sí que és divagar per l’espai sideral -o per les altes esferes autistes de l’Estat, que ve a ser el mateix- i desconèixer i no voler conèixer els vímets sòlids -i les esperances arrelades i els diàlegs llargs- per on tragina bona part de la societat catalana fa anys. Sense menysprear ni menystenir l’Estat, esclar, perquè és el que ens trobarem: aniran a més, premeran tots els botons i apujaran el volum de tots els altaveus. Cordem-nos el casc amb el millor somriure, la santa paciència desobedient i les ganes d’avançar contra la reacció que ordeix el retrocés: el referèndum ja és aquí i ens la juguem. “ Van a por nosotros”, dirien els Accidents Polipoètics.

25 verdades como puños sobre el “Procés”

Viure a Madrid i ser independentista no és del tot còmode. Si no fos per internet, els mitjans i les informacions que només es podrien consumir serien del tot esbiaixades. És per això que Carles Torres ha fet un recull de tot el que sent i es diu a la capital del Reino de España sobre el procés. 25 "veritats com a punys", com ell mateix anomena". (directe.cat)

1 – Como España es una democracia consolidada no reconocerá nunca el derecho de los catalanes a votar sobre su futuro.

2 – La democracia española es homologable a la británica, pero el caso de Escocia es totalmente diferente al de Cataluña.

3 – Los catalanes sufrimos a una clase dirigente corrupta, y nuestra única garantía de no caer en sus manos es mantenernos dentro de España.

4 – Los políticos soberanistas sólo defienden los intereses de los soberanistas, mientras que los políticos unionistas defienden los de todos los catalanes.

5 – Los partidos mayoritarios en Cataluña no representan a la mayoríade los catalanes. Los minoritarios, sí.

6 – Lo más inteligente para Cataluña en un mundo globalizado e interconectado es permanecer dentro del Estado español.

Vicent Partal: «No arribarem al primer d’octubre…»

«Al setembre la cadena d'esdeveniments serà tan elèctrica que l'estat no tindrà capacitat de reaccionar sense provocar un final immediat contrari als seus interessos»

Hi ha gent que fa dies que es dedica a dir que l’estat tindrà una reacció furibunda contra el referèndum, que actuarà amb una resolució i una duresa enormes i que el procés morirà abans d’arribar al primer d’octubre.

A mi em sembla que és una profecia agosarada que té molt poca base fàctica. Entenc que els nervis puguen dur algú a pensar en hipòtesis extremes. I entenc molt millor encara que alguns dels qui no volen el referèndum exageren l’amenaça simplement per veure si ens hi repensem, espantats. Però a mi tot plegat em semblen elucubracions molt voluntaristes. Oimés si com a argument final només ens diuen que l’estat no pot restar plegat de braços.

Que l’estat no voldria restar plegat de braços és segur. Però en política una cosa és voler i una altra de ben diferent poder. Tenim, de fet, l’experiència del 9-N. Ara s’ha posat de moda insinuar que tot havia estat pactat i tolerat. Però ja tenim notícia, pel cap baix, de dos intents d’atac que l’estat va planificar i que no va acomplir. Per què? Doncs l’única resposta sensata és perquè no va poder. Perquè va calcular el risc i va veure que l’atac els creava molt més problemes que no pas els en treia. I ha canviat res, en aquest sentit?

dijous, 22 de juny de 2017

Manifest per ser llegit als actes d’encesa de fogueres d’aquest Sant Joan

Des de l’ANC i la Confederació Sobiranista dels PPCC es proposa aquest manifest per acompanyar la Flama del Canigó 2017, per ser llegit en l’encesa de fogueres.

MISSATGE DE SANT JOAN 2017

Estimats connacionals,

Del Canigó ens arriba com cada any la Flama per encendre les fogueres de Salses a Guardamar, de Fraga a Maó, d’Andorra, de l’Alguer.

Aquesta Flama ens uneix amb tots els pobles europeus: des de fa mil•lennis festegem com ells la nit de sant Joan amb tradicions i costums pagans i cristianitzats. Però als anys seixanta del segle passat catalans del Nord van donar un sentit nou a l’antiga festa: per sempre més l’han catalanitzada.

Arrelada al Canigó, la Flama hi poua la seva força espiritual i patriòtica. A l’empara de les Constitucions de Pau i Treva del segle XI testimonia la voluntat pacificant del nostre poble.

El 1966 patriotes nord-catalans van franquejar amb la Flama la frontera francoespanyola imposada: van esborrar simbòlicament tres-cents anys d’ocupació, de mutilació del país, de suplantació de la nostra identitat mil•lenària. El nord-català Gilbert Grau deixà ben clar el 1987 –fa just trenta anys enguany– els reptes: és la «Flama de la nostra Catalunya sempre més encesa per a portar el missatge de pau i germanor necessitat pels pobles que l’envolten. Missatge d’afirmació independentista… missatge de determinació per … fer entendre que Catalunya vol ser present a Europa, sobirana i mestressa del seu destí».

Des de llavors amb la Flama afirmem el que volem: l’alliberament nacional i social de la nació sencera.

Empar Moliner: «Això no es toca»

Si Catalunya només pot decidir collonadetes, vigilada per un tutor, per què pot aportar diners com un major d’edat?

Empar Moliner, escriptora

Si hi ha qüestions que el Parlament de Catalunya no pot tocar, és a dir, debatre, vol dir que no és un parlament sobirà. És com un menor, que, si bé pot mirar internet (per fer els deures), té pàgines restringides pels encarregats de la seva tutela. Si això és així, si Catalunya és un país no sobirà amb un Parlament amb tallafocs infantil, amb dret a decidir quatre collonadetes i prou, perquè sempre hi ha un tutor que vigila, no és just que Catalunya aporti diners com un major d’edat per mantenir el tutor i els seus parents. No es pot ser una mica sobirà, de la mateixa manera que no es pot ser una mica vegetarià o una mica promiscu.

Si Catalunya no és sobirana, és anòmal que en altres èpoques de la vida ho hagi sigut? Si Catalunya no és sobirana, és anòmal que justament els seus habitants en reclamin la sobirania? Ara mateix al Parlament de Catalunya hi ha temes que no es poden ni esmentar, s’ha de prohibir parlar-ne, perquè posen en qüestió els límits del regne de Felip VI (regne heretat de Joan Carles I, al seu torn heretat de Francisco Franco). Parlar del que volem per al nostre futur, en tant que habitants de Catalunya, no és legal.

Joan Rovira: «La Constitució ja no existeix»

"El govern espanyol es pot passar la Constitució per l’arc de triomf, perquè és seva. I el Tribunal Constitucional, que també és seu, que no es fiqui allà on no el demanen"

El mateix dia, la mateixa Constitució i dues interpretacions que no encaixen i que revelen la gran mentida sobre la qual s’ha plantejat el joc. Per una banda, el míssil del Tribunal Constitucional que apunta a la línia de flotació de l’estratègia internacional del govern català: ja se’n poden anar oblidant de la seva Conselleria d’Afers Exteriors i no cal ni que es molestin a canviar-ne el nom. Un míssil calculat, amb la dosi justa d’explosius: s’intueix, podria ser, que el TC no té massa ganes de convertir-se en una mena de “comando suïcida” que fa la feina bruta del govern espanyol.

Per l’altra, el mateix govern espanyol, el que porta la bandera de la Constitució, l’Estat de Dret i l’Imperi de la Llei (tot en majúscules, que sembla més seriós), té la barra d’afirmar que no pensa fer cas de la sentència del TC sobre la pornogràfica amnistia fiscal del 2012. En ambdós casos, la base és la Constitució i l’hipotètica, pressumpta i malbaratada autoritat jurídica i moral del TC. Però en un dels casos -el de Catalunya- la sentència se’ns presenta com la veritat absoluta i en l’altre -la duríssima rebolcada a Rajoy i Montoro per l’amnistia fiscal- no passa de ser una mena de beneiteria d’uns magistrats llepafils.

Marçal Sintes : «Els ous ja estan trencats»

"Passi el que passi a l’octubre, res ja no pot tornar a ser com abans"

Ho va advertir José Montilla el 2007, fa set anys, quan va parlar de 'desafecció'. Ho va advertir el 2009 l'editorial conjunt dels diaris catalans, tot avançant-se a la sentència de l'Estatut. Ho van advertir, ho han advertit, infinites altres veus des d'aleshores. Veus de tots els colors polítics. Allò de què avisaven, crec, en gran part ja s'ha produït. I és irreversible, almenys per molts anys. I ho és més enllà del que passi el primer d'octubre.

Fins fa cinc o sis anys, el gruix dels catalans havien acceptat la subordinació. Alguns sense adonar-se'n, altres perquè pensaven que calia més múscul per plantar cara, altres perquè trobaven que no havia arribat el moment, altres perquè consideraven que els costos eren massa alts, altres -per exemple alguns grans directius i empresaris i alguns intel·lectuals- perquè Espanya resulta un bon negoci, i, finalment, uns últims que se sentien espanyols en un grau o altre. Sovint es donava una curiosa barreja d'elements.

El que ha passat, que sovint s'ha anomenat 'desconnexió', però que no és només això, resulta històric. Marca un abans i un després. Ho he escrit altres vegades, perquè n'estic convençut: en el fons, al final, el motiu principal del que ha passat, el que ha fet girar a tanta gent, no ha estat exactament ni l'Estatut del 2006, ni l'abusiu sistema de finançament autonòmic, ni els constants embats contra el català, ni la manca de reconeixement nacional, ni cap altra raó identificable, sinó el que hi ha rere de tot això: la humiliació. L’atac a la dignitat d’una gent. Els menyspreu. La voluntat de negar l'altre. De no reconèixer el seu dret a ser escoltat, per dir-ho en una expressió de Michael Ignatieff.

Vicent Partal: «Rajoy, el somnàmbul»

«El govern de Madrid continua encastellat en la tesi que a fora ningú no farà cas de Catalunya malgrat que les proves es van acumulant sobre la taula»

Ahir The Irish Times publicà un duríssim editorial sobre la independència de Catalunya, en què acusava el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, de ‘caminar com un somnàmbul cap a una crisi existencial que fa deu anys no s’hauria imaginat ningú’.

La descripció és bastant encertada, molt plàstica. L’editorialista irlandès avisa Rajoy que encara és a temps de rectificar, però que cada vegada en té menys, de temps. Ho expressa amb un cert escepticisme, que el mena a dir: ‘Sembla determinat a no canviar res, de manera que potser aviat es trobarà amb canvis més substancials molt ràpidament.’

És evident que a Rajoy tant li fa l’opinió del principal diari de Dublín, un diari, per cert, molt ben connectat històricament amb el seu govern. L’executiu de Madrid continua encastellat en la tesi que a fora ningú no farà cas de Catalunya, malgrat que es van acumulant damunt la taula les proves que indiquen que no serà així.

dimecres, 21 de juny de 2017

Miquel Riera: «El PSOE fa riure (molt)»

Espanya és un estat plurinacional, però la sobirania resideix en el conjunt del poble espanyol, diu ara el PSOE, en una declaració que, francament, fa riure. Un professor de Burgos que vaig tenir fa anys ho definiria com una perogrullada, és a dir una cosa absurda, simple i innecessària.Perogrullada és una expressió castellana que s’escau molt bé a l’última bajanada d’un PSOE que és incapaç de mirar més enllà, ancorat com està des de fa anys en un espanyolisme centralista, gairebé tronat i similar al del PP, malgrat que, sovint, ens vulguin fer creure tot el contrari. El PSC, d’altra banda, ha renunciat del tot a qualsevol aspiració catalanista, més enllà del que està definit ara mateix en l’estatus constitucional, també malgrat el que ens vulguin fer creure els seus dirigents. Qui l’ha vist i que el veu, al PSC, confiat de nou ara a un Pedro Sánchez que tan aviat s’embolica amb una monumental bandera espanyola com accepta que Catalunya és una nació, que tan aviat aixeca el puny mentre canta La internacional i es referma d’esquerres com pacta amb els neodretans de Ciudadanos.

Salvador Cardús: «Som una matraca»

L’esbravada de Sáenz de Santamaría palesa la voluntat d’humiliació a què s’ha volgut sotmetre la dignitat nacional dels catalans

Per a la vicepresidenta del govern espanyol no som una nació: som una matraca. Fa una setmana, a La 1, i amb aquella desimboltura que la caracteritza -i una franquesa que cal saber valorar-, va dir que no podem “estar tants anys amb la matraca de l’independentisme, que no du enlloc”, i que “ja està bé d’aquest rotllo”. (Per a Pedro Sánchez, molt més comprensiu -proper a aquell talante del Zapatero que tant va captivar els socialistes catalans-, Espanya és un estat plurimatracal, això sí, sempre que la sobirania de qui faci rodar l’instrument sorollós sigui de l’única i gran matraca espanyola.)

SEGONS JOAN COROMINES, la paraula matraca ve de l’àrab matráqa amb el significat de martell, i deriva de táraq, “pegar, donar cops”. També es fa servir en el sentit de “broma pesada”. I segons el Diccionario Catalán-Castellano-Latino de 1803-1805, apunta Coromines, donar la matraca vol dir “insistir amb inoportunitat en alguna cosa que enfada”. Doncs això: per a la vicepresidenta del govern espanyol, l’independentisme és un martell que colpeja, una molèstia sonora, una broma pesada, una insistència inoportuna que la fa enfadar. En definitiva, som uns torracollons a qui cal fer callar.

Roger Buch: «Aquesta remor que se sent..., és de democràcia»

«Si hi ha la percepció que el resultat serà vinculant, la ciutadania del "sí" i del "no" anirà a votar»

Fa unes setmanes escrivia que perquè hi hagués referèndum abans se n’havia de parlar; i com més, millor. Probablement aquells dies no es parlava prou de referèndum. Avui, de referèndum se’n parla cada dia i molt. Si avui preguntéssim a la població “creus que es farà finalment el referèndum?” les respostes afirmatives serien cada dia més altes.
Hi ha data, hi ha pregunta i també el compromís de què en pocs dies s’expliqui els detalls de l’organització, la logística i les garanties.

Hi ha mobilització social, en poc més d’una setmana les entitats sobiranistes rebenten altra vegada Montjuïc i amb Pep Guardiola internacionalitzen el missatge en el tema que els és més favorable pels temps que corren: l’enorme dèficit democràtic de l’Estat.

Hi ha domassos de colors amb el "sí" que es van multiplicant dia a dia pels balcons dels barris i les viles. I aniran a més: les coloraines agraden.

Francesc de Dalmases: «1 d'octubre: sortiu i divertiu-vos»

«Que no us amarguin, que no us provoquin, que no us facin perdre ni una espurna d’energia. Hem tingut la sort de ser, ara i aquí, protagonistes d’una història bellíssima»

Ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí, diuen els Manel. I tenen raó. Molta. Però hi hem arribat més persones, més sàvies i amb la determinació intacta.

El perímetre polític que s’ha compromès a participar en el referèndum ocupa 82 dels 135 escons del Parlament. És el reflex d’una immensa majoria de la societat catalana que vol decidir el seu futur votant.

El primer d’octubre ens llevarem i sabrem exactament quin és el nostre col·legi electoral i a quina mesa ens espera l’urna. I a partir del dia 2, la majoria parlamentària i el Govern s’han compromès a fer efectiva l’opció majoritària.

I en aquest centenar de dies que ens falten per anar a votar patirem alguna cosa més que aquesta enganxosa calor d’estiu. Parlem de la coral dels que haurien de fer campanya pel no i els fa vergonya o angúnia i s’escuden en el desig d’un fracàs.

Germà Capdevila: «No em crec Espanya»

«El rescat bancari, l'acollida de refugiats i les inversions pressupostades i no executades són només tres exemples d'un Estat sense credibilitat»

Un dels aspectes crucials de la campanya del referèndum –ja fa dies que està en marxa, amb iniciatives a favor del "sí" com les de l'ANC i a favor del "no" com les amenaces als jubilats de Garcia Albiol– és la credibilitat de les propostes, que determinaran el sentit del vot dels indecisos. Uns indecisos que segons les enquestes acabaran decidint si Catalunya esdevindrà un nou estat d'Europa, o no.

Els partidaris del "sí" han de fer un esforç addicional per convèncer-los, perquè parlen d'una Catalunya independent que encara no existeix, la qual cosa demana en gran mesura un acte de fe en les bondats del futur estat. Per això les propostes han de ser molt directes, concretes i recolzades sobre dades certes i verificables.