dimarts, 15 d’agost de 2017

Inscriu-te a LA DIADA DEL SÍ - 11S2017 i també com a voluntari


Blogger Tricks

Festes de Gràcia «Assaig de l'11 de setembre i Tertúlia a la fresca» aquest dimecres 16 d'agost

El 16 d’agost, vine a la plaça Joanic a celebrar la Festa Major de Gràcia! Trobaràs diverses activitats organitzades per la Territorial, com el mosaic de colors del Sí, la tertúlia a la fresca amb diversos representants parlamentaris o l’espectacle d’humor amb Sr. Bohigues.

Aquest dia trobaràs parades de l’ANC a tota la Vila, així com el local del c/Robí obert i amb la portalada engalanada durant totes les tardes.

Els companys de la territorial de Gràcia ens han demanat d’ajudar-los, fent-nos càrrec d’una de les parades que han planificat per tot el barri. Serà el dimecres 16 d’agost, de les 14:30 h a les 21 h. Muntarem la parada a la placeta que hi ha a la Travessera de Gràcia, cantonada amb Mariana Pineda, entre les places del Sol i de la Vila de Gràcia.


ASSAIG DE L’11 DE SETEMBRE


Suso de Toro: «Després del referèndum, l'interlocutor serà Angela Merkel»

Defensar el dret d'autodeterminació dels pobles de l'Estat espanyol li ha tancat moltes portes. A Espanya, però també a la seva pròpia terra. El galleguisme de la II República ha estat esclafat pel Partit Popular, que campa al seu aire des del final del franquisme, amb l'excepció de breus lapses. Però l'escriptor Suso de Toro (Santiago de Compostel·la, 1956) es manté ferm: escriu i diu el que pensa, al cost que li toqui assumir.

Sempre pendent del que passa a Catalunya, la seva última obra és La lliçó catalana (Gregal, 2017). Abans, quan creia en el federalisme, va escriure'n una altra: Otra idea de España (Península, 2005). Si el sistema nascut de la Transició està avui en crisi, defensa que és pel procés polític català. Està convençut que el 2 d'octubre la Unió Europea es veurà veurà obligada a exercir un paper mediador entre l'Estat espanyol i la Generalitat.

Què ha representat el procés català per a l'Estat espanyol?

El procés català n'ha revelat la veritable naturalesa. Aquest és el seu veritable rostre. El que passa és que, durant les dècades anteriors, no va haver-hi dilemes o contradiccions que l'obliguessin a mostrar-lo. Podien fer circular la idea que era un Estat plenament democràtic. Però això no era així. Va haver-hi una crisi tremenda, amb un enorme càstig social, però tanmateix la societat espanyol no va tenir capacitat per rebel·lar-se. És quan hi ha una veritable rebel·lió democràtica, com ho és la catalana, que l'Estat es mostra com és. I no és un Estat democràtic.

Ramón Cotarelo: «L'espiral de silenci no és a Catalunya, és a Madrid»

Politòleg i catedràtic de la UNED

Per què hi ha tan poc suport entre els intel·lectuals a l’1-O?

El dret a decidir és inqüestionable, i el subscriuen a favor del Sàhara o el Tibet. Però quan es posa en un terreny que els toca directament, desapareix per la falta de valentia, perquè els mitjans on escriuen els traurien les columnes, però sobretot perquè veuen que es queden sense país. Són més espanyols i nacionalistes que els espanyols i els intel·lectuals estrangers. No els agrada la idea. No poden admetre el dret a decidir d’una part del que consideren Espanya perquè precisament la consideren Espanya. Però això significa subscriure la posició dels de sempre i aleshores els d’esquerres callen. Estan literalment amagats.

S’escuden en els valors de la legalitat per sobre de la democràcia.

Entenc que hi ha algunes persones que raonin d’aquesta manera, però em costaria molt qualificar-los d’intel·lectuals. Entenc que els comissaris i el govern brandin la legalitat com al paleolític brandaven l’arma, però un intel·lectual no ho pot permetre, perquè qualsevol entén que la legalitat és un assumpte de conveniència. ¿O és que existeix una legalitat que es pugui invocar per sobre de la voluntat de la gent?

El TC deixa ferit de mort el sistema autonòmic

En coherència amb el procés de desconstrucció de l’autogovern que va començar amb la sentència de l’Estatut, el Tribunal Constitucional ha decidit fer un pas més per degradar els Parlaments autonòmics. A partir d’ara qualsevol jutge podrà deixar d’aplicar una norma autonòmica si entra en col·lisió amb una llei de bases estatal. I fer-ho sense avisar a ningú. Fins ara aquesta decisió, declarar una llei inconstitucional de facto, només la podia prendre el mateix TC.

Aquest gir doctrinal està recollit en una sentència del desembre sobre una llei sobre la funció pública a Euskadi que compta amb un vot particular en contra especialment eloqüent: el de la magistrada basca Adela Asúa, que va cessar en el càrrec ara fa uns mesos. Afirma Asúa que la nova doctrina del TC “menyscaba la dignitat del legislador autonòmic, que és un legislador tan democràtic com l’estatal, permetent que les seves normes puguin ser desplaçades per l’autoritat de qualsevol òrgan judicial que les consideri incompatibles amb qualsevol norma estatal sobrevinguda”.

Pepa Masó: «La Diada definitiva»

L’Onze de setembre de fa cinc anys, per la Diada, va tenir lloc una manifestació sense precedents que va deixar molt clara quina era la voluntat dels catalans: que Catalunya passés a ser un nou estat d’Europa. I a Madrid, com si sentissin ploure. L’any següent, una multitudinària cadena humana de 400 quilòmetres del país en demanda de la independència. I a Madrid, com si sentissin ploure. L’any següent, una gran V que va omplir la Diagonal i la Gran Via reclamava poder votar. I a Madrid, com si sentissin ploure. El 2015 un gran punter, que apuntava el Parlament, va recórrer la Meridiana marcant el camí de la Via lliure cap a la República Catalana. I a Madrid començaven a veure que passava alguna cosa. Un any més tard, milers de persones manifestaven estar a punt per fer el pas cap a la independència. I a Madrid, començaven a tirar-ho pel Constitucional per intentar-ho aturar. L’any passat el missatge de la Diada no podia ser més clar: “A punt.” I Madrid ha intensificat la batalla judicial contra qualsevol iniciativa del Parlament i del govern per tirar endavant el referèndum per la independència. I aquesta Diada, la del 2016, ha de ser la definitiva, la Diada del sí. Aquest any, més que mai, cal omplir la creu que simbolitzarà el sí al referèndum. Serà la Diada que donarà el tret de sortida a la campanya de l’1 d’octubre. Serà la Diada en què, més que mai, s’ha de sortir al carrer per demostrar al món la determinació dels ciutadans d’exercir el seu dret a decidir; de demostrar al govern espanyol, i a tots els que els donen suport, que l’estratègia de la por, contràriament al que esperaven, no ha resultat. Que el setge judicial i policial a què han sotmès i sotmeten tots aquells que donen compliment al mandat que es va fer al Parlament el 27-S no ha fet recular els milions de persones que reclamen el seu dret a decidir si volen un estat propi. Demostrarà que el moviment és imparable per molts paranys que hi vulguin posar. Perquè a cops de TC no s’atura el que és un clam majoritari. Aquesta Diada, del sí, és la definitiva, i ha de ser més multitudinària que mai.


Esteve Plantada: «Sense arguments per resignar-se»

«La inacció i el menyspreu sistemàtic del govern central és una màquina intempestiva de fer independentistes»

Antoni Puigverd no acostuma a fer escarafalls, ni a provocar erupcions sobtades amb els seus articles, sempre ponderats i ben escrits. Al contrari. El poeta, escriptor i articulista es caracteritza per raonar i meditar allò que diu, lluny de recrear-se en l'estirabot fàcil, en el soroll atribolat o en el retrat que caricaturitza qui pensa de manera diferent. Potser per això, l'article que ha publicat a La Vanguardia aquest dimarts ha estat tan llegit i comentat. Un text molt simptomàtic del moment que vivim i del camí de no retorn que el país ha iniciat.

A aquestes alçades del procés, que un històric de les possibilitats de la tercera via afirmi que la situació és poc menys que insostenible, vol dir moltes coses. En primer lloc, que la inacció i el menyspreu sistemàtic del govern central és una màquina intempestiva de fer independentistes. En segon lloc, que Mariano Rajoy no ho tindrà tan fàcil com es pensa i que estem destinats al xoc de trens, i no pas perquè els catalans ho hagin volgut, sinó perquè Madrid no dialoga i no assumeix la magnitud del desafiament polític que té al davant.

dilluns, 14 d’agost de 2017

Germà Capdevila: «El «no» ja fa campanya»

«L'unionisme escalfa motors per a una campanya bruta com mai no hem vist abans»

Un cop assumit des de Madrid que no podran impedir físicament la votació de l'1-0, ha començar la campanya del "No", que no serà una campanya com la de l'únionisme britànic a Escòcia –per posar un exemple– sinó que veurem en acció tots els mecanismes oficials i oficiosos, explícits i ocults, per impedir el triomf del "Sí" a la independència.

El tret de sortida de la campanya del "No" no és pas la crida del defenestrat García Margallo de col·locar banderes espanyoles als balcons, sinó un assetjament mediàtic contra Catalunya i els efectes de la independència que no ha fet més que començat a moure's, de manera incipient. Uns atacs des dels mitjans que intentaran atiar, legitimar i justificar la repressió judicial i política que intentarà aplicar l'Estat.

diumenge, 13 d’agost de 2017

Aleix Sarri: «Paraula de BOE»

«Que tothom ho tingui en compte de cara al referèndum perquè, si es perd, els catalans ja ens podem calçar amb la hipercentralització que vindrà»

Som a 11 d’agost i el caos al Prat continua. El doble raser d’Aena en la inversió en seguretat a El Prat i Barajas ha tingut el seu efecte i el conflicte laboral d’Eulen resta obert davant la indiferència del govern espanyol i la impotència de la Generalitat, que ha vist com malgrat els esforços de moment no ha convençut els treballadors d’aturar el boicot la vaga. La situació ridícula tenint en compte que El Prat va tenir l’any passat beneficis per 339M d’euros, i representa un cop per a la imatge internacional de Barcelona i el nostre país. Minipunt doncs per l’Estat en la seva lluita per mantenir Barajas al centre de la vida aeroportuària espanyola i seguir xuclant recursos cap a Madrid.

El desastre però, té la seva cara positiva, i és que hem pogut tornar a veure de prop fins a quin punt l’entramat político-empresarial de l’Estat ho arriba a controlar tot. Ara sabem que a la direcció d’Eulen hi és la germana del president gallec del PP, Nuñez-Feijoo, i que l’empresa té en exclusiva el control de seguretat en tots els 27 aeroports d’Espanya gràcies al monopoli d’Aena. Coses del centralisme d’Estat: com més amic ets de qui escriu el BOE més possibilitats tens d’aconseguir contractes públics multimilionaris.

dijous, 10 d’agost de 2017

Inscriu-te a LA DIADA DEL SÍ - 11S2017 i també com a voluntari


Recorda que els trams de la nostra territorial són del 201 al 204



I si encara no ho has fet, et convidem a apuntar-te a col·laborar amb nosaltres l’11-S. Aquesta Diada promet ser massiva. Ja s’estan organitzant més autocars que mai i hi haurà, com a mínim, una colla castellera a cada tram.

Muntarem tres parades als nostres trams (201 a 204), per la qual cosa, necessitarem molts voluntaris, així com per a l’animació, trànsit, ordre, etc.

Pots apuntar-t’hi a aquest formulari.

Estem organitzant animació de tota mena, però tot dependrà de la quantitat de voluntaris que tinguem.

A més, t’encoratgem perquè vinguis a posar el teu granet de sorra per fer tots els preparatius previs de la Diada; perquè, si ets simpatitzant, facis el pas per ser soci de ple dret, i perquè, si encara no tens el domàs del Sí, el vinguis a buscar per guarnir el teu balcó.

Posa’t en contacte amb nosaltres per correu electrònic (sagradafamilia@assemblea.cat) o vine al nostre local del carrer de Cartagena, 213, els dimarts* de 19 a 21 h.

(*) A finals del mes d’agost ampliarem l’horari d’obertura del local. Ja rebràs la informació dels canvis.

T’hi esperem! Junts ho farem possible!

Festes de Gràcia «Assaig de l'11 de setembre i Tertúlia a la fresca» dimecres 16 d'agost

El 16 d’agost, vine a la plaça Joanic a celebrar la Festa Major de Gràcia! Trobaràs diverses activitats organitzades per la Territorial, com el mosaic de colors del Sí, la tertúlia a la fresca amb diversos representants parlamentaris o l’espectacle d’humor amb Sr. Bohigues.

Aquest dia trobaràs parades de l’ANC a tota la Vila, així com el local del c/Robí obert i amb la portalada engalanada durant totes les tardes.

Els companys de la territorial de Gràcia ens han demanat d’ajudar-los, fent-nos càrrec d’una de les parades que han planificat per tot el barri. Serà el dimecres 16 d’agost, de les 14:30 h a les 21 h. Muntarem la parada a la placeta que hi ha a la Travessera de Gràcia, cantonada amb Mariana Pineda, entre les places del Sol i de la Vila de Gràcia.

ASSAIG DE L’11 DE SETEMBRE

Per fer l’assaig només cal que vinguis amb una samarreta del color que vulguis posada, i a la bossa la samarreta groc-fluorescent d’aquest any.

Ens situarem tots al carrer Pi i Margall i desplegarem una gran lona que quan passi per sobre els nostres caps aprofitarem per posar-nos la samarreta i fer aparèixer l’esclat del color del groc-fluorescent que simbolitza la voluntat de canvi.

Hem de ser molta colla per a què es vegi l’efecte i poder extreure’n vídeos que siguin demostratius. Vine, participa, col·labora!

Andreu Mas-Colell: «El somni de la vicepresidenta»

Sembla que la vicepresidenta Sáenz de Santamaría va comentar al diputat Jordi Xuclà que el govern espanyol guanyaria per 10 a 0 el conflicte que culmina l’1-O. Crec, però, que l’ambició de guanyar per 10 a 0 va molt més enllà. El PP vol guanyar per 10 a 0 la guerra que va endegar ja fa molt temps per recuperar l’Espanya unitària de sempre, trasbalsada per la transició post-Franco (com ja va passar el 1931). Un advertiment: no crec que l’opinió espanyola, ni la de les seves elits, sigui homogènia. No menystindria les diferències entre el PP i el PSOE o Podem. Ni la varietat d’actituds envers Catalunya entre la gent de dretes, com tampoc entre la gent d’esquerres. Però, dit això, també és clar que, lamentablement, la dreta profunda i essencialista ha marcat l’agenda i domina, de llarg, el discurs i la iniciativa política.

El concepte d’Estat que encarna el PP simplement no pot tolerar la diferència. No pot tolerar ni Gibraltar. El PP vol viatjar al passat i vol arrossegar-nos amb ells. Des de la seva primera majoria absoluta, l’any 2000, estan en campanya permanent per aquest objectiu. I, com he dit, volen guanyar per 10 a 0. La seva estratègia de campanya té quatre fases.

Per què la participació no és un element determinant per a legitimar el referèndum de l’1-O?

La Comissió de Venècia recomana de no establir quòrums de participació, ja que això podria incentivar l'abstenció dels ciutadans que hi estan en contra

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha demanat als partits independentistes que estableixin un ‘consens polític previ’ al referèndum de l’1 d’octubre perquè la independència tiri endavant si obté ‘més vots favorables que contraris, sigui quin sigui el percentatge de participació registrat’, segons que ha publicat Europa Press. En el document intern de l’ANC, al qual ha tingut accés l’agència de notícies, l’Assemblea vol assegurar un consens previ per tal d’evitar un possible boicot dels partits contraris a la celebració del referèndum: Ciutadans, PP i el PSC. En aquest sentit, l’ANC ha apuntat que ‘fer boicot és adulterar l’abstenció i l’ús normal del mètode democràtic’.

La demanda de l’Assemblea pretén deslegitimar l’estratègia d’alguns grups, sovint contraris a la celebració del referèndum, que volen condicionar la validesa de la votació al percentatge de participació. En aquest sentit, l’ANC assenyala que, el fet que la participació no arribés al 50% -llindar mínim proposat per alguns sectors-, no va condicionar l’aprovació, en referèndum, de la constitució europea a l’estat espanyol -amb una participació del 41,77%-, ni de l’estatut de Catalunya, el 2006, que va ser aprovat, també en referèndum, amb una participació del 49,5%. Però per què no cal un mínim de participació per a legitimar el referèndum de l’1-O?

Enric Ramionet: «Simplement respon»

República catalana o monarquia espanyola; aquesta és la qüestió. Quantes vegades t’han fet una pregunta així i t’han dit que la teva resposta serà vinculant? Es pot fer, respecte a això, literatura o humor; es poden exhibir les millors perles de l’escepticisme o del cinisme per conrear el teu sex-appeal, ens poden torturar analitzant psicopatologies socials o individuals, ens poden dir que no són de fiar, que ja els tenen calats, que només és processisme, que no anem enlloc, que no és prou compartit, que això és cosa de nacionalistes i que ja sabem que el nacionalisme (de l’altre) és el darrer refugi dels canalles i, evidentment, es poden esgrimir un grapat de sentències contundents sobre la llei o la democràcia afirmant que preguntar segons quines coses és pecat. Es pot fer i es fa, però la qüestió està plantejada i la resposta, de forma explícita o implícita, sempre s’entén. Damunt dels nostres caps s’ha situat un interrogant immens que tothom respon fins i tot quan es nega a fer-ho afirmant que la pregunta no s’ha formulat bé, que no toca o no se la creu. Ho llegeixo, ho sento i sempre penso: “Sí, d’acord, molt agut, molt interessant, molt divertit, però ara contesta: república catalana o monarquia espanyola?”

Toni Brosa: «Convicció democràtica»

Catalunya és dels catalans i espanyols que la viuen, la senten, la treballen i la construeixen cada dia. És la seva terra, la seva llar i aspiren a fer-ne, entre tots, el millor lloc possible per viure. Molts creuen que això seria més factible tenint un estat propi; decidint aquí tot el que ens afecta, necessitats, prioritats i solucions; escrivint una constitució sense rèmores del passat, participativa, progressista i democràtica; deixant enrere el llast d’una monarquia injusta i obsoleta; aprofitant la potencialitat econòmica i unes dimensions físiques i demogràfiques més reduïdes per aconseguir un millor nivell de vida, de serveis i de benestar per a tots, per fer-ne una societat més justa i equitativa, i també per perseguir i extirpar el frau i la corrupció; aportant lliurement la solidaritat que ens puguem permetre en el context europeu; deixant de conviure amb les imposicions lingüístiques i culturals, les fòbies ètniques i les amenaces, i travant amistats i aliances amb qui tingui ganes i interès de relacionar-se amb nosaltres d’igual a igual. Després hi ha els que creuen que Catalunya pot i ha de seguir fent el seu camí dins l’Estat espanyol; col·laborant a reformar la seva Constitució, a netejar-lo de corrupció i a superar el seu passat dictatorial; acceptant contribuir generosament a la prosperitat i la solidaritat de l’Estat tant com es decideixi des d’allà; batallant cada dia per obtenir un retorn just d’aquesta aportació o per tenir capacitat de decidir en les coses que afecten els catalans; lluitant, encara i durant el temps que calgui, contra les discriminacions lingüístiques fins que Espanya canviï i assumeixi el plurilingüisme, o convivint amb la catalanofòbia atàvica enquistada a la societat espanyola. Cadascú té una opinió i totes són vàlides, ens les respectem, triem la nostra, l’expressem en una urna i acceptem el resultat. Aquesta és la convicció bàsica, comuna, que tots els catalans hem de valorar i prioritzar davant el dilema de futur que està plantejat. Una majoria molt àmplia de ciutadans vol votar en un referèndum d’autodeterminació; el Parlament escollit per aquests ciutadans fa els passos perquè sigui possible; el govern investit per aquest Parlament el convocarà per a l’1 d’octubre. I als ciutadans, pensem com pensem, per convicció democràtica, ens toca dir-hi la nostra, votar. No hi podem renunciar.


Antoni Dalmau: «Fer el desentès»

És evident que la dinàmica que ha agafat en les darreres setmanes el procés sobiranista i, d’una manera més general, la política catalana té com a conseqüència una polarització molt clara entre els punts de vista antagònics dels partidaris i els detractors de la independència. Cal reconèixer que l’aposta del govern català i dels grups parlamentaris que li donen suport és molt alta, sobretot perquè l’actitud de l’Estat intenta segar-li l’herba sota els peus en tot moment i no s’està de recórrer a tota mena de pràctiques antidemocràtiques que van des del Tribunal Constitucional fins a les clavegueres policials.

És lògic, doncs, que per part dels contraris a la celebració del referèndum de l’1-O s’exerceixi una pressió creixent i desesperada a tots nivells. Els mitjans de comunicació d’aquest signe es descaren més que mai i multipliquen els titulars esbiaixats i catastrofistes, mentre que els personatges mediàtics més o menys unionistes són instats a prendre posició sobre aspectes ben allunyats de l’activitat quotidiana que els ha fet famosos. Així, no és estrany que, empesos per aquest corrent cada vegada més desfermat, sentim a dir coses que, en unes altres circumstàncies, farien pujar els colors a la cara d’aquells qui ara recorren fins i tot a l’insult o a la mentida. Tot s’hi val per tal de contribuir a frenar el referèndum de la manera que sigui.

Germà Capdevila: «La Diada del sí»

Totes les mirades estan posades en el referèndum de l’1 d’octubre. Tenim una majoria sòlida de catalans disposats a votar per decidir, tenim un Estat cada cop més nerviós en veure que l’estratègia de la por perd força i credibilitat, tenim un món que ens mira amb atenció a l’espera de la nostra decisió. El dia 1 d’octubre és potser el més important dels últims anys. Abans, però, hi ha una altra data d’una importància enorme: la diada de l’11 de Setembre. No ens podem relaxar, no podem confiar en les enquestes que ens diuen que ho tenim tot de cara. El grau d’èxit de la mobilització de la Diada a Barcelona serà el termòmetre que aquí, allà i més enllà tothom farà servir per mesurar el grau de tensió del múscul sobiranista. És vital tornar a emetre al món aquelles imatges que són observades amb admiració i enveja. Hem de tornar a omplir els carrers de manera festiva i familiar. Fa anys que mobilitzem més del 20 per cent de la població del país, una fita sense parangó a l’Europa contemporània, que és la prova més contundent de la voluntat fèrria dels catalans d’esdevenir un nou estat, lliure i independent. Per tot plegat, és imprescindible apuntar-se a webdelsi.cat com a voluntari, o com a participant de la manifestació. Més que mai, cal convèncer els veïns i els amics, els familiars i els coneguts, de la importància de ser a Barcelona l’11 de Setembre. Que ningú no es quedi a casa. Que ningú que pugui anar-hi no s’ho miri per televisió. L’èxit de la Diada ajudarà a convèncer molts dels que encara dubten del referèndum, servirà per desmuntar les mentides i les manipulacions que insistiran que serà un nou 9-N o una costellada, i permetrà que les amenaces perdin eficàcia, perquè el triomf del sí en el referèndum deixarà automàticament sense efecte les accions repressives de l’Estat. L’1 d’octubre omplirem les urnes, però abans, l’11 de Setembre, omplirem els carrers un altre cop. Apunteu-vos-hi!