dimecres, 20 de desembre del 2017

La Generalitat xifra el dèficit fiscal el 2014 en 16.570 milions d'euros

Aquesta dada representa el 8,4% del PIB català, un percentatge quatre dècimes per sobre del de 2013. La Generalitat denuncia que Catalunya rep menys del que li correspondria per pes de població

La Generalitat va xifrar el dèficit fiscal de Catalunya amb l'administració central de l'Estat en 16.570 milions l'any 2014, el que representa un 8,4% del PIB català, i va estimar el del 2013 en 15.493 milions, equivalent al 8% del PIB, segons el càlcul realitzat pel Govern català destituït amb el mètode de flux monetari. Si es pren com a referència l'altre mètode de càlcul de la balança fiscal, el de càrrega-benefici, el dèficit fiscal seria d'11.590 milions el 2014, equivalent al 5,9% del PIB català, i d'11.477 milions el 2013, fet que suposa igualment el 5,9% del PIB català d'aquell any.

dimarts, 19 de desembre del 2017

Albano Dante Fachin: «Mensaje URGENTE a los 600-000 indecisos del 21D»




Carles Puigdemont: «És inviable que em portin a la presó si guanyo»

Entrevista al president Carles Puigdemont a Brussel·les

Entrevistar el president Carles Puigdemont a Brussel·les et dóna una dimensió diferent del moment polític que vivim. Eixampla visió, no solament per les coses que diu i el gruix d’informació que garbella, sinó per tot allò que es mou al seu entorn. La realitat del president a l’exili es materialitza lluny dels estereotips que tenim al cap, cada dia fa un acte de campanya, reunions… És aquí i és allà. La duresa de l’allunyament forçat i el que comporta hi és present, però es fa molt latent el combat del país.

Les persones que ens trobem, que no són poques, són allà per una fidelitat al país, a la persona, i també per aquestes ganes de revertir la repressió. Hi ha el secretisme generat per la seguretat necessària, però això passa a ser una anècdota en comparació amb aquest aire que es respira. És un aire efervescent, ple de sentiment de resistència i d’esperança. Embolcallat per la tecnologia, fa un efecte multiplicador i configura una nació virtual que té la virtut de ser més real que allò tangible. Ningú no la pot empresonar i té l’adn del futur.

—Fa tres mesos, gairebé exactes, fèiem una entrevista al Palau de la Generalitat. Us havíeu imaginat aquesta situació que vivim?
—No en les circumstàncies concretes, però en el Consell Executiu sí que ens ho preguntàvem molt sovint. Era en el ventall de conseqüències de la reacció de l’estat que teníem sobre la taula. Sabíem que una podia ser que el govern fos a l’exili o empresonat.

Junqueras: «Com voleu que renunciï a fer el bé i als meus drets civils i polítics?»

El cap de llista d'ERC afirma des de la presó d'Estremera que manté intactes "les ganes de servir al país" i que està il·lusionat perquè no el podran "retenir eternament rere els murs d'una presó"

No descarta cap via per implantar la República però avisa la CUP que "els ritmes i els compromisos han de ser col·lectius i assumibles per a la majoria" d'actors

Acusa Cs de ser "el projecte d'Aznar, que vol fracturar el país i dividir-lo en comunitats per raó de llengua o d'origen"

Els caps de llista de les dues candidatures de la dreta unionista (Inés Arrimadas i Xavier García Albiol) s'han negat a concedir entrevistes a NacióDigital en el marc de la campanya del 21-D. Carles Puigdemont (des de Brussel·les), Miquel Iceta, Xavier Domènech i Carles Riera sí que les han concedit i ho han fet amb tota normalitat i personalment. Ha estat possible preguntar, repreguntar i contrastar respostes. A Oriol Junqueras (Barcelona, 1969), el candidat d'ERC i el més ben posicionat per dijous segons les enquestes, l'hem pogut entrevistar però la seva reclusió a la presó d'Estremera des de fa més d'un mes ens ha obligat a fer-ho a través d'un qüestionari.

Carles Riera: «Aquesta vegada no negociarem sobre els objectius, sinó sobre el punt de partida»

Entrevista al candidat de la CUP per Barcelona: 'Hem de somriure, però també hem d'ensenyar les dents'

Encarem els últims dies de campanya i entrarem a la setmana de les eleccions imposades pel govern espanyol després d’un cop d’estat. La repressió ha estat forta i ho és, i el moviment republicà s’ha hagut de preparar ràpidament per a la resistència pacífica i la desobediència civil. Qui millor per a parlar de tot això que un deixeble de Lluís Maria Xirinacs, membre destacat de la Crida a la Solidaritat i actualment candidat número 1 de la CUP per Barcelona? Carles Riera ens atén entre més entrevistes, actes públics i reunions i ens ofereix algunes reflexions de pes sobre la situació actual i allò que es podrà fer d’ara endavant. El candidat de la CUP assenyala que la transició no s’ha pogut fer de la llei a la llei, com havien preconitzat alguns, que amb el somriure no n’hi ha prou, que caldrà negociar el nou govern parlant del punt de partida més que no el d’arribada, que algunes estructures d’estat no havien estat preparades amb realisme, que la posició dels comuns és més cínica que ignorant, i que caldrà fer passos endavant i passos enrere en aquesta nova fase cap a la consolidació de la República.

—Sou deixeble de Xirinacs.
—Intel·lectualment, en l’àmbit de l’independentisme, em reconec en dues persones: Lluís Maria Xirinacs i Aureli Argemí.

Jordi Sànchez: «En campanya des de la presó»

Fer campanya des de la presó és francament difícil. El Tribunal Suprem ha denegat fa pocs dies aquest dret amb l’argument que hi hauria un risc de crear situacions tumultuoses, és a dir violentes. Tal com us ho dic! El jutge ha vist una explosió violenta que ningú més no ha vist, ni a Catalunya ni a fora. Ni tan sols els més contraris al procés sobiranista mai no havien parlat d’explosió violenta. Però ara la justícia reescriu la realitat per posar-nos i mantenir-nos a la presó.

En aquesta mateixa línia, encara espero l’acceptació del recurs d’empara al Tribunal Constitucional per suspendre la presó preventiva davant diverses irregularitats de l’Audiència Nacional, per poder gaudir dels mateixos drets que els altres candidats. La ironia de la història és que el meu escrit va entrar a l’alt tribunal el mateix dia que el TC acceptava el recurs d’empara dels qui van assaltar la llibreria Blanquerna de Madrid i evitava així la seva entrada a la presó, mentre es resol el recurs presentat per aquests militants de l’extrema dreta contra la seva sentència de presó. No m’atreveixo a dir que el TC té dues vares de mesurar, però es fa llarg, molt llarg, esperar la seva decisió sobre el meu recurs.

Vicent Partal: «Com una muralla»

«Passe què passe, a hores d’ara ja és evident que aquest país resisteix i resistirà»

Reconeguem-ho: hauríem de ser morts. I enterrats. Per això van fer el colp d’estat. Tu no fas un colp d’estat per convidar a prendre cafè o per llegir poemes. Ho fas per matar el problema. Per matar-lo, si més no metafòricament, i enterrar-lo per sempre. Un estat com cal no fa tot això que ha fet l’estat espanyol sense assegurar-se de totes passades que no deixa cap opció de sobreviure al seu enemic, al seu antagonista. I tanmateix som ací, ben vius, en el darrer dia d’aquesta campanya electoral dissenyada per liquidar-nos. Ben dreçats. Sencers. Com una muralla.

Ja veurem què passa dijous en les votacions i en el recompte. Però, passe què passe, a hores d’ara ja
és evident que aquest país resisteix i resistirà. I poca broma, amb això. Ells han violat les seues lleis, han agredit a colps milers de ciutadans, han empresonat els nostres líders, han enviat a l’exili el president, han ocupat la institució d’autogovern, han perseguit piulades i piuladors, han amenaçat funcionaris, han censurat els mitjans públics, han omplert de mentides els papers i les ones, han fet decrets de guerra econòmica i han obert centenars d’expedients, milers. Ells han fet servir la justícia per ficar la por al cos de la gent, han prohibit els llaços, ens han obligat a retirar les pancartes i les banderes, han maldat per exterminar el color groc, han posat diners i més diners i més diners i més diners encara en una campanya desigual on dos dels tres caps de llista independentistes ni tan sols han pogut acudir als debats, ni recórrer els pobles, ni demanar el vot encaixant la mà de la gent, dels qui els voldrien votar.

Toni Comín: «El proper pas»

Els consellers a qui ERC va fer confiança perquè forméssim part del Govern a partir del gener del 2016 hem d’estar orgullosos de la nostra feina. Perquè el balanç de la nostra acció de govern és positiu. En un context de dures limitacions pressupostàries degudes a l’injust model de finançament i a les conseqüències fiscals de la crisi, amb les finances de la Generalitat primer segrestades pel FLA i després directament intervingudes, amb un marc competencial cada vegada més estret, sempre coartat per les sentències d’un Tribunal Constitucional cada vegada més centralitzador... tot i així hem tirat endavant un programa de reformes socials i institucionals valent i progressista. Polítiques d’esquerres, però rigoroses. Si alguna cosa necessita aquest país és que se’l governi des d’un reformisme transformador i alhora transversal, compromès amb la justícia social i la lluita contra les desigualtats més que amb cap altra cosa. Però capaç d’aconseguir canvis efectius, no només de somniar-los i proclamar-los. Necessitem una esquerra que, a més de voler una Catalunya més justa, sàpiga com governar per aconseguir-ho. I, d’entrada, per governar calen majories electorals prou àmplies, unes majories que només s’aconsegueixen des d’una esquerra inclusiva, capaç d’obrir-se a banda i banda, capaç d’entendre’s tant amb l’esquerra més radical —en el bon sentit de l’adjectiu— com amb els sectors amb un sincer compromís social que pugui tenir a la seva dreta.

Germà Capdevila: «Soraya i el Baró»

«La vicepresidenta del govern espanyol fa gala de la supressió de la separació de poders i la fiscalia mira cap a una altra banda»

Pràcticament totes les constitucions del món consagren el principi de la separació de poders, propugnada pel Baró de Montesquieu com a garantia contra els abusos de poders i com a sistema de contrapesos per preservar la llibertat política.

Quan un dels poders de l'Estat s'excedeix en les seves atribucions, hi ha un altre poder que actua per aturar-lo i garantir l'efectivitat del sistema democràtic cap a la població que no pot defensar-se per sí mateixa dels abusos dels governants.

Si Espanya no fos una democràcia de cartró pedra, l'aplicació inconstitucional de l'article 155 no hauria estat possible. La Justícia hauria actuat amb rapidesa per evitar-lo. Tanmateix, ens domina un Estat on els tres poders estan sota en control d'una casta política hereva d'una falsa transició, que té les mans lliures per fer i desfer.

Marta Rojals: «Aprofitar el parany del 21-D»

«Hem d'aprofitar la trampa del 21-T per internacionalitzar les mancances de la 'democràcia' espanyola i, si s'escau, les del projecte europeu»

Sembla una ximpleria haver-ho de recordar, però cada vegada que el sobiranisme ha ‘demanat’ un referèndum, ho ha fet partint de la base que n’acceptaria el resultat. Qualsevol resultat, cosa que també hauria de ser òbvia. Pel que fa als ‘indepes’, entenem que si guanyava una opció que no era la nostra, ens hi hauríem de posar fulles, si aquesta era la voluntat majoritària de la gent. I és clar que perdre el referèndum no implicaria abandonar la lluita, però l’única lluita que admetríem és la que es regeix per allò que algú va anomenar ‘la força de la raó’ contra ‘la raó de la força’. Perquè vèncer sense convèncer només és sostenible per la força, i aquest no és el nostre estil. Podem tenir molts defectes, però aquest sí que no: per a copiar el model espanyol no ens hauria calgut tanta molèstia.

Si ens atenem a les regles de joc de les democràcies avançades, ja no cal dir al dret d’autodeterminació, el problema no és pas a les files de l’independentisme. El problema és que, a Catalunya, la contesa sobirania-subjugació es dirimeix entre dues cultures democràtiques ‘diferents’, per dir-ho suau. Això de la ‘cultura democràtica’ va quedar exemplificat per sempre amb el referèndum pactat d’Escòcia: tothom va entendre que el Regne Unit –sense constitució, ell– tenia una cultura democràtica ‘diferent’ que el Regne d’Espanya i la seua constitució, la seua inquisició i la raó de la força bruta.

David Fernández: «Dignitat o excepció»

«Mai es menteix tant com abans d’unes eleccions,

durant la guerra o després d’una cacera»

Otto Von Bismarck

La por viu de la por. La mentida viu de la mentida. I la dignitat sobreviu, sempre atrotinada, gràcies a la dignitat. Sempre ha estat així. Sempre serà així. La por és una tecnologia del poder; l’excepció és una tecnologia de govern. I la doctrina del xoc que ens assetja, càstig d’Estat en territori hostil per al règim del 78, consisteix en provar d’imposar per vies excepcionals el que ja saben que és impossible de guanyar per vies democràtiques. En el rerefons, el deix d’una doble derrota assumida: que saben que han perdut i que saben que no poden guanyar –democràticament– aquesta societat. El deix no deixa pas automàtic a cap victòria immediata ni imminent, però serveix per aclarir el punt de partida sense oblidar l’horitzó d’arribada. Subconscient freudià, cada cop que Rivera i Arrimadas diuen –ai– que el problema va començar fa 40 anys, en situen, de ple i de fet, en plena dictadura. Van a por nosotros, poetitzaven els enyorats Accidents Polipoètics.

Joan Manuel Tresserras: «Aliar ambició i malestar»

Queden poques hores per a la jornada electoral més vergonyant de la història recent d’Europa. L’independentisme guanyarà»

Aquest malestar que sentim és atmosfèric. Aquesta tristor que ha vingut després de l’apoteosi de les il·lusions i els somriures, quan ens sentíem més forts cada dia, és en l’ambient. Hi ha una estranya olor en l’aire que respirem d’ençà de l’octubre. És l’efecte de la repressió. És l’efecte d’haver de conviure amb la brutalitat i, tanmateix, voler tirar endavant. És la incomoditat constant que provoca el propòsit de normalitat quan la normalitat és impossible. És l’absurd d’haver d’admetre que les pràctiques més dignes són proscrites i la gent més digna és a la presó, mentre la violència institucional i la corrupció campen com volen. Vulneracions de drets a dojo, amb la complicitat de jutges, mentre la caverna mediàtica els va elogiant les gràcies.

Joan Ignasi Elena: «Camins de Castella»

«Al sortir em va fer un darrer prec. Diga'ls que malgrat que els moments són severs, no defallim. Persistim i donem un missatge clar al món, i a nosaltres mateixos, el dia 21-D»

En un inhòspit racó de Castella, sense cap senyal de vida en llibertat a força quilòmetres a la rodona, sobtadament apareix a l'horitzó un edifici gris. Trist. Fred. Sense ànima. Tràmits burocràtics i sorolloses portes que es tanquen al passar. La temperatura és baixa i la sensació de fred és encara més intensa. Amara tot el cos.

Quan creues la darrera porta i et trobes l'Oriol Junqueras darrere d'un vidre de seguretat, tens la necessitat de pessigar-te per comprovar que sí, que el Junqueras és a la presó.

L'home que encapçala la llista que moltes enquestes apunten com a guanyadora, és a la presó. A la presó. Un home bo. Hi és, per les seves idees, que defensa apassionadament. I no pots evitar pensar en les desenes de corruptes que circulen lliures amb total impunitat i fins i tot amb fatxenderia. Alguns amb sentència. I ell tancat. I el Quim. I els "Jordis".

Laura Pinyol: «En diuen separació de poders»

«Gràcies Soraya per parlar clar. Gràcies per donar-nos la raó quan dèiem que no era normal que un cap d'estat se sumés entusiastament al "a por ellos, oe"»

Hi ha dos mantres que el règim del 78 ha repetit fins a la sacietat: que en absència de violència es podria parlar de tot i que a l'Espanya heretada del règim franquista hi havia separació de poders. Un i l'altre han estat desmentits airosament en els últims tres mesos. La sobirania nacional de l'Estat espanyol no es toca i per més propostes que faci l'independentisme per trobar una solució pactada la resposta serà contundent i amb violència si cal, sense vacil·lació. L'1 d'octubre.

Sobre la separació de poders ja s'intuïa que Espanya no era al podi dels països més exemplars. Per citar-ne alguns i no fer una afirmació a la lleugera, el World Economia Forum Global Index 2015-2016 situava la independència judicial de l'Estat en el lloc 84è de 140, per darere de Pakistan o Marroc. I la Comissió Europea, en l'informe The 2016 EU Justice Scoreboard ocupa la posició 22a de 28, just per darrera de Portugal.

Ignasi Aragay: «La frivolitat i el cinisme no són normals»

Els finals de campanya són camp adobat per a les sortides de to, tant dels que creuen que van bé com dels que estan desesperats. Esgotats els propis lemes i arguments, es deixen anar. Perquè hi tenen molt a guanyar o hi tenen poc a perdre. Ja hi estem acostumats, a aquest circ final. Passa, però, que aquesta no és una campanya normal. Per tant, els candidats que es pensen que són normals i que s’adrecen a gent normal, haurien de ser conscients que els seus rivals estan anormalment tancats a la presó o a l’exili. Són rivals als quals no deixen ser normals.

Quan la vicepresidenta espanyola es vanta d’haver escapçat l’independentisme, no s’adona que està delatant l’ús instrumental i barroer que la Moncloa ha fet de la justícia. Des de la seva altivesa, no s’adona, tampoc, que no té al davant polítics en igualtat de condicions, sinó privats de llibertat pel seu abús de poder. I quan Miquel Iceta s’instal·la en el paper de bromista simpàtic i compara Junqueras amb un osset de peluix, no s’adona que està seguint la veta als policies que ja van voler humiliar el líder d’ERC ni s’adona que l’humor esdevé crueltat quan recau sobre un col·lega del Parlament que està entre reixes per defensar les seves idees, les mateixes que fins fa poc discutia amb ell a l’hemicicle. No s’adona que, ara, la seva frivolitat no és normal.

Font: ara.cat

Víctor Alexandre: «El president Puigdemont i la dignitat»

"La pregunta és: quant trigarem a veure aquesta dictadura anomenada Espanya asseguda davant d’un tribunal penal internacional?"

Les eleccions catalanes del 21 de desembre no són unes eleccions legítimes, són unes eleccions dictades per un poder absolutista, hereu ideològic del que hi havia abans de la mort de Franco, i disposat a tot, inclosa, com ja s’ha vist, la violació flagrant dels drets humans, per tal que el poble català no pugui decidir sobre la seva pròpia vida. El pretext per imposar aquest totalitarisme és una Constitució –un frau en si mateixa, perquè va ser planificada pel franquisme i tutelada pels militars del dictador–, i un suposat article 155 segons el qual qui l’invoca té llicència per fer tot el que vulgui amb absoluta impunitat, entre altres coses perquè tant el poder que el pot invocar com els seus tribunals són exactament el mateix. A Catalunya, naturalment, hi tenen delegats que, mancats de sentit del ridícul, malden per semblar més espanyols que els espanyols. Són els Michael Jackson de la política catalana, negres esperpèntics que reneguen del seu color convençuts que com més sacralitzin la llei dels blancs més blancs seran ells.

divendres, 15 de desembre del 2017

David Fernández: «Banalització i excepció»

«No hi ha res més terrible, insultant i depriment que la banalitat»

Txèjov

Perversa per indecent, hi ha una dita oficiosa en la política oficial –la política aparador, la política 'Borgen', la política/espectacle, la política/negoci, la política/poder– que diu que allò que es diu en campanya queda en campanya. I després, sepulcral oblit i eixordador silenci. I en pocs dies, ja s'han escolat totes les varietats banals del fons d'armari de la infàmia. A mentida per minut. Però calma, que queden dies, el marcador de salvatjades és obert i les sentirem encara de molt més grosses. Ens superarem a nosaltres mateixos. One more time.

Mai he combregat amb el cinisme hipòcrita de la dita. Tot el contrari. Sóc incapaç, per decència comuna, d'oblidar les bestieses que es diuen, les bajanades que es perboquen i les vergonyes que es defensen. Siguin les que siguin, les retinc i se'm queden entaforades a la memòria. Les campanyes retraten el pitjor banal i brutal de cadascú. Que Puigdemont és a Brussel·les d'Erasmus, per exemple. Desgraciats que fan preteses gracietes que fan pura pena. Les paraules són armes, en tots els sentits. El llenguatge també humilia i colpeja i veritat i mentida estan fetes de la mateixa pasta –mots, paraules i declinacions. El rigor, en temps de populisme desinformatiu, salta pels aires. Malgrat continuï sent un valor democràtic essencial. «La nostra vida pública és, essencialment, el regne de la mentida, l'autoengany i la insídia» aclareix Riechmann. Show must go on.

dijous, 14 de desembre del 2017

Paradetes informatives, dissabte 16 i diumenge 17 de desembre. T'esperem!

Hem de guanyar aquestes eleccions i les guanyarem. Hem de vetllar pel naixement de la República Catalana.

El dissabte, 16: Al matí, d'11 a 2, a l'Avinguda de Gaudí amb Provença.

El diumenge 17: Al matí, d'11 a 2, a l'Avinguda de Gaudí amb Provença.

Junts ho aconseguirem!




Oriol Izquierdo: «El 21-D, per la República»

«És imprescindible que no manqui a les urnes cap vot dels nostres; per això aquests dies de campanya hem d’ajudar tot aquell qui dubti a no errar a l’hora de triar la butlleta»

D’aquí a deu dies haurem tornat a votar, aquesta vegada en una convocatòria il·legal forçada pel president del govern espanyol, un tal M. Rajoy, que ja hem vist que té tant de respecte per la llei com n’ha tingut mai per la veritat (qui podrà oblidar aquells ‘hilitos de plastilina en estiramiento vertical’?). Oficialment i per als partits espanyols, es tracta d’unes eleccions autonòmiques al Parlament de Catalunya. Per a mi, i compto que també per a les tres llistes d’ara que van votar-hi a favor el 27 d’octubre, seran un petit pas més en el procés de proclamació i consolidació de la República. Per això és imprescindible que no manqui a les urnes cap vot dels nostres; per això aquests dies de campanya hem d’ajudar tothom qui dubti a no errar a l’hora de triar la butlleta. I què vol dir no errar, per a mi? Doncs no perdre de vista que, de les set candidatures que fins ara tenien representació parlamentària, n’hi ha quatre que juguen amb les cartes marcades. Marcades per la vergonya.

Té les cartes marcades el PP: ho proclama el seu líder autonòmic i candidat, barroer com és, quan acaba les seves arengues amb un nítid ‘a por ellos’. No cal que hi perdem més el temps: encarnen l’actitud del senyor disposat a fuetejar l’esclau que no abaixa els ulls en la seva presència, i l’esclau som tots nosaltres. Les té marcades Ciutadans, que cerca sempre paraules suaus per a la concepció unitarista que té d’Espanya. Però fins i tot quan les troben se’ls veu venir d’una hora lluny, liderats per aquell noi tan polit i aquella noia tan empolainada com un Kent i una Barbie d’estar per casa, que ja veus que amaguen trumfos a les mànigues. Si mai governessin el país el desmuntarien peça per peça fins a convertir-lo, això pretenen, en quatre inofensives províncies. Escolteu-los bé quan parlen i ja m’ho sabreu dir.

Salvador Cardús: «Un botí de guerra»

Que les autoritats de Sixena només hagin reclamat les obres dipositades en museus catalans demostra que la reclamació és política

El saqueig ahir de matinada al Museu de Lleida de més de quaranta obres d’art de Sixena és la culminació -almenys fins ara- de tota una colla d’esdeveniments que han posat en evidència la gran fal·làcia que sustentava l’anomenat estat de les autonomies. És a dir, per si algú encara en tenia dubtes, ara ha quedat clar que l’autonomia política derivada de la Constitució de 1978 no suposava pas el reconeixement de cap dret fonamental dels catalans a tenir el seu propi autogovern. En realitat, era una mera concessió graciosa que ens havia fet l’estat espanyol -a contracor- per poder culminar la seva transició a la democràcia sense ruptures significatives amb el règim anterior. Ara paguem haver-hi contribuït tan dòcilment.

AIXÍ DONCS, si bé és cert que l’aplicació arbitrària de l’article 155 de la Constitució espanyola ha facilitat aquesta ràtzia feta de matinada i amb la protecció de les forces de seguretat, entendre-la només com un càstig als catalans per no haver fet prou bondat seria minimitzar-ne la gravetat. El saqueig és consistent amb els fonaments precaris d’una autonomia, ara es veu ben clar, que no ens pertanyia sinó que només ens la permetien. L’entossudiment a no reconèixer Catalunya com a nació no ha estat mai resultat d’una voluntat capriciosa, ni una qüestió merament nominal. L’Estatut és una llei orgànica de l’Estat i és per això que es van poder permetre passar el ribot sobre el projecte que havia aprovat el 89 per cent del nostre Parlament; que el Tribunal Constitucional encara el va poder esporgar arbitràriament i, finalment, que se l’han acabat passant pel clatell quan els ha convingut, convocant unes eleccions sense tenir la competència per fer-ho.

Xavier Sala i Martín: «La culpa és dels separatistes»

De les 3.000 empreses que van demanar el canvi de seu social, ara mateix i segons dades de la conselleria d’Economia, només 332 han finalitzat el procediment de canvi

A la seva obra mestra 1984, George Orwell descriu el funcionament d’un estat distòpic que intenta controlar el pensament dels seus ciutadans. Una de les eines predilectes d’aquesta dictadura és el que anomena la neollengua, que consisteix a dir les coses exactament al revés de com són realment. Per exemple, l’estat parla del “ministeri de la Veritat” per referir-se al ministeri que censura i manipula la informació, del “ministeri de la Pau” per parlar del departament que s’encarrega de la guerra, del “ministeri de l’Amor” per al·ludir els que es dediquen a la tortura i del “ministeri de l’Abundància” per referir-se al que es dedica a gestionar l’escassetat.

Espanya està vivint un episodi d’utilització de la neollengua que Orwell trobaria fascinant. Amb més de 900 imputats per corrupció i tot de gent morint “accidentalment” dies abans d’haver de declarar davant del jutge, el Partit Popular és, amb tota seguretat, el partit més corrupte d’Europa. Però cada dia veiem els seus líders oferint sermons sobre la necessitat que “tothom ha de complir la llei”.

Ramón Cotarelo: «El dia després»

"Si el règim espanyol no acata el resultat de les urnes, s'intensificarà la rebel·lia social catalana i es generalitzarà la desobediència civil i institucional"

La dictadura del 155, sostinguda en el triumvirat de Rajoy, Sánchez i Rivera sap que perdrà les eleccions del 21D. Per això han llançat els seus mitjans de comunicació a fabricar sondejos i enquestes que donen resultats diferents, en la vana esperança d’alterar-los. Tots els mitjans de comunicació que marquen el pas unionista tracten de salvar els mobles del PP, transferint els seus vots a Cs per si aconsegueixen que la gent vegi en la formació taronja alguna cosa diferent de la vella oligarquia nacionalcatòlica i franquista que porta anys saquejant el país. Els mitjans del grup Prisa són els més decidits defensors d'aquest transvasament de vots de la dreta a la dreta per contenir en alguna cosa l'avanç de l'independentisme i la seva inevitable victòria el 21D.

Les manipulacions dels sondejos i enquestes per vendre lideratges ridículs com si responguessin a necessitats reals de la població estan a l'ordre dia. Corren parelles amb les condicions clarament abusives, injustes, dictatorials en què aquestes eleccions estan celebrant-se. Són uns comicis il·legals i injustos, imposats a la força per la dreta espanyolista del 155 i organitzats com un exemple evident de joc brut que res té a veure amb la democràcia. La desproporció entre les possibilitats i mitjans (inclosos els il·legals als quals recorren igualment) dels candidats de la dreta espanyola (PP, PSOE, Ciutadans i l'abstenció favorable de Podem) i dels indepes catalans és aclaparadora. La Junta Electoral Central convertida en agència de transmissió del govern, s'encarrega dels cops baixos, de reprimir la llibertat d'expressió d'una de les opcions, de coartar els drets de les seves candidatures. I els jutges i tribunals. I la policia i la Guàrdia Civil, i els mitjans de comunicació: tots incorporats a una campanya electoral abusiva i tramposa que, probablement, també estarà finançada amb els fons il·legals de la corrupció que, pel que sembla, fan anar amb la mateixa soltesa el PP i el PSOE.

Josep Rull: «Cal que el president entri al Palau… i a continuar construint la República»

Entrevista al conseller de Territori i Sostenibilitat i candidat de Junts per Catalunya després d'haver passat un mes a la presó

L’esperança dels encausats en la causa general del Tribunal Suprem és una victòria el 21 de desembre. Les eleccions són una oportunitat perquè l’escrutini del poble tombi el 155 i la repressió política a què l’estat espanyol ha sotmès l’independentisme. L’experiència de Josep Rull a la presó fa estremir per alguns dels passatges que explica en aquesta entrevista. El tracte rebut les primeres hores després de la decisió de l’Audiència espanyola, la conversa amb el fill gran, la pregunta sorprenent del petit durant una visita, el guàrdia civil que el va tranquil·litzar, el funcionari que l’amenaçava, la relació amb Turull com a company de cel·la, el so i la imatge que no podrà oblidar mai, el penediment dels reclusos amb delictes de sang del seu mòdul, el moment que va rompre a plorar, la decisió de no marxar a l’exili, allò que hi ha en joc el 21-D, el sentit de Junts per Catalunya, el retorn de Puigdemont… Rull parla amb una serenitat i amb una profunditat que no deixa indiferent. Però la veu tremola. Un mes a la presó i trenta anys d’amenaça judicial que pesen com una llosa en un futur incert.

—N’heu pogut treure res de positiu, d’aquesta experiència?—Un compromís polític expressat en uns termes diferents. Això ho explico pertot arreu aquests dies. És la convicció que haig de treballar com un compromís vital perquè els meus fills no visquin en un estat que empresoni gent pel fet de defensar pacíficament les seves idees. També m’emporto una experiència molt impactant pel fet d’haver-nos endinsat en biografies de reclusos que hi havia al mòdul que eren molt contundents i impressionants. Amb moltes estones d’humanitat, paradoxalment. Molts delictes molt durs. Amb alguns reclusos, nosaltres hi teníem molta distància. Anàvem coneixent què havia fet cadascú i hi havia determinats delictes d’alguns reus que ens impedien d’apropar-nos-hi. Tenien molts nivells diferents de penediment. I n’hi havia molts que hi eren una mica per inèrcia. Les seves circumstàncies vitals els havien abocats indefectiblement a la presó.

Marta Rovira: «Cal gestionar la pròxima etapa amb menys paternalisme»

Entrevista a la secretària general d'ERC i número 2 de la candidatura de Barcelona

Quan falta poc més d’una setmana per a la jornada electoral, Marta Rovira, secretària general d’ERC i candidata número 2 del partit per Barcelona, ens rep a la seu del carrer de Calàbria, a Barcelona. El centre d’operacions dels republicans és un formiguer, bull d’activitat. La campanya no permet ni un minut de relaxació i tot són entrades i sortides, trucades, reunions, entrevistes i actes. Rovira aprofita la conversa per deixar clares algunes idees que han portat una certa confusió aquests primers dies de campanya. La unilateralitat, el candidat a la presidència, els possibles pactes de govern amb els comuns, l’amenaça de violència extrema, entre més.

—Amb quin objectiu ha d’anar a votar la gent el 21-D?
—És bastant clar què són aquestes eleccions. Són unes eleccions convocades il·legítimament, imposades clarament pel PP, Ciutadans i el PSC. Nosaltres hem de pensar que són aquell referèndum que el govern espanyol no es va atrevir mai a acceptar. Tenim la certesa que havien pressionat el govern espanyol perquè acceptés que es convoqués el referèndum. Nosaltres hem de prendre’ns el 21-D com un referèndum per obtenir el mandat democràtic que revalidi l’1 d’octubre i el 27 d’octubre, i que reculli l’esperit del 3 d’octubre, d’aquest país que es va alçar contra la repressió judicial, policíaca i econòmica.

Antonio Baños: «La cosa més trista del 155 és que els comuns culpin la víctima»

Entrevista al periodista i membre de Súmate i l'ANC

Antonio Baños (1967) és periodista i actualment fa entrevistes al programa ‘Terrícoles’ de Betevé i tertúlia a RAC1 i TV3. Però l’ex-cap de llista de la CUP manté l’activitat política i és portaveu de Súmate i membre de l’ANC. Rep VilaWeb en un hotel cèntric de Barcelona, on té una reunió poc més tard amb més independentistes polititzats. Baños ens parla de la intensa actualitat política, pocs dies abans de les eleccions del 21-D.

—Qui hauria de ser el president de la Generalitat?
—Tinc clar qui no hauria de ser president. O presidenta. No haurien de ser president la gent que ha trencat, ocupat i embrutat les institucions catalanes. No té el dret legítim d’ocupar el Palau qui l’ha buidat i qui ha enviat el govern legítim a l’exili. No és elegant ni legítim.

—Però qui hauria de ser el president de la Generalitat?
—Doncs Carles Riera. Però m’ho demanàveu per una altra cosa, crec. I crec que aquí hi ha hagut un fals debat entre els de Puigdemont i els de Junqueras. Avui la legitimitat és de Carles Puigdemont, però i si demà guanyen Junqueras o Rovira en vots? Doncs és com el president Irla, que va passar la legitimitat de la Generalitat republicana a Josep Tarradellas. La legitimitat es traspassa, s’hereta, s’aconsegueix. Que una majoria de vots volen Junqueras de president? Puigdemont podria traspassar la legitimitat. Per això crec que és un petit fals debat. La legitimitat republicana l’encarna Carles Puigdemont. Això és així. Però també sembla lògic que si algú el guanya en vots, l’haurà de traspassar.

Núria Cadenes: «El color de la ginesta»

«Fan el bèstia, sí. I fan mal. Però no fan res més que això. Prohibeixen el groc, però no aconsegueixen d'esborrar-lo, sinó que l'acaben convertint definitivament en símbol. O, encara més: ens retornen un símbol que ja teníem»

La setmana vinent hi ha la votació.

Aquesta vegada no m’hi he jugat cap paella ni faig cap porra ni res. No és pas per superstició ni per la cosa de pagar ni per mandra ni per falta d’ocasions: és que aquesta vegada va massa de debò. I no fa ganes de juguesques.

Espanya viu desfermada, desemmascarada, desesperada: l’estat que fa i representa aquesta cosa invertebrada, intangible i irreformable ha vist de molt a prop les orelles del llop, de més a prop que no es pensava, de tan a prop que encara no se’n sap avenir, i ha reaccionat de la manera que sap reaccionar, tal com ha fet sempre: ventant coces al tauler de joc.

Val a dir que les coces d’aquest segle, malgrat totes les bestialitats que ja han perpetrat i les que encara es poden empescar els representants de la invertebrada, no són les que estaven avesats a practicar. Vull dir que sí, que és evident que en aquest camí, fins que no siguem un estat, continuarem sols, i que l’Europa dels coloms i l’himne de l’alegria fa el paper de la trista figura mirant cap a qualsevol banda que no li comporti haver de defensar, ni explícitament ni amb metàfores (i encara menys amb la pràctica), coses com ara, què sé jo, la lliure expressió democràtica o els drets humans; però que, alhora, no hem de perdre de vista que, malgrat tot, malgrat ella mateixa, Europa ha servit de contenció. Perquè, i ho sabem per trista experiència històrica, la cosa que li demanen els budells, a la intangible, és aquell bombardeig periòdic de Barcelona ‘para mantenerla a raya’ que reclamava el general espanyol Espartero (o, en versió del president espanyol Azaña: ‘Es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años.’ I encara ho reblava: ‘El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo’).

Albert Carreras: «Promeses de benestar falses»

Tota la població catalana està pagant l’agressivitat del nacionalisme espanyol, també els votants unionistes

Si les campanyes electorals tendeixen a ser ocasions en què es pot dir qualsevol mentida, la que ara estem vivint supera tot el que podíem esperar. Un exemple: hi ha candidatures -com la de Ciutadans- que prometen millorar les polítiques de benestar finançant-les amb els estalvis en “estructures d’estat”. Que ningú no s’enganyi: aquestes estructures, com ara lesambaixades, eren baratíssimes.

Com més avança la intervenció que el Partit Popular està fent del govern de la Generalitat, més descobreix que les famoses estructures d’estat que veritablement preocupaven a Madrid eren molt barates, fins i tot gratuïtes. Eren hores extres no retribuïdes fetes per alts càrrecs, funcionaris i empleats públics entusiastes. Eren serveis públics -com l’exterior- que totes les comunitats autònomes tenen, però la Generalitat hi creia, en lloc de fer-los servir com a prebendes per col·locar-hi amistats. Eren una informació plural i de qualitat en lloc d’una informació teledirigida. Eren una actitud mental i un gran acord col·lectiu, però sense costos per a les finances públiques. Doncs sembla que la gran política social del que a les enquestes és el partit unionista preferit pels electors es limita a això: estalviar les estructures d’estat. Meravella que el puguin votar ciutadans -mai més ben dit- que estarien més interessats a millorar les polítiques socials.

Carta d’Oriol Junqueras: La vida des d’Estremera

El vice-president del govern i candidat d'ERC explica en aquesta carta a VilaWeb la rutina a la presó i encoratja a omplir les urnes el 21-D

Els dies van passant en aquesta presó. Portes metàl·liques que s’obren i es tanquen, fred intens, inquilins amb qui convius condemnats per tot tipus de delictes, des d’assassinats a agressions sexuals, des d’estafes bancàries a multitud de casos de tràfic d’estupefaents. El que no hi ha és ni un individu de cap dels partits que tenen centenars d’imputats –o condemnats- per casos de corrupció. Almenys aquí no hi són. Deuen ser en algun altre lloc perquè diuen que la justícia, a l’estat espanyol, és igual per a tots.

Mantinc una bona relació amb molts presos, hi comparteixo hores d’esbarjo, hi xerro i atenc preguntes de tota mena. A la presó, com arreu, hi ha gent de tot. Però sobretot hi ha persones, també aquí. Hi ha gent disposada a ajudar si et cal res, hi ha presos que t’aconsellen, que t’aconsellen fins i tot amb qui has de tenir una bona relació, qui és de fiar i amb qui és millor que no et relacionis. I molt sovint t’aconsellen amb criteri.

Julià de Jòdar: «El poder i la seva base»

La suspensió del poder autonòmic mitjançant l’aplicació de l’article 155 ha fet de Catalunya una “societat oberta” a totes les arbitrarietats juridicopolítiques del poder espanyol –el despotisme indissimulat de la llei, com ha succeït amb l’espoli del Museu de Lleida, sense anar més lluny–, formalment abolides després de la substitució de la legalitat franquista per la Constitució de 1978. La separació nominal de poders ha estat anorreada en nom de la unitat d’Espanya, de manera que es pot afirmar que aquest propòsit ha cimentat les actuacions sistemàtiques i coordinades dels poders executiu, legislatiu i judicial. És, en aquest sentit, que els vells de la tribu podem parlar, sense violentar en excés els límits de la raó política i històrica, de pràctiques neofranquistes, perquè una de les característiques del franquisme era, justament, una fèrria unitat de propòsit en totes les esferes de poder. A banda dels resultats visibles d’aquestes actuacions, cal remarcar-ne un efecte no menys evident, però igual de pertorbador pels seus efectes dissolvents: es tracta del desordre instaurat, en la consciència social i individual, entorn de la relació entre el desenvolupament normal d’una societat –que, es digui el que es digui, continua la seva dinàmica amb més o menys alts i baixos sectorials– i el poder que l’ha d’articular i cohesionar en termes d’expressió simbòlica, administració material i representació política. El desgavell expressament instaurat és notori, i té com a estratègia que els catalans perdem pel camí la capacitat de pensar-nos nosaltres mateixos com a subjectes de poder, capaços de crear i mantenir un estat propi. Les pròximes eleccions del 21-D poca cosa podran fer per recompondre el desgavell, però ja n’hi ha que en voldrien treure rendiment assegurant a priori un bloqueig que faria poc menys que ingovernable el país. Naturalment, aquesta posició comporta la certesa que els guanyadors en serien els independentistes (d’aquí, la insistència en la no governabilitat, la persistència de la “fractura social”, l’amenaça més o menys concisa del 155, etcètera) i, en conseqüència, que només els partits monàrquics serien els únics capaços de governar (d’aquí, la insistència en l’estabilitat, el retorn de les seus socials, les inversions, la cohesió, etcètera). Afegim-hi, per arrodonir el cercle màgic, la fragmentació del país en tres terços, representats, respectivament, pel “bloc independentista”, el “bloc constitucionalista” i aquells anomenats “indiferents”, que ara estarien disposats a sortir del seu ostracisme al llarg dels cicles electorals autonòmics.

Vicent Partal: «La (falsa) roda de l’hàmster»

«Arrimadas pot defensar el seu programa electoral en una tertúlia, però Junqueras, no. Ni Puigdemont. De fet, ni la gent de la CUP»

Hi ha dies que em demane si acabem de ser prou conscients d’on som o no. Ho dic per la polèmica sobre l’hàmster.

Aquestes darreres hores, hi ha gent que ha començat a fer circular una imatge que simbolitza que els polítics catalans es fan enrere en tot allò que havien promès, i que ja no parlen d’unilateralitat ni de procés constituent, que s’han oblidat de la República. És una imatge que s’exemplificaria amb allò de la roda de l’hàmster: moure’s i fer veure que corres, per acabar restant al mateix lloc.

Ahir vam publicar una entrevista amb Marta Rovira i avui en publiquem una altra amb el conseller Josep Rull. En totes dues ix aquesta qüestió i tots dos aporten una clau de la qual tothom hauria de ser conscient: els partits independentistes no s’hi presenten lliures, en aquestes eleccions. I si no entenem això no entendrem res.

Roger Castellanos: «República Catalana o barbàrie!»

"El 21-D és un escenari imposat per l’autoritat de la metròpoli, dissenyat sobre uns esquemes fets a mida perquè triomfi l’opció del règim"

L’escenari actual, l’hauríem de definir com un estat de suspensió. El clima intens de repressió per part de l’Estat espanyol, agreujat pel fet de tenir presos polítics i exiliats, juntament amb la confusió respecte dels passos que els líders independentistes seguiran a partir d’ara, han situat la conjectura de les eleccions il·legals del 21-D com el moment en què es reprendrà el moviment popular cap a la República. La gestió d’aquest parèntesis, però, no pot comportar una actitud de passivitat, de limitar-nos a restar a l’expectativa de les decisions que prendran els partits republicans, o bé esperar que aquests triomfin sobre les forces monàrquiques per tornar a posar en marxa la maquinària de mobilització.

El 21-D és un escenari imposat per l’autoritat de la metròpoli, dissenyat sobre uns esquemes fets a mida perquè triomfi l’opció del règim, amb tots els instruments de l’Estat al seu favor i amb tot l’arsenal mediàtic disposat per afavorir el seu relat. Fins on arribarà el Regne d’Espanya per imposar els resultats que desitja encara no ho sabem, però tenim poques raons per pensar que si el poble acudeix en massa a les urnes, com ho va fer el dia 1 d’octubre i en tantes altres ocasions, es pugui capgirar de manera no fraudulenta la majoria social a favor de la República. Però fins i tot constatant que revalidarem la victòria electoral, no podem atorgar un caràcter normal a unes eleccions instal·lades a la zona gris.

Ernest Benach: «Contra la por, sense por»

Quina intenció hi ha al darrere de tot plegat? Crear un estat d’ànim de derrota col·lectiva

Tots els que han sofert el pes de la immensa bota i l’afilada espasa,
saben el que és la por, i saben que és difícil dir les coses pel seu nom.
Contra la por és la vida, contra la por és l’amor, contra la por som nosaltres,
contra la por sense por, sense por, sense por.
Raimon

Des que va començar aquest malson del 155 hi ha una pregunta recurrent que em fan tot sovint: què passarà el 21 de desembre? Totes les persones que m’ho han preguntat comencen, o acaben, expressant la seva por. No soc pas endeví i per tant no tinc ni idea del que pot arribar a passar. Intento tranquil·litzar-les i, sense entrar en detalls, animar-les perquè votin i, sobretot, facin votar més gent, tanta com puguin. Ningú pot quedar-se a casa i si tothom hi va, es pot guanyar i bé.

M’interessa especialment explicar per què tenen por les persones que em fan la consulta. No és una por tangible ni a un fet ni a una persona. No és por a la violència, ni a cap desgràcia. És por al futur que pot venir. Per argumentar aquesta por ho exemplifiquen amb coses reals que estan passant.

Vicent Partal: «Destruir la Revolució dels Somriures?»

«El creixement dels partidaris de la República s'ha basat, sobretot, en una capacitat descomunal d'atraure nova gent en favor d'un projecte engrescador. Socialment engrescador, políticament engrescador, culturalment engrescador i fins i tot personalment engrescador»

El colp d’estat contra les institucions catalanes que començà el 20 de setembre té diversos objectius. El més obvi és desmantellar la tasca del govern i impedir que la proclamació de la República siga efectiva, de moment. El segon, també molt clar, és aprofitar l’avinentesa per fer coses com el saqueig d’ahir al Museu de Lleida. Però hi ha un tercer objectiu que si triomfàs seria més durador i molt més preocupant encara: volen destruir el tarannà de la Revolució dels Somriures.

Durant els vuit anys d’aquest procés cap a la independència, el creixement dels partidaris de la República ha estat immens i s’ha basat, sobretot, en una capacitat descomunal d’atraure nova gent en favor d’un projecte que és engrescador. Socialment engrescador, políticament engrescador, culturalment engrescador i fins i tot personalment engrescador. La facilitat amb què àmplies capes de la societat catalana han esdevingut independentistes s’explica pels fets que es volen contrarestar, com és evident. Però en bona part també per la dinàmica social extraordinàriament positiva i afirmativa que l’independentisme ha sabut crear. Sempre a favor, sempre constructiu, sempre plural, sempre obert.

Ferran Mascarell: «Sixena: una metàfora del nacionalisme espanyol»

Socialistes i populars són responsables de les polítiques d’odi envers tot allò que han fet i fan els catalans

El cas de les obres d’art de Sixena és una metàfora feridora del que és l’estat espanyol i del que suposa per als catalans. Les obres finalment van sortir del Museu de Lleida protegides per la Guàrdia Civil. Per la força. Al darrere hi ha la decisió d’un jutge de primera instància, l’article 155 i una història cuinada a foc lent en què s’entrecreuen les idees de sectors profundament reaccionaris de la jerarquia eclesiàstica espanyola i la reconfiguració de l’espanyolisme més recalcitrant i autoritari que el PP, amb l’ajuda indispensable del PSOE, han conreat els darrers 20 anys.

Aquesta història va començar quan un sector de l’Església vinculat a l’Opus va aconseguir dividir la diòcesi de Lleida i va crear una diòcesi amb jurisdicció a la zona de la Franja aragonesa. Va ser aleshores que va prendre cos l’exigència de devolució immediata de les obres robades. El nou bisbat va exercir influència davant del Vaticà i dels nuncis de Roma a Espanya. L’any 2006, essent conseller de Cultura en el govern de Pasqual Maragall, vaig tenir ocasió de participar en diverses trobades amb el nunci. No volíem un conflicte amb els aragonesos i tampoc amb l’Església. Volíem un acord civil, amb una jerarquia i un Vaticà neutral, que donés satisfacció a tothom.

Marçal Sintes: «Ens odien per culpa nostra»

"La immoralitat, a la qual tantes vegades hem assistit abans en la història, consistent a convertir la víctima en victimari, la víctima en assassí"

S'ha debatut i votat al Congrés una proposició no de llei presentada pel PP “per manifestar la necessitat de no discriminar el consum dels productes de les empreses catalanes". Un extraterrestre acabat d'aterrar potser ho interpretaria com una mostra de bona voluntat i un esforç d'acostament. Però només ell. Al nostre marcià apenes li caldrien uns minuts per llegir tota la proposició i comprendre que el PP no pot deixar de manifestar-se tal com és. Així, la proposició que pretesament vol dir als espanyols que deixin de fer boicot als productes catalans -el mateix boicot que el PP ha animat-, no s'està de justificar... aquest mateix boicot!

Segons el text del PP, el culpable és l'independentisme que, afegeix, sembra l'odi. El boicot és la "resposta social" a aquest odi que -contra tota evidència- va de Catalunya cap a Espanya. El PP tampoc no s'oblida de culpar directament les empreses catalanes, que no s'han arrenglerat amb prou esperit legionari amb el PP i no han combatut prou el sobiranisme. Així, s'afirma acusadorament que els consumidors espanyols veuen les empreses catalanes com a part del moviment independentista "mitjançant acció directa en determinats casos, i per omissió, en molts d'altres". S'ho han ben merescut, en definitiva.

Arturo Puente: «Carreró belga per a la justícia espanyola»

«Volent evitar una aproximació política a una crisi política, s'ha acabat deixant en mal lloc a la justícia, i això ha alimentat de nou el conflicte»

Tot i que bona part de la premsa espanyola ha passat de puntetes sobre la qüestió (estem en campanya), que la setmana passada el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena decidís finalment retirar l'euroordre cursada contra Puigdemont i els consellers cessats que l'acompanyen a Bèlgica és un veritable problema per a Espanya. No només a nivell jurídic–penal, ja que tot apunta que els polítics a Bèlgica podran seguir en llibertat durant força temps, sinó sobretot en el pla polític.

El que el Suprem ha reconegut és que pensa enjudiciar als polítics que té en la seva jurisdicció d'una forma diferent de com Bèlgica podria fer-ho. El magistrat ha considerat, amb encert, que allà probablement no s'entendrien els delictes de rebel·lió i sedició en absència de violència explícita. A Bèlgica el que han fet els independentistes es tradueix en delictes com la desobediència o la malversació, que porta aparellades penes molt més baixes.

Germà Capdevila: «Hi són tots»

«L'Estat ho sap. Cap independentista no ha abandonat el somni. L'única esperança de l'unionisme el 21D és un índex de participació inversemblant»

Molts encara no saben ben bé què va passar l'endemà de la proclamació de la República. N'hi ha d'emprenyats, n'hi ha de decebuts, n'hi ha de desorientats. Però no n'hi ha cap, d'independentista, que hagi abandonat el seu somni d'una Catalunya lliure i sobirana.

L'Estat ho sap. L'unionisme ho sap. Tot i la repressió, tot i el control mediàtic i social, tot i la supressió de l'autogovern, els més de dos milions de catalans que són independentistes ho continuen sent, i tornaran a votar opcions independentistes el 21D. És més, la progressió electoral (9N, 27S, 1O) mostra un creixement incessant del nombre de catalans favorables a la independència.

Marta Rojals: «Torna la ‘firmita contra los catalanes’»

«Davant la nova ofensiva contra el català que s'està gestant a la metròpoli, amb el terreny aplanat pel 155, no podem esperar a l'hora de les excuses»

Diuen que el bocí d’història que ara vivim va començar amb aquella recollida de signatures de Rajoy contra l’estatut, la campanya altrament coneguda com la de ‘écheme una firrmita contra los catalanes‘. Deu anys més tard, l’independentisme té majoria absoluta al parlament i bé, com s’ha demostrat, en un país ocupat per la raó de la força –com anem, Tusk?– res no és prou per a governar en pau.

Avui, mentre els del 155 per acció o per omissió ploren per l’estatutet de fa deu anys, la plataforma Hablamos Español ha recollit més de 30.000 signatures en un dia a la Puerta del Sol de Madrid –la del 15-M, he– per demanar al congrés espanyol que ‘blindi’ el castellà a les escoles i institucions públiques de l’estat, ço és, a Catalunya i dues regions més per dissimular. Fa l’efecte que assistim a una versió reloaded de la ‘firmita contra los catalanes’ i que aquesta vegada no ens caldrà esperar tant per veure com acabarà. Perquè la realitat s’accelera i després del cop d’estat del 155, als anticatalans només els cal demanar un desig al seu gobierno i esperar.

Vicent Partal: «Doncs no, això que fa Espanya no és normal…»

«Ens podem preguntar per quin motiu Espanya i França es captenen d'una manera tan diferent. A mi només se m'acudeixen dues respostes. La primera és el respecte per la democràcia. I la segona, l'eficàcia»

França és jacobina i té el model que Espanya voldria copiar. Ho vam aprendre de menuts, això, i és cert. França és jacobina –amb nosaltres, amb els bretons, amb els occitans, amb qui siga…– i representa el model de centralisme reeixit que Espanya voldria copiar. I tanmateix…

Diumenge, els sobiranistes corsos van guanyar les eleccions a la nova assemblea del seu país. Amb contundència, tot i que amb una baixa participació. La coalició Pè a Corsica va aconseguir el 56,46 % dels vots i 41 diputats d’un total de 63. Pè a Corsica integra els autonomistes de Femu a Corsica i els independentistes de Corsica Libera.

Aquella mateixa nit Gilles Simeoni va rebre la telefonada del primer ministre francès, Edouard Philippe, que va convidar els dirigents corsos a anar a París l’endemà, dilluns, per reunir-s’hi. La coalició Pè a Corsica es va formar per a les eleccions corses del 2015 i aquella victòria va menar a una negociació; de resultes d’aquella negociació, el dia primer de gener es constituirà la nova Col·lectivitat Territorial Única de Còrsega, una institució singular –no n’hi ha cap de semblant a França– creada precisament per a donar una resposta política des de França a la victòria del sobiranisme cors.

diumenge, 10 de desembre del 2017

Josep Casulleras: «Brussel·les queda col·lapsada per una manifestació que mai no havia vist»


Crònica de la manifestació que ha omplert el centre de la capital europea de desenes de milers de catalans clamant per la República

Brussel·les no havia vist mai una manifestació així. Més de quaranta-cinc mil persones, segons la policia belga, vingudes de tots els racons del país i d’uns quants llocs d’Europa han trencat les expectatives de la convocatòria ‘Omplim Brusel·les’. De manifestacions d’aquesta magnitud n’havien vist, al cor de la UE, però mai cap com aquesta, en què tantíssima gent ha vingut d’un país que és a mil tres-cents quilòmetres de distància per carretera i en desenes de vols i que passarà a la història. Les autoritats municipals de Brussel·les s’han vist sobrepassades pel col·lapse de manifestants que hi havia dins el parc del Cinquantenari i als voltants. Milers d’estelades i crits de denúncia de la repressió espanyola contra l’independentisme català, de condemna pel manteniment de quatre presos polítics, de suport al president Puigdemont i als consellers a l’exili Puig, Serret, Ponsatí i Comín. ‘No esteu sols!’, ha estat el crit més repetit.

Iniciativa molt interessant: «Raons per la República. Eleccions 21-D»

Oi que sovint t’assalten dubtes que no saps dissipar? «Què passarà el 22-D si guanya l’independentisme?» O «com desplegaran la República Catalana si les institucions estan intervingudes amb l’aplicació de l’article 155?» I de ben segur que també hi ha preguntes dels teus familiars, amics i coneguts que no saps respondre! Doncs ja no cal que t’angoixis més: ara tens una eina molt eficaç, fàcil i ràpida que tant pots utilitzar tu com recomanar-la als teus. Es tracta d’un xat (una conversa escrita per mitjà del mòbil o de l’ordinador) de ciutadà a ciutadà, en què pots fer una pregunta i et responen immediatament, amb una amabilitat exquisida!!

No ho dubtis i fes-la servir!! Vés a http://www.raonsxrepublica.cat/ i t’ajudaran a difondre amb més seguretat les raons per construir una república! Som-hi!!

Antoni Castellà: «El dia 27 no es complien dues de les tres condicions indispensables per a la implantació de la República»

Entrevista al portaveu de Demòcrates de Catalunya i candidat d'ERC a les eleccions del 21-D

Antoni Castellà ha estat diputat de Junts pel Sí aquesta darrera legislatura, després de trencar amb la Unió de Duran i Lleida i Ramon Espadaler i de fundar Demòcrates de Catalunya, partit del qual és el portaveu. És una de les veus més clares i directes de l’independentisme de centre i d’ordre, i no descarta de continuar amb la via unilateral si l’estat espanyol es nega a negociar després d’una hipotètica victòria independentista el 21-D. A més, explica que no es complien dues condicions de les tres que hi ha per resistir l’embat de l’estat espanyol després de proclamar la independència: el control dels Mossos d’Esquadra i la capacitat financera de la Generalitat.

En aquestes eleccions, es presenta com a número quinze de la llista d’ERC a Barcelona. Conversem sobre els condicionants d’aquestes eleccions excepcionals i les incògnites que hi ha més enllà del 21-D. Qui hauria de presidir la Generalitat? Com es farà efectiva la República? Cal que l’independentisme superi el 50% dels vots? És possible la independència, en aquesta legislatura? Hi ha sobre la taula l’amenaça de violència de l’estat espanyol?

—Marta Rovira o Carles Puigdemont?
—Què voleu dir? Els dos!

Pere Cardús: «Carles Puigdemont pot ser reelegit president sense trepitjar el parlament?»

Analitzem les opcions reglamentàries i legals, la jurisprudència i els precedents per a la constitució del parlament i la sessió d'investidura

L’excepcionalitat política de les eleccions del 21 de desembre és més que evident. Ve donada per les condicions amb què han estat convocades, per les limitacions de la campanya al bloc partidari de la República i per la dificultat previsible a l’hora de poder complir el mandat democràtic que pugui donar la ciutadania. De fet, hi ha candidats que directament no poden fer campanya a Catalunya perquè són a la presó (Oriol Junqueras, Jordi Sànchez i Joaquim Forn) o perquè són a l’exili (Carles Puigdemont, Lluís Puig, Meritxell Serret, Clara Ponsatí i Toni Comín). Aquesta absència de garanties democràtiques no sembla que preocupi els partits que van exigir-les incansablement el setembre, quan es tractava del referèndum, a la vegada que les institucions que ells defensaven s’ocupaven de destruir-les.

Arribats a la situació actual, amb dos candidats a la presidència sense possibilitat de fer campanya i amb uns quants drets vulnerats per la persecució i la repressió política d’Espanya, se’ns presenten un parell de preguntes ben clares: Carles Puigdemont podrà ser elegit president de la Generalitat si no ha pogut tornar a Catalunya? Ho podrà fer Oriol Junqueras? El debat és més evident que mai quan ahir Puigdemont (Junts per Catalunya) va respondre des de Brussel·les a Carles Mundó (ERC), que havia suggerit que calia que la candidatura del president anunciés un candidat a la presidència alternatiu perquè hi havia una ordre de detenció que feia impossible l’assistència a la presa de possessió. Abans de respondre a aquest punt concret sobre la investidura, cal resoldre alguns dubtes més de caràcter tècnic i polític. Vegem-los:

Jordi Goula: «Cada any ‘regalem’ a l’estat espanyol el doble del nostre pressupost de salut»

La Generalitat intervinguda ha fet públic que el dèficit fiscal del 2014 amb l’estat espanyol fou de 16.570 milions d'euros, un 8,3% del PIB

Quan, dilluns passat, la Generalitat –intervinguda, per cert– va fer públic el dèficit fiscal del 2014 amb l’estat espanyol, que puja 16.570 milions –un espectacular 8,3% del PIB– no vaig poder estar-me de fer un piulet. ‘No entenc com, amb aquesta xifra al davant, hi ha gent que vota partits que la volen perpetuar. Que no veieu què podríem fer a Catalunya amb aquests diners en educació, sanitat i infrastructures per a tots?’ I, al cap d’una estona, vaig rebre la resposta d’una noia que em va fer rumiar. ‘És que molta gent no sap què és el dèficit fiscal’, deia. I vaig pensar que potser tenia raó. I si és així, els qui sí que ho sabem no tenim perdó de no haver-ho explicat millor i amb més contundència a la ciutadania. Com pot ser que la gent no sigui conscient de què representen, per al seu benestar, els 45 milions d’euros que donem cada dia a fons perdut? Què hem fet malament entre tots?

És ben curiós que ens passi això ara, que, després de tants anys de negar-ho, l’estat ja admet el dèficit. Segons Ángel de la Fuente, el dèficit fiscal català el 2014 se situava en poc menys de 10.000 milions, i fa un temps el PP extremeny avisava que una ‘quota’ com la basca per a Catalunya faria perdre 16.000 milions a la resta de comunitats autònomes de règim comú. Bé, ja és molt que ho acceptin quan han passat dos anys només des que en Borrell deia que eren 3.000. Bé, sembla que de mica en mica –dins la guerra de xifres– es va acceptant que el ‘dèficit fiscal’ no és un invent català.

Andreu Barnils: «Miquel Iceta a la presó?»

«Si això no és 1940, ni la Gestapo es troba enlloc, voleu dir que és estable i té futur el mini règim de Vichy on vivim instal·lats? Uns a presó i exili, uns altres manant, i els tercers equidistants... exactament, fins quan?»

Fins fa quatre dies això ha estat l’infern. A nosaltres ens han entrat fins a la cuina i el president el teníem acorralat. Les pitjors setmanes, hem viscut. A casa, un minirègim de Vichy, que encara dura, amb Miquel Iceta i els comuns d’Ada Colau donant pornogràfiques lliçons. Botxins culpabilitzant víctimes i els equidistants, també. L’horror fet present. A sobre, a l’estranger, el president era perseguit amb una ordre d’arrest internacional i una ordre de detenció europea. L’escenari era depriment i perillós: el president català no es podia moure de Bèlgica. Hi havia el greu risc de ser enviat a Espanya. I Espanya era presó.

Però els dies passen de pressa. I quatre, més: Puigdemont ja no és perseguit. L’ordre d’arrest internacional ha caigut. L’europeu, també. Resulta que al final la justícia espanyola es rendeix i retira l’ordre de recerca. Per primera vegada en setmanes, Espanya en retirada. L’Audència Nacional mana a Espanya però a Europa, no. No supera la prova. La truita s’ha girat i ara és Espanya qui queda acorralada: Puigdemont és lliure a tot el món, menys a l’estat espanyol. Spain is different. Ho torna a ser. I veure el PP insultant polítics belgues no és res més que la frustració de la seva derrota. La constatació d’un fet. No som 1940, la Gestapo no existeix, i el president català no serà entregat a la frontera.

Oriol Junqueras: «Sortim a sumar, sortim a guanyar»

Imagineu-vos que un partit fort, cohesionat, generós, amb capacitat de sumar majories transversals, amb una trajectòria honesta, neta sempre, que treballa pel progrés social, que eixampla espais i que duu la República als seus gens, guanya el 21-D.

Seria una gran notícia, seria un pas ferm endavant i alhora una regeneració de la política catalana i un rearmament en les nostres conviccions. El país, en majúscules, ho necessita. Un país que no pot ser patrimoni de ningú perquè això el fa més petit, un país que s’ha de visualitzar de tots si volem guanyar i assentar allò que va ser la voluntat de votar per decidir aguantant la pluja de cops de porra o la rèplica cívica de l’Aturada de país; ambdós amb un protagonista i motor principal: el poble, els ciutadans.

Som els hereus de Macià i Companys, som els hereus d’un Octubre que s’estudiarà als llibres d’història, un Octubre que no ha estat el final de res sinó el principi de tot. Però també volem ser els hereus dels que van dignificar barris i ciutats als anys seixanta o els que van fer de l’Escola Catalana una Escola de tots.

Vicent Partal: «A Brussel·les, un poble simplement admirable»

«La dignitat, la contundència, la fermesa i l’elegància amb què es defensen la llibertat, la independència, els presos polítics i els exiliats genera una força descomunal, una alegria de lluitar que ha d’alimentar la República proclamada»

Durant aquesta darrera dècada, el creixement, la consolidació i les victòries de l’independentisme han estat fonamentats i marcats per les grans mobilitzacions populars. Des del carrer, la gent ha empès els polítics a convocar referèndums i eleccions, a guanyar referèndums i eleccions, a formar govern, a proclamar la República. Ho ha fet ajuntant mans o aguantant els cops de bastó. Amb calor i amb fred. Desplaçant-se fins on calgués. Ahir, la gran manifestació de Brussel·les va significar, en aquest sentit, un nou un impuls monumental. A la capital de la Unió Europea s’hi va veure un poble simplement admirable. Excepcional.

La policia belga, com totes, compta els manifestants a la baixa. La xifra oficial de quaranta-cinc mil persones és, en qualsevol cas, espectacular. Impressionant. No crec que cap més país del món estiga en condicions avui d’organitzar una cosa comparable. Tants milers de persones desplaçant-se per donar suport al seu govern en l’exili i per dir-li a Europa que desperte i se n’adone que té un problema gran que, encara que no ho vulga veure, l’afecta.

Jordi Borràs: «El fantasma ets tu, Pablo»

Sonia Rescalvo, transsexual assassinada l'any 1991 per un grup de cap rapats neonazis al Parc de la Ciutadella de Barcelona. La van matar a puntades de peu. Guillem Agulló, un jove maulet assassinat l'any 1993 d'una punyalada al cor. Va morir fruit d'una emboscada criminal perpetrada per un grup de neonazis a Montanejos, al País Valencià. Susana Ruíz, agredida sexualment i estrangulada fins a la mort en sortir d'una casa okupada de Madrid l'any 1993. El seu assassí confés també era un neonazi. Aitor Zabaleta, un basc de 28 anys aficionat de la Reial Societat apunyalat mortalment l'any 1998 per un grup de caps rapats seguidors de l'Atlètic de Madrid que anaven a la caça d'aficionats bascos. Roger Albert, un jove punk assassinat d'una punyalada al coll amb un ganivet d'escorxar. El va matar un cap rapat neonazi un fatídic 15 d'agost de 2004 al barri de Gràcia de Barcelona, mai t'oblidarem, Roger. Carlos Javier Palomino, de només 16 anys. Un militar d'ideologia neonazi li va segar la vida d'una ganivetada al Metro de Madrid l'any 2007. Carlos Gustavo Bueno, assassinat l'any 2010 d'una pallissa a Cornellà de Llobregat al crit de «sudaca de merda».

Ramon Tremosa: «Por de l’apoderament ciutadà català»

A la tardor del 2017 a Catalunya ha desaparegut, no sabem per quant de temps, la possibilitat d’una resolució democràtica pacífica del conflicte polític català amb l’Estat espanyol. Com afirma el jurista eivissenc Josep Costa, autor del llibre imprescindible O secessió o secessió (A Contra Vent, 2017), no hi ha al món occidental desenvolupat cap precedent d’una demanda d’autodeterminació tan àmpliament majoritària (un 82% dels catalans a favor, segons el diari El País fa un mes) que no s’hagi pogut dirimir democràticament, tal com han fet el Canadà amb Quebec o el Regne Unit amb Escòcia. Aquesta és una gran anomalia i per això el cas català no és comparable a cap altre cas d’emancipació nacional: una voluntat rotundament pacífica i democràtica que s’enfronta a un Estat que, per aixafar-la, ara fa servir mètodes antidemocràtics i fins i tot violents.

La via catalana ja és una via pròpia cap a la independència, per tal com ha estat impossible seguir dins de la UE la via escocesa. Una via pròpia que es va veure l’1-O en mostrar molta gent una resistència pacífica i massiva a la violència policial. Una via pròpia que també es va veure el 3-O, quan una quantitat mai vista abans de catalans van controlar el territori i paralitzar el país: aquest control no es va fer a la manera clàssica, com un Estat controla el territori amb exèrcit o policia, sinó amb centenars de milers de persones i milers d’empreses aturant voluntàriament l’activitat econòmica per protestar contra la violència de l’Estat sobre la població civil pacífica.

Jordi Muñoz: «Les institucions autonòmiques»

«Sembla raonable que l’independentisme tingui un pla concret i transitable per reprendre’n el control a partir del 21 de desembre»

És evident que les institucions autonòmiques tenen un marge clarament insuficient per satisfer les aspiracions de bona part de la societat catalana, i no parlo només de l’independentisme. Al darrer baròmetre del CEO, sense anar més lluny, un 66,4% des enquestats va respondre que Catalunya tenia un nivell insuficient d’autonomia. I el treball de camp fou, majoritàriament, previ a l’aprovació del 155 al Senat.

De fet, aquesta insatisfacció força transversal amb el nivell d’autonomia és un fet estructural a l’opinió pública catalana. És el que va portar a l’intent de reforma de l’Estatut. Tanmateix, des de l’esclat de la crisi, la resposta de l’Estat ha sigut més aviat recentralitzadora i, per tant, l’autonomia realment existent ha anat allunyant-se cada vegada més del punt ideal preferit per la majoria. La recentralització ha vingut per una combinació de mecanismes, des del control financer, lleis de bases clarament invasives, recurs sistemàtic al TC i suspensió cautelar automàtica de pràcticament qualsevol llei del Parlament. La intervenció econòmica i el 155 són la culminació d’aquest camí.