divendres, 28 de febrer del 2014

L’ANC i la FAVB signen un conveni de col·laboració

L’Assemblea Nacional catalana (ANC) i la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB) han signat un Conveni de cooperació amb l’objectiu de donar continuïtat a la col·laboració existent i d’impulsar el debat sobre la necessitat d’exercir el dret a l’autodeterminació de Catalunya durant el 2014. La presidenta de l’ANC, Carme Forcadell, i el president de la FAVB, Josep Lluís Rabell, que han oficialitzat l’acord aquesta tarda a la seu de l’Assemblea, han mostrat la seva satisfacció per la signatura.

“El nostre objectiu és treballar conjuntament amb altres entitats, perquè estem tots d’acord amb què el futur polític de Catalunya s’ha de decidir votant. Això ens uneix”, ha explicat Forcadell. La presidenta de l’ANC ha afirmat que “volem que l’estat independent sigui millor; la independència no és un fi sinò un mitjà, i la manera de millorar és escoltar a tothom”.

Al conveni, les dues entitats es comprometen a mantenir reunions periòdiques; participar en espais unitaris que s’estan constituint en defensa del dret a decidir; col·laborar en determinades campanyes de l’ANC; i organitzar actes conjunts entre d’altres.

La signatura ha comptat també amb la presència del coordinador de la sectorial de VeïnsJosep Arranz que ha exposat l’aportació d’aquesta sectorial en l’obertura del debat sobre la conveniència d’un estat propi entre les entitats veïnals del país.

Posteriorment a l’acte de signatura del conveni s’ha procedit a presentar als responsables de la FAVB presents en l’acte dels vídeos de participació elaborats per la sectorial veïnal per als actes de presentació i debats, així com el Qüestionari de participació que s’ha distribuit a les entitats veïnals d’arreu del país.


Correctiu d'un ex-cònsol britànic a una diputada del PP que atacava l'independentisme

En una carta contundent publicada al Financial Times

Ha estat un ex-cònsol general del Regne Unit a Barcelona que ha respost a l'article que la diputada del PP al congrés espanyol Cayetana Álvarez de Toledo va publicar la setmana passada al Financial Times contra l'independentisme català i escocès. En aquell article, negava les raons històriques i polítiques per a la secessió i demanava a la UE una 'resposta clara' contra l'independentisme. Avui, Geoff Cowling publica al mateix diari una carta contundent amb aquest títol: 'Els greuges ben reals de Catalunya'.

'Dos dels més grans i més vells estats, el Regne Unit i Espanya, encaren greus desafiaments dels separatistes regionals a Escòcia i a Catalunya', escrivia la diputada popular, en l'article publicat el 18 de febrer. En l'article, titulat 'Europa no es pot permetre el luxe de cedir als separatistes', hi deia també que l'independentisme amenaçava la integritat tant dels 'països afectats com del gran projecte europeu'. 'El separatisme català va contra els valors que defineixen Espanya com una democràcia i la UE com assoliment de la civilització', deia encara Álvarez de Toledo. I feia una crida als dirigents europeus perquè 'desemmascaressin la hipocresia del nacionalisme'.

Doncs bé, avui la resposta de l'ex-cònsol britànic és aquesta:

Comença així: 'És un error descriure el referèndum sobre la independència d'Escòcia com "un greu desafiament dels separatistes regionals". Escòcia no és cap regió. És una nació per dret propi dins el Regne Unit. Els parlaments escocès i anglès es van unir en una "acta d'unió" el 1707. És un dret democràtic del poble de la nació escocesa de votar perquè es derogui l'acta, si així ho vol. Catalunya també és una "nació", tal com la defineix l'estatut, una llei aprovada pel Parlament espanyol el 2006. Descriure totes dues nacions com a "tribus" demostra una ment colonialista.'

dijous, 27 de febrer del 2014

Crònica de les primeres trobades de socis de SFxI

Aquest mes de febrer, organitzades per les comissions de Comunicació i Extensió, s’han celebrat les tres primeres trobades consecutives de socis membres de ple dret adscrits a la territorial.

L’objectiu ha estat doble: d’una banda, presentar el Pla nacional 2014 de l’ANC, i de l’altra, l’organigrama de la territorial pel que fa a comissions i els respectius grups de treball que les integren.

A aquestes trobades s’hi han convocat uns 200 associats, però no hem tingut l’assistència que esperàvem, la qual cosa ens fa pensar que ja ho tenim tot resolt o bé que no hem sabut comunicar la importància de la convocatòria.

Sigui com sigui, volem agrair la presència de tothom qui ha vingut a escoltar-nos, i des d’ara restem oberts a tots els comentaris que ens permetin millorar el camí encetat.

Equip de Coordinació
ANC-SFxI

dimecres, 26 de febrer del 2014

Convocatòria d’Assemblea General de la Territorial SFxI, aquest dimarts 4 de març. T'esperem!

El dimarts 4 de març, a les 7 de la tarda, ens reunirem a l’Espai 210 (C/ de Padilla, 210) amb el següent ordre del dia:
  1. Anàlisi del moment actual. 
  2. Informe de les activitats 2013. Presentació i aprovació, si escau. 
  3. Estat de comptes tancat el 31.12.2013. Presentació i aprovació, si escau. 
  4. Presentació del nou organigrama de la territorial i pla de treball en marxa. 
  5. Renovació de càrrecs del Secretariat Territorial. Presentació i votació de candidatures. 
  6. Torn obert de paraules. 
Les assemblees ens ajuden a posar en comú les propostes d’actuació immediates i a millorar el nostre funcionament; per això té molta importància que hi participis per a avançar tots junts cap a l’estat independent.

L’assistència és oberta a adherits i simpatitzants, i limitada a l’aforament del local.

Comissió de Comunicació
ANC-SFxI

La credibilitat de les enquestes

Assistim a una allau d’enquestes sobre la independència de Catalunya, de diversos mitjans, i amb resultats molt diferents. Sovint dubtem de fins a quin punt la informació que proporcionen, i la seva interpretació, són fiables.

Davant d’una enquesta, vingui d’on vingui, és important parar atenció a alguns dels seus elements:

  • Dimensions de la mostra: és la quantitat de persones que s’ha entrevistat per a obtenir els resultats. Una mostra massa petita és tan poc fiable com una mostra massa gran. Pel que fa a Catalunya, les enquestes fetes a una quantitat d’entre 1.000 i 5.000 persones són suficients.
  • Representativitat: és el més important de la mostra. Cal que reprodueixi fidelment les característiques de la població a la qual pretén representar (percentatges de persones de cada gènere, grups d’edat, grandària del municipi on resideix, etc.).
  • Aleatorietat: la selecció s’ha fet de manera aleatòria quan, abans de començar, tots els individus tenen la mateixa probabilitat de formar part de la mostra. En acabar el treball de camp, caldrà comprovar que, efectivament, la mostra és representativa (contrastant-la amb dades estadístiques del cens).
  • Validesa: és el grau amb què l’enquesta mesura allò que volia mesurar. Una enquesta d’intenció de vot no és vàlida per avaluar el suport a la independència; en primer lloc, perquè no permet formular la pregunta de la manera adequada i, en segon lloc, perquè el vot a un partit, per si sol, no pressuposa el suport o el rebuig a la independència, encara que sigui un partit amb un programa independentista o unionista.
  • Estabilitat: una enquesta és estable quan, en repetir-se diverses vegades (com succeeix amb el Baròmetre d’Opinió Política del Centre d’Estudis d’Opinió), dóna uns resultats similars, o amb una progressió explicable, a cada repetició.

Conferència SÚMATE+CCN "Construyendo la Cataluña del futuro" el 5 de març



No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

Xevi Xirgo Teixidor: "I què faràs, Mariano?"

Un bon president espanyol, a banda d'explicar-nos allò de l'“Espanya va bien” i que ja estem en plena recuperació econòmica, ahir no podia acabar el discurs del debat de política general sense tornar a parlar de Catalunya. Ahir tocava i Mariano Rajoy no va decebre. Va tornar a parlar de la Constitució, aquesta que suposo que devien redactar paral·lelament a les Sagrades Escriptures, i va dir que un referèndum és del tot impossible. Però hi va afegir: “Si Catalunya actua unilateralment no em quedaré indiferent.” Jo trobo que l'afirmació és prou contundent perquè ens expliqui què vol dir amb això. Ens enviarà els tancs per la Diagonal? Durà al jutjat un per un tots els diputats que votin a favor d'una proclamació d'independència? Enviarà la Guàrdia Civil a tots els pobles que posin urnes a les meses electorals de la consulta el 9-N? Impedirà que el president Mas convoqui no només la consulta sinó que convoqui eleccions? Tramitarà una llei d'urgència per il·legalitzar totes les formacions polítiques que incorporin en el seu programa electoral el dret a decidir? O només aquelles que en el programa electoral posin una possible declaració d'independència? O no es quedarà indiferent perquè donarà ordres als ministeris, al CNI, als cossos i forces de seguretat i als subdelegats del govern perquè es retirin ordenadament de Catalunya? Si un president com Rajoy diu en aquests moments de la pel·lícula que no es quedarà indiferent davant una voluntat clara i expressa dels catalans, ara ens hauria de dir què farà. El president Mas i el seu govern ho han dit ben clar: data i pregunta, convocatòria de referèndum i, si no ens el deixen fer, eleccions plebiscitàries, i, tothom ho intueix, declaració d'independència. Totes les cartes sobre la taula per poder-les negociar. Rajoy, no. Ell només sap que no es quedarà indiferent. Només faltaria! Però Mariano, què faràs? Per què no ens ho expliques? No deu ser, simplement, perquè no en tens ni idea?

Font: elPuntAvui

Conferència "Reptes i oportunitats del nou estat català" el 3 de març



No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

Paradetes informatives del cap de setmana, dies 1 i 2 de març

Ja pots venir a signar el teu vot per la independència.

Què esperes per a venir a col·laborar-hi?

Dissabte, 1: Al matí, d'11 a 2, a l'avinguda de Gaudí (Gaudí / Corsega)

Diumenge, 2: Al matí, d'11 a 2, a l'avinguda de Gaudí (Gaudí / Provença)

Junts podem!

dilluns, 24 de febrer del 2014

Alfred Bosch: "Que ens fan fora de la UE? Serem la Noruega de la Mediterrània"

No hem de caure en la trampa de fer futurologia. Ells en fan, i diuen que caurem de la Unió Europea. Nosaltres tenim tendència a contestar, també fent futurologia, i diem que no, que tot indica que no, per això i per allò… No hem d'entrar-hi. Ens hem de treure els complexos, hem de dir que som europeus i europeistes i que volem ser a la Unió Europea. Això no és fer futurologia, és l'expressió d'una voluntat comprovada històricament. Som europeus, som forts, i en això també volem decidir.

Crec que hauríem de dir que si Barroso, Margallo, Van Rompuy o qui sigui ens volen empènyer fora de la UE, nosaltres podem triar de ser la Noruega o la Suïssa de la Mediterrània; si nosaltres triem això, la UE en sortirà perjudicada. En lloc de caure en el parany de mirar de desmentir els qui diuen que passarà no sé què i començar a especular sobre Catalunya i la UE, crec que hem de tenir prou amor propi i ser prou conscients de les nostres fortaleses per a dir que, d'entrada, nosaltres decidirem; que pot ser que amb tota aquesta pressió i aquestes amenaces al final acabem triant una cosa que no ens havíem proposat, però que potser descobrim que no va tan malament, com ara ser Noruega, Suïssa o Islàndia; pertànyer a l'EFTA, que vol dir que aleshores tindríem els beneficis del lliure canvi sense pagar les factures de la UE política, és a dir, de les institucions europees, l'europarlament, la comissió… Això és molt atractiu.

Catalunya és contribuent neta, i la nostra posició mental no hauria de ser la d'Espanya, que és un estat clarament beneficiari de la UE. La nostra actitud mental hauria de ser la de Noruega o la de Suïssa, o podria ser la de Dinamarca o la de Suècia, és a dir, països que trien si els convé de ser-hi o no. Quan ens comencin a amenaçar que ens faran fora, hauríem de reaccionar amb tota seguretat i serenor, i dir: 'No ho sé, ja ho veurem, potser sí…'

diumenge, 23 de febrer del 2014

Jordi Palmer: "La transició va ser un fracàs"

Ha costat quaranta anys reconèixer-ho, però cada cop són més les veus que admeten que la transició espanyola de la dictadura a la democràcia va ser, amb totes les lletres, un fracàs. Molts ja ho deien, i alguns des del primer dia, sobretot pel que fa a l'escandalós perdó dels colpistes i de tots els que durant la llarga nit feixista els van fer el joc.

Però a banda que no es va passar factura als culpables i als còmplices de la destrucció de la democràcia, a dia d'avui la constatació del fracàs ve també per una altra qüestió: És evident que no s'ha resolt cap de les qüestions territorials que, sempre mal resoltes, algú pensava que se solucionarien amb una democràcia pactada per tota la ciutadania.

És obvi que des del catalanisme no s'ha donat mai per ben resolt l'encaix de Catalunya a Espanya, i la liquidació de l'Estatut n'ha estat la mostra més evident, però també és cert, i aquí rau la novetat, que des de l'altra bàndol també es constata que aquest encaix tampoc no s'ha resolt òptimament. Des de l'espanyolisme pren cos la idea que l'estat de les autonomies no ha servit per a gaire res, perquè la seva funció principal, la d'acontentar catalans i bascos en les seves demandes d'autogovern, no ha donat els efectes que ells esperaven. Ningú no ha quedat satisfet amb l'estat autonòmic.

Ara bé, la coincidència en el diagnòstic no té continuïtat en el tractament, i així, mentre que el catalanisme il·lusiona amb un projecte trencador que proposa l'obertura de nous horitzons, des de l'espanyolisme, tret de somiatruites federalistes, el que proposen és just el contrari, el desmantellament absolut de l'actual sistema polític. Si les autonomies no serveixen, cal esborrar-les, diuen els recentralitzadors.

Avançar cap al 2015 o retornar al 1975. Vostès trien -bé, només si ens deixen votar, esclar-.


Primera convocatòria de la II Assemblea General Ordinària de l’Assemblea Nacional Catalana el 5 d'abril

Benvolguts/des,

Ens plau fer-vos arribar la primera convocatòria a la II Assemblea General Ordinària de l’ANC que es celebrarà al Tarraco Arena Plaça (c/ Mallorca, 18, Tarragona) el proper 5 d’abril de 2014.

Aquesta primera convocatòria només té l’objectiu d’informar-vos del dia i municipi on es celebrarà l’Assemblea General Ordinària d’enguany. El proper 21 de març rebreu una segona convocatòria indicant l’ordre del dia, els horaris on es celebrarà i també tota la documentació que es tractarà al llarg de la sessió.

A l’Assemblea General del 5 d’abril hi podran participar totes aquelles persones inscrites com a membres de ple dret abans del 1 d’abril de 2014 i que estiguin a corrent de pagament de la quota corresponent.

Des del 7 de febrer fins el 10 de març teniu temps per fer la preinscripció a l’Assemblea General a través del formulari que trobareu a la web de l’ANC (www.assemblea.cat).La preinscripció és molt important ja que ens permetrà tenir una bona previsió del nombre de membres de ple dret que hi participaran i, per tant, podrem optimitzar al màxim la logística de l’Assemblea General. Per qualsevol incidència amb la preinscripció podeu resoldre’l a través del correu cens@assemblea.cat.

Per altre banda us comuniquem que el Secretariat Nacional ha aprovat l’inici del procés d’actualització del Full de Ruta que durà a terme una comissió redactora. L’actualització del Full de Ruta es penjarà al web de l’ANC el proper 28 de febrer de 2014. En els pròxims dies us detallarem qui, com i quan es podran presentar les esmenes a la ponència d’actualització del Full de Ruta.

Finalment, us informem que a la web de l’ANC també hi trobareu penjat el Reglament de l’Assemblea General aprovat pel Secretariat Nacional el passat 18 de gener de 2014 i ampliat el dia 15 de febrer de 2014.

Per qualsevol dubte us podeu posar en contacte amb nosaltres a través del correu coag@assemblea.cat

Atentament,

Comissió Organitzadora de l’Assemblea General (COAG)
20 de febrer de 2014

Pere Cardús: "La imparable decadència de l’antic règim"

S'ha acabat el joc que semblava etern: reivindicar i acotar el cap. Les rebaixes catalanes s'han acabat. Espanya no se'n sap avenir. De fet, no s'ho creu i actua com si no hagués canviat l'esquema. Espanya sap que al final Catalunya sempre acaba reculant. I vol guanyar. Es vol imposar com ha fet sempre. Sense jugar. 'Veniu a presentar el vostre projecte al congrés espanyol', ens diuen. 'Ja veureu com torneu a la vostra estimada terra amb la cua entre cames una vegada més', pensen. S'ho imaginen així i els sembla veure-ho clar, perquè és així com ha estat sempre. Bé, si mai un català ha plantat cara, li han tallat el coll i no se n'ha parlat més. 'Veniu... veniu al congrés...'

Ostres. Però pensem que aquest joc, aquest mal vici, ha causat comportaments patològics que ara costen molt d'eradicar. La resistència a canviar pot ser molt forta. Quan algú ha viscut a costa de les penes d'altri i ha acabat construint un discurs autojustificador és molt complicat de trencar la inèrcia. 'Tan bé com estava i ara em volen fotre la vida enlaire!' La resistència a canviar, a voltes, esdevé patètica; a voltes, ridícula. T'has passat la vida predicant una estratègia que era la bona, que era imbatible i que sempre reeixia; una estratègia que ara fa figa. El relat no acompanya. La gent ha pres la decisió de decidir i d'anar molt més enllà. I tu, després de tants anys de ser el guanyador absolut, ara ho perds tot. Desolador. De molt mal pair. Quin trasbals.

Els defensors d'aquell mal joc hi són... Els podem veure, es fan sentir i defensen sense manies la seva parcel·la. Es neguen a acceptar els signes del temps. Es van riure de nosaltres, els independentistes... Ens van ridiculitzar perquè érem uns arrauxats. No en sabíem, de política. Que no arribaríem mai enlloc, deien. Anàvem destinats al fracàs. I no. No ha anat així. I no deu ser fàcil d'acceptar que aquell que vas escarnir ara sigui de la majoria. Que el temps li doni la raó, si tu la tenies tota. Deus sentir una fiblada d'impotència indigerible.

Xerrada "Les pensions l'endemà de la independència" el 27 de febrer



No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

divendres, 21 de febrer del 2014

L’ANC repartirà 20.000 fulletons explicant el procés català al Mobile World Congress

Durant els tres dies, voluntaris de l’ANC informaran els assistents del MWC amb díptics en anglès, francès, alemany i castellà per reforçar la campanya internacional a favor del procés català.

L’Assemblea Nacional Catalana serà present al Mobile World Congress(MWC), que tindrà lloc a Barcelona la setmana vinent, per explicar als seus assistents el procés pacífic i democràtic favorable a la independència que s’està vivint a Catalunya.

Concretament, les assemblees territorials de l’ANC al Barcelonès repartiran 20.000 fulletons, 5.000 cada dia, a les principals entrades al Mobile World Congress, als recintes de la Fira de la Gran Via i a la Fira de Montjuïc. En total, es repartiran díptics en quatre llengües: anglès, francès, alemany i castellà.

Amb aquesta actuació que s’engloba dins la campanya “De Catalunya al món”, l’ANC pretén fer un pas més en la internacionalització de la causa catalana, remarcant la seva condició pacífica i democràtica i la voluntat de poder votar el futur de Catalunya el proper 9 de novembre del 2014. “Today over 80% of Catalans want to be able to vote on self-determination, making use of their democratic and civil rights. On 11th September 2012, the Catalan national day, 1.5 million people demonstrated behind the demand for independence. A year later, and with the same demand, more than 1,6 million people formed a 400-kilometre human chain stretching across the country from north to south, the so-called Catalan Way” s’explica en el díptic.

Què hi pot guanyar la UE amb una Catalunya independent?

Catalunya ja té data i pregunta per a la consulta d’autodeterminació. El debat sobre què pot passar amb el nostre país en cas de guanyi el sí és viu. Passen els mesos i ens seguim interrogant sobre quina relació pot tenir Catalunya amb la UE. Alguns es creuen el ministro Margallo quan diu que “la independencia situaría a Cataluña fuera de la UE eternamente”. Però de veritat té incentius la UE per a que això sigui així? Què hi podria guanyar la UE admetent una Catalunya independent?

1. L’Europa central guanyaria un potent aliat al mediterrani

Una nació com la Catalunya independent no és petita pels estàndards europeus. Ocuparia el lloc número 18 pel que fa a població, el número 13 en referènica al PIB (empatat amb Finlàndia i Portugal) i exporta tant com Dinamarca (uns 58.000 milions a l’exterior i uns 55.000 milions a Espanya).

Seu de més de 5.300 multinacionals, moltes d’elles utilitzen el territori català com a base d’operacions per a les seves exportacions a la resta de la Unió. Novartis, per exemple, exporta el 90% de la seva producció al mercat europeu.

Tenint en compte, a més, la paràlisi econòmica existent al sud d’Europa, una Catalunya-Estat, que es desenvolupi com l’Estat prosper del mediterrani europeu, pot actuar com l’àncora franco-germànica de la regió i com un exemple de bones pràctiques a seguir per a la resta d’Estats mediterranis.

Catalunya pot ser, sens dubte, un aliat natural de l’eix protestant d’Holanda, Finlàndia i Alemanya per avançar en una integració europea responsable i a la vegada de la Suècia i la Dinamarca lliurecanvistes que voldran preservar el mercat únic a qualsevol preu. Serà també un aliat de França, tenint en compte que aquest ja és avui el primer soci comercial de Catalunya. El petit tamany de la Catalunya-Estat també li permetrà ser vista no com un competidor potencial dels Estats més poblats, sinó com un aliat dinamitzador a la zona del mediterrani.

Víctor Alexandre: "Felipe González, advocat del supremacisme"

"El cert és que cal ser molt miserable i pervers per insultar el president Mas –i de retruc tots els catalans– afirmant que als Balcans hi va haver “tres-cents mil morts que no van entrar a la Unió Europea”"

L’expresident del govern espanyol Felipe González ha trigat massa a néixer. I ho ha fet, a més, en el lloc equivocat. Un segle i mig abans, al sud dels Estats Units, a Nova Orleans, per exemple, la seva tasca com a advocat dels interessos dels blancs hauria estat molt ben acollida entre els amos de les plantacions de cotó. No, no dic que el senyor González hagués de sentir cap mena d’odi racial contra els negres, ni res per l’estil. Simplement, com a home de lleis que és, els hauria assessorat sobre la necessitat de subordinar-se a la supremacia blanca i a no rebel·lar-se contra les lleis honorables i democràtiques que deien ben clar que els negres no eren ningú. Ningú en el sentit més literal del terme. No podien votar, no podien decidir i ni tan sols no podien testificar en judicis penals o en plets contra els bancs. En altres paraules, el fet que un negre fos testimoni ocular d’un delicte comès per blancs tenia el mateix valor que el testimoni d’un gos. Era la llei. La llei assenyada, sagrada, constitucional i blanca immaculada d’una nació democràtica.

Els temps, per sort, han canviat. Però el supremacisme, la convicció que hi ha col·lectivitats superiors i col·lectivitats inferiors, es manté i es troba en el fonament de moltes de les lleis actuals d’honorabilíssimes nacions democràtiques. Sense anar més lluny, el Tribunal Constitucional espanyol és un òrgan controlat pel Partit Popular i pel Partit Socialista per a la perpetuació del supremacisme. El supremacisme de l’espanyolitat en les escorrialles de l’imperi castellà. El supremacista, com tot amo, pot ser bondadós, indulgent, permissiu, equànime..., però sempre que el captiu no oblidi quin és el seu lloc. Si aquest últim pretén gaudir dels mateixos drets que l’amo o manifesta la voluntat d’abandonar-lo, aleshores l’amo està legitimat per desar la bondat, la indulgència, la permissivitat i l’equanimitat i mostrar-se colèric, inflexible, autoritari i injust. El negre, per tant, és a dir, l’esclau, el servent, l’inferior, ha de procurar no irritar-lo i recordar que, com diu Felipe González, advocat dels blancs, la llibertat del sotmès “no és possible ni desitjable”.

dijous, 20 de febrer del 2014

La Fundació Claror s’adhereix a l’ANC

D’ençà que es va fundar, el juny del 2011, aquesta territorial s’esforça per fer realitat la transversalitat del projecte de l’Assemblea Nacional Catalana. I com ho fem? Treballant de valent des de totes les comissions i els grups de treball en què estem organitzats.

Un dels fruits d’aquesta gran tasca és que cada cop més entitats del barri demostren interès pel que fem i per com ho fem. I això, en concret, ho hem aconseguit mitjançant la Comissió d’Extensió, gràcies a la bona feina dels companys que formen part del grup Entitats i del grup Comerç amic d’aquesta comissió, que han sabut teixir complicitats amb les entitats i els botiguers del barri.

Tot plegat fa que a hores d’ara ja hàgim participat en les dues darreres edicions de la festa major i de les festes de tardor, que estiguem preparant la tercera festa major al costat de la Coordinadora d’Entitats del barri, que hàgim col·laborat en la Via catalana i en La Marató de TV3 compartint activitats amb altres entitats, que més de vuitanta botigues formin part de la xarxa Comerç amic (http://comercamicxisf.blogspot.com) i que ara puguem donar la benvinguda a la Fundació Claror com a entitat adherida a l’ANC (http://assemblea.cat/?q=entitats-adherides), la qual cosa significa que ha decidit donar suport a la tasca de l’Assemblea Nacional Catalana i mantenir la seva llibertat d’actuació per a treballar per l’assoliment de l’objectiu comú: la independència de Catalunya.

Equip de Coordinació
ANC-SFxI

dimarts, 18 de febrer del 2014

Punts de votació al barri aquest mes de febrer, exerceix el teu dret de petició.


Qui decideix la llengua de l’escola?

Les interlocutòries del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de 30 de gener de 2014 que obliguen cinc escoles de Catalunya a fer servir l’espanyol com a llengua vehicular en un 25% de les assignatures han generat reaccions de rebuig de molts sectors de la societat catalana, començant pel govern de la Generalitat i per la majoria dels partits polítics.

Els arguments que fan servir els defensors del règim lingüístic vigent a les escoles del Principat, que té com a principi rector que el català és la llengua vehicular del sistema educatiu, són aquests:

1. L’argument tècnic: aquest sistema és bo perquè garanteix un domini equiparable de les dues llengües oficials, el català i l’espanyol.

2. L’argument de la cohesió social: aquest sistema és bo perquè no separa els nens segons la llengua dels pares.

3. L’argument del consens: l’ús del català a l’escola no provoca cap conflicte. El consens de la comunitat educativa és total.

Aquest argumentari no dóna resposta a la qüestió de fons: tenen dret les famílies catalanes de triar, dins el sistema públic, la llengua de l’escola dels seus fills? Si canviéssim l’adjectiu 'catalanes' per l’adjectiu 'espanyoles' o 'franceses', la resposta seria clara: les famílies espanyoles no trien que l’espanyol sigui la llengua de les escoles dels seus fills, igual com les de París, sigui quina sigui la llengua familiar, no tenen l’opció de decidir individualment quina és la llengua de l’escola pública francesa.

Comunicat sobre la manifestació a Brussel·les

Davant la pregunta de quina és la posició oficial de l'ANC sobre la manifestació convocada a Brussel·les per al dia 30/3/2014 per alguns col·lectius catalans junt amb altres moviments de països i territoris que demanen a les institucions europees el reconeixement del dret a l'autodeterminació, us volem informar que l'ANC no hi dóna suport, entre d'altres, pels motius següents:

1. La necessitat de la internacionalització del procés català i la sensibilització de l'opinió pública europea és una de les tres línies estratègiques del Pla d'Actuació de l'ANC. Tanmateix, creiem que aquest objectiu no es pot aconseguir adequadament fent manifestacions a l'estranger.

2. La nostra Assemblea Exterior a Brussel·les i altres persones pròximes a les institucions europees consultades ens han expressat les seves reserves sobre aquest tipus d'accions. El nostre procés d'autodeterminació ja és conegut per les autoritats europees i consideren que la realització de manifestacions en ciutats estrangeres, en aquest cas a Brussel·les, es pot veure com una pressió indeguda més que no pas com una acció positiva i generadora d'adhesions i simpaties internacionals.

3. Una de les claus per a l'èxit del procés català, des del punt de vista de la seva internacionalització, és la seva singularitat. Sense menystenir cap dels moviments que reivindiquen el dret a l'autodeterminació, no tots tenen el mateix grau d'implantació en els seus territoris ni les mateixes raons, justificacions i objectius que en el cas català.

4. En el cas concret de la manifestació del 30/3/2014, els seus organitzadors no han consultat l'ANC en cap moment sobre la conveniència i oportunitat d'aquesta mobilització ni sobre les seves característiques concretes. Per tant, l'ANC no se'n sent corresponsable.

5. Tenim l'antecedent de la manifestació dels 10.000 a Brussel·les de l'any 2009, que va posar de manifest la gran dificultat logística d'una mobilització d'aquest tipus. En aquell cas, malgrat el gran esforç fet pels seus organitzadors, la seva repercussió local i internacional va ser força limitada.

No obstant això, l'ANC respecta la posició dels organitzadors de la manifestació i reconeix la llibertat dels seus membres per participar-hi a títol individual, si així ho consideren oportú.

Comitè Permanent de l'ANC

Paradetes informatives del cap de setmana, dies 22 i 23 de febrer

Ja pots venir a signar el teu vot per la independència.

Què esperes per a venir a col·laborar-hi?

Dissabte 22: Intensiu L'Hospitalet de 10 a 2, ja especificarem lloc.

Dissabte, 22: Al matí, d'11 a 2, Sardenya / València

Diumenge, 23: Al matí, d'11 a 2, a l'avinguda de Gaudí (Gaudí / Provença)

Junts podem!

diumenge, 16 de febrer del 2014

Judit Clarasó: "Quatre conceptes bàsics de dret constitucional, d’aquells que aprens a la Universitat només començar"

La Constitució és democràtica, d’origen popular. Això vol dir que el poble l’ha votada. Però de quin poble estem parlant? Si home, d’aquells ciutadans que després de quasi quaranta anys de dictadura franquista on els drets fonamentals eren vulnerats a tort i dret, van veure una espurna d’esperança amb la Carta Magna. I qui no l’hauria votada llavors? Evidentment, trenta anys més tard de ben segur que més d’un no la votaria pas! A més a més democràtica vol dir que el poder resideix en la nació, en el poble. Llavors com es pot entendre dintre d’aquesta suposada constitucionalitat que el poble català no pugui portar a terme una consulta i decidir sobre el seu futur?

La Constitució és consensuada. És a dir, que fou el bonic fruit d’un pacte entre totes les forces polítiques del moment, d’aquell moment clar. Forces amb herències franquistes, amb vincles falangistes i reminiscències d’un règim sense drets. En podem dir d’això consens?

La Constitució és incompleta. Característica que permet que sigui desenvolupada i ampliada per lleis posteriors. Lleis que l’han de respectar (òbviament ?). Però en els temps que corren, el Tribunal Constitucional, el seu màxim intèrpret i qui decideix la suposada constitucionalitat de les lleis, ha perdut tota independència (si més no la poca que ha tingut en l’era democràtica). Llavors com podem estar segurs que totes les lleis que completen la Constitució són legals i constitucionals? I encara més, si suposadament totes són del tot constitucionals, em pregunto perquè la llei de consultes del Parlament de Catalunya no ho és!

La Constitució és deliberadament ambigua per tal de què la mateixa es pugui adaptar al pas del temps. Realment es porta a terme? Els anys passen, les realitats en són unes altres però ella segueix allà estàtica i ancorada en temps ancestrals recordant i representant més a una arcaica dictadura que a una democràcia moderna. Potser l’ambigüitat recau en el fet de què els poders polítics l’interpreten com els ve de gust...

Marta Espasa: "Informació rigorosa i honesta"

Els ciutadans tenim el dret de tenir informació de tots els aspectes que són relatius a l'administració pública. En concret, hem de saber de qualsevol administració, ja sigui l'ajuntament, la diputació, la Generalitat o el govern central, en què, com i on gasta els ingressos que obté dels ciutadans en forma d'impostos. Només així podrem valorar de manera correcta l'actuació de qualsevol administració. Ara bé, la informació ha de ser pública, veraç i objectiva.

En aquest sentit, ens ha d'indignar que hi hagi persones que creïn opinió -ja siguin polítics, acadèmics o tertulians- mitjançant afirmacions poc rigoroses i fins i tot falses, ja que poden contribuir a la confusió general. Els posaré uns exemples de com en algun cas el debat mediàtic no ha estat a l'altura del que era desitjable.

Arran de l'anunci de la publicació de les balances fiscals que el ministre Montoro ha encarregat a tres acadèmics, em sorprèn que hi hagi persones que n'opinin i que en parlin amb contundència, però sense haver-se documentat prou. És el cas d'una persona que participava en una tertúlia radiofònica i que afirmava, amb tota vehemència, que les balances fiscals que havia fet la Generalitat no incorporaven la Seguretat Social. Això és totalment fals: sempre s'hi han inclòs tant les cotitzacions a la Seguretat Social que aporta Catalunya a aquesta administració com les pensions que la Seguretat Social paga als ciutadans residents a Catalunya (jubilació, atur, malaltia, viudetat, etc.). Això vol dir que aquella persona opinava sense haver consultat cap dels treballs de balances fiscals realitzats i penjats a la pàgina web de la conselleria d'Economia.

Xavier Roig: "El 1714 de Felipe González"

Llegeixo el llibre La guerra de 1714, dels senyors Joaquim Albareda i Joan Esculies. És un estudi breu i molt ben girbat. Precisament la seva concisió i claredat el fan del tot recomanable. El llibre aconsegueix un ràpid i total repàs dels orígens de la guerra, el seu desenvolupament i les conseqüències posteriors. He tingut l'oportunitat de parlar amb el senyor Albareda. Aquesta conversa, el llibre La guerra de 1714 i el cara a cara del nostre president amb el senyor Felipe González donen peu a reflexionar una mica sobre aspectes de la Guerra de Successió que potser no acostumen a ser utilitzats prou eficaçment en un argumentari enraonat.

La guerra del 1714 no ha estat ben resumida i explicada. Potser en algunes escoles l'expliquen minuciosament i en d'altres no. No ho sé del cert. Se n'argumenten tantes i tantes coses que un es perd en els detalls. Aquella guerra s'hauria d'exposar amb una frase curta, sintètica, com la que s'utilitza quan es parla de la Guerra del Francès: "Napoleó va envair Espanya, va haver-hi una guerra i Espanya la va guanyar". La Guerra de Successió hauria de ser explicada breument: "El rei Carles II d'Espanya va morir sense fills, va nomenar successor un Borbó, Catalunya s'hi va oposar, va fer la guerra contra la resta d'Espanya i va perdre". Res més. Mentre no es plantegi clarament i amb senzillesa que els nostres contenciosos provenen del fet que un dia vam estar en guerra contra Espanya, que la vam perdre i que, per tant, se'ns va tractar com a terra conquerida i es van abolir els nostres drets, no tindrem clares les idees. Perquè l'estratègia dels polítics contraris a la consulta consisteix a fer veure que Catalunya mai s'ha enfrontat a Espanya. En conseqüència, en no haver mai existit conflicte, no hi ha res a reclamar ni a consultar. La nostra situació, argumenten, prové d'una acceptació voluntària.

dissabte, 15 de febrer del 2014

Cal activar les Assemblees Exteriors de l'ANC


En aquest moment és de vital importància el paper de l'Assemblea per ajudar a internacionalitzar el procés, fer-lo visible davant de l'opinió pública internacional i aconseguir suports internacionals que facilitin el reconeixement del nou estat independent.

Les Assemblees Exteriors són l'element clau que ens ajuda a teixir aquesta xarxa de col·laboracions i complicitats. Actualment n'hi ha 20 de constituïdes (podeu trobar la informació a http://catalanassembly.org/foreign-assemblies), però necessitem reforçar-les i crear-ne de noves.

És per això que us demanem que feu arribar aquest missatge als vostres contactes arreu del món, dient-los-hi que són claus en el procés de Catalunya cap a la independència, i que trobaran tota la informació per constituir una Assemblea Exterior a http://catalanassembly.org/constitució i tot el suport logístic i d'informació que necessitin a través de consellexteriors@assemblea.cat.

Declaració de febrer. Posició de l’ANC respecte a les eleccions europees del maig

El Secretariat Nacional de l’Assemblea Nacional Catalana, reunit en sessió ordinària el dia 15 de febrer de 2014, a Manresa, tenint en compte els progressos evidents en el procés d’independència fets en els darrers mesos, i en la perspectiva dels importants esdeveniments que es produiran en el futur immediat, ha aprovat el seu posicionament, que vol fer públic amb aquesta

DECLARACIÓ DE FEBRER

PREÀMBUL

El dia 23 de novembre de 2013, a Seva (Osona), el Secretariat Nacional de l’ANC va fer pública la seva declaració de novembre, on valorava l’evolució del procés d’independència i proposava set punts que havien de fixar el rumb en els mesos següents. En concret, la declaració de novembre es centrava en la importància de la consulta, de la unitat d’acció i en les eleccions europees.

Tres mesos després es constata que els primers quatre punts han estat acomplerts. Hores d’ara, ja es coneix la data -9 de novembre de 2014- i la pregunta que ha de permetre que els ciutadans de Catalunya decidim el nostre futur polític.

El Secretariat Nacional de l’ANC considera que l’ampli acord polític aconseguit entorn de la data i de la pregunta justifica l’endarreriment respecte de la data que havíem proposat, així com la formulació d’una pregunta que, tot i no ser la que nosaltres hauríem volgut, permet conèixer el suport a la independència de Catalunya.

La tramitació de la petició del Parlament de Catalunya al Congrés dels Diputats per poder organitzar la consulta ha ampliat encara més la unitat política i, en aquests moments, els diputats partidaris d’exercir el dret a decidir ja han arribat als dos terços dels membres del Parlament.

Les eleccions europees del 25 de maig continuen essent un repte i una oportunitat. En aquest sentit, una candidatura unitària i cívica d’ampli espectre sociopolític hauria permès:

a) Mesurar l’evolució del suport popular al procés de construcció de l’Estat propi.

Xerrada "la necessitat econòmica d'un nou estat" el 17 de febrer



No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

Eduard Voltas: "Un país probablement millor"

«Ni som ni serem perfectes, però em sembla molt difícil de defensar la idea que la Catalunya independent serà un país pitjor que la Catalunya dependent»

Ja ho he dit altres vegades, no hi ha cap certesa científica que la Catalunya independent serà un país millor que l’actual Catalunya dependent. L’única garantia que et dóna la independència és que tindràs les mateixes eines que tenen els altres estats per resoldre els teus problemes i afrontar els teus reptes: les eines pròpies d’un estat. Després aquestes eines les pots utilitzar bé o malament, per tant la decisió que ens toca prendre és si volem les eines o no les volem.

Tot i no existir la certesa científica, crec que és raonable pensar que el resultat del procés d’independència serà un país millor que l’actual. En l’àmbit econòmic, per exemple, és raonable pensar que un país que controla els seus recursos fiscals se’n pot sortir millor que un país que pateix un drenatge fiscal sistemàtic i que a més depèn de les transferències que li arriben d’un altre govern. També és raonable pensar que un país que es pot finançar les seves infraestructures clau se’n sortirà millor que no un país que ha hagut d’esperar a 2009 per tenir un aeroport digne d’aquest nom i que encara està esperant el corredor mediterrani que li permeti potenciar les seves empreses exportadores.

Però no tot és l’economia. Hi ha coses tant o més importants que l’economia, com la qualitat democràtica, els drets socials i individuals o la reducció de les desigualtats de tot tipus. I aquesta setmana hem viscut episodis molt il·lustratius al Congrés dels Diputats i al Parlament de Catalunya que ens fan pensar que també és raonable pensar que en aquests àmbits el nou país serà millor. Després dels fets d’aquesta setmana, sabem que a la Catalunya dependent la dació en pagament no existirà, que el dret a l’avortament pràcticament desapareixerà i que els ciutadans no podrem anar als tribunals apel·lant al principi de justícia universal. I això serà així malgrat que en els tres temes al Parlament de Catalunya hi ha majoria amplíssimes defensant la posició contrària.

Josep Pedrol: "Les balances fiscals, l'exemple pràctic d'una escola"

«Des de Dalt no volen reconèixer la seva situació de privilegi i només calculen les balances fiscals pel mètode del cost benefici»

Hi ha certa confusió sobre els mètodes de càlcul de les balances fiscals i com s'han d'interpretar els seus números. Voldria posar un senzill exemple a fi d'explicar quin és l'objectiu i quina informació aporta cada mètode de càlcul.

Suposem que dos ciutats: Vila de Dalt (Dalt) i Vila de Baix (Baix) necessiten una escola pels seus infants. Els dos ajuntaments es reuneixen i acorden destinar-hi 2 milions d'euros cada un per la construcció d'un centre compartit, ho fan doncs a parts iguals ja que l'escola tindrà 200 estudiants de Dalt i 200 estudiants de Baix. Com que l'alcalde de Dalt té influència, l'escola s'acaba construint a la seva ciutat. Els quatre milions del pressupost es gasten a Dalt adjudicant l'obra a una constructora de la ciutat. Una vegada construïda l'escola, amb influències també, es contracten tots els professors i treballadors entre la gent que viu a Dalt. L'escola pagarà els salaris de 50 treballadors tots de Dalt i cap de Baix. El mateix alcalde presumeix de que l'escola representa un gran impuls per l'economia de la Vila de Dalt. Pel funcionament de l'escola, cada ciutat aportarà a parts iguals 500.000 euros anuals per educar els seus infants, és correcte ja que cada ciutat ocuparà la meitat exacta de places.

Mètode flux monetari. A l'hora de calcular les balances fiscals pel flux monetari veiem clarament que Baix aporta mig milió d'euros al pressupost d'educació però no veu retornat ni un sol euro a la butxaca dels seus veïns. Tota la despesa, un milió d'euros en salaris i compres van a parar a l'economia de Dalt, facilitant així cada any el creixement de la ciutat i fomentant la construcció de pisos i serveis pels 50 nous treballadors i les seves famílies. A Baix no hi ha cap retorn econòmic dels impostos que paguen perquè l'alcalde de Dalt així ho va decidir. Com que cada ciutat paga mig milió, Dalt en rebre el total d'un milió en salaris, té una balança fiscal positiva de mig milió, mentre que la de Baix és negativa en el total del mig milió d'euros que paga. Si la suma dels saldos positius i negatius de tots els territoris no és zero el càlcul de la balança fiscal estaria mal fet.

Joan M. Tresserras: "El tabú de l'extremisme"

Aturar el procés català cap a la independència ha esdevingut, finalment, la principal qüestió d'estat. Usen la disfressa triomfalista a propòsit de la crisi. Diuen que la marca Espanya és sòlida i que " España ha vuelto ", amb esperit i rialleta renovats. Ara, afirmen, és temps d'unitat, de fermesa i d'engegar una nova fase de creixement. El dret d'autodeterminació " no existe en ninguna parte ". El dret a decidir, per descomptat, no vol pas dir res, perquè no hi ha democràcia -sentencien- fora de la legalitat establerta. Cal desactivar, en conseqüència, les "aventures" secessionistes, que només poden conduir a l'ostracisme, l'empobriment i la marginalitat. És temps, doncs, de tancar files al voltant de l'Estat i la Constitució. El PP i el PSOE hi coincideixen substancialment. I les restes de les desplaçades elits catalanes, inspiradores de successives apel·lacions al diàleg, a la negociació, a la cooperació, a la resurrecció del pacte fiscal, a les més imaginatives terceres vies, o a l'ai, ai que prendrem mal, s'hi han afegit amb entusiasme.

L'intent més recent i més elaborat de donar cobertura argumental, encara, a un hipotètic pacte in extremis entre Espanya i Catalunya és el d'assenyalar els perjudicis -allà i aquí- que comportaria l'assumpció mútua del discurs del tot o res. Segons aquesta posició hi ha dos extrems perillosos: el d'una Catalunya descontrolada que ho vol TOT (independència) contraposada a un Estat que li nega l'elemental potestat i es manté clavat en la seva convicció d'immutabilitat i perdurabilitat, mentre gesticula, amenaça i no proposa RES. Llavors, l'autoproclamada veu del seny -el centre ponderat-, per evitar les calamitats que afectarien ambdues parts en cas de separació, torna a suggerir la negociació interminable. L'Estatut sense Estatut.

divendres, 14 de febrer del 2014

Jornades de debat organitzades per la Fundació Andreu Nin el 15 de febrer



No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

Francesc-Marc Álvaro: "Súmate trenca tòpics"

Hi ha una cosa que irrita més certa gent que un independentista català, i és un independentista català que s’expressi en castellà i, a sobre, reivindiqui les seves arrels andaluses, murcianes, extremenyes o castellanes. Per què molesta tant al centralista, al fals federalista i a l’immobilista que hi hagi ciutadans de Catalunya que vulguin construir un nou Estat i, alhora, se sentin vinculats a referents culturals i sentimentals que no són la barretina, la Moreneta o el Barça? Per què hi ha qui s’enfada quan comprova que el moviment sobiranista també inclou moltes persones que porten per cognom Fernández, Ruiz o Martínez? La resposta és evident: perquè esborra dues mentides, la d’un nacionalisme ètnic i la d’un projecte que fractura la societat catalana.

A partir d’ara, aquesta mena de falsedats són combatudes de manera eficaç per uns catalans amb un coratge i un compromís que cal subratllar. Parlo de Súmate, una associació que es va presentar oficialment a Barcelona divendres passat a l’auditori de CC.OO., però que funciona des de l’estiu. Súmate reuneix catalans sobiranistes castellanoparlants, alguns procedents de diversos llocs d’Espanya i d’altres que són fills de persones arribades fa dècades, quan la immigració peninsular va ser més alta. En el manifest fundacional, aquesta entitat afirma que “tenemos derecho a decidir qué futuro queremos y estamos convencidos que un Estado propio va a beneficiar al conjunto de los catalanes, sobre todo a la Cataluña popular y metropolitana, la que concentra la mayoría de parados, de familias empobrecidas y que más sufre el desmantelamiento de los servicios públicos”. Es tracta d’un exemple clar del caràcter cívic del sobiranisme català, que no es basa en la procedència dels individus sinó en la voluntat de formar part d’una comunitat que se sent nació. Paco Candel ho va saber retratar amb precisió quan el franquisme encara influïa sobre les nostres vides. Els que tenim pares o avis que van triar Catalunya per guanyar-se la vida sabem perfectament que la riquesa principal que tenim com a poble és la barreja. “Catalunya serà impura o no serà”, com sempre diu l’amic Lluís Cabrera.

dijous, 13 de febrer del 2014

L'ANC confirma que la gigafoto apareixerà a l'abril

L’Assemblea assegura que “s’hi podrà veure tot el traçat complet”

L’equip audiovisual de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha informat, en una nota dirigida a les assemblees territorials i sectorials, que la gigafoto de la Via Catalana “està encarant l'última etapa i esperem enllestir-la i fer-la pública al mes d'abril”. A l’escrit, l’ANC explica que no s’han pogut donar dates aproximades fins ara perquè no hi havia “cap precedent de cap projecte similar a aquest”. “No hem tingut cap exemple a seguir a l'hora d'anticipar quina feina hauríem de fer”, afirma l’ANC a la nota, que afegeix que “ara ja podem fer previsions en base a la nostra pròpia experiència i estar segurs de poder-les complir”.

A l’escrit, l’equip audiovisual confirma que “hi apareixerà tot el traçat complet i que tots els participants situats a primera fila es podran trobar a la foto”.La gigafoto de la Via Catalana permetrà immortalitzar els 400 quilòmetres de cadena humana que van formar més d’1.600.000 catalans el passat Onze de Setembre del 2013. L’ANC confirmarà més endavant la data exacte de publicació.

dilluns, 10 de febrer del 2014

Paradetes informatives del cap de setmana, dies 15 i 16 de febrer

Ja pots venir a signar el teu vot per la independència.

Què esperes per a venir a col·laborar-hi?

Dissabte, 15: Al matí, d'11 a 2, Sardenya / Indústria

Diumenge, 16: Al matí, d'11 a 2, a l'avinguda de Gaudí (Gaudí / Provença)

Junts podem!

Toni Soler: "Un acord per esvair dubtes"

MAJORIA. Han aparegut dues enquestes sobre la cèlebre doble pregunta, i en tots dos casos s'estableix una majoria independentista per damunt del 55 per cent, una xifra notabilíssima tenint en compte a) els dubtes que genera el procés, b) el desgast del govern de CiU a causa de la crisi, c) les amenaces i el joc soterrat del govern espanyol i d) l'aguda diversitat del cos electoral català. Comptats aquests inconvenients, l'adhesió que suscita el moviment sobiranista és molt destacable, i tot fa pensar que "el problema", com en diuen a Madrid, és un fenomen estructural que no desapareixerà per si sol, ni tampoc se l'endurà el vent de la recuperació econòmica -quan arribi-. En el sondeig que va fer públic el programa de Josep Cuní, però, hi ha alguns aspectes inquietants: tot i la massiva mobilització del sobiranisme català, el seu creixement sembla haver-se estancat. I la seva força és relativament petita a l'àrea metropolitana de Barcelona. Ens hem afartat de dir que el procés és transversal, però continua sent un fenomen molt catalanoparlant, i això, malgrat els esforços de la gent de Súmate, demostra que hi ha molta feina per fer.

ESPERANT. L'estudi que va fer públic 8TV renunciava a fer una estimació de vot, i posava al mateix sac abstencionistes, votants en blanc i indecisos, la qual cosa deslluïa el clar avantatge del sobiranisme i afavoria la tesi que part de l'electorat català està pendent de l'aparició de l'anhelada tercera via. És cert que de l'actitud del govern espanyol en els pròxims mesos en depèn una part del vot que rebutja la situació actual però no acaba d'abraçar l'opció independentista. No se n'aprecien símptomes, però no hi ha cap dubte que la Santa Aliança es prepara per aplaudir i posar semàfors verds a qualsevol petit gest de magnanimitat que arribi des de la Moncloa. Encara que sigui una propineta al nou sistema de finançament o una congelació de la llei Wert. Aquest serà el moment de la veritat per a CiU i per al president Mas; el moment de les trucades intempestives, les amenaces de vellut i les hipòcrites apel·lacions al sentit d'estat.

"España va bien" reloaded

No cal ser un gran analista per adonar-se que l'independentisme ha estat el desafiament més gran al qual s'ha hagut d'enfrontar l'ordre postfranquista sorgit arran de la Transició. Malgrat l'aparent contundència per part de les institucions estatals, el cert és que els poders fàctics estan aterrits per la dimensió del problema. Des de la seva perspectiva, el pacte és impossible perquè aquest hauria d'implicar necessàriament el reconeixement formal de Catalunya com a subjecte polític. I el reequilibri resultant implicaria lesionar interessos poderosos entre qui són, a la pràctica, els propietaris d'Espanya.

Pot sonar a provocació, tanmateix els fets constaten que Espanya és una propietat privada, una mena de cortijo administrat pel bipartidisme polític, vigilat a distància pels propietaris de SICAV, la llotja del Reial Madrid, els consells d'administració dels antics monopolis privatitzats o els consellers de l'Ibex 35, amb nissagues farcides de cognoms franquistes.

Una independència catalana, o una acomodació satisfactòria entre Catalunya i Espanya faria esclatar l'ordre actual (pel que fa a fiscalitat, viabilitat econòmica, o geografia mental). Aquesta impossibilitat de reaccions a la britànica és la que empeny la Moncloa a seguir estratègies poc realistes o incomprensibles: la negació del problema, la criminalització, la irritació mediàtica, l'ús de la maquinària diplomàtica –en ple descrèdit de la Marca España–, l'amenaça o l'anunci de l'Apocalipsi. Tanmateix, en les darreres setmanes s'està explorant una altra tàctica –potser el plan de Rajoy– consistent a fer veure que entrem en una fase de recuperació econòmica, i que despenjar-se d'un tren que comença a bellugar-se deixaria els catalans a la intempèrie.

El cert és que aquest discurs de “la recuperació” no té una traducció real al carrer. Només cal escoltar els veïns de Gamonal, que efectivament sí veuen indicis de creixement econòmic... en les butxaques dels cacics locals, a còpia de retallades, reformes i l'extorsió legalitzada a què són sotmeses les classes populars. De fet, aquest relat de “la sortida de la crisi”, més aviat empeny persones de tots els espectres polítics a la lectura d'aquests darrers anys com una monumental estafa, com a aplicació pràctica de la “doctrina del xoc” denunciada per Naomi Klein, consistent a congriar situacions d'excepció a fi de desmantellar les fràgils estructures redistributives del benestar. La mateixa idea de “sortida de la crisi” esdevé un insult a la intel·ligència individual i col·lectiva, una mentida, que tanmateix té una gran exaltació per part d'uns mitjans tan desinformatius com submisos als interessos de les minories dirigents.

diumenge, 9 de febrer del 2014

Miquel Puig: "On anem (segons l'FMI)"

El 21 de gener passat, La Vanguardia titulava en portada: "L'FMI també es mostra optimista sobre l'economia". L'adverbi també estava justificat, perquè, a banda del govern central, l'opinió del qual està més dictada per la voluntat que per l'anàlisi, hi ha algun economista que té una visió favorable de la situació. Sense anar més lluny, Antón Costas, president del Cercle d'Economia, havia declarat el dia anterior que "el que mostren les dades és que la recuperació serà [...] ràpida i robusta", i ho basava en el fet que els costos laborals han baixat considerablement, les exportacions i el turisme tiben i els beneficis empresarials estan augmentant ràpidament.

En canvi, aquell mateix dia, l'ARA no tractava la notícia fins a la pàgina 17, i amb el següent titular: "L'FMI redueix lleugerament el seu pessimisme sobre Espanya". Òbviament, l'ARA no va veure les mateixes coses en les dades de l'FMI. La seva lectura no era excèntrica, perquè també hi ha economistes amb una visió menys optimista de les nostres perspectives, i també la fonamenten en fets. Per començar, la demografia fa impensable una revifada de la construcció com les que ens van treure de les crisis del 1974-1984 i 1992-1994, perquè tenim molt pocs joves (el nombre de naixements va caure en picat a partir del seu màxim, l'any 1974). Per altra banda, els deutes públic i privat fan difícil que el consum i la despesa pública es recuperin de forma vigorosa. El turisme i les exportacions poden seguir tibant, sens dubte, però el seu pes no és encara prou gran per compensar els factors anteriors.

A tot això, què és el que preveu l'FMI? Aquest organisme publica unes previsions a cinc anys vista ( World Economic Outlook ) que ara arriben fins a l'any 2018. D'acord amb aquestes previsions, el PIB espanyol creixerà, però molt poc, de manera que aquell any encara serà inferior al del 2007, abans que esclatés la crisi econòmica. Per altra banda, preveu que l'atur encarà serà del 25% de la força laboral. Difícilment podem qualificar, doncs, la seva visió d'optimista. Per altra banda, l'FMI suposa que Espanya s'haurà convertit en una potència exportadora, amb un superàvit en la balança per compte corrent (que no inclou transaccions financeres) equivalent al 6% del PIB. Perquè ens en fem una idea: entre el 1980 i el 2012, Espanya havia tingut una balança deficitària en tots els anys excepte en tres, i el millor registre, el del 1986, va ser equivalent a l'1,5% del PIB; per la seva banda, en els últims 34 anys Alemanya només ha superat el 6% en sis ocasions. El que és indubtable és que Espanya s'haurà de convertir en una economia exportadora per poder suportar el petit ritme de creixement, perquè, com que l'any 2007 comprava un 10% més del que produïa (endeutant-se), i el 2018 consumirà un 6% menys del que produirà (per desendeutar-se), les dimensions del mercat espanyol el 2018 seran poc més del 80% de les que tenia el 2007. Finalment, i pel que fa al sector públic, l'FMI pronostica que el 2018 encara estarà en dèficit i, per tant, lluitant per equilibrar els seus comptes. Per cert, l'FMI no sembla que prevegi que baixin els impostos a Espanya en aquest període, sinó que, al contrari, la pressió fiscal augmenti any a any.

dissabte, 8 de febrer del 2014

Josep Pinyol i Balasch: "El que terroritza Felipe Gonzàlez"

En el debat que va organitzar Jordi Èvole entre Artur Mas i Felipe Gonzàlez, aquest darrer va transferir als dirigents europeus el terror que li provoca la independència de Catalunya. El que provoca malsons a l'expresident espanyol és que el conflicte català ha deixat de ser un afer intern espanyol i ha esdevingut un afer europeu que reclama l'aplicació del dret internacional.

La insistència de González a Mas a entaular negociacions i els seus clams contra el dret a l'autodeterminació provenen de l'espant de situar el cas català en aquest àmbit, fora del marc constitucional i de la legitimitat creada en els anys posteriors a la mort de Franco.

Quan el President Artur Mas li recorda que la majoria del poble català ja no atorga el seu consentiment a la Constitució Espanyola, Felipe Gonzàlez invoca el despertar del nacionalisme espanyol. És a dir evoca, de manera subliminar, el Cop d'Estat del coronel Tejero de 23 de febrer de 1981. Un Cop d'Estat, aparentment fallit, però que va desembocar en els "pactes autonòmics", el cafè per a tothom autonòmic, la LOAPA i l'exclusió dels partits catalans i bascos del nucli del nou règim constitucional.

En els anys 80 del segle passat, en plena guerra freda, el poble català no tenia alternativa. Però des de la caiguda del Mur de Berlín el dret a l'autodeterminació ha regit la configuració de la nova Europa. Al mateix temps la creació de la moneda única ha tret, de manera definitiva, l'economia catalana del tancat cercle del mercat espanyol, l'únic mercat que Catalunya havia tingut des de la independència de les repúbliques hispanoamericanes a començaments del segle XIX.

Vicent Partal: "Referèndum, proclamació, reconeixement"

Les declaracions de Francesc Homs ahir a la Cope han aixecat una certa polèmica. Va venir a dir que després del referèndum caldria negociar i que ell no descartava que calgués reformar la constitució espanyola i, per tant, que es pogués sotmetre a la voluntat de tot l'estat espanyol el futur de Catalunya. Crec que això fa necessari d'aclarir uns quants conceptes.

Referèndum. El referèndum no és la independència. Enlloc del món. I val a dir que no hi ha gaire diferència entre dir que el referèndum és vinculant o dir que no. El referèndum sempre és una demostració de la força que té cadascú i això el fa determinant políticament. Però guanyant el referèndum seria possible que no tinguéssem independència, si no hi hagués la proclamació. Cal tenir en compte, a més, que ningú no ens ha demanat de fer aquest referèndum --a Macedònia, la Unió Europea li'l va exigir i, per tant, tenia un valor diferent.

Proclamació de la independència. La proclamació de la independència és un acte jurídic normalment executat pel parlament i que crea el nou estat. Aquesta proclamació, i no pas el referèndum, és el moment clau del procés. Són consecutius l'un i l'altre? No necessàriament. Escòcia, per exemple, ja ha anunciat que, si guanya el sí la independència, no la proclamarà el 19 de setembre de 2014, l'endemà del referèndum, sinó el 24 de març de 2016. Per què tanta distància? Perquè Escòcia vol negociar la separació amb el Regne Unit amb calma i considera que setze mesos és un període raonable per a fer-ho. Durant aquest temps Escòcia negociaria amb la Gran Bretanya però també amb els organismes multinacionals, com ara la Unió Europea, l'OTAN o l'ONU, per tal que el dia de la proclamació Escòcia fos acceptada com un estat de ple dret a tot arreu.

Naturalment el cas escocès és diferent del català, perquè Espanya, a diferència de la Gran Bretanya, no vol negociar res ni reconèixer el resultat de la consulta. Si manté aquesta actitud no hi haurà cap més remei que fer la proclamació de la independència unilateralment i sense esperar.

Salvador Cot: "Ningú no consultarà els espanyols"

És inútil que el conseller Homs proposi un referèndum a tot l'estat perquè, en les actuals condicions, el govern espanyol no pot posar a votació res. Els partits espanyols, tot i estar-hi d'acord, ni tan sols s'han atrevit a reformar les restes de la llei sàlica que encara estableixen una preferència pels homes sobre les dones en la successió al tron. I no ho han fet perquè el referèndum que implicaria s'acabaria convertint en una consulta popular sobre el règim en general i la monarquia borbònica en concret. El duet Rajoy/Rubalcaba fa temps que ha perdut la iniciativa política, fins el punt que ja no aconsegueixen ni tan sols dissimular que estan d'acord en tot. I molt especialment en què no es mogui res.

D'altra banda, un referèndum general amb una pregunta territorial implicaria posar en marxa, per la via dels fets, la consulta basca, amb la reactivació subsegüent del front del nord. Per si fos poc, és evident que el règim derivat de la transició ha perdut la força que li va fer guanyar el referèndum de l'OTAN. En l'era de les xarxes socials, ja no importa a ningú el nom del cap d'Informatius de TVE ni el del director d'El País.

El Parlament i el Govern català, per contra, conserven un alt grau de legitimitat en la societat catalana. Aquest és, en el fons, l'únic avantatge clar de les institucions catalanes en el xoc de legalitats que s'aproxima. La tradició de la vella monarquia d'Espanya contra la innovació política catalana i republicana.


divendres, 7 de febrer del 2014

Melcior Comes: "Los nenes"

“Ens veuen com una bona gent que no sap res: ni el que li convé ni el que no”

Es fa difícil d’entendre, oi? Com li expliques a algú que una determinada comunitat política vol votar i no li deixen? “Puede el Parlamento Catalán declarar la guerra al Rosellón?”, demanava diumenge Felipe González, més perdut en els arguments unionistes que una parella d’enamorats en un Ikea. Els Morancos ho havien estès: “Claro, a votar! Me encantaría!”. Però la mateixa Espanya que els riu les gràcies —i els ha fet milionaris— els volia degollar poques hores després: ara se’n desdiuen, i donen la culpa al periodista de TV3 per haver-los tractat com a persones adultes: “Nosotros somos humoristas! No se nos debía preguntar por un tema tan serio…” Ara ploren, els infantons. Són ‘gente de pueblo’. Olé tú!

No som ningú. Ni ells ni vostè… És un tema molt seriós, aquest, home! Humilitat! …No som ningú per decidir si podem o no ser un estat sobirà. Catalunya no pot decidir-ho: això depèn de Madrid, ‘de los políticos, de la gente que sabe’. I Mas li deia a González —el tercer Moranco—: ‘No s’adona vostè que aquí som massa pocs per engegar aquest procés des de Madrid?’. És cert: Catalunya —o el catalanisme polític sobiranista representat al Congrés dels diputats— mai podria per si sola fer front a les majories exigides per a la reforma constitucional, l’única sortida ‘legal’ per a trencar el territori i “redefinir” les fronteres. ¿Què s’ha de fer, doncs? González ho té clar: acatar i callar, cenyir-se a les lleis, és a dir, a la veu de l’amo, del papu, de la iaia estatal, de la tieta Diàleg.

Perquè tota la xerrameca entorn de la paraula diàleg és, a dia d’avui, una pantomima: ¿de què han de dialogar si el mínim comú denominador de tota negociació ha de passar per un dret que se’ns nega, el dret a decidir lliurement quina mena de relació es vol tenir amb l’estat espanyol? La verborrea entorn de tot això que alguns exhibeixen és al·lucinant. Diàleg!, criden ben fort, a veure si cridant això no se sent una demanda tan raonable com ‘volem votar!’ La paraula diàleg serveix més per distreure i fer veure que l’altre és un poca-solta que no per a oferir alguna cosa amb la qual arribar a un terreny d’acord i entesa. Fet i fet: ¿què podrien oferir per arribar a treure el dret a decidir de l’agenda política? ¿Diàleg?

Elisenda Paluzie: "No caiguem en una batalla que teníem guanyada"

'El debat és si volem un estat independent, i no pas sobre balances fiscals', diu l'economista en aquesta entrevista a VilaWeb

El govern espanyol vol neutralitzar un argument contundent de l'independentisme, el de l'espoliació fiscal continuada, i per això ha començat a jugar amb força la carta de les balances fiscals. Finalment en presentarà unes, calculades amb el mètode que rebaixa més el dèficit fiscal de Catalunya. Elisenda Paluzie (Twitter), degana de la Facultat d'Economia de la UB, és una de les economistes que més ha estudiat aquest camp d'uns quants anys ençà. En aquesta entrevista aclareix conceptes i demana que se superi el debat, que la mirada se centri a pensar la hisenda de l'estat català.

Ara el govern espanyol juga la batalla política de les balances fiscals. És una batalla que ja van perdre?
Crec que sí. Ja es poden embrancar en discussions metodològiques, que al final al ciutadà li queda la percepció, allò que veu. I veu com estan els trens de rodalia de Barcelona comparats amb els de Madrid; quins peatges paga aquí i quines autovies tenen en uns altres llocs; veu si s'ha pogut fer el tren de mercaderies aquí, com s'ha dissenyat la xarxa de gran velocitat a Espanya…

L'ofensiva que fan és forta.
No menystinc la seva capacitat de recuperar una batalla que ja teníem guanyada, amb tots els mitjans de comunicació que tenen… No la menystinc. Ara, seria un error de caure massa en discussions metodològiques. En algun cas tenen sentit, però al final discutim una cosa que supera una balança fiscal; discutim si som un poble que volem tenir un estat i un govern que treballi pels interessos dels seus ciutadans i les seves empreses o no. I això va molt més enllà de si el dèficit fiscal és de 10.000 milions o de 16.000 milions.

Com ho hem d'enfocar, doncs?
Es tracta de tenir un govern que prengui decisions d'acord amb l'estructura econòmica d'aquest país, amb la seva indústria de base exportadora, d'acord amb les necessitats de cohesió social, d'un país que ha rebut el 25% dels immigrats que han arribat a tot l'estat i que té unes necessitats de polítiques educatives determinades. No caiguem en debats metodològics del passat, que potser no interessen gaire a la gent. I si volem que Catalunya sigui independent, l'enfocament de la balança fiscal l'hem de reorientar tal com van fer Núria Bosch i Marta Espasa, fent la hipòtesi que Catalunya passa a ser un nou estat.

Joan Lladonet: "Sentència colonial"

La sentència de la sala contenciosa administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, sobre l’obligatorietat de fer el 25% en castellà de l’horari lectiu per garantir la seva presència mínima com a llengua vehicular en cada un dels cinc col·legis catalans, en el curs i en la classe de referència, ens ha deixat estupefactes. Com ha dit el president de la Generalitat, “no pot ser que uns pocs estiguin qüestionant contínuament i intentin alterar el sistema de pràcticament tots”, i ha advertit que “no perquè aquests pocs ho facin, canviarem el sistema que és del gust i de l’aprovació de la immensa majoria de la gent de Catalunya i de l’aprovació de molta gent castellanoparlant que volen que els seus fills acabin parlant normalment el català, que és la llengua pròpia”. Per això, aquesta sentència serà recorreguda en els terminis legals.

No sé com acabarà la qüestió, però fins ara queda clar que és una sentència colonial, i que es va demostrant el tracte de colònia que té el Principat. L’Estat espanyol, des que les tropes del nét de Lluís XIV de França es varen apoderar del País Valencià, el 1707; el 1714, del Principat i el 1715, de Mallorca, va convertir en colònia els Països Catalans, que varen deixar de ser reconeguts com a nació que tenia un furs, una llengua, i una cultura distinta a la de Castella, i els castellans varen deixar de ser considerats estrangers en aquesta terra. Des de llavors ençà, el tracte no ha deixat de ser colonial, encara que ho han dissimulat tot el que han pogut i han fet creure que no era així, perquè els tractats internacionals els haurien obligat a donar la independència a aquests territoris. Des de la metròpoli, des de Madrid, s’ha sabut sempre que la manera d’evitar el perill que poguéssim ser considerats territori colonial, era fer desaparèixer la llengua catalana i la cultura que n’ha resultat, per una part; i per l’altra, procurar que els pobladors d’aquesta gran nació catalana, deixassin de sentir-se el que eren i passassin a convertir-se en espanyols. Això ho han aconseguit amb una gran part de la població, o bé, a partir de l’escola i dels llibres que espanyolitzaven, com els que vol imposar ara Wert, i amb la concessió de prebendes a les elits, ja que aquestes s’encarregarien d’espanyolitzar les classes mitjanes i baixes, com així ha succeït, tant durant les èpoques de dictadura com durant les de democràcia, i gràcies als dos partits d’àmbit estatal, que s’han dedicat a fer aquesta feina.

Antonio Baños: "Querida Cris"



Querida Cris

Ante todo decirte que estoy bastante enfadado contigo. Y lo estoy porque aún espero que cumplas tu promesa de ir a hacernos unos callos a uno de esos sitios buenos (y baratos) que tú siempre encuentras. Pero en fin, seguiré hambriento y esperante.

Te escribo a raíz de tu divertida intervención el otro día en 8tv frente a nuestro “presi” Eduardo Reyes. Bastante graciosa. Me gustó muchísimo la comparación que hiciste de nosotros con: “el primer negro que salió en TV3 hablando catalán”. Estoy totalmente de acuerdo. De hecho en un show mío en el CCCB el mayo pasado ya vinculé el black power con el cat power y el resultado fue muy cachondo. Igual que ellos, saliendo de los ghettos y dando la mano a gente que vivía de espaldas. Buena metáfora la tuya.

En Súmate, nos vamos dando cuenta cómo aquella vieja “gauche caviar” tiene especiales y dolorosos sarpullidos cada vez que se topa con nosotros. Como los de Xavier Sardá en RAC1 por ejemplo, cuando el hombre acabó destemplado y cargado de tics clasistas. Hay un manifiesto displacer ante la evidencia de que el colectivo charna ya no encaja en aquel viejo, setentero y confortable cliché de Solé Tura o Juan Marsé: esos charnegos inocentes e incultos pero buenos proletarios y mejores personas que votan a la izquierda siempre en castellano para defenderse de unos burgueses catalanoparlantes que los explotan y los alienan. Unos charnegos que viven en Catalunya pero como leales españoles, porque la sangre remota es más poderosa que la comunidad presente (básicamente se trata de la tesis de aquel manifiesto de los 2.300 que firmara Amando de Miguel o Jiménez Losantos). El mito de Xarnatown, el lugar en el que Catalunya es sólo una autonomía leal a Felipe frente al opresor Pujolista que dice ser nación solo para robar nuestras plusvalias. El lugar donde se dice “plegar” y “rachola” y con eso se satisface el conocimiento de “lo catalán”. Un poco de Feria de Abril, un poco de butifarra y un mucho de folklore para mantener “las dos almas” de Catalunya separadas política y culturalmente. Lo nuestro y lo suyo. Un país, dos comunidades. Los “negros” en castellano y los “blancos” en catalán. Cómodo.

dijous, 6 de febrer del 2014

Toni Soler: "Quan toqui parlar"

DIÀLEG. Josep Antoni Duran i Lleida ha proclamat que "la independència no serà possible sense el diàleg", i no cal ser soci del Círculo Ecuestre per admetre que té molta raó, tot i que l'afirmació sorprèn, perquè el líder d'Unió mai no s'ha mostrat partidari de la independència, sinó de la confederació hispànica, aquest objectiu pel qual el seu partit ha lluitat esforçadament des de la seva fundació. Bé, excepte en els últims 40 anys, que se n'ha oblidat una mica (tot i que, si ens posem perepunyetes, hauríem de fer notar que ERC es definia com a federalista fins als anys 90). En qualsevol cas, l'advertiment d'en Duran és obvi, però a la vegada molt necessari, sobretot per als fanàtics de l'unilateralisme, els que pensen que l'estat espanyol pot desaparèixer de la nostra vida prement un botó i repintant quatre cartellots. Hi podríem afegir, fins i tot: el diàleg, anant bé, durarà uns quants anys, i ningú no és capaç de dir-nos exactament com acabarà.

IGUALTAT. El que passa és que la mateixa afirmació de Duran es pot formular a la inversa, és a dir: el diàleg no serà possible sense la independència. O, almenys, sense una dosi suficient de sobirania catalana. Perquè el diàleg autèntic només fructifica quan els interlocutors estan en una situació d'igualtat. El diàleg desigual (el de pares a fills, de caps a empleats, d'estats a regions) està contaminat de sortida perquè una de les parts surt a jugar la partida amb uns quants asos a la màniga; compta amb l'autoritat legal o la capacitat coercitiva necessària per fer que el diàleg esdevingui monòleg en el moment oportú. Això no és pas qüestió d'actitud. Es pot tenir un tarannà molt dialogant, i fins i tot ser molt bona persona, però a l'hora de negociar i arribar a acords el que compta és el poder o, dit de manera més directa, la capacitat de perjudicar l'altra part. S'explica que l'emperador Adrià, en una amigable tertúlia de sobretaula, es va queixar que la resta de comensals li donaven massa la raó; aleshores algú li va respondre: "Cèsar, un home que sustenta els seus arguments sobre trenta legions en armes sempre sol tenir raó".