dijous, 1 de gener de 2015

Xavier Roig: «Constitucionalistes: el que mai obtindran»

Els dies van passant, i aquells que prefereixen continuar formant part d’Espanya, aquells que han d’oferir una reforma de la Constitució amb la qual la majoria de catalans se sentin còmodes, no concreten -malgrat partir d’un model ja existent sobre el qual poden treballar i fer simulacions-. M’avanço i goso detallar aquells aspectes mínims que, penso, hauria de recollir una nova Constitució espanyola que permetés que un bon nombre de catalans s’hi sentissin confortables.

Reconeixement de principis. Reconèixer que, en el passat, Catalunya ha estat una nació menystinguda, els drets constitucionals de la qual van ser devastats per la Guerra de Successió. Fer explícit que l’estat espanyol i la Corona treballaran activament per reparar moralment els greuges acumulats: persecucions culturals i ideològiques, condemnes vexatòries (com la del president Companys), etc.

Reconeixement nacional. Deixar clar que a Espanya hi ha quatre nacions: Catalunya, Euskadi i Galícia (aquestes dues últimes, si així ho manifesten i desitgen motu proprio ) i l’Espanya castellana. L’Espanya castellana s’articula en regions autònomes. Catalunya, i les altres nacions, poden tenir un Estatut o una Constitució propis que passarien a formar part, alhora que constituirien, la Constitució espanyola completa. Les nacions haurien de tenir reconeixement internacional a efectes de seleccions esportives i altres qüestions de rellevància.

(Aquest punt persegueix evitar la generalització d’allò que ha de reservar-se només als fets nacionals; ha quedat demostrat que la generalització igualitària, a més de ser artificial, fa que Espanya esdevingui ingovernable, inviable econòmicament i -important per als nostres interessos- aconsegueix diluir el fet diferencial català.)

Drets històrics i altres. El reconeixement de Catalunya com a nació deriva de la seva història i de la seva vocació. En conseqüència, Catalunya té llengua i dret propis que articularà com ella desitgi mitjançant les seves lleis corresponents. Com s’expliqui la història i la realitat de Catalunya a les escoles de la resta d’Espanya serà matèria d’especial atenció a la Constitució espanyola, i es castigarà la mentida i la xenofòbia.

Llengua i cultura. Reconeixement explícit que el català ha estat una llengua perseguida. I que si bé ara manté una certa igualtat en el nombre de parlants respecte del castellà, el fet és degut a la persecució i imposició dels successius governs espanyols, no pas fruit del darwinisme lingüístic. Fer explícit en el text constitucional que si bé la dictadura franquista va significar opressió per a tots els espanyols, en el cas dels catalans aquesta repressió va ser doble, ja que es va patir un genocidi cultural.

El català passa a ser oficial a tot Espanya, no pas amb l’objectiu que els seus ciutadans hagin d’aprendre’l obligatòriament, sinó amb la intenció que siguin d’aplicació forçada totes les disposicions de mercat i culturals en vigor a tot el territori espanyol en igualtat de condicions (via adoptada a Suïssa i el Canadà per solucionar, d’una vegada, i entre d’altres, el problema d’etiquetatge de productes, per exemple).

Concert econòmic. Catalunya recaptarà tots els impostos i pagarà a l’estat espanyol l’import corresponent pels serveis rebuts. Addicionalment es pagarà un plus de solidaritat voluntari (negociable anualment segons els objectius, l’ús que es faci dels fons i la situació econòmica de l’entorn).

Legislació i participació internacional. No hi haurà competències compartides i l’estat espanyol només mantindrà aquelles que, per lògica i eficàcia, no té sentit passar a nivell subsidiari (exèrcit, impressió de moneda, aplicació de tractats internacionals encara que afectin Catalunya si abans han estat acordats amb nosaltres, etc.). S’articularà la forma de representació de Catalunya a la UE basant-se en el que ja fan altres països i es proposaran iniciatives als organismes internacionals per donar representació a les nacions sense estat.

Conclusió. Aquests són uns punts mínims als quals, penso, aspiren la majoria dels que no volen trencar amb Espanya. De fet, és el que obtindrà Escòcia, sense anar més lluny. M’atreveixo a dir que fins i tot els votants catalans del PP subscriurien aquests punts -perquè tots els catalans, íntimament, aspiren a aquests mínims-. La qüestió és: ¿si tots plegats sabem que mai, mai a la vida, obtindrem aquests mínims, em volen explicar els senyors Iceta, Duran, Herrera i altres per què es dediquen a practicar la frivolitat i l’engany de manera descarada i sostinguda?

Font: ara.cat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada