dissabte, 17 de gener de 2015

Víctor Alexandre: «L'enganyifa de la reforma constitucional»

«Per Catalunya, que ja ha decidit que marxa d’una casa en ruïnes, la promesa d’emblanquinada de parets només pot ser motiu d’hilaritat»

Ves per on, Mariano Rajoy n’ha tingut prou amb unes poques frases per demostrar fins a quin punt la proposta de reforma de la Constitució espanyola del Partit Socialista, com a eix del seu programa electoral, és una gegantina mentida. No, no és que els socialistes no vulguin fer-hi retocs. Sí que en volen fer, però només aquells que permetin que tot continuï exactament igual. Per això no els poden dir, perquè si ho fan la riallada a Catalunya serà tan forta que arribarà al despatx madrileny de Pedro Sánchez. El senyor Sánchez sap que les engrunes poden ser acceptades per un poble submís que ha fet una rebequeria, però mai per un poble adult que està treballant per la seva independència. I com que ho sap –encara que es faci el desentès– fonamenta la seva estratègia en una simple frase –“reforma de la Constitució”- sense explicitar en què consisteix.

Les preguntes desemmascaradores al PSOE podrien haver partit de qualsevol formació independentista, però resulta que les ha fet el govern del Partit Popular i són aquestes: “Volen un Estat federal? El volen simètric o asimètric? Defensen el blindatge en llengua i ensenyament? El model de finançament implicarà nous pactes fiscals? Es derogarien els que ja hi ha? Què vol dir reconeixement dels fets diferencials?” Les formacions independentistes, òbviament, haurien estat molt més incisives, però també és cert que aquestes sis preguntes són més que suficients per posar en evidència la fal·làcia socialista. Un fal·làcia que es fonamenta, a més, en el fet de saber que cap reforma constitucional no és possible, per tramposa que sigui, sense el suport del Partit Popular. I és que, per defugir el compromís i aconseguir que una enganyifa pugui reeixir, no hi ha res com prometre la lluna en un cove, si el cove depèn d’un tercer.

En tot cas, per a algú com Catalunya, que ja ha decidit que marxa d’una casa en ruïnes, la promesa d’emblanquinada de parets només pot ser motiu d’hilaritat. Això, tanmateix, no evitarà que, tard o d’hora, quan Catalunya ja no hi sigui, Espanya es vegi obligada a reformar de debò la seva Constitució. Articles com el 2n i el 8è, propis de règims absolutistes, són inadmissibles en col·lectivitats democràtiques.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada