dimarts, 17 d’octubre de 2017

Jordi Sànchez: «Camí de la llibertat»

Article del president de l'ANC, Jordi Sànchez, després de quedar en presó sense fiança

El camí de la llibertat no és sempre fàcil. Però quan es fa amb tanta gent és sempre agradable. L'actuació de l'Audiència Nacional ha arribat en un moment on algú potser ha pensat que podria ser determinant per capgirar la voluntat d'un poble expressada a les urnes.

L'estat espanyol ha rebutjat una i mil vegades els camins de la política i el diàleg. Avui mateix ho ha fet a la invitació del president Puigdemont a donar una oportunitat al diàleg en els propers dos mesos.

Espanya és un estat fort i té tots els mecanismes de poder per intentar imposar la seva veritat. Ho vàrem veure l'1 d'octubre, com ho havíem vist abans. I certament el camí escollit pels governants espanyols ens posa molta pressió, ens causa dolor i ens obliga a ser conscients de cada pas que fem. Però nosaltres tenim el poder de la voluntat de la ciutadania, imbatible, si ens mostrem amb la mateixa perseverança.

MANIFESTACIÓ NACIONAL: LLIBERTAT JORDIS, avui dimarts 17 d'octubre #LlibertatJordis

Per la Democràcia i la República, LLIBERTAT JORDIS! Avui dimarts 17 d’octubre us convoquem:

A les 12 h CONCENTRACIONS de protesta davant dels llocs de treball.

A les 20 h CONCENTRACIÓ NACIONAL AMB ESPELMES a Barcelona per reclamar la llibertat dels presos a l'avinguda DIAGONAL des de pg. de Gràcia fins a Francesc Macià

Porta la teva espelma

Estigues atent a la gran acció de dimecres.

Assemblea Nacional Catalana

Iu Forn: «L’Estat ha dinamitat el diàleg»

Avui l’Estat ha pres una decisió. I ara l’Estat haurà d’assumir i afrontar les conseqüències d’aquesta decisió. Polítiques i ciutadanes.

Però abans, l’argument que sosté l’afirmació que ha estat l’Estat qui ha pres la decisió, violant d’una manera flagrant la separació de poders. Miri aquest piulada i observi la data en què va ser feta:


Si fa quatre dies ja es donava per descomptat el que succeiria avui, vol dir que la decisió estava presa. I, el més greu, tothom que remena les cireres a Madrit (concepte) ja la sabia. Veurem com afronta l’Europa democràtica aquesta evident vulneració de l’estat de dret.

Anem ara a les conseqüències polítiques. Quan els tempos per afrontar la situació havien dividit l’independentisme, quan les esquerdes eren evidents, la presó de Sánchez i Cuixart uneix i reforça el moviment i hi afegeix els comuns i el PSC, que ja han condemnat les detencions. En aquest moment PP i Ciutadans es queden sols i aïllats al Parlament. I al país. Entre tots dos, una alcaldia.

Vicenç Villatoro: «Llibertat!»

EN UNA DEMOCRÀCIA no hi pot haver presos polítics. No pot haver-hi gent a la presó per haver exercit democràticament els seus drets: el d’opinió, el de reunió, el de manifestació... Democràcia i presos polítics és un oxímoron, una contradicció en els termes: si hi ha una cosa és que no hi ha l’altra. I Jordi Cuixart i Jordi Sànchez són en aquests moments presos polítics. Potser no són els primers, però són segurament els casos més obvis, més inequívocs i més inexcusables. Les imputacions són per delictes polítics, i extremadament forçades. La seva defensa ja no és tan sols la defensa de la independència o de la dignitat de Catalunya, és la defensa de la democràcia, sense fronteres. Molta gent ja ho va entendre el 20 de setembre. I ho entén també avui, més enllà de la seva actitud davant de la qüestió catalana. Per tant, ara el debat és sobre quines formes de resistència civil pacífica, de protesta democràtica, es poden articular a més de les declaracions per respondre a aquests fets. Avui, penjar pels carrers la paraula “Llibertat” no és una demanda genèrica i encara menys un lema poètic ( J’écris ton nom! ). És una exigència democràtica amb noms i cognoms: és, d’entrada, també, la llibertat d’unes persones concretes. Llibertat!

Font: ara.cat

Salvador Cardús: «Poder contra dignitat»

És indignant que la demanda de diàleg dirigida a Puigdemont s’assembli tant a un “No els facis enfadar, que hi sortiràs perdent”

A mesura que ha crescut la tensió política s’ha fet més clara la naturalesa profunda del conflicte. Vull dir que els cops de porra de l’1-O no van ser resultat d’un excés o d’un descontrol, sinó l’expressió extrema i crua del comportament del maltractador que condiciona un tracte aparentment cordial a la docilitat de la víctima. O de l’amo, que pot arribar a estimar l’esclau sempre que es resigni a la seva condició d’inferioritat. És indignant, doncs, que l’actual demanda de diàleg, dirigida al president Puigdemont, s’assembli tant a un “No els facis enfadar, que hi sortiràs perdent”.

TANMATEIX, la intensitat dels fets, l’atenció que reclamen i la rapidesa amb què queden superats poden fer perdre la perspectiva d’anàlisi. I, en aquest sentit, és necessari insistir en el fet que la petició -i l’oferta- de diàleg no pot obviar ni les condicions en què és possible, ni el necessari reconeixement que es deuen les dues parts. No s’ha de confondre dialogar per resoldre un conflicte amb pactar les condicions d’una rendició.

Antoni Bassas: «L’Estat l’està fent massa grossa»

ELS EPISODIS de violència van desembarcar als nostres carrers l’1 d’octubre, i les empreses que han portat la seva seu social fora de Catalunya ho fan gràcies a un decret generós darrere el qual s’amaguen totes les pressions imaginables per disminuir l’economia catalana. Ahir Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, líders de l’ANC i Òmnium, van ser empresonats, i a dos responsables dels Mossos, un cos policial de nivell europeu (tot i els bloquejos perquè no tinguin més efectius ni accés directe a informacions internacionals sensibles), se’ls han aplicat mesures judicials cautelars. Les mentides sobre Catalunya van que volen. I llavors ens preguntem si ens en sortirem. Si continua aquesta cursa enfollida de càstig, qui no se’n sortirà serà l’estat espanyol a Catalunya. Al segle XXI no es pot governar sense el consentiment dels governats.

Font: Ara.cat

Salvador Cot: «Error colossal de Madrid»

"En política, la prepotència és poc aconsellable i menys encara quan es combina amb la humiliació de l'adversari. Madrid ha aconseguit que la independència passi de convenient a imprescindible"

Per si encara quedés algú que confiés en no sé què d'una comissió al Congrés, l'empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart dóna un cop de porta a la possibilitat d'una progressió del diàleg. Per entendre la dimensió real d'aquesta provocació, només cal llegir l'article en què Xavier Vidal-Folch, director adjunt d'El País i unionista fervent, demanava a l'Audiència Nacional que no enviés a la presó a ningú perquè una acció com aquesta aniria "en favor de la causa del dislate segregacionista". La majoria dels diccionaris tradueixen dislate per disbarat o barrabassada. Doncs bé, ara el dislate ja és una realitat. I l'han fet ells.

L'Estat continua fent política amb la coacció. Tant, que ara ha pres dos ostatges amb la intenció d'intimidar i, amb posterioritat, negociar penes baixes a canvi de l'acceptació de la derrota per part de les institucions catalanes. Un abús que no tindrà l'efecte que busquen perquè els mateixos Sànchez i Cuixart s'han encarregat de denunciar la maniobra, ells mateixos, en sengles missatges en video. Òbviament, com escriu Vidal-Folch, la causa "segregacionista" es veurà afavorida. Han comès un error colossal.

En política, la prepotència és poc aconsellable i menys encara quan es combina amb la humiliació de l'adversari. Madrid ha aconseguit que la independència passi de convenient a imprescindible. Sànchez i Cuixart són ciutadans de la República Catalana. Tornaran aviat.

Font: elMon.cat

Llibertat Jordis! Els volem al carrer!

«A partir d’aquesta nit, ells, la seua llibertat, són també un objectiu de la nostra lluita»

L’Espanya del 2017 ha dictat ordre de presó contra Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, dos dirigents polítics i socials catalans que no han fet res més sinó encapçalar les grans mobilitzacions d’aquests darrers anys per la independència de Catalunya. Són presos polítics. Dos presos polítics perseguits a l’Europa del 2017 per un estat autoritari que ha demostrat que és capaç de violar la seua llei per tal de condemnar-los amb una interlocutòria que no resisteix ni la mínima anàlisi tècnica.

Sànchez i Cuixart són dues persones estimades, respectades i reconegudes. I ho són molt més enllà dels cercles independentistes, com s’ha vist de manera immediata així que s’ha sabut que entraven a la presó. En ells, molts de nosaltres hi hem vist i hi veiem el bo i millor del nostre país. Són gent que de manera voluntària ha esmerçat hores i més hores de la seua vida amb la sola voluntat d’ajudar la nostra societat a entendre el gran problema que tenim i encoratjar-la a resoldre’l. Són dues persones amb una vida feta, sense cap necessitat d’embolicar-se en política, que s’han posat generosament al servei de la societat catalana i la defensa dels seus interessos. Dues persones que han avantposat els interessos de tots als interessos personals.

diumenge, 15 d’octubre de 2017

Més èxits de l'octubre


La Declaració d'Independència, una urna i un llibre de signatures han estat els grans protagonistes de la Festa de la Tardor d'avui. Un èxit de gent, que, sumat al de la posada en comú d'ahir, ens han confirmat el retorn de la il·lusió i la determinació a assolir el nostre objectiu. Gràcies a tots els que heu vingut, perquè heu fet possible un altre cap de setmana històric!






Endavant, República!
Junts ho farem possible!
Equip de Coordinació

Josep Costa: «La resistència de les institucions catalanes contra el 155 pot ser molt alta»

Entrevista al jurista i professor de teoria política sobre l'aplicació de l'article 155 contra Catalunya

Aquesta setmana vinent, el govern espanyol definirà les mesures que pensa prendre per a intervenir competències de la Generalitat en aplicació de l’article 155 de la constitució. És un terreny inexplorat fins ara, i presenta molts dubtes sobre la capacitat real (i fins i tot legal i constitucional) que té el govern espanyol, amb l’aval de la majoria del senat, d’intervenir parts essencials de l’autogovern català. Què pensen fer per ‘tornar a l’ordre constitucional’? Davant un govern que té la determinació d’aplicar el mandat de la ciutadania del referèndum del primer d’octubre, l’executiu de Rajoy no tindrà cap més remei que recórrer a la força per mirar d’imposar les possibles mesures que tingui al cap, segons que explica en aquesta entrevista Josep Costa, jurista i professor de teoria política de la UPF.

—Què pot passar més enllà de dilluns?
—El 155 ja s’ha activat, i el primer pas és fer aquest requeriment perquè no es pot prendre cap mesura sense haver-lo fet abans. Després, el govern espanyol proposarà les mesures necessàries i el senat, amb el reglament, ja preveu una mica com ha d’anar. S’ha de crear una ponència per a discutir-ho, i tothom dóna per fet que es poden esmenar les mesures proposades, o es poden aprovar parcialment i no total. Hi ha un marge de discussió parlamentària; hi ha un primer debat en la comissió de comunitats autònomes en el senat, previ al debat i votació al ple, i s’entén que la Generalitat pot comparèixer en aquest procediment abans de l’aprovació per majoria absoluta de les mesures.

Agustí Alcoberro, escollit nou vice-president de l’ANC

El nou vice-president ha instat Puigdemont a proclamar la independència de Catalunya 'com més aviat millor'

Agustí Alcoberro, ex-director del Museu d’Història de Catalunya, ha estat escollit nou vice-president de l’Assemblea Nacional Catalana, en substitució de Natàlia Esteve, que fins ara ocupava el càrrec. Alcoberro ha estat escollit, amb més de dos terços dels vots, en la reunió d’aquest matí del secretariat nacional. L’ANC ho ha comunicat en un piulet:


L’ANC ha instat el govern ‘a tancar com més aviat millor el camí començat’ cap a la constitució de la república catalana. Així ho ha dit en un manifest que ha llegit el nou vice-president de l’entitat des de Sant Cebrià de Vallalta (Maresme), un dels municipis víctima de la violència de la policia espanyola el primer d’octubre. Alcoberro ha destacat el paper de la gent pera fer possible l’1-O i ha enviat un missatge al govern: ‘Gràcies a gent com la de Sant Cebrià de Vallalta vam votar, vam guanyar i ara, amb els resultats a la mà, proclamarem la independència’, ha dit just després d’haver estat escollit.

Toni Soler: «L’esperit de l’1 d’octubre»

DIÀLEG. Fins i tot en els dies més primaverals del Procés he advertit que derrotar l’Estat és molt difícil, i que cal pensar quins objectius són irrenunciables i quins no. Però no tinc cap base per pensar que Madrid voldrà parlar de res que no sigui quina part de l’autonomia podem conservar, quines sentències són afinables, i coses d’aquestes que els governs parlen amb els delinqüents habituals. Si es produís el miracle que el govern espanyol s’avingués a parlar de política (encara que sigui de broma, cosa probable si qui ho demana és el PSOE), a mi m’agradaria deixar clares algunes condicions prèvies. Jo no parlaria de res mentre els responsables de l’operació de càstig de l’1 d’octubre, començant per Enric Millo, no hagin dimitit. Tampoc no ho faria mentre no es portés a judici els agressors, així com els difamadors polítics i mediàtics que acusen els metges de manipular les xifres de ferits. A més, exigiria que quedessin sense efecte tots els processos judicials que hi hagi oberts contra els responsables del 9-N i de l’1-O. Mentre hi hagi un català represaliat pel Procés, no hi haurà transacció digna de ser considerada.

Iu Forn: «Rajoy està disposat a assumir un Vietnam (metàfora)?»

Tant parlar de l'article 155 de la Constitució i, què diu exactament? Mirem-nos-el:







Exactament diu això. I res més. I partir d'aquí, el procediment d'aplicació d'aquest article està regulat per l'article 189 del reglament del Senat. El Gobierno ha de proposar a la cambra les mesures que pensa aplicar i en un parell o tres de dies les aprovaria la majoria absoluta del PP. Perfecte. Però, de quines mesures estem parlant? Els que hi entenen diuen que la cosa pot anar des del control de les finances de la Generalitat a dissoldre el Parlament, passant per la destitució del President. I també diuen que en cap cas poden suprimir ni suspendre l'autonomia.

A veure, un servidor no és constitucionalista ni entén un borrall de lleis, però sé llegir. Justet, però fins aquí hi arribo. I el text no parla en cap cas d'una sola mesura concreta. Les que aventuren els experts són això, una aventura, pura especulació perquè l'article no s'ha aplicat mai. Diu que "es podran adoptar les mesures necessàries per obligar -la autonomia- al compliment forçós" de les seves obligacions. I "mesures necessàries" va des de fer pessigolles als peus a tots els catalans sediciosos fins a bombardejar-los amb napalm, passant per enviar-nos la tuna. I aquí és quan hem d'analitzar quines possibilitats reals té Mariano Rajoy de fer què i quines conseqüències poden tenir les seves decisions.

Josep Maria Martí Rigau: «Un frontó a Madrid»

«Pràcticament tot el govern espanyol està format per opositors. Són un tipus d’alt funcionaris que no estan acostumats a dialogar, cedir o negociar»

Resulta difícil històricament pel catalanisme, ja sigui reformista o rupturista, l’entesa amb el Madrid del poder. Davant sempre hi ha un frontó que torna totes les propostes. En els darrers temps aquesta sensació s'ha agreujat.

La política l’han de fer polítics. Persones del món civil, amb una vocació de servei públic, compromesos amb una causa ideològica, social o nacional. Però persones amb tarannà polític. Gent de pacte i d’argumentació. És a dir, el més allunyat de les postures rígides que són pròpies dels alts funcionaris.

Pràcticament tot el govern espanyol en aquests moments està format per opositors. Persones amb capacitat intel·lectual i sobretot amb acreditada memòria. Són un tipus d’alt funcionaris que no estan acostumats a dialogar, cedir o negociar res de res.

Jofre Llombart: «Europe, the final countdown»

"Europa està fent servir Catalunya per situar un llistó que serveixi de vacuna per altres moviments"

La partida ja no es juga entre el Palau de la Generalitat i la Moncloa. La partida ja es juga bàsicament a fora. És ja un assumpte d’afers exteriors de tots els països de la UE, uns quants organismes internacionals i altres actors que per fer-ho més complicat i incert, demanen discreció. I no només demanen discreció sinó que avisen sense remordiments que si es fa públic algun gest, el desmentiran també en públic. Però són els agents que al capdavall, faran possible un reconeixement de Catalunya com a nou subjecte polític.

És aquest joc soterrat de diplomàcia i extradiplomàcia el que explica els revolts en l’àmbit nacional i internacional. Són raons molt poderoses que, per més inri, el govern i president de la Generalitat en particular no poden fer públiques. Ara mateix, a Palau, es prefereix el silenci a la transparència i aguantar la tempesta interna a fer un pas en fals. Es considera que la potència dels moviments internacionals són una raó molt poderosa que justifiquen la resta i per això poden fer poc més que fer crides a la calma. Només gestos així de poderosos expliquen que Carles Puigdemont, un independentista de pedra picada obsessionat amb aquest objectiu des d’adolescent, hagi pres la decisió de congelar la declaració més important de la història de Catalunya. Només gestos així de poderosos poden justificar que es pugui posar en risc la unitat granítica de l’independentisme i que estava a prova de bomba des que ell mateix va accedir a la presidència.

Jaume Marfany: «Independència "suspesa". Ens veiem al carrer!»

Puigdemont va prendre dimarts una decisió arriscada i, per a molts, sorprenent. Arriscada de cara al moviment independentista que, majoritàriament, va quedar tocat durant uns minuts. De l’eufòria d’una “predeclaració” d’independència a la decepció d’una suspensió temporal.

Una nova, eternitzant, inútil i estèril oferta de diàleg a l’Estat espanyol. Forçada internacionalment? En aquests moments ningú està en condicions d’afirmar-ho. L’hora de retard en la compareixença va ser motivada per una oferta de mediació internacional? O, simplement, la causa va ser la sorpresa -i segurament indignació- de la CUP per canvis de darrera hora? No ho sabem.

La intervenció de Puigdemont va durar uns 40 minuts. El President no es dirigia a nosaltres, a la gent que érem al passeig Lluís Companys o en molts altres punts del país escoltant atentament, amb el desig de sentir les paraules desitjades. El seu discurs anava dirigit als 358 professionals de mitjans internacionals que informaven per a tot el món i, per tant, a tota l’opinió internacional. Per això, el discurs del President no va agradar a la majoria del moviment independentista. Va ser un discurs farcit, en la seva primera part, d’explicacions gairebé didàctiques que ja coneixem molt bé. Les paraules en castellà i l’enèsim oferiment de diàleg, acompanyat aquesta vegada de la demanda de mediació internacional, anaven dirigits a un President i a un Govern espanyol completament sord i carregat d’un orgull malentès i d’una, més que perillosa, prepotència.

Ramón Cotarelo: «Otra vez el juego del gallina»

El consabido juego del gallina: el primero que se aparta, pierde. Es un juego a vida o muerte de uno o los dos jugadores. Llevar el conflicto a este extremo revela otra vez la incompetencia del gobierno, aferrado de modo rígido al dogma de la obediencia a la ley. Ese dogmatismo de la ley carece de toda autoridad porque se trata de la más palmaria ley del embudo. El gobierno se salta la ley de modo sistemático y carece de autoridad para exigir a otros su cumplimiento.

Eso es de dominio común, así que tras hablar de pasada de la ley, el bloque tripartito nacional-español apoya como un solo hombre una medida política autoritaria, un ultimátum que no solamente ignora la oferta de diálogo de la Generalitat sino que conmina a esta a deponer su actitud y sus pretensiones de grado o por la fuerza. Esa fuerza que quienes están dispuestos a pasar por encima de la voluntad de la mayoría social catalana llaman “violencia legítima” del Estado.

Incidentalmente, la autoridad ya ha hecho un ensayo general de aplicación de la violencia “legítima” en la brutalidad de las cargas policiales del 1/10. Esas cargas han sido inhumanas y, por tales, solo cabe condenarlas. No hacerlo equivale a darlas por buenas, siendo así que dejan reducida la autoridad moral del gobierno a cero y la de la oposición a menos de cero.

Eduard Voltas: «Dos milions poden»

"Una altra cosa que ha ensenyat l’aturada tècnica és que dins del sobiranisme hi ha un sector molt reaci a fer el pas definitiu"

Des d’un punt de vista executiu, no té massa sentit discutir ara si l’aturada tècnica de dimarts va ser un encert (jo crec que sí, un encert pèssimament gestionat però un encert al cap i a la fi) o un error. No té massa sentit perquè ja està feta, i per tant qualsevol acció a realitzar a partir d’ara l’ha d’assumir i incorporar com un fet consumat. Igual que en el seu moment es va assumir i incorporar el 9N tal com va ser, o la llista conjunta a les plebiscitàries, o el pas al costat de Mas, o el quasi final precipitat de la legislatura que es va salvar amb la qüestió de confiança. El bloc sobiranista és realment molt divers i tots els moments clau del procés han estat sotmesos a tensions i contradiccions internes molt fortes, on no sempre el guanyador intern ha estat el mateix. També és veritat que de tots aquests moments crítics el sobiranisme n’ha acabat sortint reforçat, i en aquest sentit les dades canten: els vots a favor de la independència han passat de 1.897.274 el 9N, a 1.966.508 el 27S, i a 2.044.038 l’1O. Una xifra impressionant aquesta darrera, que, a més, tenim tot el dret a considerar més aviat un sòl que no pas un sostre, ja que no inclou ni els vots robats per la Guàrdia Civil, ni els col·legis que no van poder ni obrir, ni els votants del Sí que es van quedar a casa per por de rebre un cop de porra al cap.

Jordi Borràs: «L'energia del procés»

"Tota aquella energia que va viure el seu moment d'eclosió el passat dimarts tornarà de nou a concentrar-se"

Dels pocs principis científics coneguts per a tothom, fins i tot per aquells que des de la ignorància ens hem mirat allò de la ciència amb curiositat i admiració, és aquell que diu que l'energia ni es crea ni es destrueix, sinó que es transforma. És així doncs com cal entendre l'energia bolcada als carrers de Catalunya durant els dies previs i posteriors al referèndum de l'1 d'octubre. Un torrent d'emocions i de força popular que duia anys agrupant-se al voltant d'una idea que malgrat alguns creien utòpica, ha estat l'objectiu polític per una bona part dels ciutadans de Catalunya.

Aquesta energia que durant anys s'ha palpat al carrer a través de les grans mobilitzacions impulsades per l'ANC i Òmnium Cultural, va quedar temporalment frustrada pel coitus interruptus del dimarts passat al Parlament de Catalunya. Una declaració d'independència breu, instantània, sepultada per una suspensió indefinida i desencoratjadora, va dissipar en poques hores un moviment independentista àvid de deixar-ho de ser d'una vegada per totes.

Però aturem-nos per un moment i fem memòria tot enumerant les incomptables vegades que hem viscut aquesta frustració. Un enorme desencís repetit tants altres cops al llarg d'un procés costerut i tortuós, on cadascú de nosaltres hi ha dipositat tant d'esforç com esperança. Que ara ho teníem a la punta dels dits és tant cert com assegurar que tota aquella energia que va viure el seu moment d'eclosió el passat dimarts, tornarà de nou a concentrar-se perquè la situació política és de crisi d'Estat i de règim.

divendres, 13 d’octubre de 2017

Festes de Tardor 2017. 13,14 i 15 d'octubre

El barri està de festa, per celebrar l’arribada de la tardor. La nostra entitat hem preparat dues activitats, una el dissabte al vespre i l’altra el diumenge al matí.

Un octubre per recordar!

Aquest mes d’octubre hem viscut moments històrics que ens han causat tota la gamma de sentiments. En un mateix dia hem passat de l’eufòria a la por, de l’alegria a la impotència, de la joia a la decepció, de la decepció al raonament... Però no dubtis que aviat viurem un esclat de grans emocions!

El proper dissabte 14 d’octubre, al Centre Cívic Sagrada Família (c/ Provença, 480), a les set del vespre (19 h) tu seràs el protagonista. En totes les xerrades que hem fet fins ara, has escoltat un ponent i li has preguntat els teus dubtes. Dissabte tu pots ser el ponent. Vine a explicar la teva experiència, com t’has sentit, quines emocions t’envaeixen, què et preocupa, què t’il·lusiona... Farem una posada en comú per compartir tots junts el que hem viscut al llarg d’aquest mes: l’1-O, l’aturada de país, la manifestació unionista, la declaració d’independència i la seva suspensió, i el que encara pot passar abans de dissabte al vespre.


Vine, explica i escolta!

Signa la Declaració d’Independència

El diumenge 15 d’octubre, d’11 a 14 h, a la font de l’avinguda Gaudí/ Provença, podràs signar simbòlicament la Declaració d’Independència. T’esperem a la paradeta, on els més petits podran pintar mandales mentre signes la Declaració. Podràs fer-te una fotografia i piular-la a l’etiqueta #jotambésigno.



T’hi esperem!
Endavant, República!
Equip de Coordinació

AIXEQUEM LA SUSPENSIÓ

El Secretariat de l’Assemblea Nacional Catalana, reunit en sessió extraordinària avui 12 d’octubre, ha acordat fer públic el seu posicionament en relació a la situació política actual.

Atesa la negativa de l’estat espanyol a qualsevol proposta de diàleg, ja no té cap sentit mantenir suspesa la Declaració d’independència. Per això instem el Parlament a aixecar-la, i el President i el Govern a implementar la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República.

Assemblea Nacional Catalana

Carta de Jordi Sànchez “El moment de la veritat”

Benvolgues amigues i amics,

Després de molts moments intensos arribem al moment de la veritat. El poble va parlar l'1 d'octubre, la majoria parlamentària i el govern han assumit el mandat i han dissenyat una estratègia guanyadora.

S'ha optat per oferir diàleg i entesa al govern espanyol per fer més transitables aquests darrers passos cap a la República. Malgrat això l'horitzó que s'intueix és una reacció antidemocràtica del govern espanyol.

La decisió de donar dimarts passat una oportunitat al diàleg va ser una aposta arriscada però honesta. Ningú sap del cert si el diàleg arribarà a bon port, però hi ha el convenciment que calia haver-ho intentat. Així ho demanen els actors internacionals que en aquests moments intenten obrir canals de comunicació entre els governs català i espanyol.

La premsa internacional ha recollit i valorat aquesta voluntat de diàleg. El govern espanyol i els principals partits no han valorat el gest i s'han refugiat en la intolerància que els caracteritza.

Els propers dies seran determinants. Ningú ha de témer; la mà estesa al diàleg és absoluta i honesta, però en cap cas amaga cap renúncia a la proclamació de la República, ni menys encara es pot interpretar com una via al reformisme constitucional. Els nervis i neguits són comprensibles. Però aquests no ens poden portar ara a desconfiar d'aquells que fins ara tan bé ens han representat.

Dilluns serà un dia determinant. Al matí l'Audiència Nacional decidirà com procedir sobre les denúncies per sedició contra la meva persona, el president d'Omnium, el major i una intendent dels Mossos d'Esquadra. Tinc la sensació que estem sent utilitzats com a ostatges per part de la fiscalia i altres altes instàncies espanyoles. També dilluns el govern Rajoy decidirà amb molta probabilitat dinamitar les institucions de la Generalitat per posar-les sota el seu control.

Passi el que passi les properes hores, us emplaço perquè:

  1. Mantinguem la cadena de confiança que ens ha fet tan forts fins al dia d'avui. Mantinguem la certesa que no hi ha marxa enrere en la nostra determinació de construir un nou Estat independent en forma de República.
  2. Estiguem atents als canals de comunicació davant possibles mobilitzacions i no descartem novament aturades massives del país.
  3. Mantinguem sempre una resposta no violenta i pacífica davant la més que probable actitud repressiva i violenta de les forces policials. Ells necessiten un relat violent per justificar les seves decisions i repressió. No els hi donarem. Som gent pacífica.
  4. No defallim. Si ens mantenim units i ferms, dirigents polítics i poble, la fortalesa que tenim és immensa i guanyadora.

Gràcies pel vostre compromís. Amb l'esforç i generositat de tots guanyarem. Una abraçada!

Jordi Sànchez

President de l'Assemblea Nacional Catalana

DECLARACIÓ DELS REPRESENTANTS DE CATALUNYA


Iu Forn: «El text de la reforma constitucional (exclusiva mundial)»

L’Elaborador d'Intel·ligència No Governamental (EING), en col·laboració amb aquesta columna, ha aconseguit el text definitiu de la reforma constitucional que han consensuat PP, PSOE i Ciutadans per afrontar d'una manera democràtica i simpàtica el desafiament colpista català. Aquest és un resum dels punts més importants de l'articulat:

Article 155: De fet, aquest és el que importa, però dissimularem una miqueta.

Article 1: Espanya es constitueix en un Estat social de dret que propugna com a valors ser i fer el que diguem els que signem aquesta Constitució. I a qui no propugni els valors superiors que ordenem nosaltres se li aplicarà l'article 155. O directament li destrossarem la vida. O les dues coses.

Article 1.1: La sobirania nacional resideix on nosaltres diguem.

Article 1.2: La forma política de l'Estat és una monarquia parlamentària en la qual nosaltres escrivim els discursos al Rei.

Article 2: Sap allò de les nacionalitats? Doncs s'ha acabat. Regionetes de merda i veurem si ni això.

dilluns, 9 d’octubre de 2017

El poble ha parlat i ha dit SÍ a la independència, ara #10ODeclaració


Jordi Sànchez: «La credibilitat i la dignitat aconsellen de fer la declaració d’independència demà»

Entrevista al president de l'ANC el dia abans del ple del parlament que ha de declarar la independència de Catalunya

Fa una setmana del referèndum d’autodeterminació en què va guanyar l’independentisme amb un resultat diàfan del 90% dels vots. Han passat moltes coses d’ençà d’aquella jornada involuntàriament èpica en què una majoria de la població de Catalunya va resistir l’amenaça i la violència descarnada de l’estat espanyol. Després d’una jornada de mobilització multitudinària i històrica dimarts i de la publicació definitiva del resultat del referèndum divendres, demà és l’hora del parlament, que ha d’implementar el mandat del referèndum amb la declaració d’independència. Parlem amb Jordi Sànchez, president de l’ANC, d’aquesta declaració i de les alternatives que hi pot haver sobre de la taula. També parlem de l’escalada repressiva amb què pot reaccionar l’estat espanyol si es fa la declaració. Sànchez diu que la credibilitat i la dignitat han de guanyar sempre l’amenaça i la por.

—El resultat i la participació del referèndum avalen la majoria parlamentària per declarar la independència?
—Sí. Indiscutiblement, sí. Tot i que la legitimitat, en aquest moment, ja no prové exclusivament del resultat de l’1 d’octubre. El resultat del referèndum és un aval indiscutible. Però com tothom sap en l’àmbit internacional, hi ha més motius i raons que justifiquen una declaració d’independència, com ara la necessitat arran de la repressió i el tancament de qualsevol porta de diàleg.

Germà Capdevila: «Dimarts, lliures»

«L'Estat només té un pla: atestar un càstig brutal i implacable a Catalunya per tal que el desafiament que s'ha atrevit a fer no es repeteixi durant generacions»

En les darreres hores, han sorgit de sota les pedres nous apòstols del diàleg i la concòrdia, que fan crides solemnes a no fer “salts al buit”, a no “provocar l’Estat”, o a evitar “mals irreparables”. Són els portaveus de la falsa equidistància que posa en pla d’igualtat els repressors i els apallissats. Molts ciutadans no van poder ser dissabte a la Plaça de Sant Jaume perquè les seves camises i samarretes blanques encara estaven tacades de sang pels pals rebuts l’1-O. I alguns dels que hi eren, l’endemà es manifestaven al costat de la Falange, Democràcia Nacional i altres organitzacions –legals, a Espanya són legals– de la ultradreta rància i feixista vinguda d’arreu de l’Estat. No ens enganyem: el seu és l’autèntic discurs de la por. La seva por. La por a una independència de Catalunya que avui està més a prop que ahir i més lluny que demà.

David Fernàndez: «I volent ser república, hem après a ser poble»

"He vist coses que mai no creuríeu..."
Blade Runner

Al Roger, dels Soweto

Al preu infame de la brutalitat del Poder. Davant totes les vergonyes de l'Estat. I front el major grau de violència institucional i deliri repressiu vist en molt de temps. Fa només cinc dies, la intel·ligència col·lectiva, l'autodeterminació social i la dignitat democràtica van aturar el(s) cop(s) d'Estat ordits contra la raó democràtica de la llibertat política catalana. La derrota, malgrat la venguin cínicament com victòria des de la seva arrogància impotent, ha estat severa. Perquè no fou només una: pel cap baix, foren sis. Sis derrotes condensades en una. En temps difícils, autodeterminats front una roïna violència de persecució i des de la humil decisió compartida de no retrocedir, dos milions de persones van saber impugnar –anul·lar, desobeir, desbordar– la sempre sinistra raó d'Estat.

Derrota logística. Que la protecció clandestina de les urnes renaixés a Elna –Catalunya Nord–, al bressol de la memòria del nostre exili republicà, a l'altra banda de la frontera, no és només metàfora política i justícia poètica. Evidencia que una xarxa paral·lela i silenciosa, sòlida i tenaç, va saber burlar el setge, en sàvia discreció, dels qui volien segrestar-ho tot. 1-O: u a zero, també. Impossible oblidar. Insomnis, desvetllaments i les cinc de la matinada. Trucada a la porta de cada col·legi electoral on dormíem al ras i una veu càlida anònima amb el senyal: "duc l'esmorzar". Els repartidors de somnis. Els repartidors d'urnes.

Oriol Amat: «El trasllat de seus i l’impacte econòmic de la independència»

L’aposta per la independència de bona part dels catalans té moltes causes, i la dignitat i el desig d’ésser són probablement els factors més importants. Però no podem oblidar els aspectes econòmics. Ara mateix cal tenir present que l’estat espanyol està prenent mesures contra Catalunya que generen costos no desitjats, com l’extrema violència de la policia espanyola, que no és bona ni per a la inversió estrangera ni per al turisme. Tot el món ho ha vist i no s’oblidarà en molt de temps. Tampoc són una bona notícia les pressions a les empreses perquè traslladin seus fora de Catalunya: el trasllat de seus té un impacte més psicològic que real, ja que els serveis centrals, les persones i les instal·lacions no es mouen. En la majoria dels casos, com el dels bancs, per exemple, també intenten frenar els boicots de clients de la resta d’Espanya. En tot cas, l’impacte del canvi de seu en la recaptació impositiva és gairebé nul. Els clients no notaran cap diferència.

Un altre tema és que hi ha casos en què les empreses que traslladen seus prioritzen el curtterminisme dels seus accionistes i mostren dèficits de responsabilitat social corporativa en relació amb la comunitat. En la majoria dels casos, el canvi de seu no té cap avantatge. Ho acaba de dir, per exemple, el president de la Cambra de Comerç Francesa a Barcelona, Philippe Saman, que ha explicat en una entrevista a France Info que el missatge que ell transmet a les empreses que representa és que no hi ha “cap motiu per moure la seu fora de Catalunya”. Saman deixa clar que si la llei canvia, els empresaris faran com sempre: s’adaptaran.

Jose Rodríguez «Trinitro»: «Cínics»

«És d'un gran cinisme que es vulgui blanquejar un règim polític que encara té trets franquistes, que pateix una manca de divisió de poders, que fa joc brut i viola drets fonamentals»

Tots els independentistes estan pel diàleg i per solucions negociades. Si algú ha volgut intentar trobar solucions pactades i dialogades ha sigut el costat independentista. Hem donat moltíssimes oportunitats a aquest diàleg i negociació, fins al punt que es fa broma amb lo llarg que s'està fent el procés independentista.

El catalanisme en totes les seves vessants ha demanat sempre diàleg a les forces polítiques i institucions catalanes. Però com a mínim des del 2010 des de les institucions de l'estat espanyol, i no només des del PP com se'ns vol fer creure, hi ha hagut un tancament a debatre res, a trobar cap solució. Se'ns ha dit que "la majoria de l'estat espanyol no vol res del que demaneu i mai ho podreu aconseguir" i que la Constitució no contempla cap sortida a les nostres demandes: "lo que no puede ser no puede ser y además es imposible".

Ernest Maragall: «Ara és l’hora»

«Fem-ho, acompanyem el govern i el parlament, no ens deixem dividir ni atemorir. Guanyem sense 'derrotar' ningú, regalem a Europa la millor notícia per al seu futur immediat»

El referèndum del primer d’octubre ha significat un pas endavant indiscutible. Contra tot, i contra tota previsió ‘raonable’, la societat catalana se’n va sortir. Una barreja d’enginy organitzatiu i logístic, innovació social i determinació col·lectiva va permetre l’assoliment d’uns resultats indiscutibles, uns resultats limitats per la repressió desfermada de l’estat espanyol, però suficients per a acreditar la voluntat clarament majoritària de la societat catalana.

El bloc sobiranista s’ha reforçat, tot ampliant-se quantitativament amb la reacció de milers de ciutadans que van poder constatar en viu i en directe el caràcter profundament antidemocràtic de l’estat espanyol.

La càrrega de raó per a complir el programa a què es va comprometre fa dos anys la majoria sobiranista s’ha verificat amb escreix. Queda, però, la part més difícil: encertar en l’últim tram, saber guanyar el darrer torcebraç tot mantenint el caràcter cívic i inclusiu del projecte català.

Caldrà tenir serenitat i generositat, ser encara més ‘gandhians’, abraçar els que no volen acompanyar-nos, somriure als que ens insulten, escoltar i explicar-ho als que no ho entenen.

Jordi Graupera: «10 respostes sobre la Declaració d’Independència»

1. Legitimitat legal

La Declaració d’Independència és perfectament legítima i no és contrària al dret internacional. Per a aquesta legitimitat, tenim tres cadenats. El primer, cronològicament, és el Parlament: una Declaració d’Independència declarada a partir d’una majoria parlamentària no és contrària al dret internacional. El segon, la repressió: la repressió prèvia i, més visiblement, la de l’1 d’octubre, això és, la vulneració sistemàtica i deliberada dels drets fonamentals i, a més, sense seguir els procediments de coacció establerts a l’ordenament jurídic espanyol, sobre la qual no tenim cap indici que s’hagi d’aturar, legitima la secessió per ella mateixa. Així, si ningú no hagués pogut votar, com més alta la repressió, més legítima la secessió. El tercer cadenat és el resultat del referèndum, més encara sota repressió: si normalment un mínim de participació no és exigible ni al 'sí' ni al 'no', per evitar que l’abstenció se sumi a un bàndol de manera injusta, en el nostre context és impossible saber quin tant per cent hi ha d’abstenció i quin tant per cent hi ha de repressió.

2. Legitimitat popular

Eduard Peris: «L’eficàcia demostrada de la resistència no violenta»

«Si l’estratègia catalana es manté ferma i perseverant, l'estat espanyol podria desmantellar-se de sobte i veure’s obligat a negociar la independència del Principat de Catalunya»

Durant aquests dies les formes d’actuar del poble català i l’estat espanyol mostren dues línies diferenciades d’afrontar un conflicte polític. Aquest, aparentment, no serà resolt a curt termini a causa de la negativa que fins ara ha mostrat l’estat espanyol i la seva monarquia. En aquestes circumstàncies, l’estat espanyol basa la seva estratègia en la força i la proposta catalana és la de la resistència no violenta. A ulls veients, pot semblar ingenu tractar de vèncer un estat que controla el territori amb un exèrcit. Tanmateix, com demostra la història, l’ús de la força no sempre ha garantit l’èxit.

És documentat que la resistència no violenta ha estat una forma efectiva d’obtenir objectius polítics, com demostren els casos de la independència de l’Índia (1947), els drets dels afroamericans (1956), la revolució cantada d’Estònia (1991) o el cas serbi (2000), a tall d’exemple. L’estratègia de resistència no violenta s’ha fet servir al llarg de la història amb la correcció d’una estratègia militar. Un estudi acadèmicdemostra que de 323 resistències civils entre 1900 i 2006, les estratègies no violentes varen funcionar en el 53% dels casos, i només en el 26% quan es va aplicar la força. Per començar hauríem de distingir entre aquesta resistència no violenta i el popular pacifisme.

Vicent Partal: «De sobte, l’espanyolisme se sent insegur»

«Això d'ahir, tal com va anar, només demostra la por que tenen per haver descobert que tot allò que pensaven que no fallaria ha fallat»

No ens enganyem sobre tot això que passa aquests dies. Durant anys, almenys durant set anys, l’unionisme, aquest nacionalisme espanyol militant que vam veure ahir pels carrers de Barcelona, existia però s’havia limitat a fer un mig somriure displicent. Perquè en realitat estaven convençuts que ells eren el poder. Ja ho veien, que nosaltres anàvem avançant en el projecte de crear la república catalana, però pensaven que no hi arribaríem mai i que per tant no calia entrar en el debat ni en la confrontació democràtica de les idees o de les xifres –un terreny que sempre han volgut esquivar.

Ells estaven convençuts que la independència no arribaria. No perquè creguessen que ells són més, que saben perfectament que no és cert, sinó perquè creien rotundament que disposaven de la mà de ferro de l’estat. I perquè creien cegament en la capacitat d’aquest estat de destruir-nos en el moment que calgués, sense contemplacions. En comprovar que això no és així és que vénen els nervis, tan visibles, i el canvi sobtat d’estratègia.

diumenge, 8 d’octubre de 2017

Iu Forn: «Unes quantes coses que volia dir»

Tot va molt ràpid. Les coses passen a una velocitat impossible de seguir i sembla que faci mesos de coses que van succeir fa setmanes. L'anàlisi és complicada perquè cada dia apareixen desenes de noticies noves que tapen les d'ahir. Per això, aquest cap de setmana de petita treva és un bon moment per repassar alguns fets dels últims dies.

Diumenge passat, a pesar de tot, 2 milions tres-cents mil catalans vam votar. Vam votar tot i afirmacions tan rotundes com aquestes:



Vam votar a pesar que un dels estats més poderosos del món va fer tot el possible perquè no ho aconseguíssim. Vam votar perquè un dels estats més poderosos del món no va poder trobar ni una sola urna. Ni una. Va haver-hi urnes, va haver-hi paperetes, va haver-hi cens i va haver-hi recompte. Vam votar. I hem d'estar molt orgullosos d'haver-ho aconseguit, a pesar de tot. Com ho hem d'estar d'haver-nos manifestat durant sis anys seguits, centenars de milers o milions, tant se val, però sense cap incident. I hem de donar-li el gran valor que té. Perquè ara mateix no hi ha cap altre país del món que ho hagi fet. I sembla que no tingui cap importància. I en té. Molta.

Bernat Dedéu: «Esperar... a què?»

Una de les coses més fantàstiques d’aquest temps nostre és la podridura d’alguns conceptes que fins ara tothom creia intocables. Fa dies parlàvem del seny, aquesta nefasta aberració conceptual, associada a l’enteniment català i a l’esperit de no trencar cap plat, que ara ja podem despullar com una simple versió pedant de la covardia i d’una vida sota el jou espanyol. Així també la moderació i el diàleg, paraules melodioses que, a base de repetir-les als sopars, a hom se li acabava posant veu de López Burniol. Avui, els que parlen de moderació i cap fred són els mateixos que no saben on posar-se quan els recordes com havien escarnit el referèndum i tots els que apel·len saberudament al diàleg no han entès que no hi ha conversa entre dos mentre no hi hagi un reconeixement íntegre de l’altre. Ara tothom entén, en definitiva, que dialogar sota l’amenaça de les porres no fa gaire sentit.

Catalunya va demostrar fa pocs dies que a l’Estat ja no li val la violència per tal de controlar el territori i la lliure opinió de la gent. Mireu si en són de conscients, que el pobre Enric Millo ha hagut d’afanyar-se a demanar excuses per les fractures i els mastegots que ell mateix havia ajudat a ordenar a la policia, tot això mentre el govern de Rajoy fa decrets a tota pastilla per afavorir canvis en les seus socials de les empreses catalanes. L’histerisme de l’Estat no respon al capital que l’independentisme va guanyar l’1-O, sinó a la impossibilitat d’impedir una DUI i que els Mossos controlin finalment el territori català. Si hom vol negociar amb Espanya, cosa que tard o d’hora caldrà fer en assumptes com el pagament del deute, el millor que es pot fer és accelerar com més aviat millor l’aplicació dels rotunds resultats de l’1-O. Esperar no ens fa més forts, ans el contrari.

Aleix Sarri: «L'hora DI»

«Com deia Chesterton, l'home ha de tenir la suficient fe en si mateix per viure aventures i dubtar prou per gaudir-les»

D'aquí a uns anys de l'u d'octubre en recordarem una cosa: va ser el dia en què Espanya va perdre Catalunya. Moltes veus d'arreu ho han posat en evidència, ja que en l'Europa del 2017 la violència no pot ser mai el mitjà per legitimar la unitat d'un estat. Si Rajoy pogués entendre les portades internacionals, molt probablement tindria malsons, algun avantatge ha de tenir ser monolingüe.

La realitat és que les imatges de la policia agredint impunement als nostres conciutadans i amics semblen fetes per instaurar un règim de la por. Des de l'arribada de la brigada Piolín a les costes de Barcelona, sembla que el govern del Partit Popular s'ha tret la màscara i, com en diria en Hristo, ha decidit reutilitzar tècniques de repressió apreses de l'avi, que no són ni proporcionals ni acceptables.

En aquesta mateixa línia, el govern espanyol projecta la seva por cap al poble català, perquè nosaltres mateixos aturem la independència, però això causarà un efecte bumerang. Què importa que la seu social del Banc Sabadell o La Caixa marxin de Catalunya? O que ho faci Freixenet? Deixaran els bancs de fer negocis a aquí? S'emportaran les vinyes a una altra contrada? La resposta és no. Ni tan sols perdem un euro en impostos, perquè Catalunya no els ha recaptat mai! L'economia seguirà funcionant amb normalitat.

Jordi Bianciotto: «Especialistes en errors»

«Van dir que requisarien urnes i ni tan sols les van trobar. És com si el seu desconeixement històric de Catalunya els hagi passat factura també en el moment de reprimir-la»

M’he passat aquests cinc anys repetint que no s’ha de subestimar mai l’estat espanyol, que no són tan justets com l’independentisme sovint els pinta i que les caricatures no són bones companyes de viatge. Però tal com han anat les coses en aquest temps i, més particularment, aquests darrers dies, em pregunto si m’hauré de menjar les paraules una per una.

Perquè, vejam, estem parlant del govern que va menystenir el procés des del minut u titllant-lo de suflé i vaticinant el seu esfondrament espontani en cosa d’uns mesos de res. El mateix govern que va fabricar o precipitar escàndols de corrupció pensant “ja està!, ara sí: tocats i enfonsats!”. Un govern que creia que el 9-N registraria una mobilització minoritària i desconnectada de l’acció del govern, el desenllaç del qual els va deixar amb el somriure congelat.

Gemma Aguilera: «S’acaba ‘la Fiesta’»

El règim del 78 se sent humiliat amb l'1-O perquè creu que fa la guerra contra els catalans. Ha de pair que és una revolució, i que abans o després, amb més o menys costos per a tothom, s’acaba ‘la Fiesta’

El discurs que el monarca va adreçar exclusivament als espanyols que complien els requisits de ser contraris al dret a decidir dels pobles i de considerar legítima la brutalitat policial contra la població civil per tal de garantir la unitat d’Espanya, no haurien de passar per alt una part substancial del missatge, malgrat l’eufòria que els causi un “a por ellos” borbònic: “Les autoritats catalanes poden posar en risc l’estabilitat econòmica de Catalunya i de tot Espanya”. Aquesta és la clau de volta. Perquè, per primera vegada, el règim del 78 reconeix que pot perdre. O millor dit, que la revolució pacífica de Catalunya pot enderrocar tot un Estat que es pensa que viu al segle XIX. Les elits de l’Estat han decidit que prefereixen morir matant abans que intentar acordar la seva supervivència. I ara necessiten legitimar qualsevol acció contra Catalunya davant de la seva opinió pública. Qualsevol. Especialment, la brutalitat policial, però també operar al marge de la legalitat amb els fiscals i els tribunals executant les ordres de Madrid.

Jordi Borràs: «L'abisme»

La declaració d'independència ha de servir com el més gran escut contra la repressió i la venjança d'un Estat que només vol vèncer i humiliar.

Qui hagi fet alta muntanya sap quina és la sensació d'arribar a dalt del cim després d'hores d'ascensió. Aquella alenada d'aire fred que t'omple els pulmons mentre la sensació de vertigen s'apodera del teu cos. L'horitzó imponent s'estén sota un mar de núvols i muntanyes que pinten el paisatge fins on abasta la vista. És l'abisme i et fa sentir petit, miserable, indefens.

Heus ací el moment polític on ens trobem ara. Hem fet el cim, hem pujat fins a dalt de tot i hem guanyat el referèndum,. Ho hem fet amb tot en contra i les condicions més difícils. Res no ens ha aturat, ni les amenaces, ni les coaccions ni tampoc les pallisses. No només això, sinó que hem sortit victoriosos fins i tot abans de fer el referèndum: ni amb tota la policia de l'Estat, els serveix secrets, la guerra mediàtica i les clavegueres, no van poder aturar la democràcia. Malgrat tota la maquinària de l'Estat treballant per impedir-ho, no va poder trobar ni una sola miserable urna abans de l'1 d'octubre.

Tayssir Azouz: «La República serà sempre nostra»

"Catalunya podria ser la fi de l’Europa “Club d’Estats” i el principi de l’Europa federal, moderna i humanista. D’això es protegeixen"

No fa ni una setmana que, entre cops de porra i pilotes de goma, vam votar i vam guanyar. Vam tornar a demostrar que som un país on impera la intel·ligència col·lectiva, la solidaritat, la resistència pacífica i la defensa aferrissada d’allò més preuat en una democràcia: el dret a vot i la llibertat d’expressió. L’1 d’octubre vam donar una lliçó al món. I malgrat el profund dolor causat, el 3 d’octubre vam sortir de nou per omplir les places i els carrers, tallar carreteres i autopistes i aturar el país durant un dia. A Girona, vam viure la manifestació més multitudinària de la història de la ciutat. Rius de gent, famílies, jovent, gent de totes les parles i procedències, tots units per la democràcia i la pau. Estelades i banderes espanyoles l’una al costat de l’altra. Hem pogut visualitzar com les nostres diferències són una riquesa. I hem d'estar molt orgullosos de tot això. Perquè, en definitiva, els carrers seran sempre nostres.

Eduard Voltas: «La realitat»

Sabent perfectament que els podia caure un cop de porra, més de dos milions de persones van sortir de casa per votar. Posant-hi tot l’esforç repressiu i milers d’agents, l’estat només va aconseguir tancar el 10% dels col·legis.

En una demostració més de la seva capacitat de seducció i de generar adhesió a través d’un projecte nacional modern, cívic i acollidor, l’estat ha activat l’estratègia del pànic per intentar retenir Catalunya. Ho fa jugant amb dues pors universals, que compartim tots els éssers humans: la por física (policia i guàrdia civil) i la por de l’empobriment (fugida d’empreses). La batalla és, més que mai, psicològica. A través de la por, es pretén fer trontollar el moviment social més important d’Europa i els seus dirigents, introduir-hi la divisió i, finalment, paralitzar-lo.

Vostè està a favor de la independència i ha tingut por en algun moment des de diumenge? Jo també. Vaig tenir por davant del meu col·legi electoral mentre ens arribaven les imatges del que passava en altres llocs. Vaig tenir por les dues vegades que (falsa alarma) ens van dir que la policia arribava i vam trencar les cues per posar-nos tots ben junts davant la porta del Casal. Aquesta setmana, com molts de vostès, he sentit ben a dins meu el vertigen del salt al buit de la declaració d’independència. I també se’m va fer un nus a l’estómac quan vaig començar a llegir les notícies dels canvis de seu social dels bancs.

Jofre Llombart: «Només els queda la por»

"És l’única arma que els queda a l’estat espanyol"

Arribats a aquest punt, l’independentisme només pot perdre si guanya la por. És l’única arma que els queda a l’estat espanyol, és a dir, que sigui capaç de despertar el temor i convertir-lo en col·lectiu sense ni tan sols haver de dir que trauràs els bancs. Ai, els tancs, volia dir els tancs. Tenint en compte que la meitat de la població va tastar els efectes del franquisme, aquest resort mental és més fàcil d’activar, però que quedi clar que només és això: crear la sensació de por per tal que esdevingui real i paralitzant. Un triomf de la por seria, en el fons, la última victòria del dictador 42 anys després de la seva mort. Seria el triomf del “no et fiquis en política”, “això no ho diguis en veu alta”, “no et facis el valent”, tres actituds que diumenge van morir a les portes dels col·legis electorals.

La rendició té moltes cares i la por n’és una de ben humana. Però encara és més humà i sobretot reconfortant aplicar el sentit comú i respirar tres minuts per agafar aire i passar de la por a la inquietud i de la inquietud a la calma. Us proposo aquests tres minuts: