diumenge, 25 de juny de 2017

Vicenç Villatoro: «L’únic argument»

ELS CATALANS no tenen dret a decidir el seu futur. El que vulguin la majoria dels catalans és absolutament irrellevant a l’hora de decidir aquest futur. Qui té dret a decidir el futur de Catalunya són els espanyols, que són més i tenen els tancs. Aquest és, de fet, l’únic argument de fons contra la celebració d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Es pot sofisticar i amanir amb retòrica jurídica, política, moral o estratègica, però en el fons tot remet a aquest únic i últim argument, que és al cap i a la fi el que diu la Constitució. Per tant, amic lector, si vostè no està d’acord amb les tres frases del començament, és de natural partidari del referèndum. I si el vol pactat, ha de fer-li saber a l’Estat que el vol i que vol que el pacti. I si vostè està d’acord amb les tres frases, li demano només un favor: sisplau, no faci servir llavors expressions com “El que els catalans de veritat volen és...” o “La gran majoria dels catalans estan a favor (o en contra) de...” Si el que volen els catalans importa, preguntem-ho en referèndum i comptem-nos. Si el que volen els catalans no té cap mena d’importància, perquè no són subjecte polític i no tenen dret a decidir res, és més decent no fer-los dir el que volem sense preguntar-ho.

Font: ara.cat

dissabte, 24 de juny de 2017

100 arguments per dir sí a la independència

Quan falten cent dies justos per l’1-O us oferim un centenar de raons de per què Catalunya tindrà moltes més oportunitats amb la independència

Hi ha molts motius tangibles, però també algun de sentimental

Des que va començar el procés, les entitats i els partits independentistes han esgrimit nombrosos arguments a favor d’una Catalunya independent. Arguments que es poden resumir en un de sol –amb un estat propi Catalunya no patiria l’actual espoli fiscal, disposaria de molts més recursos i seria competitiva internacionalment, tant que podria garantir un notable estat del benestar–, però que també es poden desglossar en molts. És el que proposem avui, just quan falten cent dies per al referèndum de l’1 d’octubre. Cent raons, cent motius per dir sí a la independència, sorgits del debat a la redacció d’El Punt Avui, però inspirats també en algunes de les llistes que s’han fet aquests últims anys, les més significatives de les quals són el llibre 100 motius per ser independentista (Cossetània Edicions), de Roger Buch, i la sèrie de tuits 100 motius pel Sí a la independència!, del portaveu de Junts pel Sí al Parlament, Jordi Turull @jorditurull, que trobareu al seu compte. També es poden trobar arguments contundents en els nombrosos estudis fets pel Cercle Català de Negocis (CCN), disponibles a www.ccncat.cat o en el document 175 raons de pes per l’estat propi, publicat per l’ANC.

1.Recuperarem l’estat propi que ens van arrabassar fa 300 anys

Amb la caiguda de Barcelona, l’11 de setembre del 1714, Catalunya va perdre les seves institucions de govern que havia mantingut des de l’època medieval. L’any 1716, amb el Decret de Nova Planta, el rei Borbó Felip V les anul·lava legalment i sotmetia Catalunya a les lleis del poder central. Des de llavors, els catalans només hem gaudit d’autogovern –limitat sempre per les lleis espanyoles– durant la Segona República i des del 1977, quan es va reinstaurar la Generalitat.

Vine a caminar pel Sí, tots els divendres a les 19h al centre de la plaça Catalunya

Consisteix en una trobada de voluntaris, de totes les AT del Barcelonès que ho vulguin.

Cada voluntari ha de portar la samarreta del sí o un domàs penjat a l'esquena i es caminarà durant uns 30 minuts aproximadament i algú farà fotos i vídeos per a difondre per les xarxes i mitjans que es tinguin a l'abast.

L'acció es repetirà cada divendres.

Vicenç Villatoro: «Incompliment de contracte»

L’ESTAT MODERN és moltes coses. També un prestador de serveis. Ser ciutadà d’un estat representa una mena de contracte en què tu pagues els teus impostos i reps a canvi una sèrie de serveis bàsics en sanitat, educació, transports, seguretat... Una de les raons del moviment independentista és que hi ha molts catalans que creuen que el seu contracte amb l’Estat és un mal contracte, que els perjudica. Per tant, negada tota possibilitat de renegociar-lo, en reclamarien la rescissió: no consideren proporcionat el que aporten i el que se’ls torna. Des que ha començat el Procés, molts d’aquests ciutadans tenen la sensació afegida que a hores d’ara l’Estat ni tan sols compleix aquell contracte desavantatjós. Que en termes d’inversions (aturades, alentides o desnaturalitzades), de serveis i també de coses tan greus com la seguretat, l’Estat ha optat per no complir el seu propi contracte amb els ciutadans catalans. Les pegues a la convocatòria de 500 places de mossos d’esquadra alimenten la sensació d’incompliment. L’Estat diu als catalans que no poden rescindir un contracte que els perjudica, i ha negat tota possibilitat de renegociar-lo. I, a sobre, incompleix a favor seu aquest contracte que no permet ni rescindir ni reescriure.

Font: ara.cat

David Fernàndez: «Només criden per veure si ens fan callar»

Proscriure l’autodeterminació, perseguir urnes i equiparar-les banalment amb el colpisme. Qui força què?

“Potser el més repulsiu dels dominadors sigui el fet d’imposar als seus dominats
l’espectacle de la seva mediocritat insoluble”

Joan Fuster

Cent dies justos fins a l’1 d’octubre. I la pulsió demofòbica creix, el discurs de l’amenaça s’aguditza i el soroll de sabres judicials retruny. És l’estratègia despullada de l’Estat, previsible i que es desqualifica sola: la por com a forma autoritària de govern, atiant falsos espantalls com a esquer perquè res no es mogui ni res no passi. Es pensen que atemorir una determinació col·lectiva tan legitimada com poder decidir serà fàcil i creuen que proscriure urnes farà retrocedir la demanda democràtica catalana. Això sí que és divagar per l’espai sideral -o per les altes esferes autistes de l’Estat, que ve a ser el mateix- i desconèixer i no voler conèixer els vímets sòlids -i les esperances arrelades i els diàlegs llargs- per on tragina bona part de la societat catalana fa anys. Sense menysprear ni menystenir l’Estat, esclar, perquè és el que ens trobarem: aniran a més, premeran tots els botons i apujaran el volum de tots els altaveus. Cordem-nos el casc amb el millor somriure, la santa paciència desobedient i les ganes d’avançar contra la reacció que ordeix el retrocés: el referèndum ja és aquí i ens la juguem. “ Van a por nosotros”, dirien els Accidents Polipoètics.

25 verdades como puños sobre el “Procés”

Viure a Madrid i ser independentista no és del tot còmode. Si no fos per internet, els mitjans i les informacions que només es podrien consumir serien del tot esbiaixades. És per això que Carles Torres ha fet un recull de tot el que sent i es diu a la capital del Reino de España sobre el procés. 25 "veritats com a punys", com ell mateix anomena". (directe.cat)

1 – Como España es una democracia consolidada no reconocerá nunca el derecho de los catalanes a votar sobre su futuro.

2 – La democracia española es homologable a la británica, pero el caso de Escocia es totalmente diferente al de Cataluña.

3 – Los catalanes sufrimos a una clase dirigente corrupta, y nuestra única garantía de no caer en sus manos es mantenernos dentro de España.

4 – Los políticos soberanistas sólo defienden los intereses de los soberanistas, mientras que los políticos unionistas defienden los de todos los catalanes.

5 – Los partidos mayoritarios en Cataluña no representan a la mayoríade los catalanes. Los minoritarios, sí.

6 – Lo más inteligente para Cataluña en un mundo globalizado e interconectado es permanecer dentro del Estado español.

Vicent Partal: «No arribarem al primer d’octubre…»

«Al setembre la cadena d'esdeveniments serà tan elèctrica que l'estat no tindrà capacitat de reaccionar sense provocar un final immediat contrari als seus interessos»

Hi ha gent que fa dies que es dedica a dir que l’estat tindrà una reacció furibunda contra el referèndum, que actuarà amb una resolució i una duresa enormes i que el procés morirà abans d’arribar al primer d’octubre.

A mi em sembla que és una profecia agosarada que té molt poca base fàctica. Entenc que els nervis puguen dur algú a pensar en hipòtesis extremes. I entenc molt millor encara que alguns dels qui no volen el referèndum exageren l’amenaça simplement per veure si ens hi repensem, espantats. Però a mi tot plegat em semblen elucubracions molt voluntaristes. Oimés si com a argument final només ens diuen que l’estat no pot restar plegat de braços.

Que l’estat no voldria restar plegat de braços és segur. Però en política una cosa és voler i una altra de ben diferent poder. Tenim, de fet, l’experiència del 9-N. Ara s’ha posat de moda insinuar que tot havia estat pactat i tolerat. Però ja tenim notícia, pel cap baix, de dos intents d’atac que l’estat va planificar i que no va acomplir. Per què? Doncs l’única resposta sensata és perquè no va poder. Perquè va calcular el risc i va veure que l’atac els creava molt més problemes que no pas els en treia. I ha canviat res, en aquest sentit?

dijous, 22 de juny de 2017

Manifest per ser llegit als actes d’encesa de fogueres d’aquest Sant Joan

Des de l’ANC i la Confederació Sobiranista dels PPCC es proposa aquest manifest per acompanyar la Flama del Canigó 2017, per ser llegit en l’encesa de fogueres.

MISSATGE DE SANT JOAN 2017

Estimats connacionals,

Del Canigó ens arriba com cada any la Flama per encendre les fogueres de Salses a Guardamar, de Fraga a Maó, d’Andorra, de l’Alguer.

Aquesta Flama ens uneix amb tots els pobles europeus: des de fa mil•lennis festegem com ells la nit de sant Joan amb tradicions i costums pagans i cristianitzats. Però als anys seixanta del segle passat catalans del Nord van donar un sentit nou a l’antiga festa: per sempre més l’han catalanitzada.

Arrelada al Canigó, la Flama hi poua la seva força espiritual i patriòtica. A l’empara de les Constitucions de Pau i Treva del segle XI testimonia la voluntat pacificant del nostre poble.

El 1966 patriotes nord-catalans van franquejar amb la Flama la frontera francoespanyola imposada: van esborrar simbòlicament tres-cents anys d’ocupació, de mutilació del país, de suplantació de la nostra identitat mil•lenària. El nord-català Gilbert Grau deixà ben clar el 1987 –fa just trenta anys enguany– els reptes: és la «Flama de la nostra Catalunya sempre més encesa per a portar el missatge de pau i germanor necessitat pels pobles que l’envolten. Missatge d’afirmació independentista… missatge de determinació per … fer entendre que Catalunya vol ser present a Europa, sobirana i mestressa del seu destí».

Des de llavors amb la Flama afirmem el que volem: l’alliberament nacional i social de la nació sencera.

Empar Moliner: «Això no es toca»

Si Catalunya només pot decidir collonadetes, vigilada per un tutor, per què pot aportar diners com un major d’edat?

Empar Moliner, escriptora

Si hi ha qüestions que el Parlament de Catalunya no pot tocar, és a dir, debatre, vol dir que no és un parlament sobirà. És com un menor, que, si bé pot mirar internet (per fer els deures), té pàgines restringides pels encarregats de la seva tutela. Si això és així, si Catalunya és un país no sobirà amb un Parlament amb tallafocs infantil, amb dret a decidir quatre collonadetes i prou, perquè sempre hi ha un tutor que vigila, no és just que Catalunya aporti diners com un major d’edat per mantenir el tutor i els seus parents. No es pot ser una mica sobirà, de la mateixa manera que no es pot ser una mica vegetarià o una mica promiscu.

Si Catalunya no és sobirana, és anòmal que en altres èpoques de la vida ho hagi sigut? Si Catalunya no és sobirana, és anòmal que justament els seus habitants en reclamin la sobirania? Ara mateix al Parlament de Catalunya hi ha temes que no es poden ni esmentar, s’ha de prohibir parlar-ne, perquè posen en qüestió els límits del regne de Felip VI (regne heretat de Joan Carles I, al seu torn heretat de Francisco Franco). Parlar del que volem per al nostre futur, en tant que habitants de Catalunya, no és legal.

Joan Rovira: «La Constitució ja no existeix»

"El govern espanyol es pot passar la Constitució per l’arc de triomf, perquè és seva. I el Tribunal Constitucional, que també és seu, que no es fiqui allà on no el demanen"

El mateix dia, la mateixa Constitució i dues interpretacions que no encaixen i que revelen la gran mentida sobre la qual s’ha plantejat el joc. Per una banda, el míssil del Tribunal Constitucional que apunta a la línia de flotació de l’estratègia internacional del govern català: ja se’n poden anar oblidant de la seva Conselleria d’Afers Exteriors i no cal ni que es molestin a canviar-ne el nom. Un míssil calculat, amb la dosi justa d’explosius: s’intueix, podria ser, que el TC no té massa ganes de convertir-se en una mena de “comando suïcida” que fa la feina bruta del govern espanyol.

Per l’altra, el mateix govern espanyol, el que porta la bandera de la Constitució, l’Estat de Dret i l’Imperi de la Llei (tot en majúscules, que sembla més seriós), té la barra d’afirmar que no pensa fer cas de la sentència del TC sobre la pornogràfica amnistia fiscal del 2012. En ambdós casos, la base és la Constitució i l’hipotètica, pressumpta i malbaratada autoritat jurídica i moral del TC. Però en un dels casos -el de Catalunya- la sentència se’ns presenta com la veritat absoluta i en l’altre -la duríssima rebolcada a Rajoy i Montoro per l’amnistia fiscal- no passa de ser una mena de beneiteria d’uns magistrats llepafils.

Marçal Sintes : «Els ous ja estan trencats»

"Passi el que passi a l’octubre, res ja no pot tornar a ser com abans"

Ho va advertir José Montilla el 2007, fa set anys, quan va parlar de 'desafecció'. Ho va advertir el 2009 l'editorial conjunt dels diaris catalans, tot avançant-se a la sentència de l'Estatut. Ho van advertir, ho han advertit, infinites altres veus des d'aleshores. Veus de tots els colors polítics. Allò de què avisaven, crec, en gran part ja s'ha produït. I és irreversible, almenys per molts anys. I ho és més enllà del que passi el primer d'octubre.

Fins fa cinc o sis anys, el gruix dels catalans havien acceptat la subordinació. Alguns sense adonar-se'n, altres perquè pensaven que calia més múscul per plantar cara, altres perquè trobaven que no havia arribat el moment, altres perquè consideraven que els costos eren massa alts, altres -per exemple alguns grans directius i empresaris i alguns intel·lectuals- perquè Espanya resulta un bon negoci, i, finalment, uns últims que se sentien espanyols en un grau o altre. Sovint es donava una curiosa barreja d'elements.

El que ha passat, que sovint s'ha anomenat 'desconnexió', però que no és només això, resulta històric. Marca un abans i un després. Ho he escrit altres vegades, perquè n'estic convençut: en el fons, al final, el motiu principal del que ha passat, el que ha fet girar a tanta gent, no ha estat exactament ni l'Estatut del 2006, ni l'abusiu sistema de finançament autonòmic, ni els constants embats contra el català, ni la manca de reconeixement nacional, ni cap altra raó identificable, sinó el que hi ha rere de tot això: la humiliació. L’atac a la dignitat d’una gent. Els menyspreu. La voluntat de negar l'altre. De no reconèixer el seu dret a ser escoltat, per dir-ho en una expressió de Michael Ignatieff.

Vicent Partal: «Rajoy, el somnàmbul»

«El govern de Madrid continua encastellat en la tesi que a fora ningú no farà cas de Catalunya malgrat que les proves es van acumulant sobre la taula»

Ahir The Irish Times publicà un duríssim editorial sobre la independència de Catalunya, en què acusava el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, de ‘caminar com un somnàmbul cap a una crisi existencial que fa deu anys no s’hauria imaginat ningú’.

La descripció és bastant encertada, molt plàstica. L’editorialista irlandès avisa Rajoy que encara és a temps de rectificar, però que cada vegada en té menys, de temps. Ho expressa amb un cert escepticisme, que el mena a dir: ‘Sembla determinat a no canviar res, de manera que potser aviat es trobarà amb canvis més substancials molt ràpidament.’

És evident que a Rajoy tant li fa l’opinió del principal diari de Dublín, un diari, per cert, molt ben connectat històricament amb el seu govern. L’executiu de Madrid continua encastellat en la tesi que a fora ningú no farà cas de Catalunya, malgrat que es van acumulant damunt la taula les proves que indiquen que no serà així.

dimecres, 21 de juny de 2017

Miquel Riera: «El PSOE fa riure (molt)»

Espanya és un estat plurinacional, però la sobirania resideix en el conjunt del poble espanyol, diu ara el PSOE, en una declaració que, francament, fa riure. Un professor de Burgos que vaig tenir fa anys ho definiria com una perogrullada, és a dir una cosa absurda, simple i innecessària.Perogrullada és una expressió castellana que s’escau molt bé a l’última bajanada d’un PSOE que és incapaç de mirar més enllà, ancorat com està des de fa anys en un espanyolisme centralista, gairebé tronat i similar al del PP, malgrat que, sovint, ens vulguin fer creure tot el contrari. El PSC, d’altra banda, ha renunciat del tot a qualsevol aspiració catalanista, més enllà del que està definit ara mateix en l’estatus constitucional, també malgrat el que ens vulguin fer creure els seus dirigents. Qui l’ha vist i que el veu, al PSC, confiat de nou ara a un Pedro Sánchez que tan aviat s’embolica amb una monumental bandera espanyola com accepta que Catalunya és una nació, que tan aviat aixeca el puny mentre canta La internacional i es referma d’esquerres com pacta amb els neodretans de Ciudadanos.

Salvador Cardús: «Som una matraca»

L’esbravada de Sáenz de Santamaría palesa la voluntat d’humiliació a què s’ha volgut sotmetre la dignitat nacional dels catalans

Per a la vicepresidenta del govern espanyol no som una nació: som una matraca. Fa una setmana, a La 1, i amb aquella desimboltura que la caracteritza -i una franquesa que cal saber valorar-, va dir que no podem “estar tants anys amb la matraca de l’independentisme, que no du enlloc”, i que “ja està bé d’aquest rotllo”. (Per a Pedro Sánchez, molt més comprensiu -proper a aquell talante del Zapatero que tant va captivar els socialistes catalans-, Espanya és un estat plurimatracal, això sí, sempre que la sobirania de qui faci rodar l’instrument sorollós sigui de l’única i gran matraca espanyola.)

SEGONS JOAN COROMINES, la paraula matraca ve de l’àrab matráqa amb el significat de martell, i deriva de táraq, “pegar, donar cops”. També es fa servir en el sentit de “broma pesada”. I segons el Diccionario Catalán-Castellano-Latino de 1803-1805, apunta Coromines, donar la matraca vol dir “insistir amb inoportunitat en alguna cosa que enfada”. Doncs això: per a la vicepresidenta del govern espanyol, l’independentisme és un martell que colpeja, una molèstia sonora, una broma pesada, una insistència inoportuna que la fa enfadar. En definitiva, som uns torracollons a qui cal fer callar.

Roger Buch: «Aquesta remor que se sent..., és de democràcia»

«Si hi ha la percepció que el resultat serà vinculant, la ciutadania del "sí" i del "no" anirà a votar»

Fa unes setmanes escrivia que perquè hi hagués referèndum abans se n’havia de parlar; i com més, millor. Probablement aquells dies no es parlava prou de referèndum. Avui, de referèndum se’n parla cada dia i molt. Si avui preguntéssim a la població “creus que es farà finalment el referèndum?” les respostes afirmatives serien cada dia més altes.
Hi ha data, hi ha pregunta i també el compromís de què en pocs dies s’expliqui els detalls de l’organització, la logística i les garanties.

Hi ha mobilització social, en poc més d’una setmana les entitats sobiranistes rebenten altra vegada Montjuïc i amb Pep Guardiola internacionalitzen el missatge en el tema que els és més favorable pels temps que corren: l’enorme dèficit democràtic de l’Estat.

Hi ha domassos de colors amb el "sí" que es van multiplicant dia a dia pels balcons dels barris i les viles. I aniran a més: les coloraines agraden.

Francesc de Dalmases: «1 d'octubre: sortiu i divertiu-vos»

«Que no us amarguin, que no us provoquin, que no us facin perdre ni una espurna d’energia. Hem tingut la sort de ser, ara i aquí, protagonistes d’una història bellíssima»

Ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí, diuen els Manel. I tenen raó. Molta. Però hi hem arribat més persones, més sàvies i amb la determinació intacta.

El perímetre polític que s’ha compromès a participar en el referèndum ocupa 82 dels 135 escons del Parlament. És el reflex d’una immensa majoria de la societat catalana que vol decidir el seu futur votant.

El primer d’octubre ens llevarem i sabrem exactament quin és el nostre col·legi electoral i a quina mesa ens espera l’urna. I a partir del dia 2, la majoria parlamentària i el Govern s’han compromès a fer efectiva l’opció majoritària.

I en aquest centenar de dies que ens falten per anar a votar patirem alguna cosa més que aquesta enganxosa calor d’estiu. Parlem de la coral dels que haurien de fer campanya pel no i els fa vergonya o angúnia i s’escuden en el desig d’un fracàs.

Germà Capdevila: «No em crec Espanya»

«El rescat bancari, l'acollida de refugiats i les inversions pressupostades i no executades són només tres exemples d'un Estat sense credibilitat»

Un dels aspectes crucials de la campanya del referèndum –ja fa dies que està en marxa, amb iniciatives a favor del "sí" com les de l'ANC i a favor del "no" com les amenaces als jubilats de Garcia Albiol– és la credibilitat de les propostes, que determinaran el sentit del vot dels indecisos. Uns indecisos que segons les enquestes acabaran decidint si Catalunya esdevindrà un nou estat d'Europa, o no.

Els partidaris del "sí" han de fer un esforç addicional per convèncer-los, perquè parlen d'una Catalunya independent que encara no existeix, la qual cosa demana en gran mesura un acte de fe en les bondats del futur estat. Per això les propostes han de ser molt directes, concretes i recolzades sobre dades certes i verificables.

Mateu Turró: «Sobre el model d’infraestructures de l’estat i la vaga d’estibadors»

"Les infraestructures que són fonamentals per donar servei als habitants i a les empreses de la perifèria oriental es van deixant ad calendas graecas. Deu ser que ja ens veuen com als grecs"

El ministre de Fomento, Íñigo de la Serna, demana als estibadors que “desconvoquen la huelga y, con ello, pongan fin a la sangría de desvíos definitivos de barcos que se está produciendo, evitando así un daño irreparable para la economía del país, el tejido productivo y para el mantenimiento de los puestos de trabajo”. És una frase que reflecteix molt bé com el govern central formula la política de transport i explica els problemes que afronta el sector a Espanya i sobre els que no sembla que es vulguin trobar solucions.

Pel que sembla, la preocupació principal de la vaga per al govern és que es desviïn vaixells a d’altres ports (se suposa que no espanyols) ja que seria nefast per a l’economia del país, etc. Això vol dir, d’entrada, que considera que tenim uns ports ben poc competitius. Si les navilieres se’n van “definitivament” per unes aturades conjunturals, significaria que ara hi fan escala per molt poc. De fet els únics tràfics que potser marxarien serien els que utilitzen els ports espanyols per redistribuir càrregues cap a d’altres bandes. Per posar-ho ben clar, el port d’Algesires podria perdre encara més tràfic de contenidors a favor del port de Tànger, que té la mà d’obra més barata. Tindria això un impacte “irreparable”? Potser sobre aquest port i els seus estibadors és més que probable que sí, però bé que ho deuen saber els qui fan vaga. El que no està gaire clar és que els contenidors que han de venir a la península no acabin arribant-hi tant si els vaixells “feeder” que els distribueixen surten d’Algesires com de Tànger. Perquè el que compta per a l’economia és el servei que li dóna la cadena logística, independentment de per on passen les “caixes” que porten la mercaderia. Els problemes de veritat són les pèrdues per a les empreses que estan esperant que arribin les seves importacions i que puguin complir amb els seus clients exteriors.

Víctor Alexandre: «La pregunta falsa d’alguns tertulians espanyolistes»

"El conflicte el generen els qui no volen que la gent voti. És a dir, els qui prohibeixen votar, ja sigui SÍ i NO"

Hi ha una pregunta que sovinteja força per part d’alguns tertulians espanyolistes de l’esfera mediàtica catalana envers als seus oponents independentistes. La pregunta té algunes variants, però normalment l’articulen així: “Quan dieu que això va de democràcia, voleu dir que els qui no som independentistes no som demòcrates?" O així: “Considereu que els qui estem en contra de la independència de Catalunya no som demòcrates?” És una pregunta falsa, és clar; una pregunta baratera que revela un parell de coses molt significatives: una, la mala consciència del qui la fa; i l’altra, la manca de reflexió que comporta la seva sola formulació.

La primera, que és de caràcter psicològic, denota dissonància cognitiva. És a dir, l’estat de tensió que suposa per a la persona en qüestió el fet de mantenir de manera simultània dues cognicions psicològicament inconsistents. Aquesta és la raó per la qual, per exemple, hi ha tants fumadors que s’irriten cada cop que algú els recorda l’informe de l’OMS segons el qual el tabac mata set milions de persones cada any al món. Ja ho saben, això, i precisament perquè ho saben no volen sentir-ho. Altrament haurien de respondre’s per què, doncs, tot i saber-ho, no actuen en conseqüència? Per tant, davant la dificultat de justificar-se externament, intenten justificar-se internament. Aquest és el cas dels qui, sabent que prohibir les urnes és incompatible amb la democràcia, pretenen justificar la prohibició emparant-se en la llei. Una llei, ves per on, elaborada per ells mateixos, a la seva mida, per tal de poder seguir dient indefinidament que la llei no ho permet. Talment com el cínic ciutadà blanc que deia al ciutadà negre: “A mi no m’importaria que t’asseguessis al meu costat, a l’autobús, però com que la llei no t’ho permet fes el favor d’obeir i seu al darrere, que és el lloc que et correspon per la teva condició de negre. Si no ho fas, avisaré la policia”. I, és clar, com més obedient i submís era el ciutadà negre més honorable i demòcrata se sentia el cínic ciutadà blanc.

Gemma Aguilera: «El "ni quiero ni puedo” de les infraestructures»

“La desídia de l’Estat en infraestructures a Catalunya és genètica, inherent a la concepció mateixa de la nació espanyola del segle XIX”

Per enèsima vegada, el Govern català ha quantificat la desídia de l’Estat espanyol en matèria d’infraestructures de titularitat espanyola en territori català. Madrid només ha executat entre un 25% i un 30% de les inversions compromeses, i té obres pendents d’execució des de fa, ni més ni menys, que 22 anys. Ni Jordi Pujol se’n va sortir quan l’espanyolisme radical necessitava els seus vots, ni José Montilla i Pasqual Maragall van esgarrapar res del govern amic de Zapatero, si descomptem l’estafa del traspàs de Rodalies. I si ara el Govern de Carles Puigdemont pretengués aconseguir un tracte millor en aquest àmbit, tampoc no se’n sortiria, ni que fos a canvi de renunciar al referèndum. Perquè aquesta desídia, si bé s’ha manifestat de forma més obscena en els darrers anys, és genètica, inherent a la concepció mateixa de la nació espanyola.

La ‘culpa’ que Catalunya rebi un tracte deplorable en infraestructures si es té en compte l’aportació al PIB espanyol i la seva riquesa no és del 'procés'. És un mal incurable. Mani la dreta o mani l’esquerra, mai no es farà una política justa i ajustada a criteris de rendibilitat econòmica i social mentre aquest país sigui una perifèria més de la capital del regne d’Espanya. Si la lluita contra el referèndum uneix els constitucionalistes en un bloc sense fissures, la política d’infraestructures també ha unit els diferents règims de poder espanyol des de mitjans del segle XIX. Forma part de la història d'Espanya, i de poquíssim servirà que el Govern català exigeixi a l’executiu espanyol que compleixi amb les inversions. Perquè com passa amb el referèndum, Rajoy respondrà “ni quiero ni puedo”.

diumenge, 18 de juny de 2017

Germà Capdevila: «Espanya pel Sí»

En algun fosc despatx de Madrid, un grup secret treballa per fer possible la independència, dissenyant iniciatives destinades a ampliar la base de votants del Sí en el referèndum. Un dels membres destacats d’aquest grup –que podríem anomenar Espanya pel Sí– és el ministre Cristóbal Montoro. Aquesta setmana ha fet una contribució decidida a la campanya del Sí, vetant la convocatòria de places per als Mossos. Després d’anys sense fer-ho pel context de crisi, la Generalitat havia anunciat la convocatòria de 500 noves places. Montoro ha dit que ni pensar-hi, que com a molt seran 50, i d’aquesta manera ha creat un potent argument independentista: romandre a Espanya vol dir més inseguretat. El responsable d’Interior, Juan Ignacio Zoido, un altre integrant d’Espanya pel Sí, hi ha posat també el seu gra de sorra. En un context de creixent inseguretat europea per l’amenaça del terrorisme, continua vetant la participació dels Mossos d’Esquadra en els àmbits d’intercanvi d’informació amb les altres forces policials europees. Això sí, ha incorporat la policia basca, com a contrapartida per l’aprovació dels pressupostos de Rajoy. Un altre argument a favor del Sí: si volem augmentar els nivells de seguretat contra el terrorisme, o ens rendim a Rajoy, o esdevenim independents. També hi ha gent del PSOE, a Espanya pel Sí. Susana Díaz ha anunciat que dedicarà alguns milionets del generós superàvit fiscal de què gaudeix la seva comunitat per pagar la universitat a tots els andalusos que tinguin un 5 pelat. Una altra contribució magnífica a la campanya del Sí: o independència o la universitat més cara d’Espanya, mentre els nostres impostos paguen la matrícula a d’altres estudiants de la resta. També els jutges del TC són secretament membres d’Espanya pel Sí. Hem conegut que preparen l’anul·lació d’un seguit de lleis aprovades en els últims anys per protegir el català. Cal agrair-los tanta feina per ajudar-nos a aconseguir la independència. De debò.


Ponç Feliu: «Impudor»

S’ha dit que una de les característiques del poder practicat amb mentalitat imperial, és no només exercir-lo, sinó fer-ho ostentosament, amb descarada i descarnada exhibició, fent palès que aquest poder no té límits, ni tan sols els que imposa el més elemental pudor.

El govern del PP ens n’ha ofert un tast, d’aquest poder, mitjançant la creació d’un òrgan judicial que tindrà gairebé la darrera paraula, entre altres matèries, en les causes per corrupció. Em refereixo a la recentment creada Sala d’Apel·lacions de l’Audiència Nacional, destinada a convertir-se en un filtre formidable de nombrosos processos, no només dels jutges d’instrucció, sinó també de la Sala Penal de la mateixa Audiència Nacional.

La Sala la componen tres magistrats, dels quals dos correran per ella gairebé amb el carnet del PP penjant, com arracades, de cada orella. El tercer pot ser que només en porti una, d’arracada. En efecte, els tres magistrats d’aquesta sala són Concepción Espejel, com a presidenta, i Enrique López i Eloy Velasco. A aquest darrer se li ha aplicat allò de “la patada hacia arriba”, per la qual cosa deixarà de molestar, ja que era l’instructor dels casos Púnica i Lezo (pa part, s’ha de dir també que fou el director general de Justícia de la Generalitat valenciana en temps de Zaplana). Pel que fa a Enrique López, ha escrit molt temps una columna setmanal a La Razón; fou tertulià habitual en les televisions més ultradretanes de Madrid, va participar en més de 50 seminaris de la FAES, és gran amic dels antics ministres Mitchavila i Trillo; va entrar al CGPJ a proposta del PP i al Tribunal Constitucional – del qual va haver de dimitir en ser enxampat conduint borratxo– també a instàncies del PP. Les seves vinculacions amb aquest partit ocuparien no la resta de l’article, sinó el diari sencer.

Toni Soler: «No són ningú»

NOTÍCIES. Es tanca una bona setmana per als partidaris del referèndum. La llista de bones notícies no és precisament curta. Primera: malgrat tots els intents de desestablització, el govern català i la majoria que li dona suport apareixen perfectament alineats. Segona: les declaracions de Junqueras, Puigdemont i Romeva sobre alguns aspectes tècnics del referèndum demostren que els deures s’estan fent bé, i que hi ha -de moment- respostes per a cada nou interrogant. Tercera: el bloc unionista comença a dividir-se entre els que encara mantenen que “el referèndum no es farà” i els que, com Inés Arrimadas, comencen a témer que l’Estat no podrà evitar-lo, i que el que tocarà és intentar desprestigiar-lo i boicotejar-lo. Quarta: la portada de Politico, un dels mitjans europeus de més influència, presenta una Catalunya acollidora i respectuosa amb la identitat dels nouvinguts. I cinquena: l’espai dels comuns cada cop té més problemes per mantenir estàlvia la seva neutralitat. Les rellevants declaracions del pare espiritual del projecte, Jordi Borja, són molt significatives en aquest sentit. A Barcelona, només la forta resistència de la vella guàrdia d’ICV impedeix que Ada Colau faci el pas definitiu cap al suport -amb entusiasme o sense- a la consulta de l’1 d’octubre.

Ignasi Aragay: «Carta a Jordi Évole»

Benvolgut i admirat Jordi,

Crec que n’hi ha que porten set anys dient que el Procés no acabarà bé amb el desig inconfessable que no vagi bé. No és el teu cas, però hi són. Són els mateixos que porten set anys advertint amablement que amb l’expectativa de la independència s’està generant una futura gran frustració. Són els que allí on molts hi posen il·lusió, ells hi veuen perills, dubtes, realpolitik, divisió, por. Són els que insinuen a cada pas que les coses no es fan bé, que es va massa de pressa, que tanta diversitat ideològica no suma, que Europa i el món no permetran res... En fi, els que tot ho veuen com un problema ique, ves per on, no tenen cap solució que no passi per esperar que un dia llunyà hi hagi un canvi a Madrid que permeti una Espanya diferent.

Crec que els mals auguris d’aquests ciutadans demòcrates normalment es disfressen de sàvia i moderada neutralitat. Ells no són independentistes, però tampoc unionistes. I per descomptat no són nacionalistes de res. A vegades sembla que tinguin la subtil missió de deixar clar, per omissió, que el sobiranisme és a les mans d’una colla de bona gent que sense saber-ho i sense voler-ho, ai pobres!, s’han anat radicalitzant. Perquè mira que voler votar en un referèndum sense tenir el permís dels que mai deixaran que facin un referèndum!

Eduard Voltas: «Parlem de garanties?»

"El debat no són les garanties, el debat és si es vol o no es vol canviar de règim"

L’atzar ha fet que es compleixin 40 anys de les primeres eleccions democràtiques (1977) en ple debat sobre les garanties del referèndum de l’1 d’octubre. És una coincidència feliç, perquè permet recordar en quines condicions i amb quines garanties es van celebrar aquelles eleccions: convocades per un president, Adolfo Suárez, que encara s’estava descordant la camisa falangista, organitzades de dalt a baix per l’aparell de l’estat franquista, celebrades per escollir un Congreso i un Senado predefinits en la seva mida i funcions per les Corts franquistes, amb una única televisió que concentrava el 100% de l’audiència i estava sota control dels que convocaven les eleccions, amb les presons encara plenes de presos polítics, amb els partits de l’oposició tot just acabats de legalitzar i sense haver tingut temps d’organitzar-se normalment, deixant fora de joc l’últim partit que els catalans havien votat massivament la darrera vegada que havien tingut oportunitat de votar... Cal continuar?

Xerrada - col.loqui «El corredor mediterrani, solució o problema?» amb Joan Amorós, el 19 de juny


Gemma Aguilera: «Nostàlgics disfressats de socialistes»

"El procés és un clar atemptat contra els interessos d’un règim podrit de corrupció i autoritari, que no representa els interessos d’Espanya ni dels seus ciutadans, sinó d’una colla d’amics"

La societat espanyola ‘està en deute’ amb el PSOE de Felipe González i Alfonso Guerra. En bona mesura, és gràcies a ells que Espanya manté, més de quatre dècades després, un sistema judicial i policial empeltat de franquisme, i sobretot, un llenguatge i un imaginari col·lectiu social en què la por a la repressió judicial i policial, és a dir, les amenaces d’abocar el pes d’un Estat i de les seves clavegueres sobre una determinada població o fins i tot sobre una sola persona, s’accepten encara majoritàriament com un acte de democràcia. En nom de la unitat d’Espanya i del seu passat gloriós. El PSOE d’aquests dos barons de dubtosíssima trajectòria moral i allunyadíssims del socialisme històric que Pedro Sánchez intentarà ressuscitar, va prendre el control de l’Estat el 1982 i es va dedicar a consolidar una Transició que, lluny de pretendre la democratització absoluta de l’Estat com a objectiu prioritari, estava pensada per consolidar poders heretats de la dictadura que garantissin el blindatge d’un règim que ja va néixer corrupte, cosit a mida per a glòria de les elits polítiques i econòmiques disposades a entrar al búnquer –això incloïa els nacionalismes perifèrics-, i legitimat per una monarquia il·legítima.

divendres, 16 de juny de 2017

Guillem López Casasnovas: «Lluitant contra la decepció»

Una de les coses que destaquen del panorama polític és que s’ha perdut la por a la paraula independentisme. Tampoc ja no hi ha amagatalls fàcils darrere dels eufemismes del catalanisme, nacionalisme o, fins i tot, del sobiranisme. Ara la pregunta sol ser directa: sou independentista?

La resposta és indefugible però les diferències en el camí que argumenta la conclusió continuen essent rellevants. Acostumo a dir en el circumloqui que em porta a la resposta que jo encara estic en una situació de xoc en la qual no em puc creure que, amb el valor que té Catalunya per a Espanya, el govern central no reaccioni a la situació que vivim per a facilitar un nou encaix mínimament satisfactori per als catalans. No m’hi cap al cap. El fet de no oferir res, del no és no, com a càstig per la suposada violació de la legalitat de la proposta de fer un referèndum d’autodeterminació no treu que em sembli una irresponsabilitat, si no ja pel cost del desacord, per la magnanimitat requerible a qui té el poder i el vol exercir amb legitimitat. No espero ni un bri de seny polític, vista la mena de política predominant, aquella que fa bo allò de dir “bastaria que el govern conservador oferís quelcom perquè l’oposició socialista ho critiqués per ‘entreguista’, i viceversa”. Però sí que esperaria que, fins i tot els grans prohoms dels negocis s’adonessin que el conflicte polític es resol amb un acord polític i no amb l’exigència de la rendició d’una de les parts, que creu, convençuda, que té la raó. Tanmateix, aquesta renúncia no crec que passi. I si passés, deixaria tanta agror que en el futur rebentaria probablement a pitjor.

Vicenç Villatoro: «Fe d’errades»

FA UNS DIES, en aquest mateix espai, vaig escriure que a hores d’ara, pel que fa a les relacions entre Catalunya i Espanya, només hi ha dues opcions en catàleg: la independència (votant sí) o deixar les coses tal com estan (votant no, no votant o impedint que es voti). M’equivocava. L’article era un intent de dir que l’anomenada tercera via, del tot respectable, que passaria per millorar el finançament, fer les infraestructures que calen i garantir el paper del català, havia estat treta del catàleg per l’immobilisme de l’Estat. I això ho continuo creient. Però em vaig oblidar (d’aquí la fe d’errades) de la quarta via: no deixar les coses com estan ni millorar l’autogovern, sinó recular. I si la tercera via no és ara en el catàleg de les possibilitats reals, la quarta (la reculada) sí que hi és. Potser fins i tot més que quedar-nos com estem. El finançament empitjora, les infraestructures no es volen fer i sembla que el Constitucional ara vol refer a la baixa el paper social del català. Per tant, les dues opcions realment presents serien la independència o la reculada. Un amic meu unionista em deia: si no haguéssiu plantejat la independència, ara no us trobaríeu amb la possible reculada. Li vaig respondre: si no haguéssiu plantejat la reculada (en temps d’Aznar), potser ara no us trobaríeu amb la possible independència.

Font: ara.cat

Jofre Llombart: «Iguals davant la llei»

"Malgrat els intents de fer entrar el referèndum per la via de la llei, aquest dret es nega apel·lant a la llei. Perquè en el fons, tots els espanyols són iguals davant la llei, la llei del més fort"

Tots els espanyols són iguals davant la llei menys els Mossos d’Esquadra, que no tenen dret a tenir les dades de l’Europol sobre terroristes que sí tenen la Guàrdia Civil i l’Ertzaintza.

Tots els espanyols són iguals davant la llei menys els 450 catalans aspirants a ser Mossos d’Esquadra que deixaran de ser-ho perquè el Ministeri d’Hisenda vol que la Generalitat en contracti 50 i no 500.

Tots els espanyols són iguals davant la llei menys els bascos i els navarresos, que disposen d’un sistema fiscal propi i poden disposar dels diners recaptats per usar-los quan vulguin, com per exemple obrir una convocatòria d’oposicions a policia autonòmic.

Tots els espanyols són iguals davant la llei menys els canaris, que paguen un IVA del 7% allà on la resta de ciutadans paguen un 21%.

Nerea Rodríguez: «Catalunya abans espanyola que segura»

"Aquesta escalada d'amenaces no aconseguirà intimidar una societat que porta anys habituada a mobilitzar-se"

Per terra, mar i aire. L’Estat ha posat la maquinària en marxa i a cada anunci del Govern català relacionat amb el referèndum respon amb una amenaça. Ja fa dies que l’executiu que encapçala Mariano Rajoy es dirigeix explícitament als funcionaris, però aquest divendres el fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, ha fet un pas més i ha avisat els voluntaris. “Actuarem sense complexos contra aquells que incompleixin la llei l’1 d’octubre”, ha declarat des de Madrid.Les amenaces van començar dirigint-se al Govern de Puigdemont i a dirigents polítics independentistes, han passat pels funcionaris, fins arribar als ciutadans de base, als voluntaris. Les societats de l’exfiscal Anticorrupció Manuel Moix a Panamà no importen al fiscal general de l’Estat, però els voluntaris són un greu problema contra el que cal actuar “sense complexos”.

Vicent Partal: «Voluntaris? No saben ni de què parlen»

«Intentar desqualificar el referèndum de l'1 d'octubre atacant l'anunciat cos de voluntaris electorals no únicament és un error sinó que és fer el ridícul»

La dirigent de Ciutadans, Inés Arrimadas, va dir ahir que si el referèndum és conduït amb allò que ella en diu ‘voluntaris’, aleshores no és cap referèndum.

L’argument és pintoresc per diverses raons. Un referèndum és un procés electoral molt ben determinat que té l’objectiu que la ciutadania done l’opinió sobre una qüestió d’interès general que es vol resoldre políticament. Els referèndums es presenten sempre com una pregunta o més, generalment amb dues respostes (sí i no) sobre la qüestió. I un referèndum es decideix habitualment per majoria simple. Això els caracteritza arreu del món i no pas si es fan un dijous o un diumenge, en un dia o en tres, amb paperetes horitzontals o verticals, amb funcionaris en les meses o amb voluntaris. La pretensió d’Arrimadas és simplement ridícula.

O és alguna cosa més. Perquè en el nostre cas concret resulta que a l’estat espanyol ja s’han fet un grapat de referèndums i de processos electorals diversos. I o bé la senyora Arrimadas menteix deliberadament o bé no sap la llei, opció que en el seu cas gairebé em semblaria pitjor, encara. Perquè la LOREG, la Llei Orgànica de Règim Electoral General del 1985, actualment vigent, no admet discussió sobre qui és l’autoritat electoral i deixa ben clar que els membres de les meses electorals en cap cas no són funcionaris. O que si ho són no ho són per la condició de funcionaris. Cosa que molts de vosaltres deveu haver experimentat alguna volta, sense necessitat de saber de lleis: si mai us ha tocat d’anar a una mesa ja deveu haver après que no cal ser funcionari per a rebre els votants.

dijous, 15 de juny de 2017

Josep Ginesta: «Una República Catalana per a unes pensions dignes»

El sistema de pensions català serà més sòlid i sostenible que l’espanyol ja que tenim menys atur i més ocupació

Josep Ginesta, secretari general de Treball, Afers Socials i Famílies

Un dels valors en què es fonamenten els sistemes de pensions de repartiment és el que permet, de forma clara, que les generacions del present reconeguin l’esforç de les generacions del passat per construir una societat benestant i que ha permès que molts dels que ara estem en actiu puguem viure amb garanties. L’escola, les universitats, la sanitat... són un conjunt d’elements que tenim gràcies a l’esforç dels que ens han precedit.

Els sistemes de pensions de repartiment, com és el cas de l’espanyol, funcionen a partir de les aportacions que mensualment fan les persones que treballen i les empreses. Les aportacions s’ingressen al calaix comú, que permet, mes a mes, pagar la nòmina de les pensions de manera que no hi ha un estalvi al sistema, sinó que els diners que entren amb l’esforç dels que treballen s’utilitzen per pagar les pensions als que ja han treballat prou. Com deia, és un gran valor de la solidaritat intergeneracional.

Joan Rovira: «Spainspreading»

"El nacionalisme espanyol, espaterrat i orgullós, no ho vol veure, però s’enfronta a un nou 1898"

És a dir, asseure’s espaterrat, al bell mig de la història de la humanitat, amb els dallonses nacionalistes ben espaiosos i exposats (els tenim tan grossos que necessitem dos seients a l’autobús), mentre es proclama la veritat de totes les veritats: Espanya no s’entén sense Catalunya, Catalunya no s’entén sense Espanya. Ho ha dit el nou portaveu socialista, Ábalos, atent a no moure’s ni un mil·límetre del nacionalisme espanyol “hard”. Ho hagués pogut dir Rajoy, exactament el mateix. Una veritat testicular, carregada de testosterona, expressada amb lleugers matisos, amb més o menys mala llet i ràbia.

És el que deien els anglesos de les seves colònies nordamericanes o d’Irlanda. El que deien els emperadors romans sobre el seu imperi. El mateix que deien a França sobre Algèria. I tants i tants altres països i imperis de totes les èpoques: és inimaginable, inconcebible, impensable, que deixem d’existir. La història i la realitat, però, sembla ser que tenien idees diferents sobre la qüestió...

El debat de la moció de censura de Pablo Iglesias i Podemos ha dibuixat perfectament l’escenari polític dels propers mesos. El nacionalisme espanyol (que ja sabem que no existeix, oi?) no deixa espai per a res més que no sigui aquesta mena d’Espanya, segrestada políticament pel borbonisme i pel franquisme, que no pot ni podrà entendre mai cap mena de plurinacionalitat. Ni tan sols el federalisme no els entra al cap. Ni el respecte a altres cultures, ni la justícia en el repartiment dels equilibris de la cosa pública. Espanya només pot ser una, gran i lliure. I madrilenya. Desenganyem-nos.

Debat a la fresca «Quin futur volem: República Catalana?» amb Delgado, Fachin i Vilalta, el 16 de juny


Salvador Cot: «A Madrid ja veuen urnes»

"Amb urnes als col·legis, ja només dependrà de la societat catalana tant la participació com el resultat final de la consulta"

"Si l'U d'Octubre és amb voluntaris no és un referèndum, és un altre 9N", ha començat a dir Inés Arrimadas. Subtilment, però de pressa, l'Estat i els seus aliats unionistes estan canviant el discurs de la coacció pel del descrèdit. Ja no tenen tan clar que el referèndum es pugui impedir per la via de la intimidació i estan transformant les afirmacions rotundes -"Ni vull, ni m'ho crec, ni essent jo president es produirà aquest referèndum" deia Rajoy, el mes passat, a Sitges- en apel·latius de menyspreu com "neverendum", que és com s'hi refereixen des de Ciutadans.

S'obre pas, per tant, l'acceptació de què l'U d'Octubre hi haurà urnes a disposició de tots els ciutadans i que l'Estat s'haurà d'empassar, per segona vegada, les intimidacions grandiloqüents que caracteritzen, últimament, cada roda de premsa posterior al Consell de Ministres. I amb urnes als col·legis, ja només dependrà de la societat catalana tant la participació com el resultat final de la consulta.

Ramón Cotarelo: «Provocacions»

"La repressió ve a donar la raó a l'independentisme"

La vicepresidenta d'Espanya i virreina de Catalunya ha comparegut en 'Los Desayunos de TVE', convertida en nèmesi de l'independentisme català. L'acte de suport a la convocatòria del referèndum li sembla una “provocació”. Opina que el suport al referèndum i la independència està descendint. En què es basa és un misteri. En disminuir el suport social, segueix Sáenz de Santamaría, la Generalitat necessita tensionar la situació per mantenir mobilitzades les bases. I la veritat és que es mobilitzen bastant, a diferència de les de la pròpia vicepresidenta, que amb prou feines reuneixen dues dotzenes de fidels agitant banderes bicolores pels carrers buits.

Però la vicepresidenta és taxativa i dissipa tot dubte: faci el que faci la Generalitat, el referèndum no se celebrarà. I com ho impedirà el govern? Igualment taxatiu en la resposta, encara que aquesta planteja un problema de lògica que frisa el ridícul: que què es farà per impedir el referèndum? No caure en el parany de la provocació, no deixar-se arrossegar per ella, ni tan sols amb la convocatòria de la consulta. És a dir, no pensa fer res. És difícil impedir un referèndum no fent res. I no sabent ni volent saber res. Demana Sáenz de Santamaría a Puigdemont que vagi al Parlament amb el seu pla, el sotmeti a votació i torni a casa amb una motxilla carregada de “nos”. Puigdemont rebutja presentar res a votació. Vol anar a explicar la seva política. Santamaría respon que el Congrés no és lloc per a conferències. Doncs no vindria malament a les seves senyories una informació de primera mà, un briefing sobre una cosa sobre la que han de pronunciar-se i normalment no saben res.

Pere Cardús: «I vuit mesos després del referèndum…»

«Quan treu el cap per la cantonada, veu que la filera de veïns s'allarga fins al casal d'avis del barri. Com ella, la majoria de veïns porten el sobre a la mà»

Montgomery, 1955. És el primer dia de desembre. Fa fred. Fosqueja. Després d’una llarga jornada de feina, s’enfila a l’autobús que l’ha de dur a prop de casa. Té ganes d’arribar. Fa uns quants dies que ha tornat a tenir mal d’esquena. És un mal que li ve i li va sovint. L’autobús s’atura davant seu a la parada habitual. És pràcticament buit. Una vegada és dalt i ja ha pagat el viatge, s’asseu a la primera fila de la part posterior. Són a les primeres parades del llarg recorregut que encara ha de fer. Després d’un tram de trajecte, el conductor atura el vehicle. S’alça i camina cap a la part de darrere. S’atura davant d’ella i li ordena que s’aixequi i vagi a seure a les últimes files. Amb el dit índex de la mà dreta completament estirat el conductor assenyala un cartellet que adverteix ‘reservats per als blancs’.

Ella no s’alça. De primer, mira per la finestra com si la cosa no anés per ella. Resisteix. Quan el conductor alça més la veu, ella gira el cap i comença a mirar-lo. Ell amenaça que l’autobús no es tornarà a engegar fins que no hagi abandonat aquell espai reservat als blancs. Ella, amb una veu tranquil·la i cansada, li explica que té molt mal d’esquena i que està cansada després d’una llarga jornada de feina. Que té mal de coll i que tan sols vol arribar a casa per retrobar la família i descansar una mica. L’home, vestit amb uniforme i gorra blau marí, no està disposat a cedir. Mira la resta de passatgers i, assenyalant-la ara a ella, diu: ‘Aquesta senyora farà que avui no arribeu a casa fins més tard de l’hora prevista.’

Tertúlies amb Gràcia «El Parlament i el Procés» amb Josep Ma Martí Rigau, el 20 de juny


dimarts, 13 de juny de 2017

Jaume Marfany: «Algú, algun dia...(En reconeixement al voluntariat de l'ANC)»

Algú, algun dia, d’alguna manera. els reconeixerà públicament tot el que han fet, fan i faran...

Es lleven ben d’hora. Sempre són els primers d’arribar al lloc perquè són els que ho han de preparar tot. S’ajunten en grups i reben les darreres instruccions. Es col·loquen una armilla de color ben viu i, si és un dia com avui, una gorra perquè hauran de passar motles hores a ple sol.

Cal preparar-ho tot. Banderes, pancartes, domassos, tanques, carpes, cadires... el que calgui.

Quan la gent comença a arribar ells ja són cadascun al seu lloc. Tranquils, amables, gairebé tots amb un somriure còmplice als llavis, atenen la gent, donen indicacions, situen tothom al seu lloc. Amatents, vigilen que tot surti bé.

Salvador Cardús: «Qui és que no té respostes?»

És l'Estat que està forçant una unilateralitat que les nostres institucions democràtiques volien evitar

Som així. Havíem esperat data i pregunta amb impaciència i inquietud. Sempre amb aquell punt de desconfiança en nosaltres mateixos. Però just divendres al matí les vam conèixer, i, sense temps per gaudir de l’instant d’èpica serena que ens regalaven les nostres institucions des del Palau de la Generalitat, ja ens empaitaven noves impaciències i inquietud. ¿Vols dir que es podrà fer, el referèndum? Guanyarà el sí? I si es vota sí, com gestionarem l’endemà? Certament, són preocupacions raonables. Més que en un “procés” -és a dir, en una “successió predeterminada de fases”-, som en una exploració, en una gran aventura inèdita i, encara no fa deu anys, impensable. Des d’un bon començament, ha estat més clar l’horitzó final que no pas el camí que caldria seguir.

ARA BÉ, el primer que cal dir als qui tenen aquestes preocupacions, i molt particularment als qui fan una obsessiva petició de garanties al referèndum, és que, sisplau, les adrecin al govern i les institucions espanyoles. Vull dir que, en primeríssim lloc, qui vol limitar les garanties democràtiques del referèndum és l’estat espanyol. És ell que està forçant una unilateralitat que les nostres institucions democràtiques volien evitar i que han intentat trencar de manera formal en, com a mínim, 18 ocasions. Govern, societat civil i enquestes han dit que els catalans preferiríem un referèndum pactat. Però, si no pot ser pactat, també el farem tal com ens l’imposen: sense acord previ.

Salvador Cot: «La dura vida de l'unionista català»

"Albiol i Arrimadas es passen el dia demanant unes eleccions autonòmiques, tot i ser conscients que no arreglarien el seu problema. Simplement perquè una majoria PP-PSC-Ciutadans és inimaginable a Catalunya"

La clau de l'entrevista de diumenge va ser quan Carles Puigdemont va definir el -senzillíssim- procediment que han de seguir els partits unionistes per fer realitat la seva demanda d'eleccions anticipades: Votar i fer guanyar el no al referèndum de l'U d'Octubre. Així de simple.

La proposta de Puigdemont és el camí més curt per liquidar la càrrega demagògica de la demanda -mecànica, retòrica- d'eleccions per part del PP i aliats. Una, perquè deixa al descobert la fòbia de l'unionisme oficial a les urnes i, sobretot, perquè evidencia la impossibilitat de l'espanyolisme català per aconseguir una majoria, ni en el referèndum ni en el Parlament. Albiol i Arrimadas es passen el dia demanant unes eleccions autonòmiques, tot i ser conscients que no arreglarien el seu problema. Simplement perquè una majoria PP-PSC-Ciutadans és inimaginable a Catalunya.

El pitjor paper de la política catalana és el que els ha tocat als partits unionistes, als quals no fan ni cas ni tan sols els seus dirigents de Madrid. Sense oferta i demanant unes anticipades que, com a molt, els deixarien al mateix lloc on són ara.

Font: elMon.cat

Pere Cardús: «Què cal per a fer un referèndum: manual d’instruccions»

Repassem totes les accions que ha de preveure el govern de la Generalitat per assegurar que l'1 d'octubre es pugui votar

Des de divendres passat, totes les mirades són posades en el dia 1 d’octubre. Per arribar a aquell dia amb la feina feta per a poder votar de manera efectiva i concloent, hi ha un seguit de passos que cal fer aquests tres mesos vinents. Quant al referèndum d’independència, s’ha parlat de moltes qüestions particulars. De les urnes, del vot exterior, del cens, de la base legal, etc. En aquest informe volem oferir una mirada completa a les tasques i aspectes que cal tenir en compte per a fer el referèndum que han anunciat el president Carles Puigdemont i el vice-president Oriol Junqueras. Abans de tractar-les d’una en una, vegem quin és el calendari orientatiu que estableix la fixació de la data de l’1 d’octubre.

Calendari del referèndum
9 de juny: anunci de data i pregunta;
30 d’agost: aprovació de la llei de referèndum i/o de transitorietat;
4 de setembre: signatura del decret de convocatòria del referèndum;
11 de setembre: diada nacional;
14 de setembre (vespre): actes de començament de la campanya;
15 de setembre: primer dia de campanya;
29 de setembre: tancament de la campanya;
30 de setembre: jornada de reflexió;
1 d’octubre: votació.

Aquest calendari orientatiu anirà farcit de dates més concretes quan s’aprovi el reglament que regularà la convocatòria del referèndum. Aleshores, hi haurà dates de publicació del cens, d’al·legacions dels ciutadans, de constitució de la sindicatura electoral (o junta), de publicació del cens electoral… De moment, repassem tots els aspectes i elements que s’han de preparar, habilitar, comprar o anunciar per a poder votar l’1 d’octubre en un referèndum sobre la independència.

Marta Rojals: «El sí, el no i el no ‘equidistant’»

«Donat el referèndum d’autodeterminació, només el consideraran vinculant si és acordat amb l’estat. I si l’estat no l’acorda, només el consideraran vinculant si guanya el no»

No sé pas si en els altres referèndums d’autodeterminació del món també passa: que els independentistes hagin de confrontar la campanya del sí contra dues campanyes del no: la del no directe, l’espanyolista, que diu que ‘no podeu perquè no us deixarem’, i la del no indirecte, el fraternalista, que diu que ‘no podem perquè no ens deixaran’.

En el cas del no directe, ens esperen tres mesos més del disc ratllat que el referèndum ésil·legalésil·legalésil·legal i que noesfarànoesfarànoesfarà. Això ja ho tenim, i la resposta és fer-lo. Després, surti el resultat que surti, només el consideraran vinculant si guanya el no. Fàcil. Next. El no ‘equidistant’ va a parar al mateix lloc, però per la via de la complexitat: per començar, els seus afins sí que volen un referèndum, a diferència dels que deien que era ‘pantalla passada’ i que ara volen fer un referèndum, ha-ha! –deixem uns segons per a reflexionar la filosofia. Ara bé, donat el referèndum d’autodeterminació, només el consideraran vinculant si és acordat amb l’estat. I si l’estat no l’acorda, només el consideraran vinculant si guanya el no. Superequidistant, supersobirà i superneutral. Amb raó el vice-president de l’espanyolíssima Societat Civil Catalana considera aquesta posició una ‘jugada mestra’ i ‘més efectiva que tots els discursos sobre la legalitat de Ciutadans, PSC o PP junts’. No serà aquesta humil secessionista qui posarà en dubte els interessos que més li fan gust.

dilluns, 12 de juny de 2017

Germà Capdevila: «La gran mentida»


«Cal desmentir la fal·làcia més gran de l'unionisme: el referèndum és legal"

Un dels mantres de l'Estat espanyol i de l'unionisme en general és el que diu que el referèndum és il·legal i que no cap dins de la constitució de 1978. Es repeteix que Escòcia va poder celebrar un referèndum perquè el Regne Unit no té una constitució escrita, però que en Espanya és impossible. "No puedo y no quiero", en paraules de Mariano Rajoy.

Cal desmentir categòricament aquesta afirmació. El referèndum d'autodeterminació de Catalunya troba cobertura legal dins del Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Social i Cultural, adoptat per l'Assemblea General de les Nacions Unides el 1966 i signat pel Regne d'Espanya el 1976. Un tractat internacional que després de la seva publicació en el BOE del 30 de abril de 1977 va quedar incorporat dins l'ordenament jurídic espanyol.

Salvador Cot: «El Congo espanyol»

"Les manifestacions són ignorades, el conflicte es nega i els possibles interlocutors són represaliats. És més, els catalans són tractats com a éssers infantiloides"

De tot el que ha passat en aquesta profunda crisi política entre Catalunya i Espanya, segurament el que costa més d'explicar és l'actitud estrictament colonial que mantenen, impassiblement, les elits de Madrid. En qualsevol país d'Europa, manifestacions com les que s'han donat a Barcelona, ininterrompudament, des de l'any 2012 haurien mogut govern i partits cap a una negociació, per més distància que hi hagués en el punt de partida. Sempre hi ha massa interessos en joc com per jugar amb foc durant tant de temps.

Però no. Les manifestacions són ignorades, el conflicte es nega i els possibles interlocutors són represaliats. És més, els catalans són tractats com a éssers infantiloides, fàcilment manipulables des d'una única televisió i enlluernats per uns líders indígenes corruptes i ignorants. En definitiva, un dibuix fàcilment encabible en qualsevol de les vinyetes de Tintín al Congo.

Joan Mollà: «Espanya o Madrilàndia?»

Segurament, d’aquí a uns quants anys, quan Catalunya funcioni a ple rendiment com a estat independent, girant la vista enrera i al nostre voltant, sentirem veus provinents de la península que en el fons ens agrairan haver-los obert els ulls. I doncs?

Per una banda, segurament s’hauran adonat que moltes de les coses que deien dels catalans eren absolutament falses. I ja no entrem en barbaritats com que la resta d’Espanya finançava Catalunya, sinó, per exemple, la qüestió de la insolidaritat. Estic segur que les relacions amb els veïns de ponent seran bones, l’intercanvi comercial i les col·laboracions seran fructíferes. I allò que vagaríem per l’espai sideral, pobres, aïllats d’Europa, expulsant habitants forans i amb una pèrdua del vigor econòmic considerable, no eren sinó contes de la vora del foc.

Però sobretot, ens agrairan haver-los permès descobrir que Espanya anava nua,ensenyant les vergonyes. Que la seva estructura d’acumulació de poder i de diners en un nucli dur anomenat Madrid era a costa d’anar arruinant la resta de territoris, i que això era insostenible. Amb Catalunya es podia anar dissimulant, sempre que la crisi no s’aguditzés. Però igualment a la llarga, resultava inviable, endeutant-se per pagar les pensions, incapacitats per disminuir l’atur i la precarietat, per no prendre mesures dràstiques de reorientació de l’economia, com ara prioritzar la productivitat industrial en comptes de la pura especulació o les construccions faraòniques inútils. (inútils excepte per a les butxaques dels escollits )

Oriol Izquierdo: «Cent onze dies contra la por»

«Probablement tot el camí que hem fet fins ara, per més que hagi resultat esgotador, calia que el féssim com l'hem fet»

Divendres 9 de juny. El vice-president Junqueras i el president Puigdemont, davant del govern i la majoria absoluta de parlamentaris que els donen suport, ho acaben d’anunciar: el diumenge 1 d’octubre els ciutadans de Catalunya podrem votar sí o no a aquesta pregunta: ‘Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?’ Encara no han passat dos minuts i ja ens n’arriben les primeres reaccions.

Inés Arrimadas opta pel menyspreu: hem tornat al 9-N del 2014 i si el president no diu res més és perquè ‘no té ni idea de com fer’ la consulta. Menyspreu. Xavier García Albiol no baixa del seu núvol de postveritat i etziba una llarga corrua de paraules amb una contundència que vol ser mesurada, però que li queda més aviat embarbussada: això és política-ficció, estem davant d’uns farsants que cada dia estan més sols, president posi les urnes (!) i preocupi’s del que de debò preocupa els catalans. Confusió. Miquel Iceta afirma que el referèndum no es farà, torna a llegir malament la carta de la Comissió de Venècia i s’equivoca una altra vegada demanant un diàleg superat (parla de ‘retrobar el pacte constitucional del 78’, pobre, i ens ho diu a nosaltres!). Joan Coscubiela no surt del seu coragre, troba que tot és fum i demana saber uns detalls que sap que aviat sabrà. Viu enmig d’una profecia autocomplerta. Només Enric Millo, veritable avantguardista de la política espanyola, ha adoptat un altre to i ha reprès les amenaces. Diu que ens calcem, que si la cosa avança per aquest camí, que si la cosa es concreta de debò, inhabilitaran polítics, funcionaris i empreses. Tot el que es bellugui. Tot el que respiri.

diumenge, 11 de juny de 2017

Toni Soler: «Els guardians del referèndum»

RECTIFICAR. La crítica pel tacticisme dels comuns és recurrent i, en bona part, justificada. Només cal repassar què deien en públic Colau, Pisarello i d’altres fa només tres anys, abans d’arribar al poder. Tot eren clams a favor del dret a decidir, la desobediència, superar el marc constitucional, etcètera. El viratge que ha fet l’esquerra alternativa s’ha aguditzat a mesura que ha conquerit quotes de poder, i a mesura que, contra la seva previsió, el dret a decidir ha passat del pla teòric al pràctic. Ara bé: rectificar en política no té res de dolent, i a Catalunya ho ha fet pràcticament tothom, començat pel sobiranisme, que després de les eleccions va decidir recuperar la pantalla passada del referèndum per reunir forces. Però una cosa és canviar de parer i una altra és la tàctica del calamar, és a dir, sembrar el paisatge de confusió i dubtes. Els partits de govern han de tenir posicions clares quan es debat una qüestió central. Entenc que els comuns tenen la sensació que el debat els ve imposat, i que voldrien fer lloc a la seva proposta -una república catalana en una Espanya confederal-. Però els agradi o no són els independentistes els que porten la iniciativa al carrer i al Parlament, i a més Espanya no està disposada -ni ho estarà en un futur raonable- a debatre un escenari confederal.

Tayssir Azouz : «Sí, vull»

"Ho farem a la manera democràtica. Cívicament. Debatent i votant. És exactament això el que pretén prohibir l’estat espanyol"

L’1 d’octubre de 2017, els ciutadans de Catalunya seran convocats per respondre a una pregunta molt clara i inequívoca sobre el futur polític del país: voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república? Més important encara, el Govern de Catalunya s’ha compromès a aplicar el resultat de la votació, assumint-ne totes les conseqüències. Per fi, tenim una oportunitat inapel·lable per ratificar i cloure un procés que, en cas de victòria, ens portarà naturalment a un altre: el de la constitució de la República de Catalunya.

Així doncs, encara tenim feina. No es pot dir blat fins que no sigui al sac i ben lligat. Encara que alguns intenten tossudament fer-nos creure el contrari, els partidaris de la independència vam guanyar el 27-S. Per primera vegada a la història d’aquest país, vam obtenir una majoria parlamentària favorable a la independència i a la creació d’una república. El compromís amb les urnes de l’independentisme català és tal que l’1 d’octubre tothom podrà defensar la seva posició, aquesta vegada comptant vots a favor i en contra. I ho farem a la manera catalana. A la manera democràtica. Cívicament. Debatent i votant. És exactament això el que pretén prohibir l’estat espanyol.