diumenge, 30 d’abril de 2017

Germà Capdevila: «Coscubiela, a Venècia»

La suposada indefinició en relació amb el referèndum de CSQP –la coalició que uneix ICV, EUiA i Podem, però no els comuns, un detall no menys important– havia arribat a un punt que vorejava el ridícul, sobretot per la defensa d'un referèndum acordat que tothom sap que és impossible mentre Espanya sigui Espanya. Aleshores Joan Coscubiela ha tingut la pensada d'idear una alternativa discursiva per superar el parany del permís de l'Estat per votar (que ja no es creuen ni els seus), i ha proclamat amb solemnitat que cal que la Generalitat demani l'empara de la Comissió de Venècia. És més, ha assegurat que, si s'aconsegueix la intervenció d'aital òrgan consultiu del Consell d'Europa, la seva formació política donarà suport al referèndum d'autodeterminació. És com dir que ho farà si plou durant un mes seguit al Sàhara. La Comissió de Venècia només actua a instància dels estats, i fins i tot si infringís aquesta norma i decidís emetre un dictamen sobte el cas català, sense cap dubte defensaria la posició espanyola, perquè al Consell d'Europa manen els estats. Coscubiela ho sap i vol provocar aquest fet, per poder dir que el referèndum unilateral no es pot fer i que és impossible.

Jordi Grau: «Acostant-nos al referèndum»

Tot avança inexorable cap a la confrontació democràtica amb l'Estat. El president Puigdemont, amb el suport del govern i amb la majoria independentista al Parlament de Catalunya, convocarà el referèndum abans de marxar de vacances, segons li va confirmar a Miquel Iceta en seu parlamentària i a preguntes del portaveu d'un partit que havia estat clau a Catalunya i que camina cap a la irrellevància si no es desfà del seguidisme d'un PSOE que pot acabar com els socialistes francesos. Què farà l'Estat? La gran pregunta. Tal i com estan ara mateix les coses, l'Estat farà tot el que pugui per evitar el referèndum. Què vol dir això? Doncs tot el que pugui perquè han de dissimular com el tenen, el seu Estat, amb un govern sustentat per un partit investigat per corrupció per totes les bandes, que cobrava sobresous i del qual es va descobrint cada dia més que algú ha practicat allò que Eduardo Zaplana predicava quan encara era alcalde de Benidorm i el van enxampar a les cintes no acceptades pel jutge del cas Naseiro, on se l'escoltava dir que estava a la política per forrar-se. Que els escorcolls a can Pujol i la detenció del fill gran es fan per amagar tot el que passa al PP, ho saben fins i tot els més afins. Cosa que no vol dir que no hi hagi brutícia en els negocis del fill gran i de la mare Ferrusola. Però Pujol, que no va ser mai independentista, és ara un home gran que potser ni farà servir aquells dossiers que diuen que tenia, aquells que si es sacsejava la branca podien fer caure l'arbre. Si es pensen que l'independentisme és Pujol, s'equivoquen. Ara s'han adonat que això de la independència no és cosa d'en Mas i quatre més, i s'han acollonit. Ara es lamenten de no haver escoltat Millo i haver-se refiat de Duran i Lleida. Aquest home els ha fotut a tots i s'ha enfonsat sol. Ara ja saben que la independència fa camí i que no s'aturarà ni acusant Lluís Llach de feixista. Ara són ells els que s'han de preguntar què faran per aturar allò que és inaturable.


Marina Llançana: «Externalitzar el referèndum»

És una bona notícia que finalment el grup parlamentari liderat per Lluís Rabell hagi deixat aparcada la condició que el referèndum hauria de ser pactat amb l'Estat perquè CSQP s'hi pugui sumar. I és que després de les querelles, les inhabilitacions, les suspensions de lleis al TC i la lamentable operació Catalunya, seguir esperant que el govern espanyol d'un dia per l'altre s'avingués a acordar data i pregunta era impensable fins i tot per al més optimista.

És bo, doncs, que CSQP s'apunti al referèndum o referèndum, però ara posa una condició tant o més difícil de complir que l'anterior: que el plebiscit tingui l'aval previ de la Comissió de Venècia, l'òrgan del Consell d'Europa que dirimeix assumptes constitucionals. Coincideixo amb el grup de Rabell i Coscubiela que això seria ideal; no hi ha res millor que poder convocar els ciutadans a les urnes amb l'aval d'un organisme europeu com aquest, i més veient com les gasta el govern espanyol a l'hora de garantir els drets democràtics de la ciutadania.

Toni Soler: «Sense tercera via»

MIRATGES. Hi ha d’haver alguna bona raó per la qual gent tan diversa, de l’esquerra llibertària a la dreta més rància, repeteixi als quatre vents que la convocatòria del referèndum és un exercici d’escapisme pueril que acabarà quan un dels dos protagonistes de l’aventura -ERC o el PDECat- tingui el coratge d’assumir-ne el fracàs. Sí, hi ha una bona raó per defensar aquesta tesi, i és la por de perdre el control del relat polític. Per desgràcia, el referèndum només satisfà els independentistes. El sol fet de dur-lo a terme es consideraria una victòria. Per a tots els altres, l’autodeterminació és un maldecap en què tenen molt a perdre i poc a guanyar. Per tant, els uns faran el que puguin per impedir-lo i els altres no faran res per garantir-ne l’èxit. Si a això hi sumem les incerteses legals i la indiferència internacional, és obvi que el full de ruta té molts factors en contra. Però si el govern aconsegueix, malgrat els obstacles, obrir els col·legis electorals i posar-hi les urnes, una part de la batalla estarà guanyada. Perquè enfrontar-se a la gent que vota no ve de gust a ningú. I aquesta pot ser la guspira que mobilitzi els uns, tregui la son de les orelles als altres, i arrossegui per terra el crèdit democràtic de l’Estat.

Jordi Creus: «Soraya i Susana»

«La història d’Europa i del món ens han demostrat que el referèndum és la millor solució per donar resposta a problemes polítics»

“No hi haurà referèndum perquè Espanya és una democràcia”. Així de contundent va ser la resposta de Soraya Sáenz de Santamaría a una pregunta del senador Miquel Àngel Estradé aquesta mateixa setmana. Per tant, la vicepresidenta contraposa el referèndum, màxima expressió de la sobirania popular, amb la mateixa democràcia. Talment com ho va fer fa uns mesos l’actual delegat espanyol a Catalunya, Enric Millo, quan va afirmar que “els referèndums consoliden i accentuen els conflictes”. Vaja, que les urnes no serveixen per arreglar problemes, sinó per fer-los més grans.

La presidenta de la Junta d‘Andalusia tampoc es va mossegar la llengua: ahir mateix, en un col·loqui de Tribuna Barcelona, Susana Díaz va deixar anar que ni ella “ni cap demòcrata pot acceptar que es vulgui desconnectar Catalunya de la resta d’Espanya” (ni que una majoria de catalans així ho decideixin, afegeixo jo). Res de nou, fa un temps, Alfonso, el germà de Juan Guerra, en un article a la revista Tiempo, ja oposava el dret a decidir amb democràcia i demanava obertament la suspensió de l’autonomia catalana.

Ferran Casas: «Venècia i la diferència amb el 9-N»

«La diferència amb el 9-N no la marcarà la comissió de Venècia. Ho farà la participació i la voluntat del Govern d'aplicar el resultat»

El marge de maniobra per als "comuns" és cada cop més estret. Fins ara, tant el grup parlamentari de Catalunya Sí que es Pot (CSQEP) com el nou partit que lidera Xavier Domènech -on a més d'ICV, EUiA i el Podem "no oficial" hi ha, en posició de predomini, la Barcelona en Comú d'Ada Colau- han fet mans i mànigues per no moure's de l'ambigüitat en el debat independentista. Defensant el referèndum pactat amb l'Estat (sense posar-hi dates) i les vaporoses "sobiranies compartides" aconseguien fugir d'estudi.

Aquesta estratègia els ha servit per fer la viu-viu des de les eleccions plebiscitàries del 27-S, on l'espai dels "comuns" va pagar la seva indefinició en un escenari de polarització sobre la independència. El Govern va certificar en un acte solemne a Palau el seu compromís amb el "referèndum o referèndum", i Rajoy -a qui els escàndols de corrupció no han retirat els contraforts del PSOE i C's en l'afer català- és una roca. Així les coses, aquest espai polític s'ha vist obligat a moure fitxa en clau propositiva. Ho ha fet Joan Coscubiela, en nom de CSQEP, afirmant que només donaran suport al referèndum si té el suport de la Comissió de Venècia.

Eduard Voltas: «El regal de Pablo Iglesias»

"Amb la moció de censura inviable, l’independentisme es troba amb un regal inesperat de Podemos a màxim cinc mesos del referèndum"

És ben sabut que una de les principals fortaleses argumentals de l’independentisme és l’absència d’un projecte a nivell espanyol que sigui alternatiu i alhora viable. A mesura que el procés ha avançat, s’ha constatat que la tria no és entre la independència i un encaix plurinacional dins d’Espanya, sinó entre la independència i l’immobilisme o, fins i tot, entre la independència i la regressió democràtica i nacional. Les dues eleccions generals consecutives (desembre 2015 i juny 2016) van servir per certificar que el búnquer del règim del 78 no només es tancava per dalt, sinó també per baix: és el vot popular qui ha donat la grandíssima majoria del Congrés i el Senat a PP, PSOE i C’s.

Jofre Llombart: «Quin és el pla B?»

"Què vol dir actuar amb proporcionalitat? Com s’actua amb proporcionalitat davant de les 2.344.828 persones que, com a mínim, volen votar?"

Article dedicat a Lluís Llach, Pere Cardús i a la llibertat d'expressió.

És la pregunta que qualsevol persona relacionada amb el món independentista acaba rebent: “I si no es pot fer el referèndum, què passarà?”. Ja pots ser conseller, diputat, regidor, soci de l’ANC, o simplement tertulià, director de diari o periodista que cada setmana escriu sobre el tema: tard o d’hora, en un dinar familiar, en una presentació d’un llibre, pel carrer o pel Twitter et caurà un: “i què, què passarà?”

Amb tota la bona intenció del món o també amb una de no tan bona, la pregunta busca trobar una resposta que va des de l’interès real a una crítica velada passant per un intent de conyeta. Sempre que m’hi trobo contesto el mateix: ningú ho pot saber perquè no hi ha cap persona, ni a la Generalitat ni a la Moncloa que pugui controlar tots els moviments que s’esdevindran. Es poden preveure, com un jugador d’escacs, però no hi ha cap persona que controli a la vegada què farà el jugador que porta les blanques i el jugador que porta les negres.

Sala i Martín: «Fins al dia de la independència, David Fernàndez i Junqueras són companys meus»

Entrevista al catedràtic d'Economia de la Universitat de Columbia: 'Alguns voldrien fer una constitució com una camisa de força per instaurar una dictadura d'esquerres'

Xavier Sala i Martín (Cabrera de Mar, 1962) no fa càlculs electorals ni resta pendent dels interessos de cap partit. Per això pot parlar sense manies i dir què pensa. El cap li funciona de pressa i sembla que ja ha rumiat les respostes abans d’haver sentit les preguntes. Demana als dirigents independentistes una actitud que ‘faci trempar’ la gent. Defensa que cal presentar arguments i resoldre dubtes, però d’una manera que activi i mobilitzi els catalans. Recorda que el plebiscit del 27-S es va guanyar i que el govern espanyol ha de saber que, si impedeix el referèndum amb l’ús de la força, la majoria independentista actual declararà la independència tot seguit, sense esperar res més. A banda d’explicar tot això, en aquesta entrevista parla dels efectes de Trump sobre la independència, d’allò que ens ensenya Jefferson a la Declaració d’Independència dels EUA i de com creu que ha de ser la constitució catalana.

-Teniu la impressió que l’independentisme no parla amb prou claredat?
- No sé si aquest és el problema. No crec que sigui una qüestió de parlar més clar o menys. Crec que els màxims dirigents sovint fan coses que fan destrempar. Les eleccions, les votacions i els referèndums no les guanya qui capgira més opinions de l’altre bàndol. La gent que vota una opció tendeix a votar aquella opció. Els canvis es produeixen per la capacitat d’activar o de mobilitzar l’electorat d’uns i altres. Els traspassos de vot són força limitats. I amb la independència passa igual.

Els 10 punts de l’ANC per a saber què passarà d’aquí al setembre

L'entitat preveu diverses mobilitzacions segons la reacció repressiva de l'estat espanyol contra el referèndum

Quin paper ha de tenir l’ANC quan es convoqui el referèndum? Què farà l’entitat davant de les possibles actuacions del govern espanyol? I quina situació preveu després del referèndum? L’ANC es dissoldrà si guanya el sí? Totes aquestes qüestions són damunt de la taula en l’assemblea general que l’ANC fa avui a Granollers, i queden recollides en el full de ruta que s’hi sotmet a votació. En aquest article, resumim en deu punts quines són les claus per a entendre el futur immediat de l’ANC.

1. Quines condicions ha de tenir el referèndum?
La pregunta que proposa l’entitat és la següent, amb resposta binària de sí o no: ‘Voleu que Catalunya esdevingui una república independent?’ No demana que hi hagi cap mínim de participació ni d’aprovació, seguint les recomanacions de la Comissió de Venècia, per evitar un boicot dels partidaris del no. I demana que hi hagi una supervisió internacional de la campanya i de la jornada de votació.

2. La taula de partits i entitats
L’ANC demana que una taula integrada per partits i entitats –batejada com a Òrgan de Coordinació Nacional– condueixi de manera unitària l’estratègia per al referèndum. Ha de servir per a prevenir, en paraules de Jordi Sànchez, que es cometin errors, i blindar-se dels intents d’intoxicació i dels atacs que hi pugui haver per part del govern espanyol i partits unionistes, tant en l’àmbit polític com mediàtic.

divendres, 28 d’abril de 2017

Roger Buch: «Retratar el dèficit democràtic»

«Als diputats i periodistes que ens visiten no cal convèncer-los dels beneficis de la independència dels catalans sinó la naturalesa del règim a què ens enfrontem»

Amb tantes notícies que passen i amb el vertigen del dia a dia, cal aturar-se a recordar alguns fets que han passat aquests darrers dies i que tenen un alt valor simbòlic. Hem vist les imatges del funeral d’Utrera Molina on, els amics falangistes de l’exministre franquista que havia signat la pena de mort de Puig Antich, li retien honors i cantaven el “cara el sol” sense cap mena de vergonya davant la presència del gendre Ruiz Gallardón, que estava portant el fèretre. Si no ho heu fet, val la pena veure el vídeo, les imatges són esgarrifoses per a qualsevol ànima democràtica. No és un crit espontani d’un nostàlgic, és una cerimònia al pur estil falangista: "Franco presente!, José Antonio Presente!, Utrera Molina presente!".

També molt recentment han sortit a la llum les fotografies de la vetlla militar que es va fer fa un mes al general Sanjurjo al cementiri de Melilla en ocasió del trasllat del seu cos des de Saragossa. Aquí no hi ha vídeo, i tot i que s’intenta dissimular dient que era una cerimònia privada, les fotografies no deixen lloc al dubte. Al general que fou dues vegades colpista, se l’ha enterrat com un soldat amb els honors corresponents i amb la presència del president de Melilla. La família demana el trasllat del cos i aleshores l’exèrcit hi col·labora de manera oficial. De puntetes, sense foto oficial però amb soldats uniformats, és a dir amb la col·laboració oficial de l’exèrcit. Els dos fets ens revelen de manera crua que al 1978 no hi va haver ruptura i que el règim actual no va fer tabula rasa amb al feixisme.

Puja al tren de la República el 30 d’abril!

Els rajos de sol es filtren mandrosament entre les fulles dels til·lers i els plàtans, enlluernen els veïns que passegen, tots mudats, per l’avinguda. L’aire s’omple amb la flaire de les viandes que es venen a les paradetes i el so de crits i rialles dels infants que juguen i corren arreu, perquè aquest no és un diumenge qualsevol de primavera, aquest és un diumenge de Festa Major.

Mentre continuen el seu passeig, de sobte, els vianants es troben sota la marquesina de la nova estació de la Sagrada Família, on el tren de la República s’espera per sortir. Homes i dones anunci caminen per l’andana i s’aturen, de tant en tant, per fer petar la xerrada amb la gent mentre, al seu voltant, companys reparteixen fullets i somriures. El cap d’estació anuncia la propera sortida del tren i el revisor anima els veïns a passar per la taquilla a recollir el seu bitllet. El mosso transporta al seu carretó l’equipatge dels passatgers que van omplint els vagons amb els seus anhels i desitjos per un futur que construïm entre tots, perquè en aquest tren tothom hi té el seu lloc. Mentrestant, els infants s’entretenen dibuixant i pintant-se el rostre mentre enlairen globus plens d’il·lusió i d’alegria. Els viatgers més decidits es fan una foto de record als comandaments de la locomotora, perquè el tren de la República el condueixen tots els seus passatgers.

A prop, un grup de fotògrafs ambulants cerca incansablement els millors enquadraments i ofereix a la gent un marc per guardar un bon record d’aquest dia.

Avinguda avall, a l’ombra del fanal modernista d’en Pere Falqués, els veïns fan cua per recollir estelades i pancartes noves per guarnir el barri per als dies històrics que s’acosten i s’alegren l’espera tot guaitant a la pantalla els vídeos que ens recorden tot el que hem fet junts fins ara, juntament amb els retrats de tots aquells que ara mateix s’estan fent fotografies pels voltants.

Després, abans d’anar a dinar, tots plegats compartirem un aperitiu i xerrarem una mica a la cantina de l’estació.

Com tot el que hem fet fins ara, això ho fem possible tots els voluntaris.

Anima’t i vine el diumenge 30 d’11 a 15 h a l’avinguda Gaudí, entre Provença i Rosselló: ens ho passarem molt bé!!!

T’hi esperem!

Endavant, República!

Equip de Coordinació

Assemblea General Ordinària a Granollers, el 29 d'abril

Vine a l’Assemblea General Ordinària de l’ANC, que enguany se celebra a Granollers, per saber de primera mà quin serà el full de ruta per a les properes setmanes.

A més, podrem gaudir d’un bon dinar amb els companys i companyes d’altres territorials, un dinar de germanor per celebrar la feina feta i la que farem.

Estem organitzant un autocar per anar-hi plegats, juntament amb els companys de Fort Pienc. T’hi apuntes?

Per reservar lloc, menú i plaça d’autocar, omple els formularis que has rebut en els comunicats sobre l’AGO, en què trobaràs tota la informació que necessites.

Gràcies per fer-ho possible!!

Endavant, República!

Equip de Coordinació

Modest Guinjoan: «Una oportunitat única contra l’atur juvenil»

Crear el nou Estat català generarà uns 50.000 llocs de treball i podrà fixar un salari mínim que posi fi a sous de misèria

Modest Guinjoan. Economista

El pitjor problema de l’economia en els darrers deu anys ha estat, sense cap mena de dubte, l’alt nivell d’atur. Taxes del 26 % (2013) són un fracàs per un doble motiu: 1) perquè en cap país del món avançat s’hauria permès, i 2) perquè cap país hagués actuat amb la passivitat i la resignació amb que ha actuat l’Estat espanyol. I si per al conjunt de la població activa la taxa d’atur ha estat altíssima, per als joves de menys de 25 anys encara ha estat molt pitjor: el 2013 va assolir a Espanya el dramàtic registre del 55,5 %.

A Catalunya les dades també han estat dolentes, però no tant i han evolucionat millor. Agafant les dades més recents de l’EPA (2016), la taxa d’atur dels menors de 25 anys es va situar en el 34,3 %, (46,7 % a la resta de l’Estat) gràcies a la recuperació econòmica en curs. Però, vaja, estem parlant d’uns nivells que a Àustria, a Dinamarca o a Alemanya, per exemple, haurien provocat un estat d’emergència nacional i un pla de xoc. A Espanya, no: el 2016 encara es conviu amb un atur global del 19,6 %, a Catalunya del 15,7 % i a la resta d’Espanya (sense Catalunya) del 20,4 %.

Jordi Sànchez: «Si hem d’estar a la porta del parlament, defensant-lo, ho farem»

El president de l'Assemblea Nacional Catalana explica amb claredat la situació d'aquests mesos vinents

‘Som a punt de travessar una línia i som molt conscients del que farem’, diu el president de l’ANC, Jordi Sánchez, tres dies abans de l’assemblea general de l’entitat, a Granollers. S’hi aprovarà un full de ruta que té en compte les diverses situacions que es poden presentar des del moment en què es convoqui el referèndum; passi què passi, l’ANC preveu una mobilització permanent. En aquesta entrevista, Sànchez hi parla amb contundència: ‘Els ciutadans haurem d’estar disposats a defensar les institucions amb més força que abans. Si cal, per garantir el referèndum nosaltres serem al carrer. Ho diem sense por, sense mitges tintes.’ I els polítics? ‘Qui no vulgui o pugui fer-ho, qui cregui que no ho pot fer, que plegui. No és obligat de romandre a la primera fila.’

- En el full de ruta que aprovareu dissabte feu una proposta de pregunta per al referèndum? Ens la podeu dir?
- La pregunta que proposem és aquesta: ‘Vol que Catalunya esdevingui una república independent? Sí o no.

- Com hi heu arribat?
- La idea d’independència hi ha de sortir de manera inequívoca. També hi ha una altra cosa clara, que en aquest país no hi ha cap altra idea d’estat que no sigui la república. La pregunta ha de conduir-nos a una resposta binària, a un sí o a un no, perquè ningú no pugui fer interpretacions que refredin les conseqüències d’aquest referèndum.

Pere Cardús: «A la recerca d’una explicació sobre Rabell i Coscubiela»

«No deu ser pas fàcil de conviure amb tanta acidesa estomacal. Això seu és un mal viure. Hi ha alguna cosa que els posa molt nerviosos...»

Aquests dies mirava amb preocupació els comptes de Twitter dels caps de files de Catalunya Sí que es Pot. Amb preocupació perquè pensava que no deu ser pas fàcil de conviure amb tanta acidesa estomacal. Això seu és un mal viure. Hi ha alguna cosa que els posa molt nerviosos i no acabava d’esbrinar què devia ser.

Primer vaig pensar que hi havia un pacte secret en la política catalana fora de l’abast de ciutadans i periodistes pel qual era obligatori que algú fes el paper de Duran i Lleida. I que al començament de legislatura potser es fa un sorteig –també secret– per decidir qui seran els diputats que hauran d’aprendre el paper i actuar amb la perfecció màxima. Pensava que potser els havia tocat a ells dos, de representar aquesta figura de l’indefinit que envesteix fort els valents que decideixen de fer una passa endavant, una actitud que els posa en evidència a ells, que queden una passa enrere.

dijous, 27 d’abril de 2017

Miquel Riera: «I aquí no passa res»

Als hereus del franquisme que governen l'Estat espanyol se'ls està revelant, finalment, la seva cara veritable, i aquesta no s'assembla gens a la dels veritables demòcrates. Tot el contrari. La seva és la dels polítics acostumats al mando y ordeno, a no escoltar gaire, per no dir gens, i a repartir prebendes entre familiars i amics. És una cara que, a més, cada cop fa més pudor. Una forta pudor de corrupció que taca tots els nivells del partit que van crear per poder sobreviure més enllà del règim del general de la veu estrident. Flaire de podrit que desprenen un munt d'exministres, expresidents autonòmics, exalcaldes i exregidors i càrrecs i excàrrecs públics de tota mena –més de vuit-cents– condemnats o investigats per tants i greus delictes que sorprèn, a hores d'ara, que el PP pugui continuar governant l'Estat com si res. Ni tan sols que el màxim responsable i president del govern, cridat a declarar al jutjat per donar explicacions sobre la corrupció de la seva organització, no hagi ni obert boca. Tot el contrari, fa com si no sentís ploure, malgrat que cau un diluvi i trona i llampega.

Xevi Xirgo: «I amb el cap ben alt, Lluís»

El principal perill (i jo diria que únic) de tota aquesta guerra bruta que aquests dies estan fabricant alguns mitjans de comunicació és que, efectivament, quedem atrapats en el seu marc mental. Temo que això és el que pretenen; fabricar tal quantitat de boira que ens perdem pel camí o que ens hi quedem atrapats emocionalment. Ens volen fer sentir culpables d'una cosa que no en som. Lluís Llach diu que si un dia el govern català aprova unes noves lleis, aquestes s'hauran de complir, i s'organitza (o organitzen, vaja) un gran sidral. No en facin cas. Lluís Llach va dir una obvietat, i els mitjans de comunicació unionistes (i els seus tertulians habituals) s'han posat nerviosos. L'error seria ara que s'hi posés Llach, que s'hi posés el govern de Junts pel Sí (que sempre ha defensat que no posarà en risc els funcionaris) o que s'hi posessin tots vostès. No caiguin en la trampa de sentir-se culpables, i d'anar ara, com sembla que van alguns, amb el cap cot argumentant que aquestes declaracions han estat un error. Ja està bé, ja n'hi ha prou, de sentir-se culpables. O és que no ho veuen que, a banda de provocada, el que hi ha és una reacció orquestrada per traslladar-nos tots plegats al seu marc mental? On eren, si no, les declaracions d'indignació i de rebuig cada cop que ens han titllat de nazis, de feixistes i de no sé quantes coses més? No s'enganyin. Aquells que troben tan escandaloses les declaracions de Llach són els mateixos que troben absolutament normal que al Parlament de Catalunya se li hagi prohibit debatre (simplement debatre) alguns temes. I és això, el que no és normal. Que l'unionisme ara ho aprofiti tot (i esperin-se, ja ho veuran) no ha de ser sinònim de vostès caiguin en la trampa. Ara, de normal no hi ha gaire res. O és que es pensen que és casualitat que s'anunciï presó per a Pujol Júnior un quart d'hora abans del Telediario o que es facin grans operacions policials en uns moments en què els casos de corrupció del PP es mereixerien no pas una sumari dels telediarios sinó un canal de televisió propi emetent les vint-i-quatre hores del dia? Venen temps de campanyes desproporcionades. I de no posar-se nerviosos sentint segons quins tertulians. No caiguin, doncs, en el seu marc mental. Ah, i ànim, Lluís.


La llei de desconnexió: com serà i quines conseqüències tindrà

La llei de transitorietat defineix Catalunya com una 'república de dret, democràtica i social' a l'article primer

Junts pel Sí i la CUP van acordar el contingut la llei de transitorietat a final del 2016. Aquest acord era el resultat de més de mig any de debat, fet amb la màxima discreció, en què s’havia treballat sobre els articles de la llei complint el termini establert en el debat de política general del parlament. De fet, el text acordat prenia de referència les recomanacions que havia fet el Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) desgranades en aquest informe. A continuació, expliquem el contingut previst en aquesta llei que s’ha d’aprovar d’ací a pocs mesos per a poder convocar després el referèndum.

L’objectiu d’aquesta llei s’expressa en l’article 1 del text: ‘Catalunya es constitueix en una República de dret, democràtica i social.’ Cal afegir-hi la voluntat de garantir la màxima seguretat jurídica en la transició cap a la república, una vegada fet i guanyat el referèndum d’independència.

La llei conté els epígrafs següents:

Preàmbul
  1. Disposicions generals, nacionalitat i territori;
  2. La successió d’ordenaments i d’administracions;
  3. Els drets i els deures;
  4. El sistema institucional;
  5. El poder judicial i l’administració de justícia;
  6. Les finances;
  7. Referèndum d’independència;
  8. El procés constituent;
  9. Disposicions finals i d’inaplicació.
La llei més decisiva

Vicent Partal: «Qui s’embolcalla, de debò, amb l’estelada?»

«El PP s'embolcalla amb l'estelada, atia un clima d'histèria i persecució política entorn de la causa catalana, arrossega partits i mitjans cap a una nova versió de la històrica 'antes roja (ara "azul") que rota' i, de resultes de tot això, mana»

El Partit Popular és dels partits més corruptes d’Europa, si no és el que ho és més. No és cap apreciació, això: són fets. I ja no és la llista immensa d’encausats o de detinguts, d’empresonats. És el fet que el partit com a tal, institucionalment, és al bell mig de la trama. El PP és una màquina.

Tots els grans partits de la transició han fet servir la corrupció. La corrupció és una percepció i durant dècades ni els polítics ni la ciutadania no van percebre com a corrupció coses que avui indiscutiblement ho són. Convergència, Unió, els diversos PS, el PP… durant anys i panys han alimentat les despeses del partit amb diners que avui considerem corruptes i en molts casos han desviat diners d’aquesta finalitat perquè anassen a parar a butxaques privades. Cada pesseta, cada euro, desviat mereix una condemna i exigeix responsabilitats, tant hi fa a quina operació de quin partit siga atribuït. Però ningú, ningú, no ha delinquit tant com el PP. Ni en abast ni en quantitats. No veig enlloc d’Europa cap partit involucrat en la quantitat de casos de corrupció en què es troba involucrat el Partit Popular. I no veig enlloc on la línia que separa estat i partit siga tan prima. On els aparells de l’estat treballen tan íntimament relacionats amb el partit i tant al servei del partit.

dimarts, 25 d’abril de 2017

Jofre Llombart: «Garanties democràtiques»

"Aquesta vegada hi participaran més persones pel simple fet que aquell èxit esclatant del 2014 va ser precedit d’una incredulitat que ara ja no hi seria"

Si demà es fes un referèndum amb les mateixes garanties democràtiques que les que va tenir el 9N, Enric Millo podria votar. Ningú podria votar per ell. No podria votar dues vegades. El seu vot seria escrutat amb la seguretat que es comptabilitzaria a la pila adequada. És el delegat del govern espanyol a Catalunya i paradoxalment, Catalunya li garantiria més drets democràtics que no pas el govern que representa, que nega un dels més bàsics: el del vot. Gordon Brown, exprimer ministre britànic, va fer campanya pel No al referèndum per Escòcia. I aquí, Enric Millo no pot ni demanar el No ni votar-ho.

La truita, com la que requereix ous trencats per ser feta, s’ha girat de tal manera que els partidaris del referèndum són els que han de definir fins l’últim extrem com el faran. I ho han de fer davant dels qui, insisteixo, neguen el dret més bàsic, el del vot. A aquesta petició exhaustiva de detalls li passen tres fenòmens més: 1.- l’exigència és un pou sense fons (sempre n’hi haurà una de nova), 2.- una part dels partidaris del referèndum apreten al govern català i no a l’espanyol a l’hora d’exigir garanties democràtiques (fins al punt que la comparació amb Turquia cau del cantó català) i 3.- per reblar el clau, una part de l’independentisme cau en el parany d’intentar donar resposta a totes i cadascunes d’aquestes exigències (amb l’efecte desgastant que això implica).

Manifest del Compromís del Govern de Catalunya amb el Referèndum

Aquest és el text del Manifest que han signat tot els membres del Govern català.

Compromís del Govern de Catalunya amb el Referèndum

La història de la nació catalana ha estat marcada per la lluita per la llibertat. Aquest anhel majoritari del nostre poble ha topat reiteradament amb la imposició d’un marc legal que massa vegades no ha escoltat ni respectat la voluntat popular dels catalans. Quan això ha passat, la diferència no s’ha resolt gairebé mai a través del diàleg, la negociació i el pacte sinó imposant la força de l’Estat i menyspreant les llibertats de Catalunya.

Ha estat així al llarg de segles, des de la Guerra de Successió, amb el posterior Decret de Nova Planta, fins a la Guerra Civil i la posterior dictadura franquista. En totes aquestes circumstàncies, les autoritats catalanes han acabat represaliades per part del Govern espanyol. El passat més immediat ens recorda que tots els presidents de la Generalitat del segle XX van patir exili o presó per defensar les nostres llibertats, amb l’assassinat del president Companys com a paradigma de fins on ha estat disposat a arribar el poder estatal per aturar la nostra voluntat. Els exemples més recents d’aquesta manca de respecte democràtic els tenim en la mutilació per part del Tribunal Constitucional de l’Estatut aprovat pel Parlament i avalat posteriorment pels catalans en un referèndum i en la condemna de l’expresident Artur Mas i dels membres del seu Govern Francesc Homs, Irene Rigau i Joana Ortega per haver posat les urnes.

Vídeo «L’ANC s’activa pel Sí»




Víctor Alexandre: «Catalunya serà independent malgrat els catalans»

"Els continus episodis de virilitat estelada que protagonitza l’independentisme català no fan res més que dividir-lo i allunyar-lo de la llibertat"

No és cap secret que un dels trets identitaris més paradigmàtics de nosaltres, els catalans, és la impossibilitat de posar-nos d’acord en res. Jo, ara fa uns quatre anys, fins i tot vaig escriure una sàtira teatral sobre aquesta qüestió. Ho vaig fer perquè penso que, si fem l’exercici d’observar-la de lluny, constitueix un espectacle dramatúrgic força divertit. Una altra cosa és l’observació de prop. En aquest cas, l’espectacle, de divertit, no en té res, més aviat al contrari. Sobretot en un moment tan determinant com el que estem vivint, en què cada comentari, cada paraula i cada gest, per col·loquials que siguin, són sobredimensionats, sotmesos a judici sumaríssim i atacats per una allau de reaccions. Reaccions enardides que van des del judici d’intencions i els escarafalls més histriònics fins a l’esquinçament de vestidures i el linxament de persones públiques. Aquests dies, amb l’afer David Bonvehí, n’hem tingut un nou capítol. I és que els catalans, potser perquè el nostre esperit mariner ens empeny a la platja, som únics fent castells de sorra. És un fet empíric que els infants de tot el planeta donen salts d’alegria a les platges cada cop que descobreixen un català entre la gent que pren el sol. Saben que no hi ha ningú més en aquesta vida capaç de construir-los un castell de sorra gegantí i majestuós a prop del mar.

Germà Capdevila: «Contra Forcadell»

La notícia ha passat desapercebuda, però és de la màxima importància. La fiscalia ha demanat que la causa contra Carme Forcadell sigui considerada “complexa” i així poder allargar la fase d'instrucció fins a 18 mesos. Jurídicament és incomprensible, perquè la causa contra Forcadell és tan senzilla com una multa de trànsit: hi ha una foto i un cinemòmetre que mostra l'excés de velocitat. Punt i final. El cas contra la presidenta del Parlament i els membres de la mesa és semblant. No havien de signar el que van signar. De veritat el fiscal necessita 18 mesos més per comprovar-ho? La realitat és que es tracta d'una retirada tàctica en tota regla per part de l'Estat, que havia d'actuar contra la segona autoritat del país, però busca xutar la pilota cap endavant. Ho fa perquè intueix que la resposta del poble de Catalunya fóra descomunal, i no n'està disposat a córrer el risc. Compte, no és una derrota de l'Estat, és només un replegament tàctic. Però serveix per reflexionar que si no s'atreveixen a posar la directa contra Forcadell i la mesa del Parlament, tampoc sembla tan clar ara per ara que voldran actuar obertament per impedir físicament el referèndum. Saben que la imatge de les forces de seguretat segrestant urnes i reprimint per dissoldre cues de ciutadans que volen votar seria un cop demolidor contra la imatge internacional d'Espanya, i esdevindria un aval immediat a les aspiracions catalanes. O sigui que –convé repetir-ho fins al cansament, sobretot en aquests dies de trets al peu– la celebració del referèndum només depèn de nosaltres mateixos, de la nostra valentia o del nostre arronsament. No ens ho posaran fàcil, és clar, però tampoc no ho tenim tan magre com molts ens volen fer creure. Les properes setmanes i mesos seran molt durs, perquè intentaran impedir per tots els mitjans que posem en marxa els preparatius del referèndum. Cap clar i endavant les atxes.


Joan Rueda: «O referèndum o referèndum»

El ministre portaveu del govern espanyol, Íñigo Méndez de Vigo, després de comparar, tal qual i sense cap vergonya, la Bíblia amb la Constitució espanyola, va afirmar divendres que la Carta Magna prohibeix un referèndum d'autodeterminació a Catalunya. Bé, de fet, va dir, també sense vergonya, que el declarava il·legal. La Constitució no prohibeix, com reconeixen prestigiosos constitucionalistes espanyols , el referèndum enlloc; es tracta d'una interpretació que fa un tribunal polític, el Tribunal Constitucional. Ah, i que és un tribunal polític no ho dic pas jo, ho diu Ciutadans, per exemple. Però la resposta de Méndez de Vigo de divendres en acabar el consell de ministres és la de manual, la del relat que han volgut imposar des de Madrid. No des del PP, no, des dels poders de l'Estat, i sense fissures. Com tampoc n'hi ha quan aquests poders decideixen que Mariano Rajoy ha de repetir com a president del govern.

Quim Domingo: «És l'hora dels polítics»

Un dels últims articles publicats el titulava “Hem d'anar a totes”. Em referia especialment a la societat. Que la revolució dels somriures, ara, ha de ser la revolució de la resistència i de plantar cara. Les entitats independentistes i socials escalfen motors en silenci. Només la campanya dels sís apareguts arreu actua discretament. Estaran a punt per a quan els polítics donin el tret de sortida. Ara són ells els que han de parlar. Ara és la seva hora. Els ciutadans ja seguirem, però els polítics han d'anar al davant. I ho han de fer convençuts i units. I últimament s'han produït alguns fets i declaracions com a mínim poc adients. Durant uns dies, ha fet la impressió que els agafava un cert tremolor de cames davant les envestides brutals dels aparells de l'Estat espanyol. És cert que tant el president Puigdemont com el vicepresident Junqueras deien que el referèndum es convocarà i es realitzarà. Però, de moment, no sabem com ni quan. De moment. I aquest desconeixement inquieta molts polítics i també molts ciutadans. Tots són conscients que convocar i realitzar un referèndum no pactat suposa desobeir el TC i assumir-ne les conseqüències. De fet, el regidor de Vic té tota la raó quan diu que per fer una truita s'han de trencar els ous. Fer un referèndum no pactat amb l'Estat espanyol voldrà dir obeir la ciutadania i el Parlament català. I per això es necessita molta valentia i coratge. Però no ens podem quedar a mig camí. I, si el guanyem, començarà un nou procés, el de la república catalana. I, si el perdem, hem de continuar encara amb més força, igual que els escocesos. El referèndum és un tema de dignitat i llibertat. Tractant com tracta l'Estat espanyol la ciutadania catalana, és impossible ser ciutadà de Catalunya i no sentir-se humiliat. L'Estat ha utilitzat i utilitza tots els mitjans, fins i tot els il·legals, per destruir dirigents polítics i entitats sobiranistes catalanes. Davant del repte del referèndum, el govern del PP disposa de tota l'administració de l'Estat, els grans mitjans de comunicació estatals i la justícia a mida, especialment la fiscalia, i té el suport dels partits anomenats constitucionalistes. Ells tenen tot el poder i són capaços de tot, fins i tot d'impedir per la força la votació. No oblidem que l'Estat té tot el poder de l'Estat. Nosaltres, el poble de Catalunya, no tenim aquest poder. Però tenim l'única força que pot guanyar tota la maquinària del govern del PP. Tenim la gent, la població, la ciutadania. Direu que no sabem segur si som majoria simple o majoria absoluta (no ens deixen comptar-nos). Però, de majoria, en tenim. I la gent, el poble, si té els dirigents al davant, units i compromesos fins al final, no fallarà. Ho ha demostrat moltes vegades, i ho tornarà a demostrar.

Carles Castellanos: «Ens haurem de plantar»

Vivim dins una remor sorda arreu del país, plena d'especulacions sobre com hem d'abordar la confrontació de legalitats amb l'Estat espanyol, ara que s'acosta el moment de la desconnexió definitiva.

La confrontació en què ens endinsem es pot analitzar, de fet, com una mena de guerra psicològica d'alta intensitat. Totes les guerres tenen, a més de la violència que les defineix, un component psicològic innegable que intervé, si més no, en la fi del conflicte. En el nostre cas, crec que la “guerra” que portarà l'Estat espanyol contra la nostra llibertat col·lectiva serà molt principalment psicològica: es tracta, ja ara, d'una pressió jurídica i repressiva en què l'element psicològic és fonamental.

Així, mentre que l'Estat espanyol, amb els seus aliats de partits i mitjans de comunicació espanyolistes, treballen per convèncer-nos que la independència no és possible, nosaltres haurem de portar a terme accions adreçades justament a convèncer l'Estat espanyol de la inutilitat de la seva dominació. Aquestes accions no seran tan sols demostracions genèriques, exhibint un gran nombre de persones mobilitzades, sinó que hauran de ser demostracions concretes a favor de la voluntat del poble català, “actes de sobirania” amb capacitat de posar fre a determinades coaccions. És per això que diem que, per avançar, ens haurem de plantar. No es tracta d'una idea nova, sinó que ja va ser enunciada i difosa durant la primera expansió de l'independentisme contemporani, als anys vuitanta del segle passat: plantar-se per resistir, plantar-se per guanyar.

Vine a descobrir l'espai que ocuparà el Futur Ateneu del barri de Sagrada Família, dissabte 29 d'abril


Andreu Mas: «Els ambaixadors»

La independència, a banda d'alliberar-nos d'un estat de matriu feudal que ha arribat a un grau insuperable de putrefacció per les relacions endogàmiques entre el poder polític i l'econòmic, ens haurà deixat moltes altres coses. És important arribar a l'objectiu, però també és fonamental el procés que et porta fins a la fita. Hi ha coses que hem fet com a poble de les quals ara ja som plenament conscients: hem perdut la por, per exemple. Però les que més ens costaran de veure a curt termini estan relacionades amb el fet individual. De fet, la conversió del ciutadà en subjecte polític conscient i compromès és l'únic que ens farà lliures com a poble i com a individus.

L'Estat espanyol s'ha esforçat durant segles a aconseguir que els seus ciutadans no pensin. El poder polític castellà ja fa molt que va farcir un coixí on els seus ciutadans estan prou còmodes per no rebel·lar-se. Que això provoca que una part de la ciutadania quedi exclosa? Cap problema; de fet forma part de la trampa de la falsa estabilitat. Si com a ciutadà no corres riscos, no qüestiones les normes, l'statu quo, no cauràs fora del coixí. Perdre-ho tot és fàcil, recuperar-ho és tota una altra cosa. Per aquest motiu no hi va haver grans rebel·lions contra el franquisme; per això el dictador va morir al llit i el seu hereu va ocupar el tron. Per aquest motiu una part majoritària dels espanyols voten un partit que pateix una corrupció sistèmica. Als espanyols sempre els han fet gràcia els tramposos, sobretot si no els agafen.

Quim Torra: «Organitzar, convocar i celebrar»

«La confiança necessita gestos, no és un estat d’ànim que s’autoalimenta sol, s’esvaeix si no comporta acció, si no se’l cuida i se’l fa créixer. I a cinc mesos del referèndum, necessita, també, concrecions jurídiques»

Deia Ferran Casas, divendres, des d’aquest digital que “A partir d'avui el conseller o alt càrrec que es despengi del referèndum, malgrat que sigui unilateral, cometrà quelcom molt similar a un frau”. No hi puc estar més d’acord. Es referia al compromís que el Govern en ple va adoptar de manera solemne i cerimoniosa refermant la voluntat d’ “organitzar, convocar i celebrar el referéndum”. Lògicament, s’entén que el Govern es referia als dos referèndums que a data d’avui encara són damunt la taula: el pactat i l’unilateral, sinó aquest document no tindria cap sentit. I que per tant, és un document que, constatada la impossibilitat de pactar el referèndum, continua íntegrament vigent. Per això remarco les tres accions esmentades, que són essencials: organitzar (logística, licitacions, etc.), convocar (llei de transitorietat i decret de convocatòria) i celebrar (obrir els col.legis electorals en la data de setembre assenyalada).

Francesc de Dalmases: «La gent està cansada»

«És profundament vexatori que els qui feu mans i mànigues perquè la ciutadania no s’expressi us atorgueu la capacitat d’explicar-nos què pensa»

I un rave. Digues, si vols, que estàs en contra del referèndum. Digues, si vols, que la teva zona de confort i la teva xarxa clientelar està més segura sense aquest avenç democràtic.

Digues, sincerament, que ara mateix estàs per altres lluites i que et resulta molesta aquesta tossuda determinació i aquesta energia democràtica que desprenen els qui defensen el referèndum com la millor eina per superar el repte polític que tenim plantejat.

Però deixa la gent en pau. És profundament vexatori que els qui feu mans i mànigues perquè la ciutadania no s’expressi us atorgueu la capacitat d’explicar-nos què pensa i què li passa.

Aquest 23 d’abril, Sant Jordi, ha estat l’enèsima demostració d’un tarannà col·lectiu cívic, pacífic i democràtic que no es cansa de reclamar obvietats, de reivindicar drets i de mobilitzar-se de forma coordinada. Com sempre, com mai.

divendres, 21 d’abril de 2017

Conferència «Per una reactivació econòmica i cultural, menys atur» amb Elisenda Paluzie, el 25 d'abril


Salvador Cot: «Cohechópolis»

"Quantitats ingents de diners durant dècades han convertit Madrid en un règim on la corrupció és sistèmica i ho amara tot i a tots, des dels líders polítics fins als fiscals, passant pels periodistes que donen lliçons"

Les llàgrimes de cocodril d'Esperanza Aguirre han intentat colorejar de rosa el fangar madrileny en què regna el PP, amb el suport felipista de Susana Díaz i la seva cort extractiva. Quantitats ingents de diners durant dècades han convertit Madrid en un règim on la corrupció és sistèmica i ho amara tot i a tots, des dels líders polítics fins als fiscals, passant pels periodistes que donen lliçons, cada dia, des de les tertúlies de tots els canals, inclòs el d'Isabel II.

Un cop es van esquerdant les soldadures de l'artefacte institucional queden al descobert milers i milers de converses telefòniques que recullen, impúdicament, el repartiment i la desvergonya de les elits que han governat -i continuen fent-ho- la perllongació política del franquisme tardà. Són les trames encapçalades per la gran trama, el PP, i pel Sobresueldos, en feliç definició/descripció de Ramón Cotarelo, el periodista més agut -i tossut- de la capital del regne. La cirereta del pastís arribarà amb Mariano Rajoy jurant dir tota la veritat i només la veritat (ai!) en un judici vinculat a la corrupció del seu partit. Cohechópolis, que diria un italià. Pobres i dissortats contribuents.

En fi, només una ratlla per consolar els catalans unionistes, que deuen estar perplexos davant les seves televisions, que no són TV3. Que les elits de Madrid hagin creat un sistema cleptocràtic no detrau ni un gram de legitimitat al seu projecte polític, ni a les persones que, honestament, el defensen. Una salutació democràtica.

Font: elMon.cat

Bajona i Gafarot: «No es pot construir un Estat sense tenir un projecte de política de defensa»

En el llibre "Política de defensa i Estat propi" onze experts responen a la pregunta sobre si una Catalunya independent hauria de tenir una política de defensa pròpia

David Bajona (Barcelona, 1971) i Marc Gafarot (Palamós, 1975) són dos dels autors del llibre "Política de defensa i Estat propi" (Editorial Base). Al llibre, els onze experts que hi participen raonen els motius pels quals un Estat independent no podria prescindir d’una política de defensa, interconnectada amb la resta dels països que pertanyen al bloc occidental. En aquesta entrevista, Bajona aposta per un model de forces armades "català, voluntari i professional", i Gafarot diu que "no es tracta de reproduir vicis, sinó de servir de la millor manera possible a la defensa i salvaguarda del territori català i com aquesta defensa es posa a disposició de l’espai europeu, atlàntic i també mediterrani".

A què fa referència exactament el terme "política de defensa"?

David Bajona: És la part de la política d’un país que ha de tractar com es dissenya i gestiona tot allò que concerneix a la seva pròpia defensa. Ha de pensar de quins instruments i capacitats militars es dota per poder-se defensar. Però no només es tracta d’això, sinó que també ha d’incloure una pota amb la diplomàcia, amb la cooperació, i tot l’àmbit econòmic que té a veure amb aquesta política de defensa. Des de fa uns 30 anys una altra peça clau és la ciber-defensa, tot allò que concerneix a la defensa de l’espai cibernètic del país i a les seves necessitats en termes de xarxes i tecnologia de la pròpia defensa.

Inauguració espai verd Lepant-Aragó, dissabte 22 d'abril


Vicent Partal: «Espanya: el circuit de la cova»

«Si hi ha ningú que vulga canviar de veritat l'estat espanyol, que tinga clar que la primera cosa que hauria de fer és combatre l'espanyolisme i desarticular-lo»

La detenció d’Ignacio González, ex-president de Madrid, i tot allò que ha vingut al darrere ens ha ofert aquestes darreres hores un retrat magnífic de l’Espanya actual i del projecte espanyol.

Primer de tot, és una confirmació que el PP controla i governa l’estat amb l’objectiu bàsic de nodrir i enfortir una trama de polítics i empresaris que en trauen profit directe: quan cal, per al partit, i, si et descuides, per a les butxaques de cadascú. Fa temps que molta gent diem que el PP s’hauria d’il·legalitzar, perquè les pràctiques demostrades ja fan, si més no, sospitar que no és que siga corrupte aquest o aquell, sinó que ho és el partit com a tal. I, tanmateix, crida l’atenció que el partit més corrupte d’Europa continue guanyant eleccions. Per a anar alimentant el circuit del ‘capitalisme del Bernabéu’, amb empreses regulades i inflades artificialment a còpia de contractes públics. Unes empreses que, alhora, esdevenen part de la trama i que es deixen utilitzar per a subvencionar amb opacitat un sistema mediàtic que, al seu torn, justifica i legitima les polítiques del PP i amenaça tothom qui no hi combrega –si convé, amb dossiers falsos fabricats per unitats de la policia!

Pere Cardús: «Polítics que m’agraden i polítics que no»

«Si tot això és cert, quina és l'estratègia correcta? Evitar el relat sobre el conflicte o preparar la ciutadania per a aquest relat o per aquesta possibilitat de conflicte?»

Hi ha moltes coses que es podrien dir del numeret de la setmana passada entre els dos partits del govern. Es fa difícil de decidir quin dels dos ha fet més el ridícul. Però no tinc gens d’interès a allargar un incident que ja ha estat comentat i analitzat del dret i del revés. Tan sols em serviré d’una qüestió que em va bé per a fer una reflexió que, com veureu, ens portarà més enllà de l’anècdota.

En aquesta conversa de cafè, el dirigent del PDECat David Bonvehí va dir que, si el procés fracassava, caldria trobar un candidat autonomista per a les pròximes eleccions. Com he dit, no entro a valorar l’encert d’aquesta mena de reflexions cinc mesos abans d’un referèndum sobre una cosa tan poc circumstancial com la independència de Catalunya. M’interessa, d’aquest comentari de cafè, una manera d’entendre la política que amaga.

dijous, 20 d’abril de 2017

Conferència «Teoria i pràctica del referèndum» amb Gerard Gómez i Josep Costa, el divendres 21 d'abril

Aquest divendres 21 d’abril, a les 19.30 h, a l’escola Fructuós Gelabert (Sardenya, 368), el jurista i politòleg Josep Costa i el diputat al Parlament pel JxSí Gerard Gómez del Moral ens explicaran la legalitat i la legitimitat del referèndum i de la proclamació d’independència, tant des del punt de vista jurídic com polític.

Tens dubtes? Tens por? Tens reticències? Vine, pregunta el que vulguis als ponents i esvaeix la boira del dubte i la por amb les respostes que et donin!

Convida familiars, amics i coneguts, sobretot els que siguin més reticents a l’hora de creure en la legalitat i la legitimitat del referèndum i la DUI!

A la mateixa sala, ja podràs comprar el llibre de Sant Jordi per regalar a qui vulguis o regalar-te’l!!

T’hi esperem!

Endavant, República!

Equip de Coordinació

El 29 d’abril, l’AGO a Granollers!

Tot just acabem d’engegar la campanya pel Sí al Referèndum, després que els Sí gegants s’escampessin per tot el territori català aquest cap de setmana. Enfilem, doncs, el tram final cap a la República Catalana! Vine a l’Assemblea General Ordinària de l’ANC, que enguany se celebra a Granollers, per saber de primera mà quin serà el full de ruta per a les properes setmanes.

A més, podrem gaudir d’un bon dinar amb els companys i companyes d’altres territorials, un dinar de germanor per celebrar la feina feta i la que farem.

Estem organitzant un autocar per anar-hi plegats, juntament amb els companys de Fort Pienc. T’hi apuntes?

Per reservar lloc, menú i plaça d’autocar, omple els formularis que has rebut en els comunicats sobre l’AGO, en què trobaràs tota la informació que necessites.

Gràcies per fer-ho possible!!

Endavant, República!

Equip de Coordinació

Puja al tren de la República el 30 d’abril!

Els rajos de sol es filtren mandrosament entre les fulles dels til·lers i els plàtans, enlluernen els veïns que passegen, tots mudats, per l’avinguda. L’aire s’omple amb la flaire de les viandes que es venen a les paradetes i el so de crits i rialles dels infants que juguen i corren arreu, perquè aquest no és un diumenge qualsevol de primavera, aquest és un diumenge de Festa Major.

Mentre continuen el seu passeig, de sobte, els vianants es troben sota la marquesina de la nova estació de la Sagrada Família, on el tren de la República s’espera per sortir. Homes i dones anunci caminen per l’andana i s’aturen, de tant en tant, per fer petar la xerrada amb la gent mentre, al seu voltant, companys reparteixen fullets i somriures. El cap d’estació anuncia la propera sortida del tren i el revisor anima els veïns a passar per la taquilla a recollir el seu bitllet. El mosso transporta al seu carretó l’equipatge dels passatgers que van omplint els vagons amb els seus anhels i desitjos per un futur que construïm entre tots, perquè en aquest tren tothom hi té el seu lloc. Mentrestant, els infants s’entretenen dibuixant i pintant-se el rostre mentre enlairen globus plens d’il·lusió i d’alegria. Els viatgers més decidits es fan una foto de record als comandaments de la locomotora, perquè el tren de la República el condueixen tots els seus passatgers.

Jofre Llombart: «La joven historia de un viejo país»

Cataluña siempre ha sido tierra de oportunidades y lo vuelve a ser especialmente ahora, si construye su propio Estado

Jofre Llombart. Periodista

Sería muy difícil hacer una versión real de la película Ocho apellidos catalanes. Como centenares de miles de catalanes, yo no serviría, no los tengo. Mi abuela era de Aragón. Uno de mis bisabuelos de La Rioja. Otro, de Andalucía. Tenía familia en Elche. Todos acabaron viniendo a Cataluña, lo cual, generación tras generación demuestra que es una tierra de oportunidades y de acogida. Históricamente, Cataluña siempre ha sabido superar los retos que se le han ido planteando, pero especialmente cuando ha liderado ella misma este reto: la Revolución Industrial es un buen ejemplo de ello.

Ahora Cataluña está demostrando que también es capaz de superar una crisis y de liderar otro reto. A pesar de que el ministro Margallo pronosticó que el simple hecho de discutir sobre la independencia traería pobreza a Cataluña, nuestro país ya crece económicamente a un ritmo superior al del Estado. Es aquí donde se invierte más capital extranjero de toda la península, y la tasa de desempleo juvenil, aun siendo muy alta (32 %), es sensiblemente más baja que la media española (42 %). Ahora Cataluña tiene un nuevo reto: el de decidir si quiere tomar las riendas de su destino. En el año 1949, cuando nació mi padre, la ONU tenía 59 países miembros. Actualmente tiene 193. ¿Pero no habíamos quedado que vivíamos en la época de la globalización? ¡Y tanto! Pero la historia nos demuestra, cada vez más, que cuanto más próximos están los gobiernos a sus ciudadanos, más ágil, competitivo y lleno de oportunidades es ese nuevo país.

Jaume Rocabert: «Serem lliures»

Segons el pare del liberalisme clàssic, el filòsof i metge anglès John Locke, conegut com un dels més influents pensadors del Segle de les Llums, va proclamar que en democràcia “l'objectiu de la llei és preservar i perllongar la llibertat!” Una màxima que, dissortadament, no entenen ni apliquen aquells que han estat alliçonats en l'escola del franquisme, com és el cas dels polítics del PP, el PSOE i C's, així com els magistrats del TC i del CGPJ, o els membres de la Fiscalia General de l'Estat. Per ells, la democràcia comporta a la ciutadania “someterse al imperio de la ley”.

Que els dirigents europeus actuals no estan a l'altura, és ben conegut; com tampoc hi estigueren el 1985, en relació amb Espanya, quan van fer els ulls grossos acceptant per bona la discutible transició de la dictadura a la democràcia, ja que l'Espanya borbònica d'aleshores, com la d'ara, mai ha deixat de ser franquista i cada cop s'assembla més a la Turquia d'Erdogan o de qualsevol país on és inexistent la separació de poders i on se sotmeten despòticament els opositors. És per això que, darrerament, l'han catalogat de país tercermundista i un dels pitjors d'Europa, ja que l'establishment elegeix els magistrats del TC per poder judicialitzar allò que caldria resoldre políticament. Amb la qual cosa es produeixen un reguitzell d'ingerències que els permet aplicar o desobeir la llei, segons els convingui. Una infame inèrcia, que també apliquen quan es tracta de normes o lleis provinents d'Europa.

Ferran Espada: «El perquè de tot plegat»

La proximitat del termini fixat per celebrar el referèndum a Catalunya motiva una allau d'auguris. Sobretot si prevaldrà la imposició de l'imperi de la llei, és a dir de la força, per part de l'Estat. Amb posicions que van des del rebuig total de l'unionisme més recalcitrant fins a falses equidistàncies amagades rere argumentacions legalistes. Però una societat de profundes arrels democràtiques, fins i tot des de la discrepància amb el govern, hauria d'estar reflexionant profundament sobre la motivació del referèndum. Perquè el que d'aquí a sis mesos tindrem damunt la taula és l'atribució als catalans i les catalanes del seu dret a decidir. Es decidirà sobre si hi ha una majoria perquè Catalunya esdevingui un estat. Un projecte difícil i molt complex. Però l'única via que ha deixat l'expulsió constitucional del 2010 dels catalans –de tots, dels que van votar a favor i en contra de l'Estatut–. Perquè no podem oblidar que la sentència del TC va deixar Catalunya sense un estatut connectat a la democràcia ciutadana convertint-lo en un simple text jurídic imposat, i va clarificar que la darrera forma política triada pels catalans, amb l'acord de la majoria dels espanyols representada en el Congrés, no hi cap en una Constitució encongida per un tribunal fet a imatge i semblança del PP i el PSOE. Es fa difícil d'entendre que un partit com el PSC, un dels actors fonamentals d'aquell democràtic pacte estatutari, hagi abandonat la defensa de la sobirania de la ciutadania trepitjada per un depauperat tribunal. Al setembre hi haurà referèndum o referèndum perquè una societat democràtica no es pot permetre ajornar sine die la restitució de la sobirania ciutadana arrabassada brutalment el 2010. I la qüestió de fons rau en si els demòcrates que van estar compromesos amb l'Estatut poden restar impassibles, amb somriure sorneguer, davant el boicot a una consulta a la ciutadania que suposarà el restabliment del dret de decisió furtat amb el manllevat Estatut.


Conferència «República econòmicament viable» amb Miquel Puig, el 27 d'abril


Albert Carreras: «Entre el sí i el no»

L’Estat i els partits nacionalistes espanyols demostren, dia sí i dia també, que no hi ha cap espai per a una tercera via

Encara que estiguem immersos en discussions sobre com procedir a realitzar el referèndum sobre la independència de Catalunya, no hem de perdre de vista que l’essencial és què votar en aquest referèndum. L’estat espanyol, amb la seva actitud, està donant contínuament raons perquè Catalunya vulgui ser un estat independent de la Unió Europea. Tanmateix, les enquestes no detecten un increment clar dels partidaris de votar sí. Tot i que s’ha consolidat el pas a l’independentisme d’aproximadament la meitat dels catalans, no queda clar quin seria el resultat de la votació.

Què ofereix l’estat espanyol als ciutadans de Catalunya? Un mal tracte econòmic, un mal tracte empresarial, un pèssim tracte polític, un permanent insult inversor, un arbitratge sempre parcial i l’evidència que sempre serem vistos com un problema per a l’Estat. Tanmateix, sembla que molts ciutadans encara prefereixen aquesta perspectiva.

Envia'ns el teu vídeo i guanya un iPad «República, digues la teva!»


Ramón Cotarelo: «No hi ha marxa enrere»

"Les coses han canviat molt a Catalunya precisament perquè no han canviat res a Espanya"

Ja està clar que el "prucès", del que tanta burla fan els nacionalistes espanyols, és la qüestió més important que afecta avui a l'Estat. Ho és des de fa anys, però aquest i els seus regidors semblen assabentar-se ara, quan la situació ha arribat a un punt de confrontació i ruptura per l'obstinada negativa de l'Estat a negociar. Ningú en el fons vol l'enfrontament, però l'Estat fa gala de no voler evitar-ho, confiant que aquesta inflexibilitat serà suficient per dissuadir els independentistes de la seva pretensió d'un referèndum.

És una actitud no només inflexible sinó també poc intel·ligent del govern central i d'amplis sectors de l'anomenada oposició. Tant que comença a estendre l'alarma, dins i fora d'Espanya, on se segueix el procés amb expectació creixent, ja que es tracta d'un país important de la UE de segon ordre polític, però amb pes. I a la Unió no li agraden els conflictes.

Salvador Cot: «Madrid, democràcia turca»

El referèndum es farà perquè no hi ha alternativa. O, millor, dit, serà forçós fer-lo perquè l'alternativa està, exclusivament, en mans de Madrid i l'Estat mantindrà la mateixa actitud intransigent que ha exhibit fins ara. A mesura que s'acosti el mes de setembre, el llenguatge de les elits madrilenyes s'endurirà encara més i a Barcelona, al final, no quedarà ningú amb esma de defensar que és possible un acord raonable amb l'Estat en el futur. Si es nega l'arrel, que és la interlocució, el diàleg es fa impossible.

Així les coses, tot indica que l'Estat buscarà el xoc, convençut que té les de guanyar. I pot bloquejar moltes coses, des de la imposició, això és obvi. Però serà això el que li retornarà la legitimitat perduda entre la societat catalana? Quin percentatge de ciutadans d'aquest país -unionistes inclosos- estarà d'acord amb aquest ús de la força contra les urnes? Com s'ho faran per passar per damunt de les decisions de les institucions democràtiques catalanes i, simultàniament, mantenir que respecten l'autogovern de Catalunya? De quina manera justificaran internacionalment una reacció autoritània, a la turca, contra un país que reclama exactament el mateix que Escòcia? No hi ha respostes perquè no s'ho pregunten.

Tot i tots es preparen per a una tardor decisiva. No hi haurà marxa enrere.

Font: elMon.cat