dimarts, 30 de juny del 2015

Jaume Marfany: «La consulta de l'ANC: sí o no?»

"Vols que l'ANC busqui les complicitats necessàries amb altres entitats i forces polítiques per impulsar una proposta electoral de la màxima transversalitat, per garantir el caràcter plebiscitari del 27-S que ens porti a la independència de Catalunya?" Aquesta és la pregunta que finalment el Secretariat Nacional de l'ANC ha decidit sotmetre a l'aprovació o no dels associats.

A primer cop d'ull, la pregunta en si planteja alguns problemes:

Massa llarga. Una pregunta que vagi més enllà d'una línia i mitja complica la lectura i, sobretot, la comprensió. Des del punt de vista de redacció, una sola frase de 4 línies no és mai adequada.

No és engrescadora. El caràcter mitjanament ambigu d'algunes expressions no és, possiblement, el que esperava la gent.

Les dues qüestions anteriors ens aboquen a una tercera: la gent està desorientada i no acaba d'entendre què pot arribar a significar votar sí o votar no.

Estic segur que des de l'ANC arribarà ben aviat un aclariment que esvairà tots els dubtes. Tot i així, permeteu-me que intenti aclarir-vos què és el que haurà de fer l'Assemblea si guanya el sí i que li caldrà fer si guanya el no.

Si votem que sí...

«Crònica d'una ofensiva premeditada», la Generalitat de Catalunya presenta el seu memorial de greuges

L'ha presentat la portaveu Neus Munté després de la reunió de govern d'avui

La vice-presidenta del govern i portaveu, Neus Munté, ha presentat avui l'informe 'Crònica d'una ofensiva premeditada: les conseqüències sobre les persones de Catalunya' (pdf). En aquest document l'executiu acusa l'estat espanyol d'ofegar, limitar i laminar l'autogovern de Catalunya, amb greus conseqüències per al benestar dels ciutadans. Entre més qüestions, s'hi denuncia la manca de voluntat de diàleg de l'estat espanyol, l'atac a l'escola catalana, una reducció de la inversió a Catalunya del 71% entre el 2009 i el 2014 i retallades socials, com ara les relacionades amb la llei de dependència. El conseller de la Presidència, Francesc Homs, demanarà de comparèixer al parlament per compartir aquest informe.

L'informe va ser encarregat pel govern en la reunió del 3 de març passat, en vista del degoteig constant de decisions de l'estat espanyol que afectaven l'autonomia de Catalunya. Amb un centenar de pàgines, el document analitza el procés de recentralització de competències que el govern espanyol ha fet en els terrenys econòmic i normatiu. I contraposa la 'inacció' de l'estat en els processos de negociació amb Catalunya (traspassos, pacte fiscal, dret a decidir) o a l'hora de complir sentències desfavorables amb la 'hiperactivitat' quan es tracta de recentralitzar i limitar l'autogovern català en tots els àmbits d'actuació, ja siguin polítiques socials, econòmiques o institucionals. El document també analitza la falta de voluntat de diàleg que ha mostrat davant la petició del govern de cercar una solució negociada i pactada per satisfer els desigs d'una gran majoria de la població catalana per decidir el futur polític del país.

Heus ací el resum que n'ha fet el govern:

Construïm Estat: Paguem a Catalunya

Consulta 4J - Punts de votació. T'esperem!

Com ja hauràs rebut des del Secretariat Nacional, aquest cap de setmana, es farà una consulta a tots els membres de ple dret de l’ANC, relativa al paper que ha de tenir en el procés.

La nostra territorial no té un local propi amb connexió a Internet, motiu pel qual, hem decidit col·laborar amb Fort Pienc, com ja vam fer a les eleccions al SN del passat mes de maig.

Els punts de votació més propers són
  • AT Fort Pienc
    • Alí Bei, 94 (cantonada Sardenya)
  • AT Dreta de l’Eixample
    • Llar d’Infants Drac Màgic
    • Consell de Cent, 435 baixos (al costat de l’Hospital de Nens)

En ambdós casos, l’horari és el següent:
  • Divendres 3, de 17h a 21h (Fort Pienc, de 18h a 21h)
  • Dissabte 4, de 10h a 14h

Aquesta vegada, també es podrà votar per correu electrònic. Per a més informació consulta els següents enllaços:

Si ets fora, pots anar a votar a qualsevol altra territorial.Tindràs els punts de votació disponibles a la web de l’Assemblea, a partir de la nit de dijous.

Cordialment,

Equip de Coordinació
ANC-SFxI

dilluns, 29 de juny del 2015

Liz Castro: «La clau és el caràcter plebiscitari»

La meva explicació sobre la consulta de l'Assemblea, a títol personal
Quan el president ens demana de fer una “llista amb el president”, la resposta no és fàcil. Si diem que sí, alienem una bona part de la població, i si diem que no, n'alienem l'altra part. Més important encara: ens desviem de l'objectiu real: la independència.

La independència es guanya complint dos requisits: una victòria el #27S dels candidats independentistes i que les eleccions es considerin plebiscitàries. Per tenir caràcter plebiscitari, la gent ha de saber que ho són, han de saber què voten, i que no són eleccions normals per decidir la composició del Parlament sinó per decidir la independència. La comunitat internacional, que avaluarà les eleccions a l'hora de concedir el reconeixement o no, ha de veure clar que la gent vota independència sí o no.

La manera més senzilla de fer-ho és amb una sola llista, és cert. Els resultats quedarien claríssims aquí i a fora. Però no és l'única manera. També valdria, com a Eslovènia, que múltiples partits es presentessin junts amb un programa electoral en què s'explicités el suport per la independència i el fet que es presenten conjuntament amb els altres partits pro-independència, i para de comptar. Si cada partit té una multitud de punts al programa electoral, com sabrem nosaltres (o la comunitat internacional) si algú ha votat un partit per la independència o pel seu programa econòmic? Ha de quedar claríssim.

Jornada de paradetes informatives a Nou Barris,dissabte 4 de juliol


Paradeta informativa, dijous 2 de juliol

Què esperes per a venir a col·laborar-hi?

Dijous, 2: A la tarda, de 6 a 9, al carrer Indústria, tocant Marina (Bonpreu)

Projecte «Coneguem les entitats del barri»: l’Esbart Gaudí

Avui us convidem a conèixer una de les entitats que fa més de 75 anys que treballa des del nostre barri a favor de les danses tradicionals catalanes. Ens referim a l’Esbart Gaudí, i el vídeo que us presentem és el nostre petit homenatge a la seva trajectòria.





diumenge, 28 de juny del 2015

Raül Romeva: «I ara què?»

Queden menys de cent dies per al 27-S. Conscients de la importància del moment, l’ANC i Òmnium ajunten esforços en el marc d’una nova campanya: 27º09’2015”. On tot comença. Encarem la darrera etapa, la més dura, la més delicada, la més determinant. El 9-N va quedar clara una cosa: molta gent, sigui o no independentista, no demana altra cosa que democràcia.

Som on som després d’anys de protagonitzar les mobilitzacions més grans a Europa dels darrers temps, i d’intentar-ho tot, de manera pacífica, amb paciència i voluntat de diàleg. Hem seguit tots els passos que tocava fer, de manera legal (dret a decidir, transferir competències), i malgrat tot continuem amb la negativa com a resposta i la querella com a proposta.

El país està dividit? Sí, malauradament: entre els qui creuen en la democràcia (i no la temen) i els qui no hi creuen.

L’ statu quo ja no és una opció vàlida per a cada vegada més gent. O avancem de debò cap a una sobirania plena, igual, si més no, a la que tenen altres estats del nostre entorn europeu, o continuarem retrocedint en tota mena de drets (democràtics, socials, institucionals…).

Però som on som, també, perquè malgrat totes les negatives, els menyspreus i els atacs a la democràcia més elemental, la majoria social continua empenyent, disposada, diguem-nos-ho alt i clar, a assumir riscos. La força de la gent és clau, determinant.

Esbart Gaudí organitza «El festival de danses VIIIè. memorial Ramon Espin» el 4 de juliol


dissabte, 27 de juny del 2015

Germà Capdevila: «Independència o canviar Espanya»

El 27-S s'ha d'obrir un procés constituent, no per a l'autodeterminació a Catalunya, sinó per coordinar-nos amb els altres pobles d'Espanya que volen un canvi. Aquesta frase, que podria haver pronunciat qualsevol dirigent polític de la Transició, és del candidat de Podemos a la Generalitat. Les mateixes rodes de molí que ens han portat a la situació actual de dissolució de l'autogovern i de la identitat cultural. Estic segur que ho proposen de bona fe, però convé reflexionar sobre la seva proposta. D'antuvi, tots els canvis que proposen s'han de fer en el marc de la legalitat espanyola, tal com deixa clar Pablo Iglesias quan parla de Catalunya. O sigui que caldrà reformar la sacrosanta Constitució Espanyola. Per fer-ho, hauran de controlar dos terços del Congrés i del Senat. Un cop aprovada, hauran de dissoldre les cambres, tornar a guanyar i tornar a controlar dos terços del Congrés i el Senat per a la seva aprovació definitiva. Després, s'haurà de sotmetre la reforma a referèndum. En cas que es pugui fer realitat que aquest procediment dissenyat perquè la Constitució sigui impossible de reformar, hi ha un altre escull: el Tribunal Constitucional, amb membres assignats per “la casta” que no es poden remoure. Com vam veure amb l'Estatut, el TC podria tombar la reforma amb un cop de sentència. Sortosament, no som al 1977, sinó al segle XXI. Sincerament, veig més senzill assolir la independència que canviar Espanya.


divendres, 26 de juny del 2015

Jordi Sànchez: «L'11S omplirem la Meridiana i el 27S omplirem les urnes de vots per la llibertat»

Jordi Sànchez, president de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), ha visitat aquest dijous 25 de juny l'espai 'Moment Zero' d'El Punt Avui per compartir la "il·lusió" per un canvi que "tenim a tocar" i que ara precisa d'un nou impuls "omplint la Meridiana" aquest 11S i omplint les urnes del 27S de "vots per la llibertat".

En un moment clau per al procés, Sànchez ha explicat que "volem arribar al 27S amb la certesa de guanyar" i això "només depèn de nosaltres". Per ampliar la majoria social favorable a la independència, Sànchez ha remarcat que "fa falta que tots ens posem les piles" per explicar arreu el país nou que volem construir.

De la Meridiana al 27S

Per tal d'omplir la Meridiana i guanyar el 27S, la fórmula de Jordi Sànchez passa per "mobilitzar als 'nostres'" i també per "arribar a tota aquella gent que encara no ha fet el pas".

Així, el president de l'ANC ha afirmat que en el procés cap a la independència "no hi sobra ningú, hi falta molta gent". "Buscarem complicitats amb aquells qui encara no tenen la independència com a prioritat", ha reblat.

Per a Sànchez, la Meridiana serà la porta "d'entrada al Parlament dels valors de la nova República catalana". Un país nou que servirà per "començar de zero, per demostrar que tot és possible"

Proposta de Mas

Jordi Sànchez també ha fet referència a la proposta d'Artur Mas emplaçant a les entitats sobiranistes, entre elles l'ANC, a impulsar una llista de país per al 27S. Sànchez ha garantit una decisió que "reforçarà el procés" i que es prendrà "amb responsabilitat" i posant en valor "la transversalitat de l'entitat".

Quim Torra: «Recuperar el somriure en la revolta»

"És bo tornar als clàssics en moments de neguit i ànsia"

En plena guerra del desastre nacional, Joan Sales va enviar una carta al seu amic Màrius Torres on l'advertia que: “si no donem grandesa al nostre nacionalisme, no entusiasmarà les multituds; si la renaixença no havia de ser total, potser més hauria valgut no iniciar-la”. És bo tornar als clàssics en moments de neguit i ànsia.

El catalanisme, és a dir, l'independentisme, viu aguantant la respiració, massa temorós, massa inquiet, pendent sempre dels altres. No podríem fer la V baixa, no omplirem la Gran Via ni la Diagonal, no votarem el 9N i no arribarem al milió de votants, etc.. El que necessitem és una tramuntanada. Netejar les pors i les boires de les enquestes electorals. L’independentisme ha de generar confiança en la victòria, saber que som majoria i que tenim a l'abast el que cap generació abans que la nostra havia somniat. Per què? Senzillament perquè estem al bell mig del país. Que ningú no s'equivoqui: l'espai central de la Catalunya política, aquell màgic lloc anhelat per qualsevol força política, l'ocupem nosaltres. I no hi ha majoria alternativa.

Fem-ho, donem grandesa al moment històric que vivim, obrim la porta a l’esperança d’un futur en llibertat pel nostre poble. Ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí i res ni ningú no es pot amargar la il·lusió d’aconseguir-ho.

Catalunya s’aboca al que ella decideixi, i ara decidirà la seva llibertat. Una llibertat que suposa justícia social i democràcia radical. Fulminant els arguments dels partits espanyolistes sobre la necessitat d’evitar caure en temptacions independentistes i centrar-se en la crisi. Ara ja sabem que la millor manera de centrar-se en la crisi és, precisament, caient de ple en la temptació independentista.
Hem anat falcant les fases del procés. Passos sense retorn.

Vicent Partal: «La trampa»

La proximitat del 27-S i la volatilitat evident que s'observa en el panorama polític català propicien un considerable error d'enfocament sobre el procés d'independència. Hom intenta domar-lo a base de presentar-lo com un (comprensible) episodi anormal. I això és exactament el que no és.

Espanya cerca l'escletxa per a esbotzar el procés d'independència, i ho fa de maneres molt diferents. Crec que ja es pot dir que Podem, i la seua llista unitària del SíSePuede, n'és l'ariet polític principal, actualment. Però, evidentment, també hi ha ariets mediàtics i ariets intel·lectuals, entre més. Aquests darrers, sobretot, han començat a repetir, fixeu-vos-hi, una vegada i un altra la idea que això de l'independentisme a Catalunya és com un accident cronològic —cosa que ahir assumia Pablo Iglesias amb aquest nou eslògan segons el qual amb ells al govern d'Espanya els catalans ja no voldríem marxar.

Alerta, però, que no caiguem en aquesta trampa. És indiscutible que l'acció del Partit Popular ha estat d'una eficàcia enorme a l'hora de propulsar l'independentisme. Però la crisi nacional que s'ha desfermat a Catalunya, la revolució que vivim, no té a veure 'només' amb el PP sinó amb l'estat, l'espanyol. El problema no és qui governa l'estat sinó la manera com aquest és organitzat. I la manera com l'estat tracta el Principat —i la resta de territoris també, diguem-ho tot. El problema no és el PP, el problema és com Espanya es veu a ella mateixa i com governa el seu estat. Que no s'hi val a oblidar que fou amb el PSOE al poder que va començar tot. O que, com és evident, Podem --en teoria el fenomen més renovador a Espanya durant dècades--, tampoc no canvia res en aquest sentit: tan espanyol és Pablo com Fraga.

dijous, 25 de juny del 2015

Obertura campanya: On tot comença amb Jaume Aragall, Eduardo Reyes i Carme Forcadell i concert de BRAMS el 27 de juny


Per cada normativa a favor del català se n’aproven 32 que imposen el castellà a Catalunya

La Plataforma per la llengua ha palesat que s'han aprovat 64 noves disposicions que obliguen l'ús del castellà a Catalunya i 2 que obliguen a usar el català.

La Plataforma per la Llengua ha fet públic un estudi de novetats legislatives en matèria lingüística a Catalunya corresponent al 2014. L'entitat ha comprovat que, com a mínim, s'han incorporat a l'ordenament jurídic 64 noves disposicions que imposen el castellà a Catalunya i només 2 que imposen el català. També s'ha aprovat una normativa estatal que obliga a usar la llengua de signes espanyola en un cicle formatiu a Catalunya i una altra, autonòmica, que obliga les administracions catalanes a atendre a qui se'ls adreça en la llengua de signes catalana.

A més de les normatives que s'incorporen a l'ordenament jurídic, l'Administració central espanyola ha aprovat 6 bases de convocatòries que exigeixen algun ús del castellà. L'Administració catalana ha aprovat 14 bases de convocatòries que exigeixen algun ús del català i 1 que exigeix usar el castellà. Sumades a les normatives de caràcter permanent computem 71 disposicions en favor del castellà i 16 en favor del català.

L'obligació d'usar el castellà es manifesta principalment en àmbits com ara el requisit a les empreses i ciutadans de presentar la documentació i les sol·licituds en aquesta llengua (amb 23 disposicions aprovades per l'Administració espanyola el 2014), en l'etiquetatge i instruccions d'ús de productes (amb 14) i el requisit de coneixement de la llengua per exercir una professió o optar a un títol o ensenyament (amb 11). Destaquen en aquest àmbit la normativa que obliga a acreditar el castellà per accedir a determinades places en el món sanitari o la que obliga les administracions a posar un telèfon d'atenció a les víctimes d'accidents aeris només en castellà i anglès.

dimecres, 24 de juny del 2015

Pregunta: «Els països del món ens faran costat?»

RESPOSTA

Tot fa pensar que sí. Les normes de la diplomàcia internacional obliguen els Estats a mantenir una actitud molt prudent quan es tracta d’un canvi important en un Estat existent. No cal dir que el canvi més important és que una part d’aquest territori esdevingui un Estat propi.

Per això és natural que els representants dels estats siguin molt discrets pel que fa a Catalunya, i vulguin esperar els resultats de la votació abans de pronunciar-se. És cert que hi ha hagut algunes mostres d’animadversió, però els països poden canviar d’opinió i fer-ho de pressa.

Eslovènia, per exemple, va rebre l’amenaça conjunta de la UE i els Estats Units que no seria mai reconeguda i al cap de dos dies proclamava la independència i era reconeguda internacionalment. És membre de la UE i l’any 2008 li va correspondre el torn de presidència.

Un altre exemple interessant en aquest sentit és el de Kosovo. Tot i fer una declaració unilateral d’independència, va aconseguir el reconeixement de 51 estats en només sis mesos. I al final també ha tingut el reconeixement de Sèrbia, l’estat del qual se separava. Paradoxalment, encara no té el reconeixement d’Espanya, que amb aquesta actitud s’ha quedat molt aïllada a Europa.

A pesar de la discreció pròpia de la diplomàcia, hi ha signes que cal llegir amb encert. Aquest és el cas dels Estats Units: Ben Rhodes, assessor de defensa nacional del president Barack Obama, va assegurar: «De vegades l'autonomia funciona, de vegades els pobles esdevenen independents. Al final, cada país i cada grup de població prendrà les seves decisions».

dilluns, 22 de juny del 2015

Cicle de projeccions "210 cinefòrums" al centre Sociocultural Espai 210 el 27 de juny


Concert fi de curs del Cor Polifònic Sagrada Família el 27 de juny


Què és la 'megaconversa' de 'Ara és l'hora' per al 27-S i com s'hi pot participar?

L'ANC i Òmnium activen una 'conversa' d'un milió de trucades · Ara és l'hora anuncia els eixos de la mobilització d'aquest estiu

'Ara és l'hora', que inclou l'ANC i Òmnium, es proposa de fer la campanya de mobilització més gran de la nostra història. Una campanya amb tot un seguit d'accions des d'ara fins a la Diada per a guanyar tanta gent com sigui possible en favor de la independència, amb vista al 27-S. La mobilització de la Meridiana de l'Onze de Setembre serà el moment culminant de tota aquesta campanya, però ahir ja va arrencar això que han anomenat 'macroconversa', que consisteix a fer 1,2 milions de trucades, gràcies a l'ajut de centenars de voluntaris, per a parlar amb milers de persones sobre què ens hi juguem el 27-S.

Ho explicava ahir Raül Romeva, responsable de campanya d'Òmnium: 'Farem 1,2 milions de trucades telefòniques per demanar de manera neutral l'opinió de la gent sobre la situació del país. I copsar el mapa. Serà una conversa multitudinària, una acció innovadora, per arribar de manera directa a milers de persones. Preguntarem i escoltarem, i sabrem els motius de cadascú, i podrem argumentar. Ho farem amb centenars de voluntaris.'

En aquest vídeo, Romeva explica com funciona la 'megaconversa' i com s'hi pot participar:


Josep-Lluís Carod-Rovira: «Nacional»

Per a un poble que no ha accedit a l'estatalitat sobirana, no hi ha res de més nacional que l'obtenció de la independència. Com a objectiu nacional per excel·lència, la independència és de tota la societat, no tan sols d'una classe social determinada, d'una ideologia concreta o d'unes sigles en exclusiva. La independència catalana és transversal, de tots els qui lliurement vulguin reivindicar-la, tant se val l'origen, el lloc de residència, les preferències polítiques o els motius. Els uns plantegen una estratègia d'emancipació en termes clàssics d'alliberament nacional, comprensibles internacionalment. Uns altres entenen la independència com a oportunitat privilegiada de canvis generals, profunds, amb un model de societat nou. D'altres s'hi troben convençuts d'una qualitat de vida (material, democràtica, cultural) superior a l'actual i hi ha qui ha arribat a l'independentisme simplement per fatiga democràtica, en adonar-se, un cop i un altre, que Espanya és i serà, per als catalans, una porta sempre tancada.

Una nació es construeix des de totes les ideologies democràtiques, totes sense excepció, totes són necessàries i ningú no està legitimitat per excloure ningú, en nom de cap pretesa superioritat moral, d'aquest combat polític i pacífic, democràtic fins al moll de l'os. Precisament, la gran eclosió nacional d'aquests anys més recents ha arribat gràcies a la diversificació ideològica de l'independentisme. Fins despús-ahir al vespre, independentisme era sinònim d'esquerra alternativa (PSAN, MDT, CUP) o republicana (ERC). No ha estat fins ara que hem pogut veure que hi ha democristians independentistes, liberals, socialdemòcrates, socialistes, verds, ecosocialistes i comunistes que també en són. En tots els partits catalans de tradició democràtica hi ha independentistes i, en una proporció petita, també a l'interior de les sigles espanyolistes, com demostren les enquestes.

diumenge, 21 de juny del 2015

dissabte, 20 de juny del 2015

Eduard Voltas: «99 dies»

"El front del Sí s'ha de tornar a posar les piles perquè convocar un plebiscit no vol dir guanyar-lo"

No ha estat la millor setmana per als escèptics, cínics i burletes de dins i fora de Catalunya que mai no van creure que el procés anés de debò. Perquè resulta que va tan de debò, que és tan veritat que el 27S és un plebiscit sobre la independència, que CDC i UDC s'han divorciat. Allò que mai no havia de passar, aquell pronòstic de quatre eixelebrats, s'ha esdevingut. De la nit al dia escèptics, cínics i burletes han substituït el somriure condescendent per una ganyota a mig camí entre l'estupefacció i la preocupació. Sí, el procés va de veres. T'agradarà més o menys, però va de veres.

Votarem, doncs, i ens comptarem. I hi haurà tres llistes que, si sumen més de 68 diputats, iniciaran formalment el procés de desconnexió de l'estat espanyol i creació d'un nou estat independent (una afirmació, aquesta, que fa quinze dies hauria generat somriures fotetes). Ho faran de bona fe, sí, garantint la màxima seguretat jurídica possible en cada moment, sí, i buscant el diàleg amb l'estat espanyol per complir el mandat democràtic rebut, sí. Però ho faran. A les cancelleries ho saben des de fa temps, i ara ja ho saben també els cercles dels poders polític, econòmic i mediàtic. Aquest és el salt de credibilitat que s'ha fet aquesta setmana.

2a Motorada per la independència al circuit de Barcelona-Catalunya el 27 de juny


El Diari de l'ANC «I love Spain, I love Catalonia»


Jofre Llombart: «Mantres a la inversa»

"Què passar-ia si... Només estarem a favor de la justícia social a Catalunya si l’Estat espanyol també ho està"

Què passaria si....

“Només estarem a favor de la justícia social a Catalunya si l’Estat espanyol també ho està”.

“La justícia social per Catalunya la decideixen tots els ciutadans de l’Estat”.

“No farem cap acció per evitar desnonaments si no és amb el vist-i-plau de les entitats bancàries”.

“Consultar a la ciutadania sobre si és millor un govern d’esquerres o un govern de dretes divideix la societat i les famílies”.

“Estem a favor de la justícia social sempre que no l’encapçali Gemma Ubasart, si no, ja ens estan bé les desigualtats”.

“La justícia social l'hem de fer sense Teresa Forcades”.

“Com que a la consulta a favor de la justícia social hi van participar 2,3 milions de persones interpretem que els 5 milions restants hi estan en contra”.

“A més de la justícia social, hi ha altres prioritats”.

“No cal trencar amb les desigultats, només reformant-les una mica per reduir-les ja n’hi ha prou”.

Pride Parade 2015 per la Independència el 27 de juny



No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

divendres, 19 de juny del 2015

Eduard Illa: «Podem i la sensació de déjà vu»

«L’esquerra espanyola ha demostrat moltes vegades que és capaç d’aprofitar-se de la voluntat dels catalans de transformar l’Estat per arribar al poder i després deixar-nos tal com estàvem»

Ara que ja han passat les eleccions municipals és moment de començar a pensar en el 27-S, una data en què tindran lloc les eleccions més transcendentals de la història del nostre país. I en aquestes eleccions hi ha un partit, Podem, que concorrerà per primer cop al Parlament de Catalunya amb el repte de convèncer un bon gruix d’electors indecisos sota el paraigües de la renovació i la transformació social i intentant no sortir escaldats del debat independentista.

Perquè sembla força evident que aquest discurs poc clar i sovint ambivalent, és calculat i té la voluntat d’atraure tant votants del Sí com del No. És veritat que els seus dirigents catalans aposten per fer un referèndum i anar fins al final si el 27-S guanyen les forces del Sí, però s’abstenen de concretar què votarem en aquest referèndum i tampoc expliquen quina posició tindran en les eleccions del setembre. Però també és veritat que l’omnipresent Pablo Iglesias diu i defensa que vol una Catalunya dins d’una Espanya molt diferent. I quin discurs trobaran més atractiu els seus votants, el de Pablo Iglesias o el dels desconeguts Gemma Ubasart i Albano Dante?

Pablo Iglesias ha passat de defensar un referèndum com el d’Escòcia a supeditar primer la voluntat dels catalans a una reforma prèvia de la Constitució que va ser escrita i pensada per no ser mai reformada en els seus apartats clau. I ens ofereix aquesta reforma de la Constitució convençut que l’Espanya que en sortirà serà tan integradora de les diferents nacions existents dins l’Estat que no en voldrem marxar.

Vicent Partal: «Sobretot cal decidir què votem el 27-S»

'El 27-S què votem?' Cal tenir clar que la resposta a aquesta pregunta no és cap decisió que puguen prendre els partits. I també que és la més transcendental de totes.

Primer de tot, hem de respondre a això. El 27-S votem per obrir el procés d'independència i emprendre, per tant, el procés constituent que hauria de portar a la proclamació final de la república catalana durant els primers mesos del 2017 o votem per canviar o ratificar el govern autonòmic?

La pregunta és tan senzilla i directa com això, i cadascú l'ha de respondre en el seu interior. No solament això: cadascú ha de votar en consciència a partir de la resposta que n'obtinga. El que hi ha en joc no admet dubtes ni incerteses.

Com més va amb més claredat: els partits independentistes ens proposen una votació que siga un referèndum, un plebiscit, sobre la independència. I el gest, històric, de CDC trencant amb Unió sense contemplacions i de manera neta i directa va en aquesta línia. Unió diu que vol ser portaveu dels del sí-sí, però també dels del sí-no, o vés a saber si dels del no obertament. I CDC li respon dient que res a dir, que hi tenen tot el dret, però que si no estan pel sí-sí s'ha acabat CiU. Poca broma. Els convergents fan el que tots hauríem de fer: impedir que el 27-S hi haja cap incertesa sobre què es vota.

dijous, 18 de juny del 2015

Nou vídeo 27S: On tot comença! #TotComença27S

Èric Bertran: «Som un gran país i aconseguirem la independència si toquem de peus a terra»

No m’agraden els dis­cur­sos der­ro­tistes i penso que no ens porten enl­loc. Tam­poc crec que estiguin jus­ti­fi­cats perquè som un gran país, només que podríem ser un país encara mil­lor. N’estic ple­na­ment con­vençut i penso que aque­sta ha de ser la base del dis­curs guanyador de cara al 27 de setembre.
No som el país on res no fun­ciona. Som el país on mal­grat les difi­cul­tats con­tin­uem tenint un sis­tema san­i­tari enve­jable que fa que gent d’altres paï­sos europeus i comu­ni­tats d’Espanya vul­guin venir aquí a operar-se. Som un país que ofer­eix san­i­tat uni­ver­sal a tothom i no excloem a ningú que neces­sita aten­ció mèdica per raó d’origen com si passa a Espanya. Som un país on grans cien­tífics i inves­ti­gadors ens han sit­uat al cap­da­vant en la recerca de vac­unes con­tra el càncer, el VIH, la hepati­tis C o la tuber­cu­lo­sis. Podríem ser mil­lor, molt mil­lor evi­dent­ment, per això volem la inde­pendèn­cia perquè Espanya no se’ns quedi una part tant impor­tant, com fa ara, dels nos­tres recur­sos i poguem reduir les llistes d’espera i con­tin­uar avançant.

Som un país amb difi­cul­tats molt serioses per moltes famílies. L’actual Gov­ern hagut d’augmentar molt les beques men­jador, les ajudes socials per la gent a qui se li ha aca­bat l’atur sense tro­bar feina, el parc d’habitatges públics i ho ha fet amb gust. També som el país on hem inten­tat que les grans com­pa­nyies de sub­min­is­tra­ments bàsics (llum, aigua i gas) no puguin tal­lar el sub­min­is­tra­ment a les famílies que no poden pagar i tot i que l’Estat ens ho ha pro­hibit ho hem acon­se­guit en con­sens i mà esquerra. Som el país que ha creat un impost sobre els dipòsits ban­caris i l’Estat espanyol ens ho ha pro­hibit. Som un país que ha aprovat la dació en paga­ment de les hipote­ques amb els bancs i l’Estat Espanyol ens ho ha pro­hibit. Som un país amb un gran Gov­ern, amb una gran soci­etat civil capaç de fer grans coses tot i els entre­bancs de l’Estat Espanyol. Som un gran país i encara podríem ser mil­lors amb la independència.

Joan M. Tresserras: «El repte de construir la República»

D’ençà de la Transició que es veia a venir. El vestit s’ha esquinçat i les costures estan estripades. Era vell i la crisi l’ha acabat d’espelleringar. No hi ha prou retalls, ni mans destres, ni fils ni agulles per mirar d’apedaçar-lo. Sortirà més a compte fer un vestit nou, de la mida i la textura necessàries. Amb les competències i els recursos perquè, com a mínim, la gent no hagi de patir tant.

No cal identificar més símptomes ni inventariar més efectes indesitjables per concloure que el nostre sistema social està malalt i que no resol bé ni l’organització del treball ni la distribució de la riquesa. El model econòmic de referència és injust i ha produït greus desequilibris. I el sistema polític és feble, subsidiari de l’estat espanyol, poc eficient, i exigeix un canvi d’orientació i d’escala: regeneració democràtica i sobirania plena. Cal considerar, però, que l’economia catalana també incorpora un teixit laboral, empresarial i professional diversificat, amb sectors de molta projecció, capaços d’exportar, crear ocupació, i generar recursos. I que, des de l’interior mateix i des de fora del sistema polític, hi ha prou sectors compromesos en la necessitat urgent de capgirar-lo i d’encetar la construcció d’un estat català.

El sistema social català, com qualsevol altre, s’ha configurat al voltant de conflictes, pressions i subordinacions. Ha acumulat la tensió de les relacions de poder entre persones, grups i institucions. També les conseqüències d’algunes dramàtiques derrotes i, esclar, la influència d’algunes il·lusions, consensos i progressos. En la determinació del sistema social català hi ha jugat un paper especialment important el predomini d’unes minories que han comptat durant molts anys amb la força i amb la influència suficients per imposar-se. Això ajuda a entendre, per exemple, les raons de l’escissió a l’interior de la UDC i l’escassa disposició de la direcció a renunciar al seu control. Més enllà dels canvis al Govern, la qüestió de fons és que el sistema autonòmic està esgotat. Una mirada més històrica i menys superficial ens ajudarà més a trobar l’arrel i les causes de molts problemes, i la manera de combatre’ls i superar-los.

dimecres, 17 de juny del 2015

Conferència «Cultura de cultures. La pluralitat cultural en la Catalunya independent» el 2 de juliol



No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

Amadeu Altafaj: «Si l’estat condemnés Mas, la UE respondria»

“L’expulsió de Catalunya de la UE no se sustentaria ni jurídicament, ni econòmicament, ni històricament”. Així de contundent va mostrar-se Amadeu Altafaj, representant permanent de la Generalitat davant la Unió Europea, durant una conferència organitzada per la Fundació Catalunya Oberta.

Des d’un punt de vista jurídic, va dir, l’expulsió d’un territori o d’un conjunt de ciutadans que ja formen part de la UE “no està prevista enlloc”. A més, va argumentar, en el cas que Espanya no reconegués la independència de Catalunya, el país seguiria sent part de l’estat espanyol i, automàticament, de la UE.

Des d’un punt de vista econòmic, el ponent va assegurar que l’expulsió de Catalunya tindria efectes negatius per totes les parts implicades, sobretot per Espanya: “Patiria molta inestabilitat financera, i més tenint en compte que en aquest escenari Catalunya no assumiria la part del deute que li pertoca”.

Segons el representant del Govern a Brusel·les, a més, una expulsió de Catalunya no lligaria amb la tradició política de la UE: “El gran èxit de la construcció europea des dels anys 50 és que totes les tensions i canvis geopolítics s’han canalitzat a través del diàleg polític, trencant amb la tradició violenta del passat”. En aquest sentit, va recordar que les tres repúbliques bàltiques -que fa vint-i-cinc anys no existien- formen part de la UE, així com Txèquia i Eslovàquia, Croàcia i Eslovènia i l’Alemanya reunificada. La nova Sèrbia, també va recordar, és candidata a entrar-hi.

Julià de Jòdar: «Quina mena d’explotadors volem?»

"Estimulat per la investidura d’Ada Colau com a alcaldessa de Barcelona, el discurs de la subordinació del procés català a l’evolució de la política espanyola torna a emprendre el vol"

Estimulat per la investidura d’Ada Colau com a alcaldessa de Barcelona, el discurs de la subordinació del procés català a l’evolució de la política espanyola torna a emprendre el vol; com se sap, ja arran del 15-M, introduir el tema de l’autodeterminació als debats, va costar Déu i ajuda. En els discursos de Teresa Forcades o d’Albano Dante-Fachin, hi ha latent la creença que les classes populars catalanes no tenen capacitat per si soles per tirar endavant un procés d’alliberament social i nacional.

Ens diuen que, com que seran “manipulades” per la burgesia –o la “dreta”—catalana per tapar els seus interessos de classe, el que han de fer és ”unir-se” a les classes populars de l’Estat per canviar la situació, per poder decidir-ho tot. En una paraula: se’ls demana que ignorin el país –els països—on viuen –i les condicions concretes de relacions de classe i nacionals-- per “solidaritzar-se” amb una gent amb qui només coincideixen pel fet de ser súbdits del mateix Estat.

¿O és que haurem d’ajudar a millorar les condicions de reproducció de la burgesia espanyola, sigui quin sigui el seu color o missatge, mentre hem de creure que la catalana és la més perversa, explotadora i corrupta del món? ¿Haurem potser d’ajudar a millorar les condicions de vida de les classes populars castellanes mentre ens subordinem una vegada més a l’asfíxia econòmica de l’Estat espanyol? ¿Qui assegura cap justícia en el repartiment de les càrregues fiscals per territoris, quan la major part de la població espanyola continuarà depenent de les transferències de l’Estat, aconseguides mitjançant l’espoli fiscal?¿Per què hauríem de creure que la formació d’una nova classe dirigent espanyola canviarà la naturalesa de fons de la relació amb els Països Catalans?

dimarts, 16 de juny del 2015

Paradeta informativa, diumenge 21 de juny

Què esperes per a venir a col·laborar-hi?

Diumenge, 21: Al matí, d'11 a 2, a l'avinguda de Gaudí (Gaudí / Provença)

Projecte «Coneguem les entitats del barri»: Agrupació Excursionista Catalunya

Coneixeu les entitats del barri? Són moltes…, poques? Són de caire cultural, esportiu, veïnal? D’acció social?

Avui tenim el goig de presentar-vos el primer dels vuit vídeos de producció pròpia que seguiran cada setmana perquè sapigueu qui són, com s’impliquen en el barri i com viuen els seus associats el moment actual del nostre país.

És la nostra modesta aportació a l’hora de difondre la feina que fan i l’agraïment per l’acollida que ens han dispensat des de la nostra fundació com a territorial, ara fa gairebé quatre anys.

Els manifestem el nostre ple suport per la tasca que duen a terme, el paper que tenen en la participació ciutadana, la qualitat democràtica que conreen i el voluntariat que aglutinen.






El TTIP a debat a la plaça de Sants el 18 de juny



No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

dilluns, 15 de juny del 2015

Quim Torra: «A 100 dies»

El divendres 19 d'aquesta setmana serem a 100 dies del 27-S. Ja han passat les eleccions municipals; ja s'han constituït els nous ajuntaments. Ara és necessari que tots els esforços es concentrin en un únic objectiu: guanyar la independència el proper 27-S.

Disposem d'una majoria a favor tal com ha demostrat el 24-M, d'un full de ruta acordat pels principals partits i organitzacions de la societat civil, dels informes del Consell Assessor per a la Transició Nacional (i cal recordar que el professor Viver-Pi Sunyer està treballant en les estructures d'estat, projecte en el qual destacats membres d'ERC hi col·laboren), etc. Hi ha una base sòlida de vots, dades, camí recorregut i talent per confiar en les nostres forces. I ara què? Ara ens cal córrer de pressa a situar la independència, altre cop, en el carril central de la política catalana.

D'una banda, els partits polítics partidaris del plebiscit per la independència han de confegir el programa i les llistes que, de manera inequívoca i sense cap mena d'ombra en els dos conceptes, palesin la seva voluntat de constituir la futura República de Catalunya. De l'altra, les organitzacions de la societat civil, ANC, Òmnium, AMI, Súmate, etc. han de viure obsessionades durant aquests propers 100 dies a eixamplar la majoria social a favor de la independència. Finalment, cada català, conscient del compromís històric que suposen aquestes eleccions, ha de convertir-se en una autèntica estructura d'estat mòbil que infatigablement sumi nous votants pel sí.

Antoni Bassas: «Sense poder no hi ha eix social»

Arcadi Oliveres declara a Catalunya Ràdio que Procés Constituent no prioritza l’eix nacional per sobre del social. Doncs mai que governi, no sé com explicarà als seus votants que la Generalitat no pot firmar un decret de pobresa energètica o posar un impost als bancs. O que, malgrat els impostos que paguem, no tenim dret a millors serveis. Afirmar que “la independència ha centrat massa la vida política”, com si només fos una dèria de quatre i no una solució global, és una anàlisi del nivell del PP o Ciutadans. Amb l’actual eix nacional, adéu eix social. Demanar als que tenen menys que s’esperin a un canvi de govern a Espanya és ignorar la urgència dels seus problemes i convidar-los a la mateixa pastanaga que ja hem rosegat massa cops.

Font: ara.cat

Vicent Partal: «Pels Rigols i els Maragalls»

Ahir Unió Democràtica va fer un pas essencial per a aclarir la situació del país. La direcció del partit va presentar com una victòria que les seues tesis s'haguessen imposat sobre les tesis independentistes. Exactament per 1.351 vots contra 1.226. Enhorabona. Però, tenint en compte la manipulació indecent de la pregunta i encara més el fet que Unió haja estat des del 1982 dirigida amb mà de ferro pels que han tret 1.351 vots --parlem de 45 anys de control de l'organització, ni més ni menys--, la victòria és en tot cas molt pírrica.

També perquè la pregunta era tan estúpida que ara no se sap ni com s'han d'interpretar els resultats. Se sap que mil dos-cents militants estan sense embuts per la independència. Però a favor de què van els altres mil tres-cents? Perquè cal recordar que la famosa pregunta començava dient 'Voleu que Unió continuï el seu compromís amb el procés?…' Amb aquesta formulació, 'continuar donant suport al procés', a veure com i de quina manera justificarà ara la direcció que va contra la independència, o siga contra el procés?

Per primera vegada, a més, la contestació a la direcció ha estat rotunda i clara. Ja ningú no té por de Duran, i a Duran aquesta victòria li servirà de ben poc. Si la direcció actual abandona el procés, com és de preveure, es quedarà sense la meitat de la militància d'avui per demà. I de què li servirà aleshores l'artefacte? Això sense comptar que CDC avui mateix ja pot trencar tranquil·lament amb Unió i emportar-se el bo i millor dels demòcrata-cristians a les seues files. Si al final Duran només té les sigles poca cosa podrà fer. Que s'atrevesca a anar a les eleccions, que s'hi atrevesca…

1a Jornada de debat obert «La universitat que volem» el 17 de juny



No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

diumenge, 14 de juny del 2015

Marina Llansana: «Alcaldes metropolitans i pel procés»

Tots els bons auguris de la nit electoral del 24 de maig es van confirmar ahir en la constitució dels nous ajuntaments del país. El canvi que van voler les urnes s'ha instal·lat ja al cor dels consistoris catalans, i l'independentisme ha aconseguit arrabassar el poder als unionistes en pobles i ciutats clau per al futur del procés.

Els qui pronosticaven la fatiga i la davallada de l'independentisme han tornat a quedar amb un pam de nas. Des d'ahir, moltes ciutats de l'àrea metropolitana tenen alcaldes independentistes, una cosa impensable fa pocs mesos. Ciutats importantíssimes del país com Badalona, Sabadell, Ripollet, Montcada, Barberà del Vallès o Castelldefels han aconseguit sumar majories a favor del procés i ser punta de llança d'una regeneració política amb accent nacional que ja tardava a arribar.

Però no és només una qüestió de números. No es tracta només de tenir més alcaldies a l'Associació de Municipis per la Independència. Sinó que es tracta, sobretot, de construir aquestes majories independentistes amb gent nova i diversa. Des d'ahir l'independentisme és a més institucions que mai, sí, però l'important és que té un suport més transversal, perquè ha estat capaç de sumar formacions diverses i amb tradicions molt diferents que representen un electorat que mai abans s'havia situat a favor de la independència.

Feia anys que no vèiem places plenes davant dels ajuntaments el dia del ple d'investidura. Veïns que s'aplegaven per celebrar canvis de govern però, sobretot, canvis en la manera de fer política. La política ha retornat a la gent, i la il·lusió ha tornat a la política.

Arribem al 27 de setembre amb més energia que mai i, des d'ahir, amb un exèrcit d'alcaldes que tenen clar que el país es construeix des de cada poble.


Concert Jove #1aNITDESTIU amb Skaòtic, Joan Dausà i Tropical Riots el 20 de juny



No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

dissabte, 13 de juny del 2015

David Fernàndez: «Vull la independència per a eradicar la pobresa, la desigualtat i l'exclusió social»

David Fernàndez (Barcelona, 1974) és diputat al Parlament de Catalunya per la Candidatura d'Unitat Popular (CUP). Ha presidit la comissió d'investigació sobre el frau i l'evasió fiscals. És periodista i ha format part de diverses organitzacions com a activista social.

- Per què i per a què voleu la independència?
- Per tants motius acumulats i tantes raons... Fonamentalment, perquè volem la màxima llibertat política per al nostre poble i, per a la seva gent, volem tota la justícia social que siguem capaços de construir entre totes i tots. Divisa: lliures els pobles i iguals les persones. Perquè només reclamem per a nosaltres, a la manera zapatista, allò que desitgem per a tots els pobles del món: llibertat, justícia, democràcia. Però si hagués de triar una raó neuràlgica irrenunciable, cabdal i central, diria que volem la independència per a poder superar, eradicar i transformar les desigualtats socials en augment que defineixen, maldestrament, la nostra societat: 20% d'atur, 50% d'atur juvenil, un 30% en risc de pobresa, rècord en desnonaments i la trista llarga llista. És a dir, triaria feina, habitatge, salut, educació, atenció a la vellesa. Un país més ètic i més humà. País independent com a sinònim de país diferent. Autodeterminar-nos, tossudament alçats, per construir justícia social, per reconstruir-nos del paisatge devastat que deixa aquesta crisi. Recuperar sobiranies --sobirania política enfront d'un estat demofòbic; sobirania econòmica enfront d'uns mercats globals voraços i carronyaires; sobirania popular enfront d'unes elits i una corrupció que segresten la democràcia-- per retornar aquest país als seus legítims propietaris: la gent. Sense plena sobirania, uns altres decidiran per nosaltres: ja sabem qui i què i com. Però la independència és recuperar els únics instruments democràtics que ens permetin de començar a capgirar i canviar les coses, en un context global on la sobirania dels estats i dels mercats ja no tenen res a veure amb la llibertat dels pobles i la dignitat de les persones.

Jofre Llombart: «El cost d'esperar, el cost de dubtar»

"Cal primer enderrocar el mur. I per aconseguir-ho caldria no entretenir-se en pensar si és millor tombar-lo des de la dreta o des de l’esquerra sinó quants estan disposats a fer-ho"

Des del 9-N fins avui, Espanya ha rebut de Catalunya 9.400 milions d’euros. El dèficit fiscal, és a dir, la diferència entre allò que aporta un territori i el que rep a canvi continua invariable (un 8% del PIB anual català) i ara està sobre els 16.000 milions d’euros cada any. No una vegada, no. Cada any. Això són 43 milions d’euros cada dia. 1,8 milions cada hora. Uns 30.000 euros cada minut. Insisteixo: no són impostos i ja està. Són els diners que els contribuents catalans (tots, hagin votat Mas, Junqueras, Colau o Alícia) han aportat en forma d’impostos i pels que no rebran res a canvi: aquestes xifres estan calculades un cop ja s’han pagat pensions, prestacions, serveis i inversions.

9.400 milions d’euros des del 9-N fins avui. I des d’avui i fins les eleccions del 27 de setembre seran 4.730 milions d’euros. En aquest estiu prelectoral es tancaran 1.900 llits en diferents hospitals públics. El pressupost del Departament de Salut per tot aquest 2015 és de 8.466 milions d’euros, o el que és el mateix, mig any de dèficit fiscal. El populista dilema plantejat per Ada Colau entre si l’Ajuntament ha de donar beques menjador (9 milions d’euros) o ajudar el Circuit de Catalunya (4 milions) es resolen ben ràpid: sense dèficit fiscal la primera partida es cobreix amb quatre hores i mitja de no pertànyer a Espanya i la segona amb poc més de dues. Aquesta descompensació és per tots els ciutadans de Catalunya visquin al barri que visquin, es diguin com es diguin, parlin la llengua que parlin. Són 2.200 euros per català i any: 8.800 per una família de quatre. No una vegada no, cada any. Per tant, a la xifra que aquests dies hagi sortit a la declaració de la renda, cal restar-hi 2.200 euros per persona. Maco, eh? I l’any que ve, 2.200 més.

divendres, 12 de juny del 2015

David Miró: «I ara, què?»

El 9-N va ser, sens dubte, una demostració de la feblesa de l’Estat, que va ser incapaç de trobar la manera d’aturar una mobilització massiva, pacífica i profundament democràtica, però no legal, tal com ha acreditat el Tribunal Constitucional set mesos després. La sentència mostra una doble impotència: la de no poder fer res per evitar-ho abans i no poder fer gran cosa per castigar-ho després. Es confirma així que hi ha maneres, quan s’actua de forma col·lectiva i coordinada, de desbordar el marc constitucional des de les mateixes institucions, cosa que abans del 9-N no estava tan clar. El PP no hauria de treure pit ara perquè llavors els seus preguntaran, amb raó: molt bé, dos milions de catalans van participar en un acte il·legal. I ara què?

Font: ara.cat

El Tribunal Constitucional indica la porta de sortida

El Tribunal Constitucional ha estat una vegada més absolutament coherent i previsible amb la seva doctrina i coincident amb els criteris del govern de Madrid i, com era d'esperar perquè només era qüestió de temps, ha tancat per unanimitat i definitivament totes les portes a l'encaix de Catalunya a l'Estat espanyol. Totes, excepte una, la de la submissió a una sobirania espanyola que sistemàticament actua contra l'autonomia catalana, retallant-ne competències, ignorant els acords majoritaris de les seves institucions parlamentàries, maltractant i marginant la ciutadania cultural i econòmicament i perseguint penalment els seus representants electes. Una porta oberta que, com es pot deduir, ningú té ganes de travessar perquè és la de la presó nacionalista espanyola.

La resolució del TC coneguda ahir, com a sentència eminentment política que és, té una lectura política clara: les eleccions que s'han de convocar pel pròxim 27 de setembre seran a tot o res. Plebiscitàries és el mínim que se'n pot dir. Les més importants de la història contemporània de Catalunya, sense cap mena de dubte. L'última oportunitat d'una comunitat per sobreviure políticament i culturalment, també, perquè ja hi ha prou pistes, i prou experiència acumulada, per adonar-se que el canvi de posició a l'Estat espanyol no és una qüestió del partit que governa, sinó de la mentalitat que impera en la política de la capital. Espanya és un projecte fallit per a Catalunya i cada nou revés judicial, cada nou contratemps polític, cada nou entrebanc competencial no fa res més que recordar-ho i reforçar la necessitat que el poble de Catalunya sigui consultat sobre si vol continuar sotmès a aquest esclavatge polític i jurídic o marxar.