dimecres, 3 de juny de 2015

Francesc de Dalmases: «Els unilaterals»

"L’encerten quan diuen l’unilateralitat és de bojos. Saben de què parlen. Però hi ha una altra manera de ser unilaterals"

Antonio Baños l’encerta sempre i a vegades una mica més. La darrera vegada que l’ha encertat del tot va ser en el seu darrer article en aquest diari: Unilateral. Si sou de les poques persones que no l’ha llegit us recomano de fer-ho ara mateix.

La idea força de l’article de Baños és assumir l’acceleració del procés que vivim i adaptar-nos-hi pel que fa a les accions però també a les concepcions i la terminologia. Proposa abandonar els termes ‘independència’ i ‘dret a decidir’ –no s’hi posa per poc- i adoptar ‘república’ i ‘unilateral’.

Queda clar que estic d’acord amb la proposta de Baños i m’agrada que amb tanta determinació parli d’assumir el concepte ‘unilateral’. I m’agrada perquè és un dels conceptes que fa més por entre els partidaris de la independència. Fins i tot aquells que l’esmenten han d’afegir allò de ‘últim recurs’, com si efectivament fos un artefacte perillós que farà mal i dirà poc d’aquest moviment que ens agrada definir com a cívic, pacífic i democràtic.

Potser toca recordar que hem provat la bilateralitat fins a l’extenuació. Des de Pujol, passant per Margall i Montilla, fins al mateix Artur Mas, les propostes sorgides des del Parlament de Catalunya s’han defensat sempre des de la persistent necessitat de pactar-les: l’Estatut que no ha estat mai, el pacte fiscal que avui no solucionaria res, el referèndum que es volia constitucional, l’educada petició dels tres diputats catalans a Corts espanyoles demanant permís per escoltar la veu del poble... Fins i tot podeu llegir les propostes d’Òmnium i de l’ANC i veureu que hi apareixen sovint els termes ‘negociació’ o ‘diàleg’. No en sabem d’altra.

I l’unilateralitat entesa en la seva pitjor accepció l’hem patit. Hem vist com el sistema d’immersió lingüística s’esmicola amb determinació per decisió unilateral del ministre del ram; algú ha decidit unilateralment que les associacions catalanes no tenen dret als recursos que voluntàriament cedim a les nostres declaracions d’hisenda; ens ha tocat veure com l’Estat que ens representa defensa a Europa de forma unilateral –i solitària- el corredor central en detriment del corredor mediterrani; hem patit obsessions unilaterals per vertebrar l’alta velocitat fantasma en detriment d’una lògica connexió europea pendent; hem assumit un dèficit fiscal imposat unilateralment; i patim una política cultural hereva d’una decisió unilateral –i d’una concepció homogeneïtzadora i unívoca-. Sí, l’encerten quan diuen l’unilateralitat és de bojos. Saben de què parlen.

Però hi ha una altra manera de ser unilaterals. En paraules d’Antonio Baños es refereix a “la irrenunciable i exclusiva sobirania dels catalans”. És una proposta emancipadora i transformadora d’arrel perquè no es configura contra ningú i es posa al servei del conjunt de la societat.

Tal com hi ha ha nacionalismes expansius i n’hi ha de defensius, és un bon moment per demostrar que volem i sabrem exercir una altra unilateralitat: compromesa amb les persones i fidel als principis democràtics essencials. No ens hauria de fer gens de por.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada