divendres, 26 de juny de 2015

Vicent Partal: «La trampa»

La proximitat del 27-S i la volatilitat evident que s'observa en el panorama polític català propicien un considerable error d'enfocament sobre el procés d'independència. Hom intenta domar-lo a base de presentar-lo com un (comprensible) episodi anormal. I això és exactament el que no és.

Espanya cerca l'escletxa per a esbotzar el procés d'independència, i ho fa de maneres molt diferents. Crec que ja es pot dir que Podem, i la seua llista unitària del SíSePuede, n'és l'ariet polític principal, actualment. Però, evidentment, també hi ha ariets mediàtics i ariets intel·lectuals, entre més. Aquests darrers, sobretot, han començat a repetir, fixeu-vos-hi, una vegada i un altra la idea que això de l'independentisme a Catalunya és com un accident cronològic —cosa que ahir assumia Pablo Iglesias amb aquest nou eslògan segons el qual amb ells al govern d'Espanya els catalans ja no voldríem marxar.

Alerta, però, que no caiguem en aquesta trampa. És indiscutible que l'acció del Partit Popular ha estat d'una eficàcia enorme a l'hora de propulsar l'independentisme. Però la crisi nacional que s'ha desfermat a Catalunya, la revolució que vivim, no té a veure 'només' amb el PP sinó amb l'estat, l'espanyol. El problema no és qui governa l'estat sinó la manera com aquest és organitzat. I la manera com l'estat tracta el Principat —i la resta de territoris també, diguem-ho tot. El problema no és el PP, el problema és com Espanya es veu a ella mateixa i com governa el seu estat. Que no s'hi val a oblidar que fou amb el PSOE al poder que va començar tot. O que, com és evident, Podem --en teoria el fenomen més renovador a Espanya durant dècades--, tampoc no canvia res en aquest sentit: tan espanyol és Pablo com Fraga.

El relat és, doncs, doblement perillós. Per una banda pretén convèncer-nos que hi ha una altra Espanya. Malgrat que no la troba ningú enlloc. Ni la representa ningú. Ni ningú no la sap veure. Però, alerta, que no ho fan perquè sí, això. Ho fan sobretot per rebaixar la revolta catalana a un simple episodi d'emprenyament contra un partit i un govern. Despullant-la de l'essència alliberadora i profunda que té. Un accident.

Per una altra banda, i en paral·lel amb el primer discurs, la maniobra també pretén convèncer-nos que una hipotètica derrota de l'independentisme en les eleccions catalanes retornaria el país a una 'normalitat' pre-independentista, pre-ANC, pre-tot això… O siga a la Catalunya, més o menys, autònoma. Més o menys dòcil.

I això segon encara és més fals. A tots els països, quan l'independentisme apareix amb la força amb què ha aparegut a Catalunya, ja no en desapareix. Pot estar dècades lluitant, si cal, i si no encerta la manera d'aconseguir la victòria. Pot guanyar a una velocitat assombrosa. Però en qualsevol cas no hi ha mai un independentisme provisional ni temporal. Que s'apaga.

I ací hi ha la clau de tot el que ens passa. El gran canvi que va originar la ruptura del pacte constitucional, sancionada amb la sentència contra l'estatut, va ser l'aparició d'un projecte polític que mai en la història de Catalunya no havia estat ni majoritari ni concret: l'independentisme. I aquest projecte ara no s'esfumarà ni en la improbable hipòtesi que no aconseguim guanyar el 27-S. Només un canvi de debò i a fons d'Espanya, d'aquesta Espanya on tots es posen d'acord quan els parles de Catalunya, podria alterar el context i menar a un escenari diferent. Però això tots sabem que no passarà.

Ells podrien guanyar unes eleccions al Principat, amb un esforç titànic i remant tots a una. Nosaltres podríem perdre, de tant posar pegues a les obvietats més cristal·lines. Però al final no canviaria res més que el calendari. Perquè no hi ha lloc per a uns Països Catalans raonablement còmodes en aquesta Espanya cada dia més tancada en ella mateixa. Cada dia més 'cosmopaleta', com la va definir ahir brillantment Ignacio Blanco.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada