diumenge, 7 de juny del 2015

Antonio Baños: «La truita sempre acaba semblant francesa»

"El tsunami Podemos és ja una d’aquelles amoroses i suaus onades que arriben a la platja de Gavà i que només espanten els nens"

La #spanishrevolution haurà d’esperar uns anyets. El tsunami Podemos és ja una d’aquelles amoroses i suaus onades que arriben a la platja de Gavà i que només espanten els nens. Ana Rosa Quintana, la gran dama del tietisme televisiu matinal va ser la triada per Pablo Iglesias per donar al poble espanyol la notícia històrica del sopar amb el guapot líder del centre esquerre Pedro Sánchez. Pedro y Pablo, a més del nom d’una fortalesa a Sant Petesburg i de la parella protagonista dels Picapiedra, representen ara la cordial i inòcua nova Espanya política. Iglesias, resumí la trobada en uns conceptes polítològics que tothom pogués entendre: “Yo cené pescado, Pedro una tortilla y compartimos ensalada” L’assalt del cel és ara un soparet apte per celíacs.

Podria el lector retreure’m en aquest punt que estic fent lectura esbiaxadament anecdòtica d’una trobada política totalment legítima. Sí i no. No, perquè la figura d’Iglesias (sí, jo també he llegit a Laclau) s’ha construït a partir de l’anècdota. L'única categoria que ha respectat fins ara és la de la mal·leabilitat. Iglesias, com un vell postmodern, ha fet de la forma el fons. I el fons polític de tot plegat es pot resumir en una sola paraula: inofensiu. L’esforç de la nova política es centra ara a ser inofensiva: (qui no robi no ha de patir) (som el canvi sensat) (El Santander no és casta) I en aquest punt, la formalitat, l'escenografia i el text son claus. “Me pareció un tipo majo” és l’absolució tietística al partit de Bustos y la reforma exprés de la constitució. Dels ERE andalusos y de les súper retallades de Zapatero.

Política apte per la tele matinal. El futur del regne en mans de joves que punxen tomàquets cherry del mateix plat. Esportistes i preparats. “A la gente le gusta Felipe VI porque es un tipo muy preparado” va reblar Iglesias emfatitzant així l’imaginari del nou règim: tecnocràcia i continuïtat guiada pel televisiu criteri de popularitat.

L’absència dins la truiteta del contenciós català i la recuperació per Iglesias d’espanyolíssimes expressions com “dirigentes regionales” en lloc d'"autonòmics” refermen la vocació de baixar el suflé català tot inflant de Maizena la jacobina truita francesa.

Fa anys, quan la generació anterior es plantejava un assalt al poder exacte a l’actual, va aparèixer l’anomenat “clan de la tortilla” format per Felipe, Guerra i Chávez entre altres. Llavors la truita era oliosa i farcida de patates. La d’avui eco-bio, pròpia de runners. De Catalunya estant, l’efecte que fa és mateix: trencar uns ous per seguir tenint-ho lligat tot.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada