dilluns, 15 de juny de 2015

Vicent Partal: «Pels Rigols i els Maragalls»

Ahir Unió Democràtica va fer un pas essencial per a aclarir la situació del país. La direcció del partit va presentar com una victòria que les seues tesis s'haguessen imposat sobre les tesis independentistes. Exactament per 1.351 vots contra 1.226. Enhorabona. Però, tenint en compte la manipulació indecent de la pregunta i encara més el fet que Unió haja estat des del 1982 dirigida amb mà de ferro pels que han tret 1.351 vots --parlem de 45 anys de control de l'organització, ni més ni menys--, la victòria és en tot cas molt pírrica.

També perquè la pregunta era tan estúpida que ara no se sap ni com s'han d'interpretar els resultats. Se sap que mil dos-cents militants estan sense embuts per la independència. Però a favor de què van els altres mil tres-cents? Perquè cal recordar que la famosa pregunta començava dient 'Voleu que Unió continuï el seu compromís amb el procés?…' Amb aquesta formulació, 'continuar donant suport al procés', a veure com i de quina manera justificarà ara la direcció que va contra la independència, o siga contra el procés?

Per primera vegada, a més, la contestació a la direcció ha estat rotunda i clara. Ja ningú no té por de Duran, i a Duran aquesta victòria li servirà de ben poc. Si la direcció actual abandona el procés, com és de preveure, es quedarà sense la meitat de la militància d'avui per demà. I de què li servirà aleshores l'artefacte? Això sense comptar que CDC avui mateix ja pot trencar tranquil·lament amb Unió i emportar-se el bo i millor dels demòcrata-cristians a les seues files. Si al final Duran només té les sigles poca cosa podrà fer. Que s'atrevesca a anar a les eleccions, que s'hi atrevesca…

Hi ha gent en aquest país que fantasieja amb revolucions molt abstractes per provar que no entenguem que la revolució amb majúscules és el procés independentista. I la prova més fefaent que això és així és la catarsi que viuen els partits. En la banda independentista CDC, ERC i la CUP no tenen problemes ni d'unitat ni de lideratge. En la banda espanyolista més dura, PP i Ciutadans tenen problemes per a connectar amb la societat. Un batlle del PP i cap de Ciutadans a les eleccions locals, sobre un total de 948 municipis. Un i zero. Impressiona. Però encara impressiona més això que passa en els partits que no s'han aclarit, que no es volien aclarir o que tenen problemes per a aclarir-se. La revolució els porta directament a la convulsió.

El PSC ha viscut totes les sotragades imaginables, per causa del procés. Els espanyolistes s'han quedat les sigles, però a quin preu? Què és el PSC, avui, si no una imatge pàl·lida del que fou? Hi ha ningú que recorde encara que el 26 de desembre de 2010 (no fa ni cinc anys) el PSC, amb ERC i ICV, controlava la Generalitat, les quatre diputacions i la immensa majoria dels ajuntaments de Catalunya? Ho torne a dir: fa cinc anys només. I què té avui? I, en aquest temps, sabem quanta gent de la més creïble i sensata els ha abandonats pel fet d'anar contra la independència? I sabem quants socialistes són avui fora del PSC treballant sense parar pel país i per la independència?

A ICV més o menys li passa això mateix. Dins seu hi ha militants que encara volen lluitar per les sigles i tenen el meu suport. Però, guanyen o perden, és segur que potser sospesaran d'abandonar ICV però no abandonaran l'independentisme.

I ara és Unió que també és objecte de la pressió de la revolució independentista, en la mateixa línia. Els uns, fent mans i mànegues, guanyen per un centenar de vots, però els altres s'organitzen i es fan forts com mai. I repeteixen a Unió allò que ja havia passat en els altres dos partits: que una part molt sensible de les bases i dels dirigents no entenen que aquestes organitzacions de tanta tradició democràtica puguen anar contra la voluntat popular. Que l'interpreten i la mostren amb una paraula que ho explica tot: independència.

Qui vulga ho pot mirar dient que en tots tres casos les sigles se les quedaran els partidaris d'Espanya. És cert: les direccions dels tres partits poden usar unes sigles que són, legalment, seues per a mirar d'oposar-se a la independència. Però les eleccions no les guanyen les sigles sinó la gent. I els escons no els tens per les sigles, sinó pels vots.

I ací en aquest terreny la batalla ens és molt favorable perquè hem guanyat un camí immens aquests últims anys. ERC ha crescut, la CUP ha obert un forat enorme, CDC s'ha tornat indubtablement independentista i en els partits poc definits la batalla és simplement intensa.

Imagineu-vos que fa dos anys us diuen que Joan Rigol o Ernest Maragall, per a dir només dos noms il·lustres, defensarien la independència, sense ni una sola ombra de dubte, i treballarien infatigablement per aconseguir-la. La transformació de Castellà, Núria de Gispert o Joan Rigol és el canvi real que Duran ni sap aturar ni pot. Multipliqueu-lo pels milers i milers de rigols i maragalls que ja omplen el país a cada poble i ciutat i entendreu què hem guanyat. I que si guanyem és per la suma d'aquesta classe de gent, no pels qui som independentistes de tota la vida.

Font: VilaWeb

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada