dissabte, 13 de juny de 2015

Jofre Llombart: «El cost d'esperar, el cost de dubtar»

"Cal primer enderrocar el mur. I per aconseguir-ho caldria no entretenir-se en pensar si és millor tombar-lo des de la dreta o des de l’esquerra sinó quants estan disposats a fer-ho"

Des del 9-N fins avui, Espanya ha rebut de Catalunya 9.400 milions d’euros. El dèficit fiscal, és a dir, la diferència entre allò que aporta un territori i el que rep a canvi continua invariable (un 8% del PIB anual català) i ara està sobre els 16.000 milions d’euros cada any. No una vegada, no. Cada any. Això són 43 milions d’euros cada dia. 1,8 milions cada hora. Uns 30.000 euros cada minut. Insisteixo: no són impostos i ja està. Són els diners que els contribuents catalans (tots, hagin votat Mas, Junqueras, Colau o Alícia) han aportat en forma d’impostos i pels que no rebran res a canvi: aquestes xifres estan calculades un cop ja s’han pagat pensions, prestacions, serveis i inversions.

9.400 milions d’euros des del 9-N fins avui. I des d’avui i fins les eleccions del 27 de setembre seran 4.730 milions d’euros. En aquest estiu prelectoral es tancaran 1.900 llits en diferents hospitals públics. El pressupost del Departament de Salut per tot aquest 2015 és de 8.466 milions d’euros, o el que és el mateix, mig any de dèficit fiscal. El populista dilema plantejat per Ada Colau entre si l’Ajuntament ha de donar beques menjador (9 milions d’euros) o ajudar el Circuit de Catalunya (4 milions) es resolen ben ràpid: sense dèficit fiscal la primera partida es cobreix amb quatre hores i mitja de no pertànyer a Espanya i la segona amb poc més de dues. Aquesta descompensació és per tots els ciutadans de Catalunya visquin al barri que visquin, es diguin com es diguin, parlin la llengua que parlin. Són 2.200 euros per català i any: 8.800 per una família de quatre. No una vegada no, cada any. Per tant, a la xifra que aquests dies hagi sortit a la declaració de la renda, cal restar-hi 2.200 euros per persona. Maco, eh? I l’any que ve, 2.200 més.

A vegades cal recordar les coses per no perdre de vista què ens ha portat fins aquí i ser conscients que darrera del soroll hi ha un espoli silenciós i constant. I evidenment, el dèficit fiscal no en té l’exclusiva. Aquesta setmana el Tribunal Constitucional ha proclamat que preparar el 9-N és ilegal. La setmana anterior, que la Generalitat no podia cobrar impostos als bancs per tenir dipòsits milionaris. Fa un mes, que no es podia obligar les companyies de llum, aigua i gas a garantir el subministre a les famílies més pobres. Fa un any, que a les escoles catalanes el català no té perquè ser la llengua vehicular. I així amb l’euro per recepta, l’horari comercial o l’acció exterior (bé, menys a Andalusia, on el PSOE i Ciutadans sí que poden pactar ambaixades a l’estranger). I d’aquí unes setmanes li passarà el mateix amb les estructures d’estat, impugnades ahir mateix pel consell de ministres, pas previ a la seva il·legalització.

I després d’aquest tètric llistat resulta que ni tan sols pots preguntar si vols estar en aquest Estat. Un Estat que malgrat quedar-se amb aquests 16.000 milions resulta que te’n deixa 5.000 i et cobra per fer-ho. Un Estat, doncs, que demostra dia a a dia que té l’aixeta dels diners, la tisora dels serveis socials, el martell de la llengua i el mur davant la llibertat.

I davant de tot això, encara hi ha veus que dubten què caram està en joc el 27-S. Doncs bé, hi ha l'oportunitat històrica i el repte inèdit de tapar l’hemorràgia, recuperar l’aixeta, amagar la tisora i situar la recerca i la llengua al lloc que li pertoca. Però per tot això cal abans enderrocar el mur. L’ordre és aquest, no a la inversa. I per aconseguir-ho caldria no entretenir-se en pensar si és millor tombar-lo des de la dreta o des de l’esquerra sinó quants estan disposats a fer-ho. I el que encara resulta més estèril i frustrant és esperar o pretendre que algú des de l’altra banda desmuntarà el mur maó a maó en un acte de generositat federal. Han tingut 40 anys per fer-ho, i el cert és que una reforma constitucional no té, a hores d’ara, ni majoria, ni contingut ni calendaris. I com que no seria una reforma ni light ni Merkel, caldria establir un procés constituent que, com a mínim, requeriria un any i mig de tràmits. Un any i mig mantenint la mateixa situació política per després fer ves a saber què (per reformar la constitució cal el concurs del PP que imposaria els seus límits). 18 mesos més d’status quo autonòmic, de llei Wert, de FLA i sense capacitat d’actuar contra la pobresa energètica. Un any i mig: 24.000 milions d’euros menys per Catalunya.

PD: A les ràdios tenim una aplicació que permet calcular el temps de lectura d’un text. Per aquest article, uns quatre minuts. En el temps que ha trigat a llegir-se, 121.000 euros. Bon cap de setmana.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada