divendres, 9 de gener del 2015

Bernat Dedéu: «Es posaran d’acord»

Hem passat lustres reclamant una política de país normal, amb els seus conseqüents avantatges i misèries i, quan tenim dos líders que la practiquen al límit, tot déu plora el refredament del procés. Sincerament, no entenc la malenconia dels meus conciutadans: la política catalana gravita actualment en dos polítics extraordinaris, potser els millors que han tingut CiU i ERC, que es troben negociant un full de ruta per guanyar la independència. Potser no disposen de la mateixa estratègia per arribar-hi (les dues, sigui dit, defensables amb pros i contres), potser són dues persones amb estils i dèries heterogènies… i tots els potser que us plaguin. Però les seves diferències tenen l’objectiu clar: la victòria. Al seu torn, car són polítics, el Molt Honorable i el seu possible successor es barallen pel país, però també per sobreviure i liderar la Generalitat. Mas i Junqueras negociegen, i això -en els països normals- vol dir que els dos juguen a seduir-se, a acariciar-se i també a enganyar-se. I és normal que s’enfadin, i és comprensible que l’escomesa d’un provoqui la ira de l’altre. Per molt que pesi a podemistes, guanyemistes i adolescents, la política no té les mateixes dinàmiques que la societat. Fer manis de tots a una és ben fàcil: però l’estatisme és un afer on es reparteixen poder i recursos.

L’enemic de l’independentisme no són les comprensibles rabietes entre Mas i Junqueras ni els recels entre CiU i ERC. Els nostres rivals són un primer secretari del PSC que encara somia amb regals competencials de Susana Díaz, són una presidenta del PP català que un dia va imaginar un finançament singular pel país… amb l’èxit que tothom ha pogut contrastar, són un partit de ciutadans que en intentar desembarcar a la política espanyola han entès ben bé com es paga el fet de ser catalans a Madrid, són uns clowns que reclamen l’abolició del copagament sanitari i que no volen finançar les mútues (si ets votant de Podemos, mira’t el seu programa de sanitat, aplica’l a Catalunya i resa un parenostre…). Aquests són els enemics del procés, que a mi personalment m’espanten ben poc, i no pas que Mas i Junqueras no tinguin el mateix full de ruta. Als Estats Units, mentre es negocien pressupostos, es pot arribar fins i tot al tancament del govern durant setmanes. I aquí, a Catalunya, per quatre reunions d’on se surt amb mala cara ja ens fotem tots histèrics. No volíeu normalitat, companys? Doncs aquí la teniu. Mas, Junqueras, Fernández: no em puc imaginar un procés independentista en millors mans. No em puc imaginar tantes sensibilitats diferents abraçades en un mateix seny. No em puc imaginar un futur millor.

Es posaran d’acord. Ja ho veureu.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada