diumenge, 16 de febrer de 2014

Xavier Roig: "El 1714 de Felipe González"

Llegeixo el llibre La guerra de 1714, dels senyors Joaquim Albareda i Joan Esculies. És un estudi breu i molt ben girbat. Precisament la seva concisió i claredat el fan del tot recomanable. El llibre aconsegueix un ràpid i total repàs dels orígens de la guerra, el seu desenvolupament i les conseqüències posteriors. He tingut l'oportunitat de parlar amb el senyor Albareda. Aquesta conversa, el llibre La guerra de 1714 i el cara a cara del nostre president amb el senyor Felipe González donen peu a reflexionar una mica sobre aspectes de la Guerra de Successió que potser no acostumen a ser utilitzats prou eficaçment en un argumentari enraonat.

La guerra del 1714 no ha estat ben resumida i explicada. Potser en algunes escoles l'expliquen minuciosament i en d'altres no. No ho sé del cert. Se n'argumenten tantes i tantes coses que un es perd en els detalls. Aquella guerra s'hauria d'exposar amb una frase curta, sintètica, com la que s'utilitza quan es parla de la Guerra del Francès: "Napoleó va envair Espanya, va haver-hi una guerra i Espanya la va guanyar". La Guerra de Successió hauria de ser explicada breument: "El rei Carles II d'Espanya va morir sense fills, va nomenar successor un Borbó, Catalunya s'hi va oposar, va fer la guerra contra la resta d'Espanya i va perdre". Res més. Mentre no es plantegi clarament i amb senzillesa que els nostres contenciosos provenen del fet que un dia vam estar en guerra contra Espanya, que la vam perdre i que, per tant, se'ns va tractar com a terra conquerida i es van abolir els nostres drets, no tindrem clares les idees. Perquè l'estratègia dels polítics contraris a la consulta consisteix a fer veure que Catalunya mai s'ha enfrontat a Espanya. En conseqüència, en no haver mai existit conflicte, no hi ha res a reclamar ni a consultar. La nostra situació, argumenten, prové d'una acceptació voluntària.

Del cara a cara entre el president Mas i el senyor González se'n poden fer moltes lectures. Una podria ser que el senyor González es deixa entreveure com un potencial home bo, juntament amb d'altres, si mai hi hagués negociacions per mirar de solucionar el contenciós actual. I m'inquieta que molts catalans -fent gala de la nostra tradicional capacitat per ser uns babaus- arribin a pensar que si manés el senyor González el tema ja s'hauria arreglat. Voldria recordar que l'iniciador de l'espoli fiscal de Catalunya va ser ell. Que el que es va carregar la intenció de la Constitució de reservar el concepte nacionalitat a només Catalunya, Euskadi i Galícia va ser el PSOE -quan, per guanyar vots, va estimular que Andalusia accedís a l'Estatut per la via que havia estat reservada a les nacionalitats històriques-. En resum: el senyor Felipe González és el pare del cafè per a tothom, un dels orígens del conflicte actual.

El que em va cridar l'atenció del cara a cara en qüestió és el raonament del senyor González quan va parlar de les diferències entre el cas català i l'escocès. Un raonament intencionadament interromput. Com tots, va començar al·ludint a la famosa "Constitució no escrita" britànica -un argument legal al qual tots s'agafen ara-. Però immediatament va començar un raonament interessant que gairebé ningú havia fet servir abans. Un raonament que el senyor González no va poder acabar perquè es va adonar que no interessava. Va començar argumentant que la situació d'Escòcia era acceptable perquè aquell territori s'havia afegit al Regne Unit de manera pactada i voluntària (la famosa Union Actque es va aprovar el 1707). Per això els escocesos parlen de devolution, argumentava en González: "Jo, Escòcia, torno a la situació en què estava perquè vull". Però arribat a aquest punt, el senyor González es va aturar -suposo que es va adonar que anava per mal camí-. Vull dir que no va prosseguir amb el raonament que semblaria lògic rematar: "Per contra, Catalunya no pot reclamar res perquè el canvi d'estatus (pèrdua dels drets i Constitucions propis) no va ser dut a terme de manera voluntària i pactada, sinó que va ser fruit d'haver perdut la Guerra de Successió. Per tant, no hi ha res a negociar". I aquest, senyors meus, és el tema.

L'estratègia dels contraris a la consulta consisteix a escampar la idea que l'estatus de Catalunya sempre ha estat l'actual. Que mai hi ha hagut confrontació. Que aquí sempre s'ha parlat castellà. Que la nostra situació és fruit d'un pacte. Simulen desconcert. "Senyors catalans, a què treu cap que, ara un cop ara un altre, el problema català estigui permanentment creant soroll?" La resposta és relativament senzilla: Catalunya va fer una guerra i la va perdre.

Font: ara.cat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada