Xavier Díez: «Per què tenim pressa?»

«Sóc conscient de les dificultats, tot i que també he arribat a la conclusió que els riscs de la independència són menors que la certesa dels danys de la dependència»

A mesura que el calendari avança, la campanya del no a la independència no arrenca, sinó que més aviat sembla prendre la forma de ‘fem servir tàctiques dilatòries’. En unes circumstàncies en què resulta difícil de formular arguments que sedueixin per mantenir l’status quo, la intel·ligència unionista fa servir estratègies més elaborades que podrien resumir-se en ‘no hi ha pressa’, ‘ampliem la base social independentista’, ‘supeditem la República Catalana a una de social, ecològica, transgènere, respectuosa amb la diversitat i que inclogui, si cal, els Mínions, sempre que abans hi hagi una fraternal República Espanyola que ens espera amb els braços oberts’. En una traducció culta, podríem inferir que se’ns demana que ajornem el referèndum a les ‘calendes gregues’. Articles recents, com els de la meva admirada Marina Subirats, o posicions recents de molta gent que aprecio, aplegada al voltant dels comuns, semblen evidències que la gran esperança unionista és no fer servir ni tribunals, ni repressió, ni virulència verbal, sinó desmoralitzar l’adversari a còpia d’eternitzar el procés.

Anem a pams. No vull ser malinterpretat. No crec que solucions ràpides i improvisades siguin positives, ni que la independència sigui fàcil. Sóc conscient que un salt endavant com el que bona part de la societat catalana sembla disposada a fer requereix rigor, planificació, i elaboració de plans B, C, D… i els que calgui, amb l’objectiu legítim de trencar amb un ordre de dependència que té repercussions negatives sobre la vida quotidiana de la majoria ciutadana. La precipitació pot dur a errors. Concedeixo també el dubte sobre si la correlació democràtica actual és suficient per a tirar endavant un moviment de tan gran dimensió. Provo de fer una mirada distanciada del procés i sóc conscient de les dificultats, tot i que també arribo a la conclusió que, atesa l’experiència dels darrers anys, i la naturalesa del poder espanyol, els riscos de la independència són menors que la certesa dels danys de la dependència.

Amb tot això vull dir que el temps s’esgota. Que puc entendre que els sectors més conservadors i incòmodes davant la marea independentista hagin provat d’allargar el procés per deixar temps a una negociació (que només podrà arribar, si arriba, quan la ruptura es materialitzi), a sembrar dubtes entre la diplomàcia o a esgotar totes les fórmules possibles per a acordar un referèndum. Personalment, crec que la consulta s’hauria de fer abans de l’estiu. Tanmateix, aquest setembre, a tot estirar, cal que es faci l’acte de ruptura.

Si bé ja s’han exposat prou els arguments per a dilatar el procés, crec arribat també el moment d’exposar les raons que indiquen el contrari, i que no són fruit del nerviosisme, sinó de la racionalitat.

Allargar el procés no respon a la prudència, sinó a la inconsistència. Si considerem el 2010, any de la sentència de l’estatut, com l’arrencada del moviment, una vegada es demostra la incapacitat de la convivència entre dues realitats nacionals i institucionals en conflicte, set anys ja és massa. La majoria de processos d’independència contemporanis han estat més breus. Allargar les coses innecessàriament resta credibilitat als independentistes, als adversaris i als observadors externs. De fet, hi ha indicis clars que se’ns comença a covar l’arròs.

La velocitat va a favor de la independència, cal continuar portant la iniciativa. Lligat a això, també a causa de les experiències internacionals, i de la pròpia experiència, la velocitat implica imposar l’agenda nacional i internacional, condiciona els moviments dels adversaris, els posa a la defensiva i transmet determinació independentista als observadors internacionals. Qualsevol minut que deixem passar sense possessió de la pilota és concedir-la a algú que té més capacitat i instruments.

Ja n’hi ha prou d’excuses. Prendre decisions contundents reforça la qualitat democràtica del nou estat. Com ja he defensat en més articles, un dels fets que expliquen l’anhel independentista no és pas el nacional, sinó que es tracta de qualitat democràtica. Els residents a Catalunya hem cregut que una Catalunya independent pot resultar una assegurança democràtica respecte d’un estat conformat com a reconversió d’una terrible dictadura que no dubta a actuar com a tal quan veu lesionats els interessos de la casta franquista que la va pilotar, i que no dubta a posar fora de la llei els resistents antifranquistes i els moviments republicans. Els processos contra independentistes, però també la repressió contra la llibertat d’expressió quan algú ataca l’ordre franquista vigent (com el cas dels acudits a Carrero Blanco, la impunitat de la família Borbó o la negativa a jutjar els crims de la dictadura o la transició), demostren que cada minut viscut sota la monarquia actual és un minut malaguanyat sota un règim amb massa paral·lelismes amb el turc.

Anar de pressa pot dificultar l’organització d’un unionisme dividit. L’unionisme té uns quants problemes. Un dels principals és que no accepta de pactar un referèndum (ni el pactarà) perquè no té res a oferir. Atesa la història recent difícilment podria organitzar una campanya de seducció, no resulta creïble, i les accions protagonitzades (judicials i periodístiques) han dividit l’unionisme. Una divisió dolorosa entre aquells que voldrien mantenir els lligams emocionals amb Espanya i aquells que simplement volen preservar el vell supremacisme castellà per mantenir una idea de nació postimperial. Els independentistes (i em consta que la majoria del govern ho és), si vol guanyar un referèndum ha d’anar de pressa, per evitar la mobilització de l’adversari.

Ja és hora que les esquerres de l’òrbita dels comuns decideixin tots sols. Un dels problemes dels comuns, que efectivament representen una part substancial de la història del país, és que també arrosseguen la hipoteca d’alguns dels seus components, com ICV, massa acostumats a ser un partit de quadres, en què s’imposen decisions verticals, amb unes bases massa acostumades a no qüestionar ordres, cosa que el fa ser fàcilment manipulable des de fora. Les decisions dels comuns contrasten clarament amb la voluntat de molts dels seus votants, un elevat percentatge dels quals és partidari de la independència unilateral (i clarament en la idea de la unilateralitat referendista). Un referèndum ràpid avortaria la seva tàctica dilatòria d’aquests darrers dies, retrataria una posició incòmoda, coincident amb Ciutadans, PP i un irrecognoscible PSC, i els forçaria a prendre una posició inequívoca, sense possibilitat d’espolsar-se les puces del damunt, com han fet fins ara.

Els cinc anys vinents seran decisius en l’evolució econòmica europea i mundial, i Catalunya ha de prendre decisions estratègiques que la situïn favorablement. Les indissimulades discriminacions pel que fa a infrastructures, la deliberada política discriminatòria envers els Països Catalans, les decisions contràries al desenvolupament econòmic no deixen cap dubte. Aquests anys vinents es juga la connexió amb el món (portuària, aèria, ferroviària), que és tant com dir l’establiment de les vies i rutes que ens connecten amb el desenvolupament econòmic. Sense independència, es pot fer real la voluntat clara de marginar geostratègicament el nostre país. Només cal recordar que el govern franquista ja havia planificat la desindustrialització del país, i que només les exigències internacionals (com va ser el cas de FIAT arran de la seva inversió en la creació de la SEAT) l’han anada impedint, de moment. La independència assegura que Barcelona (i la seva àrea metropolitana i les ciutats connectades) mantingui possibilitats econòmiques. En un moment en què ens podem trobar amb canvis significatius en les regles del joc industrial, cada minut sense independència són decisions que es deixen de prendre.

La situació geopolítica pot evolucionar negativament. Tothom veu que aquests anys vinents, amb l’aparició de forces populistes, amb algú poc responsable com Trump dirigint la superpotència mundial, amb la possibilitat de replegaments interiors dins els estats i amb una Unió Europea en perill de desaparició, les possibilitats de reconeixement internacional poden empitjorar. No ens podem permetre de perdre el temps davant un panorama tan incert.

Els independentistes tenen el dret de viure la independència. Tothom veu que l’independentisme, gairebé hegemònic en la Catalunya actual, és fruit d’ingents esforços d’activistes que han dedicat tota la vida a portar-nos a les portes de la llibertat. He tingut el disgust d’anar a alguns enterraments de gent com Toni Lecha, que van haver de lluitar tota la vida per no veure complerts el seus somnis. És de justícia que aquells que es van saber mantenir fidels a les seves idees, en contra del seu interès personal, la seva carrera política, la seva salut i integritat física, puguin veure materialitzats els seus somnis. A molts els queda poc. És ofensiu de fer-los esperar, ni que sigui uns quants mesos.

Cal castigar el franquisme impregnat en el nacionalisme espanyol. Els altres grans actors d’aquesta història, uns unionistes poc respectuosos amb la idea democràtica del dret d’autodeterminació, aquells que no s’han limitat a expressar una opinió legítima, sinó que han dedicat bona part dels esforços a l’ofensa, la desqualificació, la guerra bruta, l’amenaça, el menyspreu, han de comprovar que les males accions comporta sanció. El nacionalisme espanyol, no entès com a patriotisme innocu, sinó com a negació de la diversitat nacional, mereix ésser castigat, i els responsables han d’aprendre una lliçó. Una menció a part mereixen els silencis còmplices davant l’agressió, que han de veure en directe com els capteniments irresponsables necessàriament tenen conseqüències.

Consideració final. Probablement caldrà una DUI per a assegurar un referèndum temps després. A mesura que s’exhaureixen terminis, i en virtut de l’evolució dels esdeveniments, sóc conscient de les dificultats i les possibles manques de garanties d’un referèndum, si hi ha interferència de la sobirania espanyola. Entenc que l’ideal (i aquesta és una idea que comparteixen la immensa majoria dels independentistes) seria un referèndum acordat, encara que això impliqués mesos de retard. Tanmateix, això no crec que passi. És per això que la cosa més probable i raonable és una declaració d’independència que vagi acompanyada d’un control efectiu del territori i les institucions, fet en què de segur que les organitzacions de la societat civil i la ciutadania organitzada hauran de tenir un paper significatiu; dit d’una altra manera, els ous que, com anunciava Joan Coma, cal trencar per obtenir la truita. Només amb una independència de facto, que no requereix un reconeixement internacional immediat, serà possible de fer un referèndum, no necessàriament de manera immediata. Tanmateix, això implica una proclamació d’una república i una elaboració d’unes regles del joc en què, efectivament, caldrà votar. Però la ruptura caldrà materialitzar-la abans de la tardor. Això no és pressa. És, ras i curt, racionalitat política. Només des d’una legalitat republicana es podrà formular, en algun moment, la qüestió sobre si mantenir-nos en una república catalana o retornar a una monarquia espanyola, de la qual ja haurem tingut prou experiència.

Font: VilaWeb.cat