La suposada indefinició en relació amb el referèndum de CSQP –la coalició que uneix ICV, EUiA i Podem, però no els comuns, un detall no menys important– havia arribat a un punt que vorejava el ridícul, sobretot per la defensa d'un referèndum acordat que tothom sap que és impossible mentre Espanya sigui Espanya. Aleshores Joan Coscubiela ha tingut la pensada d'idear una alternativa discursiva per superar el parany del permís de l'Estat per votar (que ja no es creuen ni els seus), i ha proclamat amb solemnitat que cal que la Generalitat demani l'empara de la Comissió de Venècia. És més, ha assegurat que, si s'aconsegueix la intervenció d'aital òrgan consultiu del Consell d'Europa, la seva formació política donarà suport al referèndum d'autodeterminació. És com dir que ho farà si plou durant un mes seguit al Sàhara. La Comissió de Venècia només actua a instància dels estats, i fins i tot si infringís aquesta norma i decidís emetre un dictamen sobte el cas català, sense cap dubte defensaria la posició espanyola, perquè al Consell d'Europa manen els estats. Coscubiela ho sap i vol provocar aquest fet, per poder dir que el referèndum unilateral no es pot fer i que és impossible.
Per què Coscubiela sempre posa la càrrega de la prova sobre Catalunya? Per què no la posa sobre l'Estat, que es nega a pactar el referèndum? Per què no diu a l'Estat que per continuar sent part d'aquest Estat cal que es deixi votar els catalans, però que si continuen negant aquest dret fonamental als catalans se sentiran expulsats del pacte constitucional i optaran per deixar de ser-ne? Per què la pressió política es fa sobre els que volen votar i no sobre els que neguen el dret a fer-ho? Segurament l'Estat se sentiria molt més inclinat a obrir negociacions si veiés que, en cas contrari, la quarta força política del Parlament se suma al bloc que aprovarà la convocatòria del referèndum unilateral.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada