Toni Soler: «No serà bonic»

ABANS. Fa pocs anys Alfredo Pérez Rubalcaba s’admirava pel procés sobiranista. “ Tienen épica, ética y estética ”, confessava, enlluernat per les successives Diades. El moviment popular reunia els millors adjectius de catàleg, els que tots recitàvem com a cotorres: democràtic, cívic, pacífic, transversal, inclusiu. En aquells anys d’empenta, em vaig veure envoltat de votants del PSC, d’ICV i de CiU acollint la bona nova independentista. Era tot massa ètic, èpic i estètic per resistir-s’hi. Àngel Ros defensava el dret a decidir, CDC propugnava la ruptura constitucional i Ada Colau votava sí-sí a la consulta del 9-N. Després, el govern espanyol va entendre que la cosa anava de debò i van començar els problemes. I amb els problemes, els dubtes. I ens vam adonar que el Procés, per a uns, no havia estat més que una simpàtica rebequeria, o una eina de pressió, que van secundar perquè la creien innòcua. I per als comuns el Procés ha estat l’ariet amb què desgastar els partits del sistema, a base de mobilitzacions populars gratis. Ara el Procés té problemes, justament perquè va de debò, i els oportunistes matisen, reculen o citen Tarradellas. Però les seves fotos a la Via Catalana estan penjades en el núvol.

RECORDA. “No està passant com ho imaginàvem, però està passant”, diu el protagonista de la pel·lícula Reds, a Moscou, fa just un segle. A Catalunya també està passant una cosa prou important, i potser no és com ens imaginàvem -potser ja no és tot tan èpic, ètic i estètic- però està passant. S’està fent amb pocs mitjans i poca traça, sense coordinació, amb episodis de sainet, doble joc, partidisme, maniobres barroeres, tripijocs legals, precipitacions, tot el que vulgueu. I tot el que és criticable ha de ser criticat, però no ha de passar ni un sol dia en què no recordem per què es fan les coses i a què ens enfrontem. Perquè si no, qualsevol dia ens oblidarem que això no és una partida de parxís, sinó una batalla per conquerir el dret al vot; i que al davant hi tenim un govern implacable, amb tics franquistes i recursos suficients per garantir-se el suport de l’aparell econòmic-mediàtic, i també de l’antic PSC (aquest, de franc). I ens oblidarem de la guerra bruta, de l’espoli fiscal, del cepillado de l’Estatut, de la persecució lingüística i de tot el que ens ha portat al lamentable present.

BELLESA. A mi també m’han emprenyat les paraules d’en Bonvehí (tot i que altres exdirigents de CDC m’han dit coses semblants en privat). M’ha decebut, per cutre, la gravació i la filtració de la conversa per part de gent d’ERC; i m’ha deixat perplex que el PDECat vulgui recórrer a la fiscalia espanyola. Però amb la tensió i la inexpertesa, coses menys boniques han de passar, si ens creiem que això va de debò, i que hem de fer efectiu un desafiament democràtic a l’Estat. Ja no es tracta de tenir raó, perquè la tenim; estem parlant de democràcia i no cal reivindicar-la sinó exercir-la, amb més estètica o menys. I és molt difícil, perquè hauríem de ser més, ja que defensem un dret de tots. I no som més, senzillament, perquè n’hi ha molts que no sabran què opinen del tema fins a conèixer-ne el desenllaç.

Són els que l’endemà, hàgim guanyat o perdut, exclamaran, a l’uníson, “Jo ja ho deia”.

Font: ara.cat