dijous, 29 de desembre del 2016

Isidor Marí: «Unilateralitats i referèndums»

És ben estrany que en el debat polític les veus institucionals catalanes hagin perdut de vista l'origen del conflicte actual entre Catalunya i l'Estat espanyol, i es limitin a parlar de la necessitat de fer un referèndum, preferiblement acordat, per conèixer quins és la voluntat democràtica dels ciutadans de Catalunya sobre el seu futur. Aquest oblit és el que permet que els representants de l'Estat mantinguin la pretensió que són les institucions de Catalunya les que volen trencar unilateralment el marc constitucional. La realitat és exactament inversa.

Ho ha explicat bastant clarament el professor de dret constitucional Javier Pérez Royo. La legitimitat del pacte constitucional entre l'Estat i una nacionalitat històrica com Catalunya es fonamenta en la doble aprovació de l'Estatut proposat pel Parlament, primer per les Corts espanyoles i després, en referèndum, pel plebiscit favorable del poble de Catalunya.

L'Estatut que el Parlament de Catalunya va presentar a les Corts l'any 2005 amb un suport amplíssim era la proposta de renovació del pacte constitucional. El 2006, després de severes retallades a les Corts, l'Estatut va ser sotmès a referèndum i aprovat en plebiscit --sense gens d'entusiasme, és cert-- pels ciutadans de Catalunya.

La campanya furibunda del PP contra aquell Estatut i les impugnacions que s'hi van presentar des de diferents instàncies van donar lloc a la Sentència del Tribunal Constitucional de 2010, que tornava a retallar l'Estatut en punts ben importants i, per tant, modificava els termes del pacte constitucional referendat el 2006.

En pura lògica democràtica, això volia dir que aquell pacte quedava trencatunilateralment, invalidat, deslegitimat, i que era imprescindible replantejar-lo, tornant a sotmetre a referèndum l'Estatut de 2010, modificat pel Constitucional, o donant pas a una nova proposta des del Parlament de Catalunya.

En qualsevol cas, va ser l'Estat qui va donar el pas de la ruptura unilateral i és l'Estat qui es nega sense cap fonament a consultar de nou el poble de Catalunya en un referèndum democràtic, ja que no es coneix l'opinió dels catalans sobre l'Estatut de 2010.

L'Estat va deslegitimar unilateralment, amb la sentència del 2010, el marc constitucional aprovat en referèndum pel poble de Catalunya. Cal que l'Estat deixi d'acusar d'unilateralitat les institucions catalanes. Cal que deixi d'afirmar que respecta el marc legal, quan va modificar-lo després d'haver-lo referendat el poble de Catalunya. I sobretot, cal que deixi de fingir que vol dialogar i admeti que només un nou referèndum pot aclarir les relacions entre Catalunya i Espanya.

Si l'Estat ho hagués acceptat el 2010, potser no hauria portat els ciutadans de Catalunya al convenciment que l'única sortida democràtica és sortir d'un Estat espanyol que trenca tan frívolament i unilateralment els pactes constitucionals.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada