Eduard Voltas: «Una broma de mal gust»

"Els mateixos que ara diuen que amb un 51% no es pot fer la independència van agafar el 88% i se'l van passar per la pedra amb una bona raspallada al Congrés"

Fem memòria. Primer va ser una proposta de reforma de l'Estatut aprovada pel Parlament (2005)amb el vot de 120 dels 135 diputats, és a dir el 88% de la cambra. Però els mateixos que ara diuen que amb un 51% no es pot fer la independència van agafar el 88% i se'l van passar per la pedra amb una bona raspallada al Congrés.

L'estatut retallat va generar tant d'entusiasme popular que va ser aprovat en un referèndum (2006)amb el 48,8% de participació, menys de la meitat del cens. El fracàs de participació no va ser inconvenient perquè els que ara diuen que per validar un referèndum d'autodeterminació cal una participació massiva consideressin el resultat plenament vàlid.

No prou satisfet amb la retallada de l'Estatut i la desmoralització del catalanisme, l'estat va voler rematar el moribund amb una sentència del TC (2010) pactada entre PP i PSOE. Així doncs, els que ara diuen que "no acceptarem referèndums il·legals" van anul·lar el resultat d'un referèndum legal i acordat.

Però va ser un mal càlcul: el moribund va reviscolar i es va presentar a Madrid amb una nova proposta que, com l'estatut, tenia al darrere una gran majoria del Parlament i de la societat. El pacte fiscal era la catalana manera de referir-se al concert econòmic. Amb una diferència molt important amb el concert basc: Catalunya ja deia d'entrada que estava disposada a fer una aportació solidària a la resta de l'estat. Això sí, les claus de la caixa havien d'estar a Barcelona. I els mateixos que ara diuen que "cal tendir ponts en comptes de dibuixar línies vermelles" van dir que no, que les claus de la caixa eren una línia vermella.

I va ser així, després de comprovar que no servia absolutament de res ni tenir el 88%, ni fer referèndums legals i acordats, ni presentar propostes per quedar-se, que el gruix del catalanisme va fer el canvi d'agulles i va agafar la via on som ara. Aquesta és la història. No és estrany, per tant, que els partits, empresaris i mitjans de comunicació catalans que reclamen a Puigdemont i Junqueras un pas enrere en nom del diálogo, no gosin dir a quina casella concreta volen que tornin, ni en què es basen per pensar que ara anirà diferent. Lògicament tampoc no ho faran Rajoy, Soraya o Millo, primer perquè no tenen res tangible a oferir, i segon perquè, en cas que ho tinguessin, haurien d'explicar al mateix temps per quin motiu Catalunya s'hauria de refiar ara de qui l'ha enganyat tantes vegades. Fer memòria de tant en tant és important per situar-se, i en aquest cas, també serveix per entendre què és exactament la operacion diálogo: una broma de mal gust.

Font: elMon.cat