La diplomàcia catalana confia que la seva feina de formigueta doni fruit a mitjà termini
Des que la manifestació de la Diada del 2012 va fer saltar l'independentisme a l'agenda internacional, la diplomàcia catalana, ja sigui des de la secretaria d'Afers Exteriors i la UE (ara amb conselleria pròpia) o el Diplocat, ha recorregut un llarg camí per fer entendre el procés a l'exterior, un fet clau per a un eventual reconeixement. La inestable conjuntura internacional no ajuda a fer que el cas es consolidi a les agendes i Catalunya pugui fer sentir la seva veu amb profunditat davant de diplomàcies que tenen conflictes molt més greus de què ocupar-se, si bé això es mira de girar en positiu argumentant que és ara que cal actuar, abans que arribi el xoc de trens. A les portes d'un any decisiu i amb uns processos judicials, això sí, que tornen a posar els focus sobre el país, aquestes són les deu claus de volta.
1. Quin relat es dóna sobre el punt on som?
El relat és diàfan: la sentència del TC contra l'Estatut referendat va crear un problema que només es pot solucionar votant, tal com reclama un 84% de la societat catalana, segons les últimes enquestes. Això va iniciar un procés que ara entra en la fase decisiva del full de ruta, amb el referèndum previst el 2017. “Estem convençuts que és la millor eina per saber on és la majoria”, exposa el secretari d'Exteriors, Jordi Solé, que recomana als interlocutors internacionals que “estiguin al cas, perquè es farà”. El govern, en tot cas, prioritza l'acord, i per això, per 19a vegada, demanarà formalment un referèndum pactat a l'Estat. Si no en vol parlar, el Parlament aprovarà la llei de transitorietat, que permetrà recuperar la sobirania, ni que sigui per unes setmanes i en les matèries imprescindibles per organitzar-lo amb garanties, perquè Catalunya decideixi si la torna o la manté. “No podem imposar un encaix a Espanya, però tenim dret a votar si volem statu quo o marxar”, resumeix Albert Royo, secretari general del Diplocat, amb la legitimitat de la majoria independentista del 27-S. Així, s'explica que la llei permetrà substituir en part el marc legal per fer el procés sense buits jurídics.
2. I s'accepta Catalunya com a subjecte polític?
En general, sí; “si emmarquem l'explicació en el fet que és un procés de naturalesa democràtica, sense que necessàriament trobem complicitat en l'objectiu final”, matisa Solé, que creu que “s'entén” que es prefereixi el referèndum com a mecanisme. “Es dóna un senyal erroni, tant a l'interior com a l'exterior, si es parla de DUI, ja que està supeditada al vot de la ciutadania”, reflexiona Royo, que recorda: “No estem fent campanya directament a favor de la independència.” En tot cas, constata que l'argument del dret a l'autodeterminació “el compra tothom”, perquè la llei que ara s'hi confronta es pot canviar si hi ha voluntat. I no és cert que aquest dret només sigui per a excolònies, perquè és el que s'ha exercit a Escòcia, al Quebec o Kosova.
3. Quins referents té Catalunya?
Cada cas és únic i les circumstàncies són diferents per molt que l'argumentació de fons sigui la mateixa. “Hem de continuar fent camí independentment del que passi en altres països”, diu Solé. Això sí, Escòcia i el Quebec recentment, però també Islàndia o Noruega en el seu dia, són referents evidents. De fet, hi ha intercanvis d'informació i estratègies amb els escocesos i, sense anar més lluny, l'exprimer ministre Alex Salmond va mostrar el suport al procés fa un parell de setmanes en ser premiat per ERC. En tot cas, s'és conscient que són processos diferents “que poden tornar a convergir si allà opten per un altre referèndum sense permís abans que el Regne Unit deixi la UE”, creu Royo.
4. Posen condicions per reconèixer el referèndum?
No demanen condicions o garanties concretes, més enllà que sigui just i transparent. “Ens fan moltes preguntes sobre la possibilitat de fer-lo sense l'acord amb l'Estat”, reconeix Solé, que també indica que “no entenen” que votar sigui il·legal per a la llei espanyola. En tot cas, s'explica que no es farà un altre 9-N simbòlic, sinó un referèndum vinculant “amb totes les de la llei” i emparat per un marc legal. En aquest sentit, Royo recorda que es farà campanya interna per estimular el vot, també el no, però que, segons el Codi de Bones Pràctiques de la Comissió de Venècia, no s'han de fixar mínims de participació perquè “llavors es desencoratja el vot, i es donen uns punts d'avantatge a l'statu quo”.
5. L'“operació diàleg” ha tingut impacte?
No ha vingut de nou, perquè de fet molts governs ja havien demanat a l'espanyol que s'assegués a negociar, i la diplomàcia estatal ja havia anunciat a les cancelleries internacionals des de feia mesos que oferiria un diàleg quan es formés un govern definitiu. Això sí, Solé vaticina que “el desencant deu ser majúscul” i dubta que “ningú s'ho cregui” quan els anuncis no es tradueixen en fets i se segueixen veient polítics catalans desfilant pels jutjats. Royo constata que l'operació és “una gran campanya” de l'Estat que vol transcendir a l'exterior, si bé per ara hi ha tingut “un impacte nul”. Això sí, es mostra “alarmat” perquè creu que pot ser una maniobra per preparar el terreny a fi de “legitimar internacionalment les mesures coercitives” que l'Estat estaria preparant per als pròxims mesos contra Catalunya.
6. Hi continua havent pressions de la diplomàcia espanyola?
Potser no es fan públiques, però les pressions i les maniobres soterrades, i no tan soterrades, de l'Estat per posar entrebancs a la projecció exterior del procés continuen sent constants. “Apareix la punta de l'iceberg, però no ho denunciem tot per no posar en una situació complicada la contrapart que ens ha acollit”, exposa Royo, que no creu que hi hagi cap canvi de política amb el nou ministre Alfonso Dastis, tot i que sí que confia que desapareguin els “estirabots” de l'anterior, José Manuel García-Margallo, que va acomiadar-se enviant un document als principals governs en què demanava que ignoressin els enviats catalans. En tot cas, Solé valora que “és aviat per dir si hi haurà canvis”, ja que el govern espanyol prepara nous nomenaments a les ambaixades, i serà llavors quan es podrà comprovar. A més, s'està pendent de concretar una data per a la reunió, ja pactada, entre el conseller Raül Romeva i el ministre. En tot cas, la sentència tot just divendres passat del TC sobre la llei d'acció exterior de la Generalitat, que limita els passos del govern i el veta explícitament perquè no vagi més enllà de les competències autonòmiques, deixa clar que l'hostilitat és total.
7. Amoïna la judicialització del procés?
Rotundament, sí. I la prova són les declaracions de càrrecs polítics que han arribat des de diversos països, i que ja s'han traduït en preguntes i iniciatives parlamentàries al Regne Unit, Suècia, Finlàndia, Suïssa, Irlanda o Dinamarca, per mostrar el suport a la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, davant la possibilitat que pugui ser jutjada i inhabilitada per haver permès un debat sobre conclusions polítiques d'una comissió. “El cas s'està començant a conèixer a fora; quan ho expliquem, tothom queda molt parat, perquè els governs veuen amb preocupació que es traspassin certes línies vermelles”, diu Solé, que creu que aquest està sent en la pràctica “un element més que ajuda a fer entendre que la imatge de l'Estat espanyol com a democràcia consolidada trontolla amb el procés català”. “El nostre gran argument és la democràcia”, constata. De fet, la judicialització va més enllà: també hi ha un expresident i tres exconsellers imputats pel 9-N, i més de 400 càrrecs locals perseguits, quelcom que, malauradament, “és potentíssim comunicativament”, segons Royo, que creu que s'estan generant simpaties vers Catalunya en els entorns parlamentaris, i es felicita perquè “comencen a reaccionar”. “Ens diuen que és un precedent perillós en una democràcia consolidada”, ratifica el de Diplocat, que vaticina més reaccions en aquests àmbits si continua l'ofensiva judicial: “No es quedaran amb els braços plegats.”
8. Algú reconeixerà el referèndum? I un eventual triomf del sí?
La real politik és contundent: ningú a fora mourà un dit ni reconeixerà res mentre no hi hagi fets consumats, tenint en compte el corporativisme que hi ha entre estats, i el costum de no implicar-se en el que anomenen “afers interns”. “No aspirem a tenir posicions favorables prèvies a l'exterior”, reconeix Solé, que considera que ara el que ha de fer el govern és explicar els motius que han portat a una majoria independentista al Parlament i insistir que és un procés pacífic, democràtic i molt transversal. “Com ho fem és molt important, esperem que la comunitat internacional en prengui nota”, indica.
És clar que el reconeixement tampoc s'espera que sigui imminent ni tan sols en cas que el sí guanyi el referèndum. “El primer pas pot trigar”, avisa Royo, que revela que Madrid “aspira a una condemna explícita del Consell Europeu aquella nit”. En contraposició, l'aspiració catalana és “trencar unanimitats” a la UE i a partir d'aquí cercar reconeixements, encara que siguin pocs al principi i en forma de degoteig. “Quan vulguem exercir d'estat és quan reaccionarà la comunitat internacional”, creu.
9. Quins són els països més recelosos? I els més oberts?
La predisposició depèn de molts factors, des de la tradició, la cultura democràtica, l'experiència històrica de cada país o l'existència de vincles importants o de relacions estratègiques amb l'Estat espanyol. “Segons com conflueix tot plegat, això implica una menor o major comprensió del procés català, “sense que això vulgui dir complicitat absoluta, així que s'ha d'anar treballant”, constata Solé. En tot cas, per motius diversos, sovint més en clau interna, els que es mostren menys comprensius són països geogràficament propers, com ara França, Itàlia o Alemanya. En canvi, hi ha una corona d'estats que ho veuen “amb més simpatia”, segons Royo, que van de Portugal als Balcans, passant per les illes britàniques, els països escandinaus, els bàltics i els de l'est d'Europa.
Un cas a banda són els Estats Units, que no faran res contra els aliats europeus. Històricament els americans, també els republicans, han mostrat simpatia cap als processos d'autodeterminació, però també tenen molt bona relació amb el govern espanyol, així que la seva reacció és una incògnita que s'aguditza amb l'elecció de Trump com a president, algú “molt imprevisible” en les relacions internacionals, segons Solé. “Hi ha molts factors d'incertesa al món, i un és Trump, que no sabem quina política exterior farà, tot i que no necessàriament ha de ser catastròfica per al cas català”, subratlla Royo.
10. Com pot influir el ‘Brexit' en clau de la UE?
El precedent del Brexit demostra que no és fàcil sortir de la UE fins i tot encara que un estat ho vulgui. “Madrid hi ha volgut influir però és un debat fals, amb arguments inconsistents”, sosté Royo sobre la hipotètica expulsió d'un estat català. “És impossible que no reconeguin Catalunya i que al mateix temps quedi fora de la UE”, constata. És a dir, que si algú no la vol a Europa, paradoxalment d'entrada l'haurà de reconèixer, perquè mentrestant hi continuarà sent. “L'única manera que té l'Estat espanyol de proposar que ens expulsin és que ens reconeguin”, evidencia el de Diplocat, que postil·la: “I el dia que Espanya ens reconegui es trobarà un encaix fàcil.” En tot cas, recorda que, pel pes de l'economia catalana (2,5% de la zona euro, més gran que Grècia o Finlàndia, i amb més de 5.500 empreses multinacionals), un bloqueig causaria una crisi de dimensions continentals, així que la diplomàcia catalana està convençuda que hi acabarà havent una negociació sobre deute, actius o règims transitoris. “Si fins i tot a Síria, en plena guerra, n'hi ha!”, clou Royo.
Font: elPuntAvui.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada